José Ramón Ubieto Pardo (Sabiñago, Osca) és psicòleg clínic i psicoanalista, així com membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. També és professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i Consultor dels Programes AEU (Alts Estudis Universitaris) de l’Institut de Neurociències i Salut Mental de Barcelona, en col·laboració amb la Universitat de León. És col·laborador habitual en mitjans com La Vanguardia, El Periódico i CatalunyaPlural. Ha publicat diferents llibres, entre els quals hi ha Niños hiper: infancias hiperactivas, hipersexualizadas, hiperconectadas (NED Editores), Del padre al iPad: Familias y redes en la era digital (NED Editores) i el seu darrer, ¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en infancias y adolescencias (Editorial Octaedro). Parlem de tecnologia, salut mental i educació en el context de l’ampli debat a la societat catalana sobre l’ús dels telèfons mòbils a les escoles.
A l’era digital moltes de les preguntes semblen tenir respostes immediates, ja sigui a través de la veu d’Alexa, d’una cerca a Google o del ChatGPT, però un dels seus missatges principals és que ens hem de conscienciar que alguns dels principals problemes que afronten les nostres societats no tenen solucions clares ni immediates.
Estem enfrontant reptes complexos, com ara la immigració, el canvi climàtic i l’evolució de la sexualitat, entre d’altres. Aquests problemes no tenen solucions universals, cosa que genera una sensació d’impotència. La dificultat per acceptar que allò impossible contribueix a la violència i al sorgiment de postures extremes. Tot i que la ciència prometia respostes lògiques, també es troba límits i paradoxes. Això ha comportat un ressorgiment de discursos religiosos i fonamentalistes, com una reacció davant de la incertesa. Vivim en un món on la ciència i la religió coexisteixen de manera complexa, generant tensions addicionals. Crec que és crucial reconèixer la complexitat dels desafiaments actuals i evitar solucions simplistes. La polarització només afavoreix la confrontació, i cal cercar enfocaments més equilibrats i sostenibles per abordar aquests problemes.
Alhora aquesta entrada a la contemporaneïtat està mediada per la interfície de la pantalla –sigui el mòbil, l’ordinador o la tauleta–, tecnologia que ens acompanya a tot arreu i que genera tot un cercle d’hàbits, noves formes de relacionar-se amb el món, i, també, noves addiccions. Però apunta que no hem de dir-ne addictes, sinó amants.
És clar. Si no són addictes, la pregunta és quina relació tenen amb els casos, ja que no es tracta exclusivament d’una qüestió d’hàbit. Com ens ensenya la psicoanàlisi, tu no fas res sino hi ha una pulsió darrera. I un exemple d’aquesta pulsió, en relació amb els dispositius digitals, és mirar i ser mirats. Aquest desig de ser mirat, aquesta pulsió escòpica, s’enllaça, diguem-ne, amb un desig també de vincular-se a l’altre. I és aquí on apareix l’amor. Els registres i les dimensions d’aquesta articulació són molt variables.
«Fa quinze anys, la cosa digital era un complement a les nostres vides. Ara és un món en si mateix». | Pol Rius
Com es manifesten aquests registres i dimensions en l’ús de dispositius digitals?
Et pots trobar des de l’amant narcisista, que és aquell que té el desig exhibicionista i que està tot el dia penjant fotos i els post. També és una dimensió de l’amor, perquè és una dimensió que apunta a l’altre, encara que des d’una perspectiva molt narcisista. Però l’amor té un costat narcisista. Després hi ha un altre tipus de versió de l’amor, més anaclítica, que és la segona opció que oferia Freud, que és l’amor com a suport. Aquest seria un altre ús, més de compartir, més d’ajudar l’altre, més d’escoltar allò que l’altre ha de dir. En un règim on podríem dir que la teva imatge compta menys i explica més la conversa, el xateig, etc. És un altre registre. I, després, hi ha un altre registre de l’amor, que també forma part de la casuística que trobem als usos digitals, que és l’amor possessiu. És l’amor més exclusiu. L’amor que requereix a l’altre moltes exigències. Aleshores, et trobes amb nois o noies que t’expliquen que han agafat un cabreig, que han fet alguna cosa monumental amb el seu xicot o amb la seva xicota perquè no li va contestar de seguida o el va deixar en vist durant cert temps. Aleshores t’adones que cadascú té un ús diferent.
Què implica reconsiderar aquests actes a través del concepte de l’amor en comptes del de l’addicció? Quins efectes té en les conseqüències dels actes esmentats?
De llegir les conseqüències des de la perspectiva d’addictes a llegir-les des d’amants hi ha molta diferència. Si les llegeixes des de la perspectiva d’addictes ja estàs pensant com les conseqüències d’un malalt mental. I, per tant, arribaràs probablement a conclusions radicals del tipus «traiem-li la droga. Cal treure el mòbil de les classes. Cal treure-li el mòbil, cal prohibir-lo de la seva vida, o, com diuen alguns, cal erradicar el mòbil, perquè així aconseguirem que no es produeixin les conseqüències». Si les llegeixes com a amants, del què te n’adones és que probablement el que has de fer és ajudar-lo a fer que aquest enllaç d’amor amb la màquina sigui un enllaç menys alienant. Però no ho el·liminaràs, perquè entens que hi ha una necessitat d’amor en aquest enllaç. Aleshores les conseqüències les llegiràs de manera diferent.
Aquesta relació —amorosa— amb l’aparell mòbil ha estat l’epicentre d’un moviment educatiu per part de pares i mares, reivindicant un debat que orbita al voltant dels seus efectes perjudicials. Segons la seva opinió, cap on ens hauríem d’encaminar?
Crec que cal parlar de regulació en comptes de parlar de prohibició. La tecnologia, especialment la indústria tecnològica, ha tingut un impacte hostil a la família, i necessitem recuperar aspectes educatius importants.
La regulació implica ajustar i posar en ordre una cosa que s’ha decontrolat. És una manera de revertir la invasió tecnològica a la família
Com definiria la regulació en aquest context?
La regulació implica ajustar i posar en ordre una cosa que s’ha descontrolat. És una manera de revertir la invasió tecnològica a la família. Podem incloure restriccions d’ús, com ara el son, àpats familiars, l’hora del pati a l’escola i aules. La prohibició radical pot ser problemàtica. Fa quinze anys, la cosa digital era un complement a les nostres vides. Ara és un món en si mateix, i la prohibició no es pot aplicar a un món digital. Necessitem estratègies més àmplies.
En el seu darrer llibre, ¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en infancias y adolescencias (Editorial Octaedro) desenvolupa aquestes estratègies.
Sí, proposo tres estratègies claus. Primer, la desconnexió, reduint les hores de pantalla per recuperar l’atenció. Segon, un ús millorat mitjançant l’alfabetització digital. I tercer, promoure la presència mitjançant alternatives presencials per compensar l’ús excessiu de pantalles. És crucial, però, realitzar aquestes tres estratègies tenint en compte la ja existent bretxadigital que es genera i creix en els contextos desafavorits. Cal implementar polítiques socials públiques correctores, com ara centres de lleure, activitats gratuïtes i alternatives presencials, per a les famílies desafavorides. Sense aquestes polítiques, la bretxa digital s’ampliarà entre classes socials.
