Just Deploy It!

Autor: Lina Borrell

  • “Cuidem-los i cuidem-nos”: una iniciativa per visibilitzar la cura de fills amb diversitat funcional

    Històricament, la societat patriarcal ha empès les dones a criar soles els fills i filles i a cuidar aquelles persones dependents, mentre que els homes han estat qui treballaven fora de la llar. A poc a poc, aquesta situació ha canviat en moltes famílies i les dones s’han incorporat al mercat de treball, per la qual cosa el paper en la criança i la cura també s’ha anat repartint dins la família. Malgrat això, encara ara ens trobem amb moltes llars on són les dones qui s’encarreguen gairebé de la totalitat de les feines relacionades amb la cura.

    La Sara està separada i té dues filles: la Natalia, de 15 anys, que té Síndrome de Down i Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), i l’Alma, de 12. Treballa d’infermera en torns de nit i és qui cuida les seves filles. Explica que va haver de demanar la reducció de jornada perquè amb una jornada completa no podia conciliar la vida laboral amb la familiar.

    El cas de la Sara, però, no és una excepció. Les necessitats de conciliació venen molt condicionades, entre d’altres, per l’assumpció dels treballs de cures, que presenta importants biaixos de gènere. L’últim informe de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que la majoria de les persones que treballen a temps parcial per poder exercir la tasca de cuidadors de persones dependents són dones, concretament, un 93,6%. El 2020, 286.100 dones tenien un contracte laboral a temps parcial a fi de disposar de més temps per la cura d’aquestes persones. El 54,8% d’elles van considerar que no hi ha serveis adequats per a l’atenció a persones dependents o que no poden costejar.

    Persones en situació de dependència

    Un grup de disset mares s’ha organitzat per conscienciar sobre la situació dels seus fills i filles amb diversitat funcional, ja que consideren que no hi ha suficients dades que la reflecteixin. “Està molt bé que s’intentin visibilitzar totes les cures, però necessitem dades pròpies perquè si no els nostres fills i filles queden invisibilitats dins el col·lectiu de persones dependents”, explica la Maria Herrero, portaveu del “Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional”.

    La Llei 39/2006, del 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència estableix que la dependència és l’estat de caràcter permanent en què es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, la malaltia o la discapacitat, i lligades a la falta o a la pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, precisen de l’atenció d’una altra o altres persones o ajudes importants per realitzar activitats bàsiques de la vida diària. La dependència pot ser moderada (grau 1), severa (grau 2) o gran (grau 3).

    Segons les últimes dades del Sistema per l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), actualment a Espanya hi ha 1.141.950 persones en situació de dependència reconeguda. El 71,76% d’aquestes tenen 65 o més anys i, per tant, les persones grans dependents són el col·lectiu més visibilitzat, mentre que d’altres com el de les persones amb diversitat funcional no és tan conegut.

    Grup de mares en la diversitat funcional

    El grup de mares pretén defensar els drets dels seus fills i filles, sobretot tenint en compte que seran persones dependents tota la vida. Al mateix temps critiquen que són unes cures molt feminitzades i que la sobrecàrrega d’aquestes recau en la mare.

    Un estudi elaborat per la Fundació Pere Tarrés, “Calidad de vida de las personas cuidadoras no profesionales” posa de manifest la lenta incorporació dels homes en les cures. D’una banda, vuit de cada deu de les persones cuidadores no professionals són dones; de l’altra, les dones dediquen de mitjana 14,6 hores al dia a les cures, el que suposa dues hores més que els homes.

    A més, un 60,4% de les dones cuidadores es consideren les màximes responsables de la cura de la persona en situació de dependència. Malgrat ser un col·lectiu molt divers, tant per l’edat i estat civil de les mares com per les diferents discapacitats dels fills i filles, al grup l’uneix que totes exerceixen com a cuidadores úniques i que se senten soles i poc compreses per la societat.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals

    El grup de mares es queixa de la poca visibilització que tenen: “són cures de per vida, i no se’ns veu”; “no havíem alçat mai la veu perquè estem molt cansades i saturades, però penso que ja és el moment”, “jo vull fer més fortes les meves filles, però no ho puc fer a costa de la meva salut”, comenten algunes mares del grup.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals (PCNP) és pitjor en els casos en què hi ha una gran dependència i quan les hores per dia dedicades a la cura són més de 16. També hi ha una pitjor percepció de la qualitat de vida quan la PCNP està sense treball i quan la responsabilitat de la cura és exclusiva. Aquest és el cas de la Raquel, mare soltera d’un fill de 4 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil (PCI): “No puc conciliar la vida familiar amb la laboral, no tinc parella i la cura del meu fill recau tota en mi”.

    La Noèlia viu amb el seu fill Isaac, de 19 anys, que ha tingut diferents diagnòstics d’ençà que va néixer. Fins fa uns mesos estava diagnosticat amb Trastorn de l’Espectre Autista, però el seu diagnòstic està en fase de canvi i els metges creuen que pot tenir una malaltia minoritària. Aquesta incertesa li provoca un malestar emocional continuat, però pensa que les mares també han de cuidar la seva salut, ja que “si no ens cuidem nosaltres, no els podem cuidar a ells”.

    Per la seva banda, l’Alicia té dos fills amb diversitat funcional. El Lucas, de 10 anys, té Síndrome d’Asperger (SA), TDAH i problemes de conducta, i el Max, de 6 anys, té trastorn de l’espectre autista (TEA) i danys cognitius. Reconeix que la seva vida consisteix a superar cada dia i no mirar més enllà. Els seus fills no poden estar amb una sola persona i no té temps per dedicar-se’l a ella. De la mateixa manera que ella, un 80% de persones cuidadores no professionals no se sent lliure per organitzar la seva pròpia vida, i un 79% considera que no disposa del temps necessari per ser ell/a mateix/a.

    La Guillermina reconeix tenir por al futur: el seu fill Guillem, té 31 anys, té TEA, i no saber què passarà amb ell quan ella ja no hi sigui li provoca molta angoixa. “No hi ha recursos per una vida independent: les residències privades són molt cares i en les públiques t’has d’esperar bastant; tot això et crea una ansietat molt gran, perquè penso que si em passa alguna cosa no sé on anirà a parar el meu fill”, explica. Aquesta por al futur la comparteix un 56% de les persones cuidadores no professionals.

    Lluitar pels recursos als quals tens dret

    Conviure amb una persona amb discapacitat suposa, entre altres coses, un increment considerable del volum de despeses a la unitat familiar. Per aquest motiu, la persona amb dependència té dret a diversos recursos i prestacions econòmiques.

    Tanmateix, les famílies es queixen de la manca d’informació i de les dificultats per tramitar les sol·licituds. La Rebeca té dos fills: la Mireia, de 20 anys, amb pluridiscapacitat, i el Martí, de 17 anys, i reconeix que el desgast emocional és molt gran i que està molt cansada d’haver de lluitar pels seus drets. “M’he de barallar constantment amb les places de minusvàlid perquè hi ha cotxes aparcats quan ells no les necessiten. Tenir dret a una plaça de minusvàlids no és un luxe, és una necessitat”, comenta la Rebeca amb ràbia i impotència.

    L’Elena, que té un fill de 9 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil, comparteix aquesta càrrega física i emocional. Per aquest motiu, creu que si tinguessin més recursos i ajudes milloraria la seva salut, i això també afectaria positivament a la del seu fill.

    Per la seva banda, la Montse Benito Solanes, llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials i especialitzada en assessoria juridicofiscal de la discapacitat, explica que hi ha una àrea de prestacions que la gent no sap com funciona i que des de serveis socials no s’explica de manera correcta. “Jo crec que hi ha molts recursos, gestionats per moltes administracions diferents, i que per tant són molt desconeguts i t’obliguen a fer molts tràmits, i la majoria de famílies no té temps a fer tants tràmits”, reconeix la Montse Benito. En aquest sentit, moltes de les famílies coneixen més recursos pel que els diuen altres famílies o treballadors externs que pel que els diuen els assistents socials.

