Autor: Lleonard Barrios

  • Publicacions Científiques. Serietat i frau

    Una hipòtesi tan sols és científica si conté els elements que permetin rebutjar-la experimentalment, és a dir si és falsable tal i com ho va descriure el filòsof Karl Popper. El mètode científic es basa doncs en plantejar una hipòtesi, realitzar l’experimentació adequada per corroborar-la o rebutjar-la, i finalment publicar articles científics descrivint els mètodes utilitzats i els resultats obtinguts. Un exemple, l’any 1964 els físics Higgs i Englert van proposar l’existència d’una partícula subatòmica anomenada bosó de Higgs. Només molts anys després, els avenços científics i tecnològics van permetre fer un experiment, que l’any 1964 no era possible, per determinar si aquesta partícula existia o no. Va ser el quatre de juliol de 2012 que al CERN de Ginebra es va confirmar l’existència d’aquesta partícula amb una probabilitat superior al 99.99994%. Van caldre 48 anys des del plantejament de la hipòtesi teòrica fins la seva confirmació experimental. Higgs i Englert van rebre el Premi Nobel de Física l’any 2013. El plantejament de la hipòtesi, així com els experiments realitzats i els resultats obtinguts han donat lloc a nombrosos articles científics. Una part essencial del treball científic és doncs publicar, en forma d’articles, els resultats de les investigacions i descriure com s’han obtingut, per posar-los a l’abast de la comunitat científica.

    Abans de ser publicats, els articles s’envien a una revista que nomena un editor, que acostuma a ser un científic amb coneixements del tema. L’editor encarrega a un mínim de dos revisors (revisió per parells), també científics, que analitzin l’article, suggereixin canvis, nous experiments etc, i finalment decideixin si l’article reuneix les garanties per ser acceptat. Si no és així, l’article és rebutjat i la revista no el publica. A la majoria de revistes els revisors fan la seva tasca de forma altruista, és a dir, fan la revisió de l’article sense cobrar res, i sovint hi ha més d’una ronda de revisions. Un cop un article ha estat acceptat i publicat, queda a l’abast de la comunitat científica, que pot qüestionar els mètodes i resultats, i fins i tot repetir l’experimentació. Aquests controls de qualitat, són sovint força estrictes, però no són infal·libles. Algunes vegades s’ha publicat algun article que no hauria d’haver passat els controls de qualitat, com va passar durant la pandèmia de COVID on, degut a la urgència per tenir tractaments útils, revistes de gran prestigi van haver de retirar alguns articles que havien publicat per no presentar prou rigor científic.

    Aquesta introducció serveix per entendre com es fa ciència. Ara bé, cal també tenir present que els científics són persones que han de fer valer els seus coneixements per obtenir finançament per a les seves investigacions i per accedir a places de treball estables. Com es quantifica el “valor” d’un científic? Amb el seu currículum, on juguen un paper essencial els articles científics que ha publicat. Imaginem el cas de científics que volen concursar a places de professor universitari. A les nostres universitats, d’entre les diferents categories de professorat, n’hi ha quatre que podem considerar de “plantilla”, dues de professorat funcionari estatal (Titular d’Universitat i Catedràtic d’Universitat) i dues de professorat contractat (Professor Agregat i Catedràtic Contractat). Les persones que volen concursar a places de Titular d’Universitat o de Professor Agregat, han d’acreditar prèviament una sèrie de requisits mínims en recerca i docència, els primers a l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad de la Acreditación (ANECA) i els segons a l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU). Els requisits són públics i contenen una part important dedicada a la recerca, en que s’estableix un nombre mínim de publicacions científiques amb una sèrie de requisits pel que fa a la seva qualitat i a l’ordre dels autors signants. Per les places de Catedràtic, els requisits són, lògicament, més exigents. Un cop s’ha obtingut l’acreditació, per guanyar una plaça de les descrites, l’investigador ha de presentar-se a unes oposicions i guanyar-les. Sense l’acreditació corresponent no és possible presentar-se a cap oposició.

