Just Deploy It!

Autor: José R. Ubieto

  • La presència: el nou objecte de luxe

    Primer, van ser les oficines bancàries rurals, substituïdes per la banca en línia a la qual les persones grans no podien accedir. Durant la pandèmia –i tal com ja havia denunciat Philip Alston, relator especial de les Nacions Unides per a la pobresa– es va accelerar la digitalització de la pobresa i moltes famílies es van veure incapaços de sortejar el seu complex accés virtual.

    A l’àmbit de les cures assistencials a persones soles, ja fa un temps que s’implementen programes com els que realitza Care Coach als EUA, on les cures digitals són la norma: els usuaris reben una Tablet amb una càmera modificada i augmentada que permet el control remot -a través de teleoperadores ubicades a països llunyans- de la seva vida quotidiana (estat del domicili, ingesta medicació prescrita, cura personal d’higiene…). Només en casos d’urgència es trasllada una unitat mèdica al domicili per verificar presencialment l’estat de la persona. A l’últim MWC22 es va presentar el robot social ARI II -ja provat al costat del nou robot Tema per l’Ajuntament de Barcelona- que ajuda la gent gran a recordar la pauta adequada de medicació o la data d’una visita mèdica, entre altres prestacions (música, notícies).

    La Telesanitat ha entrat amb força al mercat i els fons d’inversió que la sustenten ja somien que el 90% de les seves prestacions siguin digitals, excepte aquelles que requereixin tant sí com no el cos present. Una coneguda asseguradora sanitària fa dies que promociona un producte d’assistència psicològica bluaU Mente Sana, anunciat com “Un nou pas en medicina digital que t’ajuda a millorar la teva salut a través de la gestió (?) saludable de les emocions” i la presidenta de la Comunitat de Madrid defensa la Tablet com a eina eficaç en la prestació de serveis sanitaris. El proper nínxol de mercat -ja iniciat- és la teleeducació on s’aspira, com en el fracassat projecte Summit (Kansas), a educar adolescents en línia en l’excel·lència tecnològica, eufemisme per camuflar la manca d’inversions en professores, tal com les mares i pares d’aquells adolescents nord-americans van denunciar en veure el caos que es produïa.

    Aquesta nova presència guanya terreny i qüestiona la “vella”, aquesta que per a molts començarà a ser un luxe perquè molts d’aquests serveis es prestaran en línia segons criteris econòmics i només aquells que puguin pagar-los tindran accés a una atenció física i personalitzada. Per a la majoria de la població, el digital es convertirà en el substitut low cost. Això afecta els vincles personals i terapèutics, la vivència de la soledat i, per tant, la salut mental. La protesta de la sanitat a Madrid -i en altres comunitats autònomes- és només el principi d’aquesta nova bretxa corporal que atenta directament la convivència social. El metavers, juntament amb això, és un acudit.

  • L’anormal del sexe ho afegeixes tu. Els nous victorians

    Bona sort, Leo Grande (2022) és una pel·lícula britànica protagonitzada per Emma Thompson, que encarna una mestra jubilada que anhela una mica d’aventura i sexe, cosa que no va tenir amb el seu marit mort. No dubta a contractar un jove gigoló amb qui gaudir, en una habitació d’hotel anònima, del sexe i la conversa, assumptes que la relaxen notablement.

    Grace and Frankie és una comèdia televisiva nord-americana estrenada el 2015 i protagonitzada per Jane Fonda i Lily Tomlin. Les parelles de totes dues descobreixen els gustos homosexuals i s’uneixen sentimentalment. Grace i Frankie, lliures de la criança dels fills i del matrimoni, redescobreixen la seva sexualitat i la gaudeixen. De passada, alimenten la seva creativitat i el seu esperit emprenedor: venen receptes per a un personal orgànic lubricant i dissenyen i produeixen un vibrador per a dones grans. També per a Deborah Vance, protagonista de Hacks -la sèrie guanyadora d’un Emmy- el sexe amb un home més jove és alliberador dels seus sacrificis com a mare.

    Totes aquestes dones tenen en comú la seva edat (madura) i la seva reivindicació de la sexualitat més enllà de les obligacions maternals, complides amb més o menys entusiasme (depèn dels casos). En qualsevol cas, una cosa no treu l’altra, ja que exercir de mare no anul·la la condició de dona.

    La sentència recent del Tribunal Suprem dels EUA -i les que anuncien que vindran- prohibint l’avortament es fonamenta en la maternitat, invocada com inqüestionable ideal sagrat, i assumeix els valors propis de la misogínia: que els qui poden tenir fills deuen els seus cossos als altres.

    També al nostre país tenim nous victorians, com el vicepresident de la Junta de Castella i Lleó, que denunciava recentment el que anomena la banalització del sexe, «hipersexualització» segons la seva expressió, com una de les causes del problema de la despoblació, recordant que “la finalitat principal del sexe és la procreació i no la satisfacció dels desitjos sexuals”.

