Just Deploy It!

Autor: Carla Benito i Victòria Oliveres

  • L’examen MIR en dades: quin número seràs, quina especialitat voldràs i on podràs treballar

    A mitjans de febrer es publicava la convocatòria a l’examen de Metge Intern Resident (MIR) d’aquest 2019. Un examen que es celebrarà aquest dissabte 2 de febrer i on es presentaran a tot l’estat 15.475 aspirants per a 6.797 places. De totes elles, 1.063 places les trobem a Catalunya, representant un 16% del total.

    Els nervis s’accentuen a mesura que s’apropa la data i més si vols optar a una especialitat que, històricament, s’acaba amb els primers números. Aquest any, a més, menys de la meitat dels candidats a l’examen MIR podran optar a una plaça. D’aquí, i estudiant les dades dels últims anys, es desglossen dues idees: que cada any hi ha menys possibilitat d’obtenir plaça després d’haver aprovat el MIR i que cada any hi a menys candidats que no es presenten i que suspenen.

    Les notes definitives de la convocatòria es sabran el 21 de març i les places es podran triar a partir del 22 d’abril per, com cada any, incorporar-se a l’especialitat escollida al maig.

    Des del 2014/15, l’oferta de places del MIR per a metges va revertir la tendència i ha augmentat progressivament. En aquella convocatòria s’oferien 6.079 places i en l’actual són 6.797 més. El problema, però, és que són més del doble els candidats que s’enfronten a aquest examen. Dels 15.475 admesos a l’examen d’enguany, només un 44% podran optar a una plaça per realitzar la residència o, el que és el mateix, hi ha 2,3 aspirants per a cada plaça.

    A més, tot i que l’oferta de places ha augmentat un 12% des de la convocatòria del 14/15, els candidats a l’examen han augmentat fins a un 27% més. Això significa que cada cop menys persones de les que s’han presentat a l’examen poden optar a plaça.

    Si ens fixem només amb aquells que, un cop aprovat l’examen, obtenen número per poder triar plaça, mentre que fa quatre anys un 70% d’ells podien adjudicar-se una plaça, en la convocatòria de l’any passat ja només ho van poder fer un 58%.

    Altres dades que poden acabar influenciant a la posició i al número que cada estudiant obtingui, és per exemple aquells que no s’hi acaben presentant: l’any passat van ser un 8% dels candidats. A més, un 15% dels que hi van anar van suspendre i per tant no van obtenir número. Aquestes xifres no han parat de reduir-se des de la convocatòria del 2013/14, quan eren un 13% els no presentats i un 28% els que es presentaven però suspenien.

    Dermatologia, cirurgia plàstica i cardiologia, les primeres en acabar-se

    L’especialitat que ofereix, de llarg, més places, és Medicina Familiar i Comunitària. Les seves 1.914 places representen gairebé un terç de l’oferta. A Catalunya hi ha 292 places.

    Per altra banda, les especialitats amb menys oferta són les cirurgies toràcica (26 places en total, 6 a Catalunya), cardiovascular (24 places, 5 a Catalunya) i pediàtrica (23 places, 5 a Catalunya). Aquesta última acostuma a estar entre les especialitats que s’adjudiquen, i que per tant s’acaben, més ràpid.

    En quant a rapidesa, l’especialitat de dermatologia ha estat la que ha esgotat places més ràpid a l’assignació en els darrers 3 anys. En total, s’ofereixen 94 places d’aquesta especialitat, 15 de les quals a Catalunya. La segueixen en demanda cirurgia plàstica, que ofereix 40 (6 a Catalunya) i cardiologia, que en té força més i arriba a les 168 places (22 a Catalunya).

    Medicina familiar és sovint una de les últimes especialitats en adjudicar totes les places, també donat la quantitat d’oferta que en té. Sobre això, per exemple, Violeta Uriach, vocal del grup de residents de la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) opina que la relació de que Medicina de Família sigui de les darreres a ser triada amb que és de les menys valorades no té sentit. «En el meu any, la primera persona en triar família ho va fer amb un número 40», indica Uriach, que pensa que «família és una especialitat que sí que vol fer molta gent» i entén com a lógic que si un terç de l’oferta és de família és normal que la nota sigui molt més baixa. També apunta que sabent això, si tens clar quina especialitat vols fer, et prens d’una manera o altra l’examen: «jo volia poder triar però també sabia que no em calia un número 1000 i per tant la pressió és molt diferent».

    Tot i el debat que envolta Medicina de Família, l’any passat van ser penúltimes bioquímica i medicina preventiva i de salut pública. A més, medicina del treball també acostuma a ocupar les darreres places en ser triades.

