Just Deploy It!

Autor: Maria Rovira Torrens

  • La salut no pot ser un negoci

    La salut no pot ser un negoci

    El 7 d’abril va ser el Dia Mundial de la Salut i precisament aquella matinada la vaig passar a urgències d’un hospital públic de Catalunya. Malauradament, en més d’una ocasió al llarg de la meva vida he estat ingressada, jo o bé una persona propera a mi, a un hospital públic; aquest fet fa que, quan t’hi trobes, te n’adonis de les múltiples mancances estructurals –mai del servei dels professionals, que fan el que poden amb els recursos que tenen i, la major part de les vegades, de la millor manera possible– existents a la sanitat pública. Així doncs, les reivindicacions per una sanitat pública, universal i de qualitat passen a ser una necessitat més que evident per a les persones que accedim a aquesta i que és la majoria de la societat, no ho oblidem.

    I a què ens referim quan parlem de sanitat pública, universal i de qualitat? Doncs ens referim a una sanitat que sigui de titularitat pública així com que estigui gestionada des de l’administració pública, amb el finançament adequat pels múltiples serveis existents, així com els diferents àmbits que afecten la garantia d’aquest dret.”

    Actualment, fer realitat aquesta sanitat pública universal i de qualitat passa, entre d’altres qüestions que exposarem al llarg de l’article, per ser conscients que hi ha consorcis, fundacions, grups empresarials que reben diners públics.D’aquesta manera, és imprescindible que tots aquests espais passin a ser de titularitat i gestió 100% pública per tal de poder donar resposta a les necessitats de les persones –siguin treballadores o bé pacients– i no a continuar generant beneficis econòmics per uns pocs. Alhora, cal que les decisions sobre el funcionament dels diferents serveis de l’àmbit de la salut responguin a interessos comuns, a interessos compartits i col·lectius que posin la salut, les cures, l’atenció, les condicions laborals de les treballadores al centre.

    Al mateix temps, quan parlem d’aquesta sanitat que ha d’estar a l’abast de tothom i que ha de respondre a interessos del conjunt de la societat, hem de parlar de la necessitat de revertir les retallades dels darrers anys, així com d’internalitzar aquells serveis bàsics i imprescindibles que avui dia són gestionats per empreses privades que es lucren a costa de mercadejar amb un dret tan bàsic i tan fonamental com és la salut.

    I no podem deixar de parlar de la situació de les treballadores de l’àmbit de la salut; necessitem condicions laborals dignes per a totes elles. Són treballadores, que com moltes d’altres en altres àmbits, s’hi deixen la pell; que amb molt poc han de donar resposta a situacions molt complexes. Per tant, aquestes condicions dignes van sobretot d’acabar amb la inestabilitat, els constants canvis de lloc, que existeixin les places necessàries per a cobrir la feina real existent als diferents centres –en tots els seus estaments, des de la primària fins als hospitals–. Alhora, també va del fet que totes les treballadores siguin considerades treballadores sanitàries i revertir les externalitzacions de serveis com són les treballadores de neteja i de cuina.

    Finalment, em sembla imprescindible parlar de la importància que les polítiques en matèria de salut posin al centre els determinants socials de la salut –deixant de considerar la salut com a quelcom neutre on la desigualtat estructural dels diferents àmbits de la nostra societat hi té un impacte directe. Alhora que posem al centre aquests determinants és imprescindible enfortir el treball comunitari, dotant de pressupost, de personal i de coneixement específic per a generar xarxes comunitàries que apoderin a les persones a ser agents actius de la seva pròpia salut i teixint així xarxes que garanteixin una disminució dels factors de risc. Així doncs, també som les persones que fem ús del sistema sanitari les que coneixem les mancances i aquelles qüestions que caldria millorar; per tant, també hauríem de ser part activa de les polítiques de salut, hauríem de poder decidir sobre el funcionament d’aquestes, amb la nostra participació faríem evident les mancances actuals i podríem caminar cap a una sobirania en l’àmbit de la salut.

    Cada dia hauria de ser el Dia Internacional de la Salut, i cada dia hauríem de ser conscients de tot el que necessitem per garantir el dret a la salut del conjunt de la societat. Que no calgui ser atès a urgències per ser, conscients de nou, del conjunt de mancances actuals. I sobretot saber qui són els responsables i què cal fer per revertir la situació actual. Perquè la salut no pot ser un negoci. Mai.

  • Joves i pantalles. Ens podem imaginar d’altres escenaris possibles?

