Just Deploy It!

Autor: Jaume Ripoll Miralda

  • Tres lliçons d’Hipòcrates

    Un company de carrera va fer-me una reflexió lapidària fa ja més de cinc anys. «Tots parlem un mal llatí la major part del temps», va dir-me, «però un biòleg, un metge o un matemàtic parlen i pensen en grec». Tant ell com jo compartíem la frase «tots som grecs», escrita en ple segle XIX per un poeta anglès. Avui dia cap europeu no diria que és grec si no ha nascut a Grècia, però és ben cert que el nostre món, i particularment el nostre món científic, és grec fins al moll de l’os.

    La medicina n’és l’exemple més clar. Més del vuitanta per cent del vocabulari mèdic actual –compartit per llengües com l’anglès, el francès o l’italià- es forma a partir del grec clàssic. Naturalment, termes com nefrostomia o encefalograma no existien en grec clàssic, però els metges francesos i anglesos van decidir crear-los ajuntant paraules gregues. Podrien haver triat qualsevol altra llengua, però la convenció era i segueix sent unànime: el grec antic és la llengua de la medicina.

    La redescoberta de la ciència grega durant el Renaixement va meravellar els científics europeus. I el vocabulari mèdic n’és un reflex encara actualment: il·lustra la voluntat d’inscriure la medicina moderna dins les lliçons del mític metge grec Hipòcrates i dels seus deixebles.

    I és que, sovint, ens costa ser conscients de fins a quin punt la medicina grega és la base de la medicina actual. Això és degut a un fet molt senzill: la mentalitat darrere la ciència grega és la mateixa mentalitat que hi ha darrere la ciència actual. Però les nocions gregues més profundes i elementals que sustenten la medicina actual no sempre van ser tan elementals. De fet, descobrir-les i formular-les va marcar un abans i un després. En aquest sentit, avui m’agradaria parlar de tres contribucions d’Hipòcrates fonamentals encara avui dia.

    La naturalització de la malaltia

    Els metges grecs van ser els primers a formular una idea bàsica: que la naturalesa no sempre és la nostra aliada. Quan el resultat de deixar que la naturalesa segueixi el seu curs és l’empitjorament o la mort d’un ésser humà, la intervenció humana és un deure. El concepte de «malaltia» o «patologia» neix gràcies a aquesta reflexió prèvia. Alhora, això permet al metge «naturalitzar» les malalties, és a dir, fer-les objecte d’estudi de les ciències naturals, i no deixar-les en mans de xamans o sacerdots. Precisament, el tractat hipocràtic titulat Sobre la malaltia sagrada va ser pioner en això, en buscar una etiologia i una explicació per l’epilèpsia, fins llavors considerada una possessió divina. En un passatge famós, Hipòcrates carrega contra els qui «purifiquen els malalts (d’epilèpsia) amb sang i altres líquids, com si tinguessin algun tipus d’impuresa».

    La delimitació de la professió

    Avui dia sorprèn molt saber que els metges grecs eren tots homes i que la ciència mèdica es transmetia de família en família. El Jurament hipocràtic original, entre altres coses, prohibeix explícitament ensenyar medicina als estranys, i sabem que només el podien jurar homes. Tanmateix, aquests primers passos –avui dia ja antiquats i pertanyents a una altra època- van permetre delimitar la professió mèdica i diferenciar el metge de l’estafador. Hipòcrates va dedicar un tractat sencer a això titulat Sobre la medicina antiga, i Aristòtil escriu, a la seva Ètica a Nicòmac, que «els texts mèdics són útils només per als experts», fent-se ressò d’aquesta obligatòria transmissió mestre-aprenent gairebé exclusiva de la medicina.

    La necessitat d’una ètica

    Novament, van ser els grecs els primers a veure que una professió que fa d’intermediària entre la vida i la mort necessita un codi deontològic que la sustenti. Aquest codi, el Jurament, és la finestra que comunica el metge amb la resta de la societat. Els texts mèdics són tècnics: el Jurament hipocràtic no ho vol ser. En origen, era el vincle que unia el triangle format pel metge, els déus i el pacient. Una garantia amb què el metge es comprometia absolutament, perquè, en seguir-ne les directrius, «prendré part en la vida i en l’art mèdica, i seré reconegut per tots els homes per sempre més», com s’afirma al final del mateix Jurament.

