Just Deploy It!

Autor: Candy González

  • Les intervencions prèvies i la transparència no corregeixen les pràctiques irregulars de l’ICS

    L’Informe de Control Financer Permanent de l’Institut Català de la Salut (ICS) (primer semestre 2015) és un informe que té com a objectiu fonamental el control del bon funcionament econòmic i financer dels centres hospitalaris de l’ICS, comprovant que s’ajusta a l’ordenament jurídic d’aplicació i als principis generals de la bona gestió financera.

    L’interventor, Joan Antoni Luque, fa les seguents recomanacions oportunes:

    • Aturar els pagaments indeguts fent el reintegrament oportú dels imports abonats al personal contraris a la normativa.
    • Donar compliment a la normativa vigent de contractació de personal publicant les convocatòries de personal per tal de potenciar la igualtat d’oportunitats entre els possibles candidats.
    • Establir mitjans per utilitzar els complements retributius variables per a les situacions que s’han creat.
    • Evitar la seva utilització com a complements habituals, el seguiment de les recomanacions desvela que reiteradament es van fent les mateixes irregularitats.

    Però el seguiment d’aquestes recomanacions desvela que reiteradament es van fent les mateixes irregularitats, recollides en diferents informes de terminis de temps diferents, i que, per tant, aquestes no se segueixen.

    Pel que fa als nomenaments de càrrecs de comandament, l’informe diu que «no s’acredita que el procediment garanteixi els principis d’igualtat, mèrit, capacitat, publicitat i concurrència, que estableix l’article 19, punt 2 de la llei de l’ICS. Tampoc s’acredita el perfil exigit als candidats ni els criteris que s’analitzen i prioritzen en el procés de selecció (pàg. 39), sent aquests requeriments bàsics per la contractació de tot el personal de comandament inclòs el d’alta direcció, quedant només exempts els càrrecs directius dels serveis corporatius de l’ICS, tal com disposa l’article 40 dels Estatuts d’aquesta institució».

    Crida molt l’atenció la indemnització indeguda en el nomenament de la nova directora de centre de l’Hospital de Viladecans, Montserrat Oliveras, que amb data 28 de febrer de 2015, és cessada com a directora assistencial de l’Àrea de Traumatologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, i indemnitzada del seu contracte d’alta direcció amb un import de 15.514,94 euros. Dotze dies després del seu cessament es proposada per realitzar les tasques directives en un hospital de la mateixa empresa. Segons el mateix interventor firmant d’aquest document, el Sr. Joan Antoni Guerrero Luque, «no procedeix la indemnització abonada» i la insta a fer efectiu el seu reintegrament a la institució. A les al·legacions, tant la senyora Sara Manjón, directora de Recursos Humans, com el senyor Joan Manel Rebollo, cap de Gestió de Personal, només assenyalen que és l’hospital de procedència, el Vall d’Hebron, el responsable de donar les explicacions oportunes i rescabalar la indemnització, cosa que no aclareixen que s’hagi fet.

    Respecte a la contractació de personal, l’informe destaca que en el 38.3% dels expedients en nomenaments de personal temporal hi ha incidències. L’informe també destaca que no sempre es fa compliment estricte de la borsa de treball en la contractació de personal temporal especialment facultatiu, establert en el Pacte de la Mesa Sectorial, de 29 de juliol de 2010.

    També se subratlla que no s’ha donat solució a les retribucions improcedents posades de manifest en informes anteriors. Per exemple, la indemnització per acomiadament a una persona amb contracte d’alta direcció -que també tenia la condició de funcionari de la Generalitat de Catalunya-, no li dóna dret a cobrar-la. Els càrrecs directius amb contracte d’alta direcció perceben retribucions no recollides en els seus contractes de treball, com són carrera professional, atenció continuada o complement de dedicació exclusiva, incomplint així l’article 4 del Real Decret 1382/1985.

    En les retribucions variables vinculades a la jornada laboral (hores extres, guàrdies i plusos) s’observa que hi ha personal amb contracte d’alta direcció cobrant regularment complements d’atenció continuada i  presència física. D’una banda, això no permet la modalitat contractual, i de l’altra, l’interventor apunta que per la regularitat, constància i repetició dels imports podria tractar-se d’un complement del sou, cosa totalment incompatible amb els càrrecs ocupats.

