Just Deploy It!

Autor: Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública

  • La sanitat pública que necessitem per a la reconstrucció social i econòmica

    El dia 3 de juliol de 2020 van aprovar les Conclusiones sobre Sanidad y Salud Pública de la Comisión de Reconstrucción Económica y Social formada al Congrés dels Diputats.

    Sobre les mateixes, que han incorporat bastantes millores respecte a l’esborrany inicial utilitzat per la Comissió de Sanitat i Salut Pública, i tot i que encara poden realitzar modificacions al text en el debat que tindrà lloc al Congrés dels Diputats, previsiblement la penúltima setmana de juliol , des de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP) hem de fer les següents consideracions:

    En primer lloc el text de les ‘Conclusions’ és especialment feixuc, en molts casos rebuscat, confús i poc comprensible, amb contradiccions entre algunes de les recomanacions. Aquesta mateixa redacció dificulta l’anàlisi i qüestiona la precisió de les conclusions i, per tant, resulta complicat conèixer quina serà la seva aplicació pràctica als serveis sanitaris.

    Des de la FADSP vam assenyalar en el seu moment que hi havia quatre objectius centrals en aquesta Comissió, garantir un finançament suficient per a la Sanitat Pública, el que incloïa controlar l’exagerat despesa farmacèutica, reforçar la Sanitat de gestió i titularitat pública, potenciar l’Atenció Primària i la Salut Pública, i prendre mesures urgents que ens permetin afrontar un probable rebrot o una nova pandèmia en millors condicions sanitàries (veure document Propostes urgents per a la Sanitat Pública després de la pandèmia). Per això, avaluar les conclusions té a veure amb les expectatives que es plantejaven, i per això podem dir que aquestes ‘Conclusions’ presenten alguns aspectes / avenços positius, clares insuficiències, i moltes ambigüitats, i per tant, deixen molts problemes sense resoldre. I, per descomptat no han estat a l’altura del clam de ciutadania i professionals que exigia un reforçament i reconstrucció d’una Sanitat Pública que durant la pandèmia va demostrar les evidents debilitats que patia, en gran part seqüeles de les retallades i les privatitzacions a què havia estat sotmesa pels governs de PP a nivell central i autonòmic.

    A continuació exposem la nostra valoració concreta de les Conclusions aprovades per la Comissió de Reconstrucció i algunes propostes per avançar.

    Anàlisi de les conclusions

    1. Governança

    És un apartat molt inconcret, de propostes genèriques, moltes vegades realitzades en termes semblants, que es repeteixen diverses vegades, que han de desenvolupar-se a posteriori de manera concreta i que poden tenir resultats positius o negatius depenent de com es faci aquest desenvolupament. Dues qüestions importants a ressaltar: en primer lloc la proposta 1.2 que respon a la necessitat de garantir l’accés a l’atenció sanitària a totes les persones que estan al territori del nostre país i que s’ha revelat tan important durant la pandèmia, el que vènia sent reivindicat de manera reiterada per nombroses organitzacions, entre d’altres la FADSP (i que sembla tenir més relació amb el model sanitari que amb la seva governança); la segona és l’emplaçament a un calendari de reformes legislatives que concreti les mesures a adoptar (encara que encara està per determinar quines haurien de ser aquestes).

    Un fet cridaner és que en la conclusió 2.5 es torni a utilitzar el terme pacient en lloc d’usuari o ciutadà o població. Evidentment, un retrocés a una època anterior a la Llei general de sanitat.

    2. Recursos humans i professionals

    En general promou un augment del personal dels centres sanitaris, disminució de la precarietat i incentius econòmics per fomentar les places de difícil cobertura, de nou sense concretar. En tot cas obvia dues qüestions claus: la necessitat d’augmentar de manera significativa el personal d’infermeria en la Sanitat Pública i de garantir la convocatòria de totes les places de formació especialitzada (MIR, AIR, etc), encara que si assenyala la necessitat del seu increment amb dues formulacions diferents (conclusions 8.3 i 11). D’altra banda, planteja regular i finançar la formació continuada des de les administracions sanitàries, el que és positiu, però resulta incomprensible que se doni un paper rellevant a universitats i col·legis professionals obviant a altres agents, més independents i, en molts casos, més qualificats. Finalment, crida l’atenció que no es faci cap menció a la dedicació exclusiva, que és clau per garantir una major dedicació i el reforçament de la Sanitat Pública i la desaparició de la col·lusió d’interessos entre la Sanitat Pública i el sector privat.