    L’ús dels mòbils entre els joves és un debat que està a l’ordre del dia. És evident que el seu ús creixent, així com la manca d’eines i estratègies des dels diferents àmbits polítics i socials per abordar les múltiples derivades de la seva utilització, és una realitat que cada vegada més preocupa a una gran part de la societat. Per què? Per múltiples causes, però sobretot perquè d’una manera o altra, estem veient les conseqüències de no haver posat cap tipus de límit, tampoc a nosaltres mateixos –els adults– des de l’aparició i el creixement exponencial i frenètic d’aquestes tecnologies.

    Alhora, més enllà de la utilització d’aquests dispositius cadascú a casa seva, l’hi hem de sumar una nova problemàtica: la seva implantació en l’àmbit educatiu a partir del que es va anomenar la innovació educativa a les aules d’arreu del país; aprendre a través de les pantalles, sense tenir en compte les conseqüències d’aquest ús, ha estat també una realitat que ara hem de saber tractar i que requereix d’una reflexió profunda de com es prenen les decisions en aquest país, també en matèria d’educació. Així doncs, veure els impactes creixents de l’ús de les pantalles en el desenvolupament de les capacitats cognitives així com també de les habilitats interpersonals –comunicatives, d’empatia, d’autonomia– escoltant els professionals que es dediquen a estudiar-ho així com aquelles que dediquin gran part de la seva vida a abordar les conseqüències d’aquestes exposicions em sembla de mínims tenint en compte la situació.

    Ara bé, a mi em sembla interessant abordar per què ens relacionem infants, joves i adults amb aquests dispositius, ja que d’una manera o altra totes les persones vivim en un món interconnectat en el que quedar-ne al marge és pràcticament impossible a dia d’avui, i quines alternatives proposem. D’aquesta manera, més enllà d’abordar el debat des de si s’han de prohibir els mòbils a les aules o si els pares han de saber marcar-se límits a ells mateixos i també als joves i infants pel que fa l’exposició a aquestes pantalles, m’agradaria parlar sobre quina és l’alternativa que nosaltres podem oferir, en concret als joves, perquè coneguin la vida més enllà d’aquests dispositius; en què estem fallant els adults si tenim infants i joves que trien de manera constant i diària relacionar-se a través dels telèfons mòbils, de les xarxes socials i de les múltiples aplicacions a les quals tenen accés. Com ens està també ofegant un sistema que sovint premia la immediatesa, la rapidesa, la individualitat per sobre de la reflexió, la tranquil·litat i el col·lectiu. I sobretot com aquests sistemes de funcionament ens prenen allò més important: el temps per viure en comunitat.

    Així doncs, ens estem imaginant altres escenaris possibles? I encara diria més, estem donant les eines i posant els recursos per tenir altres imaginaris? Sembla que a dia d’avui tinguem més interès ens explicar quins són els fracassos dels joves actuals així com la seva situació de vulnerabilitat –que per cert, son fracassos dels quals nosaltres ens som responsables, així com també de la vulnerabilitat i precarietat a les que els estem exposant– que no pas en explicar, més enllà de les prohibicions, quines són algunes de les alternatives que ens poden ajudar a revertir aquesta individualització, aquest aïllament, aquesta incapacitat de relacionar-se entre iguals, aquesta vulnerabilitat emocional en la que es troben molts joves.

    I una de les respostes la vaig trobar l’altre dia quan vaig tenir l’oportunitat d’acostar-me a un espai dinamitzat per joves, en el que ells estaven al centre de l’activitat en un espai públic d’un poble i podien ser qui volien ser sobre l’escenari. No hi havia cap jove enganxat al mòbil durant aquella estona; els joves parlaven entre ells i ballaven al ritme de qui estava cantant en aquell moment. Més de 15 joves van passar per l’escenari aquella tarda. I és que els joves, el que potser necessiten –de la mateixa manera que necessitàvem nosaltres quan ens organitzàvem als nostres barris per defensar el dret a l’espai públic i reivindicàvem un oci que no fos negoci per tal de desmercantilitzar les nostres vides– és tenir espais per poder relacionar-se, per poder decidir com es volen relacionar i a través de quines activitats; els joves necessiten que els adults els cedim poder per poder desenvolupar activitats que els agradin, que els permetin relacionar-se des de la igualtat. Quan els joves coneixen aquests espais, quan els joves parlen entre ells, quan tot deixa d’estar mediatitzat per un aparell i quan es dilueixen en la comunitat; els joves tasten una mica de la llibertat que en algun moment nosaltres també hem necessitat. Tasten el que és sentir, viure i responsabilitzar-se d’allò que estan vivint, d’allò que estan pensant i d’allò que estan fent.

