Just Deploy It!

Autor: Blanca de Gispert Uriach

  • On són les dones en el món científic sanitari?

    Tradicionalment, el món científic i de la salut ha estat un món on no només s’hi han imposat els models i valors heteropatriarcals sinó que, professionalment, ha estat copat pels homes en gairebé tots els seus àmbits. Durant segles, les dones hi hem tingut l’accés pràcticament vetat. Tot i que tenim exemples magnífics de dones que al llarg de la història han aconseguit dedicar-se a l’art i la ciència de la medicina, superant grans dificultats i prejudicis, continuen essent minoritàries en comparació als homes i massa sovint han acabat essent invisibilitzades.

    En les darreres dècades s’ha produït una gran feminització en els diferents camps relacionats amb la salut, fins i tot en aquells clàssicament reservats als homes. La recerca biomèdica i l’exercici professional de la medicina són dos exemples evidents d’aquest fenomen. La primera dona en tot l’estat que es va llicenciar en medicina, Dolors Aleu, no ho va aconseguir fins a finals del segle XIX. Des d’aleshores ha plogut molt: actualment gairebé el 50% de les professionals que exerceixen la medicina i al voltant del 70% de les estudiants d’aquesta carrera són dones.

    Però, significa això que el problema de les desigualtats i el biaix de gènere estan superats? Que ja no tenim dificultats per accedir a aquestes professions? Que això està acabant amb el paradigma heteropatriarcal i androcèntric que ha predominat en l’àmbit biomèdic durant segles?

    La feminització d’aquestes professions ha facilitat que cada vegada hi hagi més dones en els òrgans i entitats representatius de la professió, com els col·legis professionals i les societats científiques, i en les organitzacions sanitàries i els càrrecs de gestió. Tanmateix, aquesta presència sovint no és paritària ni representativa del col·lectiu sanitari de dones. Encara hi ha molts espais de representativitat i, sobretot, de poder, que continuen estant tàcitament vetats a les dones. En el món científic, també ens topem amb un sostre de vidre. Continuem essent minoria en els càrrecs de responsabilitat o de lideratge de les universitats, dels instituts de recerca, de les societats científiques, dels col·legis professionals, etc. A tall d’exemple, dels 52 col·legis de metges provincials existents a l’estat espanyol, només 6 estan presidits per dones. L’òrgan que els aglutina, el Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos, compta amb 6 homes en el seu consell permanent i amb 7 homes i 2 dones entre els seus representants nacionals. A Catalunya, entre els degans de les 6 principals facultats de Medicina no hi ha ni una sola dona.

    Aquesta manca d’oportunitats també té lloc en l’àmbit de la recerca. Per exemple, a Catalunya, dels 14 principals centres de recerca directament relacionats amb les ciències de la salut no n’hi ha cap que estigui dirigit per una dona. Se sap que en els processos de selecció existeixen importants biaixos subconscients que afecten negativament a les dones: la seva independència és qüestionada més sovint, se’ls exigeixen més mèrits per a ser seleccionades, les seves cartes de recomanació no són tan positives com les dels homes, etc. Un altre aspecte molt rellevant és la maternitat. Les dones que són mares o que es troben en edat reproductiva (i suposadament tindrien possibilitats de quedar embarassades) tenen menys opcions d’accedir a llocs de lideratge, perquè es considera que aquesta pot interferir en el seu rendiment o en la seva dedicació. De fet, aquesta diferència d’oportunitats i la presència de barreres s’inicia ja en el món acadèmic. Segons un estudi aportat per l’ONU, la probabilitat que una dona acabi una llicenciatura, un màster o un doctorat en alguna matèria relacionada amb la ciència és del 18%, 8% i 2%, respectivament. En canvi, en els homes aquests percentatges són del 37%, 18% i 6%, és a dir, més del doble.

    Així doncs, malgrat la massiva incorporació de les dones, continua existint una manca de referents femenins en aquests camps. I sense referents és difícil que nenes i joves se sentin identificades amb aquests rols i professions i de nou es limita el seu accés als estudis científics.

