Just Deploy It!

Autor: Marta Busquets Gallego

  • Parts violentats i la majoria silenciosa feminista

    Una dona embarassada de 42 setmanes, malgrat haver estat corroborat un perfecte benestar fetal, ha estat duta per la policia prèvia ordre judicial a parir a l’hospital (més informació aquí).

    El seu crim? Haver-se cregut una persona adulta i capaç i haver exercit els seus drets d’autonomia i consentiment informat, decidint-se per realitzar un maneig expectant en lloc d’una inducció tal com proposava l’hospital i per optar per un part domiciliari assistit per una llevadora, avalat per l’evidència científica en dones de baix risc.

    Aquesta dona, que quan va ser arrabassada del seu domicili ja estava de part i dilatant, en arribar a l’hospital a causa de la tensió i la situació no només va deixar de dilatar, sinó que el seu cèrvix es va anar tancant, com succeeix en totes les mamíferes quan sentim una amenaça o no ens sentim prou còmodes per a parir.

    El part va acabar en cesària per falta de dilatació. L’hospital, que va aplicar tota la violència institucional al seu abast en forma de policia i ordre judicial cap a una dona suposadament per a evitar un risc per al bebè, va acabar practicant una intervenció de cirurgia abdominal major que multiplica els riscos de mortalitat en mares i bebès (més informació aquí). Déu n’hi do.

    Les respostes institucionals no s’han fet esperar i una vegada més, han posat de manifest el desconeixement científic i la falta de cultura de drets humans imperant a Espanya. La ministra de Sanitat Maria Luisa Carcedo compara part a casa amb moviment antivacunes, obviant tota l’evidència científica que demostra que parir a casa és una opció segura i en conseqüència directament promoguda per països del nostre entorn europeu.

    Per part seva, fan el propi les associacions de jutges tancant files a favor de vulnerar els drets humans, malgrat els mandats expressos de l’OMS o de l’Alt Comissionat de Drets Humans del Consell Europeu.

    Traslladant ara el focus cap al moviment feminista, aquest s’omple la boca amb el famós «no és no», «només sí és sí», «el meu cos la meva decisió»… però quan arriba el moment de defensar a les dones víctimes de violència obstètrica, notícies que haurien de fer-se virals no apareixen per cap costat, els suports brillen per la seva absència i el silenci feminista és aclaparador.

    No només això, sinó que es posen de manifest les gastades fòbies cap a tot «allò maternal» i associacions de renom l’activitat de les quals es basa pràcticament íntegrament a criticar el fer judicial patriarcal, a protestar les sentències de Juana Rivas, del ramat, etcètera, en ser interpel·lades en casos com aquest a Oviedo, ofereixen per penosa resposta que «si hi ha una ordre judicial, per alguna cosa serà».

    Una vegada més aquests fets posen de manifest la maternofòbia que permea el moviment feminista i la poca consciència en el mateix que la salut no és només sexual, també és reproductiva, i que a les dones no només se’ns impedeix no ser mares en llibertat (d’aquí la importància d’un avortament lliure, segur i gratuït) sinó que també se’ns impedeix ser mares en llibertat (en el cas que ens ocupa, mitjançant la violència obstètrica).

    Faig una crida a una revisió profunda des del moviment feminista per a no deixar tirades a les dones que han triat ser mares de forma adulta i conscient i han decidit exercir els seus drets fonamentals humans a l’autonomia i al consentiment informat.

    «No és no», «Si és sí», «El meu cos, la meva decisió» i «El meu part, la meva decisió».

    Aquest article es va publicar originalment a eldiario.es

  • Cap a un canvi de model: volem cases de parts públiques a Catalunya

    Ja fa dotze anys que un grup de dones va crear Dona Llum Associació Catalana per un Part Respectat, com a plataforma activista per a les usuàries en relació amb l’atenció sanitària que rebem al nostre territori durant embaràs i part.

