Autor: Fernando Rodríguez Martínez

  • Alimentació saludable, assignatura pendent a la lluita contra l’obesitat infantil

    Percentatges de sobrepès i obesitat disparats, ús excessiu de les noves tecnologies, patrons d’activitat física per terra, insuficients hores de son i un benestar emocional molt deteriorat arran de la pandèmia de la COVID-19. Es van presentar a Madrid els resultats preliminars de la segona edició de l’estudi PASOS, coordinat per la Gasol Foundation. La conclusió és ben senzilla: la qualitat de vida i els hàbits saludables en nens i nenes des dels tres anys s’han vist perjudicats de manera rellevant a tots els nivells. Preocupa especialment l’escassa adherència a la dieta mediterrània, peça clau en el desenvolupament adequat dels nostres infants, i és que cada cop un menor nombre d’escolars assoleixen nivells adequats pel que fa als valors nutricionals recomanats per les autoritats sanitàries.

    L’acte, celebrat a l’IES Celestino Mutis, a Madrid, va comptar amb la intervenció de Pau Gasol, president de la fundació; Carolina Darias, ministra de Sanitat; Rafael Escudero, president de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN); la doctora Anna Veiga, directora general de Fundació Probitas, i la doctora Marta Segú, directora general de la Fundació Futbol Club Barcelona, ​​i va posar el focus en la relació entre les desigualtats socials i el deteriorament dels hàbits de vida saludables a la població menor edat. “L’epidèmia de l’obesitat infantil és marcada per les desigualtats socials. Les dades de l’estudi PASOS ens indiquen que els estils de vida de la població infantil i adolescent a Espanya s’han deteriorat en gran mesura els darrers tres anys, especialment a partir de la pandèmia. Hem d’activar els recursos i les iniciatives necessàries per aconseguir que tots els nens i nenes creixin en igualtat d’oportunitats”, van assenyalar.

    L’escola ha de jugar un paper clau en la reducció d’aquestes desigualtats i no pot romandre aliena a totes aquelles qüestions lligades a la nutrició de l’alumnat com a part fonamental d’una educació adequada per a la salut, un contingut que el currículum vigent reconeix com a transversal. “Col·legis i instituts tenen molt a dir pel que fa a l’alimentació saludable, sobretot en matèria de prevenció. L’escola ha d’ampliar la informació i l’Educació per a la Salut i, més enllà de l’alumnat, abordar aquests aspectes amb tota la comunitat educativa: fomentar campanyes, elaborar materials… Perquè es concebi i es vegi com un assumpte molt més important del que es percep actualment”, argumenten des d’Unicef ​​Espanya.

    En la lluita contra els entorns obesogènics, aquells que afavoreixen el sedentarisme i el consum de productes alimentaris de baixa qualitat, continuen els experts de UNICEF, col·legis i instituts han de “convertir-se en entorns saludables i combatre el sobrepès i l’obesitat per revertir les dades amb els que avui ens trobem”.

    El menjador, una arma de doble tall

    L’increment en les taxes de pobresa com a conseqüència de la pandèmia ha suposat que el paper del servei de menjador escolar assoleixi una transcendència mai concebuda abans en l’alimentació dels infants i joves. Les crisis econòmiques estan estretament vinculades a l’obesitat infantil. A les famílies pobres, les taxes de sobrepès i obesitat es multipliquen per dues. Moltes llars ni tan sols es poden permetre el consum de carn i peix dos dies a la setmana, tal com recomana l’Organització Mundial de la Salut, i l’escola hi té molt a dir. Aquesta manca d’accés a aliments saludables fa que el menjador, com a espai protector, passi a ser l’únic àpat saludable que molts nens i nenes fan al dia”, asseguren a Unicef.

    Amb l’objectiu de vetllar pel compliment dels estàndards nutricionals òptims al servei de menjador i més enllà de la responsabilitat pròpia de cada centre, les institucions públiques han impulsat la posada en marxa de diferents mecanismes de control. Entre aquests figuren les diferents normatives autonòmiques, a més de la publicació dels menús i la seva posterior aprovació per part del consell escolar i les famílies de cada centre. També destaquen les enquestes de qualitat que cobreixen de manera periòdica tant les famílies com el mateix alumnat.

