Just Deploy It!

Autor: COIB

  • Mariona Creus i Virgili, una infermera de Barcelona compromesa amb la professió fins al darrer moment

    Coneixia el Col·legi, del qual en va ser presidenta en dos mandats, entre el 2002 i el 2011. També va ser degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya. Va aconseguir modernitzar i professionalitzar el Col·legi, posant les bases del que avui és la corporació. El COIB va madurar com a institució i va ocupar un espai públic amb el qual no havien comptat les infermeres de Barcelona fins llavors. Creus va aconseguir defensar els interessos de les més de 45 mil infermeres de Barcelona.

    La seva trajectòria professional també va transcórrer durant una època decisiva per a la professió. Durant més de quaranta anys d’exercici professional, la infermeria va evolucionar de manera espectacular. Van ser anys decisius en la construcció de les cures infermeres professionalitzades, i Creus va formar part activa d’aquest canvi.

    L’any 1982 va ser una de les impulsores de l’ACI, l’Associació Catalana d’Infermeria, que tenia com a objectiu el desenvolupament professional i disciplinar de la infermeria. Va ser també presidenta de l’Associació Nacional de Directius d’Infermeria i presidenta de la Comissió de l’Ordenació del Consell de la Professió Infermera de Catalunya, entre d’altres càrrecs.

    La seva convicció i compromís amb les infermeres, la ciutadania i la professió van marcar la seva vida abans i després de la jubilació. Creus va treballar fins l’últim moment per la infermeria i per la salut de les persones des de l’Associació Catalana de Direccions Infermeres (ACDI), com a consellera; des de la Fundació Ictus, d’on era vicepresidenta, i des del Consell de Govern del Parc Taulí Hospital Universitari de Sabadell, del qual n’era presidenta. Creus va tenir un paper fonamental en la redacció del Llibre blanc de les professions sanitàries, que es va elaborar l’any 2004, a partir de les aportacions dels professionals i dels ciutadans, i que ha tingut una importància decisiva en la definició de les competències professionals de les persones que treballen en l’àmbit de la salut i en l’entorn de l’exercici professional.

    Des del COIB volem reconèixer i agrair la lleialtat que sempre va demostrar amb la institució i també amb la professió infermera. També la seva valentia. La convicció que les infermeres no hem de demanar permís sinó que hem de tenir el valor d’agafar allò que ens pertoca.

    Ens acomiadem de Mariona Creus, una infermera de Sabadell a qui agraïm el compromís i la feina que va fer, i que segur que hagués seguit fent, en benefici de la professió infermera i de la salut de la ciutadania. Persones com ella són les que fan grans el COIB i la infermeria catalana.

  • Sandra Florencia: «Als centres sociosanitaris no se’ns ha tingut tan en compte com als hospitals»

    Com heu viscut aquesta crisi al centre on treballes?

    Al principi, només ens deien que mantinguéssim una mica la distància, la higiene de mans… però res de mascaretes, res d’EPI. Vam fer un full on apuntàvem el nom del visitant que venia, l’hora que venia. Durant dos o tres dies vam portar un control estricte de qui entrava i sortia. A la nostra residència és complicat, perquè no tenim porter. La porta està oberta. Sortir no, però entrava tothom, i era un continu neguit quan entrava algú. La gent tampoc estava molt assabentada, i no sabia ben bé què fer.

    Cada setmana teníem una normativa nova sobre el model de mascareta, la roba… Va arribar un moment que el personal no sabíem quina mascareta era la correcta, què ens havíem de posar com a indumentària, quantes capes. Va ser una mica caòtic. Vam tenir un bum. Un rere l’altre van començar a manifestar febreta, i els anàvem aïllant. Miràvem temperatures, matí, tarda i vespre, i el que despuntava una mica, alarma. Aplicàvem mesures d’aïllament, fèiem frotis… Va arribar un moment en què pràcticament tots els residents tenien alguna simptomatologia sospitosa. Es va optar per derivar a l’Hospital [de Sant Celoni] els pacients que presentaven alguna simptomatologia. A l’Hospital es va habilitar una planta només per a covids, per a sospitosos.

    Després, quan la cosa es va estabilitzar, tothom ja va tenir més clar què havia de fer. Moltes companyes es van infectar i n’hi ha alguna que ha hagut d’anar a un psicòleg. Era tant l’estrès i els nervis, i el no saber si ho estàs fent bé, que van petar.

    Quines coses es podrien haver fet millor?

    Analitzant-ho fredament, no és el mateix si vius l’experiència en primera línia que si la vius des de la distància, com és el cas dels gestors. De cara a properes infeccions, ho hauríem de plantejar d’una altra manera. Es van fer errors inicials… Tots hem fallat, en tots els nivells. A partir d’aquí hauríem d’analitzar en què hem fallat i com ho podríem millorar. Als centres sociosanitaris sempre hem tingut la sensació que estem per sota de l’hospital. Quan a l’Hospital ja havien rebut mascaretes, nosaltres encara no les teníem. Ens deien que no calien, que amb el rentat de mans i la distància n’hi havia prou. Les mascaretes ens van arribar una setmana més tard que a l’Hospital i la indumentària també ens va arribar més tard.

    A l’Hospital hi ha ingressos, però al sociosanitari també n’hi ha, ens venen d’altres hospitals. Al principi no enteníem què teníem nosaltres de diferent. També cal tenir en compte que el volum de visites que tenim és molt elevat. Ens arriben famílies senceres. Aquí hi ha un volum de gent que entra i surt molt superior al que hi ha en un hospital d’aguts, i el perill d’infecció pot ser superior.

    Quin ha estat el paper de la infermera durant aquesta crisi als centres sociosanitaris?