David Cid (44) porta fent política gairebé vint anys, tant en l’àmbit institucional com en els moviments socials. Va començar a militar a Joves d’Esquerra Verda l’any 2004, d’on va ser-ne el coordinador de joves. La militància el va portar a afiliar-se al sindicat CCOO, a participar dels moviments ecologistes amb Greenpeace i de la lluita antiracista a SOS Racisme. Des del 2017 és diputat del Parlament de Catalunya per En Comú Podem.
Parlem amb ell de salut, ja que en l’actualitat, Cid és el responsable del partit en matèria sanitària; considera que “cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi” i que cal acabar amb els concerts en la sanitat pública per motius d’accessibilitat, però per motius d’eficiència.
A banda de ser el portaveu del grup d’ECP, participa en la Comissió de Salut del Parlament. Li pregunto respecte de la proposta de la nova llei per l’atenció primària. Què es pretén millorar, quins són els objectius immediats?
El mateix conseller Argimon reconeix que el sistema públic de salut està perdent qualitat. Les mútues privades han passat en quatre anys d’un 25% a un 32%, i el mateix conseller situa que això és la porta d’entrada a la privatització del sistema. Nosaltres li vam traslladar que això té a veure amb el col·lapse de l’atenció primària, tal com ho denuncien els professionals, que estan a una situació límit, com els i les usuàries dels serveis. Nosaltres demanem un pla de xoc d’urgència que garanteixi l’accessibilitat, imposant un màxim de 48 hores per tenir accés físic al centre d’atenció primària i que no triguis més de tres setmanes en veure l’especialista. Això implica disposar dels recursos necessaris. Cal arribar al 25% del pressupost en sanitat respecte del total dels pressupostos per abocar als recursos que necessita l’atenció primària. Si no ho fem ja, tenim el perill d’anar cap a un sistema dual en el qual tindrem una part dels usuaris que utilitzen la sanitat privada per l’atenció primària, i per aquelles més greus la càrrega recaurà sobre el sistema públic de salut.
El mateix conseller Argimon reconeix que el sistema públic de salut està perdent qualitat.
Amb dades més concretes, què implicaria això per exemple, en el nombre de places d’assistents sanitaris o en el percentatge que s’hauria d’incrementar del pressupost?
Ara mateix ens trobem segons indica la conselleria al voltant del 17% dels recursos del departament de salut que es destinen a l’atenció primària, i volem arribar al 25%. Els metges i metgesses de capçalera han de fer al voltant de vint-i-cinc visites diàries, però en la situació excepcional de la Covid-19 n’han fet seixanta, setanta, o fins i tot cent al dia. Necessitem més professionals, sí. Metges, personal administratiu i infermeres.
Però com proposen finançar-ho? El pressupost de sanitat és, conjuntament amb el d’educació, la despesa més elevada dels pressupostos. Elevar d’un 17% a un 25% implica apujar impostos?
Per una banda, aquí hem de saber que el pressupost anual de salut, que sempre necessita més recursos, és un pressupost rècord. És el més elevat que ha tingut mai, pràcticament 13.000 milions d’euros. La clau és de prioritats, i penso que el Departament té les prioritats equivocades. Destinar el 25% depèn de l’organització del departament. Tenim un sistema públic de salut que està molt orientat cap a la visió hospitalària, i això té a veure amb el model. Per exemple tots els consorcis, a diferència de l’Institut Català de la Salut (ICS), no tenen un contracte – programa, sinó que el cobren és en funció de les proves diagnòstiques. Per tant, sovint el que passa és que aquests consorcis, que gestionen primària o hospitalària, aposten molt per hospitalària.
«Tenim un sistema públic de salut que està molt orientat cap a la visió hospitalària, i això té a veure amb el model» | Pol Rius
Té algun exemple?
L’altre dia vaig estar en el consorci sanitari del Maresme, històricament infrafinançat, però que també gestiona tres centres d’atenció primària de Mataró. Per intentar quadrar els números el que reforcen són totes aquelles proves diagnòstiques; no la prevenció, sinó el tractament. Jo crec que cal passar d’un model hospital-cèntric a un model on, en el cor, hi hagi l’atenció primària. Són molts els centres d’atenció primària que estan perdent especialitzats, i, després, no s’ha revertit el tancament de les urgències en els centres d’atenció primària, cosa que el acaba provocant és un col·lapse de les urgències hospitalàries. Cal un canvi l’organització del sistema. I això no és tant un tema de recursos com de fixar prioritats.
Parlem del model de prestació de serveis, doncs, que compagina entre el funcionament públic i el concertat dins del mateix sistema de salut. L’aposta per un sistema plenament públic és una aposta realista com a model de futur?
L’aposta ha de ser per allò públic. Quan parlem de canvi de model parlem de dos elements: situar la primària com a prioritat per evitar la pèrdua de qualitat del sistema tot revertint el creixement de les mútues, i acabar amb els concerts per motius d’eficiència. Des d’un punt de vista econòmic n’estem veient les conseqüències, tal com ha passat a l’Hospital Broggi, que ha hagut de ser intervingut per la mateixa conselleria. Però és que també és perjudicial per als usuaris. Per exemple, el que ens traslladen els treballadors del transport sanitari – i els usuaris – és que al final les empreses privades prioritzen els seus serveis privats. L’Hospital del Mar i Parc Taulí, per exemple, tenen voluntat d’externalitzar les esterilitzacions quirúrgiques; de fet ja es va aprovar en el Taulí, i ho van haver de revertir no només per un tema de condicions laborals, sinó pels resultats: hi havia més infeccions hospitalàries i les peces arribaven en mal estat. En definitiva: cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi, alhora que intentem recuperar serveis que han sigut externalitzats durant els darrers anys. Ho haurem de fer manera gradual perquè no és senzill, però aquest és el camí que, malauradament, la conselleria no segueix.
Cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi, alhora que intentem recuperar serveis que han sigut externalitzats durant els darrers anys.
Té sentit que els professionals concertats no tinguin les mateixes condicions i requisits que els treballadors públics quan ambdós, al final, són finançats pel mateix pressupost públic?
No té cap sentit. Ara mateix s’està negociant el conveni del SISCAT, i està absolutament empantanegat i, malauradament, el departament no es vol implicar. Però jo vull insistir en el fet que no és només que els treballadors no tinguin les mateixes condicions sinó que els usuaris no les tenen. Hi ha una desigualtat claríssima en l’àmbit territorial. Fa poc vaig estar al consorci sanitari de Vic reunit amb representants dels treballadors i una de les coses que em traslladaven era que les ràtios d’infermeria no tenen res a veure amb les de l’ICS. Això provoca que moltes infermeres abandonin els seus llocs de treball i es passin a la primària; tot i que perden diners, la tensió i l’estrès laboral disminueix. És a dir, s’està produint un moviment paradoxal que és el següent: metges de la primària l’abandonen perquè no poden més, però en l’àmbit d’infermeria deixen l’hospitalària per passar a la primària. Això significa que el sistema està a una situació límit i que les condicions del sector concertat són molt pitjors que les que tenen en el cor del sistema públic, que és l’ICS.
