Just Deploy It!

Autor: Elisabet Puigdollers Mas

  • Com construir un vincle segur

    • Ei, Eli, com vas? Ja dorms?
    • Hola! Doncs una mica més perquè ara ja només fem biberons i ens ho repartim
    • Ah ostres, no fas pit?
    • No, no en faig
    • Bé, no passa res no? Sí que el vincle amb la teta és més fort, però segur que creix ben sana

    Us sona? Corre la teoria que el vincle amb les nostres criatures es construeix mitjançant l’alimentació, i en concret, amb el pit. Quant de temps de pit garanteix un vincle segur? Com més pit major vincle? Les persones adoptades no tenen vincle amb les seves mares o pares? Dit així sona ridícul i més quan constatem que si fos cert, estaríem parlant que la meitat de la humanitat estaria desvinculada de les seves mares o figures cuidadores. Així i tot, aquesta teoria té bastants adeptes, també entre cert personal mèdic i no mèdic que acompanya maternitats i criances.

    Val a dir que relacionar el vincle, en aquest cas vincle segur, amb l’alimentació no és una teoria nova. La defensaven psicòlegs conductistes i psicoanalistes als anys cinquanta, però segueix vigent malgrat que ha estat desmentida, ja no només pel sentit comú i l’experiència personal de moltes dones que no han donat el pit o de famílies adoptives, sinó també a partir d’evidència científica.

    Deixant de banda per un moment el maltractament animal de l’experiment de Harry Harlow amb macacos rhesus, en aquella època ja va descobrir que el primer vincle no es construïa amb l’alimentació, sinó amb la resposta afectiva que es donava a les cries. Així doncs, no només el vincle segur no es construeix amb el pit, sinó que no es construeix amb l’alimentació, és a dir, tampoc amb el biberó. He de dir-vos que la meva filla a dia d’avui està alimentada amb biberó que dono jo o el pare i de tant en tant l’àvia, l’avi, la tieta…i no deixa de voler-me ni de buscar-me quan necessita reconfort i seguretat. I és quan les figures cuidadores donem resposta a aquesta necessitat de protecció, als estats emocionals i a les descobertes de la nostra criatura, que pot créixer amb un vincle segur amb nosaltres i establir relacions sanes amb la resta de la societat.

    Així doncs, portejar o no, fer pit o biberó, parir natural o no, no tenen una relació causa-efecte determinant per a l’establiment d’un vincle emocional segur. En qualsevol cas, quelcom que sí que contribueix a construir un vincle segur, entre d’altres, és que les dones estiguem emocionalment acompanyades en un període de màxima vulnerabilitat per així poder cuidar les nostres criatures i respondre als seus estats emocionals. I això passa primer de tot, per respectar i acompanyar les nostres decisions durant l’embaràs, el part i el postpart, sense judicis ni dogmes. Nosaltres ja ho sabem i per això sovint ens repetim allò de “cuidem-nos per poder cuidar” però que és tan difícil de complir perquè alhora xoca amb molts altres missatges que rebem que ens exigeixen entrega absoluta sumada a un acompanyament insuficient.

    A mi mateixa, una llevadora em va dir que calia que només jo portegés al meu bebè, que no ho fes el pare de la criatura perquè el bebè em necessitava només a mi. Com us podeu imaginar, després de parir no tenia la faixa abdominal ni el sòl pelvià com per sostenir una criatura gaire estona. Un altre exemple, una amiga amb una mastitis crònica i després de 3 ingressos hospitalaris durant els primers 2 mesos m’explicava que una llevadora li havia dit que si no volia donar el pit i decidia extreure’s la llet i donar-la amb biberó, era important que només ho fes ella, malgrat estar esgotada. Quan he llegit altres consells per l’estil, sovint anaven acompanyats de teories psicològiques tretes de context o d’arguments essencialistes. Per sort, la meva filla té una tieta camerunesa que ens permet veure la realitat des d’un altre punt de vista més pràctic i poder relativitzar. Per a ella és impensable no criar en comunitat, i això passa per repartir-nos les tasques entre tota la família. I ens diu que al seu país ho fan així perquè la mare es pugui recuperar i estar bé per respondre a les necessitats del nadó i treballar. De fet, més d’una vegada m’ha tret la nena dels braços i m’ha enviat a dormir.