    El paper de la infermera no ens ha canviat. Les infermeres dels sociosanitaris fem de tot. Som infermeres, som auxiliars, en el nostre centre també som porteres, fem tasques administratives, de gestionar ambulàncies, de trucar a l’Hospital per preguntar no-sé-què, de parlar amb la família… El paper no ens ha canviat. Durant aquesta crisi sí que m’ha tocat fer més d’intermediària entre la coordinadora i la resta de les companyes. A nivell de feina, no ha canviat. Sí que hem tingut molta més feina. Fer frotis als residents, vestir-se, desvestir-se… Gestionar telefònicament qualsevol dubte que tenien les famílies. Tot el dia amb el mòbil. Era un continu de trucades. Més moguda. Més caòtic. Canvis d’habitació, posar la roba en bosses, desinfectar-ho tot. Coordinar-nos molt amb el servei de neteja… La feina ha estat la mateixa, però més intensa, amb més estrès.

    Com ho has viscut a nivell personal?

    A nivell personal… La gent em preguntava si tenia por. Por no n’he tingut. A mi m’han fet tres frotis i els tres han sortit negatius. Un al començament, quan vam atendre persones positives sense protecció. La segona vegada va ser un cop que vaig tenir dos pics de febre; no em trobava gaire bé, segurament a causa de l’estrès. La tercera vegada va ser per un contacte amb una persona sense símptomes que havia donat positiu. Por no n’he tingut, però sí que he tingut la sensació de no saber si estava fent bé les coses. A la feina, pendent que no s’escapés res, i a casa… Jo tinc un marit, tinc uns fills, que ja són grandets, i penses, ostres, a veure si ara jo soc portadora. No tinc símptomes, i estic aquí campant per casa… Jo arribava a casa, em dutxava, però després feia la vida normal, com si no passés res… Por no, però una sensació rara, com d’incomoditat, de remordiment de consciència. Faig veure que no passa res aquí, a casa? [Ho faig] tot normal o mantinc les distàncies…? Jo tinc companyes que ho han passat realment molt malament, que han tingut atacs d’angoixa, i que enmig de la feina s’han posat a plorar…

    Hi ha gent que ho viu d’una manera i gent que ho viu d’una altra. No tothom és igual, no tothom ho viu igual. Les coses van venir com van venir, no ens ho esperàvem, i menys així, de cop. Per a les properes vegades, suposo que tot es tindrà més en compte. A nivell general, als centres sociosanitaris i a les residències ens tindran més en compte. De moment, estem alerta, perquè això no s’ha acabat. Si torna a passar, hem d’estar preparats, no perdre tampoc els nervis, cosa que també ha fet que hi hagi hagut tensions entre nosaltres. Suposo que la propera vegada ho encararem d’una altra manera, amb més bona cara.

    I de quina manera ho han viscut les persones ingressades?

    Tenim molts avis… la majoria amb demència. No entenien per què havien d’estar tancats a l’habitació. No entenien per què havien de portar la mascareta o per què tu te la posaves. No entenien per què no els podien venir a veure els familiars. Per molt que els hi explicaves, no ho entenien, i tu eres la dolenta.

    Fins i tot a moltes famílies els va costar d’entendre-ho. Molt. Encara ara. Tenim les visites restringides, controlades. Tenim una assistenta social que s’encarrega de pactar els horaris, d’avisar que només pot venir un familiar per resident, amb mascareta, i mantenint la distància de prudència. Però venen familiars que no ho entenen. Et diuen que ja estem en fase tres i no entenen per què hi ha aquest tipus de restriccions. Els hi has d’explicar, feu memòria de com estàvem fa unes poques setmanes. No volem tornar-ho a repetir. Això no s’ha acabat. Hi ha brots. Aquí, si entra un i hi ha una infecció, tornem a començar una altra vegada. Aquí s’han mort pacients. Ha estat una situació molt dura.

    Aquesta entrevista s’ha publicat originalment al web del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB)

  • Esther Moral: «S’ha trigat molt a valorar la feina de contenció de la pandèmia que estàvem fent a l’atenció primària»

    L’Esther Moral Ramírez és infermera especialista en pediatria. Fins a l’aparició de la COVID-19 combinava les tasques com a gestora amb l’assistència donant suport a l’equip pediàtric de l’ABS Apenins Montigalà de Badalona Serveis Assistencials (BSA). L’arribada de la crisi sanitària ho ha capgirat tot i s’ha hagut de centrar en la gestió: organitzar nous circuits de treball, reorganitzar espais i equips de dalt a baix i treballar perquè els usuaris del centre se sentissin acompanyats malgrat no poder-los atendre presencialment.

    De quina manera s’ha transformat el centre de salut amb la crisi sanitària?

    Ens hem reorganitzat del tot. Per començar, hem hagut de sectoritzar tot el centre. Això vol dir fer zones fredes – que considerem lliures de COVID— i zones calentes— on es visiten pacients amb COVID—, marcar per on ha d’entrar i sortir la gent, marcar quins EPIs duen els professionals en cada espai. També hem reorganitzat la manera de visitar; el 80% de les visites han passat a ser no presencials i el 20%, presencial d’activitat no demorable. L’atenció domiciliària no ha canviat i a més s’ha hagut de reforçar; si s’han de posar EPIs ja no pot anar només un professional als domicilis. L’altre canvi que hem hagut de fer és posar un triatge assistencial a la porta del centre amb un professional assistencial, que ha anat variant de forma rotatòria, que feia un paper de vigilant per assegurar que es complien les mesures de seguretat i evitar que es col·lapsés. Hi ha hagut també molts canvis en el personal del centre. Una tercera part de la plantilla es va traslladar a altres centres en situació molt crítica i amb més necessitat de personal (sociosanitaris, urgències o donar suport a residències) i vam haver de reorganitzar del tot la resta de l’equip que s’han adaptat i han sigut molt flexibles. A tall d’exemple, l’equip de pediatria ha fet controls a gent gran, els pediatres han fet baixes o l’odontòloga ha fet controls de COVID.

