Just Deploy It!

Autor: Josep Carles Rius

  • La lliçó dels sanitaris

    Recordo quan els reporters tornaven a la redacció després de cobrir estralls de guerres, grans catàstrofes o situacions de fam i pobresa en qualsevol lloc del món. Tots compartien el mateix sentiment de perplexitat. A unes hores d’avió, havien vist la mort, la violència, el patiment, la crueltat… i aquí tot seguia igual. L’experiència havia canviat la seva vida, però temien que només la seva.

    Havien tingut la il·lusió que, amb les seves cròniques, contribuïen a conscienciar als seus lectors. Però quan tornaven; quan passejaven pels carrers; quan parlaven amb la gent d’aquí, tenien la sensació que tot seguia igual. Se sentien decebuts perquè, en la normalitat de la vida quotidiana, hi veien un signe d’indiferència davant el dolor que ells havien presenciat i que els acompanyaria per sempre.

    Aquests dies, escoltant els testimonis dels professionals de la salut, em venen a la memòria aquelles llargues converses que mantenia amb els periodistes que acabaven de tornar d’un escenari de guerra o fam. Els metges i metgesses, les infermeres i infermers, el personal auxiliar, el de neteja… tots els que han viscut en primera línia el combat contra la Covid-19 també senten perplexitat. Quan surten de l’hospital, la consulta del CAP o la residència d’avis es pregunten pel significat d’algunes de les imatges que veuen als carrers o pels comportaments irresponsables a la política.

    La resposta no és gens fàcil. I el temps ens dirà el grau de maduresa de la nostra societat a l’hora d’afrontar la pandèmia i d’aprendre les lliçons que en deixa. Però ara ens toca escoltar als sanitaris. Compartir la seva experiència. Ens diuen que han resistit. Que han curat i cuidat fins al límit de les seves forces, físiques i emocionals, gràcies a «fer pinya». Al suport mutu entre els companys. A plorar i riure junts. A la capacitat de formar-se i aprendre sobre la marxa; d’estudiar a la nit, després de torns de dotze hores. I gràcies al suport de la família. Dels amics.

    Aquesta experiència els ha canviat. Cada un d’ells ja no tornarà a ser el mateix. Sempre tindran en la memòria aquells dies de l’any 2020 en què van lluitar a vida o mort contra el coronavirus.
    De la mateixa manera, la pandèmia ha transformat la vida de tots els que han perdut a éssers estimats. Amb el dolor afegit de no haver pogut acompanyar-los en els últims instants.

    La pandèmia també deixarà una petjada molt profunda en els que han viscut el confinament amb por e incertesa, en situacions de convivència o d’habitabilitat molt difícils. En els nens i nenes de famílies vulnerables que tenien l’escola com a refugi. En els avis i àvies que han sobreviscut a la tragèdia de les residències. En els milers de persones que, d’un dia per l’altre, s’han vist abocades a la pobresa. I que avui formen part de les «cues de la fam», com aquelles que els reporters guarden en la memòria.

    Per tots ells, les víctimes de la pandèmia no són xifres. Són experiències viscudes. Però la gran pregunta segueix aquí: i per la resta? Pels que han tingut la immensa sort de sobreviure sense ferides als primers mesos de la pandèmia? I pel món de la política, on la dreta extrema utilitza de forma obscena a les víctimes?

    Penso que els sanitaris tenen una percepció semblant a la que m’explicaven els reporters en tornar d’una tragèdia. Temen que el seu immens esforç es malmeti per la inconsciència d’una part de la població. Per la incapacitat de posar-se en la pell de les víctimes i dels que han lluitat per salvar-los. I per l’oblit quan hagi passat l’emergència. Per això insisteixen tant en la necessitat de cuidar la sanitat pública. De revertir les retallades de personal i de recursos. De dotar de mitjans els hospitals i l’assistència primària.

