Just Deploy It!

Autor: Jordi Mir

  • COP 26: la crisi ecològica demana respostes urgents

    #JUNTS PEL NOSTRE PLANETA | @COP26

    Aquesta conferència número 26 és la Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic de 2021 i ha de tractar el risc més gran que tenim com a humanitat: la crisi ecològica. Té lloc a Glasgow, Escòcia, entre el 31 d’octubre i el 12 de novembre. Durant aquests dies hi ha diferents activitats que donen continuïtat a la feina que ja s’està fent. En un espai com aquest no només es troben les persones representats dels governs, també hi ha qui va en nom d’organitzacions socials, empreses… No tothom té la mateixa posició, ni els mateixos interessos, i convé que puguin debatre sobre allò que ens està passant.

    El conjunt de la humanitat des de fa anys no està fent els deures i va molt tard per fer front a aquesta crisis ecològica que ja ens està afectant. Ho podem veure, per exemple en el número de persones desplaçades en contextos de canvi climàtic, persones que  marxen de la seva llar perquè el canvi climàtic dificulta que hi puguin viure.  Es calcula que 20 milions ho van ser només el 2018. Un informe del Banc Mundial parla de la possibilitat de que l’any 2050, d’aquí només 30 anys, hi hagi 216 milions de persones que s’hauran de desplaçar per efectes de la crisi ecològica. També hi ha previsions més pessimistes.   

    A casa nostra també ens està afectant aquesta crisi ecològica, encara que potser no en siguem massa conscients. Ho podem veure en els millers de vides que moren abans d’hora per efecte de la contaminació al nostre país, o en l’agreujament dels fenòmens meteorològics extrems que també estem vivint… Tot això està motivat per com els éssers humans han afectat la vida al planeta: per la manera que tenim de produir, fabricar, consumir, desplaçar-nos… Ja és temps de que ho resolguem.

    D’aquesta COP26 hauria de sortir una convicció ferma del conjunt de països per tal que els seus plans nacionals d’acció climàtica (NDC per Nationally determined contributions) responguessin a les necessitats que tenim: frenar les emissions contaminants a l’atmosfera, frenar el canvi climàtic, frenar l’escalfament global… Cada país ha de fer un pla per donar resposta a la crisi que tenim. El coneixement científic no deixa lloc a dubtes, disposem del Panel Intergubernamental del Canvi Climàtic, IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change) i els seus informes. L’IPCC és una organització de l’ONU que té per missió és proveir al món coneixement rigorós sobre el canvi climàtic, els seus impactes, riscos i les opcions que tenim per donar-hi resposta.  En el seu darrer informe l’IPCC, que incorpora 234 persones investigadores de 66 països diferents, ens diu que en l’escenari més optimista, l’increment de temperatura del planeta a finals d’aquest segle seria de  2,7 graus per sobre dels nivells pre-industrials. En el COP21,l’any 2015, es va arribar a l’anomenat Acord de París on s’estableix el Compromís per mantenir l’augment de temperatura global de mitjana per sota del 2 °C i continuar fent esforços per limitar l’augment a 1.5 °C. Estem lluny de poder mantenir aquest creixement i hem d’assumir que tot creixement ja és dolent.

    No fem els deures. No fem els deures en aquest compromís, ni en d’altres. Per exemple, el que portaria als països més enriquits a oferir recursos que permetin als països més afectats pel canvi climàtic poder donar-hi resposta. Els països més enriquits són els principals causants del canvi climàtic i els països més empobrits el que més el pateixen i els que tenen menys capacitat per actuar.

    Fa anys que ho saben i fa anys que hi ha qui ha reivindicat respostes. Si no ho hem fet ha estat per una clara falta de voluntat política que respon als interessos econòmics per mantenir el model econòmic que ens ha portat fins a aquesta crisi ecològica. ¿Hi ha alternatives? Sí, sempre han existit. Podem viure bé, podem aconseguir que tothom al planeta visqui millor del que ho fa avui, però hem de decidir viure d’una altra manera.

    Podem recordar les paraules de Rachel L. Carson (1922-1964), algú que ja aleshores va fer investigacions que ens avisava del mal camí que portàvem i portem:

    “L’ésser humà forma part de la natura, i la seva guerra contra la natura és inevitablement una guerra contra ell mateix”.

    Ara que ens apropem al centenari del seu naixement i al 60 aniversari de la publicació de la seva obra Primavera silenciosa, obra precursora de la consciència ecologista. S’ha publicat Rachel Carson y el libro que cambió el mundo. Obra molt recomanable per a gent gran i petita, per a fer front als reptes que tenim, per canviar veritablement el món.

  • La Maternitat d’Elna: un espai de cura en un món d’enfrontament

    La Maternitat d’Elna va ser un espai d’esperança en mig de dues guerres que originaren mort i un dolor que arriba fins avui. Un espai d’esperança gràcies al qual van poden néixer 597 criatures entre els anys 1939 i 1944. Un espai d’esperança per les persones que hi van trobar refugi. Aquest espai va ser possible per la voluntat infatigable d’Elisabeth Eidenbenz, que el 1937, als 25 anys, va decidir marxar de Suïssa i venir a Espanya amb el Servei Civil Internacional per ajudar la població que estava patint la guerra. Venia carregada d’ideals, il·lusions i material que diferents associacions suïsses havien recollit per organitzar una acció d’ajuda.