    Mou el cursor per damunt el gràfic per conèixer l’últim número d’ordre adjudicat per a cada especialitat

    La tria: què i on

    Triar especialitat és important donat que aquesta decisió t’ocuparà durant els propers anys de la teva vida tant pel que fa a formació com a feina. Molts dels estudiants de medicina arriben a l’examen MIR sense tan sols haver entrat al món laboral per la implicació que requereixen els sis cursos d’estudi i pràctiques.

    Decidir què t’agrada més, on creus que pots encaixar millor i on podràs aportar més es suma a decidir on vols iniciar el desenvolupament de la teva carrera professional: si a una gran ciutat o tornar on havies crescut, un hospital gran, amb moltes places de residència i alta tecnologia, o a un centre més petit, més específic i íntim?

    Violeta Uriach creu que si bé el dia de l’examen la gent viu nervis, aquests encara incrementen més el dia de la tria de plaça a Madrid. «Genera angoixa estar esperant i veure la gent que va tatxant al teu voltant les opcions que van perdent però acaba passant i ho vius bé, et donen facilitats i temps per pensar-t’ho», recorda Uriach, resident de família de quart any. Atribueix l’angoixa a la novetat i creu que aquesta incrementa entre aquella gent que es troba en una posició molt justa respecte anys anteriors. «Que no s’angoixin i que triïn amb calma: cal que t’agradi l’especialitat, el seu dia a dia i el tipus de pacients que tractaràs», aconsella Uriach.

    Un altre exemple de nervis el trobem en Josep Balanyà, resident d’urologia a la Puigvert. Balanyà també afirma rotundament que el pitjor dia no és el de l’examen, sinó el de la tria. Amb el número 1212, es va endur l’última plaça d’urologia a Barcelona. «Abans de triar dubtes entre diverses opcions també perquè pots voler molt una cosa però potser t’hauràs de conformar amb una altra», valora Balanyà. Ell, com la resta de persones que adquireixen un número després de realitzar l’examen MIR, va visitar diversos centres per veure com seria treballar en cadascun d’ells: «un cop et vas fent a la idea de què podràs triar, visites hospitals per parlar amb metges i residents i resoldre dubtes que t’ajudin a escollir».

    En aquest gràfic trobaràs la quantitat de places per especialitat i hospital. Clica primer a l’especialitat i regió que t’interessi per accedir a les opcions de centres

    La resta de professionals sanitaris també pugen a examen

    Tot i que Medicina concentra la majoria de places de formació sanitària especialitzada, hi ha altres professions que també en tenen i que també pugen a examen aquest pròxim 2 de febrer. S’ofereixen 1.092 places per a infermers (examen EIR), 141 places per a psicòlegs (PIR), 267 per a farmacèutics (FIR), 49 per a biòlegs (BIR), 34 per a radiofísics i 22 per a químics (QIR).

    Aconseguir una plaça és encara més difícil per a aquests professionals. Els qui ho tenen més complicat són els psicòlegs: només un 4% dels candidats al PIR podran optar a plaça, ja que són més dels 3.800 els que s’han presentat. Dels infermers, podran un 8% i d’entre els farmacèutics, un 21%.

    Les places d’infermeria s’ha augmentat un 14% des del 2014/15, però els aspirants a plaça s’han reduït un 25%. Això significa que ara és una mica més fàcil obtenir plaça en comparació amb fa quatre anys.

  • Medicina interna i pediatria seran les especialitats més afectades per jubilacions

    Acaba una vaga que ha posat en boca de tots els problemes que envolten el dia a dia dels nostres professionals sanitaris. Una vaga que va unir a hospitals i a centres d’Atenció Primària als carrers amb reivindicacions orientades i especificades de diferents maneres però que provenen d’unes mateixes arrels. La incapacitat i la frustració que això genera entre els professionals de donar una atenció de qualitat als pacients, la sobrecàrrega laboral que pateixen, les condicions tècniques i d’infraestructures sota les que treballen, la poca projecció professional que poden desenvolupar i la falta de formació continuada a la que poden optar van ser algunes de les queixes.

    Una de les idees que va repetir-se durant la setmana de vaga, si bé ja s’havia manifestat anteriorment, és la falta de metges en diverses especialitats. Com ja analitzàvem, i del que se’n feia ressò el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), els metges jubilats augmenten més ràpidament que els no jubilats: el 30% dels metges catalans en actiu tenen entre 55 i 64 anys el que significa que en els pròxims 10 anys es jubilaran el 30% dels metges en actiu.

