Just Deploy It!

Autor: Marta Pérez

  • “Es calcula que, aproximadament, dins de cada aula de secundària hi ha un cas d’anorèxia”

    Fa unes setmanes, la Generalitat va aconseguir que es retiressin de la xarxa set blogs que feien apologia de l’anorèxia i la bulímia. L’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) ha estat implicada en aquesta fita. Com ha estat el procés?

    Fa entre vuit i deu anys que estem intentant moure mecanismes per conscienciar de la realitat d’aquestes pàgines web que fan apologia del trastorn de la conducta alimentària. Nosaltres, com a Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia liderem, juntament amb l’Agència Catalana del Consum, una taula de diàleg per a la prevenció d’aquests trastorns. La nostra acció durant aquests anys ha estat observar quina afectació patien les persones que consumien aquests continguts i quines conseqüències portava. Com a resposta, vam demanar a l’Administració que en prengués responsabilitat. Vam aconseguir establir un protocol que consisteix en enviar aquests llocs web als Mossos per a què puguin valorar l’impacte del contingut que ofereixen. Actualment, hi ha un decret llei mitjançant el qual, a través d’una plataforma de l’Agència Catalana del Consum, es pot denunciar pàgines web amb continguts perjudicials. S’avisa a qui té el domini de les webs per a què les retirin de la xarxa i, si no ho fa, s’enfronta a sancions econòmiques importants.

    Quins són els diagnòstics relacionats amb els trastorns de la conducta alimentària?

    Ara mateix, hi ha quatre diagnòstics: l’anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa, el trastorn per afartament i el trastorn de la conducta alimentària no especificat. A nivell general, aquests tipus de trastorns tenen en comú característiques com la insatisfacció corporal i les alteracions en la conducta alimentària. La persona que pateix anorèxia nerviosa duu a terme una restricció alimentària que la porta a perdre pes i a tenir por d’engreixar-se. La bulímia nerviosa consisteix en episodis d’afartaments –ingerir grans quantitats d’aliment en un temps curt− amb compensacions, és a dir, expulsant aquests aliments del cos a través de l’activitat física, vòmits o mitjançant diürètics o laxants. El trastorn per afartament s’assembla a la bulímia, però la diferencia és que no hi ha aquests episodis de compensació. El trastorn de la conducta alimentària no especificat s’utilitza quan no és possible encabir a una persona en un diagnòstic concret. Quan aquesta no encaixa amb els comportaments que defineixen l’anorèxia, la bulímia o el trastorn per afartament, s’etiqueta amb aquest trastorn no especificat.

    Davant de quins comportaments ens hauríem d’alertar en una persona que podria patir anorèxia nerviosa?

    S’han de tenir en compte diferents factors, per exemple, insatisfacció corporal, aïllament i/o alteracions o canvis en l’estat d’ànim. Veiem que la persona deixa de menjar, comença a ser més selectiva amb algun tipus d’aliment, baixa de pes, desapareix menjar de casa, etc. També podem observar que la persona oculta el seu cos o bé l’exposa de manera estranya, manifesta una baixa autoestima, deixa de participar en actes socials relacionats amb el menjar i, a conseqüència, deixa d’assistir a trobades amb els amics o la família i es va aïllant de certs entorns. Pel que fa a l’estat d’ànim, la persona està més ansiosa, depressiva i irritable i això fa que la relació amb els entorns més propers canviï. El senyal d’alerta més important és percebre un canvi. Estar atents i observar els canvis de comportament de les persones del nostre entorn ens ajuda a descobrir si estan patint.

    Com s’ha de tractar a una persona que es tem que pot patir un trastorn de la conducta alimentària, per a què reconegui el què li passa i busqui ajuda?

    Si a una persona li parlem del seu cos, de menjar o de la seva salut, el trastorn es veu amenaçat i, per tant, posarà defenses. Els mecanismes que tindrà per defensar-se són fugir o atacar. És important tenir en compte que, amb aquests comportaments, el què s’està manifestant és un patiment. L’única manera en què podem connectar amb una persona que està sofrint un trastorn alimentari és preguntant-li com se sent, i no demanar-li explicacions, subratllar el què fa amb el menjar o insistint en la baixada de pes. S’ha d’entendre el trastorn de la conducta alimentària com un iceberg. La part visible es correspon amb la baixada de pes i amb el comportament envers el menjar, en canvi, a la part invisible, normalment trobem patiment emocional, traumes, conflictes, estrès, etc. El tractament consisteix en abordar aquestes qüestions emocionals, un cop estabilitzada la part alimentària.

    Quines conseqüències a nivell de salut pot tenir l’anorèxia nerviosa?