    Fa més de 100 anys, Freud va qüestionar, en els seus Tres Assajos per a una teoria sexual (1905) aquesta moral victoriana, llavors imperant, per a la qual la sexualitat tenia com a meta únicament la reproducció, mentre que ell la reivindicava com a exercici de plaer. Recordava que “moltes de les anomenades perversions sexuals gaudeixen de la més àmplia difusió a la nostra població, com tothom sap”. Es referia a pràctiques habituals com la fel·lació, el cunnilingus o el plaer evocat en diferents zones del cos i amb pràctiques diferents del coit.

    Aquest retorn del puritanisme, com veiem, és profundament misogin -reactiu als avenços de les dones en qüestions legals i socials- i destil·la un odi profund a allò femení, entès com allò que no se subjecta a la norma mascle, allò que té contorns que no s’adeqüen al gaudi masculí, fonamentalment fàl·lic i fetitxista (la dona com a objecte cosificat).

  • “M’estic morint i t’ho explico per TikTok”: el que ens ensenyen els casos de Charlie i Olatz Vázquez

    Les xarxes socials tenen diversos beneficis per als usuaris. D’una banda, els proporcionen l’ocasió de definir-ne la identitat: política, sexual, cultural, emocional… i fer-la visible. Mitjançant aquesta visibilització aconsegueixen una inscripció digital: es donen a veure i existeixen en aquesta realitat virtual, de la mateixa manera que tots ens inscrivim al patró del nostre poble o ciutat perquè quedi constància de la nostra identitat i de la nostra existència.

    D’altra banda, i lligat a això, les xarxes els donen l’oportunitat de pertànyer a una comunitat d’internautes amb qui comparteixen aquesta identitat. Però, a més, la connexió a Internet requereix del cos físic –més enllà de les imatges o la paraula– i això produeix per si mateix una satisfacció.

    Per a Sigmund Freud, el cos és un lloc de gaudi pulsional, en el sentit que no només mirem i busquem aquesta inscripció a la comunitat, sinó que el fet mateix de mirar, escoltar o exhibir-nos ja implica –en fer-ho– una satisfacció que té la seu al cos.

    Mira que malament ho estic passant

    Dins d’aquestes modalitats d’inscripció a les xarxes socials, n’hi ha, des de fa algun temps, una de nova: fer-ho donant testimoni sobre alguna desgràcia que ens ha passat i ens converteix en víctimes. Pot ser una agressió, un accident, una malaltia, un acomiadament, un abús administratiu… D’aquesta manera, esperem que l’infortuni tingui algun tipus de reconeixement simbòlic que ens serveixi com a indemnització i com a distintiu per a la nostra inscripció a la comunitat virtual.

    Aquest reconeixement buscat persegueix, en primer lloc, el suport davant d’una situació de pèrdua; suport per compartir el dolor i, en alguns casos, per alleujar-lo materialment (mitjançant donacions). Però, també, l’exposició pública d’aquest dolor, com l’evolució d’un càncer que finalitza amb la mort de l’usuari, va definint la identitat del narrador, modificada després del diagnòstic de la malaltia.

    Charlie i Olatz, DEP

    És el cas del jove alacantí de vint anys Carlos Sarriá, més conegut com a Charlie, que va morir fa uns dies a causa d’un càncer. Amb 3,2 milions de seguidors a TikTok, va anar narrant dia a dia el curs de la seva malaltia fins al comiat, que va sumar més de 20 milions de reproduccions.

    Explicar la seva experiència es va convertir en una missió amb pretensions educatives: “Vaig decidir exposar-me per combatre la desinformació i les faules que hi ha al voltant de la mort”. Va ser una manera creativa de fer front a aquest present traumàtic que tenia un final anunciat.

     

    View this post on Instagram

     

    A post shared by CHARLIE (@charrliiieeeee)

    També la periodista i fotògrafa Olatz Vázquez, diagnosticada de càncer i morta a 27 anys, es va convertir l’any passat en un símbol de la lluita contra la malaltia. Ella va perdre la seva identitat: “He perdut l’Olatz que era”, escrivia en un missatge a Instagram.

    En contrapartida, la fotografia li va permetre una interacció amb el càncer que va ser el seu principal suport: “La meva inspiració més gran per fotografiar és la meva vida, i la meva vida ara és aquesta”.

     

    View this post on Instagram

     

    A post shared by Olatz Vázquez (@olatzvazquez)

    A contracorrent del postureig

    Aquestes històries s’han fet virals no només per la seva emotivitat, sinó perquè combaten l’ideal –dominant a les xarxes socials– de mostrar sempre una vida idíl·lica plena de moments brillants. En paraules de la sociòloga Liliana Arroyo, seria una mena de “violència dolça”, un exercici permanent de postureig.

    Aquesta pressió per la felicitat eterna ha afectat especialment els influencers que van començar a mostrar vulnerabilitat i ganes de deixar-ho, en un intent d’aportar també fragilitat en aquestes vides perfectes en què no falten esquerdes i moments de dolor.

    Exposar la desgràcia és també un efecte reactiu de la pròpia lògica de les xarxes. Quan tot es presenta així, de forma disneyificada, amable, harmònica i sense fissures, de sobte es produeix un efecte d’anonimat inquietant.