    Des de Nexe Fundació també parlen del desconeixement dels recursos disponibles i de la tardança a rebre ajuts com el de la dependència: “quan una família acaba d’aterrar al món de la discapacitat no sap res perquè no té ningú que els digui què poden sol·licitar”. Per aquest motiu, l’àrea de famílies de Nexe facilita les eines necessàries perquè aquestes es puguin adaptar a la nova situació i dona resposta a les necessitats d’informació, orientació i suport des del primer moment. “Pensem que els fan anar d’un lloc a un altre, portant documents cap aquí i cap allà, però no hi ha ningú que els cridi i els informi”, explica la Marta Piña, coordinadora de l’Àrea de Famílies de Nexe.

    Més visibilització i recursos

    Segons les últimes dades publicades per la Generalitat, a Catalunya hi ha 72.643 famílies monoparentals. D’aquestes, 68.186 són dones i 4.429 tenen fills i filles amb discapacitat. Aquestes dades, no obstant, són orientatives de la realitat sobre el paper de cura dels fills i filles per part de les mares, ja que no es tenen en compte totes aquelles famílies en què la parella o exparella no es fa càrrec de les seves responsabilitats.

    Des del Sindicat de mares en la diversitat funcional defensen que no demanen els recursos i la visibilització per elles, sinó pels seus fills i filles. “Nosaltres els cuidem el millor possible, però estem cansades i és molt difícil conciliar aquesta sobrecàrrega amb la vida laboral i social; i això a ells també els perjudica”, explica la Maria.

  • Dones, joves i sanitaris: alguns dels col·lectius més afectats per la pandèmia

    L’aparició de brots de malalties infeccioses tenen un impacte important en els individus i les comunitats. El Projecte Com-Covid de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP) ha estudiat els efectes que ha tingut la Covid-19 sobre la salut i benestar emocional a títol individual i en l’ecosistema social i l’economia familiar.

    El projecte de l’IGTP, amb la col·laboració de l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu i la Fundació Lluita contra la Sida, ha identificat els grups de població més susceptibles de poder-se beneficiar d’una intervenció a escala comunitària i que caldria tenir en compte a l’hora de dissenyar noves mesures de contenció de la pandèmia. Entre les poblacions que més han patit els efectes de la pandèmia es troben les dones; els menors de 42 anys; les persones que tenen cura de tercers, incloent-hi fills a càrrec; les que es troben en situació de precarietat socioeconòmica; els treballadors essencials o amb feines no qualificades; els malalts de Covid-19; i el personal sanitari, sobretot els que treballen amb malalts per coronavirus.

    El grup d’investigadors ha extret les conclusions de l’estudi d’una enquesta generada i disseminada a través de les xarxes socials entre el 3 i el 19 d’abril del 2020. Les 56.656 respostes obtingudes, majoritàriament de Catalunya (52,8%), seguit de la resta d’Espanya (46%) i altres països (1,2%), han permès mesurar la qualitat de vida de la gent, en especial atenció la dels professionals sanitaris, en àmbits geogràfics on la pandèmia ha afectat de manera diferent.

    El context de malaltia infecciosa i les consegüents mesures de contenció han augmentat han deixat una empremta important en la salut mental de la comunitat. El 73,13% dels enquestats han declarat estar espantats o amoïnats. A més, el 78,56% ha respost que l’epidèmia l’ha canviat d’alguna manera.

    Dones i cuidadores

    Ser dona, jove, mares o cuidadores de criatures petites i tenir inestabilitat laboral o econòmica són característiques que es correlacionen amb un impacte psicològic negatiu. En aquest sentit, s’han identificat biaixos de sexe i de gènere relacionats amb l’epidèmia de Covid-19. En molts contextos, les dones tendeixen a ser diagnosticades més sovint amb malaltia per Covid-19, cosa que en part s’explica perquè la majoria de personal sanitari són dones. D’altra banda, i tenint en compte que les crisis agreugen les desigualtats de gènere, l’estudi constata que la violència de gènere augmenta durant el confinament, les dones tenen des de tres a fins a deu vegades més càrrega de cura de tercers, pateixen més barreres d’accés als sistemes de salut, el seu accés als serveis sanitaris és inadequat i disposen de recursos financers insuficients.

    Els professionals de l’àmbit de la salut

    El projecte Com-Covid ha revelat que ser professional de l’àmbit de la salut està associat a les puntuacions més altes dels índexs de salut mental mesurats. Haver d’enfrontar a l’epidèmia des de primera línia ha posat aquests professionals sota molt d’estrès i n’ha augmentat els seus nivells d’ansietat. La seva feina durant la pandèmia també ha comportat estrès crònic, que en altres ocasions s’ha vist que pot durar fins un any després.

    Aquests aspectes empitjoren més a mesura que els sistemes de salut es tensen. Els sanitaris de primera línia treballen en un ambient que ha esdevingut molt complex en el context de la malaltia infecciosa i ha provocat dilemes i problemes ètics relacionats directament amb la situació i les mesures dictades pels governants.

    Quasi vuit de cada deu professionals de l’àmbit de la salut han declarat haver tingut por d’estar amb malalts Covid i, sobretot, d’infectar tercers. D’altra banda, un de cada cinc empleats de l’àmbit ha declarat haver tingut problemes ètics durant les primeres setmanes del pic de l’epidèmia, i en aquest sentit el percentatge era més alt en els joves que en els més grans.

    Els joves

    L’epidèmia ha empitjorat la gestió dels canvis vitals estressants als quals els joves s’han d’afrontar. Aquest col·lectiu ha estat el que pitjor ha afrontat l’impacte sobre la salut mental de l’epidèmia i les restriccions per contenir-la. També és el que més por ha tingut d’encomanar la malaltia a la gent del mateix entorn.

    Tanmateix, un de cada cinc joves s’ha sentit millor anímicament pel fet que el confinament ha propiciat la retirada de pressions externes i/o els ha suposat tenir més temps per estar amb les persones del seu entorn proper.

    L’estudi també ha observat que l’increment del consum de qualsevol mena de substància, excepte els fàrmacs calmants, ha estat més freqüent en els menors de 42 anys.

    Les persones en situació de precarietat socioeconòmica

    La precarietat socioeconòmica s’ha revelat com un dels factors associats a puntuacions més altes en els índexs de salut mental que mesura l’enquesta. El 25% de les persones que van respondre l’enquesta ha disminuït la dedicació laboral a causa de la crisi de la Covid-19. En aquest sentit, la International Labour Organization (ILO) indica que la reducció de l’ocupació és més gran en les dones i les persones més joves i grans.

    Tanmateix, l’estudi mostra que són els homes qui han perdut més feines o encàrrecs emparaulats o contractats prèviament. D’altra banda, són els menors de 52 anys qui han estat despatxats o sotmesos a un ERTO en un percentatge més elevat.

    Fins a un 8,78% dels enquestats han demanat ajuts socials o ho haurien de fer aviat. La precarietat més alta es troba entre les persones que es consideren no-binaris, així com entre els més joves.

  • La pandèmia aguditza els problemes de salut mental en els joves: «Aquest últim any ha estat un dels pitjors»

    La salut mental de les persones té un cost important cada cop més reconegut, però al mateix temps continua existint un estigma al voltant del tema. Trastorns com l’ansietat, la depressió i els trastorns de conducta alimentària són freqüents i poden arribar a ser letals.

    Abans de la pandèmia, la salut mental ja era un gran repte entre els adolescents i joves, però la Covid-19 encara ha agreujat més els problemes que comporta entre aquest col·lectiu. L’estigma i l’aïllament són les conseqüències més comunes que ha d’afrontar la població jove.