    3. Atenció Primària de Salut

    És probablement el tema millor desenvolupat, a destacar la necessitat de potenciar la infermeria comunitària, de millorar la coordinació Salut Pública, d’incrementar el personal d’AP (medicina, infermeria, treball social, personal administratiu, etc.), i d’atenció als centres sociosanitaris des de l’AP. Falta el necessari desenvolupament de sistemes de participació social i professional.

    4. Salut Pública

    Un altre tema ben plantejat, tant en la necessitat de reforçar els dispositius de Salut Pública, la creació d’un Pla d’Emergències de Salut Pública, un re nacional de dipòsits de reserva de material sanitari estratègic (proposta realitzada per primera vegada per la FADSP), crear Equips de Resposta Ràpida, avançar en Sistemes d’Informació de Salut Pública, que tant s’han trobat a faltar en aquesta crisi, etc. En tot cas, pensem que la creació d’una agència o institut de Salut Publica seria convenient precisament per poder coordinar i integrar totes aquestes tasques perquè poguessin fer-se efectives.

    5. Recerca R + D + I, fàrmacs i vacunes

    Es tracta d’un aspecte clau en el que el nostre sistema sanitari ha evidenciat clares insuficiències i s’ha vist especialment penalitzat per les retallades de les legislatures del PP. Conté tres aspectes, dos positius com són el compromís de majors fons per a la investigació i la consolidació dels grups investigadors en el SNS i un altre molt negatiu com és propiciar l’anomenada «col·laboració publicoprivada», que realitzada sense garanties, afavoreix els interessos i els negocis privats amb fons públics, amb escàs o nul control i propicia situacions com la del remdesivir amb preus escandalosos i amb contractes d’acaparament per algun país. No té sentit posar fons públics en investigació si no es garanteix una estricta regulació i l’existència de llicències no exclusives.

    Entenem que cal treballar per garantir que les vacunes eficaces, si és que s’aconsegueixen, siguin considerades com a béns públics universals, accessibles per a tota la població.

    6. Transformació digital

    En general, és positiva la posada en marxa d’una Estratègia Nacional de Transformació Digital del SNS, encara que cal ser conscients de les seves limitacions, que no pot substituir l’atenció directa, especialment en les persones que més necessiten a el sistema sanitari (gent gran, discapacitats, etc) i que la confidencialitat i el control de les dades pel sistema sanitari públic són claus

    7. Coordinació dels serveis sanitaris i socials

    Creiem que és molt important ressaltar la necessitat de coordinació entre serveis sanitaris i socials, de l’atenció des de l’AP a les persones que estan en les residències, i el desenvolupament d’una xarxa de llits de mitjana i llarga estada, que hauria de ser de titularitat i gestió pública, així com facilitar la permanència a la llar de la gent gran mitjançant un sistema públic d’atenció i suport domiciliari.

    En tot cas, falta major concreció (nombre de llits de mitjana i llarga estada previstes, etc)

    8. Política farmacèutica, indústria biosanitària i reserva estratègica

    És un aspecte mal desenvolupat i que reprodueix velles propostes sense avenços significatius sobre la situació actual. Hi ha diverses qüestions que ressaltar:

