Just Deploy It!

Autor: Gemma Tarafa

  • La salut de la ciutadania no s’agafa vacances

    La salut de la ciutadania no s’agafa vacances

    A l’estiu no et pots posar malalta. Ni contraure una infecció. Ni fer-te una cirurgia que tenies programada fa mesos i que és ben necessària per a tu. A l’estiu poses en pausa la teva salut, els teus problemes, els teus drets. Aquest sembla ser el missatge de la Conselleria de Sanitat que, durant tres mesos, farà vacances de les seves responsabilitats amb la ciutadania, ja que han decidit postergar operacions, eliminar torns i guàrdies del personal i, fins i tot, tancar serveis sencers com els de detecció de malalties infeccioses als hospitals i CAPs de Barcelona fins al setembre. Unes retallades que arriben paradoxalment en el moment de la història en què Catalunya compta amb més pressupost, un pressupost que s’hauria de poder notar en els serveis públics en qualsevol estació de l’any.

    Malauradament, tampoc no ens podem sorprendre: aquestes decisions són l’últim alè d’un govern que, durant 3 anys, no ha sabut aprofitar l’oportunitat daurada per reforçar i blindar la sanitat pública que va suposar la pandèmia de la COVID-19 i que ens ha ensenyat el rol fonamental dels professionals i serveis de salut en les nostres vides. En comptes d’això, s’ha dedicat a tancar serveis de pediatria per tot el territori, reduir el nombre de llits als hospitals i no renovar el contracte de moltíssims professionals de la salut necessaris a causa de l’alta demanda ciutadana. Unes retallades que ja han portat al carrer a entitats, sindicats, professionals i usuaris que han posat el crit al cel per la precarització de la sanitat pública.

    Durant el passat mandat, des del govern dels Comuns a l’Ajuntament de Barcelona vam haver d’arrancar l’acord per construir els onze CAPs que la Generalitat devia a la ciutat i, lluny de rendir-nos, vam apostar per ampliar la cartera de serveis de salut, tot i no comptar amb les competències per poder arribar allà on la Generalitat s’havia rendit. Vam obrir un dentista i un psicòleg públics, vam crear un servei d’acompanyament en salut mental i física a les treballadores de les cures i vam garantir l’acompanyament sanitari a persones en situació de drogodependència, entre d’altres mesures.

    Però així com les necessitats sanitàries no descansen durant l’estiu, tampoc ho fa la ciutadania, ni els col·lectius professionals compromesos amb la salut i el benestar, i en les properes setmanes li espera al Govern un estiu ben calentet: sindicats d’infermeres, col·lectius de pacients i altres professionals ja han convocat protestes davant de l’ICS i s’organitzen per no permetre unes retallades amagades de vacances estiuenques. Barcelona en Comú també hi serem donant suport a usuaris i professionals, des de les institucions i des dels carrers, i reivindicarem que la política ha de ser un eina al servei de la gent, una eina per millorar la vida de la ciutadania, un eina que no descansa ni a l’estiu ni durant cap data. Hem de poder trobar altres maneres de gestionar els problemes de la sanitat pública, consensuadament amb la comunitat sanitària, sigui l’estació de l’any que sigui.

  • Una sanitat pública que ens ompli d’orgull

    Una sanitat pública que ens ompli d’orgull

    Capçalera de la manifestació a la cruïlla de la Plaça Urquinaona amb Via Laietana (Barcelona). | E.H.

    “Salut per sobre del negoci, no a la privatització”. Darrere d’aquesta pancarta, més de 2500 persones vam desfilar el diumenge 7 d’abril des de la plaça Urquinaona fins a la de Sant Jaume. Una manifestació organitzada en motiu del Dia Mundial de la Salut per dir ben alt i ben clar que la nostra salut és un dret i no un negoci. Milers de catalans i catalanes amb un clam unitari: no podem esperar més. Protegir la sanitat pública ha de ser una de les grans prioritats del nostre país.

    Malauradament, fa massa temps que a Catalunya tenim governs que posen la nostra salut als peus dels cavalls, retallant-la i precaritzant-la. Ho hem vist també durant els últims 6 anys que ERC ha gestionat la conselleria. El darrer exemple és la retallada de fins a 200 treballadores a l’Hospital Vall d’Hebron, una retallada que estava prevista amb i sense pressupostos. Han retallat serveis bàsics com el pediatra a centenars de pobles, cada vegada és més difícil aconseguir una visita presencial amb el teu metge de capçalera i no s’ha aconseguit escurçar en absolut les llistes d’espera de l’atenció primària. Un model sanitari impropi d’un govern d’esquerres.

    A Barcelona vam fer un gran esforç els últims 8 anys per caminar en la direcció oposada. Tot i no ser una competència estrictament municipal, vam posar tots els recursos per ampliar serveis i acompanyar en la salut a totes les veïnes i, especialment, aquelles més vulnerables. Vam estar pioneres creant un dentista públic, el primer Pla de Salut Mental municipal amb un psicòleg gratuït o la creació de Barcelona Cuida per acompanyar la salut de les persones cuidadores. Aquest és el model que volem per Catalunya, i el proper 12 de maig està a les mans de la ciutadania escollir si continuem amb el model de retallades i privatització, o si el nostre país torna a ser a l’avantguarda de la salut pública i de qualitat. No volem el model de menys metges, més llistes d’espera i menys sanitat pública. Si entrem al Govern, estendrem el dentista i psicòleg públics a tot el territori, garantirem un pediatra a cada municipi, crearem la primera òptica pública i recuperarem el dret a la visita mèdica presencial.

