Just Deploy It!

Autor: Assun Reyes

  • Els Goya i la lluita sanitària… universal

    Només començar la gala, la vídua de Carlos Saura feia un reconeixement als professionals de la sanitat pública i una reivindicació a l’administració. Crec que és important aturar-se en ambdues coses:

    Quan agraeix l’acompanyament que han fet els i les professionals ho fa per ordre i sense deixar-se a ningú: l’hospital de referència (no un macro-hospital terciari), les professionals de referència del Centre d’Atenció primària, i les dues persones de l’equip de PADES que els van acompanyar, al malalt i la família, les darreres setmanes. L’Eulàlia Ramon va dir que l’agraïment l’havien preparat amb en Saura i crec que s’ha de destacar que va ser acurat, precís i emotiu, com les seves pel·lícules: van parlar de persones concretes, fins i tot amb nom, va parlar de cura global i no només a ell sinó als i les que l’acompanyaven. Aquesta és l’atenció sanitària que reivindiquem, exactament aquesta; la que no és focal, la que contempla el conjunt de la persona i el seu entorn, la que fa un seguiment longitudinal, modest, compartit. La que fuig de l’anonimat de les agendes úniques, per fer valdre a cadascuna de les seves professionals. No es valora l’execució d’una consulta, es valora qui la fa i com la fa. És evident que, ara mateix, la sanitat pública viu del valor en que li donen uns professionals esgotats i poc tinguts en compte.

    Quan reivindica, ho fa a unes administracions insensibles que no combreguen amb aquests valors, que prioritzen els números, els “guanys” i les “pèrdues”, i que no tenen cura en absolut dels seus i les seves professionals, a tot nivell. No escolten. No tenen compassió pel que estan patint treballadores i usuàries. I no saben, o no volen, calibrar a què ens portarà aquesta degradació de la sanitat pública. O, el que és pitjor, sí que ho saben i ho volen; ens porta a un benefici dels interessos privats i al desmantellament d’uns serveis que fins ara eren garants d’equitat davant la malaltia. La sanitat pública tendirà a ser un servei de “beneficència” per a qui no pugui pagar-se una atenció privada, que, per cert, també va en caiguda lliure.

    Com dèiem, aquestes declaracions i moltes altres que es van fer durant la gala es creuen amb diferents jornades de lluita a molts territoris; en alguns amb un èxit total i en altres més discret, per no dir molt discret i evidenciant una divisió imperdonable a les convocatòries. Malauradament, és el cas de Catalunya. Com deia la Roser Casamitjana, companya de lluita a Sant Cugat, hauríem de tenir present que el fons no varia tant entre territoris, que el que varia fonamentalment són les formes. Hi ha territoris on la norma dels i les que manen es basa en la provocació, i altres on s’imposa la mentida i la hipocresia. “Si me dan a elegir” em quedo amb la primera que sembla que fa sortir més gent al carrer. Però no puc escollir i confio en el fet que la ciutadania catalana entengui que ens hi va la vida i que hem de sortir al carrer units entre nosaltres i amb les professionals, massivament, com altres vegades hem fet.

    Esperar a viure aquesta degradació en la pròpia pell per mobilitzar-se és roí, egoista… i poc intel·ligent. Quan ens en vulguem adonar ja no hi serem a temps.

  • De la compassió a l’empatia, i a la inversa…

    Parlàvem en un escrit anterior de l’escàs pressupost català en els serveis a les persones. Aquesta infradotació està portant a un deteriorament evident dels serveis públics. És fàcil que les persones afectades en primera línia es puguin sentir abandonades per les administracions i pels seus conciutadans i conciutadanes. Desemparades. Davant situacions particulars o col·lectives, però no generals, viscudes com a injustes, es pot produir un intens sentiment de soledat junt amb la convicció que els valors que prevalen al nostre entorn són insolidaris i egoistes.

