Just Deploy It!

Autor: Anna Martínez

  • I a la propera crisi, què? 16 idees pràctiques per a la transformació social

    En aquesta darrera part, proposem 16 idees pràctiques per a la transformació social. Per fer front a la propera crisi cal micropolítica: aquelles petites accions que formen part de la nostra vida quotidiana i que tenen la potencialitat de canviar la nostra societat si les fem de manera grupal. Si les fem en manada.

    Quan vam començar aquesta sèrie d’articles, en realitat pretenia ser un sol. Però ens van sorgir tants temes, que vam haver de dividir el text per no matar d’avorriment o encara pitjor, que ningú no ens llegís. En aquest darrer capítol, exposem 16 idees pràctiques per a la transformació social.

    La lluita per a la transformació social ha estat l’eix transversal de les nostres vides i la nostra amistat, i també ho ha estat la micropolítica. Quina paraulota que acabem de fer servir! Si heu entrat a l’enllaç, heu llegit la definició, però si premeu aquest enllaç, es descarrega gratuïtament un llibre on s’explica molt millor. Micropolítica és, precisament, el que fan les companyes de Traficantes de sueños quan, des de la seva editorial, publiquen i ofereixen llibres per a la transformació social de manera gratuïta o a preus molt ajustats. Micropolítica són les petites accions que formen part de la nostra vida quotidiana i que tenen la potencialitat de canviar la nostra societat si les fem de manera grupal. Si les fem en manada.

    1. Decreixement del consum. Aquests dies, el consum a la majoria de les famílies s’ha centrat en el més bàsic: aliments i poca cosa més. I tot i que això no és exactament decreixement, sí que es pot considerar un inici. Quan estiguin a l’abast totes les botigues, ens podem preguntar: realment ho necessito? Puc reciclar alguna cosa que tinc a casa? O fins i tot, és possible fer un intercanvi amb alguna amiga, familiar o veïna? Menys consum són menys residus, més reciclatge i reutilització, més estalvi i també més ecologia.

    1. Consumir productes de temporada, de proximitat i potenciar l’autoproveïment en allò que puguem. La nostra petjada ecològica serà molt menor si fomenten el petit comerç per davant de la importació, els centres comercials i les grans superfícies o cadenes. Autoabastir-nos mitjançant horts individuals, comunitaris, rurals o urbans ens proporciona productes de qualitat i de temporada, alhora que podem reforçar les xarxes veïnals d’intercanvi d’aquests productes.

    1. Afiliar-se a un sindicat que no depengui de les subvencions públiques i ser partícip d’ell. A La Taula de Diàleg Social es reuneixen Govern, Patronals – que representen els empresaris- i Sindicats – que representen als Treballadors-. Aquí es decideixen: pensions, reformes laborals, increments salarials i també les mesures extraordinàries com les preses ara durant pandèmia. Canviar les majories sindicals és imprescindible.

    1. Fer política directa i participar d’ella. Votem o no, la participació política és clau per a la transformació: Protestar per les retallades, reclamar drets laborals i socials, participar dels col·lectius, entitats o associacions de les nostres vil·les o barris i lluitar amb les nostres veïnes.

    1. Posar queixes formals en els serveis públics si considerem un mal servei o una llarga espera. És imprescindible que ens escoltin i si no hi ha queixes, els directius de les institucions consideren que tot es desenvolupa a la perfecció i es renten les mans. Creiem que no arriben enlloc però, I si reben centenars?

    1. Afiliar-se o participar del sindicat de llogaters. La lluita per a la regularització dels lloguers ja ha començat, però calen més persones implicades. Aturar el pagament del lloguer en moments de crisi, fixar preus per territori, condicions mínimes d’habitabilitat, ajudes per reformar el pis vell per posar-lo en lloguer. Els territoris on s’està desenvolupant tenen magnífics resultats.

    1. Donar suport al comerç de cooperatives. Fomentar l’economia social i solidària per davant de les grans corporacions. Restar diners a les grans corporacions els hi treu poder, consumir a les cooperatives, és participar d’elles i fer costat a les nostres veïnes i veïns.

    1. Deixar de pagar els serveis bàsics en grans empreses i passar-se a cooperatives tipus Som Connexió (internet i telefonia), Som Energia (llum) o Coop57 (serveis financers ètics). Si ens és possible, també podem instal·lar diferents sistemes d’autoabastiment: plaques solars als edificis o habitatges, construcció de pous i recollides d’aigua de pluja, o altres sistemes més sostenibles i ecològics com: calefacció amb pellets, bon aïllament a parets i vidres…

    1. Deixar els bancs que pertanyen al 1% i fer servir banca ètica o bancs petits.

    1. Si podem, pactar amb l’empresa la implantació de teletreball alguns dies de la setmana. Aprofitem les conseqüències del coronavirus. El teletreball permet una millor conciliació familiar, aporta autonomia, permet integrar persones amb diversitat funcional i millora l’opinió del treballador/a respecte l’empresa. Això si, caldrà estar alerta per no perdre altres drets.

    1. Lluitar per la Renda Bàsica Universal. Prou el discurs de la irresponsabilitat. Més irresponsables són els governs que no ens protegeixen adequadament, o els bancs rescatats i no va haver problema de donar-los centenars de milions d’euros.

    1. Lluitar per la reducció de la jornada laboral. Està més que provat que no redueix la productivitat, sinó més aviat al contrari. Permet distribució de feina per més persones i permet tenir més temps lliure, temps per les cures i els espais de convivència.

    1. Aplaudir als sanitaris està bé, és bonic sortir al balcó i mirar la cara de les veïnes i veïns, però el canvi que necessita la sanitat no és només l’escalf de les persones, necessita més personal, més recursos, millorar les instal·lacions i els materials i recuperar els salaris. Lluitar per una sanitat 100% universal i realment pública en provisió, naturalesa i gestió: denunciar mancances a les nostres xarxes socials, participar de les aturades, penjar pancartes als nostres balcons, lluitar per una sanitat per a totes les persones o posar queixes per les llistes d’espera, quan notem que falta material o personal (no deixem en mala posició a les treballadores, sinó la gestió del servei).

    1. Fomentar i mantenir les xarxes de suport i cura comunitària.

    1. No repetir el discurs de la incapacitat social que fomenta el control social amb les forces de seguretat i confiar més en les persones.

  • Desemparament social vs prevenció

    No volem tornar a on estàvem abans de la pandèmia, amb una societat feble i injusta. Tampoc volem caritat, ajudes ni subvencions, sinó drets i repartiment de la riquesa. Volem la societat que ens mereixem, una societat que estigui preparada per eliminar les desigualtats socials i econòmiques. Volem un nou model social que promogui la igualtat i l’equitat de les persones, el feminisme, la sostenibilitat, l’ecologia, la justícia social, la cooperació, la capacitat crítica, la participació política, les xarxes veïnals i posar el benestar i les cures al centre.