    Actualment hi ha 493 persones que estan superant el límit previst d’atencions continuades presència física i 147 persones que perceben en retribució variable una mitja mensual que supera els 3.000 euros. L’interventor arriba a recomanar l’aturada dels pagaments i regularitzar els imports indeguts. L’informe es reafirma en deixar constància de l’abonament indegut de triennis a sis persones amb contracte d’alta direcció que no tenen vincle d’estatutari o personal laboral que li generi el dret a aquest cobrament.

    Continua detectant-se personal amb contracte d’alta direcció que percep el cobrament de carrera professional, així com càrrecs directius que reben complement de millora addicional sense que s’acreditin en cap cas la preceptiva autorització de la Comissió de Retribucions i Despeses de Personal del Consell per a l’impuls i l’Ordenació de la Reforma de l’Administració. També s’apunta la possibilitat que es faci un ús indegut d’un concepte retributiu no justificat, i de forma reiterada, com si es tractés d’una compensació encoberta. De la mateixa manera, s’està fent servir l’abonament de desplaçaments i dietes per encabir pagaments d’altra forma inadmissibles pels conceptes vigents de les taules retributives.

    Per tant, podem constatar l’esforç en transparència que fa l’ICS publicant tots aquests informes de control i intervenció de la institució, però malgrat ser coneixedors de totes aquestes reiterades irregularitats, hi ha poc o cap propòsit d’esmenar-les. És per això que cal preguntar-se si la transparència serveix per donar resposta als problemes reals o només serveix per posar-los en un aparador.

    També val a dir que les intervencions prèvies, pròpies del control públic i exclusives al sector sanitari de l’ICS, es mostren insuficients per prevenir les pràctiques irregulars tant en la contractació, remuneració i altres aspectes financers. No és d’estranyar doncs, que en les fórmules consorciades de gestió sanitària, que només tenen aquests controls a posteriori, apareguin centenars d’irregularitats i grosses, com les que apareixen cada dia a les pàgines dels diaris sobre escapament a dojo de diners públics cap a mans privades.

  • “Amics” de Can Ruti?

    Que la Recerca o Investigació Sanitària del nostre país està infra-finançada des que existeix és un fet que no se li escapa a ningú, com tampoc que això sigui la causa per a què institucions, fundacions i entitats de recerca bàsicament trobin suport econòmic de dues formes, una –gens ètica – ha estat dependre del suport monetari de les grans empreses farmacèutiques per fer els seus estudis. I l’altra –discriminatòria-, ja que posa la recerca sobre les malalties en funció dels interessos (lloables) de gent amb iniciativa i amb diners.

    A causa de l’ampli i extens recorregut de la primera via de finançament, avui dia ja podem arribar a afirmar, que les conseqüències nefastes que els estudis d’investigació hagin de dependre d’aquestes companyies farmacèutiques, moltes vegades multinacionals, fan que –per dir-ho d’una forma suau- la conclusió de l’estudi hagi de revertir d’alguna forma positiva en la publicitat, i/o posterior venda, d’algun dels seus medicaments o productes.

    L’altra fórmula, més imparcial, però ben trista és haver de subsistir refugiant-se en donatius caritatius com els de la Marató de TV3 i/o donatius personals (ja sigui de personatges rellevants com en Josep Carreras o de persones anònimes) que, a més a més, acaba resultant ser discriminatòria, ja que només es financen els estudis de les malalties que s’exposen a la palestra de ser famoses –depenent del pes negatiu i/o transcendental que puguin demostrar tenir en el seu moment-.

    Una vegada més, si als contribuents ens deixessin triar en què volem invertir els nostres impostos, crec que decidiríem sens dubte que els estudis de recerca en matèria sanitària fossin finançats suficientment pels comptes públics, per tal de no deixar-los a la intempèrie caritativa o fent que els resultats acabin responent a interessos particulars.

    El passat 12 de setembre el personal de l’hospital de Can Ruti ens vam assabentar a través de la publicació en el “Setmanari de l’hospital” (Butlletí d’informació interna de l’hospital) que el dijous 15 de setembre es feia presentació d’una nova plataforma “Amics de Can Ruti”, projecte l’existència del qual la Direcció va decidir que havíem de tenir notícies tot just quan ja es presentava i començava a caminar.

    Finalment s’ha ajornat aquesta presentació oficial, sembla ser degut al fet que continuen les negociacions entre les entitats, però sí que s’ha informat del projecte als sindicats que en formem part de la Junta de Personal.