    Pels Comuns, la millor notícia seria que a la propera campanya electoral no calgui parlar de sanitat en absolut. Que no hi hagi més protestes de 2500 persones desfilant per la Via Laietana. Que ningú hagi d’escollir entre pagar el dentista o el lloguer. Això voldrà dir que hi ha hagut un acord transversal per posar la sanitat pública catalana al nivell que es mereix, una sanitat pública que ens ompli d’orgull.

  • Quatre anys de la COVID-19

    Han passat quatre anys, però encara recordo perfectament aquella instrucció breu i colpidora que ens va deixar perplexes: havíem de tancar Barcelona. Havíem de preparar-nos per la potencial malaltia de milers, desenes de milers, dels nostres veïns i veïnes. Havíem d’aturar les escoles, els mercats, el transport, els llocs de feina, l’oci, l’espai públic. Ara bé, la perplexitat va durar poc, perquè anàvem a contrarellotge: ostentar un càrrec públic, tenir una responsabilitat política, haver estat escollits per les barcelonines per cuidar de la ciutat tenia llavors més sentit que mai.

    Durant els mesos que va durar la pandèmia, l’activitat a l’Ajuntament va ser frenètica. Però, més important, l’activitat va ser d’absolut consens entre els grups municipals i d’estreta col·laboració amb la resta d’administracions i la societat civil. Gràcies a aquella feina coordinada i liderada per l’Ajuntament vam poder situar dues prioritats: acompanyar especialment les persones més vulnerables i arribar allà on no arribaven les administracions competents. Va ser així com vam obrir quatre pavellons de salut amb gairebé 550 llits per persones amb COVID-19, sis Hotels Salut que sumaven 1.236 places per atendre pacients amb simptomatologia –lleu o asimptomàtics– i uns altres cinc hotels per oferir espais per descans al personal sanitari, que va treballar fins l’extenuació durant aquells mesos crucials. També vam poder obrir fins a 15 nous mòduls per ampliar l’atenció primària o 25 punts de vacunació gestionats des del consistori. I vull ressaltar el paper protagonista de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, que va fer una feina quirúrgica a la ciutat, afinant quins col·lectius eren prioritaris i en quins territoris calia posar més èmfasi per tal de lluitar contra les desigualtats. Gràcies al seguiment de l’ASPB vam poder detectar que la incidència de la COVID-19 era pitjor als barris amb major índex de vulnerabilitat i respondre-hi amb EPIS, àpats a domicili, serveis de neteja o derivació a Hotels Salut, tot minvant les desigualtats materials. I vam poder detectar, també, els efectes que aquesta pandèmia tindria per la salut mental, motiu pel que vam presentar un Pla de Xoc, treballat amb 350 entitats de la ciutat, per desplegar grups de suport emocional, grups de dol, polítiques de prevenció del suïcidi o la xarxa de psicòleg gratuït Konsulta’m.

    En moments de crisi, l’Ajuntament ha demostrat que pot liderar fins i tot allà on té poques competències. D’aquella experiència vam aprendre una lliçó: amb voluntat política, es pot donar resposta a les necessitats ciutadanes des de qualsevol institució. Vam fer valer la nostra participació amb un 40% al Consorci Sanitari de Barcelona i ens vam coordinar amb el Ministeri i la Generalitat per fer front a la gestió de la pandèmia. Quatre anys després, l’Ajuntament no hauria de perdre aquesta iniciativa, sinò ampliar-la: una òptica i fisioteràpia públics, un servei de psicòleg a totes les escoles, mantenir el suport i serveis dels Vila Veïna… Malauradament, també hi ha lliçons que no s’han après. La COVID-19 ens deixa deures pendents com a mínim en tres àmbits: en primer lloc, el nostre model residencial, altament privatitzat, és deficitari i no respon a les necessitats de les persones grans. En segon lloc, l’atenció primària continua sent la clau per uns serveis sanitaris dignes i eficaços, però arrossega una manca d’inversió històrica que li impedeix donar una atenció de qualitat. En tercer lloc, les polítiques de salut pública s’han demostrat excel·lents en la prevenció, així com en la correcció de les desigualtats en l’accés a la salut, però a dia d’avui és encara l’última de les prioritats en les polítiques sanitàries. Estem a temps de corregir-ho, estem a temps de sortir millors de la COVID-19.

  • Qui cuidarà ara de les cuidadores?