    La gent es perd en aquesta multitud tan homogènia i necessita alguna cosa més pròpia, més íntima. Vol recuperar dins d’aquest anonimat global la seva singularitat i donar sentit a la seva pròpia vida presencial i virtual. Mostrar el dolor és una manera d’exhibir allò que a cadascú, en un moment determinat, deixa una empremta o el marca: una pèrdua, un trauma, qualsevol esdeveniment.

    És com reintegrar a l’anonimat de les xarxes socials –aquest efecte que ens dissol amb tots els seus iguals– una petita diferència pròpia.

    A la recerca d’un sentit

    Les xarxes i els mons virtuals, inclosos els metaversos que estant venint, ens permeten imaginar tantes perspectives de nosaltres mateixos que finalment ens desorienten amb aquesta multifrènia del jo fragmentat en múltiples avatars, lliscant metonímicament de l’un a l’altre.

    Narrar el propi dolor és una manera de saltar d’aquest tobogan i recuperar l’enunciació pròpia, parlar en primera persona, despullar-nos anímicament, com van fer Charlie i Olatz, per donar sentit a les nostres vides, sigui amb l’ajuda de l’art o de l’exemplaritat d’una conducta.

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí 
    The Conversation

  • La guerra des de la pantalla

    Una de les novetats d’aquesta guerra és que està retransmesa amb molt de detall i en temps real. Cada dia escoltem testimonis i veiem imatges en directe de persones que pateixen els atacs, mostren la por i la pena, i ploren o imploren ajuda, des d’avis fins a nadons i embarassades. És un impacte de la imatge molt directe, sense gaires explicacions del context d’aquestes vides -que no coneixem- i això ens empeny a respondre amb tota mena d’iniciatives solidàries per, de passada, calmar l’angoixa. Que es tracti d’europeus -amb què el reconeixement és més fàcil- facilita aquestes reaccions impulsives i immediates d’ajuda, de vegades molt individualistes.

    L’empatia digital -aquella que es genera a partir d’imatges i que no s’acompanya d’altres llaços més sòlids i reals- té totes les característiques virtuals: fulgurant i ràpid, però efímer i inconsistent. D’altra banda, aquesta multiplicació i repetició de les mateixes imatges produeix, sens dubte, una saturació i una indiferència que acaba banalitzant allò que es retransmet. Ucraïna focalitza ara moltes pors perquè també es cristal·litzen altres problemes relatius a les nostres vides futures: atur, seguretat, economia, canvi climàtic. La pantalla projecta i vetlla, alhora, un malestar ampli que sorgeix sempre després que la crisi sanitària (pandèmia) s’alleugereixi i arriba la recessió econòmica, fenomen recurrent en totes les grans epidèmies.

    Pels més joves, les pantalles són la finestra oberta on capten la vida. Una mare demana al seu fill de 6 anys que tingui cura de la seva germana de 3 en una festa d’aniversari perquè no pateixi danys. El nen, amb cara preocupada, li pregunta “mama, anem a Ucraïna?”. Aquest petit exemple ens dóna la pista de com un assumpte omnipresent als mitjans, i que posa en joc la mort i la destrucció, mai no passa desapercebut per a ells.

    Als adolescents els afecta especialment a partir de les comunitats virtuals (Tik Tok, Instagram) a què pertanyen i on aquests assumptes també apareixen. Ells i elles -ucraïnesos i espanyols- usen les xarxes socials per parlar de la guerra i combatre així les seves pors i temors. Sabent això, la Casa Blanca va reunir 30 estrelles de TikTok per donar-los claus sobre el que està passant a Ucraïna per frenar la propaganda del Kremlin i aconsellar els joves sobre un bon consum de la informació. Es confirma així que les RRSS ja són una arma bèl·lica més, la prolongació de la guerra per mitjans virtuals.

  • Quan la gent s’autodiagnostica Asperger, TOC o bipolaritat

    Aquestes etiquetes indicaven pertinença a un grup social menyspreat, agreujat per raons de classe, ètnia o cultura. Això va ser així en una època en què les identitats semblaven sòlides i la diferència normal-patològica clarivident. Els entenimentats estaven entenimentats i els bojos, per ser lligats.

    Avui, 60 anys més tard, estem en una altra època. De fet, com ha mostrat la pandèmia, qui més qui menys coixeja d’alguna “cosa”.

    N’hi ha prou amb una dada: la primera edició del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM) , editada el 1952 per l’Associació Nord-americana de Psiquiatria, contenia 106 categories diagnòstiques.

    Tot i això, la seva última edició (la cinquena), publicada el 2013, ha triplicat amb escreix la xifra de trastorns mentals.

    Actualment, les etiquetes sobre salut mental tenen un “origen” diferent

    Actualment, els efectes discriminatoris de l’estigma no han desaparegut sinó que han estat substituïts per una nova versió: l’etiqueta (label). No és estrany trobar persones que s’autodefineixen com a bipolars, Asperger o amb ansietat d’alt funcionament.

    La novetat és que són els mateixos afectats els que busquen i sol·liciten aquestes etiquetes. Les reclamen per a si i, un cop aconseguides, esperen els tractaments adequats. També els beneficis que els corresponen (ajuts econòmics, exempcions de tasques acadèmiques o laborals, privilegis derivats d’aquest “dèficit”…).