    El doctor Ramon Riera, metge-psiquiatre i psicoanalista amb més de 30 anys d’experiència, exposa al seu llibre “La connexió emocional”, on explica molt detingudament com construïm aquestes connexions emocionals que ens vinculen entre nosaltres, que “un nen que repetidament veu com la seva motivació per compartir els seus interessos i estats emocionals queda frustrada, es formarà un sentiment pla, buit i desvitalitzat sobre ell mateix i sobre el món que l’envolta”. Així doncs, de forma molt simplificada, podríem assumir que per establir aquest vincle segur hem de respondre i validar els interessos i estats emocionals de les nostres criatures, i això passa per desenvolupar “el complex sistema d’intercanvi de senyals expressives (gestos, sons vocals, mirades) que permeten compartir els estats afectius”.

    Així doncs, per bé o per malament, establir un vincle segur amb les nostres criatures serà una mica més complex que triar si donem pit o biberó o si portegem o no i ens suposarà, primer, un treball personal per identificar i cuidar els propis estats emocionals per així, després, poder entendre i donar resposta als de la nostra criatura. I per això diem que la criança és un procés de descoberta personal molt intens que a vegades serà preciós i a vegades no, i on el millor que podem fer és acceptar que ho farem suficientment bé.

    *En especial agraïment al dr. Ramon Riera per revisar l’article amb estima

  • La sororitat no es paga

    Imagineu el soroll de la caixa registradora i aneu sumant: curs de preparació a la ma(pa)ternitat: 150 €, ioga prepart: 30 € la sessió, subscripció a un canal amb informació sobre maternitat i criança: 100 €, visita d’assessora de lactància: 70 €, curs en alimentació complementària: 90 €, visita de pediatra privada: 70 €, curs de preparació a la lactància, curs de primers auxilis, curs de massatge infantil, llibres diversos per omplir una biblioteca, curs de criança conscient, curs d’educació emocional, visites de recuperació del sòl pelvià…

    Vist tot junt és fàcil pensar que és una exageració i que a ningú no li passaria pel cap comprar-ho tot. Però el cas és que moltes de nosaltres, acabarem adquirint, com a mínim, uns 4 o 5 ítems d’aquesta llista. I si ho fem, és perquè la informació que s’hi dona o el servei que es presta és necessari i en molts casos, de major qualitat que el que rebem dels serveis públics. Així doncs, aquesta llista és un exemple més de la manca de suport públic a tot allò relacionat amb la maternitat, de la privatització de la salut de les dones i de l’acompanyament a la criança.
    I molt probablement, el canal per on ens arribarà la informació de tots aquests cursos i serveis és Instagram.

    L’augment de comptes de mares mostrant el seu dia a dia amb les criatures i exposant les seves reflexions sobre la maternitat i el volum de seguidores que tenen és simptomàtic de què necessitem trobar-nos entre nosaltres i que volem parlar «públicament» de maternitat i criança. Ara bé, aquest boom també s’explica per la manca d’informació i acompanyament que obtenim pels canals tradicionals i públics, així com la dificultat que tenim de construir xarxes de cures entre el nostre entorn en un context de nuclearització familiar i de comunitats atomitzades.

    He sentit dir a moltes mares que Instagram les ha salvades. I no puc evitar compartir el sentiment i alhora estremir-me una mica quan ho sento. Instagram no és un canal d’informació contrastada ni científica, exceptuant alguns comptes, ni un espai de suport entre dones i menys de sororitat. En la majoria de casos és un canal de construcció de la identitat pública i de captació de noves clientes. Ara bé, és cert que a moltes ens ha salvat, especialment durant època Covid, perquè hi hem trobat consells, recursos valuosos i ens hem sentit identificades amb altres dones que comparteixen les seves experiències amb la maternitat. Per altra banda, seguint-les també ens hem sentit culpables o enganyades de no viure la maternitat de la mateixa manera o ens hem vist impulsades a adquirir qualsevol producte per ser millors mares.

    Jo mateixa vaig tenir el part natural, ràpid i respectat que es pregona per la xarxa, però no vaig plorar d’èxtasi ni d’emoció com a les fotos que havia vist, sinó que ho vaig viure gairebé com un tràmit, i això també em va fer sentir culpable. La confiança a cegues que podem arribar a donar a moltes instagramers és fruit de l’educació que hem rebut on no hem après a confiar en les nostres capacitats, el nostre criteri, ni instint i en la soledat amb què vivim la vulnerabilitat que suposa un embaràs, part i postpart.