    L’eina més utilitzada per avaluar la qualitat dels articles científics és el Factor d’Impacte (IF) de la revista on s’ha publicat l’article. L’IF és un valor publicat a Journal Citation Reports, que és una eina d’anàlisi de les revistes científiques que, mitjançant dades quantificables, permet determinar de forma sistemàtica i objectiva la importància de les revistes científiques per àrees temàtiques. L’IF d’una revista es calcula dividint el nombre de vegades que s’han citat articles d’aquesta revista en publicacions d’un any concret (p. ex. 2022), pel nombre d’articles publicats per la revista els dos anys anteriors (2020 i 2021). Això dona temps a que els articles de la revista siguin utilitzats com a bibliografia, és a dir citats, per altres investigadors. Com més gran sigui el nombre de cites, major és l’IF. Hi ha àrees temàtiques, per exemple relacionades amb salut, que solen tenir un elevat IF. Aquest, varia anualment i pot veure’s afectat per circumstàncies concretes. Per exemple, 6 revistes científiques de l’àmbit de la medicina que van publicar recerca sobre la COVID, van incrementar l’IF significativament. D’altres àrees temàtiques on investiguen menys científics i, per tant, no hi ha tantes revistes tenen habitualment menors IF, doncs el nombre de cites és menor. Això no implica que la recerca sigui de menor qualitat, i per tant, la utilització de l’IF com a factor de qualitat es sol referir a l’àrea temàtica on està inclosa la revista. Per avaluar la qualitat d’una revista en una àrea temàtica, s’estableix una classificació de les revistes de major a menor IF, i es divideix aquesta classificació en quatre parts iguals anomenades quartils (també s’utilitzen de vegades tercils enlloc de quartils). Si tenim 100 revistes en una àrea temàtica, les 25 de major IF estan en el primer quartil, les següents 25 pel que fa a l’IF estan al segon quartil i així successivament. Per tant, a part del nombre de publicacions, també es pot utilitzar la distribució de les publicacions d’un investigador en els diferents quartils com a eina per a avaluar la qualitat de la seva producció científica. El nombre i l’IF de les publicacions no són els únics elements utilitzats en l’avaluació de la qualitat científica d’un investigador, però sens dubte, fins ara, han jugat un paper primordial.

    Fins ara hem vist la part seriosa de la recerca científica, però, en els darrers anys la utilització amb fins comercials que alguns fan de les publicacions científiques està causant un greu perjudici a la credibilitat de la ciència.

    Abans de l’aparició d‘Internet, setmanalment es publicava (encara es publica online) una revista en paper anomenada Current Contents on hi havia, per revistes, el títol i autors dels articles científics. Si la temàtica d’un article semblava que podia interessar a un investigador, i la biblioteca d’una universitat o centre de recerca proper estaven subscrits a la revista, l’article es podia consultar. Si això no era possible, s’enviava una postal al primer autor de l’article per a que li enviés una còpia del mateix. Estava prohibit que els autors enviessin fotocòpies. De fet, la publicació dels articles era gratuïta pels autors i sols se’ls cobrava per les còpies de l’article que encarregaven per repartir entre els sol·licitants de l’article. Les editorials es mantenien per les subscripcions de les universitats i centres de recerca a les revistes que publicaven, i per les còpies que encarregaven els autors dels articles. En aquell temps les editorials tenien persones que maquetaven els articles i fins i tot els corregien gramaticalment. Amb la possibilitat de publicar revistes online, es va revolucionar aquest segment. Durant un temps les universitats i centres de recerca mantenien la subscripció a edicions en paper però, amb el temps, van arribar a acords amb les editorials per tenir únicament subscripcions online a lots de revistes. Durant els darrers 10-15 anys hi ha hagut una creixent pressió cap els investigadors per que els articles es publiquin “en obert”, és a dir, per que tothom, científic o no, hi tingui accés. La conseqüència ha estat que les editorials cobren per publicar els articles “en obert”, un import que sovint ronda els 2000 euros o més i que varia segons la revista, que ja no necessita maquetar (hi ha un format preestablert), ni correctors gramaticals, ni paper, ni impremta. Els investigadors han de pressupostar en els projectes de recerca una part no menyspreable de diners per publicar els articles de recerca.