    És curiós fixar-nos en la terminologia que emprem en aquestes situacions; les paraules que utilitzem no són casuals. Hi ha tota una història darrere l’ús d’unes, i el desús d’altres. Com a exemple, en relació al que tractem, crec que la paraula “compassió” ha estat toscament substituïda per “empatia”. La primera s’ha desterrat del nostre vocabulari, és fins i tot malsonant, i la segona s’ha prodigat i es prodiga a escrits i discursos d’uns anys cap aquí.

    No són sinònims, encara que els respectius sinònims poden coincidir. Les definicions són clares:

    Empatia: Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb el qual hom es relaciona.

    Compassió: Sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri, pena que hom sent davant la desgràcia, els defectes, etc., d’un altre, pietat, commiseració.

    Per a mi, el que les diferencia és el “prendre part” enfront del “comprendre”.

    Deixant de banda que aquesta capacitat i aquest sentiment ens han de portar a actuar per canviar la realitat que ens els provoca, jo crec que a la nostra societat sobra empatia “formal” i manca compassió. No és suficient comprendre el que està passant, hem de sentir el patiment aliè i ens hem de plantejar com alleugerir-lo; des de la més estricta individualitat fins als temes més globals.

    Crec que aquesta necessitat majoritària de sortir impol·luts del patiment que ens envolta, mentre no ens afecti de manera directa, ens porta a comprendre (empatia) el que està passant però no a prendre part del patiment (compassió). El resultat és la sensació d’abandó entre les persones que estan patint en primera persona el pitjor de la situació actual.

    Ens fem nostre el patiment dels desnonats i les desnonades?, de qui busca ferralla i menjar als contenidors?, de qui malviu al carrer?, d’aquelles i aquells que fan cua a unes llistes d’espera sanitàries infinites, patint per la seva vida?, de les professionals de la salut esgotades, que veuen empitjorar les seves condicions laborals i la sanitat pública?, de tants i tantes com s’incorporen dia a dia a les cues de la fam?, dels vells i velles amb pensions insuficients sobre els quals recau l’economia de tota la família?, dels migrants que volten desesperats pel món cercant una societat que els aculli?, de tants i tantes com moren als nostres mars?… Crec que en general, com a societat, no.

    Quan descrivim aquestes realitats, emprar una o una altra paraula té les seves conseqüències. Es va desterrar “compassió” perquè sonava a religió, i era més asèptic, més neutre, utilitzar “empatia”. I crec que és aquesta asèpsia, aquest distanciament, el que fa a la nostra societat més individualista i insolidària.

    No voldria semblar destructiva. Crec que la societat que hem creat i mantenim té altres valors; però aquest de la solidaritat, en tota la seva amplitud i el de la compassió cap a qui pateix, com a col·lectiu o individualment, ens l’hauríem de treballar, també individual i col·lectivament. Si ho aconseguíssim, la nostra lluita per una societat més justa i equitativa seria més profitosa a nivell global i enriquidora en la vessant personal.

  • Un excés d’informació que embruta el pensament i l’ànim

    Voldríem poder passar pàgina i parlar d’altres coses. Voldríem poder-nos queixar de la gestió de la Sanitat Pública quan no sembli que ens queixem dels i de les sofertes professionals. Voldríem parlar del patiment emocional, de la salut mental, de les malalties comunes, de la promoció de la salut, de la participació ciutadana i professional en la gestió dels serveis sanitaris, del medi ambient, del consum de carn, d’una vida saludable… Però, ara per ara, el coronavirus ens té capturades, obre i tanca els informatius, omple les xarxes, contamina les converses familiars, les reunions d’amics, les converses al carrer darrere les mascaretes: és el prota!!

    No només el virus en qüestió, que s’ho té ben guanyat!, sinó la gestió que s’està fent de la pandèmia que ha provocat. I, per damunt de tot, les dades que ens inunden dia darrere dia, llençades sense cap pudor sobre una població majoritàriament espantada, a la que es pretén paralitzar amb la por. Són conceptes no per repetits entesos en tota la seva complexitat i relativitat. D’entrada, els números absoluts s’haurien d’obviar; només els relatius són comparables i tenen algun interès per entendre l’evolució del procés. En segon terme, les xifres que estan en funció de les proves diagnòstiques que es realitzin, també s’haurien d’obviar. És molt fàcil maquillar-les: si no es fan proves, no hi ha positius… ni negatius. Els resultats s’utilitzen en funció del que es vol demostrar, o de les mesures que es volen adoptar. No tenen cap valor. A hores d’ara, pel que fa a la perillositat de la sisena onada, només hauríem d’estar amatents a l’ocupació de les plantes i les UCI dels hospitals i de les defuncions, amb relació a les de les altres onades.

