Just Deploy It!

Autor: Luis Rajmil

El dany col·lateral pot superar el que es pretén prevenir: COVID-19 i població infantil

Una Editorial publicada recentment sobre COVID-19 i infància resumeix amb claredat el que està succeint amb la infància en aquesta pandèmia: «la població infantil se sotmet a riscos amb l’objectiu de reduir l’expansió d’una malaltia que produeix danys en els adults». (1)

Hi ha moltes incerteses respecte de les vies de transmissió de la COVID-19, la immunitat i la seva durada, etc. Entre els primers resultats que s’han comprovat i repetit en tots els països, els i les menors de 15 anys presenten una incidència acumulada, gravetat, i letalitat molt menor que la resta de població. Els resultats de la primera etapa de l’estudi de prevalença dut a terme a l’Estat espanyol indiquen que els i les menors presenten menor prevalença d’anticossos IgG. (2) En aquest estudi els primers resultats mostren que en menors d’1 any la prevalença d’IgG va ser d’1,1% (interval de confiança de 95%: 0,3-3,8%), entre 1-4 anys de 2,2% (1,4-3,6), de 5 a 9 anys 3 % (2,3-4,1) i de 10-14 anys 3,9% (3,1-4,9), mentre que en la població general va ser de 5% (4,7-5,4). Aquestes dades, i els resultats preliminars de les revisions basades en les primeres corbes epidèmiques a la Xina, Corea, i la resta del món (3, 4) reforcen la idea que la població infantil pateix menys i amb menys gravetat la malaltia, i a més, com «vector de transmissió» ho és menys que els adults.

El tancament dels col·legis va ser una de les primeres mesures d’aïllament que es van prendre en la majoria de països del món afectats per la pandèmia. És molt probable que aquesta decisió estigués basada en epidèmies anteriors com la de la grip, i en la idea preconcebuda que els menors són importants «vectors de transmissió». No obstant això, a més de les dades esmentades que contradiuen aquestes idees, segons una revisió sistemàtica, el tancament de col·legis com a mesura única redueix la mortalitat general entre 2 i 4% de les morts, molt menys que altres mesures de distanciament. (5)

En les següents etapes cal anar amb compte de no estigmatitzar mai els nens i les nenes, i encara menys quan aquest estigma no està basat en evidències científiques. I a més no adoptar mesures que se sap que tenen clars i coneguts efectes adversos en la població infantil.

Abans de la pandèmia, l’Estat espanyol presentava un dels percentatges més elevats de risc de pobresa infantil, abandonament escolar precoç, i majors desigualtats en els determinants socials de la salut infantil d’Europa (atur familiar, famílies monomarentals sense recursos, etc.). Les mesures d’aïllament social adoptades han augmentat i augmentaran encara més aquestes desigualtats en el curt, mitjà i llarg termini si no s’adopten mesures urgents per pal·liar-les. Els i les menors de famílies més pobres tenen menys recursos, poden dependre dels menjars escolars i dels parcs infantils per fer exercici, tenen menys probabilitats de tenir accés apropiat a Internet i espai suficient per a permetre l’aprenentatge i l’accés a recursos addicionals per donar suport altres activitats. A això se sumen els danys addicionals a causa de l’aïllament social, la manca de l’acció protectora de l’escola, l’augment de l’ansietat i dels problemes de salut mental, les agressions i la violència domèstica, i el maltractament infantil. I això coincideix amb un desajust entre les necessitats i la provisió de serveis sanitaris, educatius i socials. Això és particularment cert per a la població infantil més vulnerable.

És inacceptable allunyar els menors del contacte amb els seus iguals, d’un ambient que possibiliti la convivència i d’un context cultural enriquidor. Pretendre adoptar distàncies de seguretat entre menors i evitar que interactuïn durant el període escolar sense buscar alternatives més properes al normal creixement i desenvolupament infantil, per fer un símil amb qüestions actuals, és proposar que es reprengui el futbol però sense pilota.