    Aquesta mesura “democratitzadora” de la ciència presenta una cara més fosca, ha obert la veda al comerç amb les publicacions científiques amb resultats descoratjadors i de vegades fraudulents. Està explicat amb molts detalls en un excel·lent article de Manuel Ansede a El País. Segons es desprèn de l’article, en els darrers 7 anys s’ha disparat el nombre de megarrevistes (de 10 a 55) que publiquen milers d’articles l’any i ara abasten gairebé el 25% del total dels articles científics publicats. Cobrar per publicar, no imprimir, no maquetar ni corregir gramaticalment, un negoci rodó que ha despertat l’avarícia d’algunes editorials que publiquen aquestes megarrevistes, i que ja no tenen com a principal objectiu l’avenç científic, els interessa principalment guanyar diners. D’altra manera no s’entendria la dimissió d’editors d’alguna revista, en protesta per les pressions editorials per acceptar articles de dubtosa qualitat científica. No seria just que aquestes pràctiques poc ètiques d’alguns esquitxin a moltes editorials i revistes que realitzen la seva feina correctament, però calen accions decidides per posar límits a aquestes pràctiques fraudulentes, com ja ha començat a fer la Web of Science, que ha expulsat més de 80 revistes científiques de les seves bases de dades, d’entre elles 15 megarrevistes. Com reflecteix l’article d’Ansede abans mencionat, a les universitats espanyoles les publicacions en una d’aquestes editorials, que està a l’ull de l’huracà, han passat de ser el 0,9% del total d’articles científics el 2015 al 15% el 2021. Utilitzant aquestes eines fraudulentes, alguns “investigadors”, si se’ls pot anomenar així, han multiplicat el nombre de publicacions científiques de manera absolutament inversemblant, publicant un article científic gairebé cada dos dies, com si fos una columna d’opinió al diari. A aquest ambient, a sobre s’ha d’afegir que: 1.- l’Aràbia Saudí ha pagat a almenys 19 investigadors espanyols per declarar falsament que treballen en aquell país i aconseguir incrementar, de forma fraudulenta, el ranking de les seves universitats. Algun d’aquests investigadors ja ha abandonat els seu lloc de treball; 2.- empreses de l’Índia ofereixen a investigadors, previ pagament, ser autor d’articles preelaborats per l’empresa i 3.- s’han creat “granges de cites” que permeten a alguns investigadors escalar fraudulentament en els rankings de cites, cosa que també s’ha observat a determinades universitats, com algunes asiàtiques de segon ordre, que han desplaçat dels rankings de cites a universitats molt mes prestigioses.

    De ben segur les agències com l’ANECA i l’AQU, que acrediten els investigadors per a que es puguin presentar a unes oposicions a professorat de “plantilla” de la Universitat, hauran de modificar els criteris d’avaluació dels currículum per evitar el frau en les acreditacions, i hauran d’establir també criteris per guiar els tribunals que finalment atorguen aquestes places a les oposicions.

     

    Aquest article s’ha escrit de forma clàssica, sense utilitzar la IA.

  • El país on vivim: la despesa en sanitat en dades

    El novembre de 2022 vam analitzar la despesa de les CCAA en Sanitat, Educació i Serveis  Socials . Ara, amb els pressupostos del 2023 ja aprovats tornem a fer l’exercici per intentar  aclarir a que destinen els governs els diners de la ciutadania.

    Com que les dades presenten variacions segons les diferents fonts que es poden  consultar, prenem com a base el Resumen Ejecutivo dels Presupuestos Generales de las  CCAA 2023 publicat pel Ministerio de Hacienda y Función Pública on s’aplica el mateix  criteri per totes les CCAA . Les dades del nombre d’habitants i PIB  per càpita  de les CCAA s’han obtingut de l’INE i son dades  del 2021, les darreres publicades. A més, al tractar alguns punts concrets ja farem esment  d’altres fonts utilitzades en aquest anàlisi. Per simplificar, i donades les seves  característiques peculiars, s’han exclòs d’aquest anàlisi les Comunitats Autònomes de  Ceuta i Melilla. Finalment cal advertir que una cosa són els pressupostos, el que analitzem  aquí, i una altra diferent el pressupost que s’acaba executant. Malgrat això, les prioritats  polítiques a que destinen els governs els nostres diners queden reflectides en els projectes  de pressupostos.

    Les comunitats més poblades són Andalusia, Catalunya, Comunitat de Madrid i Comunitat  Valenciana, que són també les de major pressupost total, amb algun canvi d’ordre.  Catalunya, la segona comunitat en nombre d’habitants, és la que té un pressupost més  elevat. La Comunitat Valenciana, amb menor població que la Comunitat de Madrid, la supera en pressupost total.

    Quan el total del pressupost el dividim pel nombre d’habitants de cada comunitat, obtenim  el pressupost en euros per càpita. Com es pot veure en el gràfic següent, la comunitat amb  un pressupost per càpita més elevat és Navarra (8.690 €) i la que té un pressupost per  càpita menor és la Comunitat de Madrid (4.168 €). Catalunya (6.074 €) i Andalusia (4.848  €), les que presentaven els majors pressupostos globals, passen a ser la 5a i la penúltima  comunitat respectivament en pressupost per habitant. Pel que fa al PIB per càpita,  Catalunya és la quarta i Madrid la comunitat amb el major PIB, però la de menor  pressupost per càpita.