  • La llengua de la medicina

    Hi ha termes mèdics que parlen per si sols. La fotofòbia o la cardiografia són casos ben exemplars d’això, perquè encara que no els haguem sentit mai, ràpidament en podem deduir el significat només en llegir-los. Altres vegades, però, la llengua ens juga males passades: quina és la relació entre la diarrea i la gonorrea? Tenen alguna cosa a veure l’ansiolític o el mucolític amb el neolític i el paleolític? I la menarquia amb l’anarquia? Què passa amb els ossos metacarpians i l’endocarpi d’un préssec? Un gonioma, és un tumor als genitals o al genoll?

    Es calcula que un estudiant de medicina ha d’aprendre uns quinze mil termes tècnics durant els tres primers anys de carrera. Per sorprenent que sembli, això és força més del que es demana a qualsevol estudiant universitari que cursi, per exemple, estudis d’alemany o de rus, per bé que la medicina no és l’única ciència en què s’exigeix un esforç d’aquesta magnitud. A biologia o a dret les xifres també són astronòmiques. Un esforç colossal de memorització que, tanmateix, ve causat per una novetat històrica. M’explico.

    El Diccionari mèdic i biològic de la Universitat de Salamanca, de lliure accés a la xarxa, disposa d’uns set mil termes mèdics rigorosament explicats. Si fem una ullada al seu inventari de termes, descobrirem que més de cinc mil d’aquests contenen arrels gregues clàssiques, que més de mil contenen arrels llatines, i que vora uns sis-cents són híbrids creats amb el grec clàssic i el llatí. Des del Renaixement, la medicina occidental ha escollit les llengües clàssiques a l’hora de crear els seus tecnicismes. Però des de fa uns cinquanta anys, les llengües clàssiques lluiten per sobreviure als plans educatius a tota Europa.

    Hi ha molts factors que expliquen això. La didàctica de les llengües clàssiques, per exemple, no ha ajudat gaire a mantenir el llatí i el grec al currículum obligatori, ni tampoc l’estricta divisió entre ciències i lletres. A més, s’ha perdut per complet la idea que el llatí i el grec clàssic són uns llenguatges “en clau” per a la comunitat científica. Si Newton, Leibniz o Descartes van escriure les seves grans obres en llatí, ciències molt més recents com la informàtica han creat els seus termes tècnics a partir de l’anglès, per exemple.

    Realment, l’anglès és l’única llengua “necessària” per un informàtic. Els estudiants de medicina, però, xoquen amb una inèrcia històrica molt gran: les llengües clàssiques s’han estudiat i emprat durant segles, però ells no n’han pogut gaudir mai. I això els hauria pogut facilitar una mica la seva vida acadèmica. Em torno a explicar.

    Hi ha termes mèdics que parlen per si sols. Bé, si som exactes, la gran majoria de termes mèdics s’inclouen en aquesta categoria. La diarrea i la gonorrea tenen en comú la paraula grega antiga rhoia, que significa “flux”; l’ansiolític o el mucolític no tenen res a veure amb el neolític o el paleolític: es tracta d’una confusió ortogràfica entre la paraula grega que indica “dissoldre” o “alliberar de” (lytikós) i el nom grec de la pedra (lithos). La menarquia i l’anarquia, en canvi, tenen molt a veure: les dues paraules es formen amb el verb grec archo, que pot voler dir “començar” (menarquia) o bé “governar” (anarquia). Alhora, els ossos metacarpians són els ossos posteriors al canell, mentre que l’endocarpi és la part interior del fruit: la confusió ve del fet que, en grec clàssic, el canell i el fruit són homòfons (karpós). Per acabar, un gonioma és un tumor als genitals, per bé que l’arrel gon- pot designar també el genoll: góny, “genoll”, i goné, “genital”, en grec clàssic, es distingeixen per la terminació, que nosaltres eliminem en derivar-ne termes mèdics.

    Més enllà d’aquestes curiositats, l’estudi del grec clàssic permet aprofundir en la cultura científica d’Occident d’una forma única. El llatí i el grec clàssics són disciplines molt equilibrades si es plantegen correctament: en una sola assignatura, l’estudiant exerceix la reflexió lingüística (mitjançant la traducció), el pensament abstracte (entenent la sintaxi) i la memorització (aprenent morfologia), mentre aprofundeix en les grans obres fundacionals de la nostra cultura i en la nostra història. Tanmateix, es considera que els estudiants de ciències no han de tenir el privilegi de cursar llatí i grec, encara que aquestes dues llengües siguin, per excel·lència, les llengües de la medicina i de la biologia. Personalment, i com a filòleg clàssic, jo penso que es pot viure perfectament sense llatí ni grec, però que acaba resultant força més difícil.