    Comença el desmantellament de Vila Veïna a mans del PSC. Comencen les retallades en polítiques socials a Barcelona després de 8 anys de pressupostos expansius i polítiques innovadores. Vila Veïna ha estat un projecte del mandat previ pioner en el reconeixement de les cures a la ciutat i en el suport a les persones cuidadores del que, en només 8 mesos, s’han beneficiat més de 15.000 barcelonines. Un espai present a 16 barris de tots els districtes on les usuàries, en la seva majoria dones en situació de precarietat, cuidadores de familiars o treballadores de la llar i les cures, han pogut gaudir de fisioteràpia gratuïta, d’acompanyament a l’hora de conèixer i reclamar els seus drets laborals, d’acompanyament psicològic i emocional, de Grups de Criança per fer-se càrrec dels seus infants i també era el centre on podien obtenir la targeta Barcelona Cuida, amb descomptes i serveis essencials per a les persones cuidadores. Un espai que, en desaparèixer, deixa una pregunta per respondre: qui cuidarà ara de les cuidadores?

    El govern municipal del PSC no només haurà de respondre aquesta pregunta, sinó que haurà de donar explicacions a la ciutadania per les continues retallades fruït de la pròrroga de pressupostos. Fruït de la incapacitat de dialogar amb l’oposició, de construir majories progressistes i portar la iniciativa cap a un govern estable que vetlli pels drets dels ciutadans. Vila Veïna és només el primer pas, un de ben simbòlic perque deixa a l’estacada a població molt precària i depenent. Un de ben important, perquè ha estat valorat molt positivament pels propis serveis socials, que veien una adhesió al servei que altres espais més burocratitzats no aconseguien. Un servei que s’ha dirigit a persones que fins ara eren invisibles per l’Ajuntament, que han ajudat a prendre consciència del paper important que tenen com a cuidadores, i que sembla que ara tornaran a desaparèixer.

    El món en què vivim avui en dia se sustenta sobre les espatlles de les persones cuidadores. Situar-les al centre de les polítiques socials, donar-los un espai d’atenció específic i lliure de burocràcia, vetllar pels seus drets laborals i salut física i mental no era cap caprici. Una ciutat que cuida de les seves cuidadores és una ciutat millor: més sana, més justa i més feliç. Una ciutat que dona l’esquena a les seves cuidadores, per contra, és una ciutat que camina cap a deixar de cuidar de sí mateixa. I, davant d’aquesta necessitat, davant d’aquesta urgència, veiem un govern que no ha estat capaç de mantenir viu un servei essencial. Un govern feble, sense pressupostos ni acord de govern, que ha decidit que les persones cuidadores són prescindibles. Però els veïns i les veïnes tenen una pregunta per al senyor Collboni: si ningú cuida de les cuidadores, qui cuidarà de Barcelona?

  • La salut és una qüestió de pressupost

    Fem un exercici d’imaginació: ets un veí o veïna del carrer Sardenya. O de Roquetes. O de la Marina del Prat Vermell. O del Raval Nord. El govern municipal acaba d’inaugurar un nou Centre d’Atenció Primària tot flamant, tot lluent, tot fent olor encara de no haver-li tret el plàstic. Vas a la teva primera consulta i et detecten una miopia. O una càries. O un problema d’ansietat. O qualsevol altre símptoma que, a hores d’ara, ha de tractar un especialista privat que, molt probablement, no pots pagar. I aquí acaba la teva aventura amb les polítiques de salut a Barcelona, perquè la salut és una qüestió de pressupost: tant el que tenen les usuàries a les butxaques, com el que pugui aprovar el govern de la ciutat. 

    Recentment, el Govern del PSC ha anunciat la construcció d’onze nous CAPs que, en realitat, ja havien estat pactats i tancats durant el mandat previ, pels Comuns. Personalment, he de celebrar que el Govern no tiri enrere onze centres que tant van costar d’arrencar a la Generalitat, però també em preocupa que el PSC hagi entès el nostre Pla de Salut a mitges: dona continuïtat a la construcció d’infraestructures ja definides, però deixa a l’estacada les polítiques de salut pública que haurien d’omplir de contingut aquestes infraestructures. I és que, mentre re-anuncien a bombo i platerets els nous CAPs, es posen en risc, per la pròrroga pressupostària, altres polítiques de salut pública com ara el telèfon per prevenir el suïcidi, el servei Konsulta’m, per a la salut mental, el dentista municipal o els educadors de carrer que fan prevenció i detecció de problemes de salut pública.

    La inactivitat del PSC ens ha portat a les primeres retallades des de l’època Trias, unes retallades que es veuran reflectides en la salut de la ciutadania. Unes retallades que no només reduiran drets ja existents sinó que, a més, desterren del tot la possibilitat d’obrir nous serveis com ara una òptica o un podòleg públics, semblants al dentista i psicòleg que vam crear els Comuns el mandat passat. Serveis que han de garantir l’accés a una sanitat pública i de qualitat independentment dels teus ingressos i del teu barri. Serveis que van ser pensats per farcir tant aquesta xarxa de CAPs en construcció com altres equipaments de la ciutat.

