Autor: Laura Barroso

  • Anna Tresserra, química i investigadora: “Els pacients de càncer necessiten consells gastronòmics a més de pautes nutricionals”

    L’Anna Tresserra (Barcelona, 1985) sap bé de què parla. I no només perquè treballi en això cada dia i li hagi dedicat els últims dos anys de la seva vida, sinó perquè ho ha viscut en el seu propi cos. Li van diagnosticar un càncer neuroendocrí el 2018 i, després de trobar-se amb un grapat de dubtes sobre com alimentar-se mentre patia els efectes secundaris de la quimioteràpia, va decidir crear el projecte audiovisual Què i com menjar durant el càncer. Actualment, després d’haver-lo superat i amb una humilitat aclaparadora, parla d’aquest projecte amb en Raul Zamora, investigador principal de la Unitat de Nutrició i Càncer de l’ICO-Idibell i el seu company en aquesta aventura.

    En primer lloc, la salut. Com estàs?

    Estic bé. Recuperada, feliç i amb una vida nova. Patir un càncer et fa replantejar moltes coses, començar de zero i parar atenció a aspectes de la teva vida que abans passaven desapercebuts. Diuen que després d’un càncer una es planteja les seves amistats, els seus costums, la casa on viu i fins i tot el que menja. A mi m’ha passat. He canviat moltes coses i la més important de totes ha estat la meva alimentació.

    En aquest sentit, també t’has adonat com és d’important per a un pacient oncològic rebre ajuda mentre està en tractament…

    A l’Hospital Clínic de Barcelona, on vaig rebre les meves sessions de quimioteràpia, tots els pacients tenim nutricionistes al nostre servei que ens ajuden amb les pautes a seguir. La nutrició és una part important del tractament contra el càncer: menjar els aliments indicats abans, durant i després pot ajudar a mantenir-se més fort, sentir-se millor, mantenir el pes i les reserves de nutrients, mantenir un nivell d’energia i tolerar millor els efectes secundaris relacionats amb el tractament. No obstant això, jo em sentia perduda a l’hora de preparar plats, per no acabar menjant sempre el mateix (tot just tenia forces per moure’m, com havia de tenir-les per pensar a innovar!) i que la meva alimentació s’anés adaptant als efectes secundaris del tractament, que cada dia canviaven.

    Per això quan el vas superar vas decidir crear el projecte Què i com menjar durant el càncer?

    Quan em van dir que estava curada, vaig voler celebrar-ho amb la gent que estimo i que m’estima. Els meus amics, que saben de les meves inquietuds, van posar diners per regalar-me’l i que jo pogués iniciar una investigació científica relacionada amb el càncer i l’alimentació, o per fer un donatiu. Això em va animar a aprofundir en aquest àmbit, perquè soc doctorada en nutrició, però mai havia estudiat l’alimentació de malalts de càncer, i va ser llavors quan vaig trucar a en Raul Zamora, amb qui vaig coincidir fa molts anys. Ell em va proposar fer d’aquest donatiu alguna cosa gran junts, així que vam dissenyar la base del que ara és aquest projecte audiovisual que es pot veure a les televisions i ràdios locals de Catalunya, i també per internet.

    No es tracta tant de saber quin tractament estàs seguint, sinó què t’està passant a conseqüència d’aquest tractament, perquè hi ha molts efectes secundaris. Tots els efectes que estan relacionats amb l’alimentació es poden millorar.

    Hi ha algun tipus d’alimentació que ajudi especialment a les persones en tractament?

    Tothom busca un aliment car i exòtic que se suposa que curarà el càncer. Això no existeix. S’ha de diferenciar entre què puc menjar per curar el càncer, cosa que no és possible, i què puc menjar per pal·liar els efectes del tractament oncològic. Aquesta és la part innovadora. No es tracta tant de saber quin tractament estàs seguint, sinó què t’està passant a conseqüència d’aquest tractament, perquè hi ha molts efectes secundaris. Tots els efectes que estan relacionats amb l’alimentació es poden millorar.

    El projecte explica receptes per atenuar els efectes secundaris, dona consells que ajuden a trencar mites i aporta noves pautes generals. No es tracta d’informació que ja estava a l’abast de tothom?