    L’anàlisi dels pressupostos per càpita ens ajuda a comparar que destina cada comunitat  per habitant a Sanitat, Ensenyament i Serveis Socials.

    Despesa en Sanitat

    En el gràfic següent es pot observar quants euros per habitant destinen les CCAA a  Sanitat. País Basc (2.113 €), Extremadura (2.081 €) i Navarra (2006 €), les que més  pressupost per càpita tenien, continuen estant entre les primeres en despesa destinada a  Sanitat, sols superades per Astúries que destina 2.120 euros per càpita a aquest àmbit. A  l’altre costat de la gràfica hi ha Catalunya i la Comunitat de Madrid (1.501 i 1.348 €  respectivament), les que menys despesa per habitant dediquen a Sanitat. En percentatge  sobre el pressupost total, les que més dediquen a Sanitat són Astúries i Castella i Lleó  (totes dues per sobre del 36%) i les que menys Navarra i Catalunya (23,1% i 24,7%  respectivament), tot i haver incrementat Catalunya el pressupost de sanitat un 9,14%  respecte el 2022.

    La despesa en sanitat te un clar impacte en el servei a la població. Si analitzem les dades  de llistes d’espera a 31 de desembre de 2022 de l’informe que va fer el Ministerio de  Sanidad, podem veure que les comunitats on un pacient havia d’esperar més  temps per una cirurgia eren, per ordre, Catalunya (125 dies), Castella i Lleó (124 dies) i La  Rioja (122 dies), i en les que menys Madrid (61 dies), Euskadi (63 dies) i Galicia (68 dies).  En el mateix informe es pot veure que, pel que fa a les consultes mèdiques, el temps mitjà  d’espera més dilatat era de 123 dies a Andalusia, 121 dies a Canàries i 99 dies a Navarra  mentre que el més reduït era a Euskadi (48 dies), Castella-La Manxa (61 dies) i les Illes  Balears (64 dies), essent a Catalunya de 94 dies.

    Aquestes dades estan modulades pel transvasament de persones que s’ho poden  permetre de la sanitat pública a la privada. Les dues comunitats que menys euros per  càpita destinen a sanitat, són les que presenten un percentatge més elevat de població  amb una assegurança privada de salut. Segons l’Informe Estamos Seguros 2020 (2021) d’UNESPA, organització que representa més de 200 companyies d’assegurances, el 2020 a Madrid i Catalunya un 36,65% i un 31,82% de la població tenien una assegurança  mèdica privada, és a dir no els calia engruixir les llistes d’espera del sistema públic.

    Per últim ressaltar que cap CCAA destina el 25% de la despesa sanitària a l’Atenció  Primària com recomana la OMS. L’assistència primària pot solucionar fins un 80% dels  problemes de salut i en canvi és una de les que se senten més maltractades. Per un costat  hi ha moltes jubilacions previstes i per l’altra, en les convocatòries MIR de Medicina de  Família i Comunitària, moltes places queden sense cobrir per falta de candidats, i segons  apunten els professionals, principalment per les condicions laborals.

  • Índex de risc de brot: llums i ombres

    A Catalunya, per determinar la situació de l’epidèmia de SARS2 (anomenada Covid-19) s’utilitza l’anomenat índex de risc de brot, definit pels seus creadors de la Universitat Politècnica de Catalunya com a índex de creixement potencial (EPG). Aquest índex s’obté de multiplicar la incidència acumulada (casos diagnosticats x 100.000 habitants) dels darrers catorze dies per la velocitat de propagació dels contagis (s’utilitza la mitjana dels darrers set dies).

    Un dels problemes en l’actual epidèmia és el maneig de dades recents. Com que la confirmació del diagnòstic de contagi no és immediata, les dades no són estadísticament consistents fins passats uns tres dies. Per això, en el càlcul de la incidència acumulada no es tenen en compte les dades dels tres dies immediatament anteriors. En una situació d’emergència com l’actual, és molt important saber que ha passat els darrers tres dies. Això permetria actuar adequadament i amb la màxima celeritat en aquells llocs del territori on es detecten increments de contagi.

