Just Deploy It!

Autor: Carla Galeote

  • Són les xarxes socials un agreujant per a la salut mental?

    Fa uns dies es va celebrar el Dia Internacional de la Salut Mental, un dia en què tothom corre a penjar a les seves xarxes socials el seu suport a la causa. Les xarxes s’inunden de posts, likes, tuits i reels per exposar que la salut mental és salut i que, sense ella, no es pot avançar dignament en el transcurs de la vida.

    Són molts els i les influencers que tenen marcada la data en vermell per a —suposem que amb tota la bona fe— llançar als seus followers un missatge de suport, de xarxa, i de reivindicació a la normalització de les malalties del cervell; malalties que molts d’aquests influencers sofreixen i que, com ells bé diuen, han estat agreujades per l’ús de les xarxes socials, la sobreexposició i la pressió estètica que sofreixen constantment.

    No obstant això, no és tasca complicada indagar en el perfil d’aquests mateixos influencers i trobar-se, entre tants filtres, amb un contingut totalment diferent del que reivindiquen el Dia de la Salut Mental: fotos retocades, cossos modificats, operacions estètiques, cares de porcellana, anuncis de bàlsams que eliminen la fam, dietes extremes, toxicitat normalitzada i, com a conseqüència, plors desconsolats.

    Fins a quin punt tenen responsabilitat aquests influencers envers la salut mental de tots els seus fidels seguidors? Vivim en una societat superficial, on els likes, l’eliminació de les imperfeccions i els cossos normatius modificats són la norma, són el correcte, són el que fa feliç a una gran part de la societat.

    Si no comencem a construir unes xarxes socials pures, netes, on la imperfecció sigui ‘likeable’, difícilment podrem veure reduïdes les xifres que demostren que estem davant una de les majors crisis de tots els temps

    Les xarxes socials han arribat al seu punt més àlgid, al punt més àlgid pel que fa a la destrucció de la salut mental. La imposició d’uns cànons de bellesa irreals fan que, actualment, a Espanya hi hagi més de 400.000 persones joves diagnosticades amb un TCA i que aquests trastorns hagin augmentat un 15% en menors de 12 anys, especialment entre les dones i les nenes.

    Així doncs, ¿quina responsabilitat tenen els influencers que prediquen uns cànons de bellesa irreals així com les xarxes socials que deixen impunement postejar la modificació de la realitat? Fins i tot sabent que dits influencers també són víctimes de la violència estètica, de la sobreexposició, dels haters i d’un assetjament difícil de gestionar, si no fem un intent col·lectiu per començar a construir unes xarxes socials pures, netes, on la imperfecció sigui likeable, sigui trend; difícilment podrem veure reduïdes les xifres que demostren que estem davant una de les majors crisis de tots els temps: la crisi de la salut mental.

    Són moltes les persones joves que pateixen en silenci, entre post i post, problemes greus de salut mental que no han sabut verbalitzar; per això mateix, totes les persones, com a col·lectiu, tenim una petita responsabilitat envers la lluita real de la salut mental. Deixem-nos de posts impostats del Dia de la Salut Mental i comencem, a poc a poc i diàriament, a aportar el nostre granet de sorra per a fer un món digital en el qual viure valgui la pena.

  • 8M: ara o mai

    Aquest 8 de març els carrers s’omplen de nou, de lila, d’esperança i de sororitat per reivindicar: l’aturada de les violències masclistes que, en aquest 3 mesos que portem d’any, ha assassinat a 14 dones; un sistema sanitari que ens permeti el nostre dret a l’avortament lliure i amb garanties; un sistema judicial just i feminista; una educació sexual integral; unes nits segures; un mercat laboral que no faci discriminació per motius de gènere en les seves retribucions i un país feminista que, d’una vegada per totes, pugui avançar amb l’horitzó unànim de crear un país on cap dona o nena sigui assassinada.

    Cal que fem d’aquesta lluita el nostre principal repte: construir un futur feminista i digne on totes les dones, siguin com siguin, vinguin d’on vinguin i se sentin d’on se sentin, tinguin lloc, altaveu i espai propi, únic i crític.

    La joventut, a més, tenim un paper essencial dins la lluita feminista doncs, hem de reivindicar el futur equitatiu que ens mereixem, els nostres drets i llibertats, els nostres llocs de treball i les nostres posicions, però també tenim el deure d’homenatjar les pioneres que es van deixar la vida pels drets que tenim actualment i que alguns negacionistes, diàriament, ens volen extirpar per imposar una vida de silenci i discriminació.

    Busquem el que ens uneix, cerquem un pacte intergeneracional, interseccional i divers per lluitar contra les violències masclistes i crear una societat on totes tinguem el nostre lloc, on les futures generacions creixin lliures, on cap altra dona se’ns sigui arrabassada, on no hi hagi més tombes liles i on puguem ser lliures, valentes i combatives sense tenir por a les gàbies masclistes que ens volen imposar.

