La xarxa d’atenció a les persones que usen drogues té una mirada marcada per l’androcentrisme, motiu pel qual, les dones que usen drogues pateixen més estigma que els homes, fet que provoca el menor accés de les dones als recursos i serveis a la drogodependència. Quan les dones hi arriben, majoritàriament és tard perquè pateixen culpa, vergonya i, en el cas de ser mares, por a la retirada de la custòdia dels infants. A més, moltes vegades els serveis no són adequats per elles perquè no se les té en compte.
Per intentar canviar aquesta situació va néixer ja fa uns anys, Metzineres, un espai exclusiu per a dones de reducció de danys en el qual el més important són les dones que hi acudeixen i les seves necessitats. Per Aura Roig, especialista en drogues, gènere i reducció de danys de Metzineres, cal un canvi en les polítiques i sobretot frenar la guerra contra segons quines drogues, ja que “les seves conseqüències són pitjors, més problemàtiques i han generat molt més dolor que les mateixes drogues”.
Per què decidiu crear Metzineres?
La idea era crear espais propis d’empoderament per a les dones que usen drogues, acompanyades d’una atenció holística que les posi al centre a elles i que no se les jutgi pel fet de ser consumidores. No volíem assistencialisme sinó activisme. Vam crear la Xarxa de Dones que Usen Drogues (XADUD) i amb la Fundació Salut i Comunitat vam projectar la idea de Metzineres plantejat com el primer entorn integral de reducció de danys exclusiu per dones a Catalunya. International Center for Ethnobotanical Education, Research & Service (ICEERS), pioners en el replantejament de les polítiques de drogues, ens fan d’aixopluc legal mentre ens constituïm com a cooperativa, que és el procés que tenim en marxa ara.
Com està organitzat el projecte Metzineres?
Apartir de tres entorns. El primer és el “de moment”, un espai on les dones hi tenen una entrada directa i on hi tenen totes les necessitats bàsiques que se’ns han ocorregut. Per exemple, hi ha lliteres on poden dormir durant el dia perquè sabem que moltes dones a la nit són al carrer i s’han de mantenir despertes. També poden entrar amb els gossos, això no passa a cap altre servei, i incorporem el consum com una part de les seves necessitats perquè entenem que tot el consum que es fa al carrer o narcopisos és d’un risc extrem i, per tant, intentem acompanyar-les.
El segon entorn és “la coberta”: és un pis pel que hi han passat 3 dones, dues d’elles encara hi són. La tercera pota és “l’osada” que és la part productiva. Cada mes anem a un mercadet del raval i estem treballant en una línia de marxandatge pròpia. La veritat és que hem tingut moltes aliances amb dissenyadores i volíem fer un material que fos innovador i que alhora tingués un missatge anti-estigma, perquè les majors barreres que es troben són l’estigma i el prejudici de pensar que pel fet d’utilitzar drogues estàs inhabilitada per ser res més.
Els entorns són complementaris?
Si però, ara estem al voltant de les 150 dones i és moltíssim amb un equip petit de persones amb moltes activitats contínues. Per tant, costa. La idea és que com tenim una heterogeneïtat tan gran dels serveis i d’activitats no es tracta que totes vagin a tot sinó que totes tinguin el seu lloc.
Hi ha un perfil concret?
No tenim un perfil concret, sí que és veritat que la majoria d’elles estan en una situació molt greu d’exclusió i estan al carrer. Tenim des de dones trans, treballadores sexuals, dones racialitzades, un índex molt gran de dones que tenen trastorns de salut mental i també moltes en situacions molt precàries o de violència. A aquestes dones els han posat l’etiqueta de les drogues drogues però quan analitzem cas per cas veiem que el seu problema no són les drogues. El problema és que són sense llar, que utilitzen el sexe per supervivència, tenen trastorns de salut mental, VIH, hepatitis, maltractament de parella i també institucional, injustícia social, pobresa… Tot això és l’entramat de problemes que elles tenen.
Si posem èmfasi a les polítiques de reducció de danys, per què les dones hi acudeixen més tard?
Són dones que sobreviuen a situacions de múltiples violències i la majoria de recursos per dones que usen drogues demanen que abandonin el seu consum. Per una banda, quan van als serveis de reducció de danys es troben que són poblacions completament masculinitzades i no ho senten com espais segurs. A més, veuen com no s’aborden les seves violències com a sexistes tot i que tenen un component de gènere molt important. El tipus d’intrusisme familiar, l’amenaça i retirada de custòdia, per exemple. Els serveis d’acolliment nocturn continuen sent espais masculinitzats on l’abordatge des de perspectives de gènere falta. I quan trobem que són espais només per dones ens trobem que són espais que vénen de lògiques igual de masclistes perquè estan pensats des de la lògica culpabilitzadora de la dona que consumeix drogues.