    Malgrat l’existència d’aquests instruments, encara hi ha qui posa en dubte que, sobre criteris econòmics i fruit de la concessió del servei a entitats privades, la qualitat dels menús compleixi en tot moment els requisits nutricionals desitjables. “A Castella i Lleó, l’entorn que jo conec, la majoria dels menjadors escolars estan controlats per empreses privades i el col·le amb prou feines intervé. Encara que els menús suposadament estan elaborats per un dietista i ofereixen una gran varietat de plats, la veritat és que segueixen donant-se per saludables menjars que no els són, com ara fregits o arrebossats precuinats. Això és molt greu. Més encara en un entorn educatiu que hauria de ser molt polit a l’hora de transmetre als alumnes els principis bàsics d’una alimentació sana i equilibrada”, explica Daniel Gómez, mestre d’Educació Física al Col·legi d’Educació Infantil i Primària Arcipreste de Hita, a El Espinar, Segòvia.

    En la lluita contra els menús poc saludables a col·legis i instituts, des de la cooperativa Garúa i l’Associació Cerai vénen elaborant tot tipus de materials educatius per a aquells centres que aspirin a evolucionar cap a un model de “eco-menjador escolar”, és a dir, un servei que, a més de saludable, sigui totalment sostenible.

    Tenint molt present l’aspecte econòmic, ambdues entitats plantegen la simplificació dels menús, així com el consum d’aliments de temporada i l’establiment d’acords amb productors locals com les claus que condueixen a l’estalvi i frenen la dependència d’empreses privades a les de cedir el servei. Tant és així que, d’acord amb el seu estudi ‘Quant costa el menú sostenible i saludable d’una escola bressol 0-3 anys?‘, el cost del servei per alumne i dia seria, en un “escenari molt ambiciós”, d’1,57 euros.

    Publicitat i màrqueting, a la contra

    Una altra de les batalles que ha d’afrontar l’educació per a la salut els propers anys és la de l’establiment i, sobretot, l’acceptació social de les limitacions imposades als aliments poc saludables. Aquest sender és el que han començat a recórrer de la mà el Ministeri de Consum, amb Alberto Garzón al capdavant, i l’Alt Comissionat contra la Pobresa Infantil, liderat per Ernesto Gasco. Tots dos van mantenir una reunió el mes de gener passat per abordar algunes de les mesures recollides al Pla Estratègic Nacional per a la Reducció de l’Obesitat Infantil, sobretot pel que fa a la regulació de la publicitat d’aliments i begudes que tenen com a públic objectiu la infància i adolescència.

    L’OMS ja ha posat sobre la taula dels governs a nivell mundial nombroses recomanacions com l’increment dels impostos a les begudes ensucrades, les restriccions sobre la publicitat, promoció i màrqueting d’aliments poc saludables, així com la limitació de les porcions, o l’etiquetatge frontal dels valors nutricionals dels productes processats, entre d’altres. “Hi ha multitud d’evidències que els nens i nenes a Espanya creixen envoltats d’aquest tipus de productes amb baixa qualitat nutricional. És per això que cal establir limitacions a les empreses que els comercialitzen, ja sigui en forma d’impostos o restringint els anuncis promocionals a la televisió, internet, patrocini d’esdeveniments o als mateixos supermercats, on fins i tot s’arriba a col·locar aquest tipus d’aliments deliberadament a l’alçada dels ulls dels nens perquè els vegin”, adverteixen des d’Unicef Espanya.

    ‘Segell Vida Saludable’

    En el seu afany per promoure la transmissió d’hàbits de vida saludable als centres educatius, el Ministeri d’Educació i Formació Provisional ja ha obert el termini de presentació de sol·licituds per a l’adquisició del distintiu de qualitat ‘Segell Vida Saludable’. La distinció, oberta tant a l’àmbit públic com a privat, reconeixerà al llarg del curs aquells col·legis i instituts que fomentin l’aprenentatge de la salut, l’assumpció de pràctiques de vida saludable i una educació física a favor de l’adequat desenvolupament personal i social de l’alumnat .