    Segons el que havien publicat al Butlletí i pel que ens vam explicar a la reunió bimensual de la Junta de Personal, “Amics de Can Ruti” és un projecte sense entitat jurídica impulsat per l’IRGTiP (Institut de Recerca Germans Trias i Pujol) que vol convertir-se en una eina clau de mecenatge a la vegada que vol projectar el Campus de Can Ruti com a punt de trobada d’algunes de les institucions catalanes de referència en l’àmbit de la biomedicina. A més de l’Institut i l’Hospital Germans Trias, les altres institucions que formarien part de la plataforma serien la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), ICO (Institut Català d’Oncologia), Institut de Recerca contra la leucèmia Josep Carreras, el Centre d’Estudis Epidemiològics sobre les ITS i SIDA a Catalunya, la FLS (Fundació Lluita contra la Sida), l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa i el Banc de Sang i Teixits.

    El mecenatge segons expliquen, seria per posar en contacte els suports que es vulguin fer en forma de temps, recursos o monetaris, amb les necessitats de les institucions presents al campus. Durant l’acte de presentació havien de donar a conèixer l’acord al qual han arribat amb la Federació d’Empresaris de Badalona (FEB-PIMEC), que havia de ser la primera entitat “amiga” –presumptament pel suport monetari- a la Plataforma Amics de Can Ruti.

    Però no serien els únics, tal com ens han explicat, qualsevol persona, entitat i/o empresa que vulgui dotar de recursos l’activitat assistencial de recerca i docència que realitzen les diferents institucions del Campus de Can Ruti, serien benvingudes.

    Tal com contempla la llei, hi ha uns beneficis per les persones i/o empreses, tant en l’àmbit estatal com autonòmic, en forma de deduccions fiscals aplicables a les donacions a aquests tipus d’associacions o fundacions, i molt ens temem que fora precisament aquest incentiu fiscal l’eina que afavoriria el fet de realitzar donatius.

    Però, realment no és només el tema de les deduccions fiscals que aquestes persones i empreses puguin tenir el que més ens preocupa, sinó el protagonisme que la col·laboració d’ institucions públiques, com és l’hospital de Can Ruti, ha de tenir en aquest mecenatge. Un hospital públic hauria de reivindicar una dotació de pressupost suficient per poder donar uns serveis de qualitat òptims en tots els seus àmbits de salut i sanitat, incloent-hi els de la recerca i la docència. Ser una peça intermediària en una xarxa que involucra entitats públiques i privades només el fa contribuir al confusionisme generat pel nostre model sanitari mixt català, confusionisme que tants mal de caps li ha donat.

    De moment i mentre duren les negociacions ha sorgit una notícia sobre com s’acabaria amb l’històric problema de la manca de places d’aparcament que pateix l’Hospital de Can Ruti, problema que no ha resolt ni l’Ajuntament de Badalona ni el mateix hospital, segurament a causa del fet que no se li ha donat ni la prioritat ni el pressupost necessari per solucionar-lo, i és que la FEB estaria disposat a finançar-lo.

    Fa por pensar que aquesta sigui l’obertura d’una via de provisió de pressupost, que en un futur i amb la finalitat d’alleugerir la càrrega pressupostària pública pugui acabar decidint sobre com dotar-nos per realitzar serveis sanitaris òptims.

     

  • La corrupció existeix, una altra cosa és com s’instrumentalitza

    Arran de les publicacions de les converses entre el Ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz i el fins fa poc director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), Daniel de Alfonso, s’ha posat de manifest com es poden interpretar, manipular i instrumentalitzar les notícies per tal de treure un profit ja sigui, traient un rendiment o carregant contra altres.

    Em refereixo concretament a la publicació del dimecres dia 22 Juny al diari Público, que dóna a conèixer unes converses on De Alfonso afirma a Fernández Díaz: “Les hemos dado en todos los morros con Ramon Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario”.

    Primer de tot, cal recordar que el més important de tot el que evoca aquesta notícia és que un senyor amb càrrec de ministre faci servir el seu nomenament per iniciar una guerra bruta amb una part del territori que legítimament fa les seves polítiques, juntament amb el director de l’OAC, paradoxes de la vida, sent aquest el representant màxim d’un instrument que hauria de ser útil per prevenir i lluitar contra la corrupció i que acaba fent frau ell mateix.