    L’associació va néixer en paral·lel a altres grups i moviments de dones arreu del món, que d’acord amb les experiències de violència i falta de respecte, volien lluitar contra l’excessiva medicalització d’aquests processos i fer conèixer els seus testimonis i reivindicacions.

    En els últims anys les coses han anat canviant. Ara sabem que moltes de les pràctiques rutinàries obstètriques no estan avalades per l’evidència, sovint hi van en contra. Sabem que una excessiva medicalització causa situacions de iatrogènia, és a dir, danys i perills causats per les mateixes intervencions.

    L’evidència que mostra que enfocar embaràs i part com a esdeveniments fisiològics i segurs es va acumulant. Ja no reivindiquem «només» els grups de dones: la mateixa Organització Mundial de la Salut va emetre l’any 2014 una Declaració oficial amb el títol de «Prevención y erradicación de la falta de respeto y el maltrato durante la atención del parto en centros de salud«.

    En aquest text, l’organisme utilitza de forma expressa paraules com maltracte o violència, tot validant de manera oficial les nostres reivindicacions i experiències, fins ara massa sovint descartades com a relats inexperts o massa emocionals.

    La mateixa Organització Mundial de la Salut, davant del problema de la violència obstètrica i l’excessiva medicalització de l’embaràs i el part, ha considerat necessària fer una revisió sistemàtica de l’evidència per a redactar una nova Guia per a l’atenció del part, publicada a principis d’aquest any 2018. Aquesta guia advoca per una desmedicalització dels processos fisiològics que succeeixen durant el part.

    En aquesta mateixa línia, el Ministeri de Sanitat espanyol l’any 2008 va publicar Estrategia de Atención al Parto Normal en el Sistema Nacional de Salud. Tot just un any abans, el 2007, s’havia publicat des del Departament de Salut de Catalunya la Guia per a l’assistència natural del part normal.

    Els canvis en l’àmbit estructural sabem que són feixucs i sovint lents. Tot i això, de l’anterior podem entendre que la tendència haurà de ser la de la fisiologia, d’acord amb l’evidència i d’acord amb models europeus referents, que està comprovat que funcionen (com per exemple al Regne Unit o a Suècia).

    Arribades a aquest punt ens trobem en un moment decisiu i il·lusionant a Catalunya: a finals de l’any 2017 es va posar en marxa la primera casa de parts pública a Martorell, la que ha de ser i volem que sigui primera de moltes.

    Parlo de moment decisiu perquè aquesta obertura representa un compromís real des de les institucions cap a un canvi real i explícit de model:

    Un model basat en la baixa intervenció de partida, és a dir, en la fisiologia. Un model pensat des de les circumstàncies individuals de les dones, no des de l’estandarització i la massificació, que ens permet prendre decisions no només sobre nosaltres mateixes durant el part, també respecte de les cures cap al nostre nadó, tot promocionant la maternitat responsable.

    Un model que sabem, per l’experiència a altres països i per l’evidència disponible, que funciona en positiu. Un model sostenible no només a nivell de salut i experiències, també a nivell econòmic i organitzatiu.

    Cal ara empentar entre totes, les dones, les administracions, les persones professionals, perquè aquesta llavor que hem plantat es desenvolupi exitosament. Catalunya té l’oportunitat, un cop més, de ser pionera. No podem desaprofitar-la.

    Tot i la il·lusió que genera un horitzó ple de noves possibilitats per a nosaltres les dones, cal que siguem crítiques, que estiguem atentes.

    Hi haurà resistències, per descomptat. El canvi de model no és només a nivell sanitari, també representa un canvi de dinàmiques a nivell de poder estructural: al centre ara hi posem el que les dones i els nostres nadons necessitem, el que decidim que necessitem d’acord amb les nostres circumstàncies.

    No n’hi ha prou amb obrir o modificar espais. Cal seguir fent molta pedagogia, d’una banda i de l’altra. A les dones per a fomentar i fer realitat la nostra autonomia; les persones professionals hauran d’abandonar concepcions jeràrquiques i homogeneïtzadores en el seu exercici.