    La Federació Salut Mental Catalunya defineix el trastorn de salut mental com “una alteració de tipus emocional, cognitiu i/o del comportament, en què queden afectats processos psicològics bàsics com són l’emoció, la motivació, la cognició, la consciència, la conducta, la percepció, la sensació, l’aprenentatge, el llenguatge, etc. que dificulta l’adaptació de la persona a l’entorn cultural i social on viu i crea alguna forma de malestar subjectiu”.

    Segons l’OMS, una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. El 75% d’aquests comencen abans dels 18 anys i entre un 10 i un 20% dels adolescents experimenten trastorns mentals.

    Els problemes de salut mental i la pandèmia

    La vida quotidiana s’ha fet encara més feixuga amb la pandèmia del coronavirus. L’estrès per la feina i per les expectatives vitals, la inquietud al contagi i de contagiar l’entorn proper, la incertesa al voltant de la Covid-19, la convivència amb situacions de mort i dol, la soledat i la reducció extrema de les interaccions socials, són alguns dels múltiples aspectes que poden conduir a situacions de malestar emocional entre els adolescents i els joves. L’ansietat, la depressió, els trastorns alimentaris són els exemples més comuns que afecten molts joves a Catalunya.

    El trencament de les rutines i projectes iniciats han estat també factors claus en l’augment de casos i l’agreujament dels existents. La Flors, de 21 anys, pateix ansietat social des dels setze anys, però reconeix que “aquest últim any ha estat un dels pitjors”. Havia marxat d’Erasmus just abans de l’esclat de la pandèmia i explica que tot i que “encara tenia ansietat i moments de tristesa, em venia de gust estar en un lloc nou i conèixer gent nova, posar-me a prova per tot el tema de l’ansietat social”. Malgrat el progrés que havia aconseguit fer, haver de tornar a casa per la pandèmia i afrontar totes les mesures de seguretat consegüents va ser molt regressiu.

    Per la seva banda, la Maria, de 22 anys, pateix problemes de salut mental des dels 14 anys. Primer li van diagnosticar trastorn d’ansietat generalitzada i després depressió. Els diversos confinaments i el trencament de les rutines també han afectat la Maria, que explica com “abans tenia unes rutines que m’ajudaven a estar millor, però estar tant temps tancada a casa m’ha fet tancar-me més en mi mateixa”. A més, per fer front a la pandèmia s’ha prioritzat l’educació en línia i s’han imposat unes limitacions estrictes a les trobades socials. Això també li provoca un augment de l’ansietat perquè la seva habitació ha esdevingut l’espai on passa més temps: “dormo, estudio, faig classe, m’entretinc… i això m’afecta perquè estic perdent les facultats d’estudiar i d’entretenir-me bé”. Malgrat reconèixer que amb els anys ha anat millorant l’ansietat, la pandèmia ha estat “com una pedra al camí”.

    La població jove ha estat especialment afectada per la crisi social i econòmica derivada de la crisi sanitària. Segons un estudi de l’Observatori Català de la Joventut (OCJ) , la pandèmia ha agreujat els problemes de salut mental entre aquest col·lectiu. Els resultats també mostren que aquest és el col·lectiu que ha viscut el confinament amb més dificultats, obtenint una puntuació mitjana de 7,4 en una escala del 0 al 10 que avalua el grau de dificultat del confinament.

    Amb els Centres d’Atenció Primària (CAP) centrats en la Covid-19, les urgències dels serveis de salut mental dels hospitals que tenen adolescents han hagut de fer més atencions. En aquest sentit, l’Hospital Sant Joan de Déu ha atès un 47% més d’urgències de salut mental en el primer trimestre de 2021.

    L’estigma al voltant de la salut mental

    Malgrat que 1 de cada 4 persones experimentarà un problema de salut mental al llarg de la seva vida, segueix essent un tema tabú a la nostra societat i, conseqüentment, està envoltat de prejudicis, ignorància i por.

    L’associació Obertament, que lluita contra l’estigma en salut mental a Catalunya, defineix l’estigma com “l’atribució de qualitats negatives i despectives a un col·lectiu de persones, que passen a ser vistes, pensades i tractades amb prejudicis i manca d’informació”. Les persones amb problemes de salut mental són “imprevisibles”, “incapaces de prendre decisions”, “febles”, són alguns dels falsos estereotips que les envolten.

    L’autoestigma, normalitzant les etiquetes que socialment es relacionen amb la salut mental, es tradueix en el silenci per part de la persona que pateix un trastorn mental. En conseqüència, s’està invisibilitzant el problema. “Em costa molt expressar el diagnòstic que tinc perquè hi ha aquest estigma, aquesta por d’explicar el que et passa. I això és perquè la societat no ens permet mostrar-nos vulnerables”, declara la Flors.

    A més, aquests prejudicis retarden la petició d’ajuda i, per tant, l’accés al procés de recuperació. En un reportatge a El Diari de la Sanitat, Miquel Juncosa, director d’Obertament, explica que “la gent arriba als serveis de salut molt més tard del que seria desitjable. Quan arriben al sistema, ho fan perquè han tingut una crisi i quan el problema de salut mental ja està en una fase molta avançada. Per això és tan important eliminar el tabú i facilitar que les persones afectades en parlin amb el seu entorn”.

    El suïcidi: primera causa de mort entre adolescents i joves

    El suïcidi és un gran problema de salut pública i està reconegut per l’OMS des del 1996. Segons “Encarem el suïcidi juvenil”, la guia de prevenció del suïcidi i acompanyament del dol del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), el suïcidi és la primera causa de mort en la població catalana de 16 a 35 anys.

    Podem definir el suïcidi com l‘acte pel qual una persona es provoca la mort de manera voluntària. Això no obstant, no significa que la persona vulgui deixar de viure, sinó que vol deixar de patir. Les persones que moren per suïcidi estan patint i volen trobar una solució definitiva a un problema que els porta un gran grau d’angoixa.

    Si bé la mort per suïcidi no és sempre conseqüència d’un trastorn mental, ja que és un fenomen multifactorial, el 90% de les persones que se suïciden presenten una afectació de la salut mental prèvia. Els factors de risc són molt diversos, però un d’ells és l’edat, i l’adolescència i la joventut es troben entre les franges més vulnerables.

    En aquest procés acumulatiu, la persona jove, vulnerable per algunes característiques personals i socials, es va tornant més susceptible a tenir una idea suïcida a mesura que viu situacions complicades. La Maria reconeix que quan estava acabant l’Educació Secundària Obligatòria, moment en què tenia depressió, es va plantejar recórrer al suïcidi. “Vaig tenir una crisi existencial i no em veia cap futur, havia d’escollir on anar i què volia fer, prendre decisions importants… jo estava molt malament i no podia més”, comenta.

    Tal com explica Clara Rubio, presidenta i coordinadora l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS), les conductes suïcides tenen a veure amb el context individual i vital pel qual estan passant els joves, alhora que el component impulsiu de la seva personalitat és un factor de risc important.

    L’ACPS està formada per un col·lectiu de professionals i voluntaris que han viscut la conducta suïcida en primera persona i ofereixen la seva pròpia experiència com a eina d’acompanyament i conscienciació social. El seu valor afegit, per tant, és que no presten un servei sanitari, sinó que pretenen ser un servei d’ajuda comunitària. Rubio també manifesta la petjada que està deixant la Covid-19, ja que des del juliol de 2020 en el 95% de les converses que des de l’associació han tingut amb els familiars o les persones en risc hi ha hagut un component associat amb la pandèmia.