    • Les línies de política farmacèutica són una repetició de les ja conegudes que no han donat resultat fins al moment, torna a parlar-se de les recomanacions de la Airef que són majoritàriament regressives (veure La FADSP sobre l’informe de la AIREF sobre medicaments) i que entre altres coses inclouen un suport als copagaments que aquest dictamen proposa retirar de manera reiterativa (46.7 i 51). No es contempla en absolut com és imprescindible el contenir la despesa farmacèutica per sota el creixement de la despesa sanitària pública
    • La retirada dels copagaments, que com ja s’ha assenyalat es repeteix en dues de les conclusions, en termes diferents (46.7 i 51), i és contradictòria amb la conclusió 45.
    • Desvincular la formació continuada dels professionals de la indústria (47.2) el que és positiu i ha estat reiteradament plantejat des de la FADSP.
    • Estranyament no s’estableix la necessària regulació dels conflictes d’interès a tots els nivells de sistema sanitari
    • D’altra banda tampoc apareix la necessària constitució d’una empresa farmacèutica pública sinó per contra el «potenciar … la producció privada nacional» (55) que evidentment reforça el paper de Farmaindústria, política que és una de les causants de la situació actual
    • Es contempla la creació d’una reserva estratègica de Productes Sanitaris Crítics (58.bis) que ja s’assenyala en el 20.3 amb un altre nom «xarxa nacional de dipòsits de material sanitari estratègic» (20.3)

    9. Adequar el finançament sanitari a les necessitats reals

    En principi es fan propostes positives, com l’augment dels recursos destinats al SNS, la creació d’un Fons de Reconstrucció Sanitària plurianual, millorar la dotació de Fons de Cohesió Sanitària, activar el Fons de Garantia Assistencial, sistema d’informació, augment de llits de gestió i titularitat públiques, fons d’Innovació Sanitària, etc, així com vincular els fons a la sanitat pública de gestió directa.

    No obstant això, hi ha qüestions cridaneres que falten, com quantificar les inversions necessàries per a la Sanitat Pública que entenem hauria de ser un increment de 1000 € per càpita en els propers 2 anys, així com la seva distribució (25% per a Atenció Primària, 2,5% per Salut Pública, 2% investigació, etc.).

    10.Model d’atenció sanitària

    És un «totum revolutum» on s’inclouen qüestions diverses amb poca relació amb el model sanitari i que van des de «polítiques basades en contractes de gestió», reforçar l’AP (el que ja s’especifica en l’apartat corresponent), nova estratègia de salut mental, prevenció del suïcidi, culminar el procés de transferències de la Sanitat Penitenciària (pendent des de l’aprovació de la Llei General de Sanitat en 1986), la realització d’un pacte d’estat (ja recollit a la conclusió 1.3), etc.

    No obstant això, no diu una sola paraula sobre la necessària paralització de les privatitzacions i la recuperació del que s’ha privatitzat, ni sobre la necessitat d’integrar l’assistència sanitària de les mutualitats de funcionaris en la Sanitat Pública, ni de la necessitat de retirar les desgravacions fiscals a les empreses per la contractació d’assegurances privades, ni de la conveniència de realitzar el Pla Integrat de Salut (una altra qüestió pendent des de la Llei General de Sanitat).

    Seria millor canviar-li el títol pel de ‘qüestions diverses’ o el d»altres propostes sobre l’atenció sanitària’, que és del que veritablement tracta.

    En resum, estem davant d’un document incomplet, ple d’ambigüitats, obert a múltiples interpretacions, on s’inclouen propostes que són positives però que com gairebé totes les que conté el document estan pendents d’un desenvolupament posterior. El compromís econòmic, que és clau per poder desenvolupar la immensa majoria de les propostes, no hi és. És a dir, en l’estat actual de el text, sembla que s’ha perdut l’oportunitat per donar una resposta contundent a el clam popular i dels sanitaris de la necessitat de reforçar la sanitat pública.

    Propostes per avançar

    Un cop analitzat el document entenem que, a banda de millorar la redacció per fer-la més senzilla i concisa, eliminant a més les contradiccions i reiteracions, haurien de realitzar modificacions de la mateixa per a desenvolupar fonamentalment cinc aspectes que estan insuficientment contemplats:

    • Un compromís amb un finançament suficient amb la Sanitat Pública que es relacioni amb un augment dels pressupostos de el sistema sanitari públic per càpita per assolir la mitjana dels països de la UE, així com garantir un 25% de la despesa sanitària pública en Atenció Primària, un 2,5% en Salut Pública i el 2% en investigació
    • Canviar de manera substancial la política farmacèutica per garantir l’accés de tota la població a medicaments de qualitat a un preu raonable
    • Delimitar clarament la Sanitat Pública dels interessos privats, fomentant el sector sanitari públic en recursos, aprofitament dels mateixos, regular els conflictes d’interès, etc, a més de garantir la paralització de noves privatitzacions i la recuperació del que privatitzat
    • Engegar una agència / institut de Salut Pública per coordinar les actuacions a nivell de tot el país i elaborar el Pla Integrat de Salut
    • Incrementar de manera substancial els recursos humans de la sanitat pública especialment en infermeria en Atenció Primària

