Just Deploy It!

Autor: Carla Benito / Sandra Vicente

  • 8M: Dia de la dona (cis?)

    Disfòria de gènere. Aquest és el terme amb què, històricament, s’ha patologitzat les persones transsexuals. Termes com aquest, o travestisme de doble identitat, són els que encara s’usen en els centres de salut d’algunes comunitats autònomes que no tenen lleis trans específiques que vetllin pels drets socials, sanitaris i jurídics del col·lectiu. Ara, amb la nova ‘Llei Trans’ que Unidas Podemos ha presentat, aquests termes podrien desaparèixer aviat dels tràmits oficials.

    Ara bé, encara que la llei estableixi polítiques basades en la no discriminació de les persones trans i assenti una concepció no binària de les persones residents a l’Estat espanyol, la identitat de gènere continua sent una discussió que, com el debat sobre la prostitució, divideix els feminismes.

    La Federación Plataforma Trans és la responsable de redactar una proposició de protecció jurídica centrada més específicament en aquest col·lectiu que la llei d’Igualtat LGTBI (presentada al Congreso el 2018), que va ser recollida per UP. En ella s’alertava de la “discriminació estructural del col·lectiu trans”. Així, la nova llei suposarà, entre d’altres, protecció en l’àmbit del treball i jurídic. També s’eliminaran les diferències entre les comunitats autònomes que tenen lleis trans i les que no i es reconeixerà el dret dels més joves a triar la seva identitat de gènere, sigui femenina, masculina o no binària.

    I és aquesta porta oberta al no-binarisme una de les més importants, ja que, com explica Judith Juanhuix, presidenta de l’associació trans Generem, “transitar no vol dir passar d’una vorera a l’altra”. En aquesta línia, Juanhuix considera que aquesta nova llei posa les bases per a un canvi del codi civil, ja que “per a moltes lleis, és important pertànyer a un gènere o un altre”. Per exemple, una persona només es pot acollir a la llei de violència de gènere si s’identifica amb el gènere femení.

    I és precisament aquesta concepció de les identitats de gènere la que ha sembrat la polèmica, personificada en aquest cas pel Partido Feminista d’Espanya (PFE) que va ser expulsat d’Izquierda Unida per mostrar un rebuig frontal contra una llei que consideren “inadmissible”. Segons la formació liderada per l’advocada Lídia Falcón, diluir el gènere suposaria “fer desaparèixer les dones”. Segons el partit, les defensores d’aquesta llei, “es posen a les ordres del patriarcat”.

    Feminismes (trans)excloents

    “Si no parem atenció a les dones precàries, a les trans, negres, gitanes, amb diversitat funcional, i ens centrem en la feminitat abstracta, només pensarem els drets de les dones blanques, riques i cis”, exposa Juanhuix, qui qualifica de “barbaritat” les declaracions del PFE i l’acusa de “victimització del privilegi”. Exposa que les feministes ‘oficials’, en referència a icones clàssiques del feminisme espanyol com Lídia Falcón, són “sempre cisgènere. Ens acusen de lobby i no tenen en compte el 80% d’atur i l’exclusió del col·lectiu trans de tots els àmbits, inclòs el sentimental”.

    Eliminar les barreres de les concepcions de gènere i dels conceptes home-dona, segons Juanhuix, no suposa “eliminar les dones” ni llevar-los els drets. “Quan una llei parla d’homes o dones, no està parlant d’individus per se sinó que parla, per exemple, de la capacitat de gestar”, i considera que són les lleis les que s’han d’adaptar a les persones i no al revés. En aquesta línia, apunta que establir una concepció no-binària a la legislació, de fet, revalora les dones “pel que són i no per la seva capacitat de parir: proposem un llenguatge més inclusiu que concep la dona més enllà d’un úter reproductor”.

    “El gènere hauria de ser llibertat”, assegura la presidenta de Generem. I aquesta llibertat, amb la nova llei Trans, serà transmesa també als joves, que podran operar-se, transitar i registrar-se oficialment segons la seva tria de gènere. Per l’organització de Falcón, això és el “més greu de tot”, ja que considera que derivarà en l’administració d’hormones que faran que “el nen no creixi”.

    Davant aquestes afirmacions, Lina Mulero, representant de Trans*forma la Salut, apunta que un infant pot manifestar (“que no és el mateix que decidir”) la seva identitat a partir dels dos anys. “Però fins que no es comencin a veure els canvis físics associats a la pubertat no s’ha d’administrar cap tipus d’hormones”, assegura. Fins a aquella edat, doncs, no s’han de prendre accions mèdiques, només “ajudar a desenvolupar la identitat sentida i a socialitzar, que és bàsic”, diu Mulero. Així, sobre les declaracions del PFE, Mulero apunta a “diferències insalvables amb aquest feminisme que té una manera de pensar igual de misògina que el patriarcat que diuen voler abolir.

