Just Deploy It!

Autor: Àngels Gallardo

  • Els pacients de les llargues llistes d’espera seguiran esperant

    A mesura que la pandèmia causada pel SARS-CoV-2 es va controlant des del punt de vista assistencial, ajustant la demanda de llits d’hospitalització i d’UCIs a les possibilitats de la xarxa sanitària pública de Catalunya, va quedant al descobert la necessitat d’atendre tota l’activitat mèdica que ha quedat paralitzada des de la segona setmana del març passat. Les xifres del que no s’ha atès o s’ha ajornat són de tal envergadura que els responsables de Servei Català de la Salut (CatSalut) ja han llançat els primers missatges sobre el que, en les setmanes immediates, seran les seves prioritats. Al mateix temps, han deixat entreveure que es troben davant l’oportunitat d’orientar el sistema cap a uns criteris, antics però mai executats, sobre el que segons la seva opinió ha de constituir, i atendre, un sistema sanitari públic.

    Adrià Comella, director de CatSalut va exposar fa uns dies en roda de premsa el criteri que els ciutadans han d’assumir: la necessitat de fer «un bon ús dels recursos» disponibles. Va anunciar que hauran de suportar demores «incòmodes». També va avançar que l’actual crisi sanitària els permetrà renovar protocols assistencials esbossats en anys anteriors, que ara seran imperatius. Traduït, això significa, segons va concretar Comella, que la Generalitat se centrarà en els mesos vinents -en paral·lel a l’atenció de la Covid-19- a atendre les demores acumulades en els processos mèdics considerats vitals -la inassistència posa en risc la vida-, entre els quals ha citat els de caràcter oncològic, la cirurgia cardíaca o cardiovascular, les afectacions neurològiques i els cribratges poblacionals. Algunes malalties osteoarticulars importants, que alteren greument la funcionalitat de les persones, també podrien incloure’s.

    Tota la resta, entre el que s’inclou milers i milers de proves diagnòstiques, anàlisis sanguinis i visites especialitzades de control periòdic que tenien per objecte desenvolupar una medicina preventiva que en els últims decennis s’ha demostrat altament eficaç -gràcies a ella ha anat augmentant l’esperança de vida de la població-, quedarà relegat, ajornat sense data d’execució o subjecte a unes demores tan dilatades que convertiran aquests controls en un projecte sanitari fallit.

    La doctora Teresa Maristany, presidenta de l’Associació de Radiòlegs de Catalunya, va afirmar el passat 30 d’abril que «moltes ecografies de ronyó, bufeta urinària o d’altres tipus que es feien fins ara són prescindibles; es feien per inèrcia». Fonts del mateix sector han afegit que «moltes» de les ressonàncies magnètiques, ecografies o radiografies que han estat ajornades a causa de la crisi de la Covid-19 «no s’arribaran a fer mai». És a dir, molts dels pacients que van ser avisats de l’ajornament d’una prova per causa del coronavirus no seran citats de nou.

    Hi ha una antiga concepció del que ha o no ha d’atendre un sistema sanitari públic, segons la qual l’assistència finançada per la Generalitat només ha de cobrir la patologia greu o de risc vital, i que per a la resta ja existeixen les asseguradores privades. Aquesta posició, rebatuda sens dubte pels responsables sanitaris procedents d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), ha estat defensada històricament per convergents i postconvergents, que mai van trobar l’oportunitat d’aplicar-la sense que suposés un risc electoral. Artur Mas va experimentar les conseqüències d’aquest intent després de les seves retallades, poc abans d’orientar-se cap a l’independentisme.

    Abans que aparegués el virus SARS-CoV-2, la sanitat pública de Catalunya acumulava unes llistes d’espera quirúrgiques, de proves diagnòstiques i de visites a metge especialista que superaven àmpliament a les que havien tancat l’anterior legislatura, que ja eren preocupants. La presidència de Quim Torra estava resultant nefasta per a l’assistència sanitària pública, encara que no era un assumpte que els ciutadans recriminessin, o no en públic i de forma massiva, ja que tot l’espectre polític estava absorbit pel procés independentista.

    El fet és que durant el Govern de Torra s’havien incrementat les esperes quirúrgiques, que el febrer del 2019 afectaven 177.976 persones, xifra un 10% superior a l’heretada del període en què Toni Comín va dirigir la Conselleria de Salut. Un total de 145.877 pacients esperaven una prova diagnòstica tecnològica (colonoscòpies, mamografies, ressonàncies magnètiques, TAC, entre elles), un 23,5% més que quan es va iniciar la legislatura. I altres 454.098 persones esperaven accedir a un metge especialista hospitalari.

