Just Deploy It!

Autor: Alba Brugués

  • Cal reforçar el paper de les infermeres en l’Atenció Primària

    Fa pocs dies, la Consellera de Salut, Alba Vergés, va convocar prop de 60 professionals de la sanitat per prendre un pols a la Salut a casa nostra. Una trobada per saber on som, què volem i cap a on hem d’anar; i que estableix un termini d’un any per a una nova trobada mentre grups de treball en diferents àmbits de la salut es posen ja a treballar.

    En aquest context, sabem de la intenció del Departament per potenciar l’Atenció Primària com a eix vertebrador del sistema, cosa que de fet ja queda reflectida en l’Estratègia Nacional de l’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC).

    Quin paper hem d’assumir les infermeres especialistes en familiar i comunitària, en aquesta nova Atenció Primària?

    La nostra capacitat resolutiva està del tot demostrada. La resolució autònoma per part de les infermeres, és a dir, la Gestió Infermera de la Demanda és un bon exemple que la infermera resol moltes situacions de salut de pacients que precisen una atenció preferent. El nostre principal atribut és el de cuidar: cuidar per acompanyar, cuidar per alleugerir, cuidar per curar…a les persones, a la família, a la comunitat i ho fem al llarg de tot el cicle vital. Acompanyem a les persones a prendre decisions referents a la seva salut.

    L’especialitat en infermeria familiar i comunitària ens permet assumir un nivell i unes habilitats relacionals i clíniques per a una millor atenció en totes les etapes de la vida: infància, adolescència, edat adulta i gent gran, tenint en compte l’entorn familiar i social de la persona que atenem.

    Realitzem avaluacions contínues de la seva situació de salut de forma pro activa, educació sanitària i seguiment dels malalts crònics, donem atenció als processos aguts i situacions d’emergència, atenem al malalt terminal, en el procés de final de vida el dol, vigilem situacions de risc en famílies i comunitats, afavorim l’auto cura i la desmedicalització, realitzem i interpretem diferents proves diagnòstiques (ECG, espirometria, auscultació, determinació INR, Doppler…). Hem de ser, doncs, un clar referent dins els equips d’Atenció Primària perquè estem preparades per atendre al pacient des d’una visió clínica i holística.

    En aquest sentit, voldria reforçar que ens cal consolidar la figura de la infermera familiar i comunitària dins el Programa Infància en Salut, com a referent per a les famílies en la promoció i prevenció de la salut en edat pediàtrica.

    Ara bé, no puc obviar alguns aspectes que ens calen millorar: necessitem incrementar les ràtios d’infermeres per habitant, donat que estem lluny de la mitjana de la ràtio europea que és de 811 infermeres per cada 100.000 habitants, mentre que a Catalunya hi ha 578 infermeres per cada 100.000 habitants. I a més, en un context de sobrecàrrega, on ja estaríem contentes amb 1.200-1.500 usuaris per infermera.

    És important, d’altra banda, per acomplir l’estratègia de l’ENAPISC, que es creïn més llocs de treball específics per a la nostra especialitat, per tal que qui treballi a la primària hagi estat específicament preparada i formada per atendre en el primer nivell assistencial. Ara, a Catalunya hi ha 167 especialistes i a tot l’estat espanyol són 1.350 especialistes….no cal dir, que és una quantitat molt minsa.

    Tampoc hem d’oblidar que som un col·lectiu castigat per la precarietat de contractes i la inestabilitat laboral. De fet, un estudi recent realitzat per la Fundació Galatea sobre la «Salut, estils de vida i condicions laborals de les infermeres i infermers de Catalunya» posava de manifest que el 35.6% de les infermeres i infermers presentaven risc de desenvolupar problemes de salut mental com depressió, angoixa o ansietat.

    D’altra banda, no podem obviar l’escassa presència d’infermeres, i no només en l’àmbit de l’atenció primària, en càrrecs directius. Actualment menys d’un 10% d’equips d’atenció primària tenen al capdavant de les seves direccions a infermeres.

    I finalment, el gran repte professional que encara tenim obert: la prescripció infermera. Esperem que aviat es pugui aprovar a Catalunya el Decret ja consensuat i que ens ha de donar cobertura legal i reconeixement al nostre dia a dia.

    En definitiva, esperem saber mantenir i consolidar la nostra autonomia d’actuació, i alhora integrant-nos amb igualtat de condicions dins els equips de l’Atenció Primària, perquè treballant conjuntament millorarem l’atenció a les persones que atenem.

