Just Deploy It!

Autor: Judith Grisel

  • Educació sexual o pornografia; com aprenen els joves?

    Cal destacar, analitzar i inclús problematitzar alguns aspectes que acompanyen aquesta afirmació. Doncs és cert que actualment el inici del consum pornogràfic es dóna en infants a partir dels 10 anys i que són el 80% dels nois els què consumeixen pornografia com a font d’informació per conèixer en què consisteix el sexe.

    Potser el problema parteix d’aquí, d’equiparar la sexualitat a la pornografia. Parlant d’una sexualitat molt bàsica o inclús errònia que simplifica allò sexual com el què es fa amb els genitals. Però la sexualitat és molt més que això, la sexualitat és la cerca de plaer, la relació amb l’altre, la construcció d’una identitat, dels desitjos propis, del autoconeixement.

    Alhora la sexualitat, en aquest país, ve heretant la censura i el tabú propi d’una moral determinada. Un tabú que produeix no tan sols que sigui amagada la informació sexual sinó que inclús siguin jutjades, sobretot les dones, que viuen o parlen de forma explícita o desitjant sobre la seva sexualitat.

    Per tant, l’absència d’educació sexual lligada la tabú de la sexualitat femenina desemboca en situacions desigualitàries a les relacions heterosexuals, principalment. Com diu Judith Butler “el poder ho travessa tot” i és difícil deixar aquest poder, après i reproduït al sistema patriarcal, fora de les trobades sexuals.

    El problema és la falta d’educació sexual, tot aquest tabú que comporta la conseqüència de no tenir una altra font d’informació sobre sexualitat que no sigui el porno. Si a casa no es parla de sexualitat i a l’escola tampoc, què els queda als joves per aprendre’n? La pornografia, la qual, més, està molt fàcilment al seu abast. L’assumpte és que el porno no pot ser el llibre d’educació sexual dels i les joves, doncs aquest no reprodueix la realitat, és fantasia, és ficció. I aquí hi ha un problema, en equiparar el porno a la realitat.

    D’una manera semblant ocorre quan es condemnen, socialment, les agressions sexuals. Doncs davant d’un cas com el de la manada o davant la situació de les treballadores sexuals, el què es condemna és l’acte sexual, l’acte en si i no l’absència de consentiment. Apareixen discursos que jutgen els desitjos i les fantasies femenines tals com “cap dona pot consentir tenir sexe amb varis homes o exercir el treball sexual de forma voluntària”. Així doncs, de nou, es jutja a les dones i no a l’altre que exerceix la violència davant la falta de consentiment.

    La psicòloga i feminista Cristina Garaizabal ho expressa al seu article Ese oscuro objeto de deseo afirmant que: “Al parlar de sexualitat cal diferenciar molt clarament la sexualitat de les agressions sexuals. Agredir es pot fer a través de la sexualitat i de qualsevol altra faceta del comportament humà i el que defineix una agressió és la imposició mitjançant la violència o la intimidació de la voluntat d’una persona sobre l’altre”. (Garaizabal, 2020)

    Garaizabal continua l’article fent referència a les cançons masclistes, anomenades així perquè exalten el sexe dur i explícit. Un sexe que, seguint la moral determinada que reprimeix la sexualitat femenina, hauria de semblar quelcom no propi de la feminitat, quelcom més propi de la masculinitat. Per tant, una dona no podria sentir-se interpel·lada en aquests cançons des d’una posició activa i apoderada. D’aquesta manera, es torna a caure un cop més en la idea que la sexualitat explícita és una agressió cap a les dones, doncs la sexualitat femenina sembla que hauria de ser més sensual que sexual i lligada a l’amor.

    La filòsofa i feminista Clara Serra, en una entrevista a la La Tuerka, del 2016, comentava que “no es poden jutjar els desitjos femenins, les fantasies femenines (construïdes en un entorn patriarcal) perquè aquest judici no aposta per l’emancipació de les dones, quelcom estem fent malament si jutgem a les dones des del feminisme.”