    Per tant, més espais per joves, més activitats pensades des dels joves i per a les joves, fora de la mirada adultocentrista, més comunitat i més espais autogestionats i polítiques de joventut pensades amb una mirada actual i menys prohibicions i assenyalaments cap aquells que, senzillament, estan vivint i sobrevivint en un món que, no ho oblidem, no són ells qui l’han construït. Si no els cedim el poder d’imaginar-se i fer realitat d’altres escenaris a la comunitat, de ben segur que no ens en sortirem; ni ells, ni nosaltres.

  • El negoci del malestar emocional i psicològic

    Darrerament, s’ha posat sobre la taula la necessitat de tenir cura de la nostra salut mental; aquest fet, imprescindible i necessari, ha fet que moltes de les persones que no hi poden accedir en el sistema de salut (de manera regular o amb la celeritat que preveien) —en gran mesura a causa de la manca de psicòlegs i la poca inversió actual per revertir aquesta situació— hagin començat a fer teràpies a través de l’atenció privada. 

    En paral·lel, s’ha desplegat tot un seguit d’influencers i instagrammers; persones amb molts seguidors i veus pròpies, que apel·len a la cultura de l’autoconeixement i a eslògans i frases buides que arriben a milers de persones a través de les xarxes socials. Aquest fet suposa un intrusisme laboral claríssim en l’àmbit de la psicologia, però allò més greu és que generen discursos i difonen continguts que, en moltíssimes ocasions, no estan validats científicament ni apel·len als sistemes d’opressió —i, per tant, ens responsabilitza únicament i exclusiva a nosaltres del nostre benestar—, i tampoc ens aporten una visió que ens pugui ajudar en un moment concret de les nostres vides.

    D’aquesta manera, ens trobem amb moltes persones que han decidit fer negoci amb el que hauria de ser, d’una banda, una atenció totalment pública, sense ànim de lucre, a l’abast de tothom i que, a més, no tenen prou coneixement ni prou formació per exercir com a allò que ells anomenen terapeutes.

    Aquest fet genera dues derivades: la primera és que per fer negoci, tot s’hi val i, per tant, aquests eslògans, aquestes frases buides que ens responsabilitzen de manera individual, sense abordar l’arrel dels sistemes d’opressió, generen un impacte en cadascun de nosaltres que, paradoxalment, van en contra de la nostra salut mental. Alhora, una segona derivada és que tenim persones que han fet alguns cursets “online o vivencials” que se senten amb prou legitimitat —pròpia i col·lectiva— per atrevir-se a abordar problemes complexos com són els malestars psicològics i emocionals de les persones que atenen i que necessiten d’una perspectiva biopsicosocial per ser abordats.

    No seré jo qui digui que quan tens una carrera de psicologia ja pots exercir i abordar la complexitat dels mons emocionals i mentals de les persones, però sí que em sembla necessari posar sobre la taula que la carrera t’ajuda a veure la complexitat de la realitat, els diferents sistemes que operen en el benestar d’un individu i d’un col·lectiu. Al mateix temps, la formació específica en psicologia social et dona les eines necessàries per entendre les causes de les diferents problemàtiques socials que ens acaben impactant com a societat i, per tant, per comprendre que allò que ens està passant no és responsabilitat nostra únicament i exclusiva, sinó que hi ha uns sistemes socials i econòmics —de valors, de creences, de desigualtat— que ens afecten i que, per tant, no estem soles amb els nostres malestars. De la mateixa manera, la psicologia clínica ens dona eines per abordar desordres d’origen biològic en el nostre organisme; per entendre el seu funcionament, així com aplicar un abordatge biopsicosocial de la realitat de les persones amb el treball interdisciplinari, quan és necessari.

    Al mateix temps, ens trobem en un moment on sembla que qualsevol cosa és una patologia, és a dir, ho estem psicopatologitzant tot. I això implica posar etiquetes als diferents malestars, quan, de fet, viure i sentir emocions que no ens agraden —tristesa, ràbia, ira, enuig— és precisament un símptoma de salut; aquestes emocions hi han de ser perquè ens donen informació sobre allò que ens impacta. Totes ens diuen alguna cosa i la clau de tot plegat és què en fem, d’això; amb quina intensitat i freqüència les sentim, si ens permeten encarar-nos a l’acció o, per contra, ens immobilitzen. Sovint, les etiquetes que posem als nostres malestars, més que aportar-nos solucions, ens estigmatitzen i empitjoren el nostre procés de recuperació cap a una vida on el benestar sigui present.