    Aquestes esperes, molt superiors a la mitjana registrada en el conjunt d’Espanya, eren encara conseqüència de les retallades pressupostàries aplicades al sector sanitari públic durant el primer govern d’Artur Mas, que va eliminar 1.500 milions d’euros de la partida de Salut. Durant la vicepresidència d’Oriol Junqueras, supervisor dels comptes de Comín, el sistema sanitari va recuperar 57 milions per a un pla de xoc quirúrgic que es va executar i va reduir lleugerament les llistes. Junqueras tenia previst injectar 400 milions més a la sanitat pública, cosa que no va succeir perquè mai es van aprovar nous pressupostos per a la Generalitat.

    Aquest és el panorama amb què es va trobar l’assistència sanitària de Catalunya quan va irrompre la Covid-19. El passat 20 de març la Conselleria de Salut va enumerar a la seva pàgina web les esperes per accedir a una prova diagnòstica que acumulaven les deu determinacions més sol·licitades pels metges -només deu-, que afectaven 118.450 persones. Entre elles destacaven 35.118 pacients que esperaven una ressonància magnètica durant una mitjana de 86 dies, que en molts casos superaven l’any de demora; 16.607 a l’espera d’una colonoscòpia o 27.644 que necessitaven un TAC.

    Durant la pandèmia de la Covid-19, segons ha informat Comella, els hospitals han estat sobreocupats pels malalts de coronavirus, però han realitzat 34.000 intervencions quirúrgiques inajornables, oncològiques o cardíaques fonamentalment, i han realitzat 49.000 proves diagnòstiques.

  • La COVID-19 deixa de vegades seqüeles al cor i al cervell

    Les seqüeles en òrgans vitals que experimenten pacients de la COVID-19 després d’estar en situació crítica durant diverses setmanes són objecte d’estudi en hospitals de tot el món. Un cop superada la infecció, no només els pulmons, sinó també el cor, el cervell o els ronyons d’alguns malalts presenten alteracions específiques greus. Aquestes són de vegades conseqüència de l’afecció respiratòria inicial i el seu tractament, però en altres ocasions es deuen a l’atac directe de virus a òrgans diferents dels pulmons.

    Heus aquí algunes dades. Els malalts que estan a l’UCI durant més de nou dies (que en molts casos arriben a ser 15 o 20) subjectes a un respirador mecànic que supleix als pulmons poden patir, no només de forma immediata, dèficits cognitius, com són desorientació o una pèrdua de memòria similar a la que causa una demència, indica un estudi britànic difós el passat 4 d’abril i recollit per The Wall Street Journal.

    Això seria conseqüència de la perllongada escassetat d’oxigen a la sang i, per tant, en el cervell, i de la sedació intensa a què són sotmesos els pacients mentre romanen a l’UCI. La supervivència d’aquests malalts és inferior a l’esperable. Fins a un 67% dels primers pacients de la COVID-19 que van precisar una llarga dependència d’un respirador artificial en hospitals britànics van morir poc després, indica WSJ, davant el 36% dels que moren en aquestes circumstàncies després de patir una pneumònia vírica diferent de la COVID-19.

    La sensació d’ofec que experimenten els malalts, que motiva el seu ingrés a l’UCI i el suport d’un respirador, es deu al ràpid procés destructiu dels pulmons en presència de virus, un cop aquest s’ha obert pas per la gola i els bronquis. El virus afecta els alvèols en què es produeix l’intercanvi del diòxid de carboni per l’oxigen. Provoca igualment una inflamació que, en poques hores, impedirà l’entrada d’aire. De vegades, la resposta inflamatòria del sistema immunològic a la infecció dels pulmons és desproporcionada i contribueix a empitjorar l’estat del malalt, que moltes vegades mor.

    Entre els que superen el tràngol, els seus pulmons no sempre surten indemnes. Fins a un 20% dels pacients que han superat la malaltia després de precisar ajuda mecànica per respirar pateix una fibrosi pulmonar, unes cicatritzacions del teixit alveolar que condueixen a una disminució en la funció pulmonar superior al 15%. És una apreciable insuficiència respiratòria que té com a símptoma més evident la fatiga.