El sistema està a una situació límit i les condicions del sector concertat són molt pitjors que les que tenen en el cor del sistema públic
Sobre les residències: durant la Covid-19 es van viure un dels episodis més difícils per la mala gestió que va haver-hi. Han passat dos anys, però crec que la sensació general és que, ben bé, no s’ha aclarit quin va ser el problema real.
Jo crec que el que ha passat és que s’ha volgut tapar. Es va constituir una comissió d’investigació la darrera legislatura que es va tancar en fals, tot aprofitant que s’acabava la legislatura. La sorpresa que ens hem trobat aquesta legislatura és que ERC, Junts per Catalunya i PSC no l’han volgut tornar a posar en marxa. Al final ha passat el mateix a Catalunya que a Madrid, però allà van ser PP i VOX qui la va bloquejar i aquí PSC- ERC – Junts amb un suposat grup de treball que tampoc s’ha posat en marxa. És molt greu el que va passar, però no hem arribat a una conclusió sobre què és el que va passar i què s’ha de canviar. Avui dia, el sistema de residències continua funcionant exactament igual que llavors.
Per acabar: una de les conseqüències greus de la pandèmia ha estat el peatge en la salut mental dels més joves. Hi ha un problema amb la salut mental que és la falta de cobertura general del sistema públic. Què s’ha de fer amb la salut mental dels joves?
En els pressupostos vam introduir una partida de 80 milions d’euros, que havia de servir per reforçar la salut mental dels i les joves. Crec que el model de salut mental en infants i joves no funciona. Sovint trigues dos o tres mesos en tenir la primera visita, i en casos greus, per exemple, de trastorns alimentaris on es requeriria visites setmanals, se n’ofereix només una al mes. Durant la pandèmia, s’han disparat els casos de trastorns de conducta alimentària en infants i joves i també els pensaments suïcides. Penso que en aquest camp cal innovar, i que el que s’està fent a Barcelona està marcant el camí. L’experiència dels Consulta’m –psicòlegs públics gratuïts– estan funcionant molt bé. Estan en espai on els joves poden accedir sense cita prèvia. De moment, les dades que ens trasllada la regidora de Salut Gemma Tarafa és que en el 97% dels casos es fa una feina de prevenció que implica que no s’han de derivar al centre de salut mental d’infants i joves. Crec que això ho hauríem d’estendre a tot Catalunya, i, a més, econòmicament, és fàcil de posar en marxa.
També li hem reclamat al Departament de Salut que apliqui l’experiència de Barcelona respecte al telèfon de prevenció del suïcidi: el 50% de les trucades que es reben són de fora de Barcelona. La feina que estan fent és espectacular, perquè es visibilitza un tema que havia estat tabú, es dona suport, i perquè serveix també de servei d’acompanyament per a familiars. En coses així, tots els grups polítics hauríem d’anar a l’una.
“Jo puc dir que des de la meva cel·la jo veia la gent que anava cap a la Jonquera – perquè era una finestra petita que donava a la carretera – i pensava: ostres quanta gent! Però quan ho rumiava al vespre pensava: això no és Catalunya. Sí que hi ha molta gent intentant paralitzar la frontera en contra la nostra sentència, però no és tot el país. Per tant, tampoc érem prou llavors”. Aquesta reflexió que Dolors Bassa explica en l’entrevista sintetitza el seu pensament després dels tres anys llargs que ha passat a la presó. “Jo estic molt d’acord – explica – amb el que hem fet a ERC, ja que hem arribat a la conclusió que necessitem més temps per ser més i millors. No ens neguem a la unilateralitat, però el nostre procés és multilateral. A més, si encara no hem ni començat a negociar, per què s’assumeix que fracassarà?
Com està?
Molt millor que quan estava a dintre. No és llibertat plena, perquè hi ha coses que no les podré fer com per exemple tornar al treball que tenia com cap d’estudis d’una escola concertada. Tinc antecedents penals i no puc anar a tots els llocs on voldria. Però poder tenir el gaudi del dia a dia de poder fer el que vols en el moment que vols no té res a veure amb estar a dins d’una presó.
Creu que l’experiència a la presó li farà percebre aquest gaudi vital durant la resta de la seva vida?
Jo crec que sí, que la presó o una gran malaltia és un sotrac que et fa valorar el que és important i el que és imprescindible. Jo vaig arribar a la conclusió que l’imprescindible és la quotidianitat de poder viure el dia a dia de l’entorn amb la família i les amistats, i també la necessitat de perdre més el sentit material que potser no te n’adones o valores tant quan no has passat per una cosa així.
Ha passat tres anys i quatre mesos engarjolada. Està cansada de la política? Què ha canviat de la Dolors Bassa prèvia entrada a presó respecte a la que en surt, en el sentit d’ideals i de pensaments?
Jo crec que no hi ha hagut cap modificació respecte del què pensava abans al que penso ara. Sempre he cregut que la política és el dia a dia. Jo, que sóc mestra, sóc conscient que quan expliques un tema d’una manera o altra ja estàs fent política. Respecte a les meves conviccions, crec que és un denominador comú de les que hem estat o a la presó, a l’exili, o represaliades, que la injustícia es fa tan explícita i palpable que les posicions prèvies s’enforteixen. Jo era psicopedagoga de feina, però amb conviccions feministes i independentistes. Ara, aquestes conviccions són més fermes.
El sistema penitenciari hauria de canviar de dalt a avall, i, sobretot, amb relació a les dones
Durant els mesos en què les negociacions pels indults semblava que s’havia de resoldre a principis, però passaven els mesos i no acabaven d’arribar… Què pensava vostè? Hi confiava?
Confiar no he confiat mai en res. A la presó aprens a no fer-te expectatives, perquè les expectatives et fan mal. La negociació fou mentalment molt dura per nosaltres. Sabíem alguna cosa, el que ens podia anar explicant per exemple en Jaume Asens. Jo sabia, que la UGT en el meu cas havia demanat l’indult i jo estava molt contenta, perquè creia que a la presó no hi fèiem res i per tant podíem fer molta més feina fora que dins. Però els inputs que ens arribaven eren pels mitjans de comunicació i eren contradictoris, i això va ser un patiment. Jo no ho vaig viure gents bé tot aquest temps. De fet no vaig fer la bossa fins al mateix dia al matí perquè no veia clar que poguéssim tenir l’indult.
Creu que sense la pressió de la representació catalana d’Unidas Podem hauria sigut possible?
És una suma de factors, però és cert que Unidas Podem ho van dir des d’un principi, i en especial en Jaume Asens, que va treballar molt perquè hi hagi els indults i un canvi en codi penal i que es resolgui políticament el conflicte que hi ha. ERC va aconseguir que l’altra part assumís que hi havia un conflicte polític, i la pressió del Consell d’Europa, Amnistia Internacional, i la mobilització a Catalunya… La suma dels factors ho va fer possible.