    En aquesta línia el que apareix és la idea que la sexualitat no és quelcom propi de les dones, per tant s’estigmatitza a aquelles que es mostren sexualment explícites i actives. Alhora es pressuposa que a les dones els hi costa dir “NO”, potser a algunes els hi costa però la solució és aprendre a posar límits, per exemple amb l’educació, i no demanar a l’Estat que els posi per nosaltres. Doncs fent això, apareix de nou la imatge de la dona com a ésser objecte i vulnerable incapaç de pensar i expressar el què vol per sí mateixa. (Garaizabal, 2020)

    La solució, penso, no passa per la censura, de seguir reprimint el que refereix a la sexualitat, sinó per oferir altres models que s’apropin més a la realitat. Doncs actualment l’educació sexual no és obligatòria a les escoles i el tipus d’educació sexual que es rep, en aquelles on hi ha una motivació del professorat per fer-ho, sol estar del costat dels fins reproductius o de la sexualitat com a perill.

    Això provoca que trobem joves que anomenen els seus genitals com “aparells reproductors” i no saben gaire més de l’assumpte perquè, com comentava abans, es simplifica la sexualitat a ser el què es fa amb els genitals. Es deixa al marge tot el que refereix a les relacions sexe-afectives, al respecte, al consentiment, al desig, al plaer…

    I en conseqüència apareixen problemàtiques en els joves lligades a la sexualitat com ara la disfunció erèctil o l’ejaculació precoç per intentar complir uns models de sexualitat que s’allunyen de les pràctiques sexuals reals. Per altra banda, el 90% dels joves afirma que tindrien menys problemes amb la seva sexualitat si tinguessin accés a la informació.

    En conclusió, al meu parer, la solució no passa per la censura del porno, doncs això és bastant difícil de fer-se efectiu i alhora reprodueix la idea que la sexualitat ha de ser tabú i reprimida. La solució passa per començar a trencar esquerdes en els tabús entorn la sexualitat. I d’aquesta manera oferir altres models, altres espais educatius que aportin aspectes lligats a la sexualitat. Aspectes tan necessaris pel desenvolupament sexual com el consentiment, l’afectivitat, l’autoconeixement, el respecte a l’altre i a una mateixa o el plaer i el desig com a centre.

    Referències:

    Butler, J. 2004. Lenguaje, poder e identidad. Madrid: Síntesis.

    Garaizabal, C. (2020) Ese oscuro objeto de deseo en ctxt.cat.

    Serra, C. (2016) Entrevista al programa La Tuerka. Recuperat de https://www.libertaddigital.com/espana/politica/2017-06-14/clara-serra-la-fantasia-de-violacion-y-de-sexo-con-violencia-es-un-deseo-femenino-1276601032/

  • Vaig estudiar neurociència per a comprendre la meva addicció a les drogues i ara sé que la cura no és allà

    Abans pensava que les addiccions eren causa de molècules anòmales en el cervell i que la neurociència podia curar-les. Vaig començar a aprendre com funciona el cervell després d’acabar en tractament per la meva addicció a les drogues a mitjans dels 80, una època en què les propietats curatives de la neurociència s’exageraven tant com els pentinats.

    Igual que moltes persones en aquells anys, m’imaginava el cervell com el director executiu d’un drama èpic, responsable únic de totes les meves accions, sentiments i pensaments. Quan em vaig doctorar en neurociència del comportament, el meu objectiu específic era trobar l’explicació neuronal de les meves decisions irracionals en les variacions químiques que alteren la forma en què funciona la ment.

    Quina era la falla neuronal que fa que trenquem promeses sinceres o que traïm les nostres conviccions més sòlides com a resposta a gairebé cada oportunitat de modificar la realitat? Les meves decisions es van tornar cada vegada més perilloses i desgavellades, a mesura que la possibilitat de sentir l’alegria passatgera d’una ratlla de cocaïna, la panxa plena d’alcohol o una pujada de marihuana superava les meves obligacions i el sentit comú.

    Exàmens finals, «últimes oportunitats» a la feina o el funeral d’un ésser estimat, per exemple, no eren més importants que l’oportunitat d’agafar qualsevol tipus de substància que pogués trobar. Per quan vaig tocar fons, l’elecció entre enfrontar-me a la crua realitat o consumir drogues ja no era realment una elecció: la regulació cortical (de l’escorça cerebral) ja s’havia transformat en impulsos i hàbits subcorticals.

    Es calcula que a escala mundial uns 35 milions de persones pateixen trastorns pel consum de drogues. Les causes d’aquest desastre de salut pública són complicades, però està generalment acceptat que la meitat de la contribució prové de riscos heretats i la resta seria una desafortunada combinació de factors mediambientals que interactuen amb aquesta vulnerabilitat biològica.