    El cor és un altre dels òrgans que pateix canvis patològics després del pas del SARS-CoV-2, i no només com a efecte de què passa en els pulmons sinó per l’acció que el mateix virus exerceix en el múscul cardíac. Un estudi efectuat amb pacients de Wuhan conclou que un de cada cinc malalts de COVID-19 pateix seqüeles cardíaques. Al cor, ha indicat el doctor Àngel Cequier, president de la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC), el virus pot causar una inflamació del miocardi, el múscul encarregat de bombar la sang. Es tracta d’una miocarditis similar a la que mostra qui està patint un infart, però sense afectació coronària que la desencadeni. De forma indirecta, aquesta inflamació podria provocar un despreniment de plaques de colesterol acumulades en les artèries, explica Cequier, i conduir a un veritable infart de miocardi.

    Un tercer motiu de l’afectació cardíaca es troba en l’al·ludit dèficit constant d’oxigen que arriba a la sang, el que dóna lloc, per compensar-ho, a un exagerat bombament sanguini del cor, que aquest de vegades no pot suportar. Això passa sobretot en pacients que patien una malaltia cardiovascular o diabetis prèvies.

    Els ronyons també són alterats per la presència de virus. El Ministeri de Sanitat ha xifrat en un 0,7% la proporció de malalts de COVID-19 que desenvolupa insuficiència renal, però altres estudis eleven aquesta xifra a entre un 0,5% i un 7%. La Societat Espanyola de Nefrologia està realitzant una investigació al respecte, a partir de milers de pacients atesos en hospitals espanyols.

  • Els gens ajuden a les dones a combatre millor el virus

    La infecció pel SARS-CoV-2 porta a l’UCI i mata més homes que dones. Aquesta dada és una constant en tots els llocs en què s’està desenvolupant la pandèmia, siguin quins siguin els hàbits i costums de cada país. Aquesta diferència entre sexes s’ha observat també en moltes altres malalties infeccioses, el que un creixent nombre d’investigadors atribueix a la dotació genètica de les dones, que les protegeix millor i redueix les seqüeles greus. En contrapartida, el gènere femení pateix més malalties autoimmunes, les causades per una reacció exagerada del sistema immunològic, com l’artritis reumatoide, l’esclerosi múltiple o el lupus.

    Igual que tots els anteriors, l’últim informe de l’Institut de Salut Carlos III sobre la Covid-19 constata la diferència entre els dos sexes. Tot i que la xifra de contagiats és força similar, es comptabilitzen entre els hospitalitzats no crítics més homes (57%) que dónes (43%) i la diferència es dispara entre els ingressats a l’UCI i els morts (66% enfront de 34%). En estat crític, el nombre d’homes duplica al de dones.

    Preguntat per aquest assumpte a la fi del març passat, quan després dels primers recomptes ja s’observava una clara predominança masculina entre els morts, el doctor Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències del Ministeri de Sanitat, va atribuir als diferents hàbits i estils de vida d’homes i dones aquesta diferent mortalitat. Els homes consumeixen més tabac i alcohol que les dones, ha indicat Simó, són més reticents a acudir als serveis mèdics de forma preventiva i tenen menys cura de la seva dieta. Altres metges apunten també al fet que ells s’ocupen menys de qüestions higièniques bàsiques, com és rentar les mans.

    Però existeix una altra explicació. El doctor Sharon Moalem, autor de l’assaig La millor meitat: sobre la superioritat genètica de les dones, subratllava fa uns dies en un article publicat a The New York Times, la importància que té la diferent estructura genètica d’homes i dones, una dada del que, històricament, ha prescindit la ciència mèdica, centrada en investigacions fetes per homes i efectuades en animals mascles i amb voluntaris del gènere masculí.

    Sense negar la influència dels diferents estils de vida, el doctor Moalem diposita en el que denomina «supremacia genètica femenina» la principal raó d’aquesta major resistència davant les malalties, inclosa la Covid-19. Els homes, argumenta, tenen més massa muscular, més alçada, més corpulència i més força física. Però les dones mostren un sistema immunològic més eficaç que propicia una major supervivència. Cita estudis demogràfics d’àmbit internacional que mostren que el 80% de les persones centenàries són dones, igual que el 95% de les que arriben als 110 anys.

    Moalem atribueix aquesta major capacitat de les dones per sobreviure a factors genètics, la influència, assenyala, és més determinant que el nivell econòmic, l’educació o els hàbits. Aquesta diferència genètica es troba en la composició cromosòmica amb què neixen uns i altres. Cada cèl·lula humana té 23 parells de cromosomes. Són tots ells parells iguals menys un, el sexual. Les cèl·lules de les dones compten amb dos cromosomes X, un procedent del pare i un altre de la mare. Les dels homes, tenen un cromosoma X, obtingut de la mare, i un I, del pare.