    L’atenció sanitària, el gran escoll

    “El gènere és una construcció social i els genitals no defineixen la identitat. Una persona ha de tenir identitat els 365 dies de l’any”, sentencia Mulero. I aquesta reivindicació de la llibertat d’identitat, passa, necessàriament, per un bon sistema d’atenció a la salut. I, avui, a falta d’una norma estatal, la situació canvia segons la comunitat autònoma. Madrid, Navarra, Aragó, el País Valencià, Balears i Andalusia compten amb lleis LGTBI i de transsexualitat. Catalunya, Múrcia, Extremadura i Galícia, només hi ha llei LGTBI i el País Basc només llei trans. La Rioja, Astúries, Cantàbria i Castella La Manxa i Castella i Lleó no tenen legislació.

    Aquesta diversitat de models d’atenció sanitària, gestionats tots per un mateix patró del Ministerio de Sanidad o, inclús, de l’OMS provoca molts casos de discriminació. “Quan derives una persona trans i has de posar un codi diagnòstic, poses el que et sistema et permet, com ‘travestisme de doble identitat’”, assegura Mulero. Així, tant Mulero com Juanhuix opinen que aquests tipus de discriminacions, sovint, és per falta de formació del professional sanitari. “Nosaltres podem ser expertes en qüestions mèdiques, però és només la persona qui és experta en la seva identitat”, afegeix Mulero.

    A Catalunya, però, el model és el necessari i l’adequat, segons les dues activistes. Trànsit, que és l’atenció sanitària que CatSalut presenta el 2016, ha canviat el model d’atenció biomèdic, per un de psicosocial, en què no existeixen diagnosis psiquiàtriques. Mulero, que treballa a Trànsit, assegura que “acompanyem per assolir la identitat que es vulgui de la manera que es vulgui, respectant els milers de maneres de transitar”.

    Trànsit va atendre 3,000 persones el 2019, de les quals 800 van ser primeres visites, establint-se com una porta d’entrada per a les persones que comencen el procés; “sobretot les persones no binàries, que han quedat completament excloses del sistema sanitari”. Mulero també destaca que són moltes les persones d’altres comunitats autònomes que truquen a Trànsit per a demanar assessorament o una bona atenció, que a les seves ciutats no aconsegueixen.

    8M: el dia de la dona (cis?)

    Arran, doncs, de la polèmica expulsió del PFE, i la irrupció de les teories feministes radicals (TERF) que no conceben les dones trans com a dones i s’oposen a la llei trans, el debat ha arribat a les portes del 8M. Les grans marxes unitàries que han tenyit de violeta les ciutats durant els darrers tres anys s’han nodrit no només de dones cisgènere i heterosexuals, sinó que també han marxat col·lectius homosexuals i no-binaris. Però certes branques del feminisme han apuntat que el dia 8M és “el dia de la dona” i que tots aquests altres col·lectius que reivindiquen les seves lluites “ja tenen dies propis” i que “no s’ha de tergiversar el missatge del 8M”.

    Aquest feminisme transexcloent és, segons Judith Juanhuix, similar a l’exclusió que van patir les dones lesbianes als anys 70. “Deien que no entenien el patriarcat igual que les dones heterosexuals perquè no se n’anaven al llit amb els homes ni patien la inseguretat dels espais. Ara, apliquen el mateix argument poc sòlid contra les persones trans”. Lina Mulero assegura que li agradaria “apropar postures”, ja que això significaria la fi de l’exclusió.

    Però Juanhuix carrega “contra les mirades que ens intenten reconciliar: és posar les dues postures a la mateixa alçada”, diu. “Som un subjecte polític: tothom té una opinió sobre nosaltres, però sense nosaltres”. El respecte a les identitats de gènere i la seva inclusió dins les lluites feministes, doncs, segons els col·lectius trans, l’única manera d’assolir la igualtat efectiva. Igual que amb les lluites de les dones migrades o amb diversitat funcional. “Patim el patriarcat igual que les cis-hetero i inclús més”, assegura Juanhuix. “Si les dones trans mai aconseguim ser lliures, voldrà dir que vivim en una societat amb tanta llibertat, que tothom podrà sentir-s’hi segur”, sentencia.

  • La Plataforma CAP Raval Nord Digne ocupa la capella de la Misericòrdia

    Després que diversos grups de l’oposició de l’Ajuntament de Barcelona paressin l’opció d’emplaçar el CAP del Raval Nord a la Capella de la Misericòrdia en la votació del dimarts passat (únics vots a favor de Barcelona en Comú i la CUP), les veïnes del barri, i diversos col·lectius agrupats a la Plataforma CAP Raval Nord Digne han decidit ocupar el matí de dijous la Capella de la Misericòrdia.

    Aquest espai és el que desitgen que sigui destinat a l’ampliació del dispensari, però l’espai també és desitjat pel complex cultural MACBA. Aquesta disputa es tradueix en un CAP que no reuneix les condicions per atendre un dels barris amb la densitat de població més alta de Barcelona (tal com expliquem en aquest article). Per això, per a fer pressió a l’administració i als grups de l’oposició per a acabar amb una situació de precarietat que dura ja 17 anys, les veïnes han entrat, a quarts d’11 del matí a la capella.

    S’hi han agrupat, durant els primers moments, unes 50 persones, que es troben netejant l’espai, actualment en desús. Degut a la presència de gent gran, les tasques de manteniment, pel moment, es basen en portar cadires i fer l’espai el més còmode possible, ja que la intenció és “aguantar fins el ple de l’Ajuntament de divendres que ve -en el que s’ha de decidir el destí del CAP-“, segons la Plataforma.