    Que el cos necessita una dieta saludable per al seu òptim funcionament és sabut per tothom, i també que això no té res a veure amb estar malalt o no estar-ho. A més, aquí fa anys que sabem que la dieta mediterrània (basada a reduir el consum de carns i hidrats de carboni en benefici de més aliments vegetals i greixos mono i poliinsaturats) és extremadament beneficiosa per a la salut. Si es pateix càncer, això és crucial. De fet, sabem que alguns tractaments funcionen millor si el pacient es manté ben nodrit consumint suficients calories i proteïnes, ja que el seu cos estarà més ben preparat per rebre «l’atac» i no es debilitarà tant.

    El problema és que aquest coneixement no sol traduir-se en consells pràctics o en pautes per al dia a dia, de manera que hi ha certa distància entre la base nutricional i la gastronomia. Els pacients de càncer necessiten consells gastronòmics a més de pautes nutricionals. Per això volíem aportar receptes concretes, factibles i adaptades als efectes secundaris que poden patir.

    Algunes d’aquestes receptes són pollastre amb pinya, mousse de carabassó, broquetes de salmó amb salsa de formatge o albergínies farcides. Boníssims!

    És clar! Es tracta de receptes fàcils d’elaborar i que qualsevol membre de la família pot assumir, perquè quan un està malalt l’últim que té són forces per cuinar. D’aquesta manera, amb aspectes agradables i presentacions originals, és més fàcil no acabar avorrits de menjar sempre el mateix, de manera que augmenta també l’ànim dels pacients. A més, les hem classificat segons els efectes secundaris més habituals, així que alleugen la diarrea, la disfàgia a líquids, la disfàgia a sòlids, la disgèusia, la mucositis, les nàusees i els vòmits, l’habitual pèrdua de gana o el restrenyiment.

    Amb quin suport compta el projecte?

    Arran de la proposta d’en Raul i meva es van incorporar al projecte entitats científiques rellevants en l’àmbit de la nutrició, l’oncologia i la investigació. Aquestes són la Fundació Alícia, l’Institut Català d’Oncologia (ICO), l’Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), l’Institut de Recerca Sanitària Pere Virgili (IISPV) i la Universitat de Barcelona (UB). El fet de comptar amb la producció de la Xarxa Audiovisual Local, que ha elaborat i difon les vídeo-receptes, ens ha permès arribar fins a la ciutadania, persones que estan assegudes a casa seva i que normalment desconeixen quines són les conclusions dels nostres estudis perquè ens falta, precisament, aquest enllaç.

    Han constatat que manca comunicació entre la comunitat científica i la societat? O el que manquen són coneixements?

    Per descomptat. Els que ens dediquem a això, l’últim que tenim al cap és arribar fins a aquest punt i posar el nostre coneixement en pràctica amb càpsules audiovisuals com aquestes. A tots ens agradaria, però és un tipus de projecte complicat perquè se surt del que estem acostumats a fer. Tenim dades, treballem amb informació en un despatx, amb un ordinador… Però lamentablement no arribem a traslladar-ho al ciutadà final. I, en canvi, aquest projecte és multidisciplinari, hem treballat amb persones de molts camps que desconeixíem. Definitivament, crèiem que era necessari reforçar la divulgació.

    Què passa quan s’acaba el tractament?

    L’alimentació no canvia quan finalitza el tractament, les pautes de dieta saludable són les mateixes. Però es pot modificar la procedència de certs nutrients en funció del problema que tingui cada pacient. És a dir, si després del tractament es manté l’anèmia, caldrà consumir més carn. Si no hi ha efectes secundaris, l’alimentació ha de ser exactament igual a la preventiva: una dieta saludable.

    Fem poc cas a la nostra alimentació?

