Celebrem els èxits del feminisme argentí, mirem amb preocupació a Polònia -on aquesta setmana ha entrat en vigor la prohibició gairebé total de l’avortament- i també a Hondures, el govern ha blindat, reforma constitucional mitjançant, la seva legalització en els últims dies. Els drets sexuals i reproductius es barallen en nombrosos llocs i continuen sent un dels principals esculls en les polítiques d’igualtat de nombrosos països.
Fins i tot en aquells on els avortaments es practiquen de manera legal, gratuïta i segura a nivell sanitari, també persisteixen barreres en l’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs. És el cas d’Espanya, on més enllà de donar-se aquestes condicions, les expertes encara assenyalen obstacles: la manca d’informació adreçada a les dones, l’escassa formació de personal sanitari i les idees fonamentalistes que alimenten no només les associacions obertament antiavortistes, sinó també professionals mèdics.
En els últims dies, la Direcció General de Salut Pública del Ministerio de Sanidad ha proposat modificar el Reial Decret 831/2010 de Garantia de la Qualitat Assistencial de la Prestació a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs. El mitjà Redacción Médica informava d’això el passat 20 de gener: segons el text de Sanidad, l’objectiu d’aquest canvi és implementar -a través d’equipament, instal·lacions i personal- l’avortament farmacològic entre les primeres nou setmanes de gestació en centres sanitaris extra hospitalaris, per evitar que «la majoria de les dones es vegin abocades a haver d’assistir a establiments privats hospitalaris per a la seva intervenció», segons es pot llegir en el text.
Associacions com ACAI-que agrupa les clíniques concertades acreditades per practicar avortaments a Espanya, a les quals es deriven el 91% dels casos – han criticat la decisió, que encara es troba en fase de consulta. El canvi, de fet, «no és intranscendent». Ho explica així Francisca García, presidenta d’ACAI: «L’argumentari que inspira la reforma dóna premisses que no són certes: en primer lloc, Sanidad diu que vol acabar amb la saturació dels quiròfans en els centres públics. No obstant això, durant 35 anys els que hem practicat els avortaments hem estat els centres concertats».
Des d’ACAI consideren que es tracta d’«un fracàs i un pas enrere en els drets sexuals i reproductius» -en paraules de García-ja que, segons apunten, el sistema sanitari públic ha de garantir els dos mètodes que coexisteixen ara a les clíniques concertades acreditades: l’instrumental i el farmacològic. «L’avortament de qualitat és oferir totes les tècniques perquè no hi hagi desigualtats», assenyala García.
Avortament farmacològic i avortament instrumental
L’avortament farmacològic que Sanidad vol implementar en centres extrahospitalaris «implica menys responsabilitat i menys material, ja que no cal tenir un quiròfan obert», argumenta Eva Rodríguez, vicepresidenta d’ACAI, que atén pacients que van a avortar a una clínica d’Andalusia. Pel que «surt més barat».
Des de la seva experiència, diu, la majoria de les dones que s’enfronten a un avortament prefereixen el mètode instrumental -una pràctica amb sedació que dura uns cinc minuts i permet a la pacient tornar a casa amb molt poc o gens de dolor-. Un estudi realitzat per la pròpia ACAI ho corrobora: un 78% trien la tècnica d’aspiració amb bomba de buit, mentre que el 22% tria l’avortament farmacològic. Unes dades que reforcen allò que assenyalen les especialistes: la importància que tots dos mètodes s’ofereixin en les mateixes condicions de qualitat.
Això és important, segons explica Rodríguez, perquè moltes dones, per les seves circumstàncies personals, no poden dur a terme una interrupció voluntària de l’embaràs per la via farmacològica. En aquest tipus de procés, l’avortament es produeix a casa, de manera que les professionals recomanen tenir algú de companyia per si hi ha complicacions.
«Encara que hi ha dones que trien el mètode farmacològic, no totes tenen unes condicions d’habitatge bones per a això; hi ha dones que viuen amb altres persones a les que no volen explicar-los que estan avortant o les hi ha que els hi han de tenir cura de familiars. També altres que viuen soles i que no volen explicar a ningú el que passa», detalla la vicepresidenta d’ACAI.
També esmenta el impacte emocional: «Moltes dones valoren no ser conscients de l’avortament i per això prefereixen l’instrumental, perquè pensen: ‘quan em desperti, tot haurà acabat’».