    Quins reptes i dificultats heu viscut?

    La dificultat o repte més gran ha estat el canvi de paradigma en la forma de visitar i no poder fer les visites presencials. Entre la població que tenim assignada al centre hi ha un alt grau de població immigrant, d’analfabetisme i molt baixos recursos. El contacte que tenen amb el seu centre de primària és bàsicament presencial, l’ús de la consulta electrònica és un fracàs perquè no tenen ordinadors ni internet a casa, i el gran canvi ha estat passar de la presencial a la no presencial. Posar les noves tecnologies com la vídeoconsulta al nostre abast ens ha ajudat però només una petita part de la població que atenem se n’ha pogut beneficiar, sobretot s’ha fet via telefònica. Aquest temps, a causa de la COVID, hem perdut una bona part de la promoció i la prevenció, el contacte més personal amb la gent i el seguiment per part del metge i la infermera assignats (UBA).

    I d’aprenentatges?

    L’equip ha funcionat molt bé i també destacaria la part emotiva amb els usuaris. Moltes trucades acaben dient ‘i tu, com estàs?’, ‘cuida’t molt!’ o ‘gràcies pel que esteu fent!’. Veus que la població està entenent que estem fent un sobreesforç i que anem a totes.

    Com ha estat l’equilibri entre atendre i posar-se en risc per la falta d’EPIs?

    En el nostre cas ho hem trampejat bé tot i que com a responsable de centre sempre estàs neguitós que arribi el material de protecció. Els circuits habituals de provisió de material de les àrees bàsiques no funcionen i anem una mica amb el material al dia. No tens la seguretat que el proveïdor en 24 h et porti el material i això genera neguit. En cap moment ens hem quedat sense material però hem hagut de valorar molt per a què es fa servir cada material. També hem tingut moltes donacions particulars de voluntaris i organitzacions que en algun moment que hem anat justos ens han donat un cop de mà i ens han salvat.

    Com valores la resposta de l’atenció primària i comunitària a la pandèmia?

    Em trec el barret amb el treball que ha fet l’atenció primària des de tots els centres i com s’ha pogut adaptar, amb la dificultat afegida que anaven canviant els protocols i les directrius. Però s’ha trigat molt a reconèixer la feina que s’estava fent a la primària, sobretot des del Departament de Salut. Als mitjans de comunicació i a les rodes de premsa institucionals de les primeres setmanes només es parlava dels hospitals i de les UCIs. Als centres d’atenció primària es veia la ‘persiana mig tancada’ perquè no entrava ningú però s’han fet més de 85.000 consultes telefòniques. El meu centre semblava un call center, als passadissos no hi havia usuaris però tenia professionals 8 h de jornada laboral trucant, tenint en compte que som professionals on el contacte amb la persona, és molt important la transformació.

    Com veus el futur?

    Normalitat de moment no n’hi haurà mentre no tinguem la vacuna i la nostra programació continuarà sent tot el que es pugui no presencial perquè és el sistema més segur per la població i pels professionals. Per la nostra població assignada això se’ns farà cada vegada més difícil; a la gent li costa d’entendre que pot anar a un bar i en canvi no pot anar a un centre sanitari.

    Aquesta és una entrevista publicada a la web del COIB

  • Antonia Raya: «La crisi ha tret a la llum la importància de fer cas a la gent que estem treballant a primera línia»

    Antonia Raya Tena va ser una de les veus que es van alçar en la demanda d’aconseguir un CAP digne pel barri del Raval el 2019. Una reclamació de tot el barri que es va resoldre el passat mes de novembre amb un acord entre Salut, Cultura i el MACBA per traslladar aquest equipament a la Capella de la Misericòrdia. El seu gran coneixement de l’ecosistema del Raval i el seu compromís amb la seva població a la qual atén des de fa vint anys li donen una visió clara del que ha de ser l’atenció primària adaptada a la realitat de cada comunitat.

    Com ha canviat la realitat del Raval amb la crisi sanitària?

    La pandèmia ha posat de manifest la gran precarietat del barri. Potser no som el barri amb més contagis, però sí un dels que estan patint més amb la crisi, per la situació social i econòmica. El Raval és un barri amb molta economia submergida, que ha estat aturada durant dos mesos. Hi ha moltes persones que depenien del sector de la restauració, com és el cas de la població filipina o pakistanesa, que s’han quedat sense feina. Hi ha situacions molt diverses: molta gent que no treballa, que treballa però cobra en negre, que té sous molt baixos, etc. I diguem que ha plogut sobre mullat. El barri ja havia quedat molt tocat de la crisi del 2017.

    El tancament de les escoles és un altre gran problema, ja que es tracta d’un element integrador i normalitzador per a les persones migrants. Moltes famílies no tenen ordinador i, sovint, els pares no estan en condicions d’ajudar als infants per la barrera de l’idioma. Tot això tindrà conseqüències, és una catàstrofe a escala econòmica i social.

    És una situació trista i que fa mal però, d’altra banda, apareixen espais fantàstics de suport mutu i de col·laboració que estan ajudant molt a pal·liar el cop. Et fa sentir molt orgullosa de la gent del barri però no aguantaran eternament. Això ho ha d’assumir l’estat però no arriba a tot perquè la realitat té una dimensió diferent de la que es veu des dels despatxos.

    Com treballeu les desigualtats en salut des de l’atenció primària?