    Com deia Angela Davis, el feminisme no és només una “estratègia per superar l’opressió de gènere sinó també el feixisme, el racisme i el materialisme”. Fem de la proclama feminista una realitat i lluitem plegades per fer, dels clams històrics feministes, la nostra nova normalitat.

    Any rere any demostrem que el moviment Feminista és capaç de reinventar-se i persistir en front de les adversitats que la societat ens interposa; hem demostrar ser capaces de seguir mobilitzant-nos i alçar la veu sobre les agressions que ens ofeguen diariament i no ens permeten avançar com a persones lliures, valentes i combatives.

    Si nosaltres ens aturem, s’atura el món. Entre totes comença: la proclama Feminista.

  • La toxicitat de les xarxes socials: la gran llosa juvenil

    Tancàvem l’any 2021 amb la terrible notícia d’una noia de vint anys que s’havia suïcidat després d’haver denunciat fins a quatre ocasions que sofria ciberassetjament de diverses formes: suplantació d’identitat, mofes per la seva condició sexual i difusió d’imatges dels seus éssers estimats; unint-se, així, a la interminable llista de persones joves que se suïciden, any rere any, de manera irremeiable al nostre país i que ens posen de manifest, una vegada més, la importància de cuidar la nostra Salut Mental.

    Aquest cas en particular em va tocar més del normal perquè haig de confessar que sóc una d’aquestes persones amb alta sensibilitat que, encara que no conegui a la persona, em dol com si anés a succeir-me a mi mateixa i no, no és casual que em faci més mal del normal, aquesta noia tenia la meva edat i sofria ciberassetjament una cosa que, qui em segueix en les meves xarxes socials o li ha donat un cop d’ull a alguna d’elles, és una cosa «normal» en el meu perfil.

    Així mateix, després de xerrar amb la millor amiga d’aquesta noia (que per cert, si llegeixes això t’envio una abraçada virtual), em vaig adonar que les persones que hem sofert algun problema de Salut Mental, o el tenim al nostre entorn, hem desenvolupat una alta empatia i sensibilitat que ens brinda el «poder» de tenir una activitat digital basada en el respecte.

    Desgraciadament, una eina tan important com les xarxes socials que és font de coneixement, enderroc de tabús, i alliberament de prejudicis, s’està transformant en un lloc fosc i tòxic en el qual l’odi i l’assetjament s’han tornat la norma.

    Crec que és important alçar la veu fermament per a denunciar que el suïcidi o el ciberassetjament no és una cosa que solament afecta persones famoses o a persones amb una alta repercussió social sinó que també, sense desmerèixer el dolor de les anteriors, succeeix a persones anònimes que sofreixen en silenci sense saber què fer o a qui demanar ajuda.

    El bullying convencional s’està transformant, tot reencarnant-se en un espectre invisible que circula per la xarxa, normalitzant-se i ocultant-se entre anònims, les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, sense descans i amb total impunitat.

    Per contrapartida, diàriament ens envoltem d’inputs que encoratgen a les víctimes de ciberassetjament a denunciar la situació que estan vivint per a «posar-li fi» però, no obstant això, s’està demostrant, una vegada més, que els ens que ens han de protegir no són ni capaços ni eficients per a fer-ho (fins i tot quan la víctima havia denunciat fins a quatre vegades).

    Lluny de ser un retret o un intent d’ocultar-ho com fan les institucions, ha de recobrar sentit cap a polítiques públiques i de control que realment vetllin per la seguretat, les cures i la integritat física de totes aquestes persones a les quals el seu món en línia, lluny de ser una escapatòria per a desconnectar, els és un autèntic infern silenciós.

    Educar una societat que entén i vol protegir la Salut Mental passa per eliminar la concepció social que ens diu que la solució al ciberassetjament és el botó de «bloquejar»; aquest botó, que simplement és una eina artificial, no acaba amb el problema; en tot cas acaba amb el problema de l’assetjador actiu, que haurà de buscar-se altres vies (i les busca) per a assetjar a la víctima. No es pot acabar mitjançant un simple botó amb una qüestió que crea grans estralls i seqüeles a les persones que reben assetjament diari, odi i fins i tot amenaces; persones que donen la seva opinió sense faltar el respecte, i que amb 20 minuts tenen desenes de comentaris d’odi. I no, no estic parlant de crítiques constructives, estic parlant d’autèntiques faltes de respecte (que s’accentuen si ets dona) i que fan que al final tinguis por, fins i tot, de dir el que penses. Fins a on hem arribat que hem d’estar justificant les denúncies per ciberassetjament?

    És evident que dotar de recursos i empoderar les víctimes contribueix a intentar netejar la nostra societat de l’odi i la polarització que estem vivint, però de res serveix que les víctimes facin la seva part del treball (que suficient tenen amb continuar respirant i tirar cap endavant quan se les hi està interpel·lant diàriament) si som incapaços de dirigir-nos a l’arrel del problema, que són totes aquestes persones que, per diversos motius (que estic segura que són de pes), dediquen el seu temps lliure a denigrar, coaccionar i vexar a persones per xarxes socials creient-se que, per tenir una pantalla d’entremig, les seves accions no tenen conseqüències negatives que poden arribar a ser, desgraciadament, irremeiables.