    I, si en un moment donat, sentim que necessitem un professional que ens acompanyi perquè volem canviar coses i no sabem com, o bé perquè ens trobem en una situació de desorientació o malestar constant, és important saber qui és la persona que ens acompanyarà. Per això, cal comptar amb professionals amb una formació i experiència en el camp de la psicologia, que ens assegurin que les teràpies que duran a terme funcionen —que estan validades científicament, perquè n’hi ha, i moltes, que compten amb evidència científica que demostra el seu impacte en les persones i en el tractament—. També cal preguntar des de quina perspectiva treballarà la persona amb nosaltres; delimitar quin serà l’objectiu de l’acompanyament, com l’avaluarem i des de quina perspectiva en relació a les qüestions socials i sistèmiques actuarà (tindrà perspectiva interseccional, feminista i comunitària?). Finalment, ens caldrà saber quin serà el pla de treball, la durada de la intervenció o, sobretot, quins seran els indicadors que caldrà tenir en compte per acabar la relació d’acompanyament.

    Així doncs, tenint en compte que els sistemes d’opressió ens vulneralitzen, necessitem, d’una banda, estratègies comunitàries per fer front a les conseqüències emocionals i psicològiques que això implica i, al mateix temps, que totes nosaltres ens assegurem que en un moment donat comptarem amb una persona qualificada i que tingui el coneixement científic i social necessari per acompanyar-nos en un moment de les nostres vides. Cal que tinguem i teixim eines d’empoderament i cal que lluitem perquè hi hagi els professionals necessaris i perquè l’accés a ells i elles sigui públic i universal.

  • Volem que els assistents robòtics intel·ligents substitueixin les relacions humanes?

    Aquesta darrera setmana llegíem que la Generalitat treia una nova mesura per combatre la soledat en la gent gran. La mesura destinarà 5,5 milions d’euros provinents dels fons Next Generation a adquirir un miler d’assistents robòtics intel·ligents per tenir cura de la salut i millorar la qualitat de vida de la gent gran que viu sola, combatent també la soledat no desitjada. 

    I és que, precisament, l’estudi més llarg de la història sobre el desenvolupament dels adults, fet per científics de la Universitat de Harvard al llarg de més de 80 anys —i que encara segueix en curs— ja destacava els diferents elements imprescindibles per tenir una bona vida. Robert Waldinger ha assegurat en diferents entrevistes que, mentre que l’aïllament és un destructor de l’estat d’ànim, les connexions personals creen una estimulació mental i emocional que les converteix en potenciadores automàtiques de l’estat d’ànim.

    Però, poden els assistents robòtics intel·ligents substituir aquestes relacions humanes? O quina realitat i quines desigualtats existeixen per tal que haguem de recórrer a aquesta tecnologia també per combatre la soledat no desitjada? Volem construir una societat incapaç de combatre aquesta soledat de les persones amb més lligams i vincles interpersonals i apostant doncs per l’entrada d’assistents robòtics com a política pública?

    Som conscients que, actualment, vivim en una societat on, malauradament, el treball reproductiu, el que fa possible la vida, el de les cures, el que es basa en les relacions interpersonals i la comunitat, ha quedat relegat a un segon terme i on la centralitat la té el treball productiu —que, en els millors casos, ens permet arribar a final de mes i pagar les factures— i que ens ocupa la major part del nostre dia a dia. Aquest fet ens comporta haver de fer equilibris per poder tenir cura de les persones amb qui convivim o bé que conformen el nostre sistema relacional; la gent gran, els nostres infants, les persones amb diversitat funcional o aquelles persones que es troben vulnerabilitzades cada vegada més per un sistema econòmic i social on el benestar físic, emocional i psicològic no és la prioritat. De fet, les persones —majoritàriament, dones— que treballem en feines reproductives (educadores, treballadores familiars, treballadores socials, infermeres, psicòlogues…etc.) ho fem en pitjors condicions laborals i menor salari.

    Quan aquests equilibris son assumits per la família també veiem que són fets majoritàriament per dones —un estudi de la Universitat de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra conclou que, cada any, les dones dediquen 800 hores més que els homes a les tasques de la llar i als fills—. Però més enllà de la cura, de les necessitats més bàsiques que les persones necessitem i que entenem que també haurien d’estar sostingudes per la comunitat i pel sistema públic, necessitem vincles i lligams afectius; necessitem l’escolta activa, necessitem l’empatia i la companyia. