Autor: Jordi Xandri Casals

Ja fa dies que el confinament i l’epidèmia segueix essent el centre de les nostres vides. Com molt bé em suggeria un amic i col·lega el tema de la informació és un tema cabdal. Què vol dir estar informat? Totes les informacions valen el mateix? És el mateix informar que desinformar? I com podem triar el gra de la palla? Com podem saber que el que en diuen informació ens fa saber quelcom d’interès per nosaltres o més aviat que serveix a interessos aliens als nostres com a persones i ciutadans?

A partir d’aquest detonant se m’han desplegat una col·lecció de preguntes que miraré de posar a treballar. Algun dels llocs comuns que aquesta pandèmia convoca és l’afirmació (sense poder saber amb claredat si hi ha raons veritablement fonamentades per sostenir tals asseveracions) que la societat canviarà per sempre més i que mai tornarem a la manera de viure que coneixíem. Tot i no saber encara en què ni com ho farà.

Un pot preguntar-se, en un atac d’innocència massa provocatiu per alguns, si ha de canviar alguna cosa o tot i, si hem de canviar, com ho fem per saber què canviar, perquè, per a què? Així doncs, apareix en escena, la qüestió qualitativa.

Sabem que la majoria d’estudis es plantegen sempre des del vessant quantitatiu de la qüestió a estudiar. La pregunta és si això serveix de debò per als humans? Si en pensar sobre la humana vida, no només sobre la vida humana, podem seguir amb aquest costum.

La majoria de les propostes, anàlisis, estudis i pronòstics que he pogut llegir des de l’article del MIT Technology Review de Massachussets del que us deixo l’enllaç, fins altres intervencions des de l’àmbit sanitari, biològic o global donen per fet el canvi. El que no acabo de trobar és una anàlisi rigorosa dels elements axiològics del canvi. És com si el que realment té o no té valor no ho sabem, creiem que no cal saber-ho, o més preocupant encara- no volem preguntar-(nos)-ho.

Si fa uns mesos algú hagués descrit en una obra de ficció just el que estem vivint ara els adjectius despectius haurien estat impressionants. Ara la realitat ens ha immergit dins la ficció inqualificable de cop. Aquest «viatge» no és més una declinació del que sempre ha estat la vida. Avui vivim i pensem d’una manera que després d’un esdeveniment (en el sentit més filosòfic i profund del terme) haurà canviat. El que el pensament té com a tasca inajornable des de sempre és preguntar-se per tot plegat.

Què és el que fa que la vida valgui la pena ser viscuda?

Únicament la durada de la vida és el que hauria d’importar-nos? No ens caldria poder pensar sobre el que té valor per cadascú de nosaltres en particular abans de deixar-nos portar per aquesta mena de dictadura de la durada que fa que ningú dubti que la vida d’un jove té més valor que la d’un vell? (Al primer món. Perquè al que anomenem tercer mon o societats poc desenvolupades no ho viuen així. Allí la vida dels vells té molt de valor. Però com va dir algú, quan va caure el mur només va caure en una direcció, i la globalització ha fet que tot el que no és primer mon cada cop existeix menys, si és que alguna vegada ha existit gaire) I en aquests assumptes, ni que sigui el de la durabilitat de la vida, és una matèria que hem de deixar en mans de l’estat perquè la resolgui per nosaltres? O haurem de tornar, quin avorriment oi?, a la responsabilitat individual?

Aquests interrogants no són nous. No haurien de semblar nous per ningú. Des que els humans deixem registre de la nostra vida i del nostre pensament, aquestes són matèries subjectes de reflexió.

El que dóna per pensar és que just quan la pandèmia genera un munt de realitats que, tot i existir de sempre per molta gent, ara prenen el primer pla perquè afecta gairebé tothom és quan tornem a demanar que sigui el gran papa estat qui ens doni resposta a tot.

És evident que l’estat té una responsabilitat que no pot defugir, tot i que ho fa. I que en algun moment s’haurà de fer una crítica espero que ferotge dels criteris de prioritat que han construït la vida social. D’això vaig parlar-ne en altres articles i no vull redundar.