    Està clar que la primera lectura del que ens ha d’escandalitzar de la notícia ha degut passar molt inadvertida veient els resultats electorals d’aquest 26J, que continuen premiant la tasca d’un absorbit PP per una corrupció generalitzada.

    En segon lloc, la notícia ens hauria de disparar totes les alarmes perquè en benefici dels seus càrrecs aquests personatges han iniciat el que es tractava i es tracta d’una conspiració de l’estat espanyol en contra del projecte de sobirania engegat a Catalunya. Interpretació que majoritàriament en territori català ha generat una forta repulsió.

    Però de totes les possibles lectures, la que més m’ha sobtat per enrevessada, partidista i, fins i tot, diria per intentar escapolir responsabilitats pròpies sobre una corrupció real que existeix però que intenta tirar pilotes fora, és acusar als que precisament han volgut aclarir els fets de la corrupció sanitària en els responsables de defensar la guerra bruta de l’estat espanyol.

    Tant la CUP de Reus en el seu escrit, com el diputat de Catalunya Sí que es Pot (CSQP) Albano Dante Fachín en el seu article s’han hagut d’afanyar a fer aclariment i desmentir de per a qui es treballa quan es treballa per aclarir la corrupció, que és ben diferent amb el fruit que es vulgui treure’n de destapar-la.

    Quan es treballa per destapar la corrupció es treballa pel bé del conjunt de la ciutadania, més encara quan l’objectiu del frau és un dret col·lectiu com la sanitat. Afirmar que contribuir a la transparència, així com destapar l’opacitat dels fraus comesos en la sanitat és anar en contra del procés sobiranista i en contra del país, no només em sembla una bajanada, sinó que intencionadament hi ha darrere una clara instrumentalització per intentar amagar les vergonyes d’un país que ha fet massa habitual fer unes polítiques en benefici només d’uns pocs.

    Per això, les organitzacions pro d’una Sanitat 100×100 Pública, així com els diferents sindicats i partits polítics que ens van fer ressò de tot l’entramat de corrupció sanitària catalana, ens hem sentit igualment insultats com l’Albano Dante quan una dirigent de CDC i diputada de Junts pel Sí dóna a entendre que Albano Dante feia de portaveu del director de l’OAC perquè investiga i treu a la llum el que hauríem d’estar obligats a saber totes i tots, sobre el que alguns estan fent per benefici propi  amb un dret col·lectiu.

    Sempre que hem defensat la sanitat pública, venia implícita fer una defensa aferrissada de la transparència en la gestió del sistema sanitari català, i a llum dels fets, no ens hem equivocat ni una mica quan hem afirmat i reafirmat que el sistema sanitari català, amb el seu model mixt públic- privat, és un gran niu de corrupció i opacitat, tan gran o més que la claveguera d’un ministre de l’Interior que fa servir el poder per beneficiar-se particularment.

    Per això, i com diria en David Fernàndez:  “Que la corrupció no tapi la guerra bruta de l’estat, i que la guerra bruta de l’estat no tapi la corrupció”.

  • L’última envestida a l’escanyolit Sistema Sanitari Públic Català

    Aquestes setmanes ha tornat estar en boca de tothom la voluntat de l’actual Govern de Junts pel Sí de posar en marxa la Instrucció 5/2015 sobre la Regulació de l’activitat privada dintre del Sistema Sanitari Públic, voluntat compartida amb l’anterior govern de la Generalitat.

    Aleshores, era pel març del 2015, el conseller Boi Ruiz tenia el problema de Barnaclínic a sobre de la taula, i com que l’alerta ciutadana s’havia disparat, calia regular l’activitat privada dintre dels centres públics abans que esclatessin més alarmes socials.

    Malgrat la seva intenció de dur-la a terme, aquesta instrucció va quedar en suspens al maig perquè la majoria de l’arc parlamentari així ho va decidir, fins que hi hagués un debat profund sobre la qüestió.

    Organitzacions en pro de la Sanitat Pública, així com sindicats alternatius i altres col·lectius organitzats d’usuàries i treballadors, vam veure bocabadats com aquesta instrucció es veia recollida de nou en el punt 31 del Pla de Xoc en matèria sanitària de l’actual govern. I és que malgrat que l’actual conseller es vol vestir fent titulars de que ell és l’autèntic defensor de la Pública, les seves no deixen de ser unes polítiques continuistes neoliberals.