    Així doncs, a causa de la desídia dels serveis públics i la violència obstètrica que patim, hem de constatar les mares, pediatres, llevadores, assessores diverses instagramers, com una nova font d’informació i acompanyament a les maternitats. Per això m’agradaria demanar-los que assumeixin que el seu poder d’influència no està exempt d’una immensa responsabilitat i que nosaltres ens les mirem amb ull crític. Algú pensarà que no és necessari, ja que de forma desinteressada estan suplint les mancances dels serveis públics, però la realitat és que molts d’aquests comptes tenen associada la venda de productes i serveis. Malgrat que es venguin com a canals de suport entre dones, el que en definitiva som és una cartera de clientes.

    En l’era del capitalisme rosa, les reivindicacions feministes han perdut càrrega política i en molts casos han esdevingut reclams publicitaris. No és estrany que en la publicitat de la majoria dels productes i serveis vinculats a la maternitat s’emprin paraules com «sororitat», «criança feminista», «cures al centre», «maternitat empoderada»… Això es deu a la manca d’estudi i coneixement de la història i la teoria feminista al nostre país i l’assumpció generalitzada que el feminisme és només una forma de viure i no una lluita política col·lectiva que reclama com a mínim, noves polítiques públiques. No he vist en aquests comptes cap reclam en aquesta línia.

    Així doncs, més enllà de si seguim o no aquestes influencers, urgeix que li reclamem a l’Administració que compleixi amb les seves funcions i treballi per garantir els nostres drets sexuals i reproductius. Si no ho fem, estarem contribuint a la mercantilització de l’acompanyament a les maternitats i del suport mutu entre nosaltres, sense gaire consciència ni debat del què això comporta en termes de bretxes socials.

    És també en aquest context de mercantilització de les relacions humanes que com a feministes hem de recordar-nos que la sororitat no es paga i que l’activisme no es cobra. Amb això no vull negar el dret que tenim les dones de guanyar diners d’allò que dominem o ens apassiona. Fins i tot, és una qüestió de coherència amb els mateixos ideals. Jo mateixa he cocreat una consultoria amb perspectiva feminista, però en cap cas treballar-hi em converteix en activista. Totes les iniciatives laborals amb perspectiva feminista són necessàries i diria que urgents i poden contribuir al moviment. Tanmateix, no s’han de confondre amb l’activisme que podem fer cadascuna de nosaltres, sense un rèdit personal en termes econòmics, ni tampoc de poder ni de reconeixement públic. Així mateix, el nostre desconeixement i fins i tot negació dels lideratges positius, en l’era del personal branding, ha derivat en l’aparició de dives feministes i gurús de la maternitat i ha comportat que fins i tot ens costi imaginar espais igualitaris que tinguin l’únic objectiu de cuidar-nos i reivindicar-nos, sense tutories.

    En definitiva, no podem parlar de sororitat si hi ha una mercantilització del suport mutu, si una sola persona en treu un benefici personal en format de major poder, ingressos i visibilitat pública que no repercuteix a la comunitat i si no hi ha per objectiu comú la lluita feminista. Per aquest motiu, fins i tot en xarxes de criança obertes a tothom no està garantida la sororitat. Ens la trobarem quan hi hagi el desig i la pràctica real de cuidar-nos entre nosaltres i de contribuir a un canvi social feminista, sense quotes d’entrada ni comissions, entre iguals i des de les nostres vivències diverses. I no només no és difícil fer-ho, sinó que és realment bonic i alliberador intentar-ho.

    *Gràcies a la Marta, la Maria, la Júlia i la Mireia, sense elles aquest article estaria ben desenfocat.

  • Tetes, biberons i feminismes

    «Alletar no fa mal”, “el bebè té el reflex natural de succionar i sap mamar”, “tens la llet que el teu bebè necessita”… Aquestes i moltes altres frases són les que sentim les dones qui serem o som mares per part de personal sanitari, doules, assessores de lactància, matriactivistes, família, influencers, etc. Malgrat ser del tot certes, no s’explica que, en molts casos, això només serà així si la mare hi destina grans esforços, molts plors, cansament i moltes hores de visites d’acompanyament a la lactància. Per aquest motiu, dir-les obviant tota la realitat que comporta alletar és generar falses expectatives que acaben amb frustracions i sentiments de culpa. “No he fet prou”, “tothom pot i jo no”, “he fracassat”, “em sento enganyada”, “quina vergonya donar biberó”… Són moltes idees que ens passen pel cap a les qui no ens funciona del tot la lactància materna o que simplement, hem cregut que seria quelcom senzill perquè és allò natural. Ara bé, quan ens hi hem trobat, ens hem adonat que o bé no és tan senzill com pensàvem, o que no ho podem sostenir o que simplement no estem disposades a passar per allò. Això sí, després d’un procés de dol i de culpabilització que es viu en solitari. On és la sororitat aquí?