    De totes les especialitats seran medicina interna i pediatria i les seves àrees específiques les que es trobin abans amb el problema d’aquest fenomen si no hi ha una renovació clara, ja que són les més envellides.


    Les dades en les que es basa aquest gràfic corresponen a la província de Barcelona i provenen del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), que compta amb 33.565 professionals col·legiats, segons dades actualitzades a 31 de desembre de 2017. El 65% tenen almenys una especialitat registrada a la base de dades del Col·legi mentre que pel que fa a la resta no hi consta cap especialitat. Agafant el total d’especialitats registrades, es pot veure que hi ha un total de 23.904, la qual cosa permet concloure que més de 2.000 metges col·legiats tenen més d’una especialitat.

    De tots els metges col·legiats als quals se’ls hi coneix l’especialitat, un 45% dels metges especialitzats en medicina interna tenen entre 55 i 64 anys. És aquesta doncs l’especialitat, d’entre les que tenen més volum de professionals, la més envellida seguida de pediatria, on un 37% dels metges tenen aquesta franja d’edat.

    A l’article que ja esmentàvem en començar aquest anàlisi també s’afirmava que la medicina cada cop seria una professió més feminitzada, ja que cap aquí camina la tendència amb les noves incorporacions. Agafant l’exemple de l’especialitat més envellida, la de medicina interna, veiem que tot  que només representa un 5% del total de metges, dels internistes que tenen menys de 35 anys, un 70% són dones. En canvi, els que es jubilaran en els pròxims 10 anys, només són dones un 36%.

    A l’especialitat de pediatria i àrees específiques no s’acaba de reproduir exactament el mateix però sí que augmenta notablement la incorporació de dones. Del 37% de pediatres que es jubilaran, un 63% són dones; però per la seva banda, els pediatres menors de 35 anys que es van incorporant superen aquesta xifra, ja que són un 87% del total.

    Atenció Primària, no molt envellida però amb molt poques incorporacions

    Sempre a partir de les dades del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) i, per tant, parlant de la província de Barcelona i d’aquells metges que han comunicat la seva especialitat, veiem que en medicina familiar i comunitària només un 4% del total de metges té menys de 35 anys. La resta es reparteixen més o menys de manera proporcional entre les altres franges: un 31% té entre 25 i 44 anys, un 34% el trobem entre els 45 i els 54 i, per últim, de nou un 31% de metges es troba a menys de 10 anys de la jubilació. 

    De les noves incorporacions un 80% són dones i en canvi entre les que es retiren el percentatge cau al 45%. Així doncs, es torna a repetir l’evidència que la professió cada cop es feminitza més.

    També hem volgut analitzar altres especialitats que tot i no tenir un volum tan gran de professionals, estan molt més envellides. Seria el cas de medicina preventiva i salut pública on un 60% dels metges té més de 55 anys i medicina del treball on són un 58% els qui s’apropen a la jubilació.

  • El 30% dels metges catalans es jubilaran en els pròxims 10 anys: el relleu serà dona, jove i especialista

    El Gabinet d’Estudis Col·legials afirmava que «el perfil que es defineix del metge actual i de futur és el de dona, jove i especialista. D’altra banda, percentualment, els metges jubilats augmenten més ràpidament que els no jubilats». D’aquesta idea se’n feia ressò el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) en el seu Informe sobre demografia col·legial del 2017.

    Les xifres d’aquest fenomen, a partir de dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), asseguren que el 30% dels metges catalans en actiu tenen entre 55 i 64 anys. Sent aquest el grup d’edat més nombrós que encara incrementa més el percentatge si es compten els metges majors de 65 anys que segueixen en actiu. De fet, el percentatge de metges més grans de 55 anys ha augmentat molt des del 2009, quan representaven el 19% de la plantilla. Això mostra una tendència en augment.

    En aquest sentit, el CoMB ha estudiat que els metges jubilats fa temps que creixen a un ritme superior al dels no jubilats. De les seves dades a Barcelona es veu que l’any 2017 els metges jubilats creixen un 8% davant el 2% dels no jubilats i en l’última dècada han augmentat un 84%, per un 15% dels no jubilats. En el total de la col·legiació els metges jubilats són l’11,5%.

    Això, com diuen moltes veus com ara la del secretari general de Metges de Catalunya, Josep Maria Puig, no hauria de suposar un problema si les administracions fessin polítiques per retenir el miler de metges especialistes que es creen cada any. Defensa que «el recanvi generacional està totalment assegurat»: en 10 anys es jubilaran 8.600 metges però se n’hauran creat 11.000.