    Pel que fa a l’evolució de l’òmicron, estaria bé saber com de col·lapsada està l’Atenció Primària, els i les seves administratives, els i les metgesses, els i les infermeres. No per curiositat, sinó per poder tenir cap a ells i elles una solidaritat fonamentada, saber de què estem parlant. Per ser comprensius amb la resposta, segons com més lenta del que voldríem, a les nostres demandes, per ajudar en la mesura del possible a no complicar la seva feina. És una situació excepcional que esperem (sobretot ho espera el personal sanitari!) no tornar a viure mai més. A la mà dels gestors està, també, que així sigui. Hem detectat els punts febles del sistema, el que cal posar a debat, que és prescindible, què és prioritari; cal tenir-ho present de futur.

    Per últim, ens prenem la llicència d’insistir en el fet que quan una persona creu amb fonament que ha de ser assistida, visitada, ho ha de ser. Hem de ser comprensives i solidàries amb les immenses dificultats actuals, hem d’entendre que la burocràcia no és urgent, però no podem contribuir amb una resignació mal entesa a l’infradiagnòstic que s’està produint, posant en risc la nostra salut.

    Aquest article s’ha publicat originalment a Cugat Mèdia

  • Covid-19: Vacunar, identificar, registrar

    A Catalunya, es vacuna des del desembre. S’han comentat molt els desavantatges que, sobre la gent, té el fet d’haver fet la campanya de vacunació deixant-ne al marge l’AP (Atenció Primària) i apostant pels ‘vacunòdroms’. Hem celebrat la velocitat que finalment ha pres la vacunació i l’alt índex d’acompliment en algunes franges d’edat i també en determinats estatus socials. Però ens queda molt per comentar: l’eficàcia real de les vacunes (que s’està comprovant un cop administrades), com hi afecta la dificultat de conservació, quines diferències s’han observat entre els diferents laboratoris, els efectes secundaris… Entenem que encara hem de dedicar tots els esforços a la lluita contra la pandèmia i que ja hi haurà temps per l’anàlisi, encara que serà urgent fer-lo tan aviat com sigui possible.

    Hi ha un aspecte, però, sobre el que cal una reflexió urgent: la identificació i el registre de les persones vacunades, que posteriorment facilitarà el certificat de vacunació. Vacunar té dos objectius clars: evitar la malaltia greu a qui es vacuna, i acreditar qui està vacunat per facilitar les mesures posteriors de prevenció d’aquesta malaltia. Estarem d’acord en el fet que, per complir el segon objectiu –el primer no cal dir-ho– cal identificar degudament la persona que rep la punxada. Com s’indica, entre la documentació requerida per vacunar-se, cal la TS (Targeta Sanitària) i el DNI, passaport o carnet de conduir. Al centre on em vaig vacunar jo només demanaven la TS. Comentant-ho en diferents entorns, he pogut comprovar que aquesta ha estat una pràctica habitual, és més, segons la meva petita enquesta, la més habitual. Es tracta d’una mala praxi que podria tenir conseqüències nefastes si no fos perquè la gran majoria de gent es vacuna amb el seu nom i cognoms, i fer-ho d’una altra manera no pot tenir beneficis, més enllà d’algun cas molt particular.