    Els que treballem amb poblacions desfavorides socialment sabem perfectament que la salut és un reflex d’una situació social. Quan la persona ve a la consulta i t’explica el seu problema, tendim a escoltar molt i acompanyar-la per arribar a la causa del problema. Un cop descartat un problema biològic, has d’arribar a la causa de totes les causes, que són sempre determinants socials.

    La influència dels determinants socials en la salut de les persones és molt alta, els estudis indiquen que arriba al 80%. Són moltes coses les que influeixen la salut de les persones i les hem de conèixer bé. Si recomano a una persona gran que ha de caminar cada dia i no ho fa perquè no té un parc a prop o perquè li fa por sortir a uns carrers plens de turistes, patinets i elements que la posen en perill, doncs, cal saber-ho.

    Quan ens arriba una persona amb insomni, per exemple, les causes poden ser diverses, des d’una amenaça de desnonament, a problemes laborals o emocionals. Per això, com a infermeres de primària i comunitària hem de ser molt coneixedores de tots els recursos que tenim a la comunitat. I a més a més, hem de conèixer la nostra població i ells ens han de conèixer a nosaltres. Aquest coneixement és el que dona sentit a la nostra feina. És el gran valor de l’atenció primària, la longitudinalitat.

    La desigualtat en salut es genera perquè l’accés a la salut no és universal ni per a tothom. Tenir una doble cobertura sanitària, amb una part privada que accelera processos, si te’ls pots pagar, o que cobreix àrees que no atén la salut pública genera desigualtats pel que fa a drets fonamentals. L’única manera de disminuir-les és tenint una atenció primària i una salut pública forta, que et permeti atendre la teva població dins d’un context determinat i tenint en compte aquests condicionants socials, entrant més a fons en els problemes d’aquestes persones.

    COIB

    Amb quines situacions us heu trobat arran de la COVID-19?

    Hi ha diverses qüestions que han aflorat. Les intueixes, però amb la crisi sanitària ha sortit a la llum. Quan la segona setmana de març vam tancar portes teníem molt clar la prioritat del missatge del confinament. Vam trucar a tota la gent gran amb més complexitat per explicar-los les mesures de confinament i per valorar si les necessitats bàsiques estaven cobertes. Sabíem que molts d’ells no les tenien, però ens vam trobar amb molta més gent amb aquestes mancances bàsiques de la que no en teníem coneixement.

    Aquestes situacions les hem pogut pal·liar perquè som molt coneixedores de les xarxes de suport veïnal del barri, però hem de poder-ho atendre.

    També hem detectat molta soledat, moltes dones que són molt grans i que no tenen xarxa familiar, o bé perquè no tenen família, o bé perquè els fills també estaven confinats en un altre punt de la ciutat. L’altre gran problema ha estat la quantitat de gent que viu junta. Recordo el cas d’una mare que acabava de donar a llum i era positiva de COVID-19. És clar, se li demanava que fes aïllament però era impossible perquè viu en una habitació amb el marit i els altres fills. Aquí vam ser molt ràpids a reivindicar espais perquè aquest tipus de casos poguessin fer els aïllaments.

    La iniciativa Hotel Salut, doncs, ha estat primordial…

    Sí, però tot això ha sortit de la base. Si alguna cosa em dona esperança en el sistema, és que la crisi ha tret a la llum la importància de fer cas a la gent que estem treballant a primera línia. Nosaltres som els que detectem les necessitats de la població. No ara amb la crisi, sempre! La situació era tan greu i era tan important donar resposta ràpida que crec que és el primer cop en la meva vida professional, i ja fa 30 anys que treballo, que he vist canvis ràpids gràcies al fet que els hem mogut els professionals de la base. Nosaltres teníem molt clar que no podíem tancar els CAPS.

    Hem fet resistència activa per tenir l’atenció primària funcionant, per obrir els caps de setmana i per fer-nos escoltar en allò que realment creiem que era important.

    Tot això m’ha fet reflexionar molt sobre com funciona el sistema. Les polítiques de salut es generen als despatxos i per això no acaben de materialitzar-se ni produeixen grans canvis perquè, per a nosaltres, són ciència-ficció. No estem molt presents a les reunions on es prenen decisions. Ara, per exemple, penso que ja hauríem d’estar treballant en plans de barri i amb la gent que realment sap què està passant, col·laborant des de salut, serveis socials, ensenyament… i amb els que estem a primera línia. Això costarà molt i em temo que passi el de sempre.

    Quines conseqüències esteu detectant arran de la crisi?

    Aquesta és la pitjor crisi que he vist mai. En termes econòmics, la precarietat passa una factura molt alta. M’enorgulleix el barri i com ha fet aliances per tirar endavant, per buscar proveïdors, per recollir productes frescos quan tanquen els supermercats… Són més de 600 les famílies que estan rebent aliments cada setmana, a banda dels que ja tenen assignats recursos socials com menjadors socials o menjar a domicili. És una situació difícilment sostenible. Així i tot, soc optimista perquè confio molt en les persones i anirà tan bé com pugui anar.

    D’altra banda, penso que la salut mental sortirà bastant perjudicada. Ja comencem a tenir persones que no volen sortir al carrer, que tenen por i problemes d’angoixa, que se sumen a les patologies prèvies que ja tenien. Tots aquests aspectes els haurem de tractar des de l’atenció primària, no pots medicalitzar-ho tot perquè llavors els perpetues en la seva situació.

    Quina és la recepta per tenir una atenció primària forta?