    També existeixen evidències que mostren que la visibilització i la participació de les dones en els seminaris i els congressos científics és menor a la dels homes. No només acostumen a ser minoria com a ponents a les conferències i xerrades o en panels d’experts sinó que, encara que només hi siguin com a assistents, hi participen menys. Per exemple, les dones fan, proporcionalment, menys preguntes que els homes (gairebé la meitat, segons alguns estudis) i el nombre de preguntes que realitzen disminueix quan la primera persona a preguntar ha estat un home. Evidències similars posen de manifest que la participació de les dones en altres esferes del món acadèmic, com per exemple la universitat, també és més baixa, tant en el cas de les estudiants com de les professores universitàries. Tampoc no és freqüent trobar dones opinant o informant sobre temes de salut als mitjans de comunicació. Tal com denuncien iniciatives com #Onsónlesdones, estem subrepresentades als mitjans catalans i la nostra opinió es silencia sistemàticament. Les xifres que recullen en els seus informes parlen per si soles.

    L’àmbit científic, tampoc no es troba exempt de les agressions i les violències masclistes. Recentment, la revista ‘Science’ denunciava en el seu editorial les situacions d’assetjament sexual que molt sovint pateixen les dones que es dediquen a la recerca. A l’article s’exposava el testimoni de diverses investigadores que havien estat víctimes d’assetjament al llarg de les seves carreres. També s’esmentaven alguns estudis que indiquen que més de la meitat de les dones del món acadèmic i científic ha sofert algun tipus d’assetjament i que gairebé un terç se senten insegures per aquest motiu, fins al punt de deixar de participar en classes, en reunions científiques o renunciar a ofertes de feina.

    Les dones que ens dediquem a l’àmbit de la salut patim directament el masclisme, la violència i les desigualtats que es desprenen d’un sistema sanitari i científic que continua essent eminentment patriarcal. Això exerceix una doble violència, perquè afecta les professionals que treballem en aquest camp però també a la salut de la població en general, ja que perpetua els valors i models heteropatriarcals amb què abordem i tractem la salut dels, i sobretot, les pacients. Per revertir la violència i les grans iniquitats en salut que patim les dones i els excessos que exerceix el sistema sanitari sobre la nostra salut és necessari posar-hi una mirada en clau de gènere, una mirada feminista, en definitiva, una mirada més justa de la realitat. El sentit comú, i també les evidències, indiquen que el camí per aconseguir-ho passa necessàriament perquè les dones accedim en igualtat de condicions que els homes a totes les esferes laborals i de lideratge en el món científic i caminem cap a un apoderament real en aquest àmbit. Aquest és el primer pas cap a un sistema sanitari i un abordatge de la salut més equitatius, solidaris, humanitzats i veritablement feminitzats.

  • El llenguatge bèl·lic en el càncer, un altre llenguatge és possible

    Avui en dia ens hem acostumat a parlar del càncer a través del llenguatge bèl·lic i la simbologia militar. Per exemple, quan a algú li diagnostiquen un càncer «comença una lluita». Quan algú està en tractament amb quimioteràpia o radioteràpia, està «batallant» contra aquesta malaltia. O quan es cura, «ha guanyat la batalla».

    Aquest llenguatge va començar a penetrar fortament a la societat des que el president Nixon als Estats Units va declarar la guerra contra el càncer (War on Cancer) el 1971, impregnant el discurs dels professionals, sobretot dels oncòlegs, per passar a ser ràpidament abraçat també pels pacients i els familiars. El seu objectiu és ajudar o motivar els pacients a afrontar la malaltia i mantenir un ànim positiu, però malauradament molt sovint no és així. De fet, el 2013 el Grupo Español de pacientes con cáncer (GEPAC) va publicar un decàleg per al bon tractament informatiu del càncer on reclamava, entre altres aspectes, evitar l’ús del llenguatge bèl·lic i heroic, per les conseqüències negatives que pot tenir en els pacients i les seves famílies, sobretot en els casos en què no s’aconsegueix curar la malaltia.

    Hem de ser conscients que el llenguatge que emprem quan parlem del càncer, condiciona la manera com l’entenem i abordem, creant un marc conceptual i simbòlic de la malaltia i una determinada lògica de pensament. D’aquesta manera, s’ha generat la creença que la malaltia és un enemic que cal vèncer i que es pot controlar. Guanyar-lo o no dependrà, en gran part, de l’actitud i les decisions que prenguin els metges i el pacient. En conseqüència, la mort s’interpretarà com una derrota o un fracàs.