    El personal sanitari coincideix en explicar que la seva millor recompensa és l’alta d’un malalt després de setmanes de combat a l’UCI. És una alegria compartida per tots. El fruit d’un treball col·lectiu. Podria ser una bona metàfora de la solidaritat necessària per superar, junts, la pandèmia i la crisi econòmica i social. I per, com demanaven els vells reporters, no deixar a les víctimes soles amb el seu dolor.

    Aquest article ha estat publicat originalment a Diari de Tarragona

  • La sanitat a Catalunya: deu anys, quatre instants i un relat

    Abril del 2010. Artur Mas presidia l’autoproclamat ‘Govern dels millors’ amb el suport del Partit Popular. Eren mesos molt difícils. Els efectes de la crisi que havia esclatat dos anys abans resultaven devastadors. Les retallades dels pressupostos marcaven el ritme de la vida política i social. En el cas de la sanitat pública, les tisores les feia anar Boi Ruiz, acabat d’arribar de la gran patronal del sector privat. La societat estava en estat de xoc. Els primers a reaccionar van ser el personal sanitari, amb mobilitzacions en contra de les retallades.

    Primer instant. La imatge de centenars de ‘bates blanques’ tallant la Ronda Litoral el 20 d’abril del 2010 va causar un gran impacte. Després, ja a finals del 2011, va venir una convocatòria de dos dies de vaga per part de Metges de Catalunya. Però el més transcendent va ser un vídeo gravat pel Dr. Miquel Vilardell, president del Col·legi de Metges i de la Comissió sobre la reforma de la sanitat que havia creat Artur Mas.

    Aquella intervenció del Dr. Vilardell va trencar els esquemes del ‘Govern dels millors’. No era una revolta de la base; («que, ja se sap, sempre protesten»), sinó del cor del sistema. I no era una reivindicació professional o laboral, era un crit d’alarma: «Amb la pèrdua de metges i personal d’infermeria, de quiròfans, d’habitacions, de recursos… no podrem complir el nostre deure de curar i cuidar els ciutadans». Tant el Sindicat Metges de Catalunya com el Dr. Miquel Vilardell van pagar cara la gosadia de plantar cara al Govern, que els va marcar amb la creu de l’ostracisme en tots els seus ressorts de poder polític i mediàtic.

    Segon instant. La sanitat catalana apareix en les converses enregistrades entre el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), Daniel de Alfonso, i el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. «Els hem donat en tots els morros amb Ramón Bagó, els hem destrossat el sistema sanitari, els hem acusat…», deia De Alfonso l’any 2016 en una referència implícita als diversos casos de presumpta corrupció en la sanitat pública catalana, com el hòlding empresarial Innova o el del Consorci Hospitalari de Catalunya (presidit per Bagó), tots dos investigats per la mateixa OAC el 2012.

    La frase «els hem destrossat el sistema sanitari», pronunciada des de les clavegueres de l’Estat i en el marc de la guerra bruta contra l’independentisme, es va convertir en tot un símbol pel relat del Procés.

    Tercer instant. El novembre del 2018 esclata una nova protesta de la comunitat sanitària, aquesta vegada centrada en l’Assistència Primària. L’èxit de la vaga va ser absolut. De nou, els sanitaris tenien l’atreviment d’anar a contracorrent. No demanaven diners, sinó temps per atendre els pacients i més recursos per frenar les llistes d’espera. Però el portaveu de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, ho veia de forma diferent: «Les llistes d’espera no és l’essencial. De vegades ens distraiem amb qüestions que no són les essencials». L’únic important era el Procés cap a la independència. La Sanitat tornava a ser una nosa. (Eduard Pujol havia estat durant anys el responsable de l’emissora amb més audiència de Catalunya).

    Quart instant. El missatge s’anava preparant d’ençà que va esclatar la pandèmia. Com podem utilitzar la pitjor crisi de salut que ha patit la humanitat en cent anys per alimentar el relat del Procés? Doncs la portaveu del Govern ho va verbalitzar en poques paraules: «En una Catalunya independent, estic segura que no hi hauria hagut ni tants morts ni tants infectats». Dos dies després, el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, ho va simplificar encara més en un tuit: «Espanya és atur i mort, Catalunya és vida i futur».