    I és que invertir en Salut no només ha de significar inaugurar centres. Invertir en Salut vol dir innovar en serveis i drets que ajudin a mitigar desigualtats socioeconòmiques, i per això cal anar més enllà de la infraestructura: cal ampliar el ventall de serveis públics i ampliar la finestra d’accés de la població a aquests recursos. Calen estratègies addicionals per abordar les desigualtats en la salut que sovint tenen el seu origen en factors econòmics, territorials i socials més amplis. I és crucial, també, incorporar la participació ciutadana en la presa de decisions relacionades amb la salut: les usuàries i usuaris saben millor que ningú què necessiten i la seva participació activa pot informar i reforçar les polítiques de salut pública. La construcció de nous centres és lloable i necessària, però no garanteix automàticament un accés equitatiu a l’atenció mèdica: per això, nosaltres no només vam tancar l’acord per a aquests onze centres nous; també vam tancar l’acord pels serveis sanitaris que els acompanyen.

  • No és una guerra contra el mòbil

    Les noves tecnologies han canviat molts aspectes del món a millor: avenços mèdics impensables fa dècades són avui una realitat; noves formes més sostenibles de moure’ns pel món; energies no contaminants; assistents digitals per a persones dependents… I, pel que fa a les tecnologies de la informació i la comunicació, s’ha democratitzat l’accés al coneixement, s’ha afavorit la creació de xarxes comunitàries més enllà del territori i podem socialitzar i connectar amb els nostres éssers estimats amb immediatesa.

    Però una cosa és l’ús, i una altra de molt diferent és l’abús. Aquestes setmanes veiem famílies, professorat i –molt important– alumnat, preocupats per l’ús excessiu de pantalles als centres educatius. No és un tema menor: segons dades d’ISGlobal, l’ús excessiu dels mòbils a l’adolescència genera efectes sobre la salut física, com ara el sedentarisme o el deteriorament de la visió; efectes psicològics com la hiperactivitat o símptomes depressius; i també efectes neuropsicològics, com l’ansietat i canvis sobtats d’humor.

    Cal actuar davant d’aquestes situacions des de la regulació i la prevenció. Els centres educatius, en tant que espais de socialització i aprenentatge on infants i joves passen la major part del seu dia, són una eina privilegiada per començar-hi. No és una guerra contra els mòbils, és una racionalització del seu ús. Cal que la Generalitat faci una normativa clara i d’obligat compliment per a tota l’educació obligatòria que ajudi a minoritzar els riscos que té l’abús dels telèfons, que no són pocs. A Barcelona, vam fer una primera passa amb el II Pla de Salut Mental, que inclou la creació d’un Grup Promotor Barcelona pel benestar digital, i ara li toca al nou govern municipal convocar aquest Grup i sumar-hi la resta d’institucions.

    Ara bé, haurem d’actuar més enllà de les escoles i instituts: abordar l’addicció a les pantalles com a societat, implicant joves i adults, professionals de la salut i professionals de la tecnologia, usuaris, teixit associatiu i institucions per caminar cap a un millor ús. Les comunitats educatives han estat les primeres a aixecar l’alarma, però l’abús de les tecnologies pot esdevenir un problema de salut pública i, també, de democràcia. Els Estats i la Unió Europea hauran de fer-se càrrec també de la democratització dels algoritmes i la transparència a les noves tecnologies. Insisteixo, no és una guerra contra el mòbil, és una passa a favor de la salut i la convivència.

  • La salut mental, una prioritat a Barcelona

    A Barcelona ja portem des de l’any 2016 prioritzant la salut mental amb l’aprovació del Pla de Salut Mental 2016-2022, un pla pioner en tot l’estat. És a dir, vam ser el primer municipi a tenir un pla que tenia com a objectiu situar el tema de la salut mental com un tema prioritari de ciutat. Va ser una proposta que es va decidir abordar de la mà de totes les institucions, entitats i associacions de la ciutat, recollint les experiències de totes aquelles que feia massa anys que feien en solitari una travessia pel desert.

    Tot i no tenir les competències, es va decidir impulsar iniciatives i recursos municipals per garantir la salut mental, igual que s’ha fet amb la salut odontològica o l’òptica, totes elles tipologies de salut que hem  prioritzat perquè l’estat d’aquest tipus de salut ens afecta el dia a dia i perquè calia que fossin accessibles.

    Amb l’arribada de la pandèmia vam tenir una crisi sanitària, econòmica i de salut mental a nivell quasi bé mundial. La necessitat de parlar de sentiments i de trobar un acompanyament professional es va evidenciar, igual que la manca de recursos públics que hi havia per a aquest tipus de situacions. Amb les taules de salut mental creades i interconnectades per tota la ciutat de Barcelona, de seguida vam començar a actuar per fer front a aquesta crisi de salut mental i benestar emocional. Vam aprovar i posar en marxa el pla de xoc de salut mental que ha suposat que entre 2019 i 2021 hem incrementat un 74% la dotació pressupostària i també hem reforçat aquest pla.

    Gràcies a aquestes mesures, vam reforçar el servei d’acompanyament emocional i psicològic per a joves de 12-22, Konsulta’m, que ja estava en funcionament. Un espai sense cita prèvia on els joves poden acudir de forma anònima a parlar i cercar suport emocional per part d’experts. El que ve a ser un psicòleg gratuït. Amb la situació sobrevinguda de la pandèmia de la COVID-19, vam decidir ampliar aquests centres perquè hi hagués almenys un a cada districte. No només per a joves i familiars o professionals que treballin amb joves sinó que també vam obrir espais Konsulta’m per a persones de més de 22 anys. En total, hem rebut més de 2.108 consultes de joves.