El PSC l’ubica vostè en el bloc establert del 155 o creu que s’hi pot fer alguna cosa. És a dir, creu que en un futur pròxim podrà tornar a ser concebible una aliança tripartida entre Comuns, PSC i ERC?
A mi em costa ubicar el PSC per pensar una aliança de partits d’esquerres. El PSC continua encara amb un argumentari molt semblant al que tenia després de l’u d’octubre. Jo des de la presó he tingut més relació amb el PSOE que amb persones orgàniques del PSC, però en canvi he rebut moltes cartes de militants del PSC, sobretot amb els que compartíem afiliació a la UGT. Cap de les persones rellevants del PSC ha fet cap detall per venir-nos a veure, encara que amb algunes hi he tingut molta relació. Això, sumat a les declaracions em costa molt pensant que van canviant, però no dic que no ho puguin fer.
“Jo era psicopedagoga de feina, però amb conviccions feministes i independentistes. Ara, aquestes conviccions són més fermes.” | Pol Rius
Ha hagut de viure l’època més dura de la pandèmia entre reixes. Les presons són llocs opacs desconeguts per la gran majoria de la població, i poques vegades la gent que hi entra hi surt té la seva presència mediàtica: què explicaria, o què ha après de la presó, quines coses l’han sorprès?
Jo abans d’entrar-hi, ho reconec, no en sabia res del sistema penitenciari. Crec que una de les coses importants és que es visibilitzi. És opac, com comentava vostè, i jo també li dic que és obsolet. Hem de poder fer una introspecció i preguntar-nos perquè tenim les presons allunyades dels centres, amb poquíssima possibilitat de formació, perquè hi ha tan poc acompanyament i inserció laboral. El sistema penitenciari hauria de canviar de dalt a avall, i, sobretot, amb relació a les dones.
Per què?
Doncs perquè tot està pensat pels homes. A la meva presó érem entre 35-40 dones i 800 homes. En el món capitalista on vivim tot està pensat per la quantitat, des de productes que podies comprar al economato, el tipus d’activitats que es fan… Tot estava pensat per la gran majoria, és a dir, per homes. Això s’hauria de canviar.
S’ha parlat molt menys de les preses que dels presos. Lledoners era conegut per a tothom, mentre puig de les bases tenia poca presència mediàtica. Carme Forcadell diu que va en surt més feminista. I vostè?
Jo diria que més feminista no, perquè quan hi vaig entrar ja ho era molt. En el món laboral he treballat tota la meva vida en quelcom molt explícit com és la discriminació per raons de gènere… Però a la presó sí que te n’adones que més que discriminació hi ha victimització. Moltes de les dones que hi ha són víctimes, o bé perquè són víctimes de gènere, de la drogodependència, o d’un sistema capitalista el qual no els hi ha donat cap xarxa de seguretat. A més, se les victimitza per ser mare i dona, i aquesta part cal reivindicar-la. Jo sempre dic que de les 40 que érem, dos o tres sí que havien comès un delicte per quedar-se, però totes les altres, si rasques, era que havien arribat al delicte per com havien sigut tractades prèviament per la societat.
Però la Generalitat té competències en l’àmbit penitenciari, i vostès estan al govern. Per què no fa res per canviar-ho?
Bé, jo no hi estic al Govern, eh! (riu) D’acord, li pregunto ara en representació d’ERC.
Sí, sí. Jo crec que amb el sistema penitenciari hi ha moltes i moltes tasques pendents. S’ha de dir, també, que a Catalunya estem més avançats – com a mínim per allò que jo vaig poder viure – a Espanya. Ara bé, el tema que crec que ens hauria d’ocupar més té a veure amb la prevenció, a allò que passa abans d’entrar al sistema penitenciari. Per exemple, la Renda Mínima Garantida que es va implantar quan jo era consellera era fonamental per a millorar o resoldre part d’aquests problemes, tot i que no puc dir que en la implementació hagi anat fantàsticament. Hi ha gent que arriba al delicte perquè no té ni un mínim.
La vessant de la sanitat de la gent gran, i això inclou les residències, hauria de ser totalment públic
Sobre la gestió de la pandèmia vull preguntar-li què n’opina de la feina del seu successor Chakir el Homrani davant la Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies, altament criticada pel maneig de les residències durant els primers mesos. Parlava amb ell en aquells moments?
Sí, amb el Chakir som amics. Un cop cada mes o cada dos mesos venia a la presó i m’explicava com estava a la situació. Penso que va passar per una situació molt complicada, i que la pandèmia va de manifest problemes estructurals en el sistema de residències. Jo no valoro, ni critico ni no critico el que fan els meus companys. Segur que si jo hi hagués estat al capdavant hagués fet coses diferents.
Però hi ha una anàlisi dia d’avui del que no funcionava correctament del sistema de residències? Quina part de responsabilitat, per exemple, s’haurien de canviar de cara una propera pandèmia?
El model ha de ser més sociosanitari. Això està clar. Un dels problemes és que les residències, o moltes d’elles, estan concertades o privades. L’altre problema era que la sanitat no estava dins de les residències, i si trobo que vam fer bé alguna cosa va traspar-la a la gestió de la sanitat. També hem tingut un model basat en macroresidències, com si fossin hospitals, i hem d’avançar cap un model com si fossin cases, relacions més familiars. Personalment crec que la vessant de la sanitat de la gent gran – i això inclou les residències – hauria de ser totalment públic.
Parlem de la situació política. Vostè ha declarat que confia en la Taula de Diàleg. Exactament en quin sentit hi confia?
Bé, jo confiar ja no confio en res, però sí que tinc esperança. A la presó he après que és el dia a dia. Però sí que tinc esperança, per què si no quina és la solució?
Però en què té esperança?
En què hi hagi una negociació.
Però la negociació ja se sap que hi serà. Ara bé, si del que es tracta en aquesta nova etapa és la de no defugir de les veritats polítiques que tenen consideració l’actual correlació de forces, es fa difícil pensar que govern d’Espanya cedirà en el curt en la proposta del referèndum.
Per què? Pot passar que d’aquí poc a Escòcia hi hagi un segon referèndum… Entenc la pregunta, però hi ha molts inputs de l’entorn que fan pensar que allò que poden haver dit que no, d’aquí a un temps sigui que sí. Jo el que sé és que nosaltres tenim clara la proposta que portem, i una negociació sempre comença així. Es posen dues propostes a damunt la taula i parlem-ne. No estem tancats a res. És evident que s’han de moure.
“Jo no sóc negativa, i menys ara que he tingut tres anys per a fer una reflexió profunda del que ha anat passant. Jo continuo tenint aquesta esperança, que no vol dir confiança.” | Pol Rius
L’escenari a dos anys vista que presenta Junts per Catalunya en l’hipotètic cas que la taula no doni els seus fruits és el de “preparar un nou embat democràtic”.
