Just Deploy It!

Autor: Enric Feliu

  • Pep Martí, un mestre

    Quan vaig aterrar a la Plataforma Pel Dret a la Salut , precedent immediat de la Marea Blanca de Catalunya jo no era més que un jove (tenia poc més de 40 anys) inexpert (només el bagatge de poc més d’un any de lluita en una petita plataforma de poble contra les retallades de Boi Ruiz allunyat geogràficament del que era el 15M ).

    Encara no sé per quina afortunada combinació del destí em van acollir tres Joseps : el Pep Cabayol , el Josep Vallhonesta I el Pep Marti. I em vaig convertir en un aprenent de tots ells. D’un vaig  intentar aprendre tot allò que feia referència al món de la comunicació, del segon , l’aspecte organitzatiu. La praxis en aquest tema va ser amb la bona gent de SAP Muntanya, amb el Carlos i la Trini). I amb el Pep Martí, els conceptes bàsics sobre sistema sanitari I salut. Si …vaig fer un màster accelerat amb uns veritables mestres.

    El Pep Martí tenia una presencia imponent , alt com un Sant Pau, ideal per a presidir les primeres trobades de la Marea Blanca de Catalunya.  Impecable  en les formes, quan es va incorporar a l’equip d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona el primer que va fer va ser un pas endarrere dins de Marea Blanca de Catalunya . No era només un teòric, algú que donava contingut ideològic a la Marea Blanca de Catalunya sinó que també havia estat responsable de gestió a l’Hospital Vall Hebron. Una combinació molt poc habitual.

    La gent de la SAP Muntanya l’adorava. I ell a l’inrevès també. Era un convençut del paper de la ciutadania en la defensa del dret a la salut i el sistema sanitari públic així com de la imprescindible i necessària participació de la gent ciutadana en la gestió del nostre sistema sanitari.

    Però cal destacar un aspecte també interessant com els anteriors:  la seva participació en diferents moviments mediambientals. A l’igual  que el Pep Cabayol entenia que no es podia parlar de salut sinó es parlava també de medi ambient. Quan no eren temes relatius a l’aigua, eren les incineradores,  la qualitat de l’aire…. I evidentment el paper de l’emergència climática  sobre la nostre salut.

    Li havia d’haver respost un email la setmana passada però jo anava molt atrafegat. Torno a tenir la mateixa sensació que amb el Pep Cabayol: encara ens restaven moltes converses pendents perquè aquest jove aprenent  pogués seguir  en el llarg i inacabable camí de la saviesa.

  • No és pas cap història de Nadal

    Ella podria ser la meva àvia. O el teu avi. Com moltes altres, pateix Alzheimer. Però amb això no ens ajustem a la seva realitat: «Estando actualmente en una fase de demencia moderada. Es dependiente para todas las actividades complejas de la vida diaria y necesita supervisión y ayuda para alguna de las básicas. Los déficits cognitivos y funcionales son irreversibles y van a empeorar a medio plazo».

    A principis de desembre, després del seu rutinari passeig habitual, explica a la família que ha caigut, que l’havien ajudat a aixecar-se però que tenia un dolor intens en el turmell dret i al genoll esquerre, on es veien senyals de la caiguda. La família contacta amb el servei de teleassistència, que remet una ambulància. Serà el personal del servei d’emergències el que decidirà portar-la a l’hospital, ja que cal una radiografia. Però, malgrat la seva dependència, per protocol Covid anirà sola al centre hospitalari en l’ambulància. El personal de l’ambulància pren referència dels antecedents l’àvia i anota els telèfons de les seves filles. Serà l’hospital qui es posarà en contacte amb elles. La família insisteix a facilitar-li tant la bossa com el GPS, però els asseguren que no cal, ja que mai restarà sola en cap moment.

    Passa una hora d’ençà que l’ambulància ha marxat amb l’àvia, però ningú es posa en contacte amb la família i, per tant, serà la família qui vagi cap a l’Hospital del Sagrat Cor per a saber-ne alguna notícia. Un cop al servei d’urgències, s’informa la família que l’àvia ha estat donada d’alta i ha marxat pel seu propi peu. Sí, ha marxat. Malgrat els esforços revisant tota la zona d’urgències, no hi és. El responsable del servei d’urgències explica a la família que l’àvia estava ben orientada i que era apta per a tornar a casa per si sola, i diu que no tenia cap referència dels antecedents mèdics de la pacient. No estava la informació del SEM en la documentació d’ingrés? No van mirar l’historial mèdic de la pacient? Hi ha massa preguntes per a les quals calen respostes.

    Només la solidaritat i la fraternitat de les xarxes socials va permetre localitzar-la gairebé sis hores després, desorientada, amb fred i dolor, pels carrers de Barcelona. Si un centre hospitalari troba normal que una àvia de 80 anys en bata, sense identificació ni diners, que ha arribat en ambulància per lesions, marxi sola cap a casa, sense avisar a la família, tenim un problema molt greu.

    Si després que doni voltes durant hores per Barcelona sense rumb, el Departament de Salut no depura cap mena de responsabilitats, si com societat no tenim cura dels nostres avis i àvies, com podrem tenir un futur?

    Podria ser la meva àvia. La teva. La seva. La de totes. No permetis que pugui succeir de nou.

  • Negoci per uns quants, patiment per moltes

    En l’època de Boi Ruiz, quan la Gerència d’un Hospital volia tancar una planta de llits, hi posava un cadenat a la porta. Ara ja no cal. N’hi ha prou que, des de l’àrea informàtica, se’ns bloquegi la disponibilitat de llits d’una planta sencera. Els temps tecnològicament han avançat, però sempre actuen igual.

    Això va succeir a Tortosa, a l’Hospital Verge de la Cinta, amb la planta de traumatologia. I quin era el motiu de tancar una planta de llits sencera, ens podem preguntar? Clar, la Covid. Doncs no. La realitat és que es va tancar aquella planta a fi que els metges de guàrdia amb presència física poguessin descansar. No hi havia cap altra opció? Segurament sí, ja que un Hospital disposa de forces recursos i altres espais, però segurament era l’opció més fàcil.

    I esdevé una pràctica habitual. Després van reobrir la planta de trauma, però per acabar tancant la de tocologia i obstetrícia, bloquejant els llits corresponents.

    La primera conseqüència directa i immediata és que els pacients ocupen llits d’altres especialitats que no són les que els hi correspondrien. Els pacients es dispersen per tot l’hospital i es barregen.

    Una segona conseqüència és que els pacients que estan a urgències pendents de llits triguen hores i hores a ingressar a planta i, de fet, segueixen a urgències, malgrat rebre tractament assistencial. Ara ja tenim pacients de totes les especialitats, no només barrejats a les plantes de l’Hospital, sinó també a les urgències. Les urgències es transformen així en una planta més de l’hospital. L’afegit és la sobrecàrrega de treball de les treballadores i treballadors sanitaris i no sanitaris de les urgències. Un gran exemple de capacitat de gestió d’una direcció.

    Una altra conseqüència del bloqueig de llits és la possibilitat d’altes forçades de pacients que retornaran més endavant com a reingressos.

    Tenir menys llits públics implica que es produeixin derivacions d’intervencions a la clínica Terres de l’Ebre antiga Aliança, gestionada per Tortosa Salud SL i Fundació Gesad, col·laboradores i associades a la Unió Catalana d’Hospitals, la gran patronal.

    Tancar plantes senceres de llits públics, pagats amb els recursos públics de tots i de totes, és un altre exemple de degradació del sistema públic. I amb l’avinença dels responsables sanitaris de les Terres de l’Ebre i Catsalut.