    La pregunta que ens podem fer és si hi ha possibilitats d’incloure les dades d’aquests tres dies anteriors en els càlculs. La resposta hauria de ser positiva si es compleixen dues condicions. La primera és que la recollida de dades estigui optimitzada, és a dir, se centralitzin diàriament. La segona és que les dades crues dels tres dies immediatament anteriors puguin ser utilitzades en el càlcul de la incidència acumulada. Als experts en models matemàtics no els hauria de suposar un repte massa complicat fer una modelització. De fet, utilitzen models per predir com incrementaran els contagis en les setmanes següents o quan arribarà al col·lapse de les UCI, situacions molt difícils de preveure perquè hi influeixen diferents factors desconeguts, entre d’altres el comportament humà. Per tant, utilitzant dades retrospectives, poden establir un model de correcció de les dades crues dels tres dies anteriors per la seva utilització immediata.

    Per una altra banda, és de destacar que a la major part de les Comunitats Autònomes i de països europeus s’utilitza com a índex de risc la incidència acumulada dels darrers set o catorze dies. Que a Catalunya utilitzem un índex diferent, dificulta la comparació amb altres territoris. Sabent que països com Alemanya, on la contenció de l’epidèmia ha estat més exitosa que a casa nostra, utilitzen la incidència acumulada els darrers set dies per establir mesures restrictives, seria bo que les autoritats ens expliquessin quin avantatge presenta utilitzar «l’índex de risc de brot» en enfront de la incidència acumulada, i quina és la validació científica d’aquest índex.

    Finalment, comentar que la transparència en la presentació de les dades a la població i les raons utilitzades en la presa de decisions són obligacions dels governs. La utilització de dades comparables, a més, evita comentaris inversemblants com el de la Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, Alba Vergés, que el dia dos de novembre va afirmar que no es plantejava el confinament domiciliari tal com havia demanat Astúries doncs «no estem a la posició d’Astúries». És cert que el dos de novembre la incidència acumulada dels darrers catorze dies a Catalunya era de 733 i a Astúries de 418, és a dir molt pitjor a Catalunya. Tot i això, els percentatges de llits UCI ocupats per malalts de Covid-19 era en ambdues comunitats molt similars, 17 i 18% respectivament.

  • La prudència en epidemiologia

    Els epidemiòlegs solen dir que les projeccions per predir el curs d’una epidèmia tenen moltes incerteses, doncs hi ha molts factors que hi influeixen. Aquesta visió indica que cal una gran prudència a l’hora de comunicar les estimacions del futur, i més en el cas d’una pandèmia nova com la SARS-2 més coneguda com a Covid-19.

    Les autoritats sanitàries deleguen en equips d’experts el tractament de les dades i d’aquest treball col·lectiu surten unes conclusions que un portaveu sol comunicar. L’important és el treball en equip seguint criteris científics. Així es treballa a l’Imperial College o al Instituto Carlos III. Això vol dir que les previsions (hipòtesis) siguin exactes? No, les hipòtesis científiques, per ser-ho, han de ser rebutjables experimentalment i, en el cas de l’epidemiologia, això es veu amb el transcurs del temps, quan les noves dades mostren si les previsions s’han complert o no.

    Aquest principi de prudència s’observa en molts epidemiòlegs, com ara els que ens comuniquen gairebé diàriament les noves dades o els que expliquen en llenguatge planer quines mesures hem d’adoptar i ens les raonen. En aquest sentit destaca com a molt adequat el to que acostumen a mostrar els Drs. Fernando Simón, Antoni Trilla o Benito Almirante, entre d’altres, i que cito pel seu paper mediàtic. Tots ells juguen un paper professional molt prudent, d’incalculable valor en temps tan difícils com els estem vivint.

    Sobta, en canvi, el paper del Dr. Oriol Mitjà, que al meu entendre no troba el to adequat. En els mitjans públics catalans i com assessor de la Conselleria de Salut, el Dr.Mitjà ha adquirit un paper molt destacat que, malauradament, no es correspon amb el d’un assessor. Malgrat que a l’inici de la pandèmia SARS-2, el Dr. Oriol Mitjà va declarar al febrer que l’epidèmia podria no arribar aquí i que era més o menys com una grip, un mes més tard declarava la incompetència dels responsables del comitè d’emergència espanyol per fer front la crisi i en reclamava la dimissió dos dies després de l’entrada en vigor de l’estat d’alarma.