    Conscients que el proper ple es troba a més d’una setmana vista, els presents han afirmat que l’aposta de mínims és aguantar, al menys, tot el cap de setmana. En aquest període de temps, es contempla fer servir la Misericòrdia com un espai per a la difusió de la lluita de la Plataforma CAP Raval Nord i la celebració d’alguns actes culturals. “Volem fer pressió de cara al ple”, han assegurat.

    Iñaki Garcia, membre de la Plataforma, ha declarat als mitjans que «no acceptarem res que passi per sobre de les treballadores del CAP, les veïnes o el sentit comú», en referència a la decisió que es pugui prendre des del consistori. En aquesta línea, ha destacat que «ningú no pot entendre com a prioritària l’ampliació del MACBA» en un barri que, ha dit, «té unes condicions de vida per sota de la mitjana de Barcelona».

    Però aquesta reivindicació de la Plataforma no s’emmarca, reitera, en una lluita entre salut i cultura (recorda que es van recollir 6500 signatures per demanar el CAP a la Misericòrdia, entre les que es trobaven noms d’artistes i persones del món cultural). «Fartes d’aquesta situació i veient que no ens ho donaven en una votació, ho hem pres».

    Per la seva banda, Núria Villanueva, infermera del CAP Raval Nord, assegura que l’estat del dispensari «afecta a la nostra funció, perquè no podem garantir una qualitat assistencial per l’estat del centre», motiu pel qual l’emplaçament a la Misericòrdia «no és un caprici», segons ha afegit Antònia Raya, també infermera del centre: «és una qüestió de drets bàsics i justícia social».
    Tots els presents han reiterat que no es tracta d’una guerra contra el MACBA. «Necessitem un CAP nou i haguéssim acceptat qualsevol espai avalat pels tècnics del Cat Salut, però ara els MACBA ha passat per sobre del barri», ha dit Garcia. «Ens han tocat la dignitat i això ja no pot ser: ara el CAP ha de venir aquí i qualsevol dels altres dos espais que es proposaven, per l’ampliació del museu», ha afegit.

  • «Signar l’acord que proposen el Govern i l’ICS seria pa per a avui i fam per a demà»

    La CGT convocava a la vaga juntament a Rebel·lió Primària a tot el personal de l’Atenció Primària dels 288 equips d’atenció primària (EAP) de l’ICS, per exigir millores assistencials i laborals que frenin la precarització progressiva del primer nivell assistencial. Una vaga de cinc dies de durada que han convocat sota el lema ‘Defensar l’Atenció Primària és defensar la Sanitat Pública.

    Quan parlen de tot el personal es refereixen a metges, a infermeres, a treballadores socials, a pediatres, a odontòlegs, ginecòlegs, fisioterapeutes… Per Rebel·lió Primària, l’Atenció Primària i Comunitària ha de ser l’eix de tot el sistema de salut i ha de recuperar el pressupost necessari per garantir una assistència a la població.

    Parlem amb Elio Conesa durant el tercer dia de vaga de l’Atenció Primària sobre els motius que han dut aquests professionals a promoure una setmana d’aturades. Com és el dia a dia en un CAP català, quines són les mancances que s’hi viuen des de les retallades i com valoren l’actitud de la Generalitat i l’ICS a les taules de negociacions per aturar la vaga.

    Com s’ha arribat fins a aquest tercer dia de vaga de l’Atenció Primària, més enllà de la convocatòria de vaga només dels metges, que era la idea inicial per a aquestes jornades?

    A la Primària ja portem temps reivindicant-nos: el 2009, quan es forma el FoCAP, ja veníem d’una trajectòria en la que veiem que no es feia tot el que s’havia de fer per a garantir el desplegament de la Primària. Portàvem des del 1996 sentint el mantra de ‘No hi ha diners’. Amb l’arribada de la crisi econòmica, si ja teníem pressupostos de guerra, aquests van caure en picat. Aquesta caiguda lliure fa que el FoCAP, amb molta paciència intenti fer veure la precarietat als partits polítics. En aquell moment ja tothom parlava que la Primària era l’eix de la sanitat pública però ningú no aplicava polítiques reals.

    Treballem en pèssimes condicions: el temps, que és el nostre principal recurs, l’hem perdut. Se’ns han massificat les consultes, no importa la qualitat sinó la quantitat. I amb aquestes característiques, l’Atenció Primària perd tota la seva raó de ser.

    No tens temps ni de fer comunitària… La comunitària ha de tenir un procés i un objectiu, un diagnòstic de salut i ha tenir aspectes que l’envoltin. Cal una intervenció comunitària que ha de ser també a llarg termini amb una prevenció.

    A l’equip de Can Vidalet, els professionals que veníem anys aguantant, vam treure un escrit en que denunciàvem les nostres condicions laborals, que ja donàvem per perdudes des del 2010, quan es va baixar un 5% del pressupost i es va començar a retallar per tot arreu. En aquell moment vam visibilitzar que hi havia una crisi del sistema perquè no ateníem amb qualitat, no fèiem atenció primària. Ens estàvem remuntant al que abans es deia Instituto Nacional de Prevención (INP), al que jo anava quan era petit, on hi havia molta gent i havies de demanar número. Quan entraves a consulta hi havia una persona que t’atenia sense que seguessis i ja t’estava escrivint una recepta. Allò no era ni manera de visitar, ni manera de derivar.