    Vam apostar per un tipus d’abordatge des de la prevenció i la comunitat, ja que un malestar tractat a temps pot evitar el desenvolupament de la patologia. En paral·lel, vam tenir clar que calia reforçar els vincles comunitaris perquè lligar les intervencions amb lògica d’acció comunitària i proximitat és clau.

    Una altra iniciativa que vam posar en marxa a principis de la pandèmia va ser el Telèfon de Prevenció del Suïcidi (900.925.555) juntament amb la Fundació Ajuda i Esperança. Aquest telèfon, que va ser pioner en tot l’estat, està operatiu 24 hores 7 dies a la setmana, és anònim i és atès per orientadors formats per especialistes. Forma part d’una estratègia més àmplia de prevenció del suïcidi que inclou grups d’acompanyament per a entorns propers de persones mortes per suïcidi o acompanyament per a persones amb pensaments suïcides. A finals d’agost d’aquest any, ja hem rebut 8.003 trucades, de les quals 213 eren suïcidis imminents. Aquestes trucades i xifres ens ajuden a acompanyar persones que estan patint i tenir un diagnòstic per seguir creant iniciatives i eines per a les necessitats detectades. Amb el temps, hem vist com altres administracions i institucions han posat en marxa altres números per prevenir el suïcidi, des de la Generalitat fins a l’Estat Espanyol.

    Un dels últims recursos que hem creat és el Xat Emocional de Suport per a Joves (679.33.33.63), un xat per a tots aquells joves d’entre 12-25 anys que vulguin parlar del seu malestar, havent detectat que un dels col·lectius més afectats per la pandèmia era aquest col·lectiu i que, segons els resultats de l’Enquesta de Joventut de Barcelona 2020, fins a un 60% dels joves pensava que l’impacte de la pandèmia els hi afectaria de forma negativa i més de la meitat asseguraven que la pandèmia els hi havia afectat emocionalment. Amb quasi tres mesos des que vam activar el xat, ja hem rebut més de 361 xats.

    Per tal de poder atendre altres col·lectius com la gent gran, que també han sigut dels més afectats per la pandèmia, fa un any vam crear la primera VilaVeïna. Aquests són espais on s’ofereixen tallers, recursos i espais per treballar al voltant de la cura. Al desembre, ja tindrem 10 en tota la ciutat. Juntament amb aquests espais distribuïts per la ciutat, també hem adaptat un telèfon de suport emocional per a cuidadores i una Targeta Cuidadora per a aquelles cuidadores que tenen cura de persones malaltes, dependents, amb discapacitat o persones grans a la ciutat de Barcelona.

    No cal reiterar que Barcelona té un model d’abordatge com a ciutat que es preocupa per la promoció de la salut, sobretot de manera preventiva i des d’una visió comunitària. Tot i així, no és suficient si el conjunt del sistema no es muscula i s’acaba agafant la salut mental com una prioritat. A nivell municipal, la creació d’eines, recursos, programes i serveis i la seva demanda per part de la ciutadania evidencia les necessitats d’acompanyament emocional, però encara queda un camí llarg per recórrer que cal fer amb celeritat conjuntament amb totes les administracions i institucions. Si no s’aconsegueix crear un sistema públic i universal per a tothom, estàs garantint que hi haurà persones que per un nombre de motius externs no puguin accedir a una atenció oportuna, ja que sovint no es tenen els recursos suficients per pagar-s’ho i el sistema públic no està prou ben dotat.

  • La contractació socialment responsable, una eina més cap a un sistema de salut més públic i més just

    Des de la nostra entrada al Consorci Sanitari de Barcelona com a representants de l’Ajuntament de Barcelona, hem defensat l’aplicació real dels principis de la LOSC, amb la preferència per la gestió pública en la prestació d’assistència sanitària de finançament pública. I s’ha demostrat que és possible revertir privatitzacions, partint de la realitat actual, i rescatar pel sistema públic serveis «externalitzats», concertats o adjudicats a entitats privades, millorant en qualitat i transparència i deixant de fer negoci amb la salut.

    El novembre de 2016, l’assistència d’urgències domiciliàries a les nits i festius a Barcelona va deixar de prestar-se per SARdomus i va ser assumida per la Primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), amb molt bons resultats quant a millora de la coordinació i integralitat de l’assistència. Després de les denúncies veïnals i de les mocions aprovades en quatre Districtes, el CatSalut ha iniciat els tràmits per rescindir un dels lots de rehabilitació domiciliària de la ciutat. Quant a la resta de lots de rehabilitació ambulatòria i domiciliaria, les empreses públiques que operen a la ciutat tenen capacitat suficient per absorbir ja aquest servei, i esperem que hi hagi la voluntat política per executar un canvi que reclamem des de fa dos anys.