    El Sr. Mitjà va obviar que les competències en matèria de salut a Catalunya eren totalment de la Generalitat fins el decret d’alarma i que ara encara té tota la capacitat per comprar el material que fa falta a molts hospitals. La manca de material adequat ha estat una via de contagi dels sanitaris catalans en una proporció més elevada que a qualsevol altre lloc. El Sr. Mitjà, no va dir res quan es va obligar a 160.000 famílies amb dret a ajuts de menjador a trencar l’aïllament domiciliari per anar als ajuntaments a recollir les acreditacions quan a altres llocs de l’estat això es va fer via telèfon mòbil.

    El Sr. Mitjà té tot el dret a fer plantejaments polítics, però llavors queda exposat a la crítica política sobre els seus plantejaments i la seva opinió com a assessor científic queda devaluada per manca d’objectivitat. No es pot repicar i anar a la processó

    El Sr. Mitjà no ha dit res sobre el canvi dràstic de posició de la Generalitat sobre l’estatus de la conca d’Òdena, que ha passat en una setmana d’exigir mesures més dràstiques (per tota Catalunya) a demanar-ne el desconfinament, una mesura totalment en contra dels postulats dels Sr. Mitjà. Reclama, amb tota la raó, que cal fer tests per identificar contagiats asimptomàtics i trencar la via de contagi, però no ha proposat en públic que tots els aparells per fer RT-PCR d’Universitats i centres de recerca es posin a disposició de la Conselleria de Salut. La incompetència en organitzar aquesta tasca ha estat de les autoritats sanitàries catalanes. El Sr. Mitjà té tot el dret a fer plantejaments polítics, però llavors queda exposat a la crítica política sobre els seus plantejaments i la seva opinió com a assessor científic queda devaluada per manca d’objectivitat. No es pot repicar i anar a la processó.

    En relació a dos dels documents presentats pel Sr. Mitjà, caldria fer algunes apreciacions. La Generalitat, per exigir mesures més dràstiques al Gobierno, va presentar un document de Salut el dia 24 de març fent servir unes estimacions fetes pel Dr. Mitjà, amb el model SIR, segons el que, en el supòsit més favorable, el pic de nous casos es donarà el 12 d’abril i el nombre final de casos i morts seria molt elevat. Segons les dades que hi ha ara, podria ser que el pic s’hagi donat o el 31 de març o el 2 d’abril, ho sabrem més endavant.Com he comentat, no sembla adequat utilitzar una única modelització i cal contrastar amb altres modelitzacions, de la mateixa manera que, des del punt de vista estrictament sanitari, no és massa útil utilitzar la opinió d’un únic epidemiòleg doncs sol ser més consistent contrastar diferents opinions.

    Des del punt de vista estrictament sanitari, no és massa útil utilitzar la opinió d’un únic epidemiòleg doncs sol ser més consistent contrastar diferents opinions.

    El segon document que volia comentar és el presentat el dia 3 d’abril, anomenat Salida Coordinada del Confinamiento. Aquest és un document de treball, adaptat d’un pla andorrà, en què s’esmenten les mesures a adoptar i les tècniques a utilitzar per controlar tant possibles rebrots com per saber la immunització de la població. Sobten dues coses del document, la primera és que en el document es diu Revisiones por panel de epidemiólogos expertos en enfermedades transmisibles però sols el signen dos autors. De nou es troba a faltar una visió col·legiada de les mesures a prendre. L’altra cosa sobta del document és que no hi ha referències bibliogràfiques, essencials en un document de treball que han de revisar experts.

    Fins i tot en el document s’afirma que hi ha una baixa proporció de la població immunitzada (15%). Aquesta dada és una mitjana extreta d’un informe de l’Imperial College del dilluns 30 de març, i equivaldria a uns 7 milions d’immunitzats, amb una forquilla que va del milió i mig fins els 15 milions. Aquest informe ni es menciona en el document del Dr. Mitjà, així com tampoc l’àmplia forquilla.

    Una pandèmia com aquesta acaba posant tothom al seu lloc i caldrà, quan la superem, fer una anàlisi exhaustiva dels errors comesos per aprendre d’ells. Això ens inclou a tots com a societat, als epidemiòlegs que hauran de fer una anàlisi exclusivament científica i a les institucions que hauran de fer una anàlisi política de la gestió de la crisi i de l’adequació del sistema sanitari després d’una dècada de retallades de la despesa en sanitat pública.

    Lleonard Barrios Sanromà és ex-catedràtic, jubilat el passat setembre, de Biologia Cel·lular de la Universitat Autònoma de Barcelona