    Crec fermament que gran part de la responsabilitat per a erradicar el ciberassetjament la té l’Estat i, per què no dir-ho, tots els polítics que han violat l’autèntic significat del poder del debat i que han convertit la política i la refutació d’idees en un circ de polarització i faltes de respecte. És responsabilitat de tota la societat (i, per tant, de l’Estat) començar a educar amb uns valors de respecte i cures que es materialitzin en les xarxes socials perquè així, mai més, una persona jove cregui que la millor manera de poder viure en pau és, precisament, aturant-se la vida. El món digital ha vingut per a quedar-se: aprenguem dels errors del món terrenal i contribuïm, cada persona amb el seu granet de sorra, a construir una xarxa sana amb cures, respecte, dialèctica i, sobretot, vida.

  • La Salut Mental: llosa i alliberament juvenil

    Som moltes les persones joves que enguany hem pogut alçar la veu davant una problemàtica mil·lenària que ha estat ocultada, silenciada i estigmatitzada com és la cura de la Salut Mental. Hem normalitzat malalties com l’ansietat que ens posen de manifest que hem d’invertir més recursos públics en la prevenció i detecció d’aquestes per a així, construir un sistema educatiu i de cures que posi en el centre la nostra Salut Mental que és, bàsicament, el motor de les nostres vides.

    Al nostre país 1 de cada 4 joves sofreix depressió o ansietat; 400.000 persones l’any 2019 van ser diagnosticades amb un Trastorn de Conducta Alimentària (300.000 eren joves entre 12 i 14 anys); se suïcida una persona cada 2 hores, sent aquesta la principal causa de mort no natural entre les persones joves i tal com determina UNICEF; som el primer país europeu amb major prevalença de trastorns mentals en adolescents.

    No obstant això, malgrat aquestes xifres que recauen com una llosa, ens situem molt per sota de la mitjana d’altres països europeus en inversió i atenció en la sanitat pública per a tenir un servei psicològic garantista i de qualitat: mentre la mitjana europea de psicòlegs per cada 100.000 habitants és de 18 professionals, al nostre país, per contrapartida, tenim 6 professionals per cada 100.000 habitants, deixant de manifest i de forma molt clara que el servei psicològic públic a Espanya és decadent i ineficaç.

    Resulta evident que tenim un greu problema a l’hora d’atendre i ajudar a totes aquestes persones que necessiten una atenció urgent per a poder cuidar la seva salut mental. Les llistes d’espera interminables, l’escassetat de places públiques en psicologia, la ràpida medicalització o el tardà diagnòstic provoquen que arribem tard en moltes ocasions i que deixem a la seva sort a moltes persones joves que demanen ajuda per a poder deixar enrere un huracà d’emocions i un ofegament mental que moltes vegades és indescriptible.

    Normalitzar els atacs d’ansietat entre les persones joves, els medicaments per a poder dormir, l’aïllament per la pandèmia, la necessitat de cafeïna per a poder avançar durant el dia, el fals miratge de les xarxes socials, els cànons de bellesa irreals que ens fan distorsionar la imatge del nostre cos, els anònims que assetgen amb total impunitat o la infravaloració dels sentiments quan decidim alçar la veu, son algunes de les causes per les quals moltes joves s’ofeguen en silenci a casa, insegurs per expressar els seus sentiments, emocions o vivències per sentir-se culpables del seu propi malestar.

    És responsabilitat de totes les persones que formem part d’aquesta societat entendre que les problemàtiques que afecten la Salut Mental són igual, o fins i tot més importants, que les problemàtiques que afecten la salut física, però és encara més responsabilitat de l’Estat i de les institucions garantir que cap jove d’aquest país senti que no té les eines suficients per a poder cuidar la seva Salut Mental.

    Un país que banalitza, criminalitza o margina la cura de la Salut Mental és un país que està abocat al fracàs i al seu impossible desenvolupament. I més quan deixem que la joventut, que és el present i el futur del nostre país, s’ofega en solitud a causa de l’escassetat de recursos i d’uns serveis psicològics públics que són decadents i que impedeixen als i les professionals desenvolupar una tasca essencial al nostre país com és el fet de cuidar, protegir i desenvolupar el control de les nostres emocions i de la nostra Salut Mental.

    Somio que, més aviat que tard, cap persona jove se senti culpable per sentir les seves pròpies emocions perquè, aquest dia, significarà que hi ha un pacte polític i social unànime que posi en el centre de les polítiques públiques la Salut Mental, el benestar i l’acompanyament a les persones joves per a descobrir-se en els seus propis processos de manera sana, digna, gratuïta i sobretot, eficient.