Però saber què és el que fa que sigui millor viure que ser mort? Què val més? Què m’ajuda més? Què és el que fa que la vida sigui més viva? No sé si són qüestions que puguem esperar que resolgui algú per nosaltres.

Adonar-nos que el nostre benestar passa inevitablement pel benestar de l’altre podria ser una de les coses que podríem aprendre amb aquesta pandèmia. Això té un vessant personal que crec, humilment, que és la que millor funciona; però té, inevitablement un vessant política, que no he sabut veure com la posen a treballar els governs, ni les institucions supranacionals. Ni tan sols les que tenen com a tasca vetllar per la salut del món.

Com expressà amb contundència Levinas al llarg de la seva proteica obra «un humain se présente par son visatge comme vulnerable, en tant qu’il va mourir». Adonar-nos, ni que sigui des de l’angoixa que genera l’emergència d’una malaltia que posa la mort i la seva inevitabilitat en primer pla ens podria encoratjar a preguntar-nos perquè en la nostra quotidiana vida social (aquesta que diuen canviarà per sempre) la fragilitat, la malaltia, el dolor, la discapacitat (tots som discapacitats en alguna mesura i en alguna realitat) no ocupen un lloc de rellevància en les nostres prioritats.

Què ha fet que oblidem amb tanta lleugeresa que sols no som ningú? Que tots som l’altre i que l’altre som tots. O dit amb Dostoievski: «nosaltres som tots culpables de tot i de tots davant tots, i jo més que els altres», que jo sóc responsable d’una responsabilitat total envers els altres, que per tal d’aconseguir el meu benestar he de treballar perquè tothom, per especials que siguin les seves necessitats, tingui un espai de confort, respecte i cura en el nostre espai comú: la societat.

No dic res nou si afirmo que aquesta terrible crisi podria ser una meravellosa oportunitat per qüestionar el nostre fer, el nostre viure, els nostres valors… Allò que sosté i justifica el nostre fer de cada dia. Que hauríem de poder mirar d’aprofundir en aquestes «realitats» que no són més que acords no explícits que fan que quelcom valgui més que una altra cosa. Veure el que fa que «comprem» sense preguntes els valors monolítics, irreals i estàtics que ens ven el poder sense gens d’esforç. Més clar i més senzill, crec fermament que en aquest dia a dia «pandèmic», cada dia hi ha coses a pensar, a reflexionar, a proposar-se i a aprendre.

Seria una llàstima que després de tot el patiment, l’angoixa i el dolor que la pandèmia ens ha fet viure a tots (o a gairebé tots) no ens quedes cap empremta de tot el que tots (o gairebé tots) de ben segur hem pensat, proposat o après.

Un ja te una edat, i no puc deixar de recordar les experiències i els intents de vida altra que he viscut en directe o a través dels llibres. El dia a dia més proper, el que puc veure des de les finestres de casa meva. Els concerts improvisats des dels balcons del pati comú, les carreres diàries de l’avi al terrat, les mirades dels veïns, tot és nou… i tot és ple de potencialitats que estaria bé no malbaratar. Potser repensar tot plegat des d’una perspectiva més humil i oblidant-nos de l’èpica per una estona ens podria fer somriure una mica.

Seguim lluitant. Però que bé si a banda de mirar de retardar la mort aconseguim viure més.

Que la medicina no fos només la lluita contra la mort sinó un espai per fer viva la vida

Seguim…

Preguntar-se entre altres coses per la molt alta prevalença d’infectats per la COVID-19 entre els sanitaris ens anima a assetjar una reflexió no únicament sobre el lloc de la sanitat en la nostra societat sinó també sobre la societat en general, i els seus valors no sempre explícits. A data 14 d’abril de 2020, un 18,5 dels infectats o en condicions d’aïllament pendents de diagnòstic eren sanitaris a Espanya, és a dir: 1 de cada 5 infectats.

La majoria de les anàlisis, des de la dels «opinadors» professionals, fins a la d’experts en epidemiologia, salut pública o enginyeria biomèdica subratllen fins a l’èxtasi els adjectius: imprevisible, excepcional, única… Els qualificatius, sense faltar a la veritat, carreguen tota l’anàlisi (i a vegades tota la falta de reflexió) en què com és (una situació) excepcional no pot ser previsible.