    Les jubilacions dels pròxims 10 anys deixaran una professió molt més feminitzada

    Tornant a les dades, si observem les xifres de l’INE agafant el gènere com a premissa veiem que l’envelliment de la plantilla és més pronunciat entre els homes. Un 40% dels metges homes tenen entre 55 i 64 anys, mentre que només un 23% de les metgesses es troben en aquesta franja d’edat. En canvi, els menors de 35 anys representen un 15% dels metges mentre que les metgesses d’aquesta franja d’edat són el 25%.

    A banda de la diferència per edat i sexe, també en termes absoluts hi ha més dones que homes metges, un 57% front un 43%. Les dones metgesses són, de mitjana, més joves que els homes metges però estudiant-les per separat veiem que entre les dones, la distribució per edats és més equilibrada. Agafant les dades d’homes i dones es dóna que mentre que en el grup més jove (menors de 35 anys) les dones representen un 69% del total de facultatius, en el grup més gran (entre 55 i 64 anys), les dones representen el 43%.

    Per províncies no hi ha grans diferències, però a Lleida és on hi ha una plantilla més envellida: un 34% dels metges tenen més de 55 anys, el que comparativament es situa quatre punts per sobre de la mitjana catalana. Perquè això passi hi influeix molt que gairebé la meitat dels metges homes, el 48%, estan en aquesta franja d’edat, mentre que només un 24% de les dones tenen més de 55 anys.

    Pel que fa a les dades totals de metges sense distingir per edats, del 2009 a l’any 2017, la quantitat de metges ha incrementat un 5%. No obstant aquesta pujada genèrica, hi ha un 5% menys de metges homes que s’ha vist compensada per un 20% de dones metgesses.

    És la jubilació de la generació baby boom realment un problema?

    El mes de desembre es va celebrar el I fòrum de diàleg professional per abordar la necessitat de professionals i del sistema sanitari públic de Catalunya. En aquesta cimera, anunciada per la consellera Alba Vergés a finals del curs anterior amb la pretensió d’incloure tots els agents del sistema sanitari i planificar les necessitats presents i futures de professionals de la salut a Catalunya, es van tractar diverses problemàtiques. Temes que els agents que hi van participar van demanar que fossin assumits per les institucions: ràtios baixes en totes les especialitats, mal repartiment entre territoris i especialitats deixant l’atenció primària cada vegada amb menys recursos, un alt nombre de jubilacions, necessitat de treballar un nou model assistencial donat l’envelliment, la fragilitat i la cronicitat de la població…

    Vinculat a la formació i amb un efecte directe a la gestió de les jubilacions, Vergés va destacar que «a Catalunya tenim molta capacitat d’atracció però que per contra gent d’aquí també marxa a altres regions a cursar la seva residència». Assegurava aleshores que hi ha un 47% de graduats en medicina que acaben els seus estudis i no fan la residència a Catalunya. A més també hi ha el cas de residents que se’n van després de formar-se: «hem de tenir la capacitat de retenir els residents que formem aquí», deia Vergés aleshores.

    Davant d’això, Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya, manifesta en una entrevista per aquest diari que les jubilacions en si no són un problema: «és un problema gravíssim si seguim amb les mateixes polítiques que tenim ara damunt de la taula perquè aquestes polítiques han tingut conseqüències sobre els professionals i alguns el que han fet ha estat fugir d’aquesta crema». Com explica, Catalunya és la comunitat autònoma que envia més gent a altres comunitats autònomes d’Espanya: «molta gent se’n va a Aragó on a final de mes el sou està aproximadament entre 500 i 1000 euros més al mes… estem parlant de 7.000-8.000 euros més a l’any».

    Argumenta que molts metges decideixen marxar perquè «només per passar la frontera guanyes com a mínim el doble i la pressió assistencial és la meitat» i comenta que el pensament és que «per què ens hem de quedar aquí? Si estem ben formats, tenim prestigi a nivell europeu, el resultat de salut és molt bo…». Així, denuncia que «paguem la formació universitària, que costa molts diners, paguem la formació de l’especialista i després se’ns en van a altres comunitats o a Europa… Ens ho hauríem de fer mirar que això sí que és malbaratament de diner públic».

    Aquesta fugida, per Puig, és un dels fets que explica que «hi hagi una por tremenda que la generació del baby boom arribi ara a la jubilació perquè seran 8.600 professionals en 10 anys». Fent números és capaç d’afirmar que «no tenim un problema, creem un problema, que és molt diferent». Les preguntes que es fa resolen que el problema no són ni les jubilacions ni formar pocs Metges Interns Residents, ja que sí que es fa i el canvi generacional està totalment assegurat: «Qui es forma a Catalunya? 1.100 especialistes MIR cada any. Multipliquem per 10: 11.000. Quants es jubilen? 8.600. On té el problema vostè? Que aquests no es quedaran. Aquí sí que tenim un problema».