    Dins els seus serveis tenen un espai per a les famílies i l’entorn de les persones que han tingut una conducta suïcida. El sentiment de culpa i de responsabilitat que tenen els familiars és molt alt. Per tant, és una mort que s’associa de forma automàtica al rol que ha tingut la família, que no s’ha pogut detectar, acompanyar o cuidar millor el seu familiar. Aquest sentiment de culpa, de responsabilitat, d’estigmatització, és el que fa que els familiars no es permeten compartir-ho amb el seu entorn. Per aquest motiu, tal com explica Rubio, “en ser un tema tabú, la gent valora molt que totes les persones que les atenem ho hem viscut en primera persona, per no sentir-se jutjats i perquè entenem perfectament el patiment i la falta d’informació que tenen tots aquests familiars”.

    Falta de recursos públics per combatre els trastorns mentals

    L’atenció primària catalana no disposa de suficients psicòlegs per atendre la demanda d’usuaris que presenten problemes de salut mental. Tot i que els professionals de la sanitat pública fa anys que reivindiquen aquesta situació, la pandèmia encara l’ha posat més en relleu.

    En aquest sentit, l’últim informe de salut mental del Defensor del Poble posa de manifest la urgència del Govern i les Comunitats Autònomes d’incrementar el servei d’atenció psicològica que ofereix el Sistema Nacional de Salut (SNS). A Espanya, la ràtio de psicòlegs al sistema públic de salut és de sis de mitjana per cada 100.000 habitants, mentre que a Europa la mitjana és de divuit.

    Per aquest motiu, molts pacients es veuen abocats a anar al sector privat. La Flors fa gairebé sis anys que va al psicòleg, però mai ho ha fet per la sanitat pública perquè tardaven molt de temps a donar-li cita. La falta de psicòlegs en el SNS comporta que les llistes d’espera siguin molt llargues i en moments de necessitat molta gent decideix buscar ajuda pel seu compte. Però no tothom pot fer front als costos econòmics que suposa acudir a un psicòleg privat, el que pot comportar que moltes persones que pateixen aquests problemes quedin desateses.

    El moviment social Salut Mental Catalunya (SMC) també ha reiterat en un comunicat d’urgència que l’atenció a infants, adolescents i joves ha de ser prioritària i que “no s’hi estan posant els mitjans, esforços ni recursos adients en relació a la seva magnitud i complexitat”. SMC defensa que la pandèmia ha dinamitat els casos de problemes de salut mental en adolescents i joves i que, per tant, encara es fa més evident la necessitat d’una atenció a la salut mental integral, accessible, àgil, immediata i intensiva.

    Per la seva banda, el Síndic ha denunciat les mancances en l’atenció a la salut mental infantil i juvenil. L’informe alerta de quatre grans problemes en la xarxa d’atenció de salut mental infanto-juvenil: les discriminacions per raons econòmiques en la garantia del dret a la salut mental; la insuficiència de recursos per atendre els problemes de salut mental; la manca de garanties en l’ingrés i de supervisió en la intervenció dels recursos residencials; i l’ús disfuncional dels recursos del sistema de protecció per cobrir mancances de recursos de salut mental.

    Acompanyament i educació emocional

    El març del 2020 es van tancar temporalment les institucions educatives a causa de la propagació de la Covid-19. Un estudi realitzat per investigadores i investigadors del Departament de Pedagogia de la URV i del Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació de la UAB conclou que l’acompanyament emocional és essencial en l’aprenentatge en temps pandèmia.

    El grup d’investigadors ha analitzat els processos d’aprenentatge i organitzacionals que van implementar les escoles de primària i de secundària de Catalunya durant el primer període de confinament. El canvi més generalitzat en aquesta nova forma d’educació és la introducció de les videoconferències. En aquest sentit, els investigadors apunten que perquè l’educació sigui més efectiva ha de ser social i presencial. També mostren que molts docents han mostrat dificultats per autoregular el seu treball des de casa i evitar càrregues de treball excessiu i descontrolades.

    D’altra banda, és necessària una educació emocional com a estratègia preventiva en termes de salut mental. Aquest tipus d’educació és un procés educatiu que es centra a potenciar les competències emocionals com a element essencial del desenvolupament integral de la persona. D’aquesta manera, es dona la capacitat de fer front als reptes que es puguin aparèixer.

    La guia “On tens el cap?” del Consell de la Joventut de Barcelona explica com treballar la mateixa salut mental dels joves i, al mateix temps, exposa com treballar-la amb les persones que ens envolten.

    Els experts asseguren que la detecció i intervenció precoç en salut mental és necessària per reduir prevalences, cost, morbiditats i reduir la progressió de la malaltia. Actuar de manera preventiva i estar atents als senyals d’alarma és clau per evitar el desenvolupament d’un trastorn de salut mental en els més joves. En aquest context, la plataforma de salut FAROS de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona ha elaborat un informe que recull els principals problemes de salut mental que poden patir els adolescents, i explica com es poden detectar, tractar i prevenir.

    Un problema i una prioritat de salut pública

    La combinació de característiques temperamentals, la vulnerabilitat genètica, les situacions estressants i l’ambient solen ser el denominador comú que faciliten l’aparició d’un trastorn mental. En aquest sentit, el confinament ha suposat un factor addicional d’estrès significatiu per a la població amb una patologia mental prèvia; mentre que la sensació de no normalitat, d’una llarga prolongació en el temps de la situació i el trencament amb les relacions socials ha generat noves sensacions d’angoixa i malestar emocional.

    S’ha d’equiparar la rellevància que es dona als problemes de salut física amb la qual es dona als de salut mental, ja que el dia a dia de les persones que experimenten trastorns mentals pot quedar condicionat per la seva malaltia. “Ha afectat en tots els aspectes: en el tema de l’estudi, les relacions socials, els hobbies, em falta concentració i motivació… ja no hi trobo tanta passió com abans”, explica la Flors.

    Per lluitar contra la invisibilitat, la incomprensió i els prejudicis s’han de prioritzar les iniciatives de prevenció, acompanyament i promoció de la salut mental. L’estigma i la discriminació són les principals barreres per la recuperació emocional i per aconseguir una vida plena; per trencar amb ells, s’han de visibilitzar i normalitzar els problemes de salut mental.

  • Sense accés als medicaments per motius econòmics

    La pobresa farmacèutica és una realitat poc coneguda, però que afecta milions de persones en situació de vulnerabilitat. Es tracta de la dificultat per afrontar les despeses dels medicaments i/o productes sanitaris.

    Abans de la pandèmia pel coronavirus, un 3% d’espanyols tenien algun problema d’accés a tractaments subjectes a prescripció mèdica, segons el Baròmetre Sanitari del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). A Catalunya la pobresa farmacèutica afectava un 3,9% de la població.

    La crisi econòmica derivada de la Covid-19 ha disparat encara més aquest tipus de pobresa, i prop de 400.000 catalans no han pogut assumir les despeses dels medicaments (un 5% de la població). Això suposa que, actualment, hi ha un 30% més de persones que no pot afrontar el copagament per motius econòmics.

    Model de copagament farmacèutic

    Aquestes persones es veuen afectades pel decret de copagament farmacèutic, aprovat pel govern del Partit Popular el 2012, en el marc de les mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut. El model comporta que la ciutadania ha de fer una aportació econòmica pels medicaments comprats amb recepta, concretament un copagament de l’import del seu cost.

    Hi ha col·lectius que estan exemptes del copagament i que, per tant, tenen la possibilitat d’adquirir els productes farmacèutics gratuïtament. Tanmateix, aquesta mesura resulta insuficient per eliminar la pobresa farmacèutica. En conseqüència, les persones amb rendes baixes que no compleixen els criteris legals per l’exempció del copagament de medicaments han d’acudir a entitats que els facilitin la cobertura.