    Totes les conseqüències d’aquesta malaltia van relacionades amb les conductes, per exemple, quan la persona restringeix la seva alimentació, baixa de pes, i això deriva en altres conseqüències com pèrdua de la menstruació, sensació de fred, problemes en la percepció i sensació de gana, problemes gastrointestinals i risc cardíac. La persona té la tensió i les pulsacions molt baixes i això posa el cos en risc d’aturada cardíaca. També poden presentar-se signes cutanis: aparició de pèl negre quan el nivell de desnutrició és molt sever i que actua per protegir el cos d’infeccions, fred, etc. Altres conseqüències poden derivar-se de la autoinducció del vòmit: problemes en la laringe i la faringe, a les dents o desequilibris metabòlics.

    Quins són els serveis dels que disposeu a l’Associació contra l’Anorèxia i Bulímia?

    Com a associació, la nostra missió és informar, orientar i acompanyar les persones afectades proporcionant-los informació dels recursos de tractament que hi ha per posar solució al trastorn. No fem tractament. De vegades, realitzem un petit acompanyament per a què la persona pugui motivar-se per accedir a la cura que necessita. També acompanyem a les famílies perquè puguin tenir un espai per a elles i comparteixin com s’estan sentint en aquest procés.

    Hi ha unitats especialitzades en els trastorns de la conducta alimentària als hospitals públics?

    Hem de partir de la idea de què el trastorn de la conducta alimentària és un problema de salut mental, per tant, es necessiten professionals que treballin en aquest àmbit però, a poder ser, que estiguin especialitzats en tractar aquest tipus de trastorns. Hi ha unitats que són exclusives per als trastorns de la conducta alimentària. A Barcelona, n’hi ha a diferents hospitals: per infanto-juvenil, a Sant Joan de Déu i l’Hospital Clínic, i per adults, a Bellvitge, Can Ruti i l’Hospital de Sant Pau. A part, hi ha centres privats que també tenen diferents nivells assistencials. El què recomanem és que el tractament estigui dirigit per un equip terapèutic, no només per un professional.

    Quina és la prevalença de l’anorèxia entre dones i, també, entre homes?

    Les estadístiques indiquen que, de cada 10 persones que pateixen la malaltia, 9 són noies i 1 és noi, encara que les últimes dades que tenim són de l’any 2016. La prevalença en la població femenina jove és d’un 5%, i un 11% està en risc de patir-la. Aproximadament, es calcula que dins de cada aula de secundària hi ha un cas d’anorèxia. La insatisfacció corporal és un comportament molt habitual entre els nois i noies joves fins al punt que la normalitzem, i no ho hauríem de fer. Per això, des de l’Associació contra l’Anorèxia i Bulímia treballem en la prevenció, fomentant certs aspectes com realitzar àpats en família, promoure la bona autoestima i tenir esperit crític envers el model de bellesa.

    Creus que s’hauria d’erradicar segons quin tipus de publicitat on es mostren cossos de dones massa primes?

    El model de bellesa imperant no és només físic, sinó que li són atribuïts una sèrie de valors com èxit, benestar o triomf. I, per desgràcia, tampoc és del tot erroni, perquè estem en una societat on la imatge és molt important. No es tracta d’erradicar un model perquè sigui prim, sinó que s’ha de mostrar el què és real, i no hi ha res més real que la diversitat. La publicitat, poc a poc, ja està canviant aquest model. Empreses com Evax i H&M han introduït en les seves campanyes dones amb cossos diferents. Ens queda camí per fer, però de moment valorem molt positivament la iniciativa de marques que aposten per un canvi de paradigma.

    En un informe que publiqueu, titulat “No trobar la teva talla promou l’anorèxia”, s’afirma que dones amb índexs de massa corporal adequats tenen problemes a l’hora de trobar la seva talla. Des de l’ACAB denuncieu que el sistema de patronatge espanyol és deficient i que contribueix a la incidència de trastorns alimentaris. En què consisteix la vostra demanda sobre aquesta qüestió?

    Un dels fets que genera més insatisfacció és veure que la teva talla canvia segons la botiga on vagis. La nostra proposta consisteix en establir un sistema de talles real consensuat amb els diferents proveïdors. El sistema de talles actual està fonamentat en un model de cos, per tant, no és representatiu. A més, demandem que a les botigues se’ls doni oportunitat a totes les talles per igual i no que, d’uns mateixos pantalons, trobem tres models de 36 i un de 42.

  • La reivindicació del model Trànsit: la transsexualitat sense avaluació psiquiàtrica

    Disfòria de gènere. Aquest era el terme mèdic que es feia servir per a anomenar la voluntat de canvi de gènere. Les persones transsexuals eren considerades malaltes i la transsexualitat un transtorn que requeria d’atenció i avaluació psiquiàtrica per a tornar a la ‘normalitat’ corresponent al gènere assignat. No va ser fins el 2018 que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va excloure la transexualitat de la llista de trastorns mentals però no serà fins l’any 2022 que la nova definició sigui adoptada per tots els estats membres. Aleshores deixarà de ser una “incongruència”, una “disfòria de gènere” i passarà a definir-se com una expressió de la diversitat humana.