    Un problema que, com opinava Joan Gené en aquest mateix diari a través d’un article anomenat Bye-Bye Baby Boomers, «segurament és el problema sanitari més important que tenen actualment sobre la taula els responsables sanitaris del nostre país».

  • Cinc dies de vaga a l’Atenció Primària de l’ICS contra la precarietat laboral i professional del sector

    El sindicat Metges de Catalunya ha convocat una vaga dels facultatius de l’Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut per als propers 26, 27, 28, 29 i 30 de novembre sota el lema «Atenció Primària digna i respectada». L’aturada, a la qual estan cridats a sumar-se els metges de família, pediatres, odontòlegs i ginecòlegs dels 288 equips d’atenció primària (EAP) de l’ICS, es farà per exigir millores assistencials i laborals que frenin la precarització progressiva del primer nivell assistencial.

    Els motius pels quals s’ha arribat a convocar a la vaga a 5.700 professionals de l’Atenció Primària són diversos però els objectius estan molt focalitzats. A nivell de càrrega i qualitat assistencial, els professionals reclamen recuperar la plantilla mèdica anterior a les retallades, limitar l’agenda assistencial a un màxim de 28 visites diàries, assignar un temps mínim per les visites, fitxar una ràtio màxima de pacients, exigir el compliment dels terminis legals de referència i oferir totes les places de formació sanitària especialitzada MIR.

    Per Óscar Pablos, secretari del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya la situació de sobrecarrega assistencial és insostenible. «Creiem que neix de la pèrdua de més de 920 professionals en l’atenció primària segons les pròpies dades de l’ICS», apunta Pablos que també assenyala que s’ha vist que el pressupost ha disminuït del 18,4% 2010 a un 16% l’any passat. Per això, Metges de Catalunya reclama incrementar el pressupost destinat a l’atenció primària fins al 25% del total del Departament de Salut.

    Al problema del pressupost, Pablos afegeix que del 2010 a aquí, i cada cop més, les persones són més envellides, fràgils, complexes i dependents «alhora que hi ha menys temps per poder atendre». Des del sindicat denuncien en aquest sentit que s’està seguint un «model de quantitat i no de qualitat de la feina» i que als pacients els costa cada cop més trobar una visita «perquè les agendes estan plenes i no es cobreixen baixes ni vacances». Pablos explica que això porta als professionals de la primària a viure situacions que tot i que haurien de ser excepcionals ja són habituals: «atendre fins a 3 pacients en un sol minut o haver de fer feina “quan puguem” fora d’horari ens està fent perdre el control de l’acte mèdic. Si perdem temps per reflexionar estem posant en risc la seguretat del pacient i de nosaltres com a professionals».

    A la roda de premsa on s’ha informat de la convocatòria de vaga també ha assistit Javier O’Farrill, president del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya (MC). O’Farrill ha explicat que l’objectiu és poder mirar a la cara i explicar clarament el que passa als pacients quan acudeixen a alguna visita. «Estem demanant que el temps mínim establert per l’ICS es compleixi. Li diem a la població que estem lluitant per ells. I també volem que la nostra seguretat es compleixi», ha declarat.

    Un altre dels motius que duu als facultatius de la primària a la vaga és la pèrdua de poder adquisitiu que estimen en un 30%. Així, denuncien que quan es diu que no es troben metges, no s’expliqui que això passa «perquè cap metge vol treballar amb aquestes condicions laborals i aquestes retribucions».

    La convocatòria arriba una setmana després que un centenar de facultatius d’atenció primària d’arreu del territori es reunissin a la seu de Metges de Catalunya i acordessin que “la mobilització és l’única resposta a l’immobilisme de l’Institut Català de la Salut (ICS) davant les demandes de millora dels professionals”. Una mobilització que començarà el 26 de novembre, just l’endemà del dia quan finalment fins a 1722 metges de Família de Catalunya s’examinaran per aconseguir una de les 1343 places fixes a l’Institut Català de la Salut (ICS). Fugir de l’interinatge i la inestabilitat és el seu principal motiu.