Bé, està clar que hem de tenir preparat què farem si hi ha immobilitat a l’altre costat. Però jo també em faig la següent pregunta: ara la societat catalana està més preparada del que estava l’any 2017 per anar a un embat contra l’Estat? Jo penso que no. Per tant ens hem de reforçar. Jo estic molt d’acord amb el que hem fet a ERC, ja que hem arribat a la conclusió que necessitem més temps per ser més i millors. No ens neguem a la unilateralitat, però el nostre procés és multilateral. A més, si encara no hem ni començat a negociar, per què s’assumeix que fracassarà? Jo no sóc negativa, i menys ara que he tingut tres anys per a fer una reflexió profunda del que ha anat passant. Jo continuo tenint aquesta esperança, que no vol dir confiança.
La comunitat internacional ha avalat la gestió del Pedro Sánchez sobre Catalunya, o, almenys, molt més que la gestió de Rajoy…
Perquè el Pedro Sánchez també s’ha mogut, no ha fet el mateix que havia fet el PP abans. A l’octubre del 2017 la nostra proposta sempre va ser de diàleg i de negociació, no haguéssim acabat en la via unilateral si a l’altre costat hi hagués hagut un mínim de diàleg. L’han recolzat a partir del moment en què s’ha mogut.
Però que la comunitat internacional es posi del costat de tipus de gestió que fa el Pedro Sánchez en contraposició a la gestió feta pel PP – que saben que és explosiva i que genera mala publicitat – no implica necessàriament que prefereixin recolzar l’independentisme a la dreta espanyola, ja que al final els estats estan protegint els seus propis interessos…
Cert. Jo crec que hi ha una cosa que sí que hem après i és que Europa és l’Europa dels estats i no l’Europa de les nacions, i que és l’Europa econòmica i no social. Llavors hem de combatre i continuar lluitant sabent això, sí. És veritat que ara, mirant retrospectivament i analitzant tota la força que hi havia a l’altre costat ho faríem diferent, i això ho he dit sempre.
En el darrer programa del FAQS a TV3 hi va anar convidat David Madí, una mica en representació o amb l’interès de conèixer la part opaca del Procés: les coses que encara no es poden dir, com qui va organitzar el referèndum, qui hi havia darrere de Tsunami Democràtic… quan creu que es podrà saber les veritats al darrere d’aquests fets?
Quan no hi hagi l’espada de Dàmocles de la repressió que t’amenaça amb la presó i la repressió. Jo entenc que gent com en David Madí o en Xavier Vendrell no poden enraonar perquè estan en mig d’un procés judicial. No es pot parlar lliurement perquè ens han retallat la llibertat d’expressió i de poder explicar com són clarament aquestes coses. Per altra banda, jo crec que la gent que hem estat a la presó hem perdut aquesta por. En tot cas, crec que ha de passar un temps perquè puguem explicar què va passar amb temes com el Tsunami Democràtic. Jo puc dir que des de la meva cel·la jo veia la gent que anava cap a la Jonquera – perquè era una finestra petita que donava a la carretera – i pensava: ostres quanta gent! Però quan ho rumiava al vespre pensava: això no és Catalunya. Sí que hi ha molta gent intentant paralitzar la frontera en contra la nostra sentència, però no és tot el país. Per tant, tampoc érem prou llavors.
Vostè a banda de ser militant d’ERC, també ha tingut una altra militància amb el món sindical de la UGT. Quan d’important ha sigut per vostè aquesta segona militància (primera en el temps) i com valora el futur dels sindicats en l’era de la robotització, l’externalització i la individualització?
En l’àmbit personal, l’afiliació a un sindicat és el més important que m’havia passat. A l’UGT vaig aprendre a defensar els drets, a negociar, a tenir contacte amb gent de diferents ideologies que s’uneixen per defensar uns drets. Què ha passat? Que ens ha faltat consciència de classe. Hem anat avançant cap a una societat més capitalista i més individualista, i ens ha enganyat el que s’ha anomenat “classe mitjana”. Alguns pensàvem que la classe mitjana ja ho érem i teníem tot, però venen mal dades i estem uns mesos sense cobrar, de sobte tot s’ensorra. Crec que els sindicats s’han atomitzat, però segueixen sent imprescindibles.
Alguns pensàvem que la classe mitjana ja ho érem i teníem tot, però venen mal dades i estem uns mesos sense cobrar, de sobte tot s’ensorra
Què creu que hauria de canviar el món sindical?
Igual que fossin menys sindicats corporativistes i siguin més sindicats de classe. Que siguin capaços de defensar el que és laboral concret i el que és social general. Evidentment que hi ha d’haver canvis en els sindicats, però a hores d’ara segueixen sent les organitzacions millor preparades per a defensar els drets dels treballadors i treballadores. Jo, per posar un exemple, un dels debats que he tingut amb sindicalistes és que en el sistema educatiu no hi hagi cap explicació de què són i fan els sindicats. Molts joves només coneixen els sindicats quan tenen una dificultat laboral. Aquí s’ha de fer una reflexió profunda de cap on hem d’anar.
“Hem après que Europa és l’Europa dels estats i no de les nacions, i que és l’Europa econòmica i no social” | Pol Rius
Com ha explicat abans, vostè va estar al capdavant de la Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies en la implementació – amb algunes dificultats – de la Renda Mínima Garantida (RMG). En aquest sentit li pregunto sobre la proposta de la Renda Bàsica Universal que, en principi, forma part del pacte de Govern amb la CUP.
En teoria hi estic totalment d’acord. Abans d’això: la RMG va costar molt implementar-la, perquè era la primera vegada que es feia un dret subjectiu, no només de persones, sinó d’unitat familiar. Ara, passat aquest temps des del 2018 fins ara jo crec que no s’ha acabat d’implementar bé, sigui pels problemes burocràtics o per com ha evolucionat la societat. El que no podem tenir, en tot cas, són les bosses de pobresa tan importants que tenim. Per tant estaria totalment d’acord en passar-ho cap a Renda Bàsica, fet que implica que hem de redistribuir totalment els recursos que hi ha, i modificar el pressupost i la política fiscal de manera substancial. Penso, a més, que si tothom tingués aquest mínim la societat en general milloraria. No en tinc cap dubte. L’empresariat podria escollir lliurement a qui volgués, i el treballador perquè sabria que té una supervivència econòmica que li permetria cercar per la feina adequada.
Acabem: quins plans té per les vacances d’agost?
Doncs miri, al juliol he estat ocupada amb actes diversos i l’agost me’l penso agafar per mi. Intentaré gaudir del paisatge, estaré per la meva terra de l’Empordà, aniré a la muntanya i faré una mica la meva. Llavors, hauré de buscar feina de cara el mes de setembre, perquè a causa de la inhabilitació no puc tornar a la meva feina i llavors n’hauré de buscar una altra. No em podré jubilar com havia pensat perquè si pogués ho faria. No en tingui dubte! (riu)
La setmana passada, Iñigo Errejón feia una intervenció al Congreso reivindicant la necessitat d’una política pública en l’àmbit de salut mental. La intervenció d’Errejón va despertar una onada de solidaritat a les xarxes socials de tota aquella gent que ha necessitat d’ajuda psicològica en algun moment de les seves vides, però que de no tenir els recursos econòmics suficients no s’ho haguessin pogut permetre. Perquè creu que, concretament en aquest moment, el missatge d’Errejón ha tingut tan d’impacte?