No s’inclou la perspectiva de gènere en les polítiques de drogues?
Les poques vegades que es xerra de dones que usen drogues sovint és en relació a la seva maternitat i moltes vegades posant per sobre la salut del menor. Nosaltres el que veiem és que hi ha una interacció, no pots contraposar la salut de la mare amb la del menor. Són dones que quan es visibilitzen només és en vers a una altra persona, no per elles mateixes. A més, com comentàvem són dones amb més problemes i els serveis no estan connectats. Per exemple, van a un recurs de reducció de danys i la seva treballadora social els diu una cosa que al final es contradiu amb la treballadora social que porta el servei de l’habitatge. No hi ha cap servei que les miri a elles en la seva totalitat i posi les seves necessitats al centre.
Hi ha algun tipus d’interès per part de les institucions per seguir el model de Metzineres?
Des del departament de Benestar i Família, des de la Subdirecció de drogodependències de la Generalitat ens han donat moltíssim de suport però no a nivell econòmic. A més, des de l’Ajuntament i l’Agència de Salut Pública de Barcelona els interessa com a model perquè veuen que estem omplint un buit que ha estat aquí històricament. Si mirem els plans de drogues de fa anys, tots estan projectant la necessitat de més estudis i nosaltres tenim una branca és la part d’observatori, on fem recerca sobre quines dones estem atenent, com les estem atenent i si funciona o no funciona. Hem generat tot un sistema propi d’intranet que ens permet tenir totes aquestes dades actualitzades contínuament i ara per ara, crec que podríem dir que tenim la base de dades més gran sobre dones que usen drogues a nivell internacional, ningú ha recollit de manera específica.
Valoreu de manera positiva haver engegat aquest projecte?
Estem aconseguint molts més resultats dels que mai hauríem imaginat. Quan vam començar pensàvem que vendrien unes 40 dones en total i tenim 40 dones al dia. Elles mateixes et diuen que com més temps són a l’espai menys consumeixen. Tenim moltes dones que han aconseguit deixar les seves relacions amb companys que els exercien violència perquè ara tenen un espai i sobretot tenen un grup d’amigues. Hem posat l’èmfasi en la voluntat d’empoderament, de suport mutu, de solidaritat i d’activisme. Tenir aquest espai on es veuen entre elles ha fet que de sobte moltes d’elles tinguin un cercle social i moltes et diuen que al final són família a Metzineres.
Nosaltres oferim l’espai i veiem com elles creen la màgia. Partim d’un món on totes usem drogues i qui digui el contrari està mentint. La diferència és on tu accedeixes a les drogues, si ho pots fer a una farmàcia, si te’ls dóna el metge o si et veus obligada a acudir a un camell que et donarà una droga que no saps ni quina és. Per tant, d’alguna manera no podem diferenciar-nos sinó que és una situació molt complexa d’injustícia social. Veiem que és tan complex que ho hem de fer totes plegades, sense distinció entre professionals i dones que acuden a Metzineres. Elles són les expertes.
Les dones que usen drogues parteixen més desavantatges a l’hora d’accedir als recursos de drogues que els homes?
El simple fet que per accedir als recursos i serveis es posi en dubte la custòdia d’aquelles que són mares ja és una barrera i per tant, triguen més a accedir-hi. A més, les dones pateixen més estigma que els homes, per tant, solen optar per recursos que no són específics de drogues, com per exemple, l’atenció primària. I quan arriben als recursos específics, hi arriben tard i sovint es troben que aquests serveis no estan adaptats a les seves necessitats. Això provoca que tinguin menys possibilitats d’acabar els tractaments i de vincular-se als serveis a la llarga.
Manquen professionals formats en perspectiva de gènere?
Falta formació professional, falta voluntat política, falta voluntat per part dels i les responsables dels serveis i falta possibilitat de formar-te acadèmicament. Hem de tenir en compte que actualment els màsters i les formacions específiques en drogodependències tenen un abordatge bastant obsolet del que és la reducció de danys. No hem de parlar només de drogues sinó d’habitatge, d’oci, salut, de feina, d’entorns de confiança, d’espais segurs… Jo no tinc legitimitat per poder treure’ls l’única eina que tenen i que elles controlen per copar amb el seu trauma. La característica principal de Metzineres és que precisament som un servei de reducció de danys però no posem el centre en les drogues, el posem en el trauma.