    Hem canviat el model, que ha portat més salut a la població. Els resultats de salut són evidents, la gent viu més anys i en això té molt a veure la primària. La carta de Can Vidalet la publiquem a la secció sindical de la CGT que tenim a la Metro Sud i té rebombori. Hi ha qui la transforma en un text reivindicatiu i hi ha més de 80 centres de tot Catalunya on s’adhereixen a la carta, expressant aquest enuig a la deriva de la Primària.

    És llavors quan us comenceu a organitzar?

    Neix aleshores la necessitat de trobar-nos, les persones inquietes que no ens conformem amb acceptar el que ens ve donat, que som els fosforites perquè ens marquen. Ens ajuntem i ens organitzem en un moviment assembleari que es diu Rebel·lió Atenció Primària, on es participa a nivell individual (hi ha metges, infermeres, administratius, sanitaris, treballadors socials…). El desembre del 17 plantegem una vaga i la gent diu que no, però comença el 2018 i continuem plantejant-nos la idea de la vaga i comencem a treballar amb FoCAP i Marea Blanca de manera més coordinada i arribem a parlar al 2017 amb el conseller Comín però passa l’1Oct i ens deixa molt tocats.

    Treballem el 2018 amb la idea d’extendre la defensa de l’AP a la població i per això, presentem el ‘Donem vida a l’AP’. Sempre hem demanat el mateix: el pressupost que recomana l’OMS pels equips d’AP que es el més petit i el que està més aprop del pacient. Cal que el pressupost sigui del 25%, no com el d’ara que estem al voltant del 15%.

    Hi ha aleshores la convocatòria de MC prèvia a la que vam intentar participar com a Rebel·lió Primària, però ens van dir que allò era només de metges. Que els metges de l’AP estaven benvinguts però la resta dels equips no, perquè el problema era dels metges. Decidim igualment anar a la vaga però necessitem un instrument perquè l’assemblea no tenia capacitat per a convocar-la. Preguntem als que som delegats sindicals de CGT i preguntem al sindicat i als companys de l’ICS. Ens donen l’Ok i tirem endavant. És una vaga feta ràpidament, però molt propera, i ens permet convocar-la, no només per a metges, sinó per a tots els professionals de l’AP. Es per salvar el sistema públic.

    I veu pensar en convocar-la en les mateixes dates.

    Per fer una vaga encara amb mes força.

    A les reunions de negociació i mediació amb l’ICS no se us està convocant com a CGT. Com ho entomeu?

    Sí que som un sindicat petit, combatiu, però representem i tenim representació a l’ICS, no hem arribat a taula de sectorial però hi ha gent que estan afiliats i que ens donen suport. Per altra banda hi ha moviment de treballadors no afiliats que es diu Rebel·lió Primària que té alguna cosa a dir i que ho vol vehicular via CGT, per tant és un grup de treballadors del sistema que s’esta menystenint, quan el Departament de Treball ha de ser neutral. Aquí sembla que tira clarament a favor de l’ICS o del Departament de Salut. Només ens van convocar per mediar els mínims. Si la República ha de ser així, menystenint a les minories també, no guanyarem res.

    Parlant de la República, en Pujol desvia l’atenció a Madrid.

    Fa 27 anys que treballo a l’AP i més de trenta a l’ICS, he viscut tot el procés de canvi. Quan al 96 ens comencen a dir que no hi ha diners, no era cert. La crisi aquella era light, però no és que no hi fossin, es que es desviaven. La meva opinió és que quan el Fernández Díaz diu ‘Hemos desmontado la sanidad’, potser han desmuntat un sistema de finançament il·legal a través de la sanitat. És una de les primeres transferències que es van fer a Catalunya. Són molts diners els que es dediquen. I precisament la Primària, que la gestiona l’ICS, que és públic i que té control parlamentari, gestiona part d’aquest pic. Aquí ens remuntem al que va descobrir cafè amb llet, quan Albano Dante va preguntar a Mas, on son els meus diners. Quan no hi havia manera de saber què cobraven gerents d’hospitals que cobraven diners públics. Fer totes aquestes mini empreses, o mini serveis o mini equips de suport escapant d’un sistema de salut pública.

    Sobre els acords, s’especula fixar els 12 minuts/visita a canvi d’oferir que alguns treballadors facin més hores, cobrant-les. Com ho valoreu? Si ho acceptessin i paressin vaga?

    Jo ho valoro malament, és pan para hoy y hambre para mañana. La instrucció de l’ICS de la metropolitana nord anava en aquest sentit. El problema és què fem amb un primari: paguem més, i què, si no el visita el seu metge que el visiti un altre? No. Estem posant en risc una de les principals línies de la primària, que és la continuïtat i la longitudinalitat de l’assistència. No seria un bon acord, treballar més per més diners. Cal recuperar els diners, cal recuperar el suport. Perquè les visites continuaran sent de 40.

