Malgrat que no em considero expert en la matèria, però vist el rebombori que ha generat l’anunci, fa uns dies, que la Instal·lació Nacional d’Ignició del Laboratori Nacional Lawrence Livermore a Califòrnia havia aconseguit amb èxit, una reacció de fusió nuclear amb un guany net d’energia, crec que estic en condicions de situar la notícia en un context de realisme. El que s’ha obtingut després de més de seixanta anys de treball, amb la participació d’uns deu mil científics i amb la inversió de molts milers de milions de dòlars, és provocar una recció mitjançant un làser gegantí obtenir un 20% més de l’energia emprada en el procés. És a dir, cal posar d’entrada 100 d’energia “tradicional” per assolir-ne 20 de fusió.
És a dir, s’ha contradit aquell vell principi que l’energia no es crea, només es transforma. En aquest cas s’ha aconseguit imitar al Sol a una escala molt petita i dona esperances, segons hem llegit a la premsa, que per fi la humanitat podrà disposar d’una font neta i inesgotable d’energia. Bé, en aquesta afirmació hi ha la primera contradicció. El Sol no és inesgotable i els físics i astrònoms sostenen que acabarà extingint-se, com han fet i encara fan molts cossos solars. Ara bé, si es vol dir que a escala humana la fusió nuclear ens pot, teòricament, abastir de molta més energia de la qual la humanitat necessita durant molt de temps, molt abans que el Sol s’apagui, hi podria estar d’acord.
Després d’alegrar-me per un descobriment tants anys desitjat, voldria situar les coses en el seu punt just. És només un experiment de laboratori, i sovint les coses controlades a escala de laboratori no funcionen quan s’han de passar a l’escala productiva. Quants fàrmacs han estat un gran èxit en l’àmbit del laboratori, però mai han arribat a les prestatgeries d’una farmàcia? Quants desenganys s’han creat en malalts que ja necessiten ara aquest medicament i que mai n’arriben a disposar? I això succeeix perquè no és el mateix treballar en ratolins que passar després els resultats a l’home o la dona, sense oblidar les limitacions econòmiques: potser és tan car el pas de l’experiment a la realitat que no hi ha qui inverteixi per fer-ho possible. A quin preu sortiria el Kw d’energia de fusió nuclear? Lamentablement, les lleis del mercat condicionen la nostra vida.
Us donaré unes xifres. El consum mundial d’energia és de quasi 600 exa-juoles (un exa és un trilió, és a dir un u seguit de divuit zeros). L’experiment de Lawrence Livermore va aconseguir 2,5 mega-joules nets (2,5 seguit per sis zeros). És a dir, caldrien 240 bilions (240 seguit de 12 zeros) d’experiments idèntics per a substituir tota l’energia que actualment consumeix anualment el planeta per poder finalment dir que disposem d’una energia il·limitada. Això és el que suposa passar del laboratori a la realitat. Si em permeteu la comparació, és com haver fabricat el primer tomàquet al laboratori, després de dècades de treball, i ara calgués fer-ne un bilió.
Costa imaginar que disposem dels recursos econòmics i dels materials necessaris per assolir fer el salt. I donat que els recursos econòmics són limitats, quines partides caldria reduir (socials, d’investigacions mèdiques, d’infraestructures, etc.) per augmentar significativament la producció energètica de fusió? Sempre podem confiar que la tecnologia canviï i el que avui costa tant de fer, es pugui assolir d’una manera senzilla. Jo no crec en els miracles, ni tan sols els miracles tecnològics, i en tot cas els principis de la física i de la termodinàmica són tossuts; del motor continu dels textos de Sant Tomàs d’Aquino fa molts segles que se’n parla i, ara per ara, està per obtenir.
I una reflexió final, que per a mi és potser la més important. Suposem que disposem dels recursos per fer-ho; però, quant de temps es tardaria a fer el salt? És a dir, fer una producció energètica a escala industrial, fora del laboratori. Els més optimistes parlen de 40 anys; altres ho retarden fins a final del segle XXI. Ni en un cas ni a l’altre s’arribaria a temps per a convertir la fusió nuclear en l’eina principal de lluita contra el canvi climàtic i garantir la substitució dels combustibles fòssils, ja que caldria expandir i replicar el cas d’èxit quasi a l’infinit per a la substitució de tots els altres combustibles.
L’IPCC avisa que aquest canvi és urgent i de fet tothom parla que cal obtenir la neutralitat del CO2 l’any 2050. Per tant, confiar en la fusió nuclear per a fer la transició energètica és totalment irreal perquè la situació a la Terra serà molt compromesa si a finals del segle XXI si no hem assolit eliminar per complet l’ús dels combustibles fòssils. I obtenir les fites que ens hem marcat per 2030 i 2050, penso que quasi impossibles d’assolir (a menys que s’intensifiqui la voluntat dels governs), s’ha de fer a base d’un estricte estalvi energètic i un desplegament amb seny de les energies renovables, que no es faci a cost de la biodiversitat i aprofitant les generacions de proximitat.
Ras i curt: la fusió nuclear no estarà a punt per a la lluita urgent contra el canvi climàtic, que és la principal tasca que tenim al davant aquest segle XXI. La fusió i la transició tenen calendaris diferents. Per tant, fem servir les eines que ara per ara tenim l’abast, no desviem l’atenció dels ciutadans amb esperances incertes i llunyanes i quan arribi (si arriba) la fusió nuclear, que sigui per col·laborar en una generació energètica totalment respectuosa amb la nostra Terra.
Hem de guanyar la guerra (contra el canvi climàtic) abans de fer la revolució (de la fusió nuclear)…