    Una atenció primària forta és la que està adaptada a la seva població. Com a infermera, haig de tenir informació de certs aspectes que influeixen de manera flagrant en la salut de les persones. A l’època dels desnonaments, per exemple, em reunia un cop per setmana amb la plataforma anti desnonaments per assabentar-me del que passaria la setmana vinent. És una informació molt valuosa. I ho feia quan acabava la jornada, per convicció personal, perquè m’agafa en una època de la vida en què no tolero les injustícies, però aquests aspectes haurien d’estar previstos en l’activitat comunitària.

    Un altre exemple. Al Raval tenim un percentatge de població molt envellida, amb moltes dones molt grans que viuen soles, però no tenim una piràmide poblacional envellida. Per tant, el que necessita aquest barri pel que fa als pressupostos i ajudes és diferent del que potser necessita Sant Antoni, que sí que té una població molt envellida, o Nou Barris, i aquestes necessitats s’han de dissenyar des de les bases, per poder dotar de recursos humans i pressupost adients.

    Un altre tema que ens sembla increïble és que no es té en compte la tipologia de població que atenem. Tots sabem que atendre la població migrant suposa molt més temps a tots els nivells. Doncs, al Raval, amb un alt índex de població migrant, aquest indicador no ens puntua a l’hora de dotar de recursos humans per càrrega de feina. No té cap sentit i no entenc a què esperen per ajustar aquests indicadors, quan fa ja prop de vint anys que convivim amb la migració de persones.

    També ha passat amb les residències, ara que estan enmig de la polèmica. Les residències són domicilis de persones als quals nosaltres ja visitàvem. Per decisions de despatx, se’ns va treure aquesta atenció, menyspreant el dret d’aquestes persones a tenir serveis mèdics i infermers. Som nosaltres qui hem d’atendre’ls en relació amb la seva salut. Això ens costarà Déu i ajuda de redreçar.

    Què demanes al sistema? Què ha de canviar per aconseguir-ho?

    Demanaria més recursos humans i més pressupost. No arribem al que l’OMS diu que és necessari per tenir una atenció primària forta, que hauria de ser un 25% del pressupost de sanitat, estem al 16 o 17%. La plantilla està asfixiada i necessitem aquesta injecció de gent. La vaga de l’atenció primària no va ser gratuïta, quan un col·lectiu com el nostre es mobilitza en una vaga és perquè no es pot més. Va quedar en res i ara ens ha vingut la gran crisi sanitària, quan ja estàvem al límit.

    Demanaria més capacitat d’autoorganització i poder de decisió de les bases. No tots els barris són iguals, no valen els mateixos objectius per a tothom.

    Hauríem de tenir la capacitat d’organitzar-nos de la mateixa manera que ho hem fet amb la pandèmia perquè sabem què necessiten les nostres poblacions. D’una altra manera, no podrà ser.
    El que passa a la ciutat és molt particular. L’Agència de Salut Pública és una institució que té molt prestigi, que té gent molt potent però que se la veu poc al territori i no pot ser, necessitem sumar els esforços. Fan uns informes molt bons però són uns grans absents al territori. Ens caldria treballar de la mà, tenen un potencial que aportaria molt valor a l’atenció primària.

    Demanaria també, per exemple, que les treballadores familiars que facilita l’Ajuntament i que estan cuidant la gent gran als domicilis estiguessin integrades a l’equip d’atenció primària. Tenir una treballadora familiar competent és mitja vida, però hem de poder parlar amb elles, veure’ns, compartir informació. I podria seguir amb la llista.

    Fotografies cedides per Antonia Raya i Lola Mendoza. Aquesta entrevista va ser publicada originalment al web del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB).

  • Raquel Planas: «Cal que es reconegui la feina de les IIR que han estat a primera línia durant la crisi sanitària»

    Raquel Planas Simon és una infermera amb perfil atípic. Després d’estudiar periodisme, una experiència personal la va inclinar a estudiar infermeria. Va ser reconeguda amb la beca de la Fundació Corachan, com un dels millors expedients acadèmics de la promoció del Grau d’Infermeria del 2018. A punt de començar el seu segon any de residència, Planas també està cursant un màster en salut digital per a conjugar el seu interès en la comunicació i les noves tecnologies amb la infermeria. Un àmbit en el qual està convençuda que hi ha moltes oportunitats i possibilitats pel que fa a l’atenció a la cronicitat i l’envelliment.

    L’arribada de la pandèmia va aturar la teva formació de resident, com et vas haver d’ajustar a la nova situació?

    En el meu cas, les rotacions es van aturar el 13 de març. En aquell moment estava en un altre centre, així que vaig tornar al meu CAP de referència, el CAP Llefià, amb la meva tutora. Durant la pandèmia he estat aquí i, en aquest sentit, he estat afortunada perquè he estat sempre amb la meva tutora. Naturalment m’he adaptat al mateix ritme que el centre canviava les intervencions, ja que es van tancar les consultes i només es feia atenció presencial urgent.

    Però això no ha estat així per a la majoria dels IIR, no?

    No, i aquesta circumstància ha creat molt malestar i frustració entre els companys i companyes IIR. Naturalment, davant la necessitat, es van posar a primera fila a treballar com a qualsevol infermera generalista a l’atenció primària, als hospitals o als hotels medicalitzats però ho han fet sota un contracte de formació. Cal que se’ls reconegui econòmicament aquest esforç, és el mínim. Per aquest motiu, ja que sóc membre de la junta de l’AIFFIC, vam impulsar amb el COIB el posicionament reclamant que aquestes IIR cobressin igual que les infermeres generalistes, ja que han estat fent la mateixa feina.

    I què passa amb la formació que heu perdut?