    A la vaga, però, hi aniran professionals que van més enllà dels metges de família en si. Ana Roca, portaveu de l’agrupació de pediatres de MC, ha assenyalat que la «precarietat està generalitzada en tota la primària, però la fotografia de la pediatria és molt dolenta». La realitat és que aquesta és l’especialitat més deficitària juntament amb la medicina comunitària. Avui en dia, un 30% dels nens que s’atenen a la primària de Catalunya no tenen un pediatre com a metge de referència, són places ocupades per metges de família. Ana Roca ja assenyalava en un reportatge fet per aquest diari que “algunes no estan ocupades per ningú, sent això més greu encara, ja que aquests pacients acaben sent visitats d’urgències o de manera espontània per altres professionals”. Si no tenen ningú assignat és perquè no s’ha aconseguit cobrir aquesta plaça, cosa que passa sovint quan es tracta d’omplir les places de pediatria als CAP.

    A més, Roca ha explicat que hi ha una sobrecàrrega diària amb 10 o 15 visites agendades en la mateixa hora i que «els equips de pediatria fan tot el que poden per atendre tots aquests nens però l’atenció no és bona», ja que «no és el mateix atendre en 12 minuts (com demanen) que en 2».

    Pablos ha explicat que, com al seu entendre, no han rebut cap comunicació ni acció decidida s’han decidit a convocar aquesta vaga. «Esperem que entenguin que hem de fer una aposta decidida per un model qualitatiu. L’ICS ho ha d’entendre», ha manifestat Pablos.

    D’esquerra a dreta: Josep Maria Puig, secretari general de MC; Óscar Pablos, secretari del Sector Primària ICS de MC; Javier O’Farrell, president del Sector Primària ICS de MC i Ana Roca, portaveu de l’Agrupació de Pediatres de MC / MC

    Càrrega i qualitat assistencial, condicions laborals i retributives i finançament: les demandes de Metges de Catalunya en tres blocs

    Davant d’aquesta “precarització sostinguda”, MC ha presentat una plataforma reivindicativa que recull gran part de les mesures que l’ICS va aprovar el febrer passat per disminuir la pressió assistencial als centres d’atenció primària (CAP) de l’àrea Metropolitana Nord de Barcelona, però que només aplica parcialment. Així, les demandes del sindicat, estructurades en tres blocs, tenen per objectiu “millorar l’atenció sanitària als pacients i dignificar les condicions laborals dels metges de família, pediatres, odontòlegs i ginecòlegs de l’ICS”.

    Per fer front a la càrrega i qualitat assistencial, les demandes són recuperar la plantilla mèdica anterior a les retallades, limitar l’agenda assistencial a un màxim de 28 visites diàries (23 presencials i 5 no presencials) i assignar un temps mínim de 12 minuts per visita presencial i 6 minuts per visita no presencial,. A més, fixar una ràtio màxima de pacients per professional que hauria de ser d’un metge de família per cada 1.300 pacients, un pediatre per cada 1.000 pacients i un ginecòleg per 8.800 pacients.

    Una altra demanda seria exigir el compliment dels terminis legals de referència per a l’accés a les consultes d’atenció primària, especialistes i proves complementàries. Aquests terminis serien 48 hores per consulta ordinària programada, 30 dies de demora màxima per derivacions preferents i 90 dies de demora màxima per derivacions ordinàries.

    Per últim, oferir totes les places de formació sanitària especialitzada MIR disponibles a Catalunya, prioritzant les deficitàries d’atenció primària.

    En el bloc per fer front a les condicions laborals i retributives, demanen recuperar les retribucions i condicions de treball retallades des de 2010, percebre la retribució del complement de carrera professional des de la seva concessió, sense ajornaments i reclamar el tancament, a les 20.00 hores com a màxim, de tots els centres d’atenció primària (CAP). En qüestió d’horari, fer voluntària i no obligatòria la jornada d’atenció continuada (guàrdia), respectar el temps obligatori de descans després d’aquesta i retribuir la guàrdia com a mínim al preu de l’hora de jornada ordinària facilitar la conciliació de la vida laboral i personal amb propostes efectives, superant la rigidesa dels torns de matí i tarda.

    A més, recuperar la plantilla mèdica dels dispositius d’urgència d’atenció primària (ACUT) prèvia a les retallades, equiparar les retribucions de la jornada de doblatge voluntari de l’ACUT a la dels equips d’atenció primària (EAP) i, per últim, substituir la figura del director d’equip d’atenció primària (EAP) per la de coordinador, escollit pels mateixos professionals i avaluat cada dos anys.

    En el tercer bloc, el del finançament, demanen incrementar el pressupost sanitari destinat a l’atenció primària de manera que rebi un mínim del 25% del pressupost total del Departament de Salut.

  • El dèficit d’infermeres ja és un problema greu a Catalunya

    Catalunya té 45.995 infermeres, però en necessita moltes més per arribar a la mitjana de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Incrementar el personal és una de les demandes històriques dels col·legis de professionals i de les societats científiques d’infermeria i ara també un dels debats al Fòrum de Diàleg Professional que ha iniciat el Departament de Salut. Reconèixer les especialitats o aplicar d’una per totes la prescripció infermera seran altres reptes.