    La convocatòria, que celebra la tercera edició, exigeix ​​el compliment de nombrosos requisits estretament vinculats a la millora en matèria d’Educació per a la Salut. Entre ells figuren el desenvolupament de programa d’educació en hàbits saludables, amb objectius i instruments davaluació concrets i clarament definits, la promoció d’hàbits de nutrició i alimentació saludables, així com de l’esport, tenint sempre ben present les necessitats específiques de l’alumnat, el enfocament de gènere i l’equitat que permeti evitar desigualtats a la salut. També abordar aspectes relacionats amb la higiene i la cura de la salut corporal. Així mateix, s’estableix com a prioritat l’actitud crítica davant de la informació, publicitat i actituds socials contràries o que puguin posar en risc el desenvolupament físic, psicològic i social dels alumnes.

    Com a vies per a la consecució d’aquests requisits es posa el focus en mesures concretes i mecanismes de prevenció i control davant l’anorèxia i la bulímia, el consum de substàncies amb potencial addictiu, tant de comerç legal com il·legal, i el coneixement adequat de la salut i higiene sexual i reproductiva. De la mateixa manera, sestableix la necessitat de fomentar la responsabilitat del propi alumnat en les seves decisions diàries, partint del coneixement de les conseqüències que aquestes poden portar, tant per a si mateix com per a l’entorn que li envolta. Destaca en aquest sentit la importància de promoure la formació continuada del personal docent.

    Per a l’avaluació i posterior concessió del ‘Segell Vida Saludable’ el Ministeri ha posat en marxa una Comissió Avaluadora integrada pel titular de la Direcció General de Planificació i Gestió Educativa, que la presidirà, el titular de la Subdirecció General de Centres, Inspecció i Programes, que exercirà la vicepresidència, i tres funcionaris pertanyents a la Direcció General de Planificació i Gestió Educativa. El termini de presentació de candidatures conclourà el proper 28 de febrer.

  • José Luis García: «La societat ha deixat l’educació sexual i afectiva dels seus menors en mans del porno violent»

    José Luis García és doctor en Psicologia i especialista en Sexologia. Porta 43 anys d’activitat intensa i apassionada, dels quals 36 ha treballat com a tal en el Govern de Navarra. Ha publicat 16 llibres, rebut vuit premis nacionals per la seva feina i, a més, compta amb experiència com a docent i divulgador. En l’actualitat és professor convidat de la UNAM de Mèxic i imparteix un curs per a postgraduats sobre efectes del consum de pornografia en menors i educació sexual. El seu últim treball publicat és el programa «Tus hijos ven porno», que consta de quatre llibres destinats a famílies i professionals.

    Són comuns els casos d’abús sexual infantil al nostre país? És un problema freqüent o és, per contra, excepcional?

    No hi ha estudis prou amplis i rigorosos, amb mostres significatives, que assenyalin la prevalença dels abusos sexuals infantils. El mateix grup d’edat ja presenta dificultats per la llei de protecció de dades. La major part de les vegades parlem d’estimacions, basades sobretot en denúncies, testimonis de professionals… Altres treballs fets sobre adults als quals informen d’experiències biogràfiques prèvies, oscil·len entre un 25% -30% per a dones i un 15%-20% per a homes que afirmen haver estat víctima d’algun tipus d’abús sexual. La majoria són nenes i pràcticament la totalitat dels agressors són homes.

    I a la resta de món? Imagino que en alguns països el problema serà més greu en relació amb el matrimoni infantil, oi?

    El que s’ha dit es podria generalitzar a escala planetària. Hi haurà països en els que les seves característiques culturals i religioses els afavoreixen com el matrimoni infantil que indiques, fins i tot altres la precarietat econòmica fa que puguin «vendre» els menors. Sembla raonable pensar que la vulnerabilitat econòmica és un factor que pot contribuir al seu augment. Fins i tot podria parlar-se de tracta de menors per prostitució, pornografia o directament abusos sexuals.

    El documental reeixit de Netflix ‘fastigosament ric’, en què es descriu el cas Jeffrey Epstein i la seva implicació en diversos delictes d’abusos a menors d’edat, molts d’ells vulnerables, és un bon exemple d’aquesta xacra, que tenen connexions mafioses a nivell mundial.

    Un estudi de la Comissió Europea assenyalava un augment impressionant d’informes sobre abús sexual infantil en línia en els països de la UE. De 23.000 informes el 2010 s’ha passat a més de 725.000 el 2019, amb gairebé tres milions d’imatges i vídeos. Un augment similar ha passat a nivell mundial, passant d’un milió d’informes el 2010 a gairebé 17 milions el 2019, amb gairebé 70 milions d’imatges i vídeos.