    Quan es tracta de serveis que requeririen grans inversions en edificis, equipament i disponibilitat de terreny, el procés és més complex. Recentment, hem pogut posar en marxa un nou projecte d’equipament públic de salut integral, amb Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), sociosanitari, i altres serveis, als terrenys de la Magòria. Mentrestant, davant les queixes rebudes sobre la qualitat assistencial i les condicions laborals en centres sociosanitaris privats, vam demanar una auditoria de qualitat dels centres de la ciutat. Finalment, el CatSalut ha iniciat un procés pilot d’avaluació de qualitat a quatre centres a la nostra ciutat. Fruit del procés, els centres ja han iniciat plans de millora tutelats per l’administració sanitària, mentre que el CatSalut prepara l’extensió de l’avaluació a tots els centres de Catalunya entre aquest any i el vinent.

    Una altra qüestió és la que fa referència a l’externalització i compra de les empreses públiques de salut. Des dels fàrmacs, al material sanitari o d’oficina, als equipaments, als serveis auxiliars com la neteja o la cuina, són molts i molt diversos els serveis i productes que avui en dia els centres sanitaris adquireixen del mercat. S’ha de poder discutir amb xifres i arguments no només economicistes l’oportunitat que tots aquests serveis es mantinguin externalitzats, encara que sigui una visió molt dominant en el sector sanitari i que les lleis vigents des de l’inici de les retallades dificultin encara més els increments de plantilla que representarien algunes internalitzacions.

    Ara bé, entenent que és un camí llarg i que un centre sempre tindrà productes a adquirir, el camí d’aprofundir en els valors socials, laborals, ambientals de sostenibilitat i la qualitat de la compra pública, és un camí imprescindible. En aquest sentit, les Guies de contractació pública social i ambiental de l’Ajuntament de Barcelona, d’obligat compliment al consistori, van marcar aquest camí, i la nova Llei de Contractes del Sector Públic, 9/2017, obliga les entitats públiques a incorporar les consideracions de sostenibilitat social i ambiental en els seus criteris de compra.

    A partir de la publicació de les guies municipals, vam impulsar un grup de treball per l’adaptació de les guies i per la incorporació al sector sanitari de les clàusules de contractació pública socialment responsable, convidant totes les entitats públiques proveïdores de serveis de salut a la ciutat de Barcelona, i amb una participació final de 12 entitats. Els resultats del grup de treball s’han presentat recentment, i donen pautes a les entitats de salut per afavorir aquelles empreses que en l’execució del servei aportin millors retribucions, més contractació indefinida o de persones en risc d’exclusió, més conciliació laboral, o utilitzin productes més sostenibles (reciclats, ecològics, de baix impacte en residus, etc.). Incorporar aquestes clàusules suposa incidir de manera directa en les condicions socials i laborals de molts ciutadans que treballen en les empreses externes, i en la millora d’aspectes ambientals que incideixen directament en la nostra salut.

    Fins al moment, la compra centralitzada que promouen organismes com l’ICS o el CSC ha estat la innovació més destacada en la contractació pública del sector salut, principalment amb l’objectiu d’augmentar l’eficiència del sistema i d’abaixar els preus d’adjudicació tot vetllant per la qualitat del procés. Incorporar la visió social i ambiental a la compra pública suposa un canvi de paradigma que ha de permetre transformar una mera transacció econòmica en la generació d’un valor addicional per la societat. En definitiva, és una manera d’incorporar la visió dels determinants socials de la salut en la gestió de serveis sanitaris.

    En resum, són molts els camins per reforçar el caràcter públic de la sanitat. Es poden passar serveis a gestió pública, es pot auditar la qualitat dels serveis assistencials que a curt termini no poden fer-ho, es pot augmentar la participació i rendiment de comptes sobre la gestió, i es pot millorar l’impacte social i ambiental dels productes i serveis que la gestió pública ha de comprar a tercers.

  • Llistes d’espera: no ens podem conformar

    Les llistes d’espera per visitar l’especialista, per fer proves diagnòstiques o per intervenció quirúrgica, no les podem mirar per separat, ja que la ciutadania les pateix totes juntes i una darrere l’altra, amb dolor, angoixa, pèrdua de qualitat de vida, quan no agreujament de la seva patologia. Esperes per la visita a l’especialista, moltes vegades de mesos, d’un pacient que ha estat derivat des de la seva metgessa de família, espera per proves diagnòstiques que demana l’especialista, més mesos, i finalment si s’indica una intervenció quirúrgica també tens esperes que poden suposar un any més, en total aquest pacient pot haver sofert una espera d’un any i mig.

    Després d’un Pla de Xoc de la Generalitat de 57 milions d’euros, les darreres dades apunten a una reducció de les esperes i a un major compliment dels temps de garantia. Però seria molt greu conformar-se amb aquests indicadors. Continuem tenint la llista més gran d’espera quirúrgica de l’Estat, més de 160.000 persones. Més de 120.000 catalans i catalanes fa més de tres mesos que esperen visitar l’especialista, més de 5.000 fa més de tres mesos que esperen una prova diagnòstica, més de 6.000 fa més d’un any que esperen una intervenció quirúrgica. No tenim dades de quant s’espera per tenir cita pels metges d’Atenció Primària, però sabem que en molts casos cal esperar més d’una setmana per tenir hora. I en tot aquest panorama, Catalunya també és líder en persones amb assegurança sanitària privada: 32%. Amb les mancances de la pública alimentem el negoci de la privada, i una font de desigualtat sanitària: qui pot s’ho paga, qui no pot s’espera.