    Doncs no ho sabem. Jo començo a finals de maig el segon any d’IIR amb la sensació que estic perdent la formació. No sabem com es recuperaran les rotacions pendents ni les classes. A això se li suma la incertesa general sobre el futur, sobre com pot afectar un rebrot a la formació que estem fent. Personalment, em convindria que s’allargués la formació per a recuperar-ho, ja que visc aquí, però entenc que hi ha molts companys pels quals treballar dos mesos més amb sou de formació i fora de casa pot ser un problema. No tinc clar quina ha de ser la solució però ens fa patir perquè costa molt accedir a les places d’IIR. Entenc que la situació és molt excepcional però cal resoldre-ho.

    Tot i no poder fer la formació de resident, quin aprenentatge n’has tret de la pandèmia?

    Doncs ens ha servit a tots per treballar idees de com podríem reorientar l’atenció primària, com podem reduir les càrregues assistencials, per exemple. El que sí que és cert és que m’ha reafirmat en la meva decisió d’especialitzar-me en infermeria familiar i comunitària perquè s’ha fet molta feina, tot i que potser no s’ha valorat prou. A l’inici, quan es va parlar de tancar els centres d’atenció primària ens va preocupar molt. Penso que s’ha fet una labor molt important i que cal valorar-la més. Hem estat molt al costat de les persones que atenem en el dia a dia a través del telèfon, fent visites a domicili o assumint cures pal·liatives.

    Com ho has viscut personalment aquesta crisi sanitària?

    Ha estat dur. Al principi sí que tens por al conèixer casos de persones de la meva edat i que estaven a l’UCI, però he tingut por, sobretot, per la meva família. Tinc la incertesa de quan podré tornar a veure els meus pares, que són població de risc. Per molt que anem passant de fase, segueixo sent una persona que està en contacte amb malalts de COVID-19. Amb relació a les persones que hem atès, ha estat difícil emocionalment especialment amb les persones que han estat ingressades o que han perdut a un familiar. Haig de dir, però, que he trobat molt suport en la meva tutora per a gestionar tota mena de situacions i que el treball en equip al centre ha estat molt important. Ens ha unit molt i hem compartit les vivències, les pors i el que estàvem experimentant.

    Què cal fer per a incentivar la infermeria familiar i comunitària?

    Queda molta feina a fer per aconseguir impulsar la infermeria a l’atenció primària. Per a mi hi ha dos aspectes bàsics, que es creï la categoria professional i que siguem moltes especialistes. Perquè això passi s’ha de desencallar l’accés al títol especialista a través de la via excepcional. La prova de la competència de l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària porta anys encallada. I cal, d’altra banda, augmentar les places per a fer l’especialitat via IIR, que ara està en 60. Ara mateix, costa molt agafar impuls. Som molt pocs els especialistes reconeguts, no existeix la categoria i, per tant, no hi ha reconeixement ni professional ni econòmic. Ja és hora de donar valor al paper de prevenció i promoció de la salut que fa l’atenció primària i comunitària.

  • Neix el primer Grup de Cures Infermeres a persones LGTBIQ+ per iniciativa del Departament d’Infermeria de la UAB i el COIB

    Les infermeres, com a expertes en educació i promoció de la salut, tenim un paper privilegiat en l’atenció a les persones LGTBIQ+, facilitant cures especialitzades i individualitzades, i actuant com actors socials en contra de la discriminació i les desigualtats. Malauradament, la formació i recerca específica en aquests temes encara és millorable, igual que és millorable la visibilització de les infermeres per a aquestes persones i organismes representants.

    Les persones gais, lesbianes, transgènere, bisexuals, intersexuals, queer i d’altres (LGTBIQ+) tenen, en termes general, unes necessitats de salut iguals que la resta de la població. Tanmateix, les experiències discriminatòries i l’estigma social que pateixen aquestes persones condicionen en moltes ocasions el seu estat de salut, així com l’accés al propi sistema sanitari. A més, en algunes ocasions (com es el cas de les persones trans) precisen d’intervencions biomèdiques i seguiment clínic específic per tal d’aconseguir el seu complet benestar físic, psíquic i social.

    Els objectius d’aquest grup seran apropar les infermeres i la corporació a la comunitat LGTBIQ+ com a entitat de referència en matèria de promoció i prevenció, dissenyar estratègies educatives conjuntes en matèria de salut i diversitat sexual, establir línies de recerca per a la millora específica de la salut de les persones LGTBIQ+ i les seves famílies, dissenyar intervencions específiques i interdisciplinàries per tal de reduir la LGTBIQ+ fòbia i organitzar conjuntament jornades de treball per compartir i difondre els avenços de les intervencions infermeres en aquest col·lectiu.

    El Grup de Cures Infermeres a persones LGTBIQ+ estarà coordinat per Juan M. Leyva, infermer docent i investigadors a la Universitat Autònoma de Barcelona amb àmplia experiència en temes de discriminació, diversitat i salut sexual.

  • «Hem fet una guia útil a nivell de pràctica clínica i desenvolupada en base als resultats derivats d’estudis amb alt rigor científic»

    Aquesta entrevista ha estat publicada pel Col·legi Oficial de Infermeres i Infermers de Barcelona al seu web

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona ha actualitzat la «Guia de bones pràctiques basada en l’evidència» que fa cinc anys es va publicar sota el segell del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya. Un treball que recull en format de guia pràctica, l’evidència científica internacional en relació a les teràpies naturals i complementàries, amb la finalitat de dotar als professionals de la salut d’eines que els orientin en la pràctica a l’hora d’implementar o no aquests instruments complementaris de cura. Parlem amb Montserrat Gea Sánchez, coordinadora de la guia i IP al Grup de Recerca en Cures de Salut, que s’han fet càrrec de la recerca

    En un entorn de permanent focus públic en les intervencions complementàries que no formen part de la medicina tradicional, què aporta aquesta guia al coneixement professional?