Sembla necessari recordar ara els Drets de l’Infant declarats el 1989. L’article 3 proposa: en totes les mesures concernents als i les menors que prenguin les institucions públiques o privades de benestar social, els tribunals, les autoritats administratives o els òrgans legislatius, l’interès superior dels nens i les nenes serà la consideració primordial a la qual s’atendrà. (6)

En conclusió, es proposa fer una crida urgent als qui prenen les decisions, a la societat en general a què que s’escolti a la població infantil perquè defensin els seus drets a una educació infantil i d’adolescents equitativa en el context actual. S’hauria de revisar la factibilitat de reduir el nombre d’alumnes per classe i augmentar els espais necessaris sense que augmentin les desigualtats en l’accés a l’educació; donar-li veu als menors en la presa de decisions, i buscar les alternatives necessàries i suficients per a l’adopció de les mesures de promoció i protecció de la salut infantil (higiene de mans, desinfecció, etc.).

Aquestes decisions haurien de basar-se en la millor evidència científica disponible, i equilibrar els drets dels infants amb els efectes individuals i socials de les mesures proposades.

Bibliografia

1) Esther Crawley , Maria Loades , Gene Feder, Stuart Logan, Sabi Redwood, John Macleod. Wider collateral damage to children in the UK because of the social distancing measures designed to reduce the impact of COVID-19 in adults. BMJ Paediatrics Open 2020;4:e000701. doi:10.1136/bmjpo-2020-000701

2) Instituto de Salud Carlos III. Ministerio de Sanidad. Estudio ENE-COVID19: primera ronda. Estudio Nacional de sero-epidemiología. Informe preliminar 13/05/2020. https://portalcne.isciii.es/enecovid19/documentos/ene_covid19_inf_pre.pdf

3) Luis Rajmil. The role of children in the transmission of the COVID-19 pandemic: a scoping review (en revisión).

4) Jonas F Ludvigsson. Children are unlikely to be the main drivers of the COVID-19 pandemic– a systematic review. Acta Paediatr 2020; https://onlinelibrary.wiley.com/doi/abs/10.1111/apa.15371

5) Russell M Viner, Simon J Russell, Helen Croker, Jessica Packer, Joseph Ward, Claire Stansfield, et al. School closure and management practices during coronavirus outbreaks including COVID-19: a rapid systematic review. Lancet Child Adolesc Health 2020; 4: 397–404 https://doi.org/10.1016/S2352-4642(20)30095-X%20397-404

6) Naciones Unidas. Convención sobre los derechos del niño. Naciones Unidas; 1989. https://www.un.org/es/events/childrenday/pdf/derechos.pdf

28/05/2020
La infància i els objectius de desenvolupament sostenible per al 2030: serà possible aquesta vegada evitar de posar la pastanaga davant el ruc?

L’any 2015 les Nacions Unides (NU) van proposar els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) 2030. Aquesta ambiciosa proposta de 17 objectius a complir els propers 12 anys inclou, de manera resumida, el fi de la pobresa i la fam, promoure el benestar i la salut, l’educació de qualitat, la igualtat de gènere, el sanejament ambiental i energètic, el treball digne i creixement econòmic, la reducció de les desigualtats, les ciutats sostenibles i el consum responsable, el control del canvi climàtic, de la vida submarina i terrestre, promoure pau i justícia i establir aliances per aconseguir aquests objectius (veure figura). Tots els països s’han de comprometre a assolir un seguit d’indicadors específics i amb controls periòdics per tal d’assolir cada objectiu proposat. Els ODS pretenen ser l’actualització, ampliació i millora de propostes prèvies com ara els objectius de desenvolupament del millenium. A partir d’aquesta declaració s’han publicat estudis que presenten l’evolució dels indicadors des de l’any 1990 fins al 2015 a 188 països, i molt recentment l’anàlisi de l’accés als serveis sanitaris i l’evolució de la qualitat i resultats dels sistemes sanitaris a 195 països. A més, les NU ha proposat un pla estratègic pel propers 5 anys. A Catalunya s’ha començat a treballar des del Consell Assessor per al desenvolupament sostenible i s’han acordat 750 compromisos per tal d’assolir els objectius plantejats.