    Hi ha, però, una excepció a aquesta manca de cura a l’hora d’identificar la gent: els perfils que justament s’identifiquen en situació de vulnerabilitat perquè són persones migrades. Els i les negres, els i les àrabs que no han enllestit encara el seu «procés d’integració». Pel fet d’haver aconseguit cita online, amb l’ajuda imprescindible d’algú avesat a fer aquests tràmits al nostre país, han de tenir per força la seva TS que els hi garanteix una assistència sanitària igual que a la resta de catalans. El que passa és que algun d’ells està en una situació administrativa no resolta, i no té cap document que acrediti la seva identitat, tret de la TS. A aquest col·lectiu se’ls hi nega la vacunació, com a mínim al centre que han escollit i pel que havien concertat cita, perquè no poden presentar ni DNI, ni passaport, ni carnet de conduir. Això sí, tota aquella altra gent no racialitzada han pogut vacunar-se sense haver d’identificar-se, perquè ningú ha posat en dubte la seva identitat i han rebut la dosi sense presentar cap altre document a banda de la TS –sempre segons la meva modesta enquesta.

    Nosaltres, els i les que estem interessades en la salut i la sanitat pública i que treballem en entorns on els perfils racialitzats són molt presents, sabem que existeix algun centre de vacunació on no es demana res, pensat expressament per protegir la «nostra» salut facilitant la vacunació dels que pateixen «situacions vulnerables». Però, cal novament discriminar? Cal que es tornin a sentir ciutadans i ciutadanes de quarta? Seria interessant veure com ho fan en aquests centres, a nom de qui s’expedeixen els certificats, quan falta aquest document identificatiu. Perquè veuríem que la mateixa fórmula es podria aplicar al lloc on han anat amb cita prèvia com qualsevol ciutadà, i on molts cops han patit discriminació per no presentar, senzillament, més documentació que la resta -recordo que, segons la meva modesta enquesta, en la majoria de casos, a les persones no racialitzades no ens han demanat res més a banda de la TS per vacunar-nos-.

    Aquesta dificultat hauria estat molt menor si el protagonisme de la vacunació i els recursos haguessin recaigut sobre els i les professionals de l’AP que, per definició, coneixen de primera mà la població que tenen adscrita.

    En resum, caldria més rigor a l’hora d’identificar tothom i facilitar especialment la vacunació i el seu registre a qui es troba en situació de vulnerabilitat. Tornem a topar amb «la llei de cures inverses»: cuidem més a qui menys ho necessita. I discriminem de nou als i les que sempre discriminem.

    Li dec aquest escrit al Sekou, que va sortir del seu intent frustrat de vacunar-se, amb cita concertada normativament, dient que «en este país los que no tenemos papeles somos menos que los perros, que sí que tienen. Pero, ¿habéis pensado que los perros también contagiamos?».

  • L’Atenció Primària, cabana de palla del sistema sanitari públic

    Han passat deu mesos ja des de l’inici de la crisi de la Covid-19, que ha permès a la Conselleria i als gestors sanitaris, en el nostre cas la Mútua de Terrassa, justificar el desmantellament total de l’Atenció Primària (AP).

    I deu anys de retallades contínues que han afeblit de forma contundent el sistema sanitari; el llop ha bufat fort, però tampoc calia. La sanitat pública s’anava ensorrant progressivament i l’AP era la cabana de palla del sistema. La pandèmia l’ha col·lapsat totalment; l’atenció hospitalària ha aguantat, mai sabrem fins a quin punt (s’ha sobrepassat la seva capacitat de resolució?), ni a quin preu emocional per les treballadores, però l’AP, arraconada des d’un principi, ha sucumbit. Atemorits pels contagis que s’anaven produint, no podent protegir a les seves professionals ni a la ciutadania, els grans gestors van decidir que la millor opció era convertir els CAP en búnquers.

    L’AP ha perdut els seus 2 gran pilars: la longitudinalitat i l’accessibilitat. Sembla que s’està aprofitant l’ocasió per fer un canvi de model, però en sentit contrari al que la ciutadania reclama: s’opta per la privatització sempre que es té l’oportunitat (Ferrovial, llits d’UCI a Hospitals privats, externalització de serveis…). Si des de sempre es demana una millor accessibilitat telefònica, lleugeresa en els tràmits i privacitat en les consultes, s’ofereix la via telefònica i telemàtica com a única forma d’accedir als centres, s’interroga al carrer a plena veu als valents que s’acosten als centres, malgrat les prohibicions, i qualsevol tràmit es converteix en un malson. Es vol consultar amb els professionals de referència? Doncs mai és la primera opció i si, finalment, és possible, el primer contacte telefònic es produeix passats uns dies i la visita, si decideixen que és procedent, passades unes setmanes.