    Elisabeth Eidenbenz va arribar al municipi d’Elna, al sud de França, acompanyant la marxa cap a l’exili de milers de persones que fugien d’Espanya buscant evitar la guerra. Era un moment de buscar refugi. Un de tants moments de la història en que la vida de les persones d’un territori està en perill i hi ha qui busca trobar un lloc on provar de sobreviure. El que van trobar a França, majoritàriament, van ser camps d’hostilitat com els d’Argelers, Sant Cebrià, El Bacarés i Ribesaltes.

    Avui es pot visitar el Mémorial du Camp de Rivesaltes, a poc més de 25 quilometres d’Elna. Rivesaltes o Ribesaltes, depèn de si ho diem en francès o català, va ser un camp pel que van passar persones que fugien de la guerra a Espanya, persones detingudes per ser jueves, o per altre motius, durant la segona guerra mundial; persones partidàries de la independència d’Algèria durant la guerra en aquest país sota domini francès. També allà hi van ser milers de harkis, persones algerianes que havien lluitat al costat de França i que molts anys després el president de la república francesa François Hollande ha reconegut que els van abandonar. I també s’hi estigueren persones provinents de Guinea, d’Indoxina… El camp de Ribesaltes és un espai que ens fa present el dolor que durant dècades han patit víctimes de diferents guerres en les que França ha estat involucrada d’una manera o altra.

    En la fugida republicana que conduïa a camps com el de Ribesaltes també hi havia criatures i dones embarassades, futures mares… La memòria d’aquells anys ens parla de la mort de moltes d’aquestes criatures. De les petites que sortien amb la retirada i de les que naixien en aquell moment. No podien resistir la falta d’aliments, el fred, el vent… En aquell món tan hostil per a la vida Elisabeth Eidenbenz va impulsar la creació de la Maternitat d’Elna. I aquest espai al qui li donaven vida diferents persones va permetre salvar vides, centenars de vides que no haurien sobreviscut a l’estada als camps. La voluntat d’una vida, la d’una mestra suïssa que va entendre que la primera obligació que tenim és ajudar, tenir cura, en va salvar centenars i va alleugerir el dolor de moltes més. Ella era mestra, no metge ni llevadora. Mai havia participat en cap part.

    No ho va fer possible ella només. La personificació ajuda a fer visibles aquests fets, però també amaga la resta de protagonistes. Sense oblidar, tampoc, les pròpies víctimes que després es convertiren en salvadores d’altres. La cura es reprodueix. Quan algú té cura de qui ho necessita, quan algú fa present que li primera obligació és tenir cura, la cura es reprodueix, és multiplica… Ens podem relacionar des de l’enfrontament, des de la indiferència o des de la cura. La Maternitat d’Elna era un espai de cura en un món d’enfrontament. Un espai de cura que no estava protegit de l’enfrontament, de la guerra exterior.

    La maternitat va ser tancada per l’exercit alemany l’any 1944 perquè des de 1942 començà a acollir mares i criatures jueves. La maternitat havia d’obeir a les autoritats de la França sota ocupació alemanya, però van desobeir ordres. l’Elisabeth Eidenbenz no sempre obeïa tot i el risc que podia suposar per la continuïtat del projecte. No lliuraven mares que eren buscades per les autoritats militars, ocultaven les identitats de criatures jueves… Per salvar vides calia desobeir, però per mantenir la maternitat calia obeir… No sempre va desobeir i això la va fer patir. La maternitat era un problema per a moltes persones en l’Europa de la Segona Guerra Mundial. La maternitat acollia a la comunitat jueva, en un passat molt recent ho havia fet amb la republicana, rebia acusacions de comunisme… El seu final no va significar el final del treball de cura de l’Elisabeth. Pocs dies després ja ho tornava a fer en un altre indret i no ho va deixar de fer. En un món en guerra la cura era, és, imprescindible. Així ho entenia ella.

    La història de la Maternitat d’Elna es va començar a popularitzar amb la recerca que li va dedicar Assumpta Montellà i es convertí en un llibre de llarg recorregut. D’allà també en sortiria un documental. Tenim més llibres, recerques històriques, una obra de teatre, ara arriba una pel·lícula… Si tenim ocasió, no deixem de llegir els estudis dels que disposem i de visitar l’edifici que encara es conserva com espai de memòria. Ara l’Ajuntament de Barcelona ha decidit dedicar un carrer a Elisabeth Eidenbenz i aquesta setmana s’ha presentat en un acte de reconeixement. És l’antic carrer de la maternitat del barri de les Corts. Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcaldia, en la seva intervenció va assumir la responsabilitat de dedicar-li aquest carrer. El passat no està per ser utilitzat buscant la nostra conveniència en el present, per quedar bé, per treure’n algun tipus de profit. Anem al passat amb voluntat de fer memòria, història i justícia. Incorporar el nom d’Elisabeth Eidenbenz a Barcelona obliga al seu govern. La cura que ella va voler tenir, entre d’altres, amb les persones que buscaven refugi marxant de Barcelona, de Catalunya, ens ha de portar actuar per tenir cura de qui avui també necessita aquest refugi. La cura que va generar la Maternitat d’Elna viu avui en el seu record i hauria d’impulsar nova cura.