Quan es tracta de propostes a curt, mitjà, i llarg termini, la població infantil és un dels grups poblacionals més implicats atès que representa la cohort dels qui poden afavorir-se més i a més llarg termini de les mesures preses avui per millorar les condicions de vida futures. UNICEF ha publicat l’estat actual dels ODS respecte de la infància a 41 països de la Unió Europea i l’OCDE. UNICEF Catalunya també ha presentat un informe que porta un subtítol encertat: no val a badar, sobre l’estat actual dels ODS a Catalunya en relació amb la infància. Aquest informe s’ha centrat en 7 dels 17 objectius. ODS1: erradicar la pobresa en totes les seves formes; (ODS3) garantir una vida sana i promoure el benestar per a tothom a totes les edats; (ODS4) garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom; (ODS11) aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles; (ODS13) adoptar mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes; (ODS16) promoure societats pacífiques i inclusives per aconseguir un desenvolupament sostenible, proporcionar accés a la justícia per a totes les persones i desenvolupar institucions eficaces, responsables i inclusives a tots els nivells; i (ODS17) enfortir els mitjans per implementar i revitalitzar l’Aliança Mundial per al Desenvolupament Sostenible. Les anàlisis de la situació dels darrers anys, l’evolució de cada indicador, i les propostes específiques per tal d’assolir els ODS es mostren de manera concreta i es basen principalment en l’augment de la inversió pública en la infància, millora de les condicions de treball familiar i l’assignació per fill, entre altres mesures. També es presenten propostes intermèdies per assolir l’any 2020.

Però, analitzant l’evolució dels darrers anys, la majoria de polítiques actuals van en sentit contrari a les propostes i no només no han aconseguit millorar, més aviat molts dels indicadors que es pretén assolir han empitjorat. Com a exemple, la inversió en polítiques d’infància i de família mostren un estancament i/o disminució en contrast amb la situació d’augment de les necessitats dels darrers anys. La pobresa infantil, les desigualtats, l’accés als serveis sanitaris, l’habitatge accessible a famílies amb menors també mostren pitjors resultats els darrers anys o en el millor dels casos un estancament dels resultats.

Com fer que aquestes propostes siguin realment efectives? Com evitar “fer bullir l’olla sense canviar res”? Com evitar que les propostes es transformin en eslògans buits de continguts?

Si s’analitzen alguns exemples històrics, com ara els drets dels menors, declarats l’any 1989, quants d’aquests drets s’han assolit? És veritat que s’ha millorat molt però ni de bon tros s’han aconseguit els objectius proposats, o en tot cas s’han assolit de manera molt desigual per regions i països i amb molta variabilitat.

El primer pas per aconseguir els ODS és fer un diagnòstic acurat de la situació. L’anàlisi dels indicadors socials i de salut mostren que no solament ha estat la crisi econòmica la responsable dels retrocessos. Més aviat, els països que han aplicat i continuen aplicant polítiques més neoliberals i retallant els beneficis socials, els pressupostos sanitaris i d’educació, són els qui han retrocedit més a la majoria dels indicadors proposats i analitzats. I si el diagnòstic és aquest, la solució és enfrontar-se obertament i revertir aquestes polítiques que afavoreixen l’augment de la pobresa infantil, les desigualtats socials, i planteja barreres per accedir a unes condicions de vida bàsiques sobretot als més vulnerables.

En el cas específic dels objectius relacionats amb la salut s’haurien de revertir les mesures d’exclusió sanitària i assolir l’accés universal efectiu amb l’anul·lació del Reial Decret 16/2012, així com millorar l‘equitat. El diagnòstic de la situació i l’evolució dels darrers anys indiquen que la millor manera d’assolir el nivell d’equitat desitjat és donar prioritat pressupostària i recuperar la inversió en l’atenció primària de salut, així com posar-la en el centre del sistema sanitari en termes reials. En el cas dels menors, a més, s’hauria d’invertir en l’atenció odontològica, com per exemple es fa a Euskadi, i oftalmològica.

Finalment, també s’hauria de resoldre un dels obstacles més importants per fer efectives les propostes: els conflictes d’interessos dels actors implicats en la promoció i posada en marxa dels ODS. Qui són els patrocinadors dels esdeveniments? Qui s’aprofita de la imatge dels ODS? S’hauria d’evitar que sota les bones intencions hi hagi el doble missatge d’empreses que es beneficien de recolzar aquests objectius com a finestra de propaganda, i que majoritàriament formen una part important dels factors que impedeixen assolir els objectius proposats. Ha estat comprovada la influència de les multinacionals de la beguda en l’estudi i la prevenció de l’obesitat infantil, la influència de la indústria del tabac en el control de les mesures adreçades als joves, o dels bancs en problemes d’habitatge.

La funció que compleixen les institucions i les polítiques que se’n deriven són molt importants, però s’han de fer diagnòstics acurats, i evitar tant els discursos buits de continguts com ara evitar posar la pastanaga davant el ruc.