    És innegable que una gran part de la població tant a nivell català com espanyol recorre a les denominades teràpies naturals o complementàries per millorar el seu estat de salut i benestar, sobretot les persones que pateixen malalties cròniques. De fet, atenent a l’augment constant de la prevalença d’aquest tipus de malalties, l’OMS en el seu document «Estratègia de l’OMS sobre medicina tradicional 2014-2023» posa de manifest la necessitat de que la medicina convencional i l’anomenada medicinal natural o complementària han d’arribar necessàriament a una entesa de convivència en benefici últim dels nostres i les nostres pacients.

    Perquè calia fer-la i perquè cal actualitzar-la cada cert temps?

    L’augment de malalties cròniques i de l’esperança de vida ha derivat en un augment de l’ús de les teràpies naturals i complementàries. Per tant, sembla convenient donar a conèixer l’estat actual d’aquestes teràpies pel que fa a l’evidència científica que pot, o no, recolzar el seu ús. A més, podria considerar-se un exercici de responsabilitat professional per part dels professionals de la salut el conèixer a quins tractaments complementaris estan recorrent les persones que atenem i com aquests poden resultar beneficiosos o contraproduents depenent del tractament convencional al que estigui sotmès la persona. Pel que fa a la necessitat d’actualitzar la guia, s’ha observat un increment considerable de les publicacions científiques referents a les teràpies naturals o complementàries.
    Des de la realització de l’anterior guia publicada l’any 2014 hem trobat al voltant de 23.000 estudis nous relacionats amb el tema en qüestió.

    Adreçant-nos a infermeres i infermers i altres professionals de la salut, com resumiria el que hi poden trobar a la guia?

    Aquesta guia pretén ser un recurs basat en l’evidència científica i que permetrà a infermeres i infermers, així com a qualsevol altre professional de la salut, conèixer el nivell d’evidència existent de cadascuna de les teràpies naturals o complementàries més utilitzades. Hi ha dos apartats principals destinats a aquesta finalitat. D’una banda, es pot consultar la síntesi narrativa de tots els estudis inclosos on es detallen la metodologia i resultats dels estudis i, d’altra banda, s’ha desenvolupat un apartat en el qual es presenten taules amb el nivell d’evidència que dóna suport cadascuns dels resultats.

    I adreçant-nos a un públic més general que pot tenir interès en la matèria, què els diria sobre la guia?

    Doncs els diria que tot i que la guia és accessible per a qualsevol persona interessada en la matèria encara que no siguin professionals de la salut, els aconsellem que consultin amb la seva infermera o professional de la salut de referència per aplicacions concretes.

    Pel que fa a l’ús pràctic de la guia, com s’ha de llegir? Com han estructurat els continguts a fi que sigui pràctic per a la consulta?

    Hem seguit la mateixa estructura que en la guia anterior, però òbviament actualitzant i ampliant els continguts. Aquesta està estructurada en 10 apartats diferents. Per entendre com s’ha d’utilitzar la guia es pot consultar l’apartat 4 on s’explica en detall. Però bàsicament el que cal considerar quan es consulti la guia és que hi ha uns apartats en què s’ha explicat de forma detallada la metodologia que ha seguit per a la recerca i maneig de la literatura científica utilitzada i, a continuació, s’ha desenvolupat un apartat de resultats en el qual s’ha inclòs una síntesi narrativa de les 25 teràpies complementària incloses. De forma addicional es va crear un apartat en el qual es resumeixen en forma de taules les indicacions de cada teràpia per facilitar la consulta a la informació de forma ràpida, ja que en el cas d’algunes teràpies la síntesi narrativa és molt extensa.

    Comparant el treball que van fer en la 1a guia i aquesta, quines diferències han trobat pel que fa a la qualitat dels estudis, el creixement de la literatura científica sobre la matèria o l’interès en una o una altra teràpia? Què en destacaria?

    El més destacable és la gran quantitat d’estudis que s’han dut a terme des de la publicació de la primera guia. També és cert que hem trobat una major quantitat de revisions sistemàtiques i metanàlisi pel que fa a la recerca anterior, de fet algunes de les teràpies estan redactades únicament en base a aquest tipus d’estudis que aporten el major grau d’evidència en els resultats. També hem pogut observar que hi ha un interès creixent en desenvolupar estudis de major qualitat en aquest àmbit.

    Per destacar alguna teràpia, podríem considerar que el Ioga és una de les teràpies estrelles ja que a Espanya és la més utilitzada i destacada amb una freqüència d’utilització del 32,5% per sobre de l’acupuntura (31,5%) segons l’Observatori de Teràpies Naturals.

    Perquè han analitzat només els estudis amb l’evidència més alta?

    Era el nostre objectiu plantejar una guia que pogués ser útil a nivell de pràctica clínica però que, a la vegada, estigués desenvolupada en base als resultats derivats d’estudis amb alt rigor científic. En relació amb això, hi ha un consens entre els experts en metodologia de la investigació que indica que les revisions sistemàtiques, amb o sense metanàlisi, i assaigs clínics controlats aleatoritzats, quan estan ben dissenyats, ofereixen resultats fiables. Per tant, si el nostre objectiu era proporcionar una guia que impulsés la pràctica basada en l’evidència, havíem de centrar-nos en aquest tipus d’estudi.

    D’altra banda, un dels motius pel que hem pogut basar-nos en aquest tipus d’estudis és la gran quantitat de literatura científica produïda des que es va publicar la versió anterior d’aquesta guia.

    Dels estudis analitzats, n’han trobat algun en que la conclusió sobre l’eficàcia i seguretat d’alguna de les teràpies sigui negativa i dugui a no recomanar-ne el seu ús?