    En tots ells, així com en aquelles propostes que hem assenyalat com a positives, es necessitaria una major concreció, de mitjans i terminis, per garantir el seu compliment i utilitat per reforçar la sanitat pública.

    Entenem que encara hi ha un marge per realitzar canvis en el seu debat al Congrés dels Diputats, i per tant, creiem que és el moment d’intentar progressos en un document, que com hem assenyalat és manifestament millorable, i que en cas d’aprovar-se amb el text actual, suposaria una decepció per als treballadors sanitaris i les milions de persones, que amb la seva contenció, la seva implicació i les seves actuacions, han reclamat un reforçament en una Sanitat Pública de qualitat per a tota la població. Encara estem a temps per aconseguir-ho.

    Aquesta opinió s’ha publicat originalment a Sin Permiso

  • Regne d’Espanya: Propostes urgents per a la Sanitat Pública després de la pandèmia

    L’actual pandèmia passarà, però no sabem si potser per sempre, o torni tots els anys en forma d’epidèmia estacional, o es quedi en situació endèmica, a tot el món o només en alguns països, en tot cas caldrà preparar-se per noves situacions més o menys semblants, perquè els canvis que el nostre sistema econòmic i social s’ha produït en l’ecosistema i la globalització neoliberal tenen uns costos que encara que amb freqüència els oblidem, la realitat ens els recorda, de vegades com ara de manera tràgica.

    Les evidents deficiències

    La pandèmia ha posat en evidència alguns problemes que el nostre sistema sanitari arrossegava feia temps. El primer un baix finançament que ve d’antic i que ha disminuït per les retallades, la despesa sanitària pública se situava al voltant de 0,5-1 punt per sota de la mitjana sobre el PIB de la UE i ha disminuït des de 2009 entre 0,7 i 1 punt a casa nostra. Després un nombre molt baix de llits hospitalaris per 1000 habitants que van disminuir en més de 12.000 entre 2010 i 2018, poc personal de sistema sanitari, especialment d’infermeria, una atenció primària debilitada, escassetat de material de reserva i una important privatització, al que cal sumar unes residències amb poc personal i de baixa qualificació i en mans majoritàriament del sector privat, de fons de capital risc, amb un mínim control,

    El nostre sistema ha estat orientat essencialment al tractament de les malalties crònic degeneratives que tenen el seu origen en determinants mediambientals (contaminació, alimentació, estils de vida) econòmics (pobresa, atur, marginació, habitatges inadequats) i socials. Però els canvis introduïts pel neoliberalisme (canvi climàtic, contaminació, retallades dels serveis de salut pública i una globalització incontrolada amb un increment exponencial de desplaçaments de persones i mercaderies) ha reintroduït les epidèmies infeccioses que semblaven superades per sempre i reduïdes a països pobres, per a les que el nostre sistema no està adaptat per a enfrontar-les.

    Malgrat l’evidència de grans problemes d’equitat en salut a tot el món (i no només en els països de rendes baixes), els avenços i descobriments científics de la medicina a les últimes dècades van fer suposar que el desenvolupament tecnològic i científic, eren per si mateixos capaços de resoldre els problemes de malaltia als quals s’enfrontava la humanitat. La pandèmia de la covid19 ens ha vingut a treure de l’error, a mostrar que no vivim en l’»edat d’or», sinó que hem construït un model biomèdic, en estreta relació amb la globalització neoliberal, que promou la investigació i les tecnologies sanitàries com fonts de negoci i que entén l’atenció sanitària com «medicina comercialitzada», fins i tot en el marc d’equitat que representen els sistemes sanitaris públics. Però hi ha un altre enfocament que s’ha de tenir en compte, des de «la determinació social de la salut»: els microorganismes són només agents i la veritable raó del rebrot de les infeccions resideix en el subdesenvolupament, en el canvi climàtic, les pràctiques de la indústria agro-alimentària, el comerç i el turisme globalitzats, els insecticides, els plaguicides… Si no solucionem aquests problemes el més probable és que es repeteixin situacions semblants en un futur no llunyà.