    A Catalunya existeix un servei, creat el 2012, que ja no feia cas d’allò que estava catalogat com a malaltia per l’OMS. Ara establert al CAP Numància, al districte de Sants-Montjuïc, es reconeix que Trànsit, aquest servei d’acompanyament a les persones Trans* de Catalunya ha desenvolupat un model d’atenció pioner al món. Trànsit ha esdevingut “la porta d’entrada a la salut de les persones trans en el sistema públic”. De fet, hi passen el 90% de les persones de Catalunya que tenen algun dubte d’identitat de gènere.

    En Marc va visitar Trànsit l’any 2015 i assegura que “en cap moment vaig sentir que volguessin extreure un diagnòstic sobre el que sentia”. Va assistir a sessions psicològiques, a petició seva, i també a un parell de teràpies de grup, però no per avaluar-lo sinó per acompanyar-lo durant el seu procés de trànsit.

    En un primer moment, com explica la ginecòloga Rosa Almirall, aquest servei està ideat com una assistència a la salut sexual i reproductiva de persones amb cossos i orientacions sexuals diverses. Però els qui assistien a la consulta eren persones transsexuals en processos de transició molt avançats. D’aquelles primeres consultes van aflorar els problemes a què s’havien vist sotmeses per part d’una sanitat que els requeria un diagnòstic psiquiàtric per determinar si realment es patia l’anomenada “disfòria de gènere”.

    Afortunadament, a Catalunya, des del 2016, ja no és necessària una diagnosi clínica per poder accedir a les cirurgies de canvi de sexe. El model Trànsit s’ha convertit en la referència. Almirall explica que l’únic requeriment que es demana per accedir al servei és tenir la targeta sanitària del Servei Català de la Salut. Normalment, les persones contacten via correu electrònic per concertar la primera visita. Tenen una llista d’espera d’entre quinze dies i tres setmanes, encara que, si reben el cas d’algú que necessita ajuda urgent, el poden atendre en 24 hores.

    Actualment, Trànsit està format per un equip de 9 professionals que comprenen entre els que hi ha una treballadora social, un metge de família, llevadores, psicòlogues, una ginecòloga i dos agents de salut. La primera visita dura unes dues hores, tant per a adults com per a menors, en les que es parla del procés vital respecte el gènere. “Qüestions com si tenen clar el canvi, disposen de suport de l’entorn, coneixen el mon trans, o si estan al corrent dels tractaments hormonals”, afirma la seva precursora, Rosa Almirall.

    Des de Trànsit s’informa sobre les possibilitats de tractament, dels canvis reversibles i irreversibles en el cos i dels possibles efectes secundaris de la medicació. Aquesta informació és imprescindible, ja que al 80% de les persones majors de 13 anys que acudeixen a la consulta, ja en la primera visita, tenen accés als preparats hormonals. Almirall reivindica, però, que Trànsit és un servei d’acompanyament a les persones, més enllà d’un grup de professionals que recepten hormones.

    És per això que s’ha convertit en un servei pioner a nivell mundial, per la seva atenció trans positiva i perquè s’ofereix en un centre d’atenció primària, amb reconeixement institucional i dotat d’un pressupost. En Marc valora l’experiència a Trànsit de forma “quasi perfecta”. I és que, també es generen debats sobre el model de trànsit. Es va donar un per exemple amb una psicòloga que, en una teràpia de grup, va afirmar que les cirurgies de reassignació de sexe no eren necessàries, sinó que constituïen una “imposició social”. En aquell moment, en Marc, que és partidari de modificar el seu cos mitjançant la cirurgia per, segons declara, sentir-se bé amb ell mateix, es va sentir jutjat tot i entendre que hi hagi persones que no ho desitgin.

    La Unitat d’Identitat de Gènere: una mirada controvertida al procés de transició

    A Barcelona, existeix la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic, la qual ha rebut nombroses crítiques per part de pacients pel tracte rebut i també, per la discriminació a què s’han vist sotmesos. Les experiències de persones que han passat per aquesta unitat estan recollides en un vídeo documental que presenta la plataforma Trans*forma la Salut, on s’expliquen els processos que s’han de passar per poder accedir a l’hormonació i a les llistes d’espera per a les cirurgies de reassignació.