    «El poder ha substituït la justícia per la caritat».
    Ken Loach

    Les mesures preses arran de la pandèmia, han deixat nues les realitats socials, les desigualtats i les conseqüències de la mercantilització de la salut i sanitat. S’imposa el confinament, es controla l’accés als aeroports, estacions de metro i caixers i ens adonem que aquest era l’espai per dormir de centenars de persones sense llar a les ciutats. No sabem com acollir a un dels col·lectius més vulnerables. Enviem les i els estudiants a casa a fer formació online i no totes tenen un ordinador ni accés a internet, ni tan sols un espai propi on estudiar. Es proposa fer teletreball i la majoria de la població té feines precàries o informals sense contracte que els permeti cobrar prestacions. Milers de petites empreses han de tancar durant el març perquè no poden sostenir la situació. Es posa en marxa el #JoEmQuedoACasa sense pensar que gran part de la població viu a infrahabitatges sense espai ni llum natural. Es prohibeix que els infants i adolescents surtin al carrer quan la majoria de països del món sempre han pogut sortir mínim 1 h al dia. Es tanca a dones maltractades amb els seus agressors, i no es pensa en la violència intrafamiliar i de gènere que pateixen moltes famílies. Es prohibeix als familiars estar al costat dels malalts en la fase final de vida -i es prohibeixen també els enterraments- deixant un buit i un dolor terrible per un dol no tancat.

    A les residències per a la gent gran, avis i àvies comparteixen habitació entre 3 o 4. Es disposa de molt poc personal; amb contractes temporals, precaris i sous irrisoris. El resultat és que milers d’avis i àvies moren en soledat i sense l’atenció necessària. No estem pensant en la repercussió emocional d’aquest confinament. Tampoc en la relació entre les emocions i les malalties. Per primera vegada a la història, s’ha aïllat dràsticament a tota la població sana. Aquest confinament i les mesures d’insuficient suport social i econòmic, durà a una llarga llista de seqüeles psicològiques, emocionals, socials i econòmiques, sobre les que és urgent que parlem i reflexionem. Per saber els nombres reals haurem de sumar les morts per desigualtat i pobresa a les morts per la malaltia.

    Mentrestant, el govern espanyol fa un maquillatge d’ajudes econòmiques. Ajudes per autònoms que no arriben. Microcrèdits pel lloguer que generaran més endeutament. Equipaments improvisats per a les persones sense llar en comptes d’habitatges. Decrets per a treballadores que les obliga a acumular un munt d’hores a retornar a l’empresa Totes aquestes ajudes serien innecessàries si tinguéssim plens drets. Dret a tenir una vida més conciliadora amb jornades laborals que possibilitin repartiment dels llocs de treball i mecanismes efectius que permetin compaginar la vida productiva que ens imposen amb la cura de les persones. Dret a la renda bàsica universal, com la d’Alaska (des del 1982) o la Renta de Garantia d’Ingressos (RGI) d’Euskadi. Disposar de tot el personal que ara es dedica a gestionar burocràcia -ajudes, prestacions, subvencions, beques-, per a l’atenció directa a les persones. Comptar amb professionals que ofereixin eines per millorar la convivència, per acompanyar filles i fills en els seus estudis, per rebre una reorientació professional, adquirir nous hàbits, cuidar a casa la mare que ja es fa gran, entendre la nòmina o conèixer els drets laborals. És urgent accedir al dret a l’habitatge. És molt necessari expropiar els béns comuns: aigua, gas, electricitat, internet, educació (també la superior) i per descomptat, la sanitat i la banca. Cal millorar les condicions de treball de sectors desemparats i precaris, gran part d’ells ocupats per dones que es dediquen a les tasques domèstiques i de cura, fent valdre la seva feina amb sous dignes, d’acord amb el valor de la vida. Dotar la inspecció del treball de prou personal per garantir que les grans corporacions i persones amb grans ingressos (grans empresaris, banquers, futbolistes) paguin rigorosament els impostos corresponents. Invertir en el control del frau de les grans corporacions. Hem d’exigir el retorn dels diners del rescat de la banca i per descomptat, mai més tornar-ho a fer. Posar l’economia social i solidària per davant de les grans corporacions, el comerç de proximitat, la petita i mitjana empresa, per davant de la importació. En definitiva, no volem tornar a on estàvem abans de la pandèmia, no volem la societat feble i injusta que deixa desemparada a gran part de la societat amb milers de morts. Volem un nou model social que promogui la igualtat i l’equitat de les persones, el feminisme, la sostenibilitat, l’ecologia, la justícia social, la capacitat crítica, la participació política, la cooperació, les xarxes veïnals i posar el benestar i les cures al centre.

    No volem caritat, no volem ajudes ni subvencions, volem drets i repartiment de la riquesa. Potser ara que els desemparats som més, i més visibles, tenim la força i la claredat necessària per reclamar la societat que ens mereixem, una societat que estigui preparada per eliminar les desigualtats socials i econòmiques que qualsevol virus, crisi o bombolla, ens posi per davant.

     

  • Control social vs. confiança en les persones

    És hora de deixar d’infantilitzar a la població i canviar el discurs de la guerra i la irresponsabilitat ciutadana. Necessitem urgentment mesures sanitàries i socials, no mesures policials ni militars. És imprescindible deixar de culpabilitzar les persones, valorar les xarxes de suport comunitari i fer una mirada crítica a la nostra societat per tal de detectar quins han estat els subjectes i situacions de desemparament i buscar una solució permanent i no momentània a aquesta crisi.

    Tal com vam exposar a la primera part d’aquesta sèrie, el coronavirus SARS COV-2 s’ha trobat una sanitat profundament massacrada, minvada i desmantellada tant de material, com d’equipament i personal des de fa anys. Privatitzada. Mercantilitzada. Precaritzada. Malmesa en essència.