    L’ONG de la farmàcia

    El paper de les organitzacions no governamentals és fonamental per ajudar les persones més vulnerables a adquirir la medicació i els productes sanitaris que necessiten. En aquest sentit, Banc Farmacèutic (BF) dona un valor social al medicament des del 2005. La seva missió és afavorir la inclusió social de les persones que viuen en situació de vulnerabilitat a través de la millora de la seva salut. Per aquest motiu, el 2016 posa en marxa el projecte Fons Social de Medicaments (FSM) mitjançant el qual es cobreixen les despeses en medicaments de les persones que pateixen pobresa farmacèutica.

    L’ONG treballa directament amb els treballadors socials dels Centres d’Atenció Primària (CAP) que, després d’estudiar la situació socioeconòmica del pacient, l’accepten com a benefactor del projecte. Així, el pacient pot acudir a una farmàcia de la xarxa col·laboradora per adquirir la medicació prescrita sense cost. Posteriorment, el FSM paga a la farmàcia les factures de medicació. Actualment col·laboren amb més de 700 farmàcies i més de 220 centres d’atenció primària hi estan adscrits.

    Homero Val, gestor del FSM a Catalunya i Aragó, explica que des de la seva creació s’han donat d’alta més de 7.000 plans de medicació per valor de més d’1.000.000 euros. Per pla de medicació entenem la cobertura en medicaments i productes farmacèutics durant sis mesos; després d’aquest temps la persona ha de retornar a la treballadora social per veure si ha canviat la seva situació sanitària o econòmica.

    Davant de la pressió a la qual s’ha vist sotmesa el sistema sanitari el 2020, des del Banc Farmacèutic s’han creat proves pilots per tres programes més. El primer projecte és un Fons Social d’Emergència per ajudar a famílies i persones en situació econòmica precària que no tenen accés a la sanitat pública. D’altra banda, la Campanya Sanitària d’Emergència és una ajuda en material físic: diferents laboratoris fan donacions de medicament, les entitats sol·liciten els productes que necessiten i aquests s’envien a les farmàcies que fan de punt de distribució. Finalment, el Fons Social de la Menstruació pretén pal·liar la dificultat de la població femenina jove en l’accés de productes menstruals d’higiene.

    A Catalunya, l’ONG farmacèutica es troba activa a la ciutat de Barcelona i a alguns municipis de l’àrea metropolitana, a Granollers, a Lleida capital i a la seva regió sanitària. Aquest 2021 començarà a treballar a la regió sanitària de Tarragona i a la província de Girona. També està provant d’expandir-se a altres parts de la Catalunya central. Pel que fa a la resta d’Espanya, tenen presència a Madrid i Aragó: actualment col·laboren amb 15 centres de salut del Barri de Vallecas de Madrid; treballen a diferents poblacions de la província de Saragossa, i aquest any començaran projectes a Terol i Osca.

    Creu Roja

    Creu Roja desenvolupa programes de suport a persones que requereixen ajudes per poder adquirir medicaments. Així doncs, proporciona ajuts en finançament de medicació i en tractaments crònics d’aquelles persones que no poden pagar les despeses farmacèutiques no assumides per la Seguretat Social.

    L’entitat posa el focus sobre la situació de fragilitat social que viuen les persones que atenen els seus programes. Són els grups més vulnerables qui presenten més dificultat per pagar les despeses de medicació.

    Fons d’ajut de l’Ajuntament de Barcelona

    Per la seva banda, la Regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, explicava en una entrevista a El Diari de la Sanitat que s’ha de potenciar la salut comunitària per treballar l’equitat sanitària. “Creiem que s’ha d’eliminar el copagament per rendes baixes, ja que moltes famílies no se’l poden permetre”. Aquesta situació ha obligat les administracions a prendre mesures i l’Ajuntament concedeix ajuts a partir dels Serveis Socials.

    Al mateix temps, en el marc de les accions recollides en la Mesura de Govern d’Acció Conjunta de Reducció de les Desigualtats Socials en Salut , té dos convenis de col·laboració signats amb la Creu Roja i Banc Farmacèutic. L’Ajuntament destina un fons de 100.000 euros anuals a les entitats del Tercer Sector per facilitar la cobertura econòmica de fàrmacs a persones en situació de pobresa.

    Qui pateix pobresa farmacèutica?

    Les diferències socioeconòmiques es troben estretament relacionades amb els nivells de salut de la població. L’Observatori de la Pobresa Farmacèutica, projecte del BF, va presentar el passat mes d’octubre els resultats de la seva última investigació en col·laboració amb el grup Evaluación de Tecnologías Sanitarias en Atención Primaria y Salud Mental (PRISMA) . Les dades mostren que la mitjana d’edat de la persona que pateix pobresa farmacèutica se situa al voltant dels 49 anys i que el 68% dels beneficiaris del programa de l’ONG farmacèutica tenen un nivell d’educació baix (manca total d’estudis o amb estudis primaris).

    Gairebé el 57% es troba en situació d’atur i no és beneficiari de subsidi. D’altra banda, comparat amb la població general, les persones que mostren més prevalença d’incapacitat econòmica per adquirir els productes farmacèutics tenen alguna discapacitat funcional i més d’un fill.

  • Aules hospitalàries: aprendre amb pijama i ensenyar des de la diversitat

    Les aules hospitalàries són espais educatius dirigits als infants i joves que, a causa d’una malaltia, temporalment no poden seguir estudiant al centre educatiu ordinari. D’aquesta manera, s’ofereix la possibilitat d’aprendre, comunicar-se, compartir i conviure dins de centres sanitaris. L’educació i la normalitat són bàsiques perquè els nens i joves se sentin integrats, inclús davant la seva diferent adversitat.

    Els docents d’espais educatius hospitalaris donen suport i afavoreixen la continuïtat del procés d’aprenentatge de l’alumnat d’entre tres i disset anys. La Toñy Castillo és una de les setze docents d’aula hospitalària de Catalunya. És mestra des de fa vint anys a l’aula de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i defensa la importància de fer front a aquesta necessitat educativa en un context en què l’equitat i la normalitat han d’estar presents. “Quan un nen està en una situació d’adversitat en salut, necessita seguir sent nen, i aquesta normalitat la porta la seva escola, els seus amics, de manera que cal portar això a on estigui el nen”, remarca la Toñy. No es tracta, per tant, d’un treball solidari, sinó d’un treball equitatiu.

    Per la seva banda, l’Aurora Fernàndez, mestra de l’aula hospitalària del Parc Taulí de Sabadell, destaca la importància d’aconseguir un context normalitzador on l’infant, tot i anar amb pijama i estar ingressat en un hospital, no deixi de ser un nen amb ganes d’aprendre. “Nosaltres no hem de veure la malaltia, sinó el nen, l’alumne que vol seguir fent activitats que els hi són properes i familiars”, explica la docent. A més, en la situació actual per la pandèmia, els alumnes encara viuen amb més alegria les classes, perquè les professores són de les poques persones amb qui poden estar en contacte i que no estan directament relacionades amb la seva patologia.

    Atenció integral i adaptada

    La Carta Europea dels Drets dels Infants Hospitalitzats, aprovada el 1986 pel Parlament Europeu, recull els drets de les persones menors d’edat que es troben en aquesta situació. Un dels drets destacats és el de qualsevol infant a continuar estudiant durant l’estada a l’hospital. Tanmateix, “l’estudi no ha de perjudicar el benestar del nen o de la nena ni obstaculitzar el seu tractament mèdic”, per la qual cosa cal una coordinació multidisciplinària entre el personal docent i el mèdic. L’Aurora Fernàndez explica que la coordinació amb el personal mèdic és la prioritària, ja que l’atenció educativa dependrà de l’estat de salut dels infants i joves, la seva mobilitat o proves programades.