    Una de les causes: el fàcil accés a la informació

    Internet ha suposat una oportunitat per a l’autodiagnòstic i per a la creació de nous trastorns.

    És el cas de l’anomenada “Malaltia induïda per les xarxes socials massives” (MSMI). La MSMI replica símptomes semblants als que explica al seu exitós canal de YouTube l’alemany Jan Zimmermann. A través de la plataforma, Zimmermann relata la seva vida amb la síndrome Gilles de la Tourette, un trastorn caracteritzat per moviments repetitius o sons indesitjats difícils de controlar.

    El canal s’ha fet molt popular entre els joves. Després d’un consum continuat de tal contingut, acudeixen a consulta mostrant moviments, vocalitzacions, paraules i comportaments obscens. Una mena de tics que, en realitat, són clarament imitació dels símptomes associats a la síndrome. Tot i així, mostren estar convençuts d’aquest diagnòstic i l’acullen com a nom nou. Sense culpa ni vergonya.

    TikTok també s’omple de canals on cadascú pot trobar –a través de l’anomenat efecte horòscop– trets d’un trastorn compatible amb la persona. Un cop localitzat, s’inclouen a ells mateixos en aquesta categoria.

    Qui no s’ha sentit un Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) llegint sobre símptomes com a inquietud, badada, impulsivitat, tenint en compte que la nostra multitasca quotidiana és perfectament compatible amb aquests signes suposadament patològics? O qui no s’ha percebut com a bipolar en considerar els canvis d’humor habituals, des de l’eufòria fins a la depressió? Aquestes etiquetes tenen èxit perquè cobreixen el buit de les identitats evanescents.

    Diferents consideracions, diferents problemes

    Al contrari que en el vell estigma segregatiu -que situava als marges els estigmatitzats-, les noves etiquetes, més lleugeres i actuals, inclouen els així designats en comunitats que comparteixen el “nom”. Reivindiquen, a més, els seus drets i el seu ésser al món. “Jo sóc…”.

    Just quan declina el vell règim patriarcal que nominava les persones i definia els llocs que els corresponien, assistim a aquests nous ritus socials de bateig. On se situava el nom lligat al pare tradicional, en trobem d’altres que defineixen noves identitats, que assignen nous rols.

    El seu costat positiu apareix quan el testimoniatge d’un personatge públic influent afavoreix l’eliminació de totes aquelles barreres i obstacles que els impedeixen arreglar-les amb el símptoma. Que una actriu, futbolista, model o polític parli del seu autisme, bipolaritat o hiperactivitat “legitima” la condició de molts que s’hi senten identificats, estiguin diagnosticats o no. Dissol, en part, aquesta funció segregativa del vell estigma.

    La fragilitat del subjecte pot suposar un problema en aquesta “autodenominació”

    El problema s’observa quan la fragilitat d’algunes persones, com és el cas dels quadres diagnòstics més greus (psicosi) o nens i adolescents (més vulnerables davant d’aquestes nominacions) els deixa a mercè de l’etiqueta. Sense marge per fer un ús a la carta i particularitzat que no els exclogui dels lligams socials.

    Aquesta etiqueta es converteix en una gàbia de ferro. Encotilla al subjecte, proposant-li ‘solucions’ rígides. Una medicació excessiva i cronificada, uns protocols de cures invalidants, una discriminació als itineraris educatius o laborals…

    És aleshores quan reapareix el costat més segregatiu de l’estigma. Aquell que no es pot emmascarar pel pedigrí de noves etiquetes que aspiren a “normalitzar” les diferències. Diversitats de l’ésser humà que l’estigma patologitzava immediatament.

    Va ser el psicoanalista Jacques Lacan –amb una llarga experiència clínica també com a psiquiatre als seus inicis– qui als anys 70 va pronunciar la frase: “Tothom és boig”.

    Així assenyalava que cadascú i cadascuna –sense excepcions– ha de trobar les seves fórmules per viure i reconciliar-se amb ell mateix.

    Mentre que algunes d’aquestes formes són més habituals i compartides, d’altres prenen un caràcter més extraordinari, sense que siguin menys vàlides.

    Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.

  • Com la pandèmia ha afectat el malestar psicològic

    Gairebé dos anys després, som més conscients del peatge psíquic que ens ha suposat la pandèmia en termes de salut mental. Els signes de malestar psicològic han augmentat, tot i que ho han fet de manera variable i en funció de causes diverses. Destacarem les tres que ens semblen més importants.

    Distància social

    D’una banda, la persistència en el temps de la distància social i la consegüent reducció dels vincles. Aquesta ha provocat efectes de desorientació a moltes persones.

    Els éssers parlants necessitem a l’altre com a referència. El seu contacte mitjançant la paraula, però també cara a cara. Quan ens allunyem durant un temps, ens quedem sols amb nosaltres mateixos.

    És allà on, per a alguns, l’angoixa es fa insuportable i el recurs al consum es converteix en una ‘falsa solució’. Això ha implicat incompliments durant les restriccions més dures. Al cap i a la fi, perdre els vincles és perdre un suport bàsic per a la nostra salut mental.