    Per altra banda, una de les conseqüències principals d’aquests discursos bel·licistes és que augmenten el risc que els professionals i els pacients entrin en espirals de proves diagnòstiques (analítiques, radiografies, TACs, etc.) i de tractaments (especialment amb quimioteràpia) sota la creença que aquestes són les nostres úniques «armes» o recursos per enfrontar «la batalla» del càncer. Aquest comportament pot augmentar la falsa sensació de control que tenim sobre la malaltia i no sempre millora la qualitat de vida ni el pronòstic del pacient, sinó que pot fins i tot empitjorar-la. De fet, les dades que tenim sobre les actuacions mèdiques al final de la vida en els pacients oncològics, posen en evidència que s’està fent un ús excessiu de proves i tractaments quimioteràpics en fases avançades. Així els estudis mostren que al voltant d’un terç dels pacients amb càncer reben quimioteràpia en l’últim mes de vida, amb el que això comporta quant a reducció del confort i augment del patiment.

    Probablement, un dels exemples més paradigmàtics de tots aquests fenòmens que estem descrivint és el càncer de mama. La gran difusió mediàtica i social que ha tingut en els últims anys han fet un gran ús de la retòrica bèl·lica i han basat el seu discurs precisament en el pensament positiu i individualista. Això ha fomentat en molts casos l’ocultació sistemàtica del patiment, el dolor o el malestar i de les seqüeles derivades de la malaltia, sota la concepció que una postura heroica és sempre la millor de les respostes possibles, especialment si es tracta de les dones. En el nostre cas, es pressuposa que estem acostumades a aguantar el patiment i que l’estratègia socialment més adient és dissimular-lo darrere del silenci o del somriure.

    Davant del càncer, els familiars i els professionals tendim a oferir missatges on reforcem la motivació i la valentia del pacient perquè creiem que és el que necessita, però implícitament deixem d’interessar-nos pel seu patiment i deixem de banda els seus sentiments. Per contra, el que veritablement agraeixen els pacients és que sintonitzem amb aquests sentiments, i que ho fem amb calidesa, proximitat i empatia. En definitiva, que els acompanyem en el camí difícil de la malaltia. En una entrevista recentment publicada en aquest diari, en la qual professionals de cures pal·liatives pediàtriques parlaven sobre els pares de nens amb càncer, s’expressava clarament aquesta idea: «Entendre que el teu fill morirà no vol dir deixar de lluitar, sinó acompanyar-lo fins al final de vida».

    Aquest acompanyament és essencial durant tot el procés de la malaltia, però és especialment important quan s’arriba a fases avançades. En aquesta situació es fa difícil, tant pels pacients com pels metges, decidir quan ha arribat el moment de deixar de fer-se proves i tractaments i acceptar que aquests ja no són útils. En qualsevol cas, no hauríem d’entendre aquesta decisió com un fracàs o un acte de covardia, sinó com un exercici ple de la seva autonomia i un reconeixement a la dignitat de les persones i, a la vegada, com una acceptació de la inevitabilitat de la mort i de les limitacions de la medicina.

    En definitiva, les persones amb càncer no són soldats valents immersos en batalles per guanyar una guerra, tampoc són guanyadores o perdedores d’una cursa. No sempre estan disposades a «donar-ho tot» per intentar curar-se. I el que és més important, la majoria no volen viure o morir lluitant, sinó dignament i en pau. I per poder-ho fer, és indispensable que es tinguin en compte les seves preferències i valors i es respectin les seves decisions.

    Diu Rebeca Solnit en el seu llibre Men explain things to me que el llenguatge és poder». En el mateix llibre reflexiona sobre aquesta qüestió i afegeix que «si et falten paraules per a un fenomen, una emoció, una situació, si no pots parlar sobre quelcom, el que significa és que no ets capaç d’abordar-ho, i menys encara de canviar-ho». I probablement això és el que ens està passant. Ens falten paraules, tant a nivell social com individual, per descriure el camí que tot pacient diagnosticat de càncer ha de recórrer.

    És hora que la societat, els mitjans de comunicació i els professionals transformem la manera com parlem i entenem el càncer. És hora que comencem a construir entre totes un nou llenguatge proper, basat en aspectes com ara la decisió segons els valors, l’empatia, la cura, la solidaritat, la serenor i la pau. Aquest és el primer pas per poder canviar i humanitzar la forma que tenim de comprendre i apropar-nos al càncer i al dur camí que han de recórrer les persones que tenen aquesta malaltia.