    Després de passar per aquesta experiència, considero rotundament que sí. Com comentava, les meves prioritats han canviat i és una cosa a la qual jo mateixa abans parava molta menys atenció. Cal dir que en el meu cas, amb un càncer de coll i cap, tots els efectes del tractament van anar a la cavitat oral, així que per a mi va ser el pitjor. I són efectes dels quals ningú m’havia avisat. Precisament perquè creiem en la importància d’una bona alimentació i per seguir ajudant els pacients, seguirem treballant en aquest àmbit. De moment ens han concedit un projecte europeu que veurà la llum molt aviat per ampliar el Què i com menjar durant el càncer i traduir-lo al castellà i l’anglès. No puc estar més contenta!

  • La musicoteràpia en pacients amb Alzheimer: tenir cura més que curar

    La Marta Cinta va ser una ballarina de ballet clàssic que es va fer molt popular a les xarxes fa uns mesos perquè es transformava escoltant El Llac dels Cignes.

    Vivia asseguda en una cadira de rodes perquè l’Alzheimer que patia li impedia moure’s, però quan sentia l’obra de Tchaikovsky, centenars de records la travessaven i la feien tornar als seus anys al damunt dels escenaris. Va trepitjar els més importants del món: Cuba, Nova York, Madrid… Però l’Alzheimer li va fer passar els últims anys de la seva vida a una residència. Allà, els seus vetlladors la van gravar entregada a la música i movent el cos com si encara es trobés en els seus dies de glòria.

    La reacció de la Marta és un exemple dels efectes de la música en qualsevol persona. Com que arriba directament a les emocions, la musicoteràpia l’aprofita per millorar els símptomes de qui pateix Alzheimer. Tot i això, a Espanya la musicoteràpia és una tècnica en avaluació, de manera que, si bé existeixen publicacions relatives a aquesta pràctica, actualment no té el suport del coneixement científic i el Ministeri de Sanitat no n’avala la seva eficàcia.

    Davant d’aquesta realitat, els musicoterapeutes reivindiquen el seu paper i defensen que no es tracta d’escoltar música ni de plaer o evasió, sinó d’un procés pautat per un professional que millora els símptomes de la malaltia. «Els musicoterapeutes fem servir la música en directe amb finalitats concretes i, aplicada correctament, arribem de manera directa a les necessitats dels pacients», assegura Manu Sequera, musicoterapeuta i cofundador de Huella Sonora Musicoterapia.

    Manu Sequera amb un dels seus pacients | Cedida

    Com afecta la música a la capacitat cognitiva i la motora?

    La musicoteràpia és un tractament cada vegada més consolidat en el camp de la neurogeriatria. La ciència ha comprovat que ajuda a gestionar certs comportaments perquè activa moltes àrees de cervell alhora. Segons Sequera, «la música, com a estímul, activa el cerebel, l’escorça promotora, la motora, la visual, l’auditiva… No hi ha cap art que estimuli el cervell de manera tan global com la música».

    Percebre la música significa emoció, i aquesta depèn d’estructures neuronals. En els últims anys, s’ha demostrat que escoltar i produir música potencia la integració dels sentits. Un fet tan anecdòtic com la pell de gallina activa les escorces orbito frontal i cinglada, que són les responsables de la resposta emocional. Quan s’activen, s’inhibeix el circuit de la por i s’allunyen també la culpa, la vergonya o la ràbia.

    L’hipocamp es fa més petit amb l’Alzheimer, de manera que, amb la malaltia, tot el que depèn d’ell, s’atrofia

    José Enrique de la Rubia, doctor en Farmàcia i investigador principal de la Universitat Catòlica de València, explica que l’origen de la deterioració està en l’hipocamp, on s’ubiquen la memòria i les emocions: «L’hipocamp es fa més petit amb l’Alzheimer, de manera que tot el que depèn d’ell, s’atrofia. L’Alzheimer també augmenta el cortisol, que quan està molt alt perjudica l’hipocamp», explica de la Rubia. I afegeix: «Si l’hipocamp està malmès, no pot ordenar a l’hipotàlem i a la hipòfisi que deixin de produir les hormones que augmentaran el cortisol», concreta, en el que sembla un peix que es mossega la cua.

    Com s’organitza una sessió de musicoteràpia?