    Sospitem que, si no hi ha una resposta ciutadana i professional potent, aquest model telemàtic/ telefònic que infravalora les visites presencials i el lligam que metgesses i infermeres han establert amb les pacients, s’anirà instal·lant, i ens oblidarem del que havia estat l’Atenció Primària al nostre país.

    En el discurs des del CatSalut hi ha l’acusació velada a la ciutadania d’haver abusat dels diferents serveis fins que la pandèmia ha vingut per demostrar que podíem sobreviure sense una atenció de proximitat, que anàvem al CAP sense criteri, que la longitudinalitat estava sobrevalorada i que les visites virtuals no només poden substituir les consultes presencials, sinó que les milloren. Creiem que els nostres professionals majoritàriament voldrien treballar d’una altra manera, que estan emmalaltint de no poder fer la seva feina com voldrien, de generar frustració, de no saber si hi ha comprensió a l’altra punta del fil… de participar de forma involuntària en l’aplicació de la llei de cures inverses, que significa cuidar més al que menys ho necessita, que és qui se sap moure al sistema, amb les noves tecnologies, i es deixa a la vorera als realment necessitats, que en aquesta situació es queden desvalguts, indefensos.

    Arribades al punt en què ens trobem de la tercera onada, amb una situació a l’AP massa semblant al punt àlgid de la primera, volem centrar les nostres reivindicacions en la informació, la transparència i la participació ciutadana. Ningú ens ha explicat on ens trobem, ni com s’ha organitzat l’atenció sanitària als nostres municipis en el context de la pandèmia. No sabem si als nostres CAP hi ha més o menys professionals sanitaris i administratius que fa uns mesos. No sabem si s’ha incorporat el nombre de professionals que ens tocaven segons «les 30 mesures per enfortir el sistema sanitari«, ni on són els que havien de donar suport a l’atenció davant el coronavirus, a les residències i a les escoles, o els gestors Covid per l’AP. No sabem com s’estan programant les visites. No sabem quan ni com es reprogramaran les proves i visites ajornades, ni quan serà fàcilment accessible la nostra infermera i la nostra metgessa, les que ens coneixen, les que ens han anat acompanyant al llarg de la nostra vida, les que donen nom propi a la longitudinalitat. No sabem com estan les llistes d’espera, en general.

    Tampoc sabem com estan les professionals, com es troben anímicament, com es senten en aquesta nova organització. Ni com se sent la població. Alguna cosa ens arriba, però poca. No estem avesats a posar queixes i, en aquesta circumstància pandèmica, s’afegeix el factor por i desconcert. Hi ha un risc real de desatenció, que el patiment i les morts paral·lels a la Covid pesin més que les mateixes víctimes de la pandèmia. Això, deixant de banda el patiment socioeconòmic que no tocarem a aquest escrit, malgrat que és un factor cabdal en la pèrdua de salut.

    Exigim respostes a tots aquests interrogants. Volem formar part de la solució a aquest despropòsit en què s’ha convertit l’AP, tant per l’atenció Covid com per la patologia no Covid, que és la que era, o pitjor, i no millorarà ni amb les tres M, ni amb la vacuna. També volem que tot el personal dels Equips d’Atenció Primària (EAP) tingui unes condicions dignes de treball i fer-los arribar el nostre reconeixement. I volem els consultoris dignament oberts. I que es creï urgentment, però per quedar-se, una forma de participació estable de la ciutadania per tot el que fa a la salut, on ens puguem trobar amb el CatSalut, els diferents gestors d’uns serveis sanitaris que són nostres, els professionals sanitaris, les diferents regidories de l’Ajuntament, altres entitats ciutadanes…

    Totes aquestes qüestions s’han d’abordar amb caràcter urgent. No fent-ho, posem en risc la nostra salut i la d’una atenció primària que, o surt reforçada d’aquesta crisi (ja!) o no surt, es mor. Passa a ser un muntatge pels pobres, pels que, com dèiem, s’estan quedant a la vorera, pels que no es poden pagar una mútua privada.