    Pèrdues personals

    La segona causa és l’acumulació de pèrdues: vides, salut, treball, economia, abraçades, projectes professionals i personals…

    Aquí, les vivències subjectives són molt variades. Des dels que han experimentat una pèrdua irreversible, com és la d’un ésser estimat, fins els que han viscut com una pèrdua important les restriccions de mobilitat. Per a cada qui, aquesta situació requerirà un dol més o menys prolongat, amb els seus afectes depressius.

    Continua incertesa

    Finalment, una altra raó del malestar psíquic la trobem en la incertesa sobre les causes, les conseqüències, les solucions i al final, per al qual encara no hi ha data.

    Les vides pandèmiques són vides en estat d’alarma permanent. Això repercuteix en el nostre nivell d’ansietat i angoixa. De vegades, ens paralitza. D’altres, ens aboca a un activisme per trobar -en aquest fer- alguna certesa que ens alleugi.

    Salut mental vs. malestar psíquic

    Si analitzem els efectes de la pandèmia en diferents col·lectius, convé diferenciar clarament entre dues conseqüències. D’una banda, trastorns de salut mental, que no han augmentat significativament. De l’altra, signes de malestar psíquic, que sí que s’han incrementat i generalitzat.

    Mentre que un trastorn té una entitat pròpia i requereix d’un procés de gènesi llarg, un malestar reactiu a una crisi és un fenomen amb una durada més curta i menys incapacitant. Pot, no obstant això, ser molt greu i dolorós.

    Impacte de la pandèmia en la salut mental dels joves

    Per als nens i nenes, la pandèmia ha suposat un augment de les pors, tant diürns com nocturns. Moltes vegades és el reflex dels temors que capten en els adults.

    Simultàniament, els límits en la socialització han afectat al seu estat d’ànim. Si és el cas es manifesta no tant en afectes depressius clars, sinó en falta de gana, insomni, irritabilitat o hiperactivitat.

    Els adolescents, pel seu moment vital, no coneixen la fórmula sense contacte. Necessiten del grup com a suport per superar els ritus de pas i iniciar-se al món adult (consums, sexualitat, amistat…).

    Quan aquest suport no s’acompanya del contacte físic -i se substitueix només per la virtualitat o pel contacte més estret amb els progenitors- apareixen els fenòmens d’ansietat, depressió, els trastorns de la conducta alimentària, les autolesions -en casos extrems, el passatge a l’acte suïcida – o l’aïllament a la seva habitació.

    La desescalada va suposar, per a molts, un retorn de les exigències escolars i socials difícil d’assumir. Va ser llavors quan aquest malestar psíquic es va fer més patent.

    El fenomen actual dels ‘botellons’ i les festes massives s’explica, en part, per la necessitat de recuperar aquestes satisfaccions pèrdues, per a ells molt desitjades. A la fi, l’estiu adolescent és un moment en què poden sorgir moltes novetats. Perdre aquesta oportunitat es viu, de vegades, de manera dramàtica.

    Altres grups vulnerables: dones víctimes de violència masclista, gent gran i personal sanitari

    Un altre grup la salut mental s’ha vist especialment afectada ha estat el de les dones víctimes de violència masclista, que han quedat silenciades darrere els murs de la casa. El confinament els ha suposat una barrera per poder denunciar i parlar sobre l’impacte d’aquesta violència en els seus cossos i en la seva salut mental.

    Per certes persones grans, la pandèmia ha suposat la trobada amb una soledat forçada, no desitjada. Desconnectar de la seva xarxa familiar ha provocat desemparament psíquic en un moment de la vida en què la fragilitat els fa més vulnerables. No només física, també psíquicament. En alguns casos, a més, han patit pèrdues importants, com la de la seva parella.

    No podem oblidar a aquells sanitaris que han mirat a la mort de front i han experimentat sensacions intenses d’impotència davant un perill real -el virus- que els sobrepassava. El seu malestar psíquic és signe dels efectes d’aquesta angoixa.

    El que ens queda ara és recuperar els vincles mitjançant la presencialitat, afrontar els dols individual i col·lectivament i conviure amb una incertesa que ens acompanyarà durant un temps. Per a això, haurem de trobar una bona fórmula híbrida entre la presència i el virtual.

    Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.

  • Algunes conseqüències psicològiques de la feina virtual

    La pandèmia ha accelerat nous llaços socials que ja s’apuntaven en les dues primeres dècades de segle. Klaus Schwab, fundador i president executiu del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, ha titulat el seu darrer llibre: «Covid-19, el Gran Reinicio» lema també de l’edició del Fòrum 2021. Schwab està convençut que la Covid-19 serà l’oportunitat perfecta per accelerar aquesta transformació. És una crida al canvi de polítiques en l’era post-pandèmia i les claus per a aquest reseteig de sistema estan clares: automatització, informatització i robotització general. En la línia del que Yann Moulier-Boutang va formular com capitalisme cognitiu.