    L’ensenyament ha de ser adaptat i flexible a cada alumne. En una aula hospitalària, la paraula “diversitat” té més sentit que mai, perquè hi ha nens i nenes d’edats, cultures i procedències diverses, al mateix temps que la malaltia i el dolor sempre es viu de forma diferent i única. En aquest sentit, la Toñy remarca la importància que sigui el docent qui s’adapti a la situació dels nens: “Estem parlant d’atenció a la diversitat real”.

    D’aquesta manera, el concepte d’aula hospitalària fa referència a un espai educatiu hospitalari, atès que el lloc on s’atengui l’alumne, ja sigui l’habitació, la cambra d’aïllament o l’espai aula, dependrà de les seves necessitats. No obstant això, la situació actual per la Covid-19 ha obligat a tancar els diferents espais aula com espai conjunt educatiu, i tots els nens són atesos a les habitacions.

    L’impacte de la Covid-19

    També ha canviat la dinàmica educativa en aquelles aules on hi ha més d’un docent. Abans de la pandèmia, les dues docents de l’aula hospitalària del Parc Taulí de Sabadell, la Maite i l’Aurora, s’asseguraven que tots els infants i joves les coneguessin a les dues; actualment, però, s’intenta reduir al màxim el contacte i només estableixen vincles amb els alumnes a qui faran classe. D’altra banda, el nombre de nens que tenen la possibilitat de rebre aquesta atenció educativa s’ha reduït a causa de la reducció de llits disponibles. A l’Hospital Parc Taulí, en aquest moment, es disposa de 27 llits pediàtrics, però una part de la planta està ocupada per adults que haurien d’estar en altres àrees ara destinades a pacients de Covid-19 i, per tant, hi ha menys ingressos a pediatria.

    Les restriccions per la pandèmia han comportat que no es puguin realitzar agrupaments, per la qual cosa els tallers i les activitats com la màgia i la música estan en reserva. El voluntariat és un altre camp pendent de recuperar en quant els protocols de salut ho permetin.

    A fi d’assegurar la continuïtat del procés d’aprenentatge, també és important la coordinació dels docents de l’aula hospitalària amb els de l’escola d’origen. En aquest sentit, la Covid-19 ha permès que el contacte sigui més àgil, ja que els centres educatius estan preparats per si es confina una classe i disposen de fórmules d’ensenyament a distància. Això, per tant, ha beneficiat els alumnes que a causa d’una malaltia no poden acudir a la seva escola habitual. “Estem contentes perquè anys endarrere marxaven els nens i els centres encara no havien respòs”, comenta l’Aurora. Aquest contacte és extensible a la família de l’infant, per la qual cosa les docents han de tenir en compte tant la malaltia com les característiques familiars de l’alumne.

    ACPEAH: defensar els drets dels alumnes i dels docents

    El Departament d’Educació és l’òrgan que promou els serveis i programes de suport per a l’atenció educativa als infants i joves que pateixen malalties que els impedeixen l’assistència al centre escolar. El Departament, per tant, gestiona les aules hospitalàries de Catalunya i estableix convenis amb els hospitals per regular-ne les actuacions. Al mateix temps, s’encarrega de la provisió dels llocs vacants i de la formació dels docents.

    Tanmateix, el paper de les associacions també és fonamental per aconseguir canvis ràpids i profunds en el camp sanitari i educatiu. Així, el 1997 neix l’Associació Catalana de Professionals de l’Educació en l’Àmbit Hospitalari (ACPEAH) que representa el conjunt de professionals que treballen a les aules hospitalàries. “Es veia la necessitat de donar sortida al dret de la infància i l’adolescència a l’educació i les mestres que en aquell moment hi havia van veure les necessitats generades pels nous suports educatius”, explica la directora de l’ACPEAH, Aurora Fernández.

    D’aquesta manera, des de l’associació es treballa per millorar la qualitat de vida dels infants i joves malalts, al mateix temps que es vetlla per l’aplicació de la Carta Europea dels drets del nen hospitalitzat. Més enllà dels objectius que fan referència a l’alumnat, la majoria ja assolits, l’ACPEAH també se centra a defensar els drets dels mateixos docents i en oferir-los una formació específica. “Estem reclamant més contacte amb el Departament d’Educació: anys enrere vam aconseguir una reunió per trimestre i una formació específica, però això s’ha anat deteriorant i ho estem intentant recuperar”, argumenta l’Aurora.

    La importància de la pedagogia hospitalària

    Les aules hospitalàries tenen el seu origen el 1953 en la labor pedagògica de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Progressivament, s’ha anat incorporant aquest servei d’atenció educativa per als infants i joves als diversos hospitals amb llits pediàtrics. Actualment, hi ha nou hospitals catalans que compten amb aules hospitalàries: set a la província de Barcelona, un a la del Lleida i un a la de Girona.

    La pedagogia hospitalària dona resposta a la continuïtat de l’aprenentatge de l’infant o jove hospitalitzat, al mateix temps que busca una atenció afectiva que afavoreixi la normalització de les vivències pròpies de l’alumne enfront de la malaltia. En aquest sentit, la Toñy Castillo valora la possibilitat que l’educació sigui un dret i que “tots els nens i nenes, independentment de la seva condició social, econòmica, cultural o de malaltia, estiguin garantits d’aquest dret, un dret que per ser nen se’ls atorga”.

  • Sis mesos després encara no s’ha resolt la investigació pel brot a la residència de Tremp

    El 19 de novembre la residència propietat de la Fundació Fiella va alertar del positiu d’un treballador del centre i va informar les famílies que se suspenien les visites. Va ser l’endemà quan es van fer proves PCR a tots els residents i treballadors amb el resultat de 49 persones contagiades. Malgrat que el brot de coronavirus semblava estar controlat, el dia 25 es va realitzar un segon cribratge i es va comprovar que el virus s’havia estès per la residència: al final d’aquella setmana els positius s’havien triplicat.

    La Conxita, als seus 85 anys, conserva el cap molt clar i està decidia a fer sentir la seva veu. Pel camí hi ha perdut companys que tenien noms i cognoms, i ella encara se sent dèbil i dolguda. Pertany a una generació castigada per la guerra -ella hi va perdre una cama- i era tornen a ser ells qui pateixen exageradament les conseqüències d’aquesta crisi.

    Manca d’informació

    La dona expressa el seu descontentament per la manca de comunicació que hi va haver des de la residència, fins i tot, cap als propis afectats. “Jo m’assabentava del que passava per les notícies de la televisió i de la premsa, però aquí ningú ens informava”, explica. A fora les famílies també reclamaven informació. La Chelo Llastarri, la filla d’una altra resident, explica que ella anava sabent el que passava gràcies a personal de l’hospital que coneixia i s’informaven per ella. La incertesa va ser una de les sensacions que més es va compartir entre els afectats. “Cada dia veiem com marxava gent que coneixíem, un darrere l’altre, era molt dur i ho vam passar malament”, comenta la Chelo. “Avui et deien que el teu familiar estava dèbil però estable, i l’endemà t’anaves a acomiadar d’aquella persona”, s’emociona el Francesc Borrell, familiar d’un resident que va morir durant el brot de Covid-19.

    Personal desbordat

    Els contagis també s’estenien entre els treballadors i ràpidament la residència es va quedar amb personal insuficient per garantir una atenció adequada. La María José, auxiliar de geriatria del centre, explica que van haver d’adaptar-se a la dramàtica situació en qüestió de minuts. També va ser difícil explicar què passava als residents, sobretot a aquells que pateixen demència, que no entenien per què s’havien de quedar sols a les habitacions. Després de donar positiu en coronavirus, com la majoria dels seus companys, va haver d’agafar la baixa mèdica. “Casi tots els auxiliars es van contagiar, i els que van quedar i la gent nova que entrava, malgrat posar-hi tota la seva voluntat, no donaven a abast”, explica la Conxita.