    El suport a la Sanitat Pública

    La pandèmia ha demostrat la importància de tenir un sistema sanitari públic de qualitat amb accés universal, Què hauria passat si es mantingués l’exclusió de centenars de milers de persones implantada per Rajoy & Mato en el RDL 16/2012? Com haguessin evolucionat les coses amb un important sector de la població sense accés a l’atenció sanitària? ¿Com si les previsions dels governs de PP d’un finançament per a la Sanitat Pública del 5,13% del PIB s’haguessin complert? Com si les privatitzacions previstes pel PP a Madrid, València, etc., s’haguessin convertit en realitat? Per descomptat no pot saber-se amb exactitud, però és evident que tot hauria anat molt pitjor, no ha de ser casualitat que les dues CCAA amb majors problemes per la Covid19 siguin les 2 més privatitzades i les que menys pressupost per càpita tenen,

    La població s’ha adonat de la importància crucial d’una bona sanitat pública que és la garantia d’accés per a tots/es d’una atenció sanitària de qualitat, i també de l’important compromís dels treballadors de la mateixa en els moments crítics.

    El suport ciutadà a la Sanitat Pública és molt important, perquè com diu el Roto en una de les seves genials vinyetes «quan arribo la pandèmia els privatitzadors es van ocultar», perquè llavors les seves vergonyes van quedar a la vista, i es va comprovar el que ja es coneixia, i alguns repetíem fa temps, el sector privat es preocupa per obtenir beneficis empresarials, no per assegurar els drets de les persones i la qualitat dels serveis públics.

    Ara bé, cal aconseguir que aquesta hegemonia del que és públic cristal·litzi després de la pandèmia, i ho faci en avenços substancials en el reforçament dels serveis públics essencials com la Sanitat i els serveis socials (el paper de les residències privatitzades en l’extensió i elevada mortalitat a Espanya de la Covid19 ha estat un exemple paradigmàtic dels riscos de les privatitzacions). Convé estar vigilants perquè els «lobbies» del neoliberalisme hi són i continuaran la seva erosió dels serveis públics, en part aprofitant els errors de govern, i per descomptat els de tots els altres.

    El què necessitem fer

    Per això hem de plantejar-nos les mesures a adoptar i fer-ho amb urgència abans que l’experiència es dilueixi en la consciència col·lectiva. Aquestes mesures haurien de passar per:

    1. Finançament suficient de la sanitat pública. Cal incrementar de manera important el finançament sanitari, però cal assegurar-se un augment significatiu en € per habitant i any per situar-nos en la mitjana de la UE (el 2018 a Espanya van ser 1.617 € enfront de per ex 3.879 d’Alemanya, 3.278 de França o 2.275 de la mitjana de la UE), perquè relacionar-lo al PIB, com fa el compromís entre PSOE i OP de superar el 7% sobre el PIB, pot suposar fins i tot una disminució de les quantitats totals, amb la prevista disminució del PIB, a causa a la crisi econòmica provocada per la pandèmia. El lògic seria a mitjà termini elaborar el Pla Integrat de Salut que estableixi les necessitats de salut de la població i quantifiqui les exigències pressupostàries per fer-hi front. D’altra banda, és important avalar un finançament finalista, podria ser un fons específic per rescatar la Sanitat Pública gestionat pel Consell Interterritorial, que complementi els pressupostos autonòmics i disminueixi de forma significativa les diferències en els pressupostos per habitant que hi ha actualment entre les CCAA (i que en 2020 superaven els 500 €). En aquest ordre de coses convindria garantir la inclusió dels funcionaris en el Sistema Nacional de Salut, integrant les prestacions sanitàries de les mutualitats de funcionaris en la Sanitat Pública. També és important evitar que els possibles increments pressupostaris acabin en mans de laboratoris farmacèutics (com van sent habitual gràcies al seu poder d’influència sobre les administracions i sobre els prescriptors). En tot cas convé recordar que segons l’Observatori Social de la Caixa (abril 2020): La despesa sanitària a Espanya té un alt efecte redistributiu, sent el major de les prestacions socials en espècie. En l’última dècada, les retallades introduïdes en algunes partides han disminuït la seva progressivitat en partides com la despesa farmacèutica.