    Els cromosomes X, recorda Moalem, són importants en el desenvolupament del cervell i en la resposta del sistema immunològic. «Cada cèl·lula -precisa-, usa predominantment un cromosoma X. Si aquest cromosoma X té gens més capaços de reconèixer als virus invasors, com el de la Covid-19, les cèl·lules immunològiques que els utilitzen podran centrar-se en aquesta tasca, mentre que altres, activant l’altre cromosoma X, s’ocuparan, per exemple, de matar les cèl·lules infectades. La lluita contra el virus serà així més eficient». Els homes, per contra, es veuen obligats a utilitzar gens d’un sol cromosoma X. «La seva capacitat per combatre el virus serà més limitada», conclou.

    Aquest factor biològic ajuda a explicar la diferent supervivència d’homes i dones en una àmplia gamma de malalties i la longevitat més gran d’elles. Però no és l’únic. Les hormones també juguen un paper important. Nivells alts de testosterona, hormona masculina, redueixen la resposta del sistema immunitari, afegeix l’article de The New York Times, en tant que els estrògens femenins exerceixen una funció antitètica: reforcen la immunitat. Així, elles combaten millor les cèl·lules malignes i els microbis, però, a canvi, pateixen més artritis reumatoide, lupus i altres malalties provocades per una resposta errònia i excessiva del sistema immunitari.

     

    Article publicat originalment a Alternativas Económicas.

  • Un inusual descens dels infarts hospitalitzats preocupa als cardiòlegs

    Els responsables de les unitats de cardiologia i hemodinàmica dels deu principals hospitals públics de Catalunya han difós un inquietant missatge d’alerta, dirigit a la població en general i als pacients coronaris en particular, en què adverteixen que des que es va iniciar l’estat d’alarma a conseqüència de la pandèmia de la SARS COV-2 no estan arribant als centres sanitaris els malalts amb infart de miocardi o patologia coronària que es podia preveure.

    Els cardiòlegs demanen que qui aquests dies senti algun malestar que els recordi anteriors episodis cardíacs, dolor intens al pit o forta sensació d’ofec no vinculada amb cap refredat, truquin al 112. Aquesta crida activarà el Codi Infart, un circuit d’atenció urgent que coordina als hospitals amb el servei d’ambulàncies i que permet una atenció mèdica hospitalària el més immediat possible de qui està patint un infart de miocardi.

    La por a molestar, el convenciment que els metges estan desbordats i no poden atendre a res que no sigui el coronavirus, i fins i tot algunes informacions recents que advertien que el sistema sanitari està centrat, en un 85% de les seves capacitats, al covid -19 està tenint com a conseqüència una injustificada absència de pacients coronaris, assenyalen aquests especialistes, entre els quals es troben els doctors Fina Mauri i Antoni Bayés, de l’Hospital Germans Trias i Pujo; Marta Sitges i Manel Sabaté, del Clínic; Josep Comín i Joan Antoni Gómez, de Bellvitge i Ignacio Ferreira i Bruno García, de la Vall d’Hebron, tots ells de Barcelona. Els especialistes dels hospitals de Sant Pau i el Mar, també de Barcelona, i Josep Trueta, Arnau de Vilanova i Joan XXIII de la resta de Catalunya subscriuen l’alerta. Molt possiblement, passa el mateix en els de la resta d’Espanya.

    Els cardiòlegs adverteixen així mateix que els escassos pacients coronaris que estan acudint a l’hospital aquests dies pateixen processos avançats, amb complicacions més difícils de remuntar que les dels que han sol·licitat ajuda mèdica davant els primers signes de malestar cardíac. «Havíem aconseguit reduir algunes de les complicacions més greus de les patologies cardíaques -indiquen-, com són la mort sobtada, el trencament cardíac o l’infart de miocardi que deixa el cor pràcticament sense forces per bategar».

    Temen aquests metges que, després de l’epidèmia del covid-19, es descobreixi una inadvertida proporció de malalts cardíacs que han empitjorat greument en els seus processos, o que directament hagin mort per aquesta causa. Demanen, en conclusió, que qui reuneixi les característiques esmentades truqui al seu hospital o al 112. «Els estem esperant», reiteren, ja que les unitats coronàries i d’hemodinàmica no han estat suprimides ni reduïdes a conseqüència de la pandèmia. Com tampoc ho han estat les oncològiques. Una de les signants, la doctora Fina Mauri, subratlla que els cardiòlegs estan revisant aquests dies totes les fitxes clíniques dels pacients i demana als malalts que si reben una trucada instant-los a anar a l’hospital «han d’acudir immediatament».