  • Mamografia: és hora de repensar el cribratge?

    La creença que qualsevol activitat dirigida al diagnòstic precoç o al cribratge és beneficiosa està àmpliament estesa entre la població i també entre bona part dels professionals sanitaris. Que ens facin una anàlisi o una prova quan estem sans, per detectar malalties abans de temps, sembla que no pugui ser dolent i que, com a molt, ens pugui oferir l’avantatge de diagnosticar-la i tractar-la a temps. Tanmateix, l’experiència ens ha demostrat que això no sempre és així i amb els anys s’han hagut d’abandonar o limitar l’ús de moltes pràctiques preventives que s’ha vist que no eren beneficioses o els riscos de les quals superaven els seus eventuals beneficis.

    En l’àmbit de la medicina, cada vegada és més habitual escoltar veus que alerten dels riscos de la medicalització dels problemes de salut i del sobrediagnòstic i el sobretractament que aquest fet implica. Vivim en un entorn i una cultura on la mercantilització de la salut és una tendència creixent i on qualsevol activitat relacionada amb la salut es considera objecte de mercat. Un excel·lent article, publicat en aquest mateix diari, es feia ressò d’aquest fenomen i exposava com s’està mercantilitzant de manera desmesurada la salut de les dones. En aquest context, les activitats preventives i els cribratges són un altre terreny adobat que fàcilment és, i ha estat, objecte de medicalització.

    En aquest article, es parlava i es qüestionava, entre d’altres, la utilitat dels programes preventius per al diagnòstic precoç del càncer de mama. Aquest càncer és el més freqüent entre les dones i suposa la primera causa de mortalitat per càncer en aquesta població. Sortosament, la seva mortalitat s’ha reduït molt en les últimes dècades i aquest descens s’havia atribuït durant molts anys a les millores en el tractament i a les estratègies de cribratge. Tant és així que la realització de mamografies periòdiques i els programes de cribratge són una pràctica estesa i consolidada, que gaudeix d’un ampli suport en tots els àmbits.

    Fa uns anys, arran de la publicació de més i millors evidències sobre el tema, es va iniciar un debat, dins de la comunitat científica, sobre l’efectivitat dels programes de cribratge mamogràfic. Les dades d’aquestes evidències suggerien que, com ja ha succeït amb altres activitats preventives en el passat, probablement s’havien sobreestimat els beneficis del cribratge mamogràfic i s’havien minimitzat i, en alguns casos obviat, els seus danys o possibles riscos. Segons alguns experts, excepte en les dones amb determinats factors de risc o antecedents de càncer familiar hereditari, això situaria la balança més a favor dels riscos que dels beneficis. Malgrat tot, aquest debat, que encara està obert, no ha arribat a qui ha de ser el principal destinatari de la informació: les dones.

    Cada vegada és més acceptat que les millores que s’han anat constatant en les últimes dècades en el pronòstic del càncer de mama són atribuïbles, principalment, als avenços que hi ha hagut en el tractament, i no tant al seu diagnòstic precoç. Òbviament, ningú dubta que la instauració dels programes de cribratge, cap als anys 80, es va dur a terme amb la millor de les intencions i amb l’objectiu de lluitar contra una malaltia greu i freqüent. És hora, però, que els professionals comencem a ser més honestos amb nosaltres mateixos/es i amb la població i a parlar obertament del que sabem, del que no sabem i, sobretot, del que dubtem, i exposant més clarament quins beneficis, però també danys, pot tenir el fet de sotmetre’s a aquesta prova periòdicament. Per explicar això, pot ser aclaridor aportar algunes dades.

    La majoria d’evidències coincideixen en afirmar que el cribratge pot disminuir la mortalitat per càncer de mama. Tot i que algunes revisions obtenen reduccions considerables (al voltant del 20% al cap de 13 anys), d’altres, basades en estudis de millor qualitat, com la revisió Cochrane realitzada el 2013, no han estat capaces de demostrar un efecte tan favorable. I el més important: no està clarament establert que el cribratge redueixi la mortalitat total ni l’esperança de vida. És a dir, podria ser que evités que alguna dona mori de càncer de mama, però sense evitar que acabi morint d’una altra causa o per les conseqüències del propi tractament, de manera que finalment no li allargaria la vida. Aquest fet, que podria sembla paradoxal, és relativament freqüent en medicina i és el que ens ha conduït sovint a abandonar algunes de les pràctiques preventives que mencionava al principi de l’article.