    Hem d’aprofitar la proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya per exigir un posicionament clar de totes les formacions polítiques respecte a la Salut i la Sanitat Pública, al futur de la gestió privada i concertada i a la centralitat de l’AP dins el sistema Sanitari Públic. Aquest posicionament ha d’ocupar un paper primordial quan valorem el nostre vot.

  • Distopies sanitàries

    Des de fa uns mesos, parlar de distopies és bastant habitual, i això ja és una distopia, perquè abans rarament era un tema de conversa. Va començar, i continua, amb la pandèmia: la situació de confinament, els canvis en els nostres hàbits o la introducció de les mascaretes al nostre vestuari eren impensables mig any enrere. Crec que si, tal com tot sembla indicar, la presència de la Covid s’allarga encara més, en molts moments continuarem sorprenent-nos de veure en què s’han transformat els carrers de les ciutats, els autobusos, els metros, les botigues, les trobades familiars i socials… No saps ben bé per què hi ha un moment en què la distopia es fa realitat, en què les imatges evidencien el que està passant, i ploraries.

    Però jo tinc una altra distopia encara més difícil de pair, que em resisteixo a creure que s’hagi fet realitat, present, no a moments, sinó permanentment, i que a cada contacte amb el sistema de salut es revifa: la situació actual de l’atenció sanitària a Catalunya.

    Si fa vint anys m’haguessin parlat de les dues distopies, abans hauria cregut en la possibilitat d’una pandèmia d’aquestes característiques que en el deteriorament actual, total, de l’atenció sanitària. Què se n’ha fet de l’atenció primària de salut a Catalunya? Com ha pogut arribar a trobar-se en la situació d’indefensió en què es troba actualment? Com podrem sortir del caos sociosanitari que estem vivint amb aquesta atenció primària afeblida, sense recursos, sense personal? Com podrà la ciutadania fer front a la patologia crònica, a aquella que es vagi presentant, i al coronavirus sense uns i unes professionals sanitàries de referència, que donin aquesta atenció longitudinal i transversal que sempre, però més en aquest moment, fa tanta falta? Com ho hem permès els i les sanitàries i la ciutadania? Com ho continuem permetent?? Quan direm PROU!!?

    Des d’un punt de vista més genèric: Hem perdut el dret al benestar? On ha quedat la definició de salut de l’OMS –que recull la salut com un estat de benestar físic, mental i social i no només l’absència de malaltia? La salut ha passat de ser un concepte holístic a binari? Hem de demanar disculpes per patir una malaltia que no sigui el coronavirus? Només hi ha malaltia/salut amb relació a la Covid?

    El malestar només té interrogants. Les respostes les haurem de trobar en la reflexió col·lectiva, que no es pot ajornar. I les accions que se’n derivin, tampoc. Anem veient que els efectes sanitaris col·laterals de la pandèmia poden ser pitjors que la mateixa pandèmia. El que crec que era inimaginable és que el deteriorament fos tan ràpid, tan rotund, amb tan poca resposta ciutadana i sense voluntat d’esmena real per part dels responsables polítics i de gestió. Entre altres coses, estem pagant les conseqüències d’haver permès que s’al·ludís constantment a la primària com a eix vertebrador de la sanitat catalana, sense que mai ho hagi estat. I haurem de lluitar perquè ara ho sigui. Només així es podrà garantir un enfocament racional, global i equitatiu d’aquesta crisi pel que fa al vessant sanitari. Només amb una atenció primària forta, reconeguda i amb recursos, al costat de la ciutadania, es podrà lluitar per aquest concepte de SALUT, en majúscules. I perquè sigui un dret universal que reverteixi la desigualtat creixent.