    El Departament de Salut intervé el centre

    En vista de l’elevat nombre de contagis i la complexa situació, el 28 de novembre el Departament de Salut va intervenir la residència. En aquell moment el brot de Covid-19 ja afectava 150 persones (120 residents i 30 treballadors), per la qual cosa el Departament ha estat molt criticat per aquesta intervenció tardana. En aquell moment, Gestió de Serveis Sanitaris (GSS) es posava al capdavant de la gestió del centre i donava indicacions de vetllar per una prestació de l’activitat assistencial amb garanties.

    També ha estat molt criticat el mateix centre per no haver desinfectat abans les instal·lacions. Havien passat deu dies des del coneixement del primer positiu i la desinfecció no es va dur a terme fins a l’endemà que Salut intervingués. El president del Patronat de la Fundació Fiella, Joan Antoni Mateo, va fer declaracions sobre la situació viscuda a la residència en un comunicat per vídeo. La Fundació continuava exculpant-se de tota responsabilitat davant el brot de coronavirus que havia afectat el centre i negava que no s’apliquessin els protocols. Mateo afirma que “en cap moment els padrins han quedat desatesos” i afegeix que “el personal afectat va ser apartat immediatament de les seves funcions de seguida. Per això els professionals van haver de fer una actuació amb un sobreesforç molt important”. Les comarques del Pallars són una zona amb poca població i es reitera que no hi havia una resposta suficient a la demanda de nou personal de substitució, fet que va provocar que des de Salut s’optés per portar una gestió de fora.

    Tot i que els residents disposaven de telèfons -propis o del centre- per mantenir el contacte amb les seves famílies, aquells mesos es van viure amb molta preocupació i amb molta enyorança. La Chelo explica que diàriament parlava amb la seva mare, però al mateix temps “la trobava molt a faltar perquè abans hi anava cada dia”.

    La consellera de Salut, Alba Vergés, va anar el geriàtric de Tremp el 15 de desembre, on va lamentar totes les morts i va defensar la tutela del centre exercida per part del Departament de Salut. Tanmateix, la seva visita no va ser percebuda amb gran entusiasme. La Conxita es mostra molt crítica amb la consellera: “No es va dignar a entrar! Per por al contagi? Doncs que no vingui”. Assegura que es va sentir molt molesta, perquè “per fer una fotografia no calia que vingués”, i molt abandonada, diu, “com si fóssim un moble i que els d’aquí dins no importéssim”.

    La Fiscalia de Lleida posa en marxa una investigació

    El 22 de desembre s’anuncia que la Fiscalia de Lleida investigarà la direcció del centre per possibles delictes d’homicidi per imprudència i contra la seguretat. Malgrat que el centre geriàtric de la Fundació Fiella va ser una excepció durant la primera onada de la pandèmia i només va tenir un contagi, no va tenir la mateixa sort en la segona onada. El centre va patir un brot molt virulent que va arribar a gairebé la totalitat d’usuaris i treballadors, deixant-lo pràcticament sense plantilla i equip directiu. La Fiscalia considera que la xifra de defuncions és massa alta amb relació als brots d’altres centres geriàtrics. Els entrevistats creuen que una investigació és raonable, tot i que, al mateix temps, entenen que el virus és molt agressiu i complicat de contenir i que, en vista del desbordament de personal, es van fer les coses el millor possible.

    Residència lliure de Covid-19

    Gairebé sis mesos després del brot de coronavirus, la residència de Tremp, actualment sota la gestió de Sant Joan de Déu-Terres de Lleida, ja es considera «verda», és a dir, és a dir, sense cap cas
    confirmat, sospitós o contacte estret de Covid-19. Tant usuaris com treballadors estan vacunats, i els membres del personal han tornat al centre veient-se molt més preparats per fer front a la pressió i sobreesforç que comporten situacions com la viscuda. No obstant això, la María José explica que el retorn va ser molt dur emocionalment: “Quan vaig tornar de la baixa per coronavirus, al principi, plorava cada vegada que entrava allà, ara són la meitat de padrins… és molt trist”.

    El centre s’ha tornat a obrir i, tot seguint unes estrictes mesures de seguretat per evitar qualsevol propagació del virus, els residents poden rebre les visites dels seus familiars. “La sensació que em transmet la residència quan vaig a visitar la meva mare és de molta pena; la veig a través d’una taula enorme i una pantalla de plàstic, i ella quasi no em sent”, comenta la Chelo agraïda perquè la seva mare està bé, però al mateix temps entristida per la gran distància que les separa.

    La Conxita, tot i ara sentir-se ben atesa, està molesta amb el tractament que hi va haver cap als residents des de finals de novembre fins a mitjans de gener. “Em vaig sentir desemparada, com si no fóssim ningú”, es queixa per ella i pels seus companys, “no és la manera de tractar a la gent”.

    Residències: llocs «segurs»

    Segons declaracions del President del govern espanyol, Pedro Sánchez, i de la Ministra de Sanitat, Carolina Darias, amb l’arribada del darrer lot de vacunes de Pfizer, es desencalla finalment la vacunació dels majors de vuitanta anys. Tanmateix, les persones grans que viuen en residències ja han estat totes vacunades i segons Cinta Pascual, presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), actualment són els llocs més segurs per viure-hi.

    Malgrat que ara les residències es consideren un petit univers “segur”, el brot de Covid-19 de finals de novembre es va emportar la vida del 42% dels interns del geriàtric pallarès. El centre Sant Hospital de Tremp – Fundació Fiella no ha estat l’únic que s’ha hagut d’acomiadar de persones grans residents; segons dades de l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) a Catalunya han mort 3.390 persones grans des del 14 de març de 2020 al 21 de febrer de 2021, i 12.680 persones més s’han contagiat.

  • Una xarxa comunitària creada al voltant de l’alimentació fresca, ecològica i de proximitat

    “Cistelles” és un projecte d’alimentació saludable que neix en el marc del pla de xoc contra la crisi per la Covid-19 a Zona Nord, Roquetes i Trinitat Nova. El pla pilot, impulsat el juliol de 2020 per Pla de Barris de l’Ajuntament de Barcelona, es posa en marxa per cobrir una necessitat alimentària bàsica, però també pretén solucionar una segona qüestió: la manca d’una xarxa de suport per a moltes persones.

    El lliurament de la cistella serveix per crear i consolidar estructures comunitàries entre els veïns i veïnes dels barris implicats i treballar aspectes com l’accés a una alimentació de qualitat, l’intercanvi de receptes i el sentiment de pertinença a un grup. Dotze veïns del barri de Torre Baró, a Zona Nord de Barcelona, es reuneixen els divendres i, amb l’excusa de recollir la fruita, verdura, làctics i ous que contenen les cistelles, aquests han establert noves relacions socials que els han ajudat a passar millor algunes situacions complexes. Mentre esperen que les seves companyes arribin, la Isabel Guzmán i la Míriam Berdejo, dues de les participants del programa s’estan ajudant amb uns tràmits burocràtics; al mateix temps, l’Aina Mir, tècnica responsable del grup de Zona Nord, prepara una bossa amb roba de nadó per donar a l’Anna, una de les veïnes que està embarassada.

    Les famílies arriben al programa mitjançant serveis socials o algun altre servei relacionat amb el Pla de Barris. Durant els mesos de confinament es va fer un seguiment personalitzat que va permetre detectar situacions de crisi o necessitat. A l’hora de donar una cistella o no, es fa un balanç de les diferents situacions i es tenen en compte tant aquelles persones amb dificultats econòmiques per accedir al producte fresc com aquelles que poden estar en risc d’aïllament. D’aquesta manera “no només treballem aspectes com l’accés a una alimentació de qualitat, sinó que això ens serveix com a excusa perquè veïns i veïnes dels barris com Trinitat Nova, Roquetes o Zona Nord es coneguin i puguin crear una xarxa basada en el suport mutu”, explica Núria Borrut, coordinadora d’ocupació i activitat econòmica del Pla de Barris.