Pot respondre a diversos factors, però, entre d’altres coses penso que és d’agrair el fet que un polític es faci ressò d’una pandèmia de salut mental, com la que estem presenciant i ho van confirmant totes les dades, inclosa la mateix enquesta del CIS. Això ha calat entre la població que ha escoltat el debat. Ell va posar de manifest que la gent està coneixent els noms dels fàrmacs i això és constatar una realitat molt dura i és que estem tirant d’un tractament molt dur com és el farmacològic quan en molts casos es podria tractar amb visites amb psicòlegs o millor encara amb una resposta col·lectiva a un problema social.
El consum de fàrmacs tan alt que hi ha és una tragèdia per la salut de les persones i representa una despesa enorme. Cal tenir present que aquests medicaments tracten els símptomes en el millor dels casos, d’altres vegades ni això i en d’altres tenen uns efectes secundaris terribles, com han mostrat diversos estudis. I per suposat no van a l’arrel del problema. No curen. I el que és fotut és que quan els deixes de prendre en molts casos poden generar síndrome d’abstinència.
El consum de fàrmacs tan alt que hi ha és una tragèdia per la salut de les persones i representa una despesa enorme
Però perquè ara? Com s’enllaça aquesta crítica amb l’actual context polític i social?
Crec que una frase que ha causat fortuna i resumeix molt bé el que parlem és aquella crec del veterà psiquiatra Guillermo Rendueles que va dir-li a un pacient: “vostè no necessita un psicòleg, vostè necessita un sindicat”, penso que capta perfectament un problema greu que tenim a les nostres societats i que durant la gran crisi iniciada al 2008 també es va posar de manifest quan la gent s’organitzava amb la Plataforma d’afectats per la Hipoteca per combatre col·lectivament la seva problemàtica. Molta gent ha valorat posteriorment que allò va servir molt més que anar a un psicòleg o psiquiatra. Tenim tendència a auto culpabilitzar-nos de problemes estructurals i això ens passa factura a la nostra salut mental.
S’ha incrementat la medicalització en l’àmbit de salut en els darrers anys?
Si no m’equivoco el regne d’Espanya és el segon país de la UE amb més consum de fàrmacs i el primer en el món en consum d’hipnosedants. Més de dos milions de persones al regne d’Espanya prenen ansiolítics. Una societat medicalitzada és un escenari dantesc. Això és un gran negoci des de fa anys. Crec que en la darrera dècada el consum d’hipnòtics, antidepressius i tranquil·litzants ha augmentat una cosa bàrbara, crec que al voltant d’un 200%. Alguns autors ho han atribuït sobretot a la pressió de la indústria psicofarmacèutica i a determinats grups de pressió de la societat per a fer augmentar els trastorns mentals i el seu corresponent tractament. La industria farmacèutica és realment gran i increïblement rentable. Les vendes mundials superen els 700.000 milions de dòlars anuals, la meitat a Nord-Amèrica i la quarta part a Europa. La indústria farmacèutica és molt poderosa i influeix als metges.
Espanya és el segon país de la UE amb més consum de fàrmacs i el primer en el món en consum d’hipnosedants
És a dir, que anem a pitjor.
Portem molts anys que els indicadors de salut mental no són bons, venim d’una greu crisi econòmica com ja hem comentat abans i va deixar unes greus seqüeles en la salut mental. Hem d’entendre els contextos socials en els que ens movem: polítiques de retallades de serveis públics durant molts anys, altes taxes d’atur, la precarietat en el mercat laboral, inseguretat laboral, treballadors pobres, l’insuficient inversió en salut mental, pensions no contributives miserables, escasses i fracassades polítiques socials per acabar amb la pobresa … I tot això en un moment on s’estan produint canvis accelerats en els mercats de treball on s’està automatitzant una part important dels llocs de feina, això genera incertesa i inseguretat, on més del 40% de la gent jove menor de 25 anys està a l’atur, on les dones estan tenint les pitjors feines i més mal pagades, on la gent paga unes quantitats exorbitants per habitatge, on els joves no es poden emancipar…tot això influeix en la salut mental d’una manera molt evident i negativament.
Hi ha dades que il·lustrin aquesta situació?
Sí. Hi ha alguns indicadors que ens haurien d’alarmar. S’ha detectat un increment del 200% en la darrera dècada de psicofàrmacs (hipnòtics, antidepressius i tranquil·litzants) i en el seu consum un increment del 57%. També sabem que els suïcidis és la primera causa de mort no natural, que s’han incrementat els trastorns mentals, les addiccions, etc. I mentre patim tot això la despesa en salut mental és de menys d’un 6% de la despesa pública sanitària. A països del nostre voltant està en el 10% i els ratis de psicòlegs són també molt escassos: de 6-8 psicòlegs per 100.000 habitants quan a la OCDE és de 18. Això només si parlem del sistema sanitari que tot i ser important, no és el principal determinant de la salut.
Si parlem de la feina o de la no feina ens posarem a plorar, per no dir de l’habitatge que com ja saps el panorama és desolador. Recordo que fa un temps Catalunya era la comunitat que pagava més de salari pel lloguer. Crec que era un 46% del sou brut mensual, el 44% a Euskadi i el 41% a Madrid. Són xifres escandaloses que fan patir molt a la gent i això està passant factura a la salut mental de la gent.
Més enllà dels ingressos econòmics, que entenc que és la causa més estructural i amb més impacte transversal sobre la salut mental de les persones, si s’hagués de fer una espècie de “retrat robot” d’aquella persona que té més números de patir les conseqüències d’una mala salut mental, amb què ens trobaríem?
L’estrès que produeix viure en pobresa és particularment perjudicial per les mares durant l’embaràs, per la infància i la gent vella…Llargs períodes d’ansietat, inseguretat econòmica…exerceixen uns efectes molt nocius sobre la salut i si s’allarguen en el temps augmenten la possibilitat de patir una pobre salut mental i una mort prematura. Pel que fa al sexe les dones tenen també pitjor salut mental que els homes. Respecte als estudis les que pitjor salut mental tenen són les dones sense estudis. I pel que fa a l’edat les dones majors de 65 anys són les que estan més malament. També sabem que les persones immigrades de països pobres van empitjorar la seva salut mental durant la crisi que es va iniciar l’any 2008.
Un dels temes tabús, amb escassa o nul·la presència mediàtica, té a veure amb l’impacte de la salut mental amb la possibilitat de que un individu decideixi acabar amb la seva vida. És a dir, el suïcidi.