    Pel que fa a les cases de parts, sabem que el model funciona si al seu capdavant hi són les llevadores, ben formades, actualitzades, conscients de la seva perícia i de la seva capacitat d’autonomia com a professionals expertes en embaràs i part fisiològic, i habilitat per a detectar quin menor nombre de dones pot requerir atenció especialitzada en cas de patologia.

    Com a associació d’usuàries també ens preocupa que els criteris d’accés ara per ara siguin tremendament restrictius, i el més greu, no recolzats per l’evidència. En l’actualitat una dona amb diabetis gestacional controlada hi té vetat l’accés, o una dona a partir de determinades setmanes de gestació encara que no hi hagi patologia. De la mateixa manera, en queden excloses les dones amb cesària prèvia, malgrat que elles es beneficien especialment de la baixa intervenció.

    Les dones hem de poder escollir i tenir accés a recursos que ens beneficien, a models basats en l’evidència. No només hem de poder escollir les que podem pagar una assegurança o servei privat (per aquest motiu Dona Llum defensa una salut pública, universal i gratuïta), no només hem de poder escollir les dones amb gestacions i parts de baix risc.

    Les dones sense recursos, amb l’etiqueta d’alt risc (sovint de nou no justificada i no d’acord a evidència) seguim essent persones, seguim essent adultes, seguim essent protagonistes del part de les nostres filles i fills, seguim tenint dret a escollir en llibertat i a ser acompanyades en les nostres decisions per professionals que comparteixin o no la nostra tria, tinguin la determinació d’assistir-nos perquè siguin quines siguin les nostres circumstàncies i decisions tinguem un part el més segur, feliç i apoderador possible.

    No ens conformem a tenir maternitats segures, volem maternitats felices, apoderadores, maternitats on som subjectes, maternitat on es reconeix la nostra capacitat de mantenir-nos sanes, d’escollir lliurement el millor per a nosaltres i els nostres fills.

    La casa de parts de Martorell és un primer pas. Ara falta donar-ne molts més. Més cases de parts i que aquestes no depenguin directament d’hospitals, més llevadores (volem el ràtio one-to-one, una llevadora per a cada dona), professionals actualitzats. Volem dones apoderades, contentes i nadons contents.

  • Violència obstètrica envers les dones

    Tal com han exposat i documentat les meves companyes en aquesta sèrie d’articles sobre Violències dels sistemes sanitaris envers les dones, els nostres cossos així com processos fisiològics són sovint abordats pel sistema sanitari i mèdic des de la patologia, la desconfiança i la medicalització.

    L’embaràs i el part no en són una excepció. Les dones anem denunciant a títol individual i també des d’associacions d’usuàries com Dona Llum les experiències de violència obstètrica que vivim en processos vitalment i emocionalment tan significatius com són l’embaràs i el part.

    L’Organització Mundial de la Salut l’any 2014 va emetre una Declaració per a la Prevenció i erradicació de la falta de respecte i el maltracte durant l’atenció al part als centres de salut, denunciant que a tot el món moltes dones reben un tracte irrespectuós i ofensiu, que no només vulnera el nostre dret a una atenció digna, sinó que també amenaça el nostre dret a la vida, la salut, la integritat física i la no discriminació.

    Aquesta organització es fa ressò del nombre cada cop més elevat d’investigacions que, en consonància amb les denúncies de les dones, mostren un panorama alarmant, especialment perquè l’embaràs i el part són moments on som particularment vulnerables. A títol d’exemple es refereix a un «evident maltracte físic, profunda humiliació i maltracte verbal, procediments mèdics sense consentiment o coercitius, falta de confidencialitat», etc.

    Al nostre territori aquestes situacions també es produeixen. De fet, en comparació amb altres països de l’entorn europeu, a Espanya i a Catalunya es practica una obstetrícia altament medicalitzada i patologitzadora, sense que això impliqui una millora significativa de resultats a nivell de morbimortalitat.