    Hi ha d’haver un sistema per saber què ha passat amb la gent. Quan es feien contractes de 25 h a la setmana un metge podria cobrar 1000 euros al mes. On vas amb això? Els metges van marxar, perquè els van expulsar. MIR de fora, els vam formar amb diners nostres públics i després van marxar. Perquè no hi ha una càtedra a les universitats d’AP? Perquè es la ventafocs, i ja interessa que sigui així. Estem parlant d’atenció a malalties que són del gran gruix de la població. Necessitem educació sanitària comunitària, no especialistes que receptin medecines als hospitals.

    Des de la infermeria com es pateix?

    Tenim la mateixa saturació. Jo puc arribar a més de trenta visites cada dia. El meu tarannà és fer l’atenció com la faig sempre. Puc arribar a acumular una hora d’espera, que la compenso amb el meu temps de descans. I hem de suplir a les companyes que no hi son perquè no les supleixen. La gent s’espera perquè els agrada la qualitat amb la que els atens però no els podem demanar això.

    Avui has tingut serveis mínims. Com ha estat la jornada?

    Bastant bé, perquè jo treballo en un barri obrer i entenen molt el concepte de vaga i ens feliciten. Volem agrair a la població l’esforç que fan amb nosaltres en aquest sentit. Avui, ha vingut una persona amb una crisi d’ansietat, que normalment s’hagués tractat amb psicofàrmacs. Però avui, en tenir temps, he pogut atendre-la amb calma, explicant que es una crisi d’ansietat, donant unes pautes de gestió d’aquesta angoixa, un full de relaxació, explicant-li i hem parlat. He pogut fer-ho. Però la sensació que et queda, que entren i surten amb medicaments, sense explicar quins efectes tenen aquests medicaments… M’he quedat segur que ha entès el que he explicat. Això amb cinc minuts no es pot fer. Hem de trencar amb la idea que anar al CAP es anar a buscar medicaments o receptes. Fem molt més que això.

    Després d’aquesta setmana seguireu igual?

    Treballant i amb més alegria. Perquè per a nosaltres és un èxit. S’ha sumat molta gent que ha escoltat el nostre discurs.

  • El Síndic demana deixar de relacionar el dret a la cobertura sanitària amb la contribució econòmica

    El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha comparegut davant la Comissió del Síndic del Parlament per presentar informes sobre la situació de l’habitatge i la universalització de l’assistència sanitària, sumant-se així a les decenes d’entitats que estan pressionant les administracions catalanes i estatals per a pujar el tant per cent de parc d’habitatge públic i garantir el dret a l’habitatge i, també, assegurar una sanitat universal, emparada per una llei catalana des del setembre.

    Presentar públicament l’informe sobre el dret universal a l’assistència sanitària que va editar al maig del 2018 ha servit per reiterar la defensa i ha celebrat que el Govern estatal i el català hagin legislat en aquest sentit.

    L’informe compta amb dades de l’abril de 2018 quan, segons el CatSalut, hi havia 114.573 persones estrangeres empadronades a Catalunya que no estaven acreditades com a assegurades ni beneficiàries, ni es trobaven dins dels supòsits d’assistència sanitària en situacions especials que regula la norma estatal. Aquestes persones representen l’1,53% de la població resident a Catalunya.

    Com ja han fet altres organismes o entitats com la PASUCAT, han volgut destacar a més que en general són persones sanes que tenen la majoria entre 20 i 50 anys. També que utilitzen un 50% menys que el total de població els recursos de salut (excepte el servei d’urgències, del que en fan un ús similar). A més a més, pel que fa a la despesa sanitària, amb dades del 2016, la despesa per càpita també és la meitat que la de la població total. Es tracta doncs d’un 0,9% de població que genera el 0,4% de despesa sanitària.

    En aquest sentit i parlant en termes econòmics, el Síndic demana superar l’associació del dret a la cobertura sanitària amb el fet contributiu. Seguint amb la perspectiva econòmica, han opinat que negar la cobertura de determinades prestacions a llarg termini pot ser perjudicial. Així, per exemple, d’acord amb la normativa vigent quan es va fer l’informe, en aquell moment aquestes persones no es podien beneficiar dels programes de salut preventius, que suposaven una despesa molt inferior als tractaments d’urgència de malalties greus o de caràcter crònic.

    Bloc d’habitatges a Urgell 9 | @SindicatLloguer

    El Síndic demana al Parlament que exigeixi a la SAREB un 30% d’habitatge públic

    En referència a l’habitatge, el Síndic ha insistit en l’obligació de la SAREB -el banc dolent- de destinar el 30% dels seus habitatges al lloguer social, remetent-se així al tant per cent fixat a la mesura aprovada el juny a l’Ajuntament de Barcelona, que obliga a destinar el 30% de nou habitatge al lloguer social. Ambdues mesures busquen augmentar el parc públic, que a d’altres països europes se situa vora al 16%, en el cas de França, o el 30% en el cas d’Holanda, mentre que a Barcelona amb prou feines supera l’1,5%.