    El programa “Cistelles” es va iniciar tenint en compte que aquest 2021 Barcelona és la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible i s’estan duent a terme més de noranta projectes i polítiques de foment de l’alimentació sostenible. En aquesta línia, el programa posa de manifest que els aliments frescos, de proximitat i ecològics no haurien de ser un luxe i només per a una minoria. L’Aina Mir recalca la importància de conscienciar a la població sobre la necessitat de menjar bé i de com fent-ho també s’ajuda al medi ambient. Per això, tots els productes són de temporada i els subministren pagesos de proximitat.

    Per entregar les cistelles, i per tal de respectar les mesures de seguretat per la Covid-19, es troben en petits grups de màxim sis persones. A les 10 hores se’n reuneixen sis fora del local del Casal de Barri de Torre Baró, i mitja hora més tard arriben les cinc restants. Tot i que el grup d’aquest barri compta amb la participació de dotze famílies, actualment sol n’hi ha onze d’actives, ja que una noia va veure que podia accedir a aquests aliments pel seu compte i va cedir el seu lloc a algú que ho necessités més. El compromís i la solidaritat són algunes de les característiques de les persones que formen part del programa “Cistelles”.

    | Lina Borrell

    Després de col·locar tots els aliments en els seus carros i bosses de la compra, aquesta setmana el grup de Torre Baró parla de l’arribada de la primavera i de la fruita i verdura de temporada. La Isabel reconeix que encara s’està introduint al món de la cuina perquè a ella no li agrada cuinar, però, tot i això, explica que ha après a aprofitar els productes del moment i que s’han adonat que fer-ho és una bona manera d’afavorir el consum local. També comparteix idees per reaprofitar el menjar: les famílies no malbaraten res i fins i tot expliquen com fer encens secant bé la pell de les taronges i mandarines de la setmana anterior.

    Gràcies al grup de WhatsApp que tenen tots els barris involucrats en el projecte, es manté un contacte continuat i poden anar intercanviant receptes per cuinar els productes setmanals. La Míriam, tal com comenten les seves companyes, és una gran cuinera i sempre els envia missatges amb noves receptes. “En tenim el mòbil ple”, comenten mentre ensenyen algunes de les fotografies dels plats. D’altra banda, el fet que al programa participin famílies de diverses nacionalitats enriqueix el grup i fomenta la diversitat culinària. Al mateix temps, això permet que els nens no avorreixin els aliments i mengin molta més fruita i verdura. Gràcies a les receptes que comparteixen el fill de la Míriam menja molt variat i a gust i “està enorme, farà dotze anys i ja calça un 43!”, no para de repetir la seva amiga.

    Des de la coordinació del programa es valoren molt positivament els resultats del projecte vist que s’estan donant situacions de suport entre els participants que superen les expectatives que tenien. “Cistelles” ha aconseguit esdevenir un projecte d’acció comunitària, ja que més enllà de l’alimentació fresca, ecològica i de proximitat, el grup s’ha convertit en un suport emocional fonamental: “parlem de tot i anem saltant de temes; aquí venim a desfogar-nos i a solucionar problemes”, explica l’Aina.

  • Estrès, sedentarisme i “fatiga de Zoom”: l’impacte del teletreball en la salut

    La crisi sanitària provocada per la COVID-19 ha implicat que una gran part de la població activa, de les empreses i de les organitzacions s’hagin hagut d’adaptar ràpidament al teletreball per assegurar la continuïtat de l’activitat econòmica.

    La pràctica era relativament minoritària a Espanya abans del 2020. Segons les dades d’un estudi de l’EU Labour Force Survey (EU-LFS) del 2019, la major enquesta europea per mostreig de llars, tan sols un 8,3% dels ocupats espanyols treballaven des de casa, fos de forma habitual o ocasional, xifra que se situava per sota de la mitjana europea (16,1%). No obstant això, les mesures establertes per fer front a la pandèmia van comportar que l’any passat un milió de persones haguessin de recórrer al treball remot, segons l’última enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

    Per fer front a aquest canvi en el model de treball s’han hagut de superar nombrosos reptes relacionats amb aspectes laborals, i el passat mes d’octubre va entrar en vigor el Reial decret llei 28/2020, de 22 de setembre, de treball a distància a partir del qual es pal·liaven les mancances de l’article 13 de l’Estatut dels Treballadors respecte a la regulació del teletreball. També ha estat necessària una major inversió en capital digital i formació dels empleats en l’ús d’aquest. No obstant això, els efectes més preocupants són els relacionats amb la salut dels treballadors.

    Estrès i sedentarisme

    L’última enquesta de Cigna International Markets, que estudia l’impacte global de la pandèmia, mostra que l’equilibri entre la vida laboral i la vida familiar és una àrea comuna d’estrès: més del 40% dels enquestats va dir que sofrien alts nivells d’estrès, i el 14% va declarar que actualment els era impossible gestionar-lo.

    La vida dels teletreballadors s’ha vist alterada per factors com la falta d’horaris establerts, viure i treballar en el mateix espai físic o no comptar amb gaires alternatives per descansar. En conseqüència, moltes persones estan patint estrès, ansietat i sedentarisme, acompanyats d’altres problemes que afecten tant al benestar físic com psicològic dels teletreballadors.

    Alguns efectes nocius per la salut mental estan relacionats amb la dificultat per desconnectar de les obligacions laborals, l’augment involuntari de la jornada laboral, la sobrecàrrega de treball, la sensació d’aïllament, la disminució de la concentració i l’insomni. Aquests aspectes poden acabar desembocant en un desgast professional i la sensació de desbordament, frustració o soledat.

    Relacionat amb el sedentarisme consegüent de romandre assegut durant llargs períodes de temps i treballar sense sortir de casa, el treballador pot sofrir dolors musculoesquelètics, un augment de pes, pesadesa a les cames i trastorns digestius.

    “Fatiga de Zoom”

    El 2020 les restriccions imposades per la pandèmia van impulsar les reunions per videotrucada. Davant aquesta situació, l’aplicació nord-americana Zoom es va convertir en la líder per ser gratuïta i fàcil d’utilitzar i, en tan sols un any, va acumular 477 milions de descàrregues.

    Malgrat això, una conversa mantinguda amb les característiques de l’entorn digital no és el substitut idoni d’una de presencial: el cos la desxifra de forma diferent, fet que comporta una mirada directa, una exposició constant i un esforç mental. Aquest fenomen és el que un estudi psicològic de la Universitat de Stanford ha descrit com la “fatiga de Zoom”.

    Existeixen quatre factors que expliquen aquesta fatiga i generen un estrès addicional. El primer apunta al sentiment d’obligació de mirar als interlocutors, fet que comporta un excessiu i intens contacte visual. El segon factor es deu a l’exposició constant de la nostra imatge, tant a l’escrutini dels altres com a una autoavaluació. El tercer te a veure amb la limitació de la mobilitat, tenint en compte que els participants han de romandre davant la càmera. El darrer factor fa referència a la dificultat que implica la comunicació no verbal, ja que es necessita un major esforç per enviar i rebre senyals, per la qual cosa tendim a parlar i gesticular de forma més exagerada

    Malestar entre els teletreballadors

    Malgrat alguns dels avantatges que suposa el teletreball, com la millora de la productivitat dels empleats en gaudir de més flexibilitat o la reducció de costos de l’empresa, també són nombrosos els efectes negatius sobre la salut física i mental. En aquesta línia, tan sols el 17,2% dels enquestats prefereix treballar des de casa, segons les dades de la primera enquesta electrònica de l’Eurofound, Living, working and COVID-19.