    L’efervescència del virtual, que ha assolit tots els àmbits de la nostra vida (treball, oci, sexualitat, educació, salut) ha fet que algunes empreses ho hagin notat en la pujada de la seva cotització: Zoom, Netflix, Facebook, Amazon o Slack. Totes elles permeten el teletreball o l’oci domèstic. D’altres, més dependents de subministraments o mà d’obra directa i presencial (excepte les lligades a l’alimentació), s’han vist en dificultats o directament obligades a tancar.

    A Espanya, abans de la pandèmia, tan sols un 7,5% dels treballadors ho feien en la modalitat de teletreball, avui el Banc d’Espanya calcula que ja són un 30,6% dels llocs de treball. El futur a curt i mig termini és evident que serà un model de relacions laborals híbrid, com assenyalo en el meu llibre «El mundo post Covid. Entre la presencia y lo virtual» (Ned). Algunes empreses tecnològiques com Twitter o Dropbox ja han anunciat un model anomenat virtual first, on els seus empleats treballaran en remot, però hauran d’acudir a l’oficina en algunes ocasions per a reunions.

    La paradoxa, que la pandèmia s’ha visibilitzat com mai, és que els més vulnerables estan obligats a posar el cos en el seu treball (essencial) quan, però, per a molts d’ells l’oferta a la qual poden accedir a l’educació, a l’atenció social o en la salut serà, cada vegada més, virtual, quedant la presència com un objecte de luxe, només a l’abast d’uns pocs que puguin pagar-la. Per a la majoria de la població, el digital es convertirà en el seu substitut low cost. La IA i els seus algoritmes treballen per fer-nos més fàcil i còmoda la vida, però això, com bé saben els executius de Sillicon Valley, és una promesa incompatible en bona part amb el cos a cos.

    Aquesta connexió non stop que exigeix la nostra actual economia del coneixement ha esborrat la fràgil separació que quedava entre el personal i el laboral. La desaparició dels límits entre vida professional i privada, o el que Blake Ashforth, descriu com «activitats que creuen els límits», té conseqüències psicològiques indubtables que es manifesten de diverses maneres: des de distraccions en la tasca, esgotament i en alguns casos problemes més greus de salut mental. Hi ha, a més, una bretxa de gènere clara, ja que les dones acumulen més càrregues de treball.

    Per a la nova revolució industrial intel·ligent 4.0, l’explotació és un privilegi que compta, en moltes ocasions, amb el propi consentiment del subjecte, una nova modalitat de servitud voluntària -vegeu sinó el rebuig dels treballadors d’Amazon a constituir el seu propi sindicat, per a alegria de l’empresa. En el seu primer any laboral a Goldman Sachs, els analistes júnior treballen una mitjana de 95 hores a la setmana. Els queden unes cinc hores diàries per dormir. Xifres curioses en aquests temps de creixent robotització, on se suposa que els algoritmes ens farien la vida més fàcil. Tenen sort perquè, en l’altre extrem de l’escala social, trobem milions de treballadors amb horaris similars (incloent-hi llargs desplaçaments) i amb ingressos significativament més baixos.

    Un altre efecte del teletreball pandèmic és el que es coneix com Burn out, quadre d’angoixa, fatiga i decaïment que es produeix, sobretot, en situacions prolongades d’aïllament. Treballar sols afavoreix aquest sentiment de «cremat professional», ja que la solitud ens confronta amb l’angoixa que tota tasca implica: els seus conflictes, la por a fallar, l’avaluació dels errors. Tot això, en el marc de la feina presencial, s’aborda més fàcilment en contextos formals (reunions) o informals (passadissos, àpats conjunts, cafè a la sortida). En la solitud, el teletreball produeix una repetició, a l’estil del dia de la marmota, que mortifica el desig i augmenta l’angoixa.

    Algunes idees per alleujar aquestes conseqüències. La primera: crear alguns límits físics que introdueixin la diferència entre aquesta mateixitat asfixiant. Des de vestir-se per treballar, deixant els hàbits casolans, fins dedicar un temps a l’exercici físic o habilitar, si és possible, un espai de treball separat a la llar. També convé respectar els límits temporals -espai i temps són dues claus per ordenar les nostres vides- per no esborrar els temps de l’oci, el negoci i la vida familiar. I, sobretot, mantenir la connexió amb els altres de manera presencial.

    El filòsof Luciano Floridi (The fourth revolution) i altres autors com Daniel Innerarity assenyalen que el repte que tenim davant nostre no és tant el que puguin presentar les innovacions tecnològiques com a tals, sinó el que planteja la pròpia governança del digital.

  • Tristesa COVID, la nova recança

    Ha passat gairebé un any des que va començar tot. Hem experimentat l’estranyesa, la por i l’angoixa, la ràbia, l’amor, la solidaritat i els dols. Ara, iniciant la tardor -i sense la llum estival, apareix amb força la tristesa. Els seus signes són clars: mutisme entre amics, sense el bullici dels grups de whatsapp ni les trobades cara a cara; esgotament i desafecció per activitats creatives o professionals; problemes de son; inquietud en el cos; i un sentiment íntim de pèrdua del sentit de moltes de les coses que fem, al no tenir ja un objectiu ni perspectives clares.