31/05/2018
Llums i ombres en la prevenció de l’obesitat infantil

L’obesitat infantil ha estat reconeguda des de fa anys com un dels problemes més importants de salut infantil. És motiu de preocupació de les autoritats sanitàries i educatives, de les famílies, i de la població en general. Nombrosos articles científics i de premsa han abordat aquest tema, que es considera ja una epidèmia que cada vegada afecta més als més petits.

Una notícia publicada al diari The Guardian feia referència a l’èxit d’un programa dut a terme els darrers anys a Amsterdam, que ha aconseguit disminuir l’obesitat i el sobrepès de la població escolar de primària. En realitat es tracta d’un programa que està implantat a més de 80 municipis holandesos des de l’any 2009. S’ha anomenat Jongeren Op Gezond Gewicht (JOGG, joves amb pes saludable), i és una intervenció a nivell municipal que intenta encoratjar la participació de tota la ciutat incorporant el menjar saludable i l’exercici físic com a opció atractiva per als joves de menys de 19 anys. Es coordina a nivell nacional i consisteix en cinc pilars: compromís polític, la cooperació entre el sector públic i privat, el màrqueting social, el suport científic i l’avaluació, així com vincular en els mateixos serveis sanitaris la prevenció i la cura de la salut.

Un dels punts més importants és la campanya “beu aigua”, que promou l’aigua com la beguda bàsica i rebutja les begudes ensucrades. I ho fa amb la participació activa de la família, l’escola i el seu entorn, i amb l’absència d’oferta d’aquestes a l’entorn escolar i familiar. El programa té suport polític dels municipis, que a més s’han compromès a avaluar-ho i han comprovat descensos de l’obesitat entre 5 i 20% en menors d’escoles primàries. D’altra banda alguns aspectes d’aquest programa resulten molt controvertits com ara que afavoreixen també la participació i col·laboració d’empreses multinacionals d’alimentació en la promoció del programa.

En realitat el JOGG està basat en un programa previ que s’havia iniciat al començament dels anys 90’ a alguns municipis de França, anomenat Ensemble Prévenons l’Obésité Des Enfants (EPODE, junts anem a prevenir l’obesitat infantil), que s’ha estès no solament a Holanda, però també a d’altres països de la Unió Europea. D’aquest programa s’han dut a terme diverses avaluacions de la seva efectivitat comparant municipis on es fa la intervenció amb municipis on no es fa, que han mostrat una disminució de l’obesitat als municipis que tenen implantada la intervenció.

Els programes que es fan a Catalunya, el Pla Integral per a la Promoció de la Salut mitjançant l’Activitat Física i l’Alimentació Saludable (PAAS, implementat des de fa 10 anys) i d’altres a l’Estat espanyol i a nivell municipal com ara el Programa contra l’Obesitat infantil de Barcelona (POIBA), tenen aspectes semblants als esmentats i se centren a promoure canvis de conducta. També han mostrat un cert impacte positiu a nivell escolar, de fet, aquests programes sembla que han aconseguit controlar l’obesitat als escolars de primària. Així, segons l’estudi ALADINO l’obesitat i el sobrepès infantil entre els 6 i 9 anys ha disminuït del 44% al 41% entre els anys 2011 i 2015 a l’Estat espanyol.

Ara bé, l’efecte positiu d’aquests programes també es pot relativitzar i qüestionar si es té en compte que al nostre entorn, per exemple, un de cada 2-3 menors de 6-9 anys presenten excés de pes, i que una reducció del 5-7% en 4 anys es podria considerar un èxit bastant relatiu. D’altra banda, els resultats aconseguits se centren en població escolar de primària, i l’obesitat està augmentant també a d’altres edats, sobretot preescolar.

Les avaluacions han mostrat que les intervencions han de ser multidimensionals -incorporar la família, l’escola i la comunitat- i s’han de mantenir en el temps. Si no es mantenen en el temps, els resultats deixen de tenir impacte. Com a exemple, quan s’han fet intervencions d’aquest tipus d’un any de durada i s’ha avaluat un any després, la millora ha estat molt irrellevant. A més, tots els programes fan menció dels determinants socials de l’obesitat (les condicions de vida i els ingressos econòmics familiars, la classe social ocupacional dels pares, el nivell d’estudis de la família, les condicions de treball, el lloc de l’habitatge, etc) com a factors determinants de l’obesitat infantil, però en molt pocs casos s’implementen intervencions concretes sobre aquests.