    2. Millorar la coordinació interautonòmica. La pandèmia ha posat en relleu les debilitats de la coordinació entre les CCAA i el Ministeri de Sanitat a l’hora de proposar i fer operatives polítiques sanitàries comunes. Cal establir un nou marc de cooperació interautonòmic per avançar de manera coordinada en el futur reforçant el Consell Interterritorial com a coordinador de les estratègies de salut dels 17 serveis de salut promogui un Pla de Salut consensuat per les diferents CCAA sense que suposi un nou centralisme. El Consell hauria de permetre afrontar les noves pandèmies des de l’acord, la col·laboració i la coordinació intercomunitària.

    3. Potenciar la Salut Pública. Si alguna cosa ha posat en evidència la pandèmia és la debilitat dels nostres sistemes de salut pública, poc desenvolupats des de sempre, però penalitzats especialment amb les retallades. Cal reforçar el dispositiu de la Salut Pública i desenvolupar la llei de salut pública, aprovada el 2011 i posada en hibernació pels governs de PP. Aquests serveis haurien de coordinar les seves estratègies amb l’Atenció Primària i les administracions locals per combatre els determinants de les malalties crònic degeneratives (alimentació, contaminació, sedentarisme, tabaquisme, etc.) i els sistemes d’alerta i contenció de les noves epidèmies de malalties contagioses ( grip a, Ebola, SARS, Coronavirus …) associats al canvi climàtic i la globalització. Els serveis d’epidemiologia i lluita amb les malalties infeccioses haurien de reforçar i millorar la seva capacitació. El sistema d’informació de les diferents CCAA hauria d’estar controlat i gestionat per la sanitat pública.

    4. Impulsar i desmedicalitzar l’Atenció Primària. Durant l’epidèmia l’Atenció Primària, allà on ha seguit funcionant, ha jugat en paper fonamental a l’hora d’atendre la demanda de malaltia, diagnosticar nous casos, controlar-los en els domicilis o informar les famílies sobre mesures per evitar contagis. Des dels Centres de Salut s’ha atès a pacients en residències de gent gran, i mantingut les consultes telefòniques i presencials per diagnosticar, informar i tranquil·litzar la població. Aquest nivell assistencial ha demostrat la seva capacitat per apropar els serveis assistencials a la població i gràcies al coneixement dels antecedents personals, familiars i del seu historial clínic, garantint una atenció propera i segura les persones i famílies que formen la comunitat. Però perquè pugui funcionar adequadament es necessita reforçar el seu paper en el sistema sanitari, augmentat el seu pressupost (fins al 25% del total sanitari), el personal, sobretot el d’infermeria (potenciant la infermeria comunitària) i altres categories professionals com la de psicologia, fisioteràpia, treball social per desmedicalitzar les consultes i satisfer les demandes de la població, que l’actual model transforma en malalties i tractaments medicamentosos, establint criteris mínims per TSI, millorant els seus mitjans i potenciant l’atenció domiciliària, la prevenció i la promoció. La gestió dels processos assistencials haurien d’estar coordinats des de l’Atenció Primària. Una renovada AP hauria de recuperar el seu caràcter comunitari millorant la seva coordinació amb els hospitals, serveis de salut pública, alerta epidemiològica, recursos socials, atenció a la dependència i institucions municipals, amb la participació i implicació de la població en el marc de les Àrees Sanitàries. L’Atenció Primària hauria de fer-se responsable de l’assistència a la gent gran a les residències, el que exigeix ​​que els centres de salut on hi hagi residències haurien d’incrementar els seus equips especialment en infermeria, psicologia, fisioteràpia i treball social