    Ribó ha plantejat davant la seu parlamentària que aquesta iniciativa sigui plantejada com una proposició de llei del Parlament que posteriorment s’elevi al Congrés. És Catalunya la que, considera el Síndic, ha de liderar aquesta requisició a la SAREB ja que la majoria del seu actiu immobiliari es troba en aquesta comunitat autònoma. La SAREB compta actualment amb 54.000 habitatges i, segons Ribó, encara s’és a temps de “corregir la situació actual i fer possible que la plusvàlua generada reverteixi en el conjunt de la ciutadania”.

    I és que, tot i l’elevat nombre d’habitatges buits en mans de la SAREB, els bancs i els grans tenidors d’immobles, el percentatge de parc d’habitatge social no és suficient com per atendre les famílies que pateixen desnonaments a diari (la mitjana se situa en 61 per dia). “És inevitable que el dret a l’habitatge, reconegut per l’Estatut i la Constitució, es vulneri de manera reiterada, mentre el Govern estatal assumeix amb diners públics un rescat bancari que s’eleva a 43 mil milions d’euros”, ha apuntat Ribó.

    El Síndic ha celebrat les línies de finançament aprovades recentment per la Generalitat i els acords per facilitar la inversió en habitatges amb fins socials. En aquest sentit, ha instat les administracions que siguin conseqüents i actuïn amb agilitat des d’un doble vessant: la construcció d’habitatges adreçats al lloguer social i l’adquisició d’habitatges per la via del tanteig i retracte per destinar-los a lloguer social.

  • «Els joves saben què és un ‘bukake’ però no saben dibuixar bé els seus genitals»

    El sexe està a tot arreu: des de la publicitat o xarxes socials, de manera més subtil, fins a la pornografia o les relacions explícites a les sèries o pel·lícules. El sexe és un producte cultural que està a tot arreu, excepte a les escoles. Des que va entrar en vigor la LOMCE (2013) l’educació sexual es va esborrar dels currículums, deixant enrere una estela d’apertura que va començar el 1990 amb la LOGSE (que obria la porta a una educació sexual, afectiva i reproductiva) i que va seguir el 2006 amb la LOE, que la incloïa a Educació per la Ciutadania.

    Així, l’educació sexual queda en mans de cada centre, que decideix si la imparteix i com. De fet, la LOMCE entra en contradicció amb la llei de Salut Sexual i Reproductiva del 2010, que diu que aquests ensenyaments han de quedar plasmats al currículum escolar, tot i que no especifica com. “Els joves no tenen garantits els seus drets sexuals i reproductius perquè no se’ls proporciona una educació sexual fonamentada”, opina Francina Costa, responsable de promoció de la Salut Sexual de SidaStudi.

    SidaStudi és una ONG que treballa en la promoció de l’educació i la sensibilització sobre la salut sexual. L’any 2017 van realitzar un total de 1865 intervencions a centres escolars de tota Catalunya. Asseguren que un altre problema, a banda de si es tracta l’educació sexual o no, és el com: “s’acostuma a enfocar en la prevenció. El sexe encara és un tabú i molts centres pensen que si en parlem fomentem que els joves practiquin sexe”, assegura.

    Però, com diu Costa, molts joves ja han practicat sexe quan es troben davant de la classe d’educació sexual, que acostuma a ser a segon o tercer d’ESO -i la mitjana d’edat per a la primera penetració vaginal els als 16. “Els adolescents faran sexe independentment del què els diguem els adults. Hem de confiar en ells perquè ells saben com cuidar-se però no els hem de deixar tota la feina”, exposa.

    Està clar que els joves saben trobar informació respecte al sexe, per suplir mancances educatives o respondre dubtes. En aquesta línia 2.334 joves van visitar el Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) el 2017, un centre d’atenció de referència complementari als serveis sanitaris, psicològics i socials. Però Jordi Baroja, el seu director, considera que els seus serveis no poden ser un complement educatiu perquè no hi ha una base sòlida als centres.

    Baroja també critica l’enfocament “purament sanitari i de prevenció” que es dóna a les escoles i troba a faltar “una base afectiva ja que són les emocions les que ens porten a prendre certes decisions”. Assegura que només es tracta una esfera de la vida sexual: “parlem des de la por als riscos, però quan decidim realitzar una pràctica i usar (o no) un determinat mètode de protecció, moltes vegades, ens mouen qüestions afectives”, argumenta.

    “L’educació sexual hauria de ser transversal i començar a bressol”

    Tant SidaStudi com CJAS coincideixen en que l’educació sexual ha de tenir un enfocament més profund i formar els joves “per a que puguin tenir cura dels seu cos i decidir sobre ell”, opina Baroja. En aquesta línia, és important que tot el professorat, i no només els mestres d’Educació per la Ciutadania, Biologia o els tutors, estiguin formats. “L’educació sexual hauria de ser transversal i és més important que les mates”, assegura Costa.

    Per això precisament es considera que realitzar les classes d’educació sexual a secundària és massa tard perquè la majoria de joves ja han “començat a remenar Internet. Hauríem de començar a bressol per educar en autoestima i el coneixement del propi cos i, poc a poc, sofisticar el discurs”, assegura Baroja. A més, la hipersexualització de la cultura i Internet exposa els nens i joves al sexe molt abans dels 15 anys.