    Ho expressava L. -un pacient que passa molt de temps amb les pantalles- amb aquestes paraules: “És com anar en tren i veure com passa la teva vida, però tu estàs fora”. Aquesta frase reflecteix bé el sentiment d’exili que cada un de nosaltres ha experimentat alguna vegada en tot aquest temps. Exili de la seva pròpia vida.

    Cadascú té les seves raons particulars, però algunes les compartim tots. Entre elles la decepció del què no arriba després de les expectatives de la desescalada. O les pèrdues que s’acumulen (vides, treballs, vincles, recursos). Al que se suma una creixent crisi social amb cada vegada més vides desnonades, la desconfiança en els dirigents, el rebuig a mesures confuses i contradictòries, i l’esgotament de tanta incertesa i canvis que ens detenen en un interminable stand by .

    Coordenades espai i temps

    Les persones ens orientem per dos eixos bàsics, les coordenades de la modernitat. Em refereixo a l’espai, que inclou el vincle als altres, i a l temps. Només cal veure les tècniques de tortura psicològica per comprendre la seva importància. Quan a un detingut se l’aïlla i se li treuen tots els referents temporals (mitjançant habitacles segellats o drogues), l’impacte psicològic immediat és un estat confús, amb signes de depressió i paràlisi, després d’una incipient ràbia. Una mica d’això, en menor mesura clar, ens està passant a nosaltres.

    Hi ha alguna cosa irreal al paisatge de màscares en què vivim que fa que de vegades no reconeguem al conegut que passa pel costat, que no puguem entendre la pàgina del llibre que acabem de llegir (encara que es tracti d’un text fàcil). O que ens sorprenguin els petons i abraçades d’una pel·lícula, com si això fos ja un altre temps.

    La distància amb els altres ens allunya també de nosaltres mateixos. Ens costa més imaginar el futur post-covid-19, i recorrem més fàcilment a alimentar la nostàlgia. Alguns joves -no tots- i uns quants adults, com hem vist, neguen d’entrada aquest present i exigeixen que tot sigui com si res hagués passat. És una altra defensa davant les pèrdues.

    La tristesa no és depressió

    Això que ens està passant és la tristesa COVID. I no cal confondre-la amb una depressió o qualsevol altre trastorn mental, com alguns ràpidament auguren cada vegada que hi ha una crisi. “Hi ha persones deprimides però jo vinc per saber una mica més del per què” m’explica M. en la consulta.

    La tristesa és un problema quan ens estalvia les preguntes i els perquès, allunyant-nos del saber. Per això, el psicoanalista Jacques Lacan li oposava, com a antídot, el gay savoir (el “saber alegre”), resultat de l’atreviment de cada un en manifestar això que el posa trist. I dir-ho de tal manera que, sense aspirar a comprendre del tot les seves causes, li obri nous interrogants sobre el seu desig alegre de viure.

    La clau està en passar de la impotència -el sentiment que ens aclapara per allò que no podem fer- a la impossibilitat -el reconeixement de que hi ha coses impossibles-, sense solució programada. Un pare o una mare no poden explicar els misteris de la sexualitat als seus fills, no perquè siguin incapaços o ignorants, sinó perquè la sexualitat no s’ensenya, s’experimenta subjectivament.

    Igual ocorre en la teràpia psicològica, on no tot és ‘curable’ perquè, més enllà de les capacitats i potències del clínic, el que compta és el consentiment del pacient. Ell decideix el límit del possible. Donar-se contra el mur de la impotència condueix a la recança. Acceptar els límits permet, en canvi, fer el possible en cada cas.

    Cal temps i esforç per treure la tristesa, i no ens serveix la lletania de l’autoajuda. Es tracta més aviat de no quedar-se a la paràlisi de l’acte ni en l’abstracció del virtual, rebutjar la nostàlgia -sempre enganyosa- i afavorir les trobades presencials. Tot això sense renunciar als plaers quotidians ni als projectes previstos (encara que ajustem els objectius inicials), aplicant les mesures preventives necessàries.

    La tristesa ens empeny a separar-nos de la vida, com aquest tren sobre el qual fantasiava L. I, tot i que al gran Antonio Carlos Jobim, un dels pares de la bossa nova, li semblava que, a diferència de a felicidade, la tristesa no tenia fi, la veritat és que ell va trobar la bona i poètica manera de traduir-la. D’això es tracta, de fer alguna cosa amb ella en el temps que ens queda fins a la fi del malson COVID.

    Aquest article d’opinió va ser publicat primer a The Conversation

  • Tots som negacionistes (uns més que d’altres)

    Què tenen en comú el president Trump, l’artista Ouka Lele i els cantants Madonna i Miguel Bosé? Que són famosos -i per tant influencers- sens dubte. Però, també comparteixen entre ells i amb molta més gent, diferents creences religioses, polítiques, una posició de negació de la realitat de la pandèmia. Per a alguns ni tan sols existeix, per a altres és innòcua i tots coincideixen que la versió oficial de l’OMS i els governs suposa un atemptat a la llibertat individual.