    En la majoria d’ocasions, a nivell científic resulta complicat donar una resposta dicotòmica de sí o no. No podem donar una resposta contundent perquè aquí caldria considerar moltes variables, com ara el tipus de malaltia, l’edat, el gènere i el tipus de variables estudiades.

    En general, i en base a les teràpies incloses en la present guia, no es pot afirmar que hi hagi efectes negatius associats a l’ús de cap de les mateixes. No obstant això, hem de destacar que nosaltres sempre parlem de les teràpies naturals com un complement i mai com una alternativa als tractaments convencionals prescrits.

    Posi’m algun exemple de les evidències trobades que l’hagi sorprès o que, per la incidència que pot tenir en els usuaris que en fan ús sigui especial rellevant tenir-ho en compte?

    Bé, el que més va sorprendre a l’equip en primer lloc va ser la gran quantitat d’estudis desenvolupats en un període de temps tan curt, parlem d’un total de gairebé 23.000 estudis científics en quatre anys.

    Un altre aspecte destacable, i que en la nostra opinió és el que més pot interessar a les persones que consultin la guia, és que hi ha una quantitat considerable d’evidència que indica que algunes de les teràpies poden ser molt efectives quan s’utilitzen com a complement al tractament convencional, però tenint en compte que en la majoria d’ocasions l’ús alternatiu d’aquestes teràpies no ofereix beneficis substancials.

    Ens ha sorprès la gran quantitat d’evidència que recolza la utilització del Ioga com a teràpia complementaria a diferents àmbits com pot ser la salut de la dona durant l’embaràs, ja que s’ha demostrat que el Ioga és una teràpia efectiva per millorar la depressió pre i postpart. També hi ha evidència que indica que el Ioga en combinació amb la teràpia cognitiu-conductual pot millorar la salut mental de persones que pateixen de trastorn de pànic.

    Fins quin punt és important aflorar la literatura científica, l’evidència existent, per entendre com aquestes intervencions poden contribuir al benestar de les persones?

    Si pretenem oferir cures d’excel·lència en l’àmbit de la salut, és essencial que les nostres actuacions es basin en la millor i més actual evidència científica. Només d’aquesta manera podem garantir la millor atenció als nostres pacients. A més, resulta lògic pensar que si aquest pensament s’aplica en la infermeria i en la medicina convencional, també s’apliqui pel que fa a les denominades teràpies naturals o complementàries.

    Hi ha grans diferències entre teràpies, pel que fa al número d’articles analitzats. Trobem que acupuntura, digitopuntura o Ioga, estan per sobre de la cinquantena mentre que d’altres com cromoteràpia, naturoteràpia, Xiatsu o la teràpia floral de Bach en tenen menys de cinc. A què pensa que és degut?

    Un dels arguments per poder justificar aquest desequilibri entre les diferents teràpies en termes de publicacions científiques podria explicar, almenys en part, per la popularitat de les mateixes. Fins al moment, el Ioga és la teràpia a la qual més freqüentment recorren les persones que busquen millorar el seu estat de salut. En relació amb l’acupuntura, és la teràpia més rellevant dins de la medicina tradicional xinesa i és possible que aquest fet pugui influir en l’atenció que es presta a aquesta teràpia.

    Per contra, en el cas de la teràpia floral de Bach hi ha un vuit pel que fa a estudis científics independents i per aquest motiu, tot i existir literatura, no es pot incloure en la guia ja que pot estar potencialment esbiaixada per interessos comercials.

    A la Guia s’explica que s’ha elaborat amb les mateixes directrius i criteris d’avaluació que la Registered Nurses Association of Ontario (RNAO) va fer per al programa d’Implantación de Bones pràctiques en cures (BPSO) adoptat per la Unitat de Recerca en Cures de Salut Investen-ISCIII Del Ministeri d’Economia i Competitivitat. Per què és important?

    Quan es realitza qualsevol recerca és important seguir un procés establert que doni rigor al mateix i faci que els resultats siguin fiables. En aquest cas concret, la RNAO és un organisme de gran prestigi, no només a nivell de Canadà, sinó que s’ha convertit en un referent mundial pel que fa al desenvolupament de guies de bones pràctiques clíniques en l’àmbit de la infermeria i l’objectiu és ser un pont d’unió entre la investigació i la pràctica basada en l’evidència.

    D’altra banda la unitat Investén-isciii va iniciar ja fa molt temps la implantació del model a diferents CCAA, per tant, és lògic que tothom seguim uns criteris homogenis alhora de classificar i entendre els nivells d’evidència científica.

    A banda del treball de camp dels autors i autores, quin paper han tingut els revisor/es de la guia?

    Per a cada una de les teràpies incloses en la guia s’ha seguit un procés anomenat «per parells» tant en el procés de selecció i avaluació dels estudis com en el procés d’extracció de dades. Aquest mateix procés es va extrapolar a la revisió externa de la guia, per a això es va recórrer a professionals aliens a aquesta investigació. Per cada teràpia hi va haver dos revisors, un professional expert en la teràpia i que es va encarregar de revisar el contingut i un professional expert en metodologia de la investigació per assegurar el rigor de tot el procés d’investigació i que, en última instància fa fiables els resultats presentats.

    Un cop acabat aquest treball, quina és la seva valoració pel que fa a l’estat de l’interès de la comunitat científica per avançar en l’evidència sobre aquests instruments? En comparació al nº d’articles trobats i les temàtiques en comparació amb l’anterior guia? Quina és l’evolució que estima en aquest sentit?

    És innegable que hi ha hagut un augment pel que fa a l’interès de la comunitat científica en relació a aquest tipus de teràpies en un intent de donar resposta a les necessitats dels nostres pacients. A més, sembla que aquesta tendència es mantindrà en els propers anys a causa del increment progressiu de la seva utilització per part de la població general.