En general se centren solament en els canvis d’hàbits i haurien de posar molta més èmfasi en els determinants socials de l’obesitat infantil i centrar-ho en la disminució de les desigualtats. Hi ha una probabilitat elevada que els missatges de canvis d’hàbits i conductes arribi amb més facilitat als menors de famílies amb millors condicions de vida, que habitualment són els qui menys el necessiten (l’anomenada llei de cures inverses).

Segon l’estudi ALADINO mencionat anteriorment, la proporció de menors amb sobrepès ha estat del 50% entre els menors de famílies que declaraven ingressos de menys de 18.000 euros l’any, i del 38% als qui declaraven més de 30.000 euros. En menors de famílies amb nivell d’estudis universitari, un 10% més baix respecte de la resta de nivells d’estudis.

En resum, la implementació de programes de prevenció de l’obesitat infantil ha de començar des de ben aviat en el moment del naixement, i fins i tot abans. Han de ser impulsats i implantats des de la política i incorporar tots els agents socials. Els programes s’haurien d’implementar tenint en compte els determinants socials de l’obesitat infantil i, sobretot, s’hauria d’evitar la participació de la indústria de l’alimentació en la promoció dels programes. Ben al contrari, pel conflicte d’interessos s’hauria de legislar i evitar la participació de les empreses que produeixen i promocionen les begudes i aliments no saludables en les intervencions dirigides a evitar-ne el consum. No podem posar la guineu a cuidar de les gallines.

03/07/2017
Màrqueting d’aliments dirigit a menors i joves: amenaça o oportunitat?

L’obesitat infantil és un dels problemes emergents de salut pública tant per la seva magnitud com ara per les seves conseqüències a curt i llarg termini. A l’Estat espanyol la prevalença d’obesitat infantil és de les més elevades dels països desenvolupats, i amb un gradient social important, és a dir que a menor nivell d’estudis familiars o classe social més desafavorida la probabilitat de presentar obesitat infantil és més gran.

Un dels aspectes més importants de l’abordatge de la prevenció i el tractament de l’obesitat infantil està relacionat amb les polítiques alimentàries. Darrerament s’ha donat molta importància al paper dels sucres afegits i les begudes ensucrades, que no aporten cap valor nutritiu i afavoreixen i provoquen obesitat.

S’han proposat una sèrie de mesures amb l’objectiu de reduir el consum d’aliments no saludables i específicament de begudes ensucrades. El tipus de mesura proposada i el paper de la indústria alimentària davant cadascuna d’aquestes mesures s’ha de tenir en compte per aconseguir resultats positius en el control de l’epidèmia d’obesitat infantil.

Un indicador de la promoció de l’obesitat infantil per les multinacionals i la indústria de l’alimentació és l’exposició dels menors als anuncis d’aliments no saludables per la televisió (TV) i els mitjans de comunicació. S’ha comprovat que l’exposició a anuncis de menjars no saludables s’associa amb un augment significatiu del consum d’aquests aliments en la població infantil. Els menors trien els aliments pel seu sabor, presentació i promoció més que no pas perquè siguin saludables. A més, aquests aliments són promoguts pels personatges de les sèries o dels dibuixos animats i molts d’aquests “herois” es troben com a premis-joguines dins dels aliments.

Alguns països com ara els Estats Units (EUA) han posat en marxa mecanismes per intentar evitar o reduir l’exposició de la població infantil als anuncis de menjars no saludables als mitjans de comunicació. La majoria de mesures, però, s’han basat en la participació voluntària de la indústria alimentària. La Interagency Working Group (IWG) ha inclòs en aquesta exposició la televisió, la ràdio i la publicitat impresa, i altres categories com ara publicitat digital, videojocs, patrocini d’esdeveniments esportius, etc. Quan s’han comparat els anuncis de TV abans i després de posar en marxa aquestes mesures s’ha trobat que el 80% de l’exposició l’any 2013 continuava sent de productes no saludables, comparat amb l’any 2007, abans d’aquesta proposta. També a l’Estat espanyol s’ha trobat que 2 de cada 3 anuncis a la TV en canals i horaris per a menors eren de productes no saludables.