    Agafant com a marc tot el sistema sanitari català, la infermeria representa un 30% del total de professionals sanitaris col·legiats a Catalunya a 2017 segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Encara en faltarien més. Si bé des de 2012 les graduades han anat en augment, els últims tres cursos el nombre ha estat més o menys estable: el 2017 va acabar amb 1708 titulades. Aquestes dades s’han de valorar creuant-les amb les franges d’edat. El 38% de les infermeres en actiu tenen més de 50 anys d’edat i un altre 38% tenen entre 35 i 49 anys. Només un 21% té menys de 35 anys. Això dibuixa una professió de mitjana edat que cal alimentar amb noves incorporacions si es vol arribar a la mitjana de ràtios de l’OCDE.

    Els números que expliquen el dèficit

    Assegut a la sala d’espera d’un CAP, de peu en mig d’un passadís a urgències d’un Hospital, perdut entre parets blanques i línies dibuixades al terra que no saps on et porten i, sigui on sigui, finalment una infermera acudeix per ajudar-te. Ho fa després d’haver atès a més pacients dels que les seves capacitats li permeten fer en bones condicions però es dedica a omplir els forats que altres persones haurien de cobrir.

    «Fa molta estona que espero», «aquí no m’atén ningú», «per què he d’esperar al metge? No m’ho pots donar tu?», «ni recorden que em tenen aquí». Aquestes són algunes de les frases que s’acostumen a sentir entre els pacients que es troben a urgències, siguin d’un hospital o d’un Centre d’Atenció Primària. I qui acostuma a haver de lidiar amb aquestes situacions és una infermera.

    Seria més fàcil si poguessin explicar que a Catalunya hi ha 609 infermeres per cada 100.000 habitants. Que per tota la població del territori només hi ha 45.995 infermeres. I que per arribar a la mitjana de l’OCDE caldrien 17.753 infermeres més. ‘Són moltes però entre set milions i mig de persones no són tantes’, podríem dir. I si ho plantegéssim en tant per cents? Per arribar a la mitjana europea cal que augmentem la quantitat actual en un 40%.

    Tal com va assenyalar la consellera de Salut, Alba Vergés, durant el I Fòrum de Diàleg Professional, les ràtios catalanes estan lluny de la mitjana de l’OCDE que és de 843 infermeres per cada 100.000 habitants. Tot i això, Vergés va declarar que «no estem malament si ens comparem amb altres regions espanyoles de població similar», tot i que «estem lluny d’aquelles que tenen capacitat de finançament propi com el País Basc (774) o Navarra (868)».

    En aquest sentit, Montse Molas, membre del grup de gestió de casos de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), apunta que, en el cas de la Primària, «així com pels metges de família sí que està establert que haurien de tenir entre 1200-1500 pacients per cap, a infermeria no ho està i per això costa més definir quantes falten a cada lloc». Molas també introdueix a més la dificultat afegida existent a zones rurals on, a banda de comptar amb menys personal, «costa més fer visites domiciliàries perquè hi ha molts desplaçaments». De fet, durant el passat estiu es van haver de tancar hores de dispensaris de pobles petits a causa de la falta de personal.

    Les dades de territorialitat donen suport al que relata Molas: quatre de cada cinc (79%) infermeres col·legiades no jubilades a Catalunya estan a la província de Barcelona. En números absoluts, de les 45.995 infermeres col·legiades no jubilades que hi ha a Catalunya exercint, 36.380 es troben a la província de Barcelona, segons l’Institut Nacional d’Estadística. Tarragona compta amb 4.009 infermeres , Girona compta amb 3.202 i Lleida amb 2.404.

    Aquestes xifres situen al col·lectiu d’infermeria en un estat d’alerta. Les demandes que ha recollit com a urgents el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya sumant els Col·legis de Professionals i les associacions científiques infermeres impliquen per exemple desencallar el decret català de la prescripció infermera. Molas valora que la situació actual no té sentit: «ve una persona amb un refredat i el veí li pot dir que es prengui un paracetamol però nosaltres no, ve amb una ferida i no pots dir-li quina pomada li va bé… Hem d’esperar que li digui el metge, tot i que s’ha demostrat que amb les ferides, llagues i primeres cures sabem fer-ho millor nosaltres perquè som les qui ho curem».