    Per finalitzar, els especialistes en cardiologia i hemodinàmica recorden que les persones amb hipertensió, diabetis i colesterol elevat, especialment si ja han estat diagnosticades d’alguna patologia cardíaca o coronària, han de mantenir aquests dies un estricte control dels seus paràmetres habituals, així com seguir en el possible el ritme de vida, dieta i exercici que els van ser pautats.

    Aquest article ha estat publicat originalment a Alternativas Económicas

  • Una brusca fallada del sistema immunitari agreuja la malaltia del Covid-19

    El lent procés que havien seguit els estudis clínics realitzats fins ara, basat en el recompte i comparació de les dades d’un nombre significatiu de pacients reunits durant anys, ha saltat pels aires i ha adquirit una velocitat inusitada davant l’epidèmia de SARS CoV-2.

    La rapidesa a què obliga l’emergència de la Covid-19 no impedeix que s’hagi arribat ja a conclusions transcendents. Una de les més determinants, comentada per alguns mitjans científics després d’un inicial informe de The Lancet, del passat 15 de març, al·ludeix al que ja es coneix com ‘la síndrome del vuitè dia’.

    Es tracta d’un sobtat i inesperat empitjorament en l’estat general i en els paràmetres de la infecció, que pateixen vuit dies després de l’inici dels símptomes persones que fins llavors mostraven una aparent bona evolució. Després d’aquest empitjorament, els pacients experimenten una creixent dificultat per respirar i un fracàs en la resposta a mesures terapèutiques que fins a aquest moment els havia funcionat favorablement. La seva evolució, perniciosa a partir de llavors, ja no serà causada pel virus sinó per l’exagerada resposta del seu sistema immunitari, que inicia una desproporcionada producció de citoquines i condueix a una brusca i potent inflamació dels alvèols pulmonars.

    En pocs dies, o hores, aquests malalts necessiten respiració assistida i requereixen els serveis d’una UCI, en la qual, si tot va bé, romandran una mitjana de tres setmanes. La resposta inflamatòria es percep com una imparable necessitat de tossir i la sensació que és impossible portar aire als pulmons, una acció que contribueix a la generació de l’edema pulmonar propi del procés inflamatori. L’ofec és progressiu.

    Això ha succeït a persones que fins a aquest vuitè dia mantenien una simptomatologia lleu, d’edats diverses, tot i que amb predomini dels majors de 75 anys. Quan la funció respiratòria o cardiovascular d’aquests malalts estava prèviament afectada per alguna patologia que li minvava funcionalitat, el pronòstic empitjora. Sense arribar a ser qualificada de malaltia autoimmune (les que des de l’inici provoca el sistema immunitari de qui la pateix) després de la inflexió en el vuitè dia, el Covid-19 adquireix les característiques de les malalties de més difícil abordatge, ja que qualsevol intervenció externa no comptarà amb la intervenció imprescindible de la resposta defensiva del propi malalt.

    Ha succeït a persones que fins a aquest vuitè dia mantenien una simptomatologia lleu, d’edats diverses, tot i que amb predomini dels majors de 75 anys

    L’eventualitat de ‘la síndrome del vuitè dia’, que es calcula afecta entre el 15% i el 20% dels pacients de Covid-19, contribueix a explicar les elevadíssimes taxes de mortalitat que a hores d’ara s’atribueixen al SARS COV-2 en alguns països, Espanya entre ells. Aquest índex de mortalitat, que ha arribat al 7% dels malalts, sorgeix així mateix de la insuficient detecció de la xifra de població realment infectada. A menys afectats comptabilitzats, major percentatge de morts.

    A Espanya, les xifres de la infecció ronden oficialment les 70.000 persones, una dada que models matemàtics fiables aplicats a aquest procés epidèmic consideren altament irreal i que reflectiria aproximadament un 10% de la veritable extensió de la infecció. Bona part d’aquests contagiats no experimenten símptomes, o no els identifiquen, o decideixen passar la malaltia a casa sense informar-ne a cap servei sanitari donada la notable dificultat amb què topen els que sí que recorren a la xarxa assistencial.

    Queda per resoldre la incògnita de què passa en els vuit dies que precedeixen el brusc esdevenir negatiu d’algunes infeccions. Es deu al perfil d’un virus en permanent mutació? Sorgeix de les característiques genètiques de cada individu? A la velocitat que van les investigacions és probable que ho sapiguem aviat.

    Aquest és un article publicat originalment a Alternativas Económicas. Llegeix l’original en castellà aquí