En qualsevol cas, la màxima ha de ser deixar a les dones triar. No obstant això, segons explica Rodríguez, des de les clíniques ja s’observen algunes limitacions a l’hora de practicar avortaments instrumentals. «Ja està passant que hi ha manca de material perquè els que el fabriquen ja no els interessa tant», per exemple. En definitiva, lamenta, «s’està perdent una tècnica que durant anys s’ha considerat segura, còmoda, fàcil, ràpida i sense tant impacte emocional per a les dones». «Si deixem de formar gent que sàpiga fer-ho, a la fi no hi haurà professionals que ho practiquin. Imposar a una dona a tenir un avortament amb medicaments jo considero que és violència obstètrica», conclou.
En aquest sentit, el relleu generacional serà clau: ho apunta Rodríguez i també Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació de Drets sexuals i Reproductius. «La formació és molt important: els únics professionals estan a les clíniques privades i no hi ha relleu generacional», diu aquesta última, que denuncia que aquesta formació no es fa en les carreres universitàries. Pel que hi ha risc que, conforme es jubilin, «ens quedem sense professionals que facin les tècniques instrumentals de manera adequada».
«El més important és que, triïn el que triïn, tinguin informació veraç i oportuna»
De la mateixa manera que el mètode instrumental és el preferit de moltes dones, també hi ha casos en què el farmacològic pot facilitar el procés a altres tantes. Per Estefanny Molina, advocada sènior de l’organització Women’s Link Worldwide, «l’experiència en altres països ha demostrat que facilitar l’avortament farmacològic augmenta l’accés a la mateixa en les primeres setmanes de gestació i redueix els obstacles als quals s’enfronten les dones, especialment aquelles en situació de vulnerabilitat, que viuen lluny de les clíniques i no poden viatjar perquè no poden donar explicacions, faltar a la feina o deixar les tasques de cures».
Sobre l’última proposta de Sanidad, Molina matisa que «promoure l’avortament farmacològic no vol dir que se li vagi a donar prioritat sobre l’avortament instrumental». «Facilitar l’avortament farmacològic és un primer pas, però ens queda molt camí per recórrer, -afegeix- és important que les dones segueixin tenint l’opció de decidir quin mètode prefereixen i el més important és que, triïn el que triïn, tinguin informació veraç i oportuna, accés ràpid i un tracte digne sense estigma ni prejudicis».
Tot i percebre com un avanç, Molina és clara: «No serveix que es promogui l’avortament farmacològic si segueix existint objecció de consciència institucional o si les dones migrants en situació irregular no tenen accés a la sanitat pública. Com s’assegurarà un tracte adequat i l’accés per a totes les dones? Aquesta és la veritable qüestió que ha d’abordar el sistema públic de salut».
Si les prioritats, com apunten aquestes expertes, són altres, cal abordar la falta de campanyes institucionals i de sensibilització sobre el dret a l’avortament dirigides i adaptades a la població. Un problema que assenyala Sílvia Aldavert, l’organització ha publicat recentment un informe en el qual apunten barreres que es donen fins i tot en els passos previs a triar un mètode d’interrupció -Quantes dones saben el que han de fer, a on anar o trucar per avortar? -.
«Com hem de triar el mètode si no tenim informació?», Es pregunta Aldavert. «Se suposa que una dona pot triar entre els dos mètodes però la majoria ni tan sols saben que hi ha dos mètodes», postil·la.
Per això, insisteix que «el debat està en la capacitat d’elecció de les dones». Sobre això, és significatiu el que assenyala Francisca García, d’ACAI, i que constitueix una altra forma de limitar les decisions de les dones sobre els seus cossos: «Hi ha professionals en la sanitat pública que es neguen a practicar avortaments per objecció de consciència, el que, a més, estigmatitza als que ens dediquem a realitzar-los».
«Els fonamentalismes suposen una barrera: hi ha assetjament a clíniques, a professionals i a dones que van a avortar i encara es condemna defensores dels drets sexuals», diu Aldavert. Més enllà de les particularitats de cada mètode, el focus s’ha de dirigir cap a «les dones que es queden fora perquè són menors i no poden aconseguir l’autorització de tutors legals, perquè no tenen targeta sanitària», continua. També elles, totes, «ens mereixem una informació real i veraç».
Aquest és un article original de La Marea