    El Consell de Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya planteja una sèrie de reivindicacions per millorar la professió i, a la vegada, el servei que dona a la societat. La primera és reconèixer les categories especialistes, ja que ara per ara, un 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. La segona, posar fi a la situació discriminatòria que pateixen les infermeres a l’hora d’acreditar-se per optar a la docència universitària a l’Agència per a la qualitat del sistema universitari de Catalunya (AQU). En tercer lloc, l’infermeria reclama reformular la direcció estratègica infermera al Departament de Salut, incorporar una direcció estratègica infermera al CatSalut, recuperar la co-direcció infermera a l’Estratègoa nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). I, finalment, reactivar immediatament el Consell de la Professió Infermera o reforçar la participació infermera al Consell Assessor de Salut.

    Només un 1,12% de les infermeres familiars i comunitàries tenen l’especialització

    El reconeixement de l’especialitat comença a prendre importància i és un dels aspectes que la professió vol tenir en compte al llarg del procés del fòrum pel diàleg professional. La voluntat del Departament de Salut és revertir aquesta situació. Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, ho celebra perquè «parlar de l’especialització infermera és un pas per normalitzar que calen infermeres especialitzades en molts àmbits». Afegeix, a més, com a presidenta d’una associació científica infermera, que «si volem qualitat a la primària, l’especialitat és molt important».

    Existeixen dues maneres d’aconseguir una especialitat: a través de l’examen d’accés a la residència (IR: Infermera Resident) o a través d’un examen de competència. En el primer cas, on hi ha sis possibilitats de formació específica, veiem que només hi ha un 7, 85%. El 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. Entre les que sí: un 2,93% són llevadores, un 1,25% estan especialitzades en salut mental, un 1,12% són infermeres de Família i Comunitària i un altre 1,12% ho són a geriatria. Per últim, un 0,84% són infermeres del treball i un 0,59% pediàtriques.

    La segona via (l’examen de competència) encara està per convalidar i és la possibilitat de fer una prova per equiparar-se a l’especialitat. Brugués explica que sonen veus perquè l’examen es celebri durant 2019 i i la previsió es que es presentin més de 3.000 persones només per a infermeria familiar i comunitària a Catalunya.

    No seguir excloses de les decisions polítiques: demanda essencial per dissenyar un model sanitari «públic, universal i just»

    Els col·legis professionals i les societats científiques valoren que la visió infermera, que és «capaç d’entendre el que la persona atesa necessita en tots els seus àmbits personal, familiar i social», ha de ser-hi present a l’hora de planificar polítiques de salut. «Es tracta també que ningú argumenti ni decideixi per nosaltres, no podem seguir excloses dels llocs on es prenen les decisions polítiques, des d’on es planifica i s’avalua. És un error». Exigeixen també que s’acompleixin «els compromisos contrets pel Departament de Salut sense els quals no és possible dissenyar un model sanitari públic, universal i just».

    Assenyalen, en aquest sentit, la precarietat dels contractes. així com la inestabilitat d’aquests. Com ja va tractar aquest Diari, l’estudi «Salut, estils de vida i condicions de treball de les infermeres i infermers de Catalunya» realitzat per la Fundació Galatea (2016) mostrava que un 35,6% de les infermeres catalanes està en risc de desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat, estant aquesta xifra molt per sobre d’altres professionals de la salut (18-20%) i de la població general (9,7%). Condicions com la precarietat laboral, que afecta un 27% de les infermeres i infermers de Catalunya, o la «baixada de sous generalitzada» en un 83%, augmenten els riscos psicosocials.

    A menys infermeres, més població desvinculada del sistema de salut

    La falta d’infermeres fa que certes mancances es facin més evidents i les condicions laborals es degradin. Molas recorda que «la continuïtat assistencial és necessària per conèixer els serveis, la població, els seus actius, que et tinguin de referència per poder establir unes pautes». Que els professionals no siguin estables i el personal es nodreixi de substituts o interins que van canviant, per Molas, es provoca una «pèrdua molt important».

    Montse Molas assenyala que com més estable sigui la plantilla més abast es podrà donar, per exemple, a les activitats comunitàries que són les que creen vincles amb la gent gran i els joves. «És necessari fer aliances amb casals d’avis o associacions de joventut per veure quins problemes tenen, com treballem el tema drogues, l’assetjament sexual… abans les infermeres feien consultes unes hores a la setmana a les escoles perquè els adolescents les veiessin com a referents. Ens hem d’apropar a la mitjana europea per recuperar-ho», conclou Molas. Brugués és del mateix parer: cal pujar la ràtio perquè les infermeres són el primer contacte amb el pacient i les que treballen per l’educació en salut, la prevenció i la promoció.

    Consulta les dades i la metodologia.