    Com sempre, el neoliberalisme se n’aprofita d’aquesta situació. Deia Naomi Klein en una entrevista, que el coronavirus funciona com un shock. I que a partir d’aquest shock, el poder aconsegueix imposar certes mesures que d’altra forma tindrien una forta contestació social. Amb l’excusa del virus i del necessari imposat confinament, la militarització dels nostres carrers i el control social de la població són un fet que hem incorporat, amb un pobre qüestionament, a la nostra normalitat quotidiana. Trobem als militars i policies a les rodes de premsa diàries sobre la situació estatal de la pandèmia. S’han desenvolupat mecanismes de geolocalització de la població. I ens sorgeix una pregunta: tenim diners per aquest desplegament de control social però no en tenim pels necessaris Equips de Protecció Individual per a les professionals ni per les proves del coronavirus? Cal vigilar si aquesta escalada de control persisteix un cop acabada la pandèmia. Però potser, ja s’ha interioritzat. Malauradament moltes persones s’han apuntat a la denúncia. Es multipliquen els policies de balcó. Judicis de valor (a viva veu o en pensament) contra qui està fent millor o pitjor el confinament, sense preguntar-nos perquè està al carrer o quina és la seva realitat. Mirem malament al jove que surt a fumar o a prendre el sol al terrat comunitari. Ens sentim culpables si comprem sense mascareta. Tenim por d’enviar els nens a casa de l’exparella amb qui compartim la custòdia per si els fan sentir malament al carrer els mateixos ciutadans o la policia local. Renyem la mare que baixa al súper amb el seu fill sense pensar que potser viu sola. Per contra, admirem els famosos que surten rentant-se les mans a l’Instagram o als milionaris que fan donacions als hospitals sense veure com és de fàcil la seva vida. Poques persones han protestat o s’han s’organitzat davant la prohibició [en el moment de publicar aquest article, el Congrés de l’Estat ha aprovat les sortides per als menors de 14 anys] de sortir al carrer per a infants i adolescents, quan és un fet admès fa a la resta d’Europa i a la majoria de països del món.

    Pensem que el nivell de control social al qual estem sent sotmeses no està justificat en cap cas. Estem veient una deriva autoritària greu dels cossos policials, una escalada important d’abusos que no ens pot deixar indiferents: multes i detencions injustificades, on sovint la policia actua desmesuradament i sense la deguda protecció sanitària. Aquestes actuacions són conseqüència directa del discurs bèl·lic que predomina als mitjans de comunicació i informacions diàries. Si mirem aquesta pandèmia com una guerra, assumirem sense crítica que les nostres professionals sanitàries estiguin a la primera línia de batalla sense la protecció adequada. Pensarem que les pèrdues són inevitables i, sobretot, sacrifiquem la nostra llibertat i els nostres drets pel bé comú. Creure el discurs de la guerra, implica empassar-se els danys col·laterals d’una guerra. Però no estem en guerra. I no podem atacar un virus com si fos un enemic de guerra.

    «Spain is different», la fórmula que va inventar Fraga en els ’60 ha calat ben profund en la nostra societat. Aquest eslògan, creat per contrarestar la idea europea que Espanya era pitjor, un lloc remot i aïllat dels seus veïns europeus, anava dirigit, en realitat, a la ciutadania i ara està més present que mai. Darrere de l’eslògan hi ha dos missatges: som més alegres, despreocupats i simpàtics però també som més irresponsables, pocavergonyes, i ignorants. I sota aquest eslògan que empara la irresponsabilitat de les persones, ens trobem debats on la desconfiança ciutadana és el punt de partida. Afirmem: «Si s’atorga una renda ciutadana, la gent no treballarà». Per contra, a Euskadi, on sí que està implantada, no ha succeït i tenen la taxa d’atur més baixa de l’estat juntament amb Navarra. Cridem cegament #irresponsables a les famílies que van sortir a passejar diumenge passat, sense fixar-nos en la il·lusió òptica de certes fotografies i tampoc reflexionant sobre la densitat de població de certes zones. Responsabilitzem les persones que porten més de 40 dies tancades, mentre eximim al govern de la seva responsabilitat en proveir proves per a tota la població.

    Tenim també la cara bonica: Les xarxes de solidaritat veïnal. I són aquestes les que cal que reforcem, visibilitzem, valorem i sobretot, que les conservem després de la pandèmia. Veïnes que surten a fer esport o ballar plegades al balcó. Escales, barris i pobles sencers que s’organitzen per tenir cura dels més grans, per tenir cura de les migrants en situació vulnerable, fent la compra o simplement xerrant al pati de llums. Grups de what’s plens de pensaments, articles, reportatges o recursos educatius pels més petits de la casa. Aniversaris que se celebren online. Famílies a milers de quilòmetres que troben un moment, malgrat la diferència horària, per trobar-se a un xat i mai abans ho havien fet. Grups veïnals que s’ajuden per tenir cura dels infants de qui no pot teletreballar. Professionals que ofereixen serveis gratuïts de suport emocional durant la quarantena. Balcons que vigilen, graven i comparteixen els excessos policials. Aquesta situació ens ha brindat l’oportunitat de crear xarxes, entorns de cures i atenció a les persones, moltes per primera vegada, des de la mateixa comunitat. I si ho podem fer les persones, no ho poden fer els governs?

    És hora de deixar d’infantilitzar a la població i canviar el discurs de la guerra i la irresponsabilitat ciutadana, on predomina la desconfiança i es considera a la població incapaç de tenir cura de la salut individual i col·lectiva. Necessitem urgentment mesures sanitàries i socials, no policials ni militars. Citant l’article de l’advocat Francisco Jurado és necessari «abandonar l’emergència sense seqüeles autoritàries i abandonar l’emergència de debò, requereix canviar la por per responsabilitat i la disciplina per rigor.» És imprescindible deixar de culpabilitzar les persones, valorar les xarxes de suport comunitari i fer una mirada crítica a la nostra societat per tal de detectar quins han estat els subjectes i situacions de desemparament i buscar una solució permanent i no momentània a aquesta crisi.

  • Mercantilització i hospitalocentrisme vs nous models de salut

    Deia fa uns dies un bon col·lega, que la pandèmia per la COViD 19 ens posa davant d’una única crisi, l’enèsima crisi del capitalisme. Una crisi que se’ns presenta a l’àmbit de salut, però que és en la mateixa mesura econòmica, política, social i ecològica. Que posa sobre la taula de manera dràstica les desigualtats socials, la manca d’equitat i el seu impacte en salut. Ens en sortirem, tot i que és possible que res no torni a ser igual. El destí depèn de nosaltres.