  • Decret de prescripció infermera: per fi garanties per a tothom

    El col·lectiu d’infermeres de l’Atenció Primària, i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), estem satisfetes amb el Decret d’indicació, ús i autorització de la dispensació de medicaments i productes sanitaris per part de les infermeres i infermers, que tot just acaba de presentar el conseller Toni Comín. Bàsicament, perquè de forma molt clara, aquest Decret donarà per fi la cobertura jurídica a una pràctica que, de fa molts anys, les infermeres que treballem a l’Atenció Primària realitzem.

    Amb la publicació del Real Decreto 954/2015 de desembre de 2015, la nostra activitat diària va passar de l’alegalitat a la il·legalitat. Malgrat tot, hi ha un aspecte que valorem com a positiu i  és que, arran d’aquell Real Decreto a Catalunya es va crear el Comitè de Crisi de la prescripció infermera, que actualment encara es reuneix, i on s’apleguen més de 50 entitats de tot Catalunya. Aquest comitè, convertit en un fòrum de debat amb noves idees, opinions i reflexions, ha unit a la infermeria catalana, i això és molt positiu.

    La problemàtica generada sobre la Prescripció Infermera és una qüestió que afecta directament a l’àmbit polític i no pas al competencial. Per tant, sempre hem tingut clar que la solució passava perquè un polític, en aquest cas el conseller Comín, hi donés sortida i solució. Una solució que ja havien intentat els anteriors consellers de salut, Marina Geli i Boi Ruiz, però sense efectes.

    El Decret és bàsicament una norma de caràcter organitzatiu, i en aquest sentit, s’ajusta exactament al que infermeres i infermers fan cada dia en un sistema sanitari complex, que demana mesures organitzatives per millorar la inseguretat jurídica de les infermeres i els infermers, atorgant plena garantia de seguretat a la ciutadania.

    I cal dir, en aquest sentit, que les competències per a prescriure medicaments i productes sanitaris dins el marc competencial de la infermera les tenim sobradament demostrades, tant per la formació pregrau, d’especialitat, altres formacions de postgraus, mestratges i de programes de formació continuada, com per la pràctica habitual.

    Hem de felicitar a la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) pel posicionament que va fer tot just presentar-se el decret català. Pels metges de família tampoc és una situació còmoda haver de tancar processos iniciats per un altre professional. No té cap lògica ni pels professionals ni de cara a l’usuari. Les relacions interprofessionals a l’atenció primària estan molt ben definides i no hi ha conflictes competencials ni relacionals. A més, a molts països del món, tard o d’hora, s’ha pres aquest camí. Catalunya s’ha avançat, després d’Andalusia. Ara seria bo que la resta de comunitats autònomes seguissin el mateix camí. Des de la Federació d’Associacions d’Infermeria Comunitària i Atenció Primària (FAECAP) -de la qual n’és part l’AIFiCC-, han valorat molt positivament la iniciativa, a l’espera que la resta de comunitats facin el pas.

    I al mateix temps, no podem entendre la postura del Consell de Col·legis de Metges en la seva oposició. Creiem que és una postura que no té una base real, no reflecteix com s’està treballant actualment dins els equips d’Atenció Primària, on cada professió té el seu marc de competències definides, i on cap col·lectiu no trepitja l’altre, ni per descomptat no posa en risc la seguretat del pacient, tal com justifiquen en la seva oposició.

    Si mirem el decret en detall, veurem en primer lloc que no entra en contradicció amb el Real Decreto 954/2015, que s’ajusta exactament al que infermeres i infermers fan cada dia, que les propostes que fa compleixen amb les competències que les Comunitats Autònomes tenen en matèria de salut, que respecta l’autonomia professional a la vegada que aposta decididament pel treball en equip, i, molt important: vetlla per la seguretat de les persones que atenem.

    Però ara s’acosta la feina grossa. Cal  activar tot el mecanisme per a l’acreditació, ens caldrà consensuar els protocols i les guies de pràctica clínica i assistencial, s’haurà de crear la Comissió de Pràctica Assistencial integrada pel Departament, el Consell de Col·legis d’Infermeres i el de Metges, que haurà d’identificar els àmbits d’interacció d’actuacions professionals, i caldrà, lògicament, activar totes les eines necessàries que suposa la prescripció: la recepta, la targeta de signatura electrònica, etc. Però ho encarem amb moltes ganes i energia.

    Amb aquest Decret, una vegada estigui publicat, no ho hem d’oblidar, el més beneficiat és el ciutadà, a qui podrem atendre millor, amb més qualitat i capacitat resolutiva. Estem convençudes que la norma esdevindrà un benefici efectiu per a l’atenció a les persones i al sistema de salut català.