    Mónica de Castro, musicoterapeuta i fundadora de Singular Música i Alzheimer, fa servir l’audició, el cant, els instruments, els jocs o la improvisació durant les seves sessions. «Amb les persones que, a més de tenir una demència, tenen una artrosi, per exemple, treballem amb els instruments. Superen el mal que senten i s’animen a tocar els instruments, i s’activa així un circuit de recompensa als seus cervells», apunta.

    De la mateixa manera que Sequera, de Castro també assegura que per promoure canvis físics, cognitius o socials, les sessions han d’estar dirigides per un professional. Poden durar entre 45 i 55 minuts amb pacients en fase lleu i uns 15 minuts amb pacients en fase avançada. Però el més important és que se sentin còmodes. «Hi ha qui somriu i hi ha qui segueix dormint o qui segueix cantant. El més gratificant arriba quan, en acabar, s’acosten a mi i em diuen que han gaudit molt», comenta.

    Manu Sequera es dirigeix a una de les seves pacients durant una sessió | Cedida

    Banda Sonora Vital: la tecnologia als peus de la teràpia

    Quan s’inicia un tractament de musicoteràpia en un pacient d’Alzheimer, és essencial conèixer la biografia del pacient i la seva història musical. El psiquiatre Rolando Benenzon, un dels pares de la musicoteràpia, la va definir com Identitat Sonora. Aquesta depèn, segons Benenzon, del desenvolupament cultural i fins i tot dels nou mesos que les criatures són dins de l’úter matern.

    Per facilitar la feina dels musicoterapeutes, un grup d’enginyers de tecnologia musical de la UPF, a Barcelona, ha creat Banda Sonora Vital, una eina que permet crear una llista de reproducció música preferida, que vindria a ser com un Spotify, però dels pacients amb Alzheimer i a disposició del treball dels musicoterapeutes. Felipe Luis, un dels seus membres, assegura que la seva intenció era aportar a aquest món i facilitar una eina útil i gratuïta.

    Pels beneficis físics, psicològics, emocionals i cognitius que ha demostrat aquesta tècnica, experts i musicoterapeutes treballen perquè la musicoteràpia esdevingui un grau universitari (actualment és un màster). Els motius els tenen clars: els pacients d’Alzheimer poden oblidar moltes coses de les seves vides, però la música els acompanyarà fins a pràcticament el final. I mentrestant, no tot està a curar, sinó també en tenir cura.

  • Barcelona acollirà un nou centre de recerca centrat en les malalties infeccioses, la salut global, l’oncologia i les neurociències

    D’aquí a quatre anys, a Barcelona treballaran 300 investigadors i investigadores dedicats a la recerca en salut. Ho faran des del CaixaResearch Institute, un centre que impulsarà la Fundació La Caixa i que rebrà una inversió de més de 60 milions d’euros.

    Així és com ho han anunciat el president de la Fundació, Isidre Fainé i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. A conseqüència d’un acord entre la Fundació i l’Ajuntament, el nou edifici s’aixecarà en un terreny on anteriorment hi havia l’Associació d’Empleats de La Caixa i serà adjacent al CosmoCaixa, el museu de ciències que pertany a la mateixa Fundació i que es troba als peus de Collserola.

    El centre vol contribuir a reptes com les malalties infeccioses, la salut global, l’oncologia i les neurociències. Segons Fainé, serà «un dels centres de recerca del segle XXI» referents. També ha assegurat que «està pensat per millorar la vida de les persones».

    El president de la Fundació ”la Caixa”, Isidre Fainé, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, durant la presentació de l’acord per a la creació de CaixaResearch Institute | Fundació La Caixa

    Un campus científic per potenciar sinergies

    El projecte al complet preveu la construcció d’un conjunt d’edificis de màxim tres plantes d’alçada i d’uns 12.000 m² que acolliran laboratoris i instal·lacions cientificotècniques i d’innovació.

    Per la seva proximitat amb el CosmoCaixa i la seva intenció de retenir el talent científic local i alhora captar-ne l’internacional, el CaixaResearch Institute aspira a ser un campus científic que concentri la innovació biomèdica del futur. A més, gràcies a la presència d’altres instituts de recerca a la ciutat, el Caixa Research Institute aspira a potenciar sinergies, per exemple, amb l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), l’Institut de Recerca de la Sida (IrsiCaixa), el Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i el Barcelona Beta Research Centre (BBRC).