    Per entendre l’origen del col·lapse cal reflexionar com hem arribat a on som ara. Què ha condicionat el brutal col·lapse del sistema sanitari que estem patint? A les notícies, sembla que la responsable sigui la pandèmia, però aquest problema no ha succeït a tots els països d’Europa, i els mitjans ja procuren que no estiguem informades de les seves dades. Fa molts anys que els moviments socials denuncien incansablement la situació d’un sistema profundament malmès. Un problema evidentment silenciat. La privatització i mercantilització del sistema no han parat des del 1986 en què es va promulgar la Llei General de Sanitat. En tots aquests anys diverses lleis, decrets i normatives arreu del territori: la reforma de la Llei d’Ordenació de la Sanitat a Catalunya, del 1995 o, a nivell estatal, la Llei sobre habilitació de noves formes de gestió del Sistema Nacional de Salut, la 15/1997, han permès la introducció de les corporacions privades i dels mecanismes de mercat a l’estructura sanitària pública. I és que un caramel com el de la sanitat, no podia quedar exempt de les urpes dels interessos privats. La salut és, a ulls de neoliberalisme, un negoci més:

    • Contrucció d’hospitals de forma mixta amb sobrecostos importants com és el cas de l’Hospital Moisés Broggi.
    • Centres privats ofereixen serveis públics -a costos molt elevats- a través de la concertació i la contractació.
    • Hospitals públics amb clíniques privades a dins com és el Barnaclinic, que ofereix els seus serveis, utilitzant les estructures i recursos públics.
    • Centres de primària invisibilitzats i desmantellats, dependents de grans hospitals o directament gestionats per empreses privades amb professionals en la més absoluta precarietat.

    Al territori català, amb plenes competències transferides en l’àmbit sanitari, el seu sistema mixt públic-privat el situa al capdavant de la mercantilització. El conjunt d’entitats mixtes del sistema s’emporta més del 50% del pressupost del Departament de Salut, que és intencionadament opac.

    Les mesures austericides a partir del 2008 van ser una excusa més per retallar el sistema sanitari. Com a resultat, la despesa pública en sanitat per habitant és la mateixa des de fa de 10 anys. Segons les dades del Ministeri de Sanitat, Espanya inverteix 1.594 € anuals per habitant, Luxemburg 4.271 € i Itàlia 1.864 €. El nombre de persones en espera per una intervenció Catalunya és el més alt de tot l’estat (23 persones per cada 1000 habitants), Els serveis d’urgències es col·lapsen any rere any.

    I tot plegat sota el paraigua del mantra «tenim el millor sistema sanitari del món», «és la joia i l’orgull de l’estat».

    En definitiva, el coronavirus SARS COV-2 s’ha trobat, una sanitat profundament massacrada, minvada i desmantellada tant de material, com d’equipament i personal des de fa anys. Privatitzada. Mercantilitzada. Precaritzada. Malmesa en essència. El col·lapse que estem patint no és, en cap cas, una casualitat. Té responsables polítics directes.

    Amb tot, es fa accessible que el neoliberalisme aprofiti aquesta situació per reforçar les idees privatitzadores i mercantilitzadores de la salut i la sanitat, amb l’excusa d’un sistema sanitari públic que no ha donat la resposta adequada a aquesta pandèmia. És important veure i assenyalar com les corporacions privades han evitat atendre persones en aquesta crisi, com fan negoci amb les proves de coronavirus que a la sanitat pública no es disposen.

    Volem ser crítiques amb l’actual gestió de la pandèmia. A partir d’un sistema privatitzat i hospitalocèntric, aquesta pandèmia s’ha gestionat des d’una perspectiva evidentment hospitalocentrista, a excepció de La Rioja que ha apostat per la primària. No negarem ara la necessitat de disposar de llits hospitalaris i espais suficients a les Unitats de Cures Intensives per atendre a tota la població, però sí que volem posar a sobre de la taula la gran invisibilitzada atenció primària i comunitària. Tot i que el focus mediàtic està completament posat als hospitals, l’atenció primària està actualment atenent la gran majoria de persones amb COVID. Fins i tot s’ha mogut personal sanitari del CAP als hospitals, i és del tot il·lògic. El CAP és el recurs sanitari més proper a la comunitat, és el recurs que està evitant hospitalitzacions i exposicions innecessàries, fent acompanyaments i seguiments dels casos lleus i moderats als seus domicilis, i també d’aquelles persones a les quals s’està donant d’alta als hospitals.

    Hem observat que durant el confinament, han sorgit des de la mateixa ciutadania, nous models de cures i benestar: les xarxes veïnals. Mantenir la salut s’ha convertit en l’objectiu, per evitar caure malalts perquè no hi havia prou recursos per tothom. Per tant la nostra proposta, el nou model de salut que volem i necessitem és aquell que ens manté sans, i no que ens cura la malaltia. Aquest és l’objectiu dels Centres d’Atenció Primària i Comunitària. La vocació veritable del personal sanitari dedicat a les famílies. Però la salut no és un negoci, la malaltia sí que ho és. I per això s’han dedicat a menystenir aquest servei minvant els seus recursos tecnològics, econòmics i de personal. Moltes de les malalties que patim estan relacionades amb la nostra vida, amb les dificultats personals i les eines personals que tenim o no tenim. Estrès, depressió, ansietat, consum de drogues, migranyes, totes les conseqüències del sedentarisme, la mala alimentació o fins i tot un constipat, són malalties que es poden preveure amb un bon acompanyament de la persona. Pagar-li el rebut de la llum a una persona pot significar la diferència entre la vida i la mort.

    En conclusió, pensem que és possible corregir els errors en la gestió de la pandèmia, promovent igualtat i equitat i posant les cures al centre. Cal repensar els equips d’atenció primària, per concebre’ls com equips multidisciplinaris: des del punt de vista sanitari i també social, que posin el focus en la prevenció i en la salut. Cal sortir del model biomèdic hospitalocentrista, on el més important són els llits hospitalaris i la inversió tecnològica i farmacèutica i virar cap a un model de salut 100% públic (en la gestió i la provisió) que tingui en compte els determinants socials de la salut i on l’objectiu primordial sigui mantenir-nos sanes.

  • Confinament desigual

    La nit dels Oscars va ser una absoluta bogeria. Paràsits guanyava el premi a la millor pel·lícula, entre d’altres. Per primera vegada una pel·lícula estrangera rep aquest premi. A hores d’ara moltes de vosaltres ja l’haureu vist. A les que no, us la recomanem, de debò.

    Fem referència a aquesta pel·lícula per la realitat que retrata. La majoria de les persones establim cercles d’amistats que són similars a nosaltres mateixes. I no ens referim a seguir al mateix equip de futbol, ni tan sols a treballar en el mateix lloc, sinó als cercles, a l’entorn, al nivell econòmic, i a la nostra realitat social. I això, ens condiciona les perspectives amb les quals mirem i entenem el món. Però algunes professions, com les nostres, ens ofereixen el privilegi de poder veure de molt a prop altres realitats.

    I això és el que ens ha portat a escriure aquestes línies. Des que va començar tota aquesta distopia pensem en les famílies de barris com Sant Ildefons o La Trini, en l’exveí del Raval, en els nens residents de centres, en els menors no acompanyats… en totes aquelles famílies tancades en els seus petis pisos, abarrotats de mobles perquè han de dormir tres persones en una mateixa habitació i altres tres al menjador. La realitat de la família pobra de Paràsits ens pot semblar ficció, o una realitat exagerada, però per desgràcia no ho és, ni a Espanya ni al món.