    De tota manera, estem davant d’un problema molt complex l’etiologia del qual és també complexa. Hi ha factors com el fet que no siguem conscients que nens i nenes són subjectes de drets, o que són particularment dependents dels adults, els estereotips de gènere, les desigualtats socials i les existents entre homes i dones, la tolerància social contra la violència… Són elements d’un context que poden afavorir les agressions sexuals.

    A mi m’interessa especialment el paper que té el consum de pornografia violenta a les agressions sexuals, tema que he analitzat i, alhora, proposat mesures concretes de cara a la seva prevenció.

    Vivim en una cultura on, lamentablement, la sexualitat i la violència han estat associades i gairebé normalitzades. No obstant això, hem d’afirmar quantes vegades sigui possible que aquesta bella parcel·la de la vida, que té a veure amb el plaer, el benestar, la salut i les emocions humanes positives, és incompatible amb l’agressió, que mai està justificada en les relacions amoroses. En cap cas es justifiquen les relacions sexuals entre adults i menors, que per aquesta raó són extraordinàriament violentes, encara que no hi hagi agressió física.

    Sóc un fervent defensor que la sexualitat no té res a veure amb l’agressivitat ni amb la violència que estan implicades en les agressions sexuals, la prostitució, les pel·lícules sexuals pornoviolentes i les agressions sexuals a menors. Tolerància zero.

    Vivim en una cultura on, lamentablement, la sexualitat i la violència han estat associades i gairebé normalitzades

    És comú que es denunciï o, per contra, es donen molts més casos dels que finalment arriben a les autoritats?

    Sol acceptar-se que és només la punta de l’iceberg. Vam trobar un cert consens en què els denunciats són només el 10% dels que tenen lloc en la realitat, seguim parlant d’estimacions. Un informe de Nacions Unides indicava que, per cada agressió sexual denunciada, hi hauria entre 10 i 20 que es queden sense reportar. No seria exagerat afirmar que estem davant d’una pandèmia, gairebé invisible, que es manté en el temps.

    Existeix un perfil concret de menor que pot ser més tendent a patir abús sexual? Per exemple, algú que sigui molt retret, de manera que l’abusador pot estar segur que no explicarà res…

    S’han suggerit diferents trets com baixa autoestima, escàs control familiar, abús sexual previ, famílies desestructurades, precocitat, discapacitat, absència de vincles d’afecció i un llarg llistat de factors.

    Jo acostumo a emfatitzar en la manca d’una adequada educació sexual i, en el meu programa educatiu «TUS HIJOS VEN PORNO», proposo un seguit de continguts i exercicis per desenvolupar a casa de cara a la prevenció d’aquesta xacra, proposant que tots els nens i nenes sàpiguen com més aviat què són els abusos sexuals, quin tipus de persones els cometen, quines circumstàncies solen envoltar aquestes experiències, els tipus de secrets i quines pautes de conducta cal seguir després de l’abús sexual, entre d’altres qüestions que abordem amb contes, llibres documentals… A aquest programa l’he anomenat «NO: ¡No quiero que me toques!».

    Els i les menors han d’aprendre a discriminar el tracte proper i amorós de qui els volen i respecten i les diverses carícies i jocs sexuals i la seva intenció a partir de llibres, jocs, exercicis i models audiovisuals. Aquests aprenentatges han d’incloure estratègies de conducta en les diferents interaccions, criteris de distinció entre el llenguatge verbal i el no verbal, distinció dels secrets, expressions adequades, etc.

    Quines conseqüències pot tenir per a la vida i el desenvolupament posterior del menor haver estat objecte d’abús sexual durant la infància?

    Variaran en funció de l’experiència concreta, del noi o de la noia, de com la vivència la gestiona cadascú, de l’edat, de l’entorn familiar, del tipus d’abús, de la seva freqüència, de la seva preparació prèvia, dels suports i ajudes que es tinguin… En definitiva, de moltes variables.

    Les conseqüències dels abusos sexuals poden afectar totes les àrees de la personalitat, de la conducta i de les relacions, particularment la dimensió sexual i afectiva. No és infreqüent que es contempli el suïcidi, autolesions, baixa autoestima, culpabilitat punyent i constant i puguin iniciar una escalada de conductes desadaptades.