    De qualsevol manera, les addiccions han estat considerades principalment un problema personal provocat per un sistema nerviós descarrilat. L’alegre noció que el problema de les persones com jo jeu en nosaltres mateixos permet establir categories ben definides: malalt o sa, normal o anormal. Així, sembla que les persones que no han estat afectades personalment per l’epidèmia queden exemptes de responsabilitat.

    Trobarem les proteïnes desorientades o les seqüències relacionades al comportament desviat, traduirem aquest coneixement en intervencions biomèdiques i voilà! Curats.

    Aristòtil creia que la finalitat del cervell era refredar la sang. Grans descobriments a càrrec d’anatomistes del Renaixement -incloent a Da Vinci, Broca, Vesalius i Ramon i Cajal – van contribuir a cartografiar les estructures cerebrals i les seves funcions, però el progrés ha estat lent a causa de l’aclaparadora diversitat de les 100.000 milions de cèl·lules que té el cervell i les seves complexes interaccions.

    Quan estudiava a la universitat, em van ensenyar coses sobre el cervell com si fos qualsevol altre òrgan del cos i em van explicar que comprendre la funció d’un grapat de cèl·lules seria suficient per entendre-ho tot. Actualment, gairebé cap aspecte d’aquesta perspectiva simplista es considera cert.

    Un grapat de cèl·lules anormals pot provocar un atac cardíac o un melanoma, però els desordres de consum de substàncies impliquen grans franges de teixit neuronal i processos com la motivació i l’aprenentatge. No és viable extirpar les cèl·lules o substàncies químiques cerebrals responsables d’aquestes funcions. A més, la possibilitat de trobar un gen o substància química específica que sigui responsable del comportament addictiu és nul·la.

    El meu propi camí per allunyar-me del cicle destructiu de l’addició va començar amb factors fora del meu cap, en lloc d’intervencions biològiques directes. Quan vaig poder veure clarament la tremenda factura que m’estava passant la meva addicció a les drogues i vaig decidir intentar mantenir-me sòbria, em vaig recolzar en tots els recursos que tenia al meu abast.

    Vaig tenir la fortuna de comptar amb ajuda clínica, caps comprensius, vaig poder caminar pel bosc, compartir cafè, llàgrimes i rialles amb nous amics que eren al mateix camí que jo. Vaig posar en acció meu costat obsessiu-compulsiu per estudiar biopsicologia i vaig confiar en el poder curatiu del pas del temps.

    Cadascuna d’aquestes experiències va tenir un impacte en l’estructura i les funcions del meu cervell. I aquesta és la idea que vull transmetre. Hagués estat més efectiu algun (un altre) tractament farmacològic, un tractament elèctric que ataqués els «circuits addictius» o un procediment de modificació genètica -que sens dubte arribarà aviat ala teva clínica més propera-?

    La investigació biomèdica està en auge, però jo em mantinc cautelosa i esperaré asseguda. Si bé la pèrdua del meu idealisme ingenu es va forjant des de fa temps, recentment he ampliat la meva perspectiva, juntament amb proves empíriques.

    Està clar que la salut mental implica importants funcions i connexions cerebrals tant com altres coses: recuperar o mantenir saludables les funcions cerebrals és un esforç a llarg termini. Donades les constants i il·limitades interaccions cerebrals, podríem anticipar que trobarem intervencions més eficients i més efectives per combatre els desordres de consum de substàncies a través de les seves connexions que basant-nos en tractaments individuals que intentin modificar directament l’activitat cerebral.

    Durant els meus més de 30 anys de carrera dins de la neurociència, la lliçó més potent que he après és que el cervell i el comportament són producte de múltiples influències que interactuen entre si i les més poderoses d’elles estan fora del cap i, per tant, fora del nostre control individual.

    El cervell actua com un conducte d’aquestes influències per conformar la nostra identitat, però el cervell no és la font. Per això, l’addicció és el símptoma d’una malaltia, en lloc de la seva causa.

    Judith Grisel és psicobióloga i autora de ‘Mai és suficient: la neurociència i l’experiència de l’addicció’

    Traduït al castella per eldiario.es per Lucía Balducci