    Les mesures de confinament preses a raó de la pandèmia per la COVID 19 ens sembla que agreugen completament aquesta desigualtat ja existent. Si una família pot sortir a passejar la seva mascota, per què la família que viu amuntegada a casa seva no pot sortir a prendre l’aire? S’haurien de prendre les mesures que siguin necessàries, és clar, no parlem de no tenir en compte la situació de pandèmia, però sí que cal pensar que aquest confinament no ens tracta a totes per igual.

    I després està l’assumpte dels diners. Mirant les dades recentment publicades sobre la taxa d’incidència de la malaltia pel nou coronavirus a Catalunya, aquesta desigualtat es fa patent. Només si ens fixem a la ciutat de Barcelona, veiem que les taxes més altes d’infecció es concentren, majoritàriament, en els barris més precaris, els barris obrers, precisament allí on les famílies viuen amuntegades en pisos diminuts. Ens agradaria fixar-nos en dues realitats. N’hi ha més. Però n’exposarem dos. En primer lloc, és en aquests barris on viuen moltes de les persones que exerceixen tasques domèstiques o de cures, la majoria sense contracte, per la qual cosa no poden permetre’s deixar d’anar a treballar, perquè les mesures aprovades no contemplen ajudes per a elles. Estan altament exposades al contagi mentre viuen amuntegades. D’altra banda, hi viuen moltes de les persones que no poden teletreballar, que han perdut la seva feina, o han sofert expedients de regulació d’ocupació. Persones que s’han vist, de sobte, sense els pocs ingressos mensuals que tenien. Persones que no poden omplir la seva nevera per tres setmanes. Potser no poden omplir-la ni per a un sol dia i segur que tampoc poden acaparar rotllos de paper de WC perquè no tenen espai. En els dos casos és molt difícil, gairebé impossible, quedar-se a casa. Però és que quan es queden, a més, estan en més risc de contagi. I és que en contra del que molts han pregonat, aquesta pandèmia -i les seves mesures-, sí que entenen de classes socials.

    Les polítiques públiques tenen l’obligació de contemplar totes les realitats socials. Si al súper del barri han estat capaços de pensar a obrir de 9 h a 10 h només per a la gent gran quan tot està perfectament desinfectat de la nit anterior, per què les institucions no poden pensar en aquestes famílies sense ingressos, en els infrahabitatges, en els nens i nenes amuntegats o que simplement no tenen balcó? Per què no es permet als municipis establir normes específiques per barris o sectors que responguin a les necessitats reals de totes aquestes múltiples realitats? Sabem on viuen, els mapes ens indiquen on estan.

    La nostra proposta és passar de nou part de les competències als municipis. La política local sens dubte, té més clares les necessitats reals de la seva població. Establir normativa i retallades generalistes, que ja han començat, pel departament d’Ocupació, ni més ni menys, genera més desigualtat social. Equitat i repartiment de la riquesa, si us plau. Alleujar aquest confinament desigual pot marcar la diferència.

  • La (no) sanitat universal a Catalunya es construeix a partir de múltiples causes i se sosté amb difícils promeses

    Fa uns dies escrivia sobre la (no) sanitat universal a Catalunya. Feia un repàs a totes les vulneracions del dret d’accés a la sanitat que hem patit des del 2012, argumentava per què el Departament de Salut és tremendament hipòcrita en aquest tema i com la sanitat podia continuar essent universal si hi ha la intenció política real de fer-ho. En llegir l’article, una bona companya em diu: «això està molt bé, però no parles profundament de les causes que expliquen, en gran part, aquesta no-intenció» -fan tant de bé aquestes companyes sempre crítiques!-. Per altra banda, vivim temps profundament dinàmics i tot just no he acabat d’escriure aquestes línies que el panorama ha tornat a canviar. Així doncs, aquesta segona entrega té un doble objectiu: primer, atenent els comentaris, parlar de per què la sanitat ha de ser universal i, sobretot, de per què no ho és. I segon, preguntar-me què plantegen i quins camins obren els canvis i moviments recents.

    Al primer text ja apuntava alguns dels motius que fonamenten la sanitat universal. En primer lloc, per la qualitat reconeguda d’aquest tipus de sistemes. I en segon lloc, perquè el finançament que els sustenta justifica la redistribució del dret. Totes aportem allò que podem i en gaudim allò que necessitem. D’això se’n diu dret social. I com vaig sentir una vegada en una assemblea migrant, és important aquesta connotació «social». Sembla que les persones migrants han de jugar sempre a la «lliga dels drets humans», mentre la resta juguem també «a la lliga dels drets socials». El dret a la salut és un dret humà, l’accés a la sanitat que garanteix l’anterior és fonamental i de justícia social. Els cobraments il·legals són, doncs, repagaments. I totes les persones (vinguin d’on vinguin i siguin qui siguin) mereixen l’accés a la sanitat, no només per una qüestió humanitària (que també) sinó per una qüestió de dret social.

    Això sembla que ho defensa tothom a Catalunya. Llavors, per què la sanitat no és realment universal? Com diu la meva bona amiga: l’origen és multifactorial. Evidentment, la causa principal és la regulació estatal, una norma genocida, racista i classista. Però, com recordava fa uns dies, l’accés a la sanitat catalana vinculat al padró municipal és el resultat de la lluita constant dels moviments socials i plataformes. I així i tot, ha estat, milers de vegades, paper mullat. Fins i tot municipis governats per partits que ideològicament podrien semblar afins, com el de Barcelona En Comú, tenen enormes dificultats per garantir l’empadronament a totes les persones. El dret d’accés a la sanitat es vulnera principalment per falta de voluntat política, però també, pel tipus de sistema sanitari que tenim, pels interessos privats associats a l’exclusió i perquè està arrelat un profund racisme institucional que parasita discursos i accions i que cal combatre sense treva.

    El sistema de multiproveïdors català és un sistema incontrolable. Un «guirigall» format per ens públics, privats amb lucre, privats sense lucre i entitats mixtes, on és molt difícil estendre la informació i les normatives, més encara quan políticament manca la intenció de fer-ho. En aquest sistema (i m’atreveixo a dir que també en la resta de l’estat), hi ha instaurats interessos de lobbies privats que es beneficien de l’exclusió sanitària. Les empreses associades als centres hospitalaris que facturen les atencions i s’enduen fins al 45% de la recaptació són només un exemple. Va haver-hi un temps que el Servei Català de la Salut intentava implantar una mútua interna per atendre migrants sense papers que ho poguessin pagar. Les mútues i empreses privades s’han beneficiat sens dubte d’aquesta regulació excloent.