    David Elvira, actual director del CatSalut i membre del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (Casost) escrivia, en un informe el juliol del 2015,  que tots els centres de la xarxa pública s’havien d’obrir a la sanitat privada per la “sostenibilitat econòmica del sistema” assenyalant que la falta “d’un augment del finançament públic del sistema sanitari” obliga a impulsar mesures com donar entrada a la sanitat privada als centres públics. Veiem com, darrere la falsa justificació de que s’ha de fer “sostenible” el Sistema Sanitari Públic, hi ha en realitat una voluntat activa d’introduir més i de noves polítiques de mercantilització de la Sanitat, i així després de les externalitzacions, les aliances estratègiques, les derivacions, etc.,  ara veiem com és  l’activitat privada dintre dels centres sanitaris públics l’última envestida en contra dels Serveis públics.

    L’actual i esgotat model sanitari català, que tots els partits polítics catalans convencionals han defensat sense cap crítica, posa de nou el confusionisme entre el que és públic i allò que és privat per sobre de les necessitats reals de la població que ha d’atendre. Posa per sobre de tot la necessitat mercantilista en comptes de retre comptes assistencials als usuaris del sistema sanitari públic.

    Després d’un ja tocat Sistema Sanitari Públic amb més de 5 anys de pressupost retallat, uns mil milions d’euros anuals, on les llistes d’espera s’han disparat per sobre de les possibilitats d’espera de les persones, on els professionals han vist degradades les seves condicions laborals per sobre de les seves possibilitats, arribant a la precarietat laboral d’un extens col·lectiu de professionals eventuals i interins que sembla que ha vingut per quedar-s’hi.

    Després que la solució per alliberar aquestes llistes d’espera ha estat derivar més del 24% del pressupost de salut, en concret 2.450 milions d’euros, a la sanitat privada, tan concertada com a centres privats amb ànim de lucre, ara hem de suportar l’excusa de que s’ha de fer sostenible el sistema.

    Que la Sanitat és un dret i no pot ser mai un negoci és el que hauríem de defensar sempre, els professionals, els usuaris i els governs que miren pel bé de la societat.

    L’entrada d’aquesta activitat privada als centres sanitaris públics agreujarà la situació de precarietat dels professionals que hauran de donar serveis a la doble via d’entrada dels malalts al sistema, s’hauran de repartir els recursos personals, no hi ha dubte que hi haurà prestamisme laboral,  i materials dels centres sanitaris per assumir-ho tot. Aquesta doble via suposarà una doble velocitat d’entrada pels malalts depenent únicament de les seves possibilitats econòmiques, incrementant encara més les desigualtats ja existents d’accés de les persones al sistema de salut.

    Per això hem de dir prou i hem de manifestar-nos contundentment en contra d’aquests intents de regulació, instruccions i lleis que vestides de vedell són la pell del llop. Informa’t, mobilitza’t i actua. https://lanostrasalut.wordpress.com/

  • Llistes d’espera a la Sanitat Pública, privades a l’alça!

    El dia 4 d’Abril, el govern presentava el Pla Integral de millora de la gestió de les llistes d’espera sanitàries. Aquest pla està pressupostat en uns 96 milions d’euros, amb la intenció de rebaixar el 50% tant el temps d’espera de la primera visita a l’especialista, amb uns 13’6 milions d’euros, com en la realització de proves diagnòstiques amb uns 8’4 milions, i a més contempla la disminució en un 10% de les llistes d’espera de les intervencions quirúrgiques, amb 74 milions d’euros.

    El conseller ha deixat molt clar que aquest Pla està condicionat a l’aprovació dels pressupostos, un clar avís als altres grups parlamentaris, i en concret a la CUP-CC.

    Però el que ha posat de manifest aquest Pla de millora, no és tant que es farà amb aquest pressupost, ja s’ha dit que l’activitat addicional suposaria un increment de 20.000 intervencions quirúrgiques, 30.000  proves diagnòstiques, per tal de rebaixar de 71 dies d’espera de mitjana a 35, i 300.000 visites a consultes externes amb l’especialista rebaixar-les de 163 dies de mitjana a 82.