La relació dels suïcidis i la crisi es prou coneguda, malgrat no es dona de forma immediata i s’observa al cap d’uns dos o tres anys quan s’acaben els estalvis, les prestacions d’atur, les indemnitzacions dels acomiadaments…Hi ha diversos estudis que corroboren la relació entre crisis econòmiques i suïcidis. Hi ha un on s’analitzava la relació entre els cicles econòmics i els suïcidis als EUA entre els anys 1928 fins el 2017 i mostrava que quan hi ha hagut alguna recessió econòmica la taxa de suïcidis ha augmentat 11 vegades i han baixat en 2 ocasions, mentre que en períodes d’expansió econòmica les taxes en canvi han augmentat 3 vegades i han baixat en 10 ocasions. Amb la crisi del 2008 països com Grècia tradicionalment amb pocs suïcidis es va més que duplicar, passant d’un 2,8% al 6 per 100.000 habitants. Però no només va ser un fet que es va donar als països més pobres ni molt menys. Al Regne Unit va augmentar un 8% l’índex de suïcidis entre el 2007 i 2009 i després d’una dècada seguida de disminució de les taxes de suïcidi.
Certament, el suïcidi és un tema tabú. Sabies que és la primera causa de mort no natural al regne d’Espanya i quasi ha doblat als accidents de tràfic? Cada dia es suïciden unes 10 persones i 200 ho intenten. No hi ha cap pla per prevenir-ho.
Sabies que és la primera causa de mort no natural al regne d’Espanya i quasi ha doblat als accidents de tràfic? Cada dia es suïciden unes 10 persones i 200 ho intenten. No hi ha cap pla per prevenir-ho.
I què me’n diu d’aquelles malalties una forta càrrega genètica, com per exemple l’esquizofrènia? Hi tenen algun impacte, aquí, els factors socials?
Si, tenim constància per diversos estudis i investigacions que els símptomes psicòtics, l’esquizofrènia, la depressió…són més comuns en les societats més desiguals. Hi ha qui ha pensat en que els països amb societats més igualitàries hi ha més despesa sanitària i això facilita el tractar la malaltia però segons algunes investigacions dedicades a esbrinar això analitzant dades de 35.000 persones en 30 països europeus no es van trobar proves que recolzin l’explicació de la despesa pública i si en canvi la tesi que afirma que els països amb més igualtat tenen millor salut mental. Podria ser pel fet que la gent no està tant angoixada amb l’estatus i les jerarquies socials i més compromesa amb relacions comunitàries de reciprocitat i confiança i cooperació. La desigualtat deteriora la salut mental. Provoca un patiment real, genera sentiments d’amenaça social i ansietat i provoca sentiments de vergonya que alimenten la submissió i la subordinació. Malgrat les patologies mental les pot patir qualsevol persona segons els barris de Barcelona ens podem trobar que la població atesa als serveis especialitzats de salut mental són més altes als barris més pobres. Les taxes d’hospitalització psiquiàtrica segons dades de l’Observatori de salut de Catalunya de fa uns anys a Gràcia eren de l’1,9% i a Ciutat Vella eren del 4,9% per exemple.
Parlem de la ciutat de Barcelona: què mostren les dades amb les que treballeu?
En els darrers anys ha anat canviant una mica, partíem d’indicadors pitjors a Barcelona. Cal reconèixer que s’han fet avenços importants en polítiques de salut però resta molt per fer. Pel que fa a la salut mental trobem dades de pitjor salut mental en districtes com Ciutat Vella o Nou Barris respecte a Les Corts o Gràcia. També en quan a classe social les classes socials més baixes tenen pitjor salut mental. Les que consumeixen més medicació són les dones sense estudis, grans d’edat i de classe socials baixes. En aquests cas per això, hem de canviar de districtes en aquest indicador i cal anar a Nou Barris i Horta-Guinardó per trobar el major consum de psicofàrmacs.
En els darrers anys ha anat canviant una mica, partíem d’indicadors pitjors a Barcelona. Cal reconèixer que s’han fet avenços importants en polítiques de salut però resta molt per fer
Quines conseqüències podem esperar en la salut de la pandèmia de la covid19?
Per començar es parla d’una onada de salut mental o de la propera pandèmia de la salut mental. La davallada de la covid19 afectarà a diferents nivells. Per un costat la gent ha passat i segueix passant situacions molt complicades derivades de la pandèmia de la covid19: aïllament social, soledat, ansietat, por, insomni, irritabilitat, tristesa, etc. I no cal afegir que tot això ha variat en funció de la classe social, el gènere, el barri, el país d’origen, etc. Molta gent ha hagut de jugar-se la salut i la vida sortint a treballar i no ha pogut quedar-se a casa a fer teletreball. Altra gent ha hagut de quedar-se en un pis reduït tancada sense sortida exterior, moltes dones han hagut de suportar al seu maltractador. Tenim també coneixement de com ha afectat a molta gent treballadora de la sanitat amb un alt índex de trastorns mentals per primera vegada. Segons un estudi realitzat a treballadors d’aquest sector de 18 institucions sanitàries del regne d’Espanya el 45% van presentar un trastorn mental per primera vegada i d’aquests un 14,5% era un trastorn mental discapacitant.
I suposo que això és només el principi…
Sí. El jovent, per exemple, té un panorama esfereïdor. Unes taxes d’atur altíssimes i unes expectatives laborals terribles. Davant d’això s’estan desenvolupant diversos tipus de trastorns d’ansietat i depressió juntament amb conductes i trastorns alimentaris, addiccions al joc online…
Ja veuràs quan molta de la gent afectada per ERTOS acabin sent definitius o aquella gent que li acabarà la prestació d’atur. Tanmateix ja sabem que un 14% de la població són treballadors pobres. Tot això és un còctel explosiu a molts nivells i per suposat també en la salut mental. L’estrany és que no ho fos, doncs seriem una espècie de màquines insensibles al nostre entorn social. I com ja sabem som una espècie social. Però la tendència del model biomèdic imperant és a focalitzar la solució en l’individu i les sortides acostumen a ser individuals: medicació a mida, teràpies qui les pot pagar, alimentació saludable, exercici físic, meditació, etc. Bé això que s’anomena incidir en els “estils de vida” com recorda sovint el professor Joan Benach no són eleccions lliures i personals. La salut no l’escull qui vol, sinó qui pot. I aquesta no pot ser la solució. La solució ha de venir en posar els determinants socials de la salut a totes les polítiques i entendre que cal incidir en “les causes de les causes” de les desigualtats i de les malalties. Saber com s’originen aquestes desigualtats en la salut.
La salut no l’escull qui vol, sinó qui pot. I aquesta no pot ser la solució
Parlant de solucions, vostè defensa que la implementació d’una renda bàsica universal, contribuiria – entre d’altres aspectes – a una reducció en les desigualtats en salut.
Bé, jo lluito i defenso des de la Xarxa Renda Bàsica una Renda Bàsica, com assignació monetària universal, incondicional, individual, suficient (per sobre el llindar de la pobresa) i regular de manera que puguis sortir de la pobresa, augmentar el teu grau de llibertat per tal de poder fer plans de vida més a gust amb els teus plantejaments, garantint una seguretat econòmica i unes condicions materials que donarien més tranquil·litat psicològica, millor salut mental i reduiria considerablement l’estrès que suposa la lluita diària per l’existència tal com posen de manifest diversos experiments arreu del món.