    Per altra banda, els discursos, fins i tot quan són a favor, reforcen certs prejudicis i estigmes sobre les persones que arriben al territori. Argumentar el dret d’accés a la sanitat per problemes per a la salut pública (com fan alguns) es força tendenciós. Podríem vulnerar el dret d’atenció per a tothom si no percebéssim el risc de contagiar-nos d’alguna malaltia? Aquesta justificació és esbiaixada i fomenta una percepció completament errònia i falsa de les persones que migren. Com demostren diversos estudis, aquestes persones arriben més sanes i utilitzen menys els sistemes sanitaris que les persones autòctones. No cal justificar l’accés universal per una qüestió de salut pública. No hi ha cap motiu per fer-ho.

    Com deia abans, tot és dinàmic. Aquests últims dies han passat coses que són rellevants per a la sanitat universal, tant a Catalunya com a la resta de l’estat. En l’àmbit estatal ha canviat el govern. Esperem que –com s’han cansat de repetir en l’oposició- una de les primeres mesures prioritàries d’aquest govern sigui derogar el RD 16/2012. És urgent. Hi va la vida de moltes persones. A més, un nou moviment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de deixar sense efecte les normes catalanes del 2015 en qüestió sanitària. Milers de persones a Catalunya es troben avui en una situació d’exclusió total. La sanitat catalana universal, ara sí, penja d’un fil. És una situació d’emergència. El nou president Joaquim Torra va visitar la tancada migrant el passat cap de setmana. Entre altres acords, es va comprometre a garantir l’empadronament a totes les persones, a eliminar les facturacions il·legals als centres sanitaris i a restaurar diversos aspectes socials com la sanitat universal a Catalunya. La nova consellera de salut, Alba Vergés, també ha fet declaracions en aquest sentit. Estarem vigilants. No volem més papers mullats.

    La salut i l’accés a l’assistència sanitària és i ha de ser un dret humà fonamental, universal i de justícia social. No és cap regal. És el dret a la igualtat i a la no discriminació. Un dret que no s’acompleix per múltiples causes però que cal defensar de forma unànime i persistent. Ara (i sempre) és una bona oportunitat per fer-ho.

  • L’atenció sanitària a Catalunya pot continuar essent universal si hi ha la intenció política real de fer-ho

    La decisió del Tribunal Constitucional d’admetre a tràmit el recurs del govern de l’estat per suspendre la Llei Catalana d’Universalització de l’Assistència Sanitària és un pas enrere terrible. És un pas inhumà, que mata i vulnera drets. És una de les tantes expressions d’aquesta voràgine autoritària i repressora de l’Estat espanyol dels últims mesos que també ha tombat les regulacions específiques sobre l’accés a la sanitat a Euskadi, Comunitat Valenciana, Extremadura i Navarra. Tanmateix, pel que fa a Catalunya, sorprèn enormement la sobrevinguda hipocresia dels òrgans de Salut (del Servei Català de la Salut i del Departament de Salut). Potser és necessari repassar els últims 5 anys des de l’aprovació del Decret estatal i quina ha estat l’específica regulació catalana per entendre el cinisme que gasten en aquest assumpte. Potser també abans cal recordar que la ja oblidada Llei Òmnibus de l’any 2011 contemplava l’exclusió sanitària a la catalana. Un aspecte que la Convergència i Unió de llavors no va aprovar perquè l’Estat espanyol ens va avançar per la dreta.

    Fa anys que diversos col·lectius i plataformes denuncien el Reial Decret 16/2012 i demanen la derogació d’aquesta norma genocida que exclou de l’assistència sanitària a les persones que no cotitzen a l’estat Espanyol. Aquesta és una mesura completament incoherent en tractar-se d’un Sistema Nacional de Salut on la sanitat no es finança directament amb les cotitzacions sinó des dels Pressupostos Generals de l’Estat, és a dir, principalment mitjançant impostos indirectes. Aquest fet és important, no només perquè demostra la impremta ideològica racista i classista que s’amaga darrere del RD 16/2012 sinó també perquè els sistemes nacionals de salut, amb aquest tipus de finançament, estan reconeguts com els millors del món, en termes de resultats en salut i d’equitat. Així, qualsevol persona que posa un peu al territori, que agafa el tren, el metro o que pren un cafè al bar està finançant el sistema, independentment si treballa i cotitza o no ho fa. Encara que no és objecte d’aquest text, em sembla imprescindible remarcar aquest fet.

    Doncs bé, arran de l’aprovació d’aquest Decret, l’organització de les lluites a Catalunya ha forçat la modificació de la regulació de l’accés a la sanitat catalana mitjançant diverses instruccions emeses pel Servei Català de la Salut. Han estat cinc anys de lluites i pressions dels moviments socials contra un Departament de Salut que només posava condicions: en un primer moment es contemplava assistència sanitària complerta només a l’any d’empadronament, després van estipular tres mesos de cadència fins que finalment es va aconseguir que l’assistència fos garantida en el mateix moment d’empadronar-se. Entitats i col·lectius com La Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PasuCat) de la campanya Jo Si Sanitat Universal, han estat pressionant i lluitant constantment pel canvi de normativa; és gràcies a la seva persistència incansable que arribem a la Llei d’Universalització de l’Assistència Sanitària que ara el TC ha tirat enrere. Les medalles, si us plau, les mereixen aquests moviments. Reconeguem-los.

    Ara van de garantistes, però al Servei Català de la Salut mai han posat la voluntat política necessària per fer real l’accés a la sanitat catalana. Durant aquests anys han vulnerat sistemàticament les regulacions pròpies, la nova Llei i fins i tot els supòsits de garantia que inclou el RD estatal. A Catalunya, des del 2012, s’han facturat atencions urgents, a menors i a embarassades. S’han detectat, als centres de salut catalans, diversos mecanismes dissuasius quan la persona que sol·licita l’atenció no presenta la targeta sanitària, des d’obligar a signar una responsabilitat de pagament, passant per pressions i amenaces perquè s’aboni la visita, fins a la denegació directa de l’atenció. Hi ha casos molt greus. Fins i tot hi ha empreses associades als centres hospitalaris que pressionen i persegueixen a les persones sense targeta perquè abonin l’import de les visites que sol·liciten o que han gaudit, amenaçant-los de cridar a la policia o expulsar-los del país. La Llei ha estat paper mullat des del primer dia, igual que totes les instruccions anteriors. La falta de voluntat política ha portat a no informar adequadament de la norma catalana a tots els centres de salut. Existeix poca difusió i molta confusió sobre el RD estatal i la seva concreció a Catalunya. Ni el Departament de Salut ni tampoc el Servei Català de la Salut documenten o registren els casos d’exclusió i mai s’ha sancionat als centres que vulneren el dret.