Una de les mesures proposades per tal de reduir el consum de begudes ensucrades és la implementació de taxes. El govern Espanyol pretén incloure aquest any un impost a les begudes ensucrades, i el govern de la Generalitat de Catalunya havia proposat igualment la implementació d’una taxa. Els impostos indirectes com aquest estan a risc de ser inequitatius, atès que graven de la mateixa manera a tota la població independentment del seu nivell socioeconòmic, i per tant són regressius. Però, aquesta mesura podria ser efectiva si reuneix una sèrie de condicions com ara si l’impost va lligat a la quantitat del producte no saludable i no al preu, si la recaptació de l’impost es destina a programes d’intervenció específics d’aquest tema, i si finalment s’aconsegueix reduir la desigualtat social en aquest hàbit i per tant l’obesitat infantil. Com a exemple d’aquest fet, a Mèxic, un dels països amb major prevalença d’obesitat del món, s’ha implementat aquesta mesura a començaments de l’any 2014, amb una taxa d’un peso (10%) per litre de beguda gasosa, i quan s’ha analitzat el consum mensual des de l’any 2012 fins al desembre del 2014 s’ha trobat una disminució de 6% del consum d’aquestes begudes a l’any de la seva aplicació. A més, sembla que la disminució del consum ha estat més important a les llars amb menor nivell d’ingressos (9%). Aquesta evidència feble s’hauria de comprovar al nostre mitjà i amb més estudis.

Una altra mesura proposada és la reducció de la quantitat de sucre de les begudes. Des de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), així com als EUA o al Regne Unit (RU) s’ha proposat aquesta mesura. Al RU el govern ha proposat la reducció de 20% del sucre de les begudes, així com la disminució de la grandària de les porcions alimentàries. Aquestes alternatives es basen en la participació voluntària de les empreses d’alimentació i aquest fet ha generat crítiques de diverses organitzacions i col^.lectius, atesa la possibilitat que moltes empreses no s’adhereixen als acords o no hi participen. L’efecte de la mesura en aquest cas podria ser mínim o nul. A l’Estat espanyol la participació en la regulació dels productes també és voluntària per part de la indústria alimentària.

Les experiències prèvies respecte de la regulació i el control del consum de substàncies nocives per a la salut com ara el tabac i l’alcohol s’haurien de tenir en compte a l’hora de dissenyar polítiques per reduir el consum d’aliments no saludables. Aquestes experiències indiquen que per obtenir resultats positius és necessari establir legislacions restrictives en l’àmbit local i internacional i no deixar-ho de manera voluntària a les empreses del sector. D’aquesta manera serà més factible assegurar el seu compliment i evitar amb més efectivitat l’exposició infantil als anuncis no saludables i al consum d’aliments obesogènics. S’han publicat comentaris en revistes científiques que assenyalen la limitació de què la indústria continua marcant les polítiques d’alimentació i que la seva adscripció a pràctiques salutogèniques sigui voluntària. I mentre la mateixa indústria marqui també l’agenda i part del finançament de les societats científiques que haurien de vetllar per la prevenció de l’obesitat infantil, és poc probable que es pugui garantir un millor futur a les properes generacions.

19/01/2017
La pobresa canvia d’edat

L’Ignasi, nét de la senyora Joana, aquest any no ha fet les activitats extra escolars com havia fet anys anteriors. Fins a l’any passat sí que les havia pogut pagar, quan encara no ho passaven tan malament per arribar a final de mes, quan la seva filla encara cobrava l’atur. Però això s’ha acabat, ara no hi ha cap més font d’ingressos a la família que la seva pensió.

Pitjor ho passa la Dàcia amb la seva filla Andrea. Com que els ingressos de la família estan per sota de les necessitats mínimes, els darrers mesos ha anat sovint al banc d’aliments a demanar ajuda per tal de donar-li menjar a la seva filla.

Aquests dos casos no són aïllats. Han augmentat des de l’inici de la gran recessió i han estat fomentats per la implementació de les mesures anomenades “d’austeritat”. La situació ha empitjorat de manera progressiva i s’ha estès a una part cada vegada més important de la població. Els indicadors de desigualtat socioeconòmica mostren any darrere any un empitjorament de les desigualtats socioeconòmiques, del risc de pobresa, i de les condicions de vida infantil. Així, 1 de cada 3 menors viu en risc de pobresa, 1 de cada 10 en llars sense treball, 1 de cada 2 joves de 15 a 24 anys és “ni-ni” (ni estudia ni treballa), i les desigualtats entre les famílies més i menys benestants ha augmentat un 20% des del 2007. La infància està patint les conseqüències més que qualsevol altre grup de població i no té cap possibilitat de solucionar-ho per si mateixa.