    Abans que aquest complex arribi, però, caldrà una reordenació urbanística, i és que aquest s’aixecarà on anteriorment hi havia l’Associació d’Empleats de La Caixa. L’acord entre la Fundació i l’Ajuntament contempla que es reordenin 53.000 m² per edificar el nou centre, crear una nova plaça pública sobre la ronda de Dalt i habilitar una zona verda pública de 1.200 m². Aquesta serà un punt d’accés al parc natural de Collserola a través del Torrent del Frare Blanc.

    Maqueta del projecte CaixaResearch Institute | Fundació La Caixa
  • Les persones infectades de Covid-19 podrien ser immunes al virus durant més d’un any

    Ara fa més d’un any, durant la primera onada de la pandèmia, un equip d’investigadors codirigit per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), l’Institut Català de la Salut (ICS) i l’IDIAP Jordi Gol (IDIAP JG), amb la col·laboració de la Fundació Privada Daniel Bravo Andreu, va començar a estudiar la immunitat de les persones infectades amb SARS-CoV-2, concretament d’un grup format per 173 sanitaris.

    Les conclusions d’aquest estudi, publicades recentment, apunten que la gran majoria de persones que han patit la malaltia manté anticossos anti-Spike, de manera que manté la seva immunitat al SARS-CoV-2. Segons l’estudi, aquesta immunitat de llarga durada és independent a la gravetat dels símptomes i s’aplica també a la generada per les vacunes.

    “Com que és un virus tan nou, és molt important poder analitzar el seu comportament i l’afectació en les persones”, afirma Anna Ruiz, investigadora de l’ICS i coautora de l’estudi.

    Què són els anticossos anti-Spike?

    El Sars-COV-2 és un virus que té quatre proteïnes estructurals: S, M, N i E. Quan s’ha superat la covid-19, el sistema immune actua contra totes les proteïnes presents, generant anticossos per a totes aquestes proteïnes.

    La proteïna Spike, la S, és la que permet l’entrada del virus a les cèl·lules humanes, de manera que quan el cos genera anticossos després d’haver patit la malaltia o d’haver estat vacunat, està bloquejant l’entrada del SARS-CoV-2 al cos humà.

    Ruiz afegeix: “Els resultats obtinguts fins ara ens fan pensar que la immunitat al virus SARS-CoV-2 és més llarga del que intuíem a l’inici de la pandèmia”. Es refereix a la presència d’anticossos en les persones que havien estat infectades, que es va mantenir a nivells molt similars un any després de la infecció.

    Per mesurar la quantitat i el tipus d’anticossos presents en els pacients, l’equip d’investigadors va extreure sang als 173 sanitaris el setembre de 2020. Cinc mesos després, els anticossos no havien caigut significativament i, als nou mesos, el 92,4% de les persones seguien sent seropositives: el 90% tenien IgG, el 76% IgA i el 61% IgM específiques de la proteïna Spike o del domini d’unió al receptor. Un any després de la infecció, a l’abril de 2021, les persones que encara no havien estat vacunades encara mantenien alts nivells d’anticossos: el 95% IgG, el 83% IgA i el 25% IgM.

    També hi ha bones notícies per a les vacunes i la immunitat que generen. Per a Carlota Dobaño, investigadora de l’ISGlobal i autora principal de l’estudi, “Com que els nivells d’anticossos que es generen després de la vacuna solen ser més elevats que els que es generen després d’una infecció natural, els resultats de l’estudi suggereixen que la immunitat per les vacunes també serà duradora”.

    Dels 173 sanitaris i sanitàries que van participar a l’estudi, tots ells personal de centres d’atenció primària de la Catalunya central, la majoria van presentar quadres clínics lleus o moderats, i només alguns casos van requerir d’hospitalització. Hi va haver quatre reinfeccions, dues simptomàtiques en persones seronegatives i una altra en una persona amb molt pocs anticossos, cosa que fa pensar als investigadors que els anti-cossos anti-Spike protegeixen només contra la infecció simptomàtica.