    L’obtenció de l’assistència sanitària a la qual es té dret per llei a Catalunya pot ser tota una carrera d’obstacles començant amb què aconseguir el padró municipal (que dóna accés a la sanitat) és un periple insalvable per a moltes persones. No en va, l’empadronament sense restriccions i garantit, que dóna accés a molts més drets a banda de l’atenció sanitària, és una de les reivindicacions i demandes de les companyes tancades recentment a La Massana. No tots els municipis catalans preveuen la possibilitat d’empadronament en persones sense domicili fix o sense documentació d’identitat. Però és que en aquells municipis on si es preveu tal situació, els processos administratius requerits (mediació de serveis socials, acreditacions diverses, etc.), són lents i dificultosos, deixant períodes en els quals l’atenció no està garantida i durant els quals es corre el risc de patir denegació o facturació de l’assistència sanitària.

    Amb tot això, malgrat les successives instruccions i tot i l’aprovació de la Llei del 2017, a Catalunya hem estat sempre força lluny de l’atenció universal. A més cal destacar que el Tribunal Constitucional ha tirat enrere la nova llei; però continuen estant vigents les instruccions i resolucions aprovades pel Servei Català de la Salut anteriorment a la llei que tant s’han lluitat. Per tant, l’atenció sanitària a Catalunya continua vinculada al padró municipal. Estem com fa un any i com hem estat des del 2012. L’atenció sanitària a Catalunya pot continuar essent universal si hi ha una intenció política real de fer-ho. Només cal aplicar les pròpies instruccions catalanes. Departament de Salut i Servei Català de la Salut, menys hipocresia, menys excuses i més atendre a totes les persones. Sense distincions. I si cal, desobeïm la norma genocida.

  • Urgències, missatges i altres culpes

    Les urgències hospitalàries, la saturació -sobretot hivernal- i l’ús, mal ús o abús són temes recurrents al debat sanitari, any rere any: savis que ens expliquen causes i efectes i polítics amb promeses a curt, mitjà i llarg termini ocupen l’espai mediàtic. És força probable que torni a passar. Com un déjà-vu, els mateixos savis i polítics tornaran amb les mateixes explicacions (i argumentacions) davant les imatges de passadissos hospitalaris abarrotats. Tornarà el patiment de famílies, usuàries i professionals. Tornarà el col·lapse a peu de trinxera. I és que, potser, les solucions que ens ofereixen i, sobretot, el discurs i accions que les acompanyen, més aviat que pal·liar, agreugen el problema.

    Joan Gené escrivia fa uns dies, i molt encertadament, com l’anunci del Departament de Salut «Abans d’anar a urgències, truqui al 061″ pot provocar precisament acabar a les urgències hospitalàries i com seria molt més saludable recomanar anar al metge de família, enfortir l’atenció primària i comunitària, en comptes de fer del sistema d’ambulàncies la principal porta d’entrada al sistema sanitari. Però no és només això. El rerefons argumental de l’anunci és pervers, intencionat i contribueix a un imaginari col·lectiu que tracta les usuàries d’ineptes irresponsables, que infantilitza la societat, a la vegada que retro alimenta un sistema profundament mercantilitzat.

    La Maria avui ha vingut a urgències. Fa dies que es queixa de mal d’oïda. Ha anat al seu CAP i li han dit que hauria de veure l’otorinolaringòleg, però li han donat hora d’aquí a dues setmanes. Té dolor i està angoixada.

    El Joan s’espera a la mateixa saleta. Fa mesos que està pendent d’una intervenció senzilla, no sap quan li faran. Està incapacitat i de baixa a la feina. El preocupa la situació econòmica a casa.

    L’Oriol està a punt de ser visitat. Pateix de forts mals de cap i marejos des de fa dies i pensa que pot tenir un ictus o alguna cosa similar. Ho va veure a ‘La Marató’. Vol que li facin un escànner i per això ha vingut a l’hospital.

    La Carme ha vomitat i ha fet diverses diarrees. S’ha vingut directa perquè confia molt en aquest hospital on van trasplantar de fetge el seu marit. S’espera hores per ser visitada per algun resident.

    La Maria, el Joan, l’Oriol i la Carme hagueren pogut trucar al 061. Probablement, com ens explicava el company Gené, es trobarien al mateix lloc: a la saleta d’espera de les urgències d’algun hospital. Podem debatre si és el «lloc adequat» per aquestes atencions. Però el perquè estan allà respon a altres motius més enllà de la seva pròpia decisió lliure. Són les víctimes d’un sistema que els empaita a anar a l’hospital. Són les víctimes d’un sistema públic incapaç de donar resposta a les demandes i necessitats de la població. Però sobretot, són les víctimes d’un discurs dominant que centra el focus mediàtic al voltant dels àmbits hospitalaris, les millors tecnologies i els avenços més pioners.

    La Maria, el Joan, l’Oriol i la Carme viuen bombardejats de notícies sobre súper-quiròfans, malalties i últims tractaments. No en veuen cap de l’acció comunitària dels equips d’atenció primària -els més malmesos i retallats, per altra banda-. La Maria, el Joan, l’Oriol i la Carme reben missatges sobre els millors especialistes dels hospitals i mentre veuen com s’escurcen els serveis públics, els responsabilitzen de decisions forçades i intencionadament desinformades.

    En comptes de seguir les recomanacions del Departament de Salut, valdria més que entre totes, usuàries i professionals, repenséssim quin model de salut volem. Valdria més combatre un sistema que respon als interessos mercantils, que criminalitza les persones malaltes, que no entén de determinants ni de factors socials, en definitiva, que està molt lluny d’empoderar en salut, que està molt lluny de treballar per la salut de totes i tots.

  • Per què sortir al carrer?

    Literalment: perquè ens venen. Perquè els nostres cossos s’han convertit en una altra mercaderia més a intercanviar, amb la qual poder negociar i especular. En un altre producte més de consum, sotmès a les lleis i desitjos del mercat.

    Explicar la mercantilització de la salut (i de la sanitat) no és tasca fàcil. El procés pel qual ens transformem en pacients-clients de serveis-productes (que haurien de ser drets) es presenta de diferents formes, totes elles emparades pel discurs dominant: el mercat és el millor assignador de recursos, la gestió mercantil és la més eficient i, per tant, els espais privats en el sistema públic són necessaris per ampliar oportunitats i beneficis, per pal·liar la ineficiència d’uns sistemes malmesos.

