Fabián Rodríguez té 70 anys i des de fa dos està en tractament per un càncer de pròstata. La seva província, Sòria, no té l’equipament necessari per donar radioteràpia, per la qual cosa durant un mes ha hagut de traslladar-se a Burgos cada dia. La seva no és l’única província sense unitats especialitzades. El mateix passa a Palència, Àvila i el Bierzo. Per solucionar-ho, la Junta de Castella i Lleó disposa d’un servei d’ambulàncies que traslladen als pacients des de casa als hospitals de referència. El servei és incòmode: matinades, hores a la carretera, ambulàncies sense lavabos i absència de personal sanitari durant un trajecte que pot allargar-se més de cinc hores.
La Junta de Castella i Lleó defensa que aquesta dispersió no afecta la qualitat de l’atenció sanitària, perquè tots els ciutadans de Castella i Lleó, independentment de la província en què visquin, tenen accés a tractaments. La dispersió, que es produeix perquè la falta de pacients fa inviable desenvolupar aquestes unitats, té un cost afegit que pateixen els pacients que han d’anar en ambulància. Durant el mes que ha durat la ràdio, Fabián ha hagut de recórrer prop de 300 quilòmetres diaris fins a Burgos. «Dues hores i mitja de viatge per a vuit minuts a la màquina», es queixa.
Amb cotxe, el trajecte no supera l’hora i quaranta-cinc minuts, però a l’ambulància la durada es multiplica. El viatge no és directe: han de seguir rutes i recollir a altres pacients dels pobles, majoritàriament persones grans que no disposen de vehicle. Amb tot, Fabián va tenir «sort», explica. Passaven per la porta de casa a les set del matí, però hi ha pacients que han d’agafar-lo a les quatre de la matinada, el que suposa passar més de 10 hores al dia en una ambulància. La conselleria de Sanitat no té les dades de temps i distàncies mitjanes en les ambulàncies perquè des del punt de vista assistencial «no té cap transcendència».
L’ambulància que ha portat al Fabián és en realitat una espècie de minibús medicalitzat que porta al voltant de sis pacients des dels municipis fins als hospitals. Tots ells malalts de càncer. «El viatge era molt dur», recorda Fabián com volent mostrar enteresa. Va acabar el tractament la setmana passada i ara està a l’espera dels resultats. Es troba bé i és optimista. La radioteràpia no li va produir més molèsties que la quimio, però el desgast extra del viatge el va afectar al caràcter. Per primera vegada en molts anys va haver de tancar el seu taller de joieria a Sòria.
«Sempre ha estat una persona forta, però el tractament i sobretot el fet d’haver de traslladar-se cada dia li estava començant a afectar. La seva vida era anar a Burgos, tornar a casa i anar a dormir», explica Elena, una de les filles de Fabián. Preocupada pel seu pare, va decidir acompanyar-lo en l’ambulància. El viatge la va horroritzar. «Va ser duríssim», explica. «Havíem de parar cada 15 minuts perquè els pacients es marejaven i havien de baixar a vomitar o a fer les seves necessitats».
Parades al mig de la carretera per orinar
Si el trajecte s’allarga, a més de perquè cal recollir i deixar a diversos pacients, és perquè l’ambulància no disposa de lavabos, així que els pacients han de parar a fer les seves necessitats al mig de la carretera. «La imatge és terrible», explica Elena emocionada. Independentment de l’època de l’any, els pacients demanen als conductors que aturin el vehicle. Abans de la radioteràpia, els pacients han de beure molta aigua per mantenir-se hidratats. Sumat al fet que gairebé tots són gent gran, obliga que hagin de detenir molt sovint. «En un dels viatges vam haver de parar fins a quinze vegades», recorda Fabián.
En un dels trajectes que va fer acompanyant al seu pare, Elena va coincidir amb una dona que anava amb la seva mare, una dona gran que fregava els noranta anys. La pacient patia càncer de còlon. La radioteràpia, en aplicar-se en zones molt concretes del cos, pot provocar molèsties, i en el cas del càncer de còlon, ganes de fer de ventre. «La seva filla portava un fulard lligat al coll per cobrir-la mentre feia les seves necessitats al mig de camp. És insuportable», recorda Elena emocionada.
De vegades, els pacients baixen en grup. D’altres, en solitari. Els conductors, que són «encantadors i comprensius», diu Fabián, intenten fer parades en estacions de servei. Però de vegades les rutes discorren per carreteres allunyades de la xarxa principal, on els restaurants i gasolineres escassegen. «Jo no tenia problemes per miccionar a la carretera, però les senyores… És una altra cosa», diu Fabián. Quan no és la bufeta, és l’estómac, que se suma al dejú, els líquids, o les inclemències del clima castellà i lleonès, molt gelat o abrasador segons en quin moment de l’any.
Encara que Fabián ha acabat el tractament, la seva família ha posat en marxa una petició a la plataforma change.org per demanar la posada en marxa d’equips de radiologia en totes les províncies de Castella i Lleó i en altres d’Espanya com Terol, que tampoc disposa d’hospitals de referència. Elena torna a emocionar-se en pensar en l’»injust» de la situació. «No hi ha dret que en moments d’aquesta fragilitat, que poden ser els últims, hagin de passar-los en una ambulància». Fabián rebrà els resultats aquest divendres. I espera deixar enrere la radioteràpia, més pel desgast psicològic i físic que pel tractament en si. «Ens diuen que no és rendible tenir una unitat de quimio a Sòria perquè no hi ha pacients suficients a Sòria», diu resignat.
El president de la Junta de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, va prometre, com ja havia fet el seu antecessor Juan Vicente Herrera des de 2007, una unitat de radioteràpia a Segòvia i una altra a Àvila, que haurien de posar-se en marxa aviat. Però no hi ha resposta per a Palencia, Sòria o el Bierzo. Davant d’aquesta situació, Helena, la filla d’en Fabià, es pregunta si de debò la de Castella i Lleó és una de les millors sanitats d’Espanya, com s’encarreguen de dir els líders autonòmics. «Jo no sé de números ni res. Aquí estem parlant de la dignitat de les persones».