    Pel que fa als riscos del cribratge mamogràfic, l’existència de falsos positius (mamografies alterades que finalment són una “falsa alarma”) no és infreqüent (fins a un 13% de les dones que realitzen cribratge dels 50 als 75 anys, segons alguns estudis) i comporta la realització de més proves (sobretot biòpsies) i, especialment, molta angoixa, no només en el moment inicial, quan es detecta una resultat alterat, sinó en les mamografies successives, davant la incertesa i la por a un nou resultat “anormal”. L’altre risc associat al cribratge és el sobrediagnòstic i el sobretractament que se’n deriva. Tenim dubtes respecte a quina és la magnitud real del sobrediagnòstic, però les revisions esmentades parlen del 25-30% dels casos. És a dir, que 1 de cada 3 o 4 dones diagnosticades no haguessin tingut mai cap símptoma ni cap problema relacionat amb el càncer de mama si no haguessin estat sotmeses al cribratge. Aquest fet, que també pot semblar sorprenent, s’explicaria per dos fenòmens: l’existència de càncers de creixement molt lent, que no acaben causant la mort de la persona (aquesta mor per altres causes) i de càncers que no progressen mai (o, fins i tot, regressen).

    De fet, les evidències actuals mostren que, gràcies al cribratge, ha augmentat molt la detecció de càncers en fases molt inicials o localitzades, l’evolució dels quals en molts casos és incerta, però no s’ha millorat gaire en el diagnòstic precoç de càncers avançats. Segons les dades de l’última revisió de l’American Medical Association, que es poden revisar en aquesta infografia, per cada 1.000 dones convidades a realitzar-se el cribratge durant 10 anys, 4 d’elles evitarien la mort per càncer de mama, 5 serien diagnosticades i tractades innecessàriament d’un càncer (sobrediagnòstic i sobretractament) i 200 tindrien un resultat fals positiu. Aquestes dades són aproximades i amb elles no pretenc simplificar una qüestió que crec que és força complexa, però ens fan entendre que tan vàlid serà dir que sí com dir que no a fer-se una mamografia i que s’ha de demanar als professionals que informin a les dones. Aquesta demanda d’informació és necessària i urgent, especialment en les dones d’edats inferiors als 50 anys, a qui a vegades es recomanen mamografies periòdiques fora dels programes de cribratge, però a qui no s’explica suficientment que aquesta pràctica està desconsellada perquè els riscos són elevats i els beneficis molt menors que en les dones més grans.

    Davant la força mediàtica del llacet rosa i la defensa a capa i espasa de qualsevol mesura aparentment preventiva, s’imposa un exercici de reflexió, prudència i honestedat. Considerant els dubtes i les implicacions dels programes de cribratge mamogràfic, el mínim que podem fer és compartir-los amb les dones convidades a participar-hi perquè puguin decidir de forma autònoma, segons les seves necessitats, preferències i valors. És a dir, començar a apostar per les decisions compartides. Però alhora, precisament perquè busquem aquesta reflexió, prudència i honestedat, és essencial abordar un debat públic i obert sobre aquesta qüestió i replantejar els programes de cribratge mamogràfic sistemàtic.

  • Desmuntant el colesterol

    Tenir els nivells de colesterol elevats i prendre medicació per reduir-los és una situació cada vegada més freqüent en el nostre entorn. Fa unes dècades es va descobrir la relació del colesterol amb la creació de plaques de greix a les artèries i amb les malalties cardiovasculars. Des d’aleshores la seva fama ha anat creixent i ara sembla que tothom en parla, tothom se’l mira i tothom tem “tenir el colesterol alt”. A les consultes sovint els pacients que s’han fet una anàlisi de sang expressen consternació quan apareix un asterisc al costat de la paraula “colesterol total”, com si es tractés d’una taca en el seu historial. I quan el seu valor supera el 200, no es fa esperar la inquietant pregunta: “Doctora, el normal no és estar per sota de 200? Però si ho diuen a la tele!”.