    La ideologia mercantil ha distorsionat el concepte de salut, substituint els sistemes de tota Europa (i gran part dels països d’alts ingressos), per estructures més semblants a (quasi) mercats que a serveis garants d’un estat «òptim» de salut a tota la població. I en aquest joc, els grans holdings sanitaris privats (i també les empreses de salut petites), la indústria tecnològica biomèdica i, per suposat, la indústria farmacèutica, tenen un paper predominant i uns interessos insaciables. L’austeritat dels últims anys a Europa és la manifestació més visible d’aquest procés.

    Les mesures posades en marxa durant la crisi han debilitat enormement els sistemes públics de salut: retallades de pressupostos que es tradueixen en tancaments de centres d’atenció primària, de llits hospitalaris, en serveis restringits i en augment de les llistes d’espera (tant per a intervencions quirúrgiques com per a visites amb especialistes o per a proves diagnòstiques). Se n’ha parlat molt, de l’austeritat. Se n’ha parlat molt de com aquestes mesures han tingut, o poden tenir, unes conseqüències devastadores per a les treballadores i treballadors del sistema i també per a la salut de la població. Se n’ha parlat molt de com les empreses privades amb afany de lucre s’estan beneficiant de la situació: externalització de serveis auxiliars com bugaderia o cuina, diferents maneres de privatitzar la gestió -hospitals amb modalitats Public-Private Partnership (PPP) o Private Finance Initiative (PFI) – o de gestionar de forma privada el que és públic -empreses mercantils de majoria pública, consorcis amb diferents col·laboracions público-privades-.

    El Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP, per les sigles en anglès), suposa l’última agressió als sistemes públics de salut, el deteriorament dels quals està sent acompanyat d’un increment de la parasitació, intromissió i prevalença dels interessos privats. Però tot això és, únicament, la cirereta del pastís. L’excusa de la insuficiència de recursos, que no hi ha diners, les mesures d’austeritat, són només el punt culminant, la màxima expressió de les polítiques mercantils; aquelles que busquen maximitzar el negoci als mercats de salut, debilitant els serveis públics.

    Per què també a Catalunya?

    Perquè Catalunya és un dels indrets on la mercantilització de la salut i la sanitat s’han introduït amb més força. La construcció del mercat de salut català ha estat un procés lent, subreptici, amb una intenció política i ideològica clara, amb una profunda tradició històrica, on l’èlit sanitària catalana ha obtingut un enorme benefici. Al mercat, sempre hi ha negoci.

    Fa poc, en una nota de premsa del Departament de Salut, s’anunciava la voluntat d’assolir la «mateixa maduresa política i el mateix consens parlamentari» aconseguits als anys 90 amb la LOSC (la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya) per a l’aprovació de futura Llei de Salut i Social de Catalunya. Doncs precisament la LOSC va ser el punt d’inflexió en la construcció del mercat de salut català. És aquesta llei la que creà un comprador (el CatSalut) i uns venedors (els diferents proveïdors sanitaris) que entraren en competició per “oferir un servei públic”. Com ha passat? En separar la compra i els venedors, s’ha creat un fals mercat en el qual han proliferat infinitat d’empreses proveïdores (públiques, privades i mixtes), de diferents formes de titularitat i gestió, amb múltiples i variades col·laboracions público-privades. Un sistema mixt, que el Departament de Salut ratifica en un recent avant-projecte, i en el què és (i ha estat) enormement difícil exercir un veritable control d’on es destinen els diners públics. Aquells diners que es recapten de les butxaques de la gent comuna, de (gairebé) totes i tots.

    Així, el problema no està (només) a l’afany de lucre d’algunes entitats proveïdores. Està en com s’ha construït aquest sistema mixt, en allò que permet i genera. D’una banda, hi ha l’Institut Català de la Salut, completament públic, però que només proveeix un 30% de l’assistència. L’altre 70% l’ofereixen centres que poden ser públics o privats, però que es regeixen per gestió privada. No hauria de ser un problema si s’exerceix veritable control, cert?

    Un repàs històric, per mínimament rigorós que sigui, desmunta de forma demolidora aquesta premissa. Precisament la LOSC havia d’exercir aquest control. I, després de 26 anys i uns quants casos de corrupció, sembla que no ho ha fet. Si es manté la mateixa estructura, les dificultats continuaran sent les mateixes. Si es mantenen les polítiques de concertació i subcontractació, els controls continuaran essent testimonials. Per posar només un exemple, el CatSalut (el comprador) contracta al Servei d’Emergències Mèdiques (el SEM, una societat mercantil pública proveïdora), que al seu torn subcontracta a certes empreses privades per oferir determinats serveis. Això passa al Consorci de Salut i Social de Catalunya, ens públic de gestió privada, a les empreses públiques del sistema, públiques de gestió privada, i així successivament. La gestió privada permet que es creïn entitats instrumentals des d’allò públic per fer determinats «negocis». Un altre exemple: l’Hospital Clínic és un consorci públic de gestió privada del què pengen diferents entitats. Una d’elles, BarnaClínic, és un centre d’atenció exclusiva a persones que ho poden pagar (utilitzant els recursos i estructures públiques, parasitant el sistema). Que el CatSalut no concerti amb empreses amb afany de lucre no limita les formes mercantils, així com tampoc impedeix que l’afany de lucre participi del sistema públic.

    Què podem fer?

    Els mecanismes que permeten que el mercat travessi les estructures públiques es tradueixen en més medicalització de la vida, en sistemes centrats en els àmbits hospitalaris (els que més diners mouen, els més cars), focalitzats en les malalties, no en la salut i molt menys en els determinants socials d’aquesta (que no són res «rendibles»), i amb una presència cada vegada més important d’actors privats que es lucren, directa o indirectament, a partir de tot aquest entramat. Les persones malaltes són les principals responsables de les seves malalties i els cossos no productius són exclosos del sistema, mitjançant llistes d’espera, regulacions excloents o altes forçades. El mercat ha penetrat les nostres vides, els nostres cossos i la nostra salut, apropiant-se dels nostres drets.

    Hem de repensar més profundament cap a quin model caminem i cap a quin model volem caminar, no només en la gestió i provisió del sistema de salut sinó també en com entenem la salut i la sanitat. El “lliure” mercat no és, ni de lluny, el mecanisme més apropiat per garantir drets. La sanitat pública, més que pública, hauria de ser un bé comú, un bé en què totes i tots hi puguem participar, en una situació d’igualtat. Un sistema en el que ningú, absolutament ningú, hauria d’enriquir-se. Un sistema en què els beneficis econòmics no s’anteposin a les persones ni a la vida. És el nostre deure sortir al carrer perquè no som mercaderies. Perquè la nostra salut està en venda. I perquè l’atenció a la salut és el seu negoci.