És quantificable? De quines quantitats econòmiques estaríem parlant?
Sí, es podria quantificar en funció del llindar de pobresa a cada zona geogràfica. Aquí a Catalunya segons les dades del 2019 de l’Enquesta de condicions de vida podria suposar per una llar d’un adult sol uns 10.600 euros a l’any, o 890 euros al mes. Per un adult i un infant 13.800 anuals o 1.150 al mes, per dos adults 16.000 o 1.333 euros al mes. Estem parlant de quantitats minses i bàsiques però farien acabar amb la pobresa tècnicament i això seria una fita increïble, més enllà de totes les avantatges que s’han pogut argumentar en molts estudis i articles. Es podrien complementar amb d’altres fonts d’ingressos i aquestes darreres serien les que tributarien, no la Renda Bàsica que estaria exempta d’impostos. Això evidentment ha estat estudiat i hi ha un llibre fet pel Jordi Arcarons, el Lluís Torrens o el Daniel Raventós, membres de la Xarxa Renda Bàsica.
La proposta de la Renda Bàsica, tot i que és coneguda des de fa anys, no acaba d’arrelar en el discurs públic. Creu que s’acabarà implementant?
En aquests moments hi ha una Iniciativa ciutadana europea per signar a favor https://rentabasicaincondicional.eu/ per tal d’aconseguir un milió de signatures. I també al País Basc tot just hi ha una ILP des del passat mes de febrer. Actualment és una proposta que està sobre la taula a un munt de llocs, fins i tot a Catalunya en l’actual negociació de govern, doncs la CUP l’ha posat com una mesura cabdal com a pla de xoc social i sanitari.
El que és evident és cada cop més urgent repartir la riquesa i reduir les grans desigualtats socials existents que fan un món inhabitable on una minoria acumula i posseeix una riquesa descomunal mentre una immensa majoria viu en la pobresa, en la inseguretat econòmica, en la més absoluta desprotecció social…. Hi ha mesures que són cada cop més necessàries i cal posar-les ja sobre la taula: com una renda màxima als més rics, un reforç considerable dels serveis públics existents especialment el sanitari, una política d’habitatge digne, una política de lluita contra l’emergència climàtica i de decreixement, un repartiment dels treballs i una reducció de la jornada laboral, entre d’altres.
Per acabar, doni’m alguna noticia o dada esperançadora.
L’experiment a Barcelona en les àrees relacionades amb la salut i la salut mental de la B-MINCOME va suposar una reducció dels índexs de privació material i, en conseqüència, un augment de la satisfacció amb la situació econòmica de les llars. El projecte va contribuir a reduir la taxa de privació material severa i la inseguretat alimentària. El B-MINCOME va reduir la sensació d’incertesa financera amb el que això va poder suposar de tranquil·litat psicològica i reducció de l’estrès dels participants. Es va detectar una reducció de 9 punts percentuals en el risc de contraure malalties mentals, així com una important millora de la qualitat de la son. Aquests dos resultats es podrien deure a la reducció del nivell d’estrès associat o generat per les dificultats econòmiques per cobrir necessitats bàsiques de la llar.
Per altra banda, el primer assaig de RB d’Europa promogut per un govern va ser dut a terme a Finlàndia entre 2017 i 2018 i va consistir en assignar una renda bàsica mensual de 560 euros lliures d’impostos a 2.000 desocupats d’entre 25 i 58 anys seleccionats a l’atzar, sense l’obligació d’haver de buscar activament feina i sense reduccions en la quantitat percebuda si trobaven un. Els resultats publicats enmig de la pandèmia de Covid19 mostren clarament que han servit per millorar el benestar mental, la seguretat vital i la satisfacció amb la vida de les persones beneficiàries de la renda bàsica. Els investigadors, que van entrevistar de forma exhaustiva a 81 receptors, van concloure que, si bé l’experiència difereix molt d’un beneficiari a un altre, en general estaven més satisfets amb les seves vides i experimentaven menys estrès mental, depressió, tristesa i soledat que el grup de control. Hi han alternatives, però cal voluntat política.
Ahir a les 22h va entrar en vigor el toc de queda a tot Catalunya, mesura que prohibeix la mobilitat general arreu del territori entre les 22h i les 06h. Dins d’aquest horari es permetrà la mobilitat per causes excepcionals, per exemple, per permetre la mobilitat de treballadors i treballadores. S’imita, doncs, una estratègia que va iniciar França, i que té com a objectiu intentar reduir els contagis sense provocar una afectació greu a l’economia apuntant a un segment concret de la població: els joves. S’espera així reduir les reunions nocturnes de la població entre 20 i 30 anys i famosos “botellots”, assenyalats com la principal activitat de risc.
El Govern català es suma a la proposta de Pedro Sánchez alhora que l’amplia lleugerament, ja que l’hora prevista per iniciar el toc de queda per l’executiu socialista era les 23h i no les 22h. En motiu del toc de queda, tots els comerços hauran de tancar com a molt tard a les 21h per poder tenir marge de recollir i tornar a casa.
Segons va anunciar el sotsdirector de Protecció Civil Sergio Delgado, tots els ciutadans que s’hagin de moure en horari no previst hauran d’omplir un certificat d’autoresponsabilitat similar al que ja es va facilitar durant els mesos de confinament, on hauran d’especificar els motius del desplaçament.
Aquesta mesura entra dins d’un marc legal excepcional, ja que per a que el Govern hagi pogut aplicar el toc de queda ha estat necessari habilitar prèviament l’estat d’alarma a tot l’estat. Però si durant la primera onada l’executiu de Sánchez va centralitzar totes les operacions relacionades amb la gestió de la crisi sanitària, ara aquesta responsabilitat queda en mans de cada comunitat autònoma.
L’aplicació del toc de queda no sembla que sigui la única nova mesura que s’apliqui al curt termini: el Conseller d’Interior Miquel Sàmper comunicava en una entrevista recent que “el toc de queda no és definitiu i s’haurà de complementar” i que “quan tinguem dades del confinament nocturn, hem d’analitzar si és necessari un confinament diürn. I si aquest confinament ha de ser total o només parcial”.
A hores d’ara, hi ha un consens generalitzat en intentar evitar un confinament domiciliari total, però també s’admet que de continuar amb la tendència segurament no hi hagi cap altra alternativa.
El que se sap, de moment, és que el tancament dels bars i restaurants s’allargarà, com a mínim, dues setmanes més. Per a compensar les pèrdues econòmiques del sector de la restauració – un dels sectors més colpejats per la crisi de la Covid19 –, Pere Aragonès va explicar a TV3 que el Govern ja va aplicar un paquet de 40 milions en ajudar i que si és insuficient –com sembla previsible– s’invertirà, “el que calgui” per a dotar d’ajudes als empresaris i autònoms.
Les dues properes setmanes seran determinants, i marcaran el rumb amb el que s’encararà el final d’any. Si arriben males noticies, el confinament domiciliari podria estar més a prop del que tothom s’esperava.