    Tampoc el com es farà no posa res de manifest, ja que les mesures per gestionar les llargues llistes d’espera semblen de ciència ficció. S’ha parlat de desviar el pressupost destinat a les consultes externes, uns 34 milions, cap a l’atenció primària per tal que s’hi faci programació directa. La meva pregunta és: com des de la desviació, i no des de l’increment de pressupost, es pot augmentar l’activitat sanitària i les hores dels professionals que caldrien per atendre-la. I més surrealista encara, també s’ha parlat d’una gestió proactiva de la llista d’espera, oferint un document al pacient sobre la seva situació d’espera i abans d’acabar el temps de referència oferir-los alternatives, de la mateixa utilitat que incrementar la transparència, publicant les llistes d’espera, que només servirà per saber quant de temps t’has d’esperar.

    El que sí ha posat de manifest aquest Pla Integral de millora, i del que s’ha parlat poc per no dir gens, són les xifres desorbitades que existeixen avui en les llistes d’espera, i és que  656.924 pacients estan esperant per ser visitats per primer cop amb un especialista a consultes externes, amb una mitjana de temps d’espera de 163 dies, això vol dir uns 5 mesos i mig d’espera.

    Donant detalls de la situació hi ha 86.605 pacients esperant ser visitats per Traumatologia, 80.065 per Oftalmologia, 30.565 per Cirurgia General i 17.704 per Cardiologia. Aproximadament el 50% d’aquests pacients superen ja els temps màxim de garantia d’espera.

    És important recordar que quan una persona està a l’espera d’una primera visita per algun especialista, està en la primeríssima fase de resolució del seu problema de salut, en la que encara no sap què té, diagnòstic, ni què li hauran de fer, proves complementàries de diagnòstic. Per tant, dir que de mitjana les persones en llistes d’espera per una primera consulta és de 5 mesos i mig, quan inicia aquest procés sembla simplement una bajanada. Si a això li sumem que hi ha 117.235 pacients en espera d’algun tipus de prova diagnòstica amb una mitjana de 71 dies d’espera, uns 2 mesos i mig més, ens posem que ja en fases prèvies ens estem esperant al voltant de vuit mesos de mitjana. 

    Recordem que hi ha 24.273 malalts esperant una Ressonància Magnètica, 12.219 una Colonoscòpia, 10.555 una Ecocardiografia i 7253 una Endoscòpia. I un 24’4% dels malalts de mitjana ja han sobrepassat el temps d’espera garantit.

    Aquestes situacions de temps d’espera tan llargues suposen una gran angoixa als malalts i familiars, angoixa que pot empènyer a buscar solucions en mans privades, fins i tot arribant a demanar crèdits bancaris, o acceptant derivacions a la privada o centres que no són de referència com la Isabel.

    Podem afirmar doncs que les desinversions en el pressupost destinat a Sanitat han fet estralls a les llistes d’espera sanitàries, encara que l’anterior conseller, el sr. Boi Ruiz afirmés una i una altra vegada que el reajustament pressupostari, d’un 15% menys del pressupost en quatre anys,  únicament havia repercutit negativament sobre les condicions salarials i laborals dels professionals sanitaris.

    A més, aquesta repercussió negativa per la manca de pressupost que ha patit la Sanitat Pública  contrasta amb la millora considerable del pressupost, corresponent a l’increment d’activitat, en el sector sanitari privat.

    Segons les lleis de pressupostos, mentre la xarxa pública ha patit una retallada considerable entre el 2010 i el 2014, la xarxa d’hospitals privats que formen part del SISCAT han vist millorar les seves inversions. Entre les derivacions, les reordenacions sanitàries i les aliances estratègiques els centres públics han vist retallada la seva inversió fins el 72,9%, mentre els centres privats l’han incrementat en un 120%.

    A més , segons les xifres preliminars de la Memòria de les entitats d’assegurança lliure del 2014, el nombre de catalans amb una assegurança mèdica privada tornarà a batre un rècord i superarà els 2 milions de persones.

    Molts col·lectius en defensa de la Sanitat Pública i alguns partits polítics ja havíem alertat el que podríem anomenar privatització implícita o encoberta de la Sanitat, pla que consisteix bàsicament en enfortir econòmicament el sector privat, a través d’un pla de retallades salvatges del sector públic en plena crisi econòmica.

    El nou conseller té el repte de fer polítiques continuistes en matèria de Sanitat, descapitalitzant la pública i enfortint el sector privat, o apostar definitivament pel sector públic dotant-ho dels recursos que necessita la població per cobrir definitivament les seves necessitats de Salut. Amb el seu Pla Integral de millora de la gestió de les llistes d’espera té una oportunitat de demostrar de quina corda va.