    Se sap que costa molt gestionar i elaborar cognitivament aquesta experiència i en la majoria dels casos mai es denunciarà ni es parlarà d’això. Hi ha persones a les que els hi costa el seu temps prendre aquesta decisió. De tota manera, amb l’ajuda professional d’especialistes en aquesta àrea i un entorn familiar adequat es pot superar aquesta experiència.

    Com se supera aquesta etiqueta de «víctima d’abús infantil»?

    Amb l’ajuda professional adequada i un entorn d’afecte, suport i comprensió familiar es pot superar. Cada agència té el seu paper en aquest procés i si hi ha coordinació, molt millor. No cal culpabilitzar, intimidar, pressionar… Al contrari, estimar, creure’l i donar-li suport.

    Com es detecta un cas d’abús?

    Hi ha molts documents referent a això. Per exemple, es consideren indicadors específics (físics, exploració mèdica, revelació dels fets en si, comportaments, actituds i conductes sexualitzades, coneixements sexuals inapropiats…) i inespecífics associats a experiències traumàtiques sexuals o d’una altra índole. És a dir, reaccions davant experiències d’estrès que suggereixen els intents per defensar-se i adaptar-se a aquestes situacions. Aquí el llistat és gran: símptomes psicosomàtics, aïllament, pors, trastorn de la son, alimentació, pèrdua de control d’esfínters, trastorns emocionals diversos, baix rendiment escolar… Tots ells, i això vull emfatitzar-ho, hauran de ser convenientment avaluats per professionals.

    Un cop detectat, disposa l’Estat dels recursos tant humans com materials per atendre les necessitats de l’infant i de les seves famílies?

    Crec que estem lluny d’una situació satisfactòria. Encara que hi ha alguns protocols en moltes comunitats autònomes, encara hem de disposar de més recursos tècnics i humans per donar una resposta integral a aquest problema i, sobretot, falta molt per fer en la prevenció a través d’una adequada educació sexual i afectiva. És una assignatura pendent al nostre país.

    Qui sol exercir l’abús? Sol ser una persona molt propera al menor, potser un familiar?

    Generalment és una persona propera al menor. Ja no s’accepta allò de l’»home del sac», un desconegut que agredeix. Em sembla interessant destacar que l’abús sexual es desenvolupa en secret. Els violadors confien que els i les menors estaran disposades a mantenir un secret i aquest és un aspecte molt significatiu per entendre aquest inacceptable fet i també una de les claus per prevenir-ho. Els botxins comencen implicant a les seves víctimes amb secrets més o menys innocents per continuar després amb secrets més rellevants.

    Per desmantellar aquesta estratègia, tant en la família com en els centres escolars, cal parlar amb ells i elles de què és un secret, que hi ha secrets adequats i secrets no adequats que causen dany. Posar exemples concrets i dir-los que poden confiar en tu o en algun adult proper.

    Qui exerceix l’abús sol ser una persona molt propera al menor

    He pogut llegir diversos casos d’abús infantil que tenen lloc en l’àmbit esportiu. Vestuaris, gimnasos… Es fa prou des dels clubs esportius per evitar que es produeixin aquest tipus de situacions? Existeixen protocols al respecte?

    En qualsevol lloc que hi hagi nens i nenes hi ha risc d’abús. Els pederastes estaran a prop d’ells i d’elles. Són coneguts, per exemple, diversos casos de cuidadors que han estat descoberts. Hi ha casos impactants com el d’un cuidador, professor d’anglès, que havia abusat de més de 1.000 nens. Dins de l’Església, hi ha hagut molts capellans implicats, i els seus superiors sabedors del que ha passat, dels quals només algunes excepcions han estat denunciades. El llibre Todo lo que necesita ser dicho de Fernando Delgado, il·lustra aquesta problemàtica. En els abusos a menors hi ha una relació asimètrica de poder, de la que l’adult es val per sotmetre al petit o la petita.

    També cal dir que és fàcil enganyar un nen/a, que creu tot tipus de contes com que els Reis Mags o el Ratoncito Pérez existeixen, en particular si l’agressor té un vincle d’afecte amb ell. Des de la clínica ens hem trobat alguns casos que ho reflecteixen: «Si em fa això, no ha de ser dolent perquè m’estima».