Dit d’una manera més planera: no hi ha cap altre responsable de tot el què està passant més que la pandèmia. Com no hi ha altre responsable de l’abús que l’abusador. Cert. Però aquesta afirmació no enuncia més que la part més òbvia de la realitat; per definició sempre complexa i difícil de reduir a un algoritme o una anàlisi massa simple.

No cal aprofundir gaire per adonar-nos-en que el que sosté aquestes afirmacions és justament una concepció dels humans, de la societat i de la vida en el seu sentit més ampli (biològic, filosòfic, matemàtic, sociològic, etc.) com quelcom estable i estàtic.

Hom pot pensar que els dispositius de pensament són precaris (que en són) i que és per això que la realitat no es deixa pensar ni ens deixar pensar d’altra manera. O bé apuntar, una mica més agosaradament, a què el que hi ha darrere de la concepció actual de la vida a nivell social i polític (però no només) no és tant la impossibilitat de treballar amb la seva complexitat sinó l’esborrament (interessat o no, conscient o inconscient) d’aquelles qüestions vitals (mai millor dit) incòmodes com la precarietat, la imperfecció, la malaltia, la vellesa, la negació, la mort… En definitiva allò que la psicoanàlisi anomena la castració.

Realitat, certament, incòmoda i desagradable (no només) per tothom això dels límits. No obstant això, dubto que la incomoditat sigui la veritable raó per la qual se l’ha fet fora de moltes disciplines.

Fins i tot en l’àmbit mèdic, no em sembla exagerat afirmar que és gràcies a la bioètica que s’incorporen aquestes tangibilitats al discurs mèdic tant a l’acadèmic com a la seva pràctica diària. Però no només com a acceptació d’un fracàs o d’una manca d’èxit del dispositiu assistencial sinó com a realitat inqüestionable de la mateixa disciplina. No és un accident, o un cas especial sinó que constitueix el gruix del verb: tenir cura. I representa, per tant, el moll de l’os de la tasca mèdica.

Acceptar que la funció de la medicina no és únicament curar, verb que en sentit estricte i des de sempre es pot conjugar poques vegades, i que acompanyar, donar suport, trobar alternatives que no necessàriament ens portaran a la completesa forma part del saber i del bon fer mèdic ha portat i comporta molt d’esforç. Que l’altre tingui un lloc com a semblant no és tasca fàcil però just per això és irrenunciable. Algun dia haurem de pensar perquè la Bioètica és tan anglosaxona i deixa tan poc lloc per pensadors de la talla de Levinàs?

És qüestionable doncs que els «plans» assistencial i de prevenció segueixin armant-se sobre una imatge relativament idealitzada de la vida viva. No es tracta de fer una crítica ferotge dels estaments rectors de la sanitat sinó més aviat mirar d’obrir-nos a noves mirades que puguin enriquir la planificació, la prevenció i l’assistència.

En algun moment haurem de poder pensar, i això inevitablement vol dir ser capaços de posar en qüestió, de debatre obertament, quins són els criteris que es prioritzen a l’hora de prendre decisions en el camp de la salut. I quina és la ideologia que sosté els arguments «tècnics».

Què és el que converteix en raonable, per exemple, reduir els llits dels hospitals, reduir el nombre de professionals, el model d’atenció a l’ancianitat centrat a ampliar places de residències geriàtriques enfront d’una òptima atenció a casa seva o deixar que any rere any disminueixi el seu poder adquisitiu? No oblidem que en una societat capitalista el preu assenyala el valor. Haurem d’acceptar que la cura de la salut no ha estat una prioritat, com no ho ha estat l’educació i per extensió el benestar dels educadors, el conreu de la terra, o tantes altres tasques vitals.

Tot plegat ens hauria de portar a poder «desemmascarar» afirmacions «fetitxe» com «el primer és la salut»… Entendre que darrere aquestes afirmacions no hi ha cap projecte, tret del buit més interessat. Un lloc comú que el capitalisme descàrrega de contingut. De la mateixa manera que «el més important és la persona humana» pot servir per deixar que la gent mori al mar i per castigar a qui vol ajudar.