    5. Incrementar els llits hospitalaris de la xarxa de gestió pública. Tenim un dèficit molt important de llits hospitalaris que s’ha convertit en crític durant la pandèmia. Són necessàries entre 50 i 70.000 llits hospitalaris més a tot el país, la majoria d’elles de llarga i mitja estada. La saturació dels llits dels hospitals d’aguts pels pacients contagiats pel virus i la paralització de l’atenció a malalts amb altres patologies planteja la necessitat de crear una xarxa Llits de crònics de les que amb prou feines disposem que serveixi de matalàs per a futures pandèmies i millori l’eficiència hospitalària. Convindria també a mitjà termini fer un pla estratègic d’atenció especialitzada per a adaptar-la als nous reptes de salut.

    6. Acabar amb les privatitzacions i recuperar el privatitzat. Com ja s’ha dit la resposta a la pandèmia ha vingut des de la Sanitat Publica perquè el sector privat està interessat en la recerca de beneficis i no en garantir la salut de la població. Les privatitzacions han estat una pesada llosa sobre el sistema sanitari i han minvat de manera significativa la seva capacitat de resposta. És ara el moment d’aturar la deriva privatitzadora, que de manera més o menys silenciosa, ha continuat avançant en aquests anys. Cal abolir la Llei 15/97 de Noves Formes de Gestió i aprovar una legislació que acabi radicalment amb aquest degoteig privatitzador, blindat la Sanitat de gestió pública, i a més començar a recuperar el privatitzat en aquest temps, especialment els hospitals de Col·laboració Públic Privada, els laboratoris centrals, serveis de diagnòstic per imatge, reduir la concertació amb centres privats limitant-la al seu caràcter subsidiari respecte de la pública, suprimir els desgravaments de les assegurances privades complementàries i exigir el compliment de les incompatibilitats i la dedicació exclusiva als treballadors del sistema públic.

    7. Augmentar els treballadors del sistema públic de salut. Les retallades van propiciar una disminució important dels treballadors de sistema sanitari que ja eren comparativament baixos respecte a altres països de la UE i l’OCDE. Cal comprometre amb unes dotacions suficients de personal en el nostre sistema sanitari en totes les CCAA i també amb la formació dels professionals, augmentant les places de formació postgrau (MIR, AIR, etc), proporcionant formació continuada als mateixos independent dels interessos comercials, fomentar la dedicació exclusiva, etc.

    8. Realitzar un pla d’abordatge de les llistes d’espera. Les llistes d’espera, ja molt elevades en el sistema sanitari, s’han incrementat notablement a causa de la focalització de tot el sistema en l’atenció a la covid19. Hem de posar en funcionament un pla específic, a mitjà i llarg termini per reduir-les al que tècnicament imprescindible, aquest pla ha d’articular els recursos del conjunt de la Sanitat Pública (primària i especialitzada) i sumar una garantia de drets + recursos + sistemes organitzatius + sistemes d’informació i rendició de comptes, i que ha de tenir un caràcter estable.

    9. Crear un fons de reserva de material sanitari. Les mancances de material sanitari que han agreujat la pandèmia han estat provocades per l’absència de reserves estratègiques del mateix (agreujades per l’aprimament economicista de les existents en algunes CCAA com Madrid) i per l’absència de fabricants al país. Necessitem posar en marxa una reserva estratègica de material sanitari que podria estar gestionat pel Ministeri de Sanitat, i posar en marxa una indústria sanitària pública que acabi amb la dependència d’altres països.