Risc de pobresa a Catalunya segons grup d’edat i sexe entre 2005-2014:

La població major de 65 anys és la menys afectada. Sembla que són els pensionistes qui estan sostenint moltes de les famílies en situació de precarietat laboral o d’habitatge. Però, si aquesta situació d’estrès econòmic es perllonga més temps i es fa crònica, els recursos familiars també s’acaben.

La pobresa infantil i els gradients socials en salut en la infància -a pitjor posició social pitjor salut- estan associats amb pitjors resultats no solament en salut però també en rendiment acadèmic i posició socioeconòmica en l’edat adulta. Els determinants socials de la salut prenen així un protagonisme més visible i important davant la situació actual de crisi econòmica.

L’augment del preu dels aliments bàsics, de l’energia i els combustibles, així com la dificultat d’accés als crèdits afecten tota la població, però amb més força a les famílies més vulnerables, com ara les d’origen immigrant o les monomarentals i amb escassos recursos. El nombre de famílies que acudeixen a organitzacions no governamentals a demanar ajuda per cobrir les seves necessitats bàsiques s’ha triplicat des del 2007 a l’Estat espanyol i a Catalunya.

Els coneixements actuals mostren que la perspectiva de la trajectòria vital, les condicions de vida prenatal i durant els primers anys de vida són factors amb gran influència en la salut i la participació social del futur adult.

Des del començament de la crisi econòmica s’han trobat pocs efectes immediats en la salut de la població general infantil, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. En canvi, ja s’han constatat efectes en la salut de la població infantil més vulnerable. L’estudi del projecte SOPHIE i Càritas, fet amb famílies amb menors amb risc de desnonament o que han estat desnonades, ha mostrat pitjor salut general i salut mental en comparació amb la població general infantil.

És conegut, també, que les societats amb més desigualtats socioeconòmiques tenen pitjor salut i menor esperança de vida a mitjà i llarg termini. El creixement de l’escletxa social incideix en un empitjorament de la salut física i mental de la població i genera major necessitat i demanda del sistema sanitari.

El Reial Decret Llei RD 16/2012 d’exclusió sanitària ha provocat una enorme variabilitat i iniquitat en l’accés als serveis sanitaris de la població infantil més vulnerable. Aquest RD ha fet evident un dels principis de l’anomenada llei de cures inverses: els qui pateixen més necessitats en salut són qui menys poden utilitzar els serveis. En teoria, l’atenció a les embarassades i menors de 18 anys estava garantida segons aquest decret, i a Catalunya s’han començat a prendre mesures per resoldre el problema però un percentatge elevat de denúncies fetes a Catalunya l’any 2015 per vulneració del dret a l’atenció derivades d’aquest decret ha estat en població infantil.

Malgrat que aquests fets són coneguts i han estat difosos tant en l’àmbit polític com ara dels mitjans de comunicació, no es prenen les mesures mínimes necessàries per revertir el procés de desigualtat social. Aquesta és una qüestió que s’ha comentat de manera repetida a diversos fòrums de discussió sobre el tema, com ara a la reunió anual de l’International Network for Research on Inequalities in Child Health (INRICH) de juny passat a Barcelona o a la presentació Report Card 13, UNICEF Innocenti. Hi ha una distància entre el discurs polític i els moviments de defensa dels drets de la infància. Els infants estan en els discursos però no en les mesures polítiques efectives. La inversió en polítiques públiques per a la infància a Espanya els darrers anys ha estat d’un 40% per sota de la mitjana de la Unió Europea.

Des de la majoria d’organitzacions de defensa dels drets dels menors, les societats científiques i les ONGs es reclamen una sèrie de mesures per tal de posar l’equitat infantil al centre de l’agenda: promoure el treball familiar digne i de qualitat de les mares i pares prioritzant les famílies més vulnerables (monomarentals, aturats de llarga durada, etc.); implementar el salari social garantit; assegurar el dret a l’habitatge i lluitar contra la pobresa energètica de totes les llars amb menors; garantir els menjadors escolar oberts tot l’any i, sobretot, en les àrees amb població amb més necessitats; i garantir l’accés als serveis sanitaris a tots els menors i derogar les disposicions del RD 16/2012.

06/10/2016