    Hi ha hagut passes endavant però no s’han assolit els objectius marcats pel Pla integral per la millora de les llistes d’espera. En un any, el nombre total de persones que esperen cirurgia ha disminuït un 0,6%. En relació a les consultes d’especialistes l’objectiu de disminuir un 50% del temps mitjà d’espera, a desembre del 2017 ha disminuït un 25%, actualment el temps d’espera mitjà és de 114 dies, gairebé 4 mesos. Per últim, en relació a les proves diagnòstiques, el temps mitja d’espera és de més de 2 mesos (67 dies) i ha disminuït un 21%, lluny del 50% fixat com a objectiu. També cal reconèixer l’esforç de transparència en publicar mensualment les dades de seguiment de les llistes d’espera. En aquest sentit, les auditories sobre una mostra d’hospitals de l’any 2016 van detectar problemes de fiabilitat que cal resoldre tant abans com sigui possible amb l’auditoria de tot el sistema que es va anunciar per l’any 2017 i no s’ha realitzat.

    Encara hi ha persones que esperen més dels terminis garantits, i aquests terminis són molt més llargs del que seria desitjable. Complir terminis no vol dir que no s’hagi esperat molt. Els temps de «garantia» d’alguns procediments estan pensats per fer front a la realitat precària dels recursos del Sistema més que per les necessitats dels pacients, el seu dolor, angoixa i patologia. Com podem dir a un pacient que està indicada una intervenció quirúrgica però el Sistema permet fer-la d’aquí a un any, o una visita a l’especialista o prova diagnòstica que tenen demores de molts mesos! Hem d’aspirar a poder garantir la visita a la metgessa de família en menys de 48 hores, a l’especialista o proves no urgents en màxim tres setmanes, i la intervenció quirúrgica en màxim tres mesos.

    Però com podrem assolir aquestes fites? Sens dubte amb voluntat política d’assolir-les, i amb molts més recursos a tot el sistema, començant des de la Primària. Però fallarem si no tenim un bon diagnòstic d’un problema que té causes múltiples i requereix solucions intel·ligents.

    Una causa a abordar és l’increment de la demanda, per població sortosament cada vegada més envellida i tècniques més modernes que permeten tractar amb més seguretat a gent gran o delicada; però també a vegades per actuació dels professionals que indiquen procediments que no estan del tot justificats o la gran variabilitat d’indicacions en diferents centres o territoris de Catalunya.

    Una altra causa és la insuficient oferta per part del Sistema Sanitari: els centres i els professionals no tenen prou mitjans per fer front a la demanda i a les necessitats de la població, i quan hi són no s’utilitzen en la seva plenitud: l’ocupació de consultes i quiròfans a les tardes n’és un exemple. Aquesta causa evidentment s’ha agreujat molt per les retallades de recursos dels darrers anys.

    Però també les llistes es poden agreujar per mala planificació i gestió de les mateixes per part de l’administració i equips directius. Aquí els motius són molt variats: des de la mala coordinació entre la Primària i els hospitals, el treball professional compatible entre públic i privat, l’escassa priorització per gravetat o factors socials (gent gran que viu sola, etc.), quan no la franca iniquitat de deixar passar al davant de la llista a persones importants o familiars de personal del centre. Les solucions són molt variades: des de l’aprofitament de les noves tecnologies per una extensió molt més ràpida de la consulta virtual com a eina per reduir sensiblement les esperes en l’accés als metges especialistes, a la priorització i control de gestió des de l’Atenció Primària de les llistes dels hospitals, al compliment del lliurament del certificat d’entrada en llista, etc.

    Totes aquestes causes: increment de la demanda, poca oferta per pocs recursos, causes de planificació i gestió, influeixen sumant-se a generar llargues llistes. Per fer-hi front seran necessàries mesures en totes elles amb un pla ambiciós i integral, més enllà de «plans de xoc». Si no fem un bon diagnòstic difícilment podrem posar tots els tractaments necessaris. En definitiva no millorarem realment les llistes si no hi ha una ferma voluntat política i ambició per fer-ho, posem suficients recursos a tot el sistema públic i exigim bona planificació, gestió clínica eficient, transparència i implicació de la ciutadania.

  • Amb voluntat política es pot reforçar la provisió sanitària pública

    L’Ajuntament de Barcelona està analitzant en totes les seves àrees quins serveis amb gestió externalitzada val la pena internalitzar, i com reforçar les clàusules de contractació per tal d’afavorir l’economia social per davant de la mercantil. En aquest sentit, i per tal de poder estendre aquest treball al Consorci Sanitari de Barcelona del que formem part, al març d’aquest any vam presentar un informe que per primer cop mostrava públicament amb quins tipus d’entitats s’estava concertant o contractant la provisió dels serveis de la sanitat pública a la ciutat.