    Les persones amb colesterol alt (hipercolesterolèmia) són més propenses a presentar malalties cardiovasculars (infart de miocardi, ictus, etc.). Això vol dir que la hipercolesterolèmia és un factor de risc cardiovascular, com pot ser-ho el tabac o l’obesitat, i no una malaltia en si mateixa. Però la capacitat del colesterol de produir aquest dany cardiovascular és relativa i no depèn únicament dels nivells de colesterol sinó, principalment, de si s’ha patit una malaltia cardiovascular o de la presència d’altres factors de risc cardiovascular (tabac, obesitat, hipertensió, diabetis…). Així sabem que en les persones que han patit un infart de miocardi o un ictus pot ser recomanable mantenir uns nivells de colesterol més baixos (normalment inferiors a la famosa xifra de 200) però en les persones sanes això no és necessari, perquè la hipercolesterolèmia té un impacte molt baix en el seu risc cardiovascular. Això explicaria que en dues persones amb la mateixa xifra de colesterol els professionals sanitaris no aconsellem el mateix i que, en alguns casos amb nivells elevats de colesterol, no indiquem cap tractament.

    Per altra banda, la nostra societat viu submergida en una cultura excessivament “colesterolofòbica” i “colesterolocèntrica”, on la por a la hipercolesterolèmia ha anat guanyant terreny. Al llarg dels anys s’ha anat magnificant la seva influència en el risc cardiovascular, especialment entre els pacients, però també entre els i les professionals, en detriment d’altres circumstàncies, com el tabac o la diabetis, que són molt més determinants. Sabem, per exemple, que el tabac pot arribar a augmentar de 2 a 4 vegades més la probabilitat de patir malalties cardiovasculars que la hipercolesterolèmia.

    La diferència és que deixar de fumar requereix motivació, esforç i temps i, en canvi, per reduir el colesterol ja no cal ni “fer dieta”, només cal prendre una medicació. Problema resolt. I aquest és el segon parany on hem caigut professionals i pacients. En una societat com la nostra, on predomina la cultura de la immediatesa, la comoditat i la tendència a la medicalització, la major part optem per la solució fàcil, la pastilla. Avui en dia disposem de fàrmacs que disminueixen el colesterol d’una manera ràpida i efectiva, tot i que no exempta d’efectes secundaris importants com per exemple, símptomes musculars, hepatitis o diabetis. Aquest fet ha estat molt avantatjós però a la vegada ha fomentat la medicalització d’un problema que, com hem vist, en molts casos en realitat és inexistent, i ha promogut que deixem en un segon pla la capacitat d’autocura de les persones i les mesures no farmacològiques. Les xifres parlen per si soles. Segons l’Encuesta Nacional de Salud de 2014 un 19.3% de la població espanyola i un 37.1% de les persones de més de 65 anys prenen medicaments que redueixen el colesterol (hipolipemiants) i segons dades del Ministerio de Sanidad, entre el 2000 i el 2012 el consum d’aquests fàrmacs va créixer un 442%, probablement més que cap altra medicació. Tot i això, les dades indiquen que en les darreres dues dècades el percentatge de població que presenta el colesterol elevat ha augmentat només del 8.2% al 16.4%. No cal una anàlisi detallada per adonar-se que el nostre consum d’hipolipemiants és desproporcionat. I no només això, sinó que els estudis indiquen que qui més hipolipemiants pren és qui menys ho necessita, és a dir, les persones sanes amb un risc cardiovascular baix. Evidentment, les causes d’aquest fenomen són complexes. Tot i això no és possible obviar el paper clau que hi ha exercit la campanya mediàtica de la indústria alimentària i farmacèutica.

    En resum, hem convertit un factor de risc relatiu en una malaltia que cal diagnosticar i tractar, sota una visió de blanc o negre, oblidant que és una qüestió plena de matisos on cal prendre decisions individuals adaptades a cada situació i a cada persona.

    Davant d’això es fa necessari desmuntar el mite, reclamar més informació fiable i objectiva i menys anuncis alarmistes i substituir la por al colesterol per interès en millorar la nostra salut. Seguir una dieta saludable, fer exercici físic i no fumar són els millors consells que podem donar per evitar, no només les malalties cardiovasculars, sinó molts altres problemes de salut. Mirar-se el colesterol i prendre medicació però només quan el nostre metge/ssa ho recomani, havent valorat adequadament els riscos i beneficis de fer-ho, són els millors consells que podem donar per evitar-ne la medicalització innecessària. I és que tal com deia Marie Curie, “A la vida no hi ha res a témer, només cal entendre”.