    Posar les cures al centre i reivindicar un sistema polític que contempli la maternitat i la criança com un dels seus eixos vertebradors és una lluita feminista imprescindible. Ara bé, en certs entorns, i cada vegada de forma més extensa a causa dels discursos que corren a les xarxes socials, sembla com si la lactància materna fos per si sola una pràctica feminista. Si bé és cert que cal reivindicar que tenim el poder d’alimentar les nostres criatures enfront de la pressió contrària de les indústries alimentàries, hem de vigilar com es fa aquesta reivindicació. Que moltes dones sentim pressió social per alletar demostra que, encara que amb bones intencions, hi ha quelcom que no s’està fent bé. Que un tipus de lactància esdevingui gairebé una norma de conducta en certs entorns, fa que com a mínim, ens hàgim de qüestionar com s’està promocionant la lactància materna i més si es ven com el camí cap a l’emancipació i empoderament de les dones.

    El primer error d’estratègia en els discursos prolactància materna és que les seves destinatàries siguin només les dones. Les dones necessitem molta informació, no que ens convencin. De fet, a Espanya, un 71% de dones alleten almenys les primeres 6 setmanes segons dades de l’Enquesta Nacional de Salut. Això demostra que la majoria de mares tenen la voluntat de fer-ho. Així doncs, si la xifra va baixant a mesura que passen els mesos és perquè potser el que caldria és formar millor a tot el personal sanitari perquè sàpiga acompanyar-ho des del minut zero, se’ns expliqui abans de parir què comporta alletar sense essencialismes, així com les altres opcions que tenim. A més a més, cal suport públic de qualitat i continuat per no haver de dependre de suport privat, ampliar les baixes parentals, impulsar mesures que propiciïn la corresponsabilitat, etc. Tot això implica quelcom d’imprescindible: deixar de destinar els discursos que pretenen impulsar la lactància materna a les mares i iniciar una lluita política per afavorir-ne les condicions òptimes, i així qui ho vulgui i pugui fer, que ho faci amb informació real i completa i tingui el suport públic necessari. Perquè si no el que arriba a la majoria de mares és la responsabilitat i la pressió d’haver de complir amb un tipus de lactància, que pot resultar ser molt intensiva i complexa.

    Una altra trampa és considerar que tota lluita per la lactància materna és feminista. Avui que el feminisme està en voga, qualsevol s’apunta al carro i cal ser curoses si no volem buidar la paraula de contingut. Si bé és cert que alletar pot ser una pràctica feminista molt potent, també pot no ser-ho, de la mateixa manera que donar el biberó. Defensar que pel sol fet d’alletar s’està posant la vida al centre i per tant s’està lluitant per un sistema més feminista no és cert. És evident que les pràctiques individuals són imprescindibles per a la lluita política, però sense una lluita pública i en comú que realment tensi la divisió entre allò privat i allò públic, simplement estarem tancant les dones a casa altra vegada. I malauradament, de moment, només algunes activistes, com l’Esther Vivas, estan destinant els seus esforços i missatges cap a aquesta lluita política, més enllà de defensar la lactància materna en si mateixa. I com que això no està succeint de forma generalitzada, s’està contribuint, sense voler-ho, a distingir entre bones i males mares.

    Així doncs, ara que es reivindiquen les cures i l’economia feminista, la maternitat s’ha ubicat a l’epicentre de la històrica disputa entre el feminisme de la diferència, de caràcter biologicista, i el feminisme de la igualtat. Potser un punt de trobada seria reivindicar que les dones visquem la maternitat com la sentim més plaent cadascuna de nosaltres, com feia Maria Llopis a Crític, i afegiria, que perquè sigui així cal que configurem un statu quo que ho respecti i impulsi. Segurament canviarien moltes recomanacions, discursos i missatges que rebem les dones per totes bandes, podríem escollir lliurement com fem de mares, sense judicis i amb suport públic, i així construir plegades una societat que sigui realment un xic més feminista.