    Quina és la millor manera de prevenir i abordar aquests casos d’abús sexual infantil? Serà útil referent a això la nova llei de protecció integral a la infància?

    Espero que sigui així, tot i que caldrà dotar-la de mitjans suficients i que no quedi en paper mullat. A més de les lleis contundents, cosa que no existeix ara, es necessiten molts recursos tècnics i humans de prevenció. De totes maneres, sabem que la llei, per si sola, és insuficient. I encara que repugni també cal pensar en la rehabilitació dels agressors.

    Quin paper juga l’escola i, en concret, l’educació sexual pel que fa a la prevenció de l’abús sexual infantil?

    Fonamental. Per exemple, en la família, tots els nens i nenes han de saber com més aviat millor que el seu cos és bonic, que és seu i que ningú ha de tocar-lo sense el seu consentiment. Aquest coneixement s’ha de transmetre des de molt petits, quan els banyes, per exemple, anomenant les diferents parts del seu cos, ensenyant-los la seva propietat sobre elles i quines no poden permetre que ningú toqui.

    Quines conseqüències hi ha per l’abusador a nivell legal? Quines són les penes?

    El delicte d’abusos i agressions sexuals a menors està tipificat en el nostre ordenament en els articles 181 i 183 del Codi Penal, a més d’altres ordenances, i estableix que aquell que realitzi pràctiques de caràcter sexual amb un menor de setze anys pot ser castigat amb una pena de presó de dos a sis anys. Després hi ha una sèrie d’agreujants com, per exemple, la discapacitat. Crec que hi ha moltes persones que tenen la idea que hi ha una certa impunitat i que els abusadors no reben el càstig que correspon al dany inflingit.

    Ha afectat el coronavirus d’alguna forma als casos d’abús sexual infantil? 

    Sembla que sí, almenys en informacions de mitjans de comunicació, encara que no tinc dades fefaents de l’increment dels casos abans i durant la pandèmia. Però si hem dit que l’agressor és proper, imagina’t conviure amb ell durant mesos… Horrible.

    L’escola i l’educació sexual són fonamentals en matèria de prevenció de l’abús sexual infantil

    Quines iniciatives, públiques i privades, destaquen en l’actualitat per abordar la complexa problemàtica de l’abús sexual infantil al nostre país?

    La majoria de les comunitats autònomes tenen protocols d’actuació. Al meu entendre segueixen sent insuficients, en particular com he dit pel que fa als programes de prevenció a partir de l’educació sexual i afectiva. Et recordo que encara estem discutint l’oportunitat o no d’aquest invent maquiavèl·lic del pin parental.

    Hi ha diferents normatives com, per exemple, el III Pla contra l’explotació sexual de la infància i l’adolescència 2010-2013 del Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat.

    Quin paper juguen les xarxes socials en aquest tema?

    Es podria dir que les xarxes socials, i algunes plataformes concretes com Instagram, Tiktok, o determinats videojocs o webs, són un brou de cultiu ideal per a pedòfils i pederastes, amb estratègies diferents: fer-se passar per menors, fer sexting i, a partir d’aquest moment, manipular, amenaçar i extorquir per tal de tenir-lo «agafat» i accedir-hi. Les famílies haurien de tenir un coneixement més gran sobre aquestes aplicacions, capacitar als seus fills i filles i supervisar els accessos a les xarxes. El que està passant és molt greu.

    Hi ha dos fets recents, com botó de mostra, que ens han de fer reflexionar. El primer, la detenció de 34 menors espanyols per intercanviar material pornogràfic extrem: violacions de nadons i de nenes de només dos anys. El segon, dos menors graven i difonen a Internet com a divertiment i per aconseguir likes la violació d’un jove a una nena de 6 anys. M’agradaria que el lector d’aquesta entrevista medités sobre l’origen i l’abast d’aquests fets.

    A mi em sembla que l’associació entre violència i sexualitat és un element a tenir molt en compte. Associació que s’ofereix en les pel·lícules porno i en la pornografia infantil, el consum està normalitzat en el món sencer.

    Al meu entendre la societat encara no reconeix aquest greu problema i ha decidit deixar l’educació sexual i afectiva dels seus menors en mans del porno violent. Això tindrà conseqüències importants en la generació d’adults futura que jo he analitzat i anomeno «generació de nens i nenes pornogràfics».