    Els motius de l’anterior són variats. Per començar, essent la medicina androcèntrica en general, la ginecologia i l’obstetrícia en particular són disciplines especialment misògines, tal com posen de manifest recents estudis.

    A més a més, a Espanya i a Catalunya existeix una alta presència de medicina privada, el qual augmenta els nivells de medicalització, tot convertint les intervencions en objectes de consum més enllà de la seva pertinença intrínseca des d’una perspectiva de la salut.

    Les dones espanyoles i catalanes estem especialment educades en una cultura de l’abnegació, d’aquesta manera es justifica que pel bé del nadó ens sacrifiquem, malgrat que les intervencions proposades siguin perilloses no només per a nosaltres mateixes, també per als nadons que suposadament es tracta de protegir.

    Culturalment no es promou viure l’embaràs i el part com a moments a gaudir i viure saludablement i amb alegria, sinó com a processos en els quals tenim por constant que quelcom vagi malament i desconfiem de nosaltres mateixes i les nostres capacitats, tot posant-nos en mans de persones que ens ofereixen una atenció patologitzadora, medicalitzada i estandaritzada.

    D’aquesta manera, som un dels països de la Unió Europea amb major intervencionisme en el seguiment de l’embaràs, imposant en les dones tot un seguit de cribratges i proves diagnòstiques no recolzades per l’evidència, sense explicar-ne les raons ni oferir alternatives.

    El moment del part també està altament medicalitzat, per exemple amb uns nivells d’ús d’oxitocina intrapart amb l’única finalitat d’accelerar el procés, així com d’analgèsia peridural, dels més alts d’Europa, entre d’altres.

    El gener de 2018 Dona Llum va fer públic l’informe Néixer en Horari Laboral on utilitzant dades oficials de l’Idescat va mostrar com els centres sanitaris indueixen parts i fan cesàries que obeeixen als seus propis interessos organitzatius i no pas a raons de salut, tot posant en perill la salut de les dones i els seus nadons. Al cap i a la fi a Catalunya es practiquen més del doble d’induccions i cesàries que les que recomana l’OMS.

    Lamentablement, sovint succeeix que les persones professionals de l’obstetrícia reaccionen defensivament a les demandes i experiències de les dones. D’una banda, és difícil revisar-se i admetre que moltes de les pràctiques apreses no només no estan basades en evidència, sinó que són violència. De l’altra, tal com ja hem dit, a nivell organitzatiu no es facilita que es puguin establir relacions horitzontals amb les dones, basades en el diàleg i l’acompanyament, ja que per exemple les visites són curtes i les ràtios als paritoris preocupants.

    Perquè les dones deixem de patir violència obstètrica cal que l’embaràs i el part siguin abordats des de la fisiologia i des de la normalitat, i això passa perquè les dones coneguem el nostre cos i confiem en les nostres pròpies capacitats, tot responsabilitzant-nos de la nostra salut.

    Les persones professionals de l’àmbit de la salut han d’actualitzar-se i dirigir-se cap a una atenció despatologitzadora, abandonant pràctiques iatrogèniques i intervenint només d’acord amb criteris de salut, mai organitzatius. La professional de referència en embaràs i part ha de ser la llevadora sense excepcions, que ha de tenir autonomia per a poder exercir amb dignitat i en benefici de les dones.

    També caldria que el seguiment de l’embaràs normal fos competència exclusiva de les llevadores des dels ASSIR (atenció a la salut sexual i reproductiva) o serveis d’atenció primària, reservant la intervenció d’obstetres per als embarassos patològics o de risc en exclusiva. De la mateixa manera els protocols per a l’atenció de l’embaràs i part normal haurien de ser redactats fonamentalment per llevadores, no pas des dels serveis hospitalaris com succeeix en l’actualitat. Aquest enfocament també permetria un seguiment més proper i personalitzat.

    Podeu llegir el manifest «Per un part respectat» de Dona Llum aquí.