    Deu anys després d’aquella primera protesta, podríem deduir que una part significativa de la societat catalana, i dels mitjans de comunicació, ha tolerat que el seu sistema de salut pateixi retallades brutals, que no se salvi de la corrupció, que les llistes d’espera no siguin essencials i que, al final, aquells que en són responsables construeixin un relat supremacista i fal·laç per justificar-ho tot.

    Una part significativa de la societat catalana ha avalat amb el seu vot aquestes decisions i el discurs que les justifica. Podria ser un bon motiu de reflexió pel temps de confinament, mentre els sanitaris es juguen la vida per salvar-nos.

    Aquest article ha estat publicat originalment a Diari de Tarragona

  • ‘El Diari de la Sanitat’, quatre anys al vostre servei

    Complim quatre anys. El Diari de la Sanitat va néixer el 7 d’abril del 2016, en el vell recinte de l’Hospital de Sant Pau. La data, el Dia Mundial de la Salut, era una primera declaració de principis. Però mai podíem haver imaginat que, quatre anys després, tot el que vam dir i escoltar aquell dia cobrés tant sentit. Vam expressar el nostre compromís en un periodisme independent i lliure, que estigués al servei de la comunitat que lluita en primera línia per defensar un dret tan essencial com és l’assistència sanitària.

    I vam escoltar la veu de metgesses, de metges, de professionals de la infermeria, de científics, d’acadèmics… que reclamàveu més temps, més recursos, més implicació de la societat per poder afrontar els reptes que teníeu al davant. Durant quatre anys hem intentat que la societat escoltés la vostra veu. Hem anat a contracorrent. Vosaltres, els sanitaris. I nosaltres, com a periodistes.

    Ha estat un camí difícil, perquè durant aquests anys tots els focus, de la política, dels mitjans i d’una part considerable de l’opinió pública, han estat centrats en altres objectius. Vosaltres, els sanitaris, heu patit aquest oblit i malgrat tot, quan ha esclatat l’emergència més greu de les nostres vides, heu donat un exemple de coratge i eficiència que no oblidarem mai. Com diu el doctor Miquel Vilardell, «el que ens salva és la qualitat i l’entrega del personal sanitari».

    Són la vostra professionalitat i generositat les que, malgrat tot, han aconseguit preservar la sanitat, avui el primer front en contra de la Covid-19. Herois i també víctimes de la falta de mitjans per poder-vos protegir. I de la manca de recursos després d’aquelles retallades de fa deu anys, mai revertides a la sanitat pública. Ara és hora d’emergència i d’aplaudiments cada dia a les 8 del vespre. És hora de recordar aquella frase de Winston Churchill quan, referint-se als pilots de la RAF, va dir: «mai tanta gent li ha degut tant a tan pocs». Ara podem dir el mateix de vosaltres, el personal sanitari que esteu lluitant, amb condicions molt difícils, per salvar-nos.

    Quan això passi, la societat us farà saber el seu agraïment infinit, però, el més important serà que us faci costat a les vostres reivindicacions. I que us ajudi a superar l’immens desgast emocional d’haver gestionat el dolor dels pacients que han hagut de donar l’últim adéu a la família a través vostre.

    Els professionals de la Sanitat i de l’Educació sou els dos grans pilars de la justícia social, dels drets bàsics. Representeu el que dóna sentit a la vida en comunitat. Sense un sistema sanitari que defensi el dret universal a l’assistència per preservar la salut, o una educació que garanteixi la igualtat d’oportunitats, no hi ha el que anomenem societat. Amb aquesta voluntat vam crear l’any 2013 la Fundació Periodisme Plural que avui, a més de El Diari de la Sanitat, edita mitjans com Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball, El Diario de la Educación o la RevistaXQ.