    Fins aquí res estrany, sempre hi ha hagut objectors que, en nom de la llibertat -eufemisme sempre atractiu de la voluntat/caprici individual- s’han oposat a les restriccions col·lectives. La novetat és l’abast global de la seva impugnació. I, sobretot, la conjunció d’una amalgama de posicions heterogènies, des de l’extrema dreta fins a l’esquerra radical, passant pel fanatisme religiós i les teràpies alternatives.

    De quina pega tan poderosa es tracta, capaç d’acoblar aquestes peces? Tradicionalment, les masses es cohesionaven a partir de dos fets: l’existència d’un enemic comú i la presència d’un líder que aglutinava, en la seva persona, aquest malestar divers. A partir d’aquest efecte grupal, els integrants de la massa es declaraven germans entre ells i disposats a defensar-se i morir pels ideals compartits. Aquesta va ser la lògica, a grans trets, amb la qual Freud va analitzar la Psicologia de les masses i les seves manifestacions en el segle XX: feixisme, comunisme.

    Avui resulta difícil situar aquest líder cohesionador. Qualsevol polític actual resulta una caricatura comparat amb els grans referents, d’un signe o d’un altre

    Avui resulta difícil situar aquest líder cohesionador. Qualsevol polític actual resulta una caricatura comparat amb els grans referents, d’un signe o d’un altre. I, a més, l’atribució d’autoritat que fem cap a ells és més aviat escassa. La increença en el seu saber fer i en els seus suposats ideals és gran. Fins al punt que una bona part de la societat els considera més aviat cínics, o sigui moguts només per la seva satisfacció. És la conseqüència del que un altre psicoanalista, Jacques Lacan, va teoritzar en assenyalar com a la contemporaneïtat el gaudi individual prenia el relleu al lloc de comandament, desplaçant l’ideal col·lectiu a un lloc secundari. Pocs es defineixen avui per la seva ideologia (“sóc…”) i molts pels objectes dels quals gaudeixen (“tinc…”).

    Què ens queda en comú? Bàsicament, que som éssers parlants, parasitats des de l’inici pel llenguatge (som parlats i desitjats molt abans de néixer i això deixa les seves petjades) i habitem un cos que es fa ressò d’aquestes petjades del dir. El que es diu de nosaltres, ja nadons i al marge de la nostra comprensió, es va escrivint a la superfície corporal. Amb això, gaudim de la vida i construïm les nostres ficcions, ens inventem històries i novel·les de la família i de nosaltres mateixos. No importa la seva exactitud -si non e vero, e ben trovato-, el que compta és la seva efectivitat per guiar-nos en la vida, en les nostres relacions i en la nostra manera de domesticar aquest cos, que no sempre es mostra dòcil i complaent.

    La pandèmia ens ha confrontat amb la vulnerabilitat de el cos i ens ha revelat que, més enllà d’aquest embolcall simbòlic i imaginari amb el qual ens vestim, tenim un cos real que pot emmalaltir, degradar-se o morir

    La pandèmia ens ha confrontat, precisament, amb la vulnerabilitat de el cos i ens ha revelat que, més enllà d’aquest embolcall simbòlic i imaginari amb el qual ens vestim, finalment tenim un cos real que pot emmalaltir, degradar-se o morir. Ho hem sabut sempre i per això passem tant de temps, les ultimes dècades, tunejant-lo, musculant-lo, depurant-lo, disciplinant-lo. És la nostra principal consistència i de vegades ens resulta amable i moltes altres odiós (és per això que també som experts en intoxicar-lo o maltractar-lo). En qualsevol cas, sempre és una font d’angoixa, d’aquesta por a la por tan contagiosa, com estem veient. No és casual que entre els “líders” negacionistes trobem entrenadors corporals (ioga, condicionament físic, teràpies alternatives…).

    En aquest odi de nosaltres mateixos, que es genera pel que ens resulta poc amable de les nostres vides i maneres de ser, hi ha la clau del comú que ens agrupa. Els moviments negacionistes són bombolles on ressona l’odi de cada un en una veu aparentment comuna. L’enemic comú no és altre que ells mateixos, però la veu amplificada de les xarxes socials i l’impudor d’alguns, el projecten en els altres: governs autoritaris en la pandèmia, col·lectius immigrants en polítics racistes, reivindicacions feministes en discursos masclistes.

    Tots alimentem aquest odi que nega la nostra condició essencial de precaris, i per això tots preferim no saber i acollir-nos a qualsevol creença, per fantàstica que sigui: des que existeixen els Reis Mags fins que la terra és plana o que el nostre fill només beu cervesa sense alcohol i no fuma quan surt de botellot. La diferència és que alguns es neguen a assumir que el seu cos de vegades s’independitza i mostra la seva pitjor cara, la de les arrugues, la fragilitat, el gaudi desbocat de l’abús o el maltractament, la decrepitud. Prefereixen pensar que és culpa del govern i de compartir la seva veritat amb milers d’anònims internautes els servirà de cuirassa protectora. La ironia: es treuen la màscara per emmascarar(-se) aquesta realitat. Després, per descomptat, hi ha els cínics professionals, disposats a treure rèdit d’aquest riu regirat.