    Anàlisi de la despesa pública en assistència sanitària a Barcelona

    A partir d’aquest informe, el Servei Català de la Salut també ha assumit la necessitat de constituir una comissió mixta en el marc del Consorci per poder compartir dades i línies d’acció envers la privatització de la provisió de serveis. Segons les dades elaborades pels serveis tècnics del CSB arran dels encàrrecs de la comissió mixta, al 2015 la despesa en entitats que presten serveis assistencials a la ciutat va ser de 1.919.326.131 euros, repartits entre 84 entitats proveïdores. 655 milions (34%) a l’Institut Català de la Salut, 864 milions a altres 10 entitats del sector públic (45%), 180 milions (9%) a 32 entitats de propietat privada i sense afany de lucre, i 220 milions (11%) entre 41 empreses privades amb afany de lucre.

    Aquests 220 milions estan força repartits entre diferents línies assistencials, i inclouen: 58 milions a l’Hospital Sagrat Cor, l’únic hospital gestionat per una empresa privada mercantil, corresponent a un 4% del total de despesa en atenció hospitalària; 23 milions a sis Entitats de Base Associativa (EBAs), el 10,5% del pressupost d’atenció primària; 52 milions a 8 empreses privades amb lucre amb 13 centres sociosanitaris (el 48% de tota la contractació d’aquesta línia); 17 milions a 4 entitats amb afany de lucre en salut mental (20% del seu total); 8 milions a les 6 UTEs mercantils que es van adjudicar lots de rehabilitació ambulatòria (el 53% de tota la línia); i la resta en altres serveis com l’hemodiàlisi ambulatòria (2 privades amb lucre, 29,5 milions), el transport sanitari (una UTE, 21 milions), la teràpia respiratòria domiciliaria (4 empreses, 5,5 milions), les interrupcions voluntàries de l’embaràs (8 clíniques, 3 milions).

    Tot i que caldria restar la despesa que representa el tractament de pacients, sobretot per procediments de terciarisme, que els 4 grans hospitals de Barcelona fan a usuaris de la resta de Catalunya i altres comunitats, la gran despesa continua sent a 2015 dels hospitals: un 72% en front d’un 13% de l’Atenció Primària.

    Què hem de fer davant d’aquesta situació?

    Davant d’aquesta situació, les institucions públiques tenim molt marge d’actuació. Cal recuperar políticament amb fermesa i convenciment els valors dels serveis públics com els més equitatius, justos, sostenibles i de qualitat tot aplicant l’esperit primerenc de la LOSC i la llei General de Sanitat: el que pugui fer el sistema públic amb els seus recursos no ho ha de contractar a altres proveïdors. Cal trencar la dinàmica (i la cultura heretada) d’inèrcia (i interessos econòmics, polítics i de corrupció) de la concertació automàtica, sense avaluar si la millora de la gestió d’allò públic podria assumir els serveis amb menys recursos. Cal acabar amb les retallades indiscriminades i retornar els recursos públics eficients perduts.

    Partint de la complexa situació actual del Sistema amb 84 entitats proveïdores d’assistència sanitària, 41 d’elles empreses privades que fan negoci, amb una despesa de 220 milions a l’any, caldrà anar per parts, fent un esforç de priorització i pensant en el curt i llarg termini. Un cop disposem, en el marc de la comissió mixta, dels terminis de finalització de contracte amb els proveïdors i de la diagnosi de la capacitat estructural dels centres públics en comparació amb l’activitat contractada, des de l’Ajuntament pensem que cal reforçar les següents línies d’acció:

    • Enfortir la capacitat de provisió pública, sigui utilitzant serveis retallats i tancats o que els de nova creació siguin públics. És el cas del sociosanitari Fòrum que està ja reobrint espais per la població de Barcelona Litoral, o del nou sociosanitari públic inclòs al conveni d’equipaments signat aquest mes.
    • Augmentar de forma decisiva els recursos de l’Atenció Primària i Comunitària pública per guanyar qualitat i sostenibilitat del Sistema.
    • Revertir les externalitzacions i concerts amb privades amb lucre a partir de la seva fi del contracte o per denúncies de mala gestió o corrupció, a mesura que el sector públic ho pugui anar absorbint. És el cas de l’atenció urgent a domicili de nits i festius que està passant d’una empresa privada a mans de l’ICS, o de les diverses irregularitats detectades en l’adjudicació i prestació de la rehabilitació ambulatòria.
    • Utilitzar la transposició a aprovar pel Parlament de Catalunya de la Directiva Europea de contractes del sector públic per forçar el canvi del règim jurídic d’entitats actuals, sobre tot d’assistència ambulatòria (EBAs i Salut Mental) que passin de mercantils al tercer sector d’economia social.
    • Millorar els estàndards de transparència i de qualitat del servei a la ciutadania i de les condicions d’ocupació a partir del reforç de les clàusules de contractació i de l’avaluació. Cal assegurar que totes les entitats proveïdores prestin serveis amb els valors i les condicions administratives i ètiques de servei públic.

    Creiem que hi ha marge per avançar en la desprivatització i desmercantilització dels serveis públics i reforç de la presència pública en la provisió de serveis. La radiografia de la situació ens permet afirmar que combinant les accions mencionades és possible, amb voluntat política, reduir d’aquí a tres anys, com a mínim, a la meitat els 220 milions d’euros de contractació a entitats mercantils de propietat privada, a l’hora que es manté i millora la qualitat i es reforcen els valors de servei públic de tot el sistema.