    Tots aquests diaris parteixen de la convicció que el periodisme també és un servei a la comunitat, i que té la responsabilitat cívica de contribuir a la defensa dels drets essencials. Ha estat un camí difícil, dèiem, però ara s’ha demostrat que, més que mai, calia estar al vostre costat. Nosaltres, El Diari de la Sanitat, seguirem aquí. Per donar-vos les gràcies per la vostra entrega i qualitat professional. Per recordar les vostres reivindicacions, que són les de tots.

    Josep Carles Rius és el President de la Fundació Periodisme Plural, editora de El Diari de la Sanitat.

  • El Diari de la Sanitat, dos anys de periodisme al servei del dret a la salut

    El Dia Mundial de la Salut complim dos anys. Vam triar un 7 d’abril per proclamar la nostra voluntat de constituir una eina d’informació i reflexió útil a les persones (personal mèdic, professionals de la infermeria, associacions de pacients, cuidadors, psicòlegs…) que estan en primera línia en la defensa del dret a la salut. El Diari de la Sanitat comença a ser, tal com preteníem, un espai de trobada i debat de la comunitat sanitària, i una font d’informació fiable sobre tots els aspectes de la salut, des dels determinants fins a l’assistència primària i clínica, passant per la recerca i la prevenció.

    Ens queda molt camí per recórrer. Però el nostre compromís és, des del periodisme, seguir al servei del dret a salut. L’entenem com el dret universal de tots els ciutadans a la protecció de la seva salut i a l’accés a una assistència de qualitat sigui quina sigui la seva condició social o econòmica. És al dret a disposar de les condicions de benestar físic, mental i social millors possibles. Per això la nostra mirada vol ser molt àmplia. Tant com la diversitat de factors que incideixen en la nostra salut. I la nostra única vocació és la de servei públic.

    El Diari de la Sanitat està editat per la Fundació Periodisme Plural. Som la primera entitat sense ànim de lucre constituïda a Catalunya en l’àmbit del periodisme i ha estat declarada d’interès social per part de la Generalitat. En els nostres cinc anys de vida hem creat sis mitjans de comunicació: Catalunya Plural (maig del 2013), El Diari de l’Educació (gener 2014), El Diari del Treball (2015), El Diari de la Sanitat i El Diario de la Educación (ambdós el 2016) i la RevistaXQ (2017), (enllaç a tots els diaris) per portar el periodisme als estudiants. Junts, tots aquests projectes volen contribuir a la qualitat democràtica i a la defensa dels drets fonamentals de la ciutadania a partir de l’exercici del periodisme. I si hi ha un dret essencial, és el de la sanitat universal.

    En tots els projectes de la Fundació, tenim com a prioritat aconseguir la implicació de la comunitat a la qual ens dirigim. En el cas de El Diari de la Sanitat vam constituir el Consell de Mecenes. Es tracta d’un Consell el més transversal i plural possible, en el que hi esteu representats tots els àmbits de la salut. Dels seus membres rebem reflexions, opinions, idees i consells a partir dels coneixements i especialitat de cada un. A més d’un suport econòmic. Està format per professionals de prestigi, des de l’assistència primària o la cirurgia a la recerca, la infermeria i l’acadèmia. Dos anys després de la seva constitució, vull reiterar el nostre agraïment pel vostre suport.

    Com a ciutadans tenim el repte de defensar les conquestes socials que tant ens van costar aconseguir. Els periodistes, amb la informació i amb la creació de plataformes que us serveixin per compartir reflexions. Vosaltres amb la perseverança de la immensa feina que he fet fins ara i que ha garantit un dels millors i més equitatius serveis de salut del món. Però res està guanyat per sempre, i necessitem tots lluitar cada dia per preservar el que tant ha costat a tantes generacions. Fa ara dos anys ho proclamàvem en el recinte històric de l’Hospital de Sant Pau, quan vam presentar El Diari de la Sanitat. Avui ho reafirmem amb la mateixa convicció.

    Josep Carles Rius
    President de la Fundació Periodisme Plural.