    Els testimonis expliquen que, per accedir al tractament, s’havia d’aconseguir el vist-i-plau dels professionals mèdics mitjançant un diagnòstic psiquiàtric previ, a més, s’havia d’assistir a assessorament psicoterapèutic durant uns sis mesos. Passat aquest temps, es valorava si la “disfòria de gènere” persistia. Una part de les persones ateses van ser excloses del procés per considerar-les travestis. Més tard, es proposava dur a terme el què anomenaven “experiència de vida real”, durant la qual la persona s’havia de “disfressar” d’home o dona, segons la identitat sentida, i s’havia de comportar com a tal durant tot el dia. Als tres mesos es convocava a dos testimonis de l’entorn, els quals acreditaven que aquella persona havia viscut d’acord amb el nou gènere. Fins que no s’arribava al tractament hormonal, podia transcorre 1 any i mig, aproximadament.

    Al llarg del temps, no obstant, la unitat de l’Hospital Clínic ha evolucionat en les seves pràctiques, per exemple, l’anomenada “experiència de vida real” ja no s’aplica. “El nostre model va ser qüestionat per molts professionals, però moltes persones que no volien ser diagnosticades van acudir a Trànsit, i d’aquesta manera vam anar creixent” explica la ginecòloga Rosa Almirall. En Marc també va ser pacient d’aquesta unitat de l’Hospital Clínic. Per accedir-hi, va esperar quasi un any. “A l’hora de visitar la psicòloga, sí que vaig sentir que estava treien un diagnòstic però, en general, no vaig tenir cap problema amb el tracte rebut”.

    Trànsit, el camí cap a l’autodeterminació de gènere

    Trànsit només proporciona assessorament psicològic a persones que el sol·licitin expressament o en cas que els professionals que realitzen l’acompanyament vegin que la persona presenta dificultats en el procés d´autoidentificació i/o visibilització en la seva identitat sentida. “Considerem el gènere com un procés de construcció permanent. Les persones trans formen part de la diversitat humana i tenen un sentiment de no pertinença a una categoria que se’ls ha adjudicat al néixer. A Trànsit partim d’un model de salut molt diferent del què hi ha actualment”.

    Els medicaments que es recepten a Trànsit no són exclusius per a la comunitat transsexual, de fet, són estrògen i testosterona, també consumits per les persones cisgènere. Aquests medicaments estan finançats pel sistema de la sanitat pública. Per exemple, el fàrmac que pren en Marc, de forma injectada, només costa 34 cèntims. Rosa Almirall denuncia, però, que hi ha un problema de desproveïment i assenyala que, cada any, hi ha algun dels fàrmacs que passen per una temporada de manca de distribució a les farmàcies. En Marc dóna fe d’aquesta situació, ja que hi va haver una temporada que va notar que hi havia una falta de subministrament. Ell, però, no va tenir cap problema per aconseguir tots els fàrmacs que necessitava, però sí que sap d’altres persones que es van veure afectades.

    En el procés de transició, hi ha un fet controvertit com és el canvi de nom i de gènere al document d’identitat. La llei estatal anterior exigia la cirurgia dels genitals per poder fer aquest tràmit, això suposava que la persona havia de visitar un metge forense per tal que ho acredités. Però a l’any 2007 es va aprovar una nova llei en què s’exigia un informe psiquiàtric que expresés la condició de disfòria de gènere i un informe mèdic que assegurés que la persona portava dos anys de tractament hormonal, a més de la condició de ser major de 18 anys i tenir la nacionalitat espanyola.

    “Aquesta és la llei que està en vigor actualment. Fa dos anys que s’està treballant per canviar-la i anar cap a un camí d’autodeterminació de gènere, és a dir, que qualsevol persona pugui anar al registre civil i canviar de nom i gènere sense cap requisit, però en aquests moments el procés està aturat”, sentencia Almirall. A l’octubre de 2018, i gràcies a Chrysallis, l’associació de famílies de menors transsexuals, s’ha aconseguit que es permeti canviar el nom al DNI sense cap requeriment, encara que no el gènere. En Marc va poder fer el canvi de nom al document d’identitat de forma ràpida, als 9 mesos de començar el tractament hormonal. “Em van demanar un informe psicològic i un altre de l’endocrí al·legant que havia passat el tractament, tot el procés va ser ràpid”.

    Pel què fa a les cirurgies de reassignació de gènere, a Catalunya estan finançades des de l’any 2006 i en aquell moment es duien a terme 30 intervencions a l’any: 15 masculinitzacions de pectoral i 15 vaginoplàsties. Al 2012, enmig de la crisis econòmica, es van reduir a 15 operacions. Ara es duen a terme 70 intervencions a l’any i no només a l’Hospital Clínic, sinó també a Can Ruti i Bellvitge.

    Almirall creu que, en els últims anys, la lluita trans està agafant una embranzida important però reconeix que és una lluita complexa perquè es tracta d’acabar amb la base de l’estructura sexe/gènere tan rígida que existeix i que ens encasella en un perfil determinat. “El nostre desig és que la societat tingui una mirada més àmplia sobre el gènere. Aquesta és una revolució pendent que ens farà a tots molt més lliures”.