    10. Control de la despesa farmacèutica i potenciar la fabricació pública de medicaments. L’augment del pressupost sanitari serà inútil, si com ha succeït durant els governs de PP, es trasllada directament a la indústria farmacèutica (més del 18% d’augment en 5 anys; 5,4% d’augment en 2019, 9,3% en farmàcia hospitalària). Cal garantir que la despesa farmacèutica creix per sota dels pressupostos sanitaris públics (entre el 0,5-1% menys) i això ha de fer-se mitjançant la fixació de preus d’acord amb els costos reals, promocionant la utilització de medicaments genèrics, la utilització de les centrals de compres per a tot el Sistema Nacional de Salut i promocionant una indústria farmacèutica pública que acabi amb els desproveïments i l’especulació (el paper durant la pandèmia de centre de farmàcia militar ha estat important i podria ser un germen de la mateixa ). D’altra banda, s’haurien d’anul·lar els copagaments establerts pel RDL 16/2012 que són un obstacle per a l’accés als medicaments que necessiten per a les persones més malaltes i amb menors ingressos. És necessari crear un organisme de gestió pública que avaluï i controli les noves tecnologies abans de la seva difusió pel sistema que podria dependre del Consell Interterritorial per donar participació a les CCAA. s’haurien d’anul·lar els copagaments establerts pel RDL 16/2012 que són un obstacle per a l’accés als medicaments que necessiten per a les persones més malaltes i amb menors ingressos. És necessari crear un organisme de gestió pública que avaluï i controli les noves tecnologies abans de la seva difusió pel sistema que podria dependre del Consell Interterritorial per donar participació a les CCAA. S’haurien d’anul·lar els copagaments establerts pel RDL 16/2012 que són un obstacle per a l’accés als medicaments que necessiten per a les persones més malaltes i amb menors ingressos. És necessari crear un organisme de gestió pública que avaluï i controli les noves tecnologies abans de la seva difusió pel sistema que podria dependre del Consell Interterritorial per donar participació a les CCAA.

    11. Afavorir la investigació sanitària pública. La investigació ha estat abandonada al nostre país d’una manera irresponsable. Tot i que no es pot fer una relació directa entre la recerca i els resultats immediats, és obvi que, sense investigació, sense ciència, no hi ha avenços en el futur, ia més s’està a costa de la utilització de les patents d’altres. Cal assegurar almenys l’1,5% del pressupost sanitari públic destinat a la investigació, i afavorir mesures que consolidin els equips d’investigadors en el nostre sistema públic. La investigació hauria d’estar dirigida a millorar la salut de la població i cal acabar amb les plataformes públic privades controlades pels laboratoris, indústria tecnològica i fons d’inversió, que estan utilitzant fons d’inversió, que estan utilitzant fons, recursos i pacients del sistema públic per a investigar nous medicaments i aparells tecnològics que patenten en el seu propi benefici.

    12. Fomentar una xarxa pública de residències de majors. El desastre de les residències ha estat un dels amplificadors de la pandèmia, que estan associats a la seva privatització en mans de fons d’inversió, entitats religioses que retallen personal, redueixen la qualitat de les instal·lacions, amunteguen pacients i incompleixen els protocols que garanteixen la seguretat dels residents. Hauria de realitzar-se amb caràcter urgent una auditoria de totes elles i intervenir les que suposin un risc per a la salut. És necessari crear una xarxa de residències de titularitat i gestió pública de grandària adequada que evitin grans concentracions, amb uns recursos suficients, en infraestructures i en personal, i cures concordes amb les necessitats de les persones que viuen en elles i potenciar els recursos previstos per la Llei de la Dependència perquè les persones majors puguin mantenir-se en els seus domicilis amb el suport de cuidadors i recursos públics.

    Es tracta de propostes a desenvolupar de manera urgent per a potenciar la Sanitat Pública i garantir la seva recuperació. A més, seria convenient analitzar la resposta sanitària durant la pandèmia, una vegada hagi remès aquesta, per a poder avaluar la resposta del sistema sanitari, i els errors i encerts que es van produir en el seu abordatge. Des de la FADSP ens comprometem a fer-ho en el major breu termini possible perquè entenem que és important per a poder treure lliçons per al futur de la nostra Sanitat Pública.

    La població i els treballadors de la Sanitat han realitzat un esforç important de solidaritat i de contenció en aquest temps que ha aconseguit contenir l’avanç de la pandèmia al nostre país. Ara és necessari que les administracions públiques responguin d’una manera eficaç i eficient per a assegurar que no torna a repetir-se la mateixa, i que, si ho fa o es presenten noves epidèmies, tenim els recursos suficients per a donar una resposta que garanteixi la salut de tots/as. Des de la societat, els treballadors de la Sanitat i les organitzacions socials hem d’exigir-ho.

    Un article traduït de Sin Permiso