    “Aquesta sobreexposició ens podria fer pensar que el tabú al sexe a la societat està superat, però en realitat estem sobre una base de fang. Els nois que venen a les consultes saben què és un bukake però no saben dibuixar els seus propis genitals”, exposa Baroja. I és que la informació que s’obté de la pornografia o les xarxes socials és esbiaixada, però tot i així aquestes són les principals fonts d’informació entre els joves.

    Segons dades de l’última memòria d’accions de SidaStudi del 2016, el 75.1% dels nois de 2n d’ESO s’informen de sexe a través d’Internet, mentre que el 56.5% de les noies ho fan a través de les amigues. I són precisament elles les que suposen un repte dins l’assignatura pendent de l’educació sexual perquè “en el sexe la responsabilitat, el plaer, l’èxit i la culpa recauen en la noia i una bona educació sexual afectiva les descarregaria d’això”, opina Costa.

    El 2016 el 87% de les usuàries del CJAS van ser noies. Tot i que compten amb serveis específics per a elles, com els post-coitals o les proves d’embaràs, “hem de demanar els nois que es coresponsabilitzin més, però costa que es mostrin vulnerables i vinguin a preguntar”, considera Baroja, qui no creu que aquest sigui el cas de les noies. Acostumen a dispensar unes 1.000 píndoles del dia després a l’any i cada cop que ve una noia “li donem les gàcies. Per perdre la por i per cuidar-se. Es mereixen un homenatge per això, independentment de les raons per les quals no van practicar sexe segur.

    Trencar l’estigma de les ITS per a fomentar la detecció

    Les últimes dades que recull l’Agència de Salut Pública de Barcelona per a l’Ajuntament de la ciutat recollien que l’11,6% dels joves que tenen entre 15 i 34 anys no utilitzen cap mètode anticonceptiu en les seves relacions sexuals i fins al 34,4% han utilitzat en alguna ocasió la píndola de l’endemà.

    Gemma Tarafa, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona opinava que “les infeccions de Transmissió Sexual (ITS) són un problema de salut pública important i cal posar les mesures necessàries per controlar aquesta tendència a l’alça”. En aquest sentit, Baroja creu que no és que les ITS hagin augmentat, sinó que s’ha millorat les tècniques de detecció. Així, la presentació de les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual a Barcelona i mesures per fer-hi front destaca un increment en la sífilis i la gonocòccia i una lleugera baixada en la incidència del VIH.

    Maribel Pasarín, la directora de l’Observatori de Salut Pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), explicava que un dels factors que expliquen l’augment és el canvi en el decret de la Generalitat de Catalunya sobre vigilància epidemiològica que marca quines malalties s’han de vigilar i qui les ha de declarar. Els laboratoris de microbiologia abans, explica Pasarín, “no havien de declarar quan feien una prova i sortia positiva, només ho declarava el metge”. Un altre dels factors són les millores en el diagnòstic. Poden suposar aleshores que aquests casos de més ja estaven abans però arribaven més tard.

    La detecció precoç és aleshores el més necessari per frenar un increment d’ITS però sempre ha de venir acompanyada de sexe responsable. Baroja destaca la importància de “canviar la visió estigmatitzadora” cap als joves. Opina que la mirada que es té cap a ells és molt paternalista. “Sempre ens fixem en el tant per cent que no fa servir preservatiu encara que només sigui el 20%. Els joves són un reflex dels adults i quin és el tant per cent d’adults que es posen condó?”, qüestiona Baroja. Amb aquesta pregunta retorna a la idea de treballar amb els joves aspectes més enllà dels purament sanitaris: “si aconseguim que tinguin una vida sexual molt més plena prendran decisions més racionals per aconseguir el mateix goig i es previndran dels efectes no desitjats del sexe. El preservatiu hauria de ser la conseqüència d’una decisió per plaer, no per por a les conseqüències negatives del sexe”, conclou el director del CJAS.

  • Dia de la dona i la nena a la ciència: “sempre ha existit una invisibilització del coneixement femení”

    Sònia Estradé forma part del 14% de dones científiques que, a nivell internacional, treballen en el camp de la neurociència i de la nanotecnologia, una especialitat altament masculinitzada. Avui dia la majoria de les persones que finalitzen estudis universitaris a Espanya i que obtenen les millors qualificacions són dones però la participació de les dones a l’activitat investigadora i docent està lluny de ser igualitària respecte de la dels homes i decreix notablement a les escales professionals més altes.

    Estradé, així com les seves companyes científiques i tecnològiques, es troben diàriament amb dos tipus de segregacions. La segregació horitzontal: les diferents dones que treballen en ciència es troben repartides en diferents camps. I la segregació vertical, el famós sostre de vidre, on les dones no ocupen ni el 20% dels càrrecs, “ni sumant els àmbits on hi ha molta feminització com la biomedicina”, comenta Estradé.

    L’Associació de Dones Investigadores i Tecnològiques (AMIT per les seves sigles en castellà), de la que forma part Estradé, vol ser “la veu i la xarxa de suport per a totes les investigadores i universitàries conscienciades a treballar juntes per aconseguir la plena participació de les dones en la Recerca, la Ciència i la Tecnologia”. En un món altament masculinitzat la sororitat pren molta importància. AMIT treballa per donar visibilitat a les dones científiques tant a la societat com als mitjans de comunicació.