Hi ha dos aspectes que en les polítiques de reducció de danys moltes vegades s’obliden. Per una banda, és molt important que les persones que usen drogues han d’estar en el disseny, implementació i l’avaluació del projecte. Per altra banda, cal tenir present que hem d’anar on elles estan, no podem esperar que elles venguin. Les nostres dones utilitzen meta-amfetamina injectada o fumada, utilitzen heroïna, cocaïna… i són les substàncies més estigmatitzades que hi ha. Tot i que sabem que n’hi ha de més perjudicials que s’han aconseguit regularitzar com és el tabac o alcohol. Quan dius utilitzo heroïna venen tots els fantasmes i l’estigma dels anys 80, persona que usa drogues i per això es dedica a robar. Sabem que ni amb l’heroïna ni cocaïna ni amb cap de les substàncies tots aquests monstres són reals:tenen més a veure amb la situació social, econòmica, familiar, de salut mental que no amb la mateixa substància.
La guerra que molts països han jugat en contra de les drogues ha estat perjudicial?
Les mateixes Nacions Unides reconeixen que la guerra contra les drogues té tot un seguit de conseqüències imprevisibles. Però diria que les polítiques de drogues són pitjors: han generat molt més dolor que les mateixes drogues. Les drogues en si sempre han estat eines que la societat ha tingut per copar amb el seu dia a dia, sigui per augmentar el plaer o per disminuir el patiment. La guerra contra les drogues comença vers poblacions que són considerades problemàtiques i aquestes són l’excusa per controlar poblacions senceres, per controlar fronteres, mercaderies i persones. Són una excusa perfecta que el que fan és estigmatitzar les poblacions que ja eren estigmatitzades.
A més, la política de drogues actual continua sent molt perjudicial pels tractaments, trobem dones majors que usen el cànnabis per tractar el càncer o la fibromiàlgia i que són perseguides per tenir cultius propis i cultivar-se la seva pròpia medicina, quan és el que els hi ha funcionat. Al final el que es fa és deixar unes substàncies que evidentment tenen molt de riscos, en mans d’unes persones que volen fer negoci. Per tant, un tipus de regulació que tingui en compte la perspectiva social i no només la perspectiva econòmica és necessària. Per exemple, necessitem fer accessibles serveis on ens poden analitzar les drogues que comprem, les persones que estan al carrer difícilment arriben a aquests serveis. Cal ampliar els serveis de reducció de riscos i fer-los accessibles també en aquestes poblacions que estan en situacions de més vulnerabilitat.
Al final, la guerra contra les drogues ha tingut pitjors conseqüències per a les dones?
En tots els sentits. Hem de tenir en compte que la majoria de dones que estan empresonades ho estan per delictes relacionats amb drogues, són les que tenen un índex més alt de morts per sobredosis, de VIH, d’Hepatitis, són les que quan estan en situacions d’exclusió, viuen més situacions d’exclusió interrelacionades. Per exemple, pateixen tres vegades més que la resta de dones les violències per part de la seva parella.
Quins serien els reptes de futur pel que fa a la qüestió de polítiques de drogues?
Si comparem Catalunya amb l’àmbit internacional, veiem com en el seu moment es va apostar per una política de drogues basada en la salut perquè la gent moria. S’havien d’implementar programes d’intercanvi de xeringues, fer fàcil i accessible la metadona o obrir sales de consum amb condicions d’higiene favorables. En el seu moment Catalunya va innovar i va ser pionera però ara creiem que aquest model queda curt. Després de 20 anys trobem que la gent no mor però no tenim una societat que les accepti per continuar vives. Són persones que porten anys sense sortir del bucle perquè si bé s’han desenvolupat mesures per mantenir-se vives, la part de com desenvolupen aquestes vides, creant projeccions que siguin realistes, no s’han aconseguit. Hem de fer un salt més enllà i posar l’accent als drets d’aquestes persones.
Des de Metzineres pensem que les polítiques de drogues han d’estar basades en els drets humans, basades en la transversalitat de gènere i en la reducció de danys. No per crear opcions per sobreviure sinó per fer una passa més enllà per poder crear vides dignes i felices. Al final el que ens interessa no és tant si usen o no usen drogues sinó que si la gent obté el benestar que vol. I si no ho fa, poder minimitzar les barreres estructurals d’accés a aquest benestar.