Aquesta pandèmia podria ser un catalitzador per mirar de veure més enllà de l’imaginari que promou la cultura del poder. Qui no hi és no hi és comptat. Traduït: el que compta és qui fa moure els comptes. Haurem d’aconseguir deixar al descobert les vergonyes d’una política que ha dimitit per entregar-se, tota, al que entén que és el veritable valor: l’economia.

Dit així, tornem a caure en el parany: Convertir una decisió basada en els interessos que realment avalen la decisió (el plural potser és excessiu) en un concepte abstracte: l’economia. De fet no és un concepte. És l’empirisme més «xato» i més pla. Fa molts anys que hi va haver qui va afirmar la mort de la història, l’emergència del mercat com a regulador universal i va aparèixer (dins la democràcia) el pensament únic.

Del que parlen les decisions polítiques i econòmiques que s’han pres és del lloc que ocupa la persona i la cura de la mateixa en aquesta societat nostra que es ven de ser democràtica. Pobre «Marianne» com s’ha de veure…

L’estudi dels pressupostos de l’estat diuen alguna cosa d’allò que més es cuida? Tant en temps de crisi econòmica com en temps de crisi de vida (pandèmia)? Les prioritats algun dia s’hauran de poder anomenar amb paraules entenedores, no? Com ve deia el mestre Valverde, si no saps explicar quelcom perquè ho entengui un ignorant vol dir que no t’ho saps. No sé que ens hauria d’intranquil·litzar més: si pensar que hi ha coses que el poder no les sap, o pensar que no les explica perquè mai no ha considerat rellevant que la ciutadania les entengui.

En tot cas, i resumint-ho molt per poder anar acabant: ara o quan sigui, haurem de poder no obeir la crida a deixar de pensar i només acceptar les decisions del poder, del govern del tipus que sigui i a les seves derivades de mercadotècnia. Haurem de trobar la força per donar-nos un espai per desvetllar les veritables raons de les decisions que es prenen. I potser encara més important, descobrir què és el que veritablement emparen.

Els hi avanço una intuïció, potser només personal tot i que espero que no, el que realment està mostrant aquesta crisi, aquesta pandèmia, és el lloc que ocupem els ciutadans pel poder. El que realment està per pensar és el que la gent, el poble, la ciutadania… és capaç de fer perquè el pensament que encomana el poder no esdevingués l’única veritat possible.

Perquè del que no hi ha dubte és que el lloc que socialment ocupa l’art i/o la ciència de tenir cura és cada cop menys valorat si el comparem amb moltes professions menys bàsiques.

Perquè fins aquesta pandèmia ni pescadors, ni pagesos, ni transportistes, ni altres professions imprescindibles per la vida viva tenien cap ressò en els programes de notícies o de debat dels mitjans de formació de masses (com li agradava anomenar als mitjans de comunicació al filòsof Agustín Garcia Calvo).

Han hagut de passar bastants dies perquè el lloc del futbol, de la xafarderia com a eina social, i altres mil llocs comuns hagin donat pas a algunes preguntes més vives i alguns tons més calmats.

És evident que les mesures que es prenen parlen de les prioritats del sistema.

Caldrà compondre-se-les per tal que aquesta crisi ens permeti aprendre alguna cosa de la vida viva. Tots els canvis quotidians que dia a dia es veuen, que no ocupen ni una ratlla en els diaris, ni un minut en les emissores de ràdio, ni un segon en els telenotícies, han de poder ser un bon impuls per aconseguir que això que des del paradigma no es deixa pensar pugui ser pensat. Que la realitat sigui, si més no, menys monolítica i més propera a la vida, a la mort, a la malaltia, a l’alegria, a la solidaritat, al plaer, a l’humà, en definitiva. A tot allò que l’imaginari que promou el poder vol deixar fora.

Per afavorir a qui?

Aquestes i altres preguntes de ben segur que es desplegaran en un proper futur. Aconseguirem convertir-les amb eines al servei d’un futur més complex i més humà?

Seguim…?