    “La societat té unes expectatives i uns prejudicis que també es reflecteixen en la ciència”

    Justament en donar visibilitat treballa On Són les Dones, un col·lectiu que analitza la presència de dones als espais d’opinió dels mitjans de comunicació de Catalunya i en denuncia l’absència. Isabel Muntané, coordinadora del Màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre d’On Són les Dones i de la cooperativa feminista Almena, sentencia que “sempre ha existit una invisibilització del coneixement femení”.

    Per Muntané, “opinar és crear un altre imaginari” i per això és important que els espais que generen opinió pública siguin espais on quedin reflectides totes les visions. “Això genera reflexió i la reflexió aporta eines a la ciutadania i cal assumir que les dones formen part d’aquesta ciutadania i que, a més, som el 51% d’aquesta”, creu Muntané que afegeix que obviar les dones d’aquests espais fa que sembli que les dones “no podem opinar, ni que tinguem pensament propi, ni que fem res”.

    En aquest sentit, Sònia Estradé considera que tot el que fan com a científiques torna a la societat a través de la premsa. “La proporció de dones i homes científics és de 40% – 60% respectivament, independentment de quins càrrecs ocupa cadascú, en premsa el 90% de les vegades apareixen senyors”, denuncia Estradé. A més a més, analitza que quan es realitza un reportatge on l’investigador és home, “es dibuixa més el personatge com a líder, gurú i la seva trajectòria mentre se’l qualifica”. En canvi, si el reportatge tracta un estudi realitzat per una dona científica, opina Estradé, aquest se centra purament en descriure el cas.

    Les tasques de divulgació són molt importants per revertir aquesta situació de desigualtat. Des d’AMIT emplacen als mitjans a veure com i quan tracten cada notícia científica però a banda també treballen amb joves. “Intentem arribar a la gent jove, a la societat en general i també treballem per canviar les polítiques universitàries”, explica Estradé que assenyala que “ara per ara, no hi ha polítiques de recerca en gènere”. Una de les iniciatives de l’Associació pel que fa a la divulgació entre els joves consisteix en una entrega de premis per a Treballs de Recerca de Batxillerat que porta com a títol Dones en Ciència i Tecnologia.

    “O els referents te’ls introdueixen els professors, o no els tindran”

    El que ve denunciant On Són les Dones és que aquestes no apareixen enlloc. Isabel Muntané diu que “ja des de la infantesa ho veiem: en els llibres de text les dones no apareixen i, pels infants, no tenir referents dones de cap camp suposa no existir”. Ara per ara, amb els llibres de text que s’usen a les escoles, la responsabilitat recau en els programes escolars. Muntané opina al respecte que “o les referents te les introdueixen els professors o els nens no els tindran”.

    Des de la cooperativa d’educació Eduxarxa també destaquen la importància dels referents, tant escolars com mediàtics: “quan preguntes als nens què volen ser de grans responen que policia o cuiner. Aquí veiem la importància dels mitjans i la televisió que, quan volen, poden influir molt”, assegura Àngela Garcia, sòcia d’Eduxarxa. Aquesta cooperativa va realitzar al novembre el programa STEMPreparades, en el qual científiques del Sincrotró ALBA -l’accelerador de partícules ubicat a Cerdanyola del Vallès- visitaven diversos instituts de Barcelona per a conscienciar els estudiants del paper de la dona a la ciència i es va realitzar un qüestionari abans i després dels tallers per veure com evolucionava la percepció dels joves respecte les dones a la ciència.

    “Vam veure que a les noies els agrada molt la ciència i els joves en general no tendeixen a masculinitzar la figura del científic quan se’ls pregunta explícitament, però per contra, inconscientment hi ha un biaix de gènere”. Es va donar la nota mitjana de les assignatures que es cursen en un institut, extretes d’un estudi desenvolupat pel grup de recerca GenTIC de ciències, separades per gènere, però sense especificar-los-hi i “tot i que les noies sempre estaven per sobre, la classe solia dir que els nois tenien més èxit. En tecnologia, per exemple, cap institut va considerar que les noies poguessin tenir una mitjana més alta”.

    Per Eduxarxa és estrany que els joves tinguessin una percepció d’inferioritat implícita de les noies en ciència quan, explícitament consideraven que eren iguals que els nois. Així, van voler esbrinar si a la seva infància se’ls havien marcat els rols de gènere a través del joc o els dibuixos que miraven. “Moltes noies havien jugat a futbol i molts nois havien jugat amb ninos. No hi havia aparentment uns rols marcats que justifiquessin aquestes percepcions”, comenta. Així que els ho van preguntar directament i la resposta els va sorprendre: “ens van dir que, a la societat, a la tele, als anuncis o les sèries no hi havia tants referents de dones exitoses en ciència com d’homes”.

    Així, Garcia diu que, si bé la resposta que els van donar els nens i nenes amaga una realitat que no els va agradar, van quedar gratament sorpreses que els “nanos fossin conscients del biaix al qual els exposa la societat”. Aquesta, segons Eduxarxa és la base per a canviar moltes coses i, com a prova, en acabar els tallers, un dels nois als que es va preguntar si havia canviat la seva percepció de la dona científica va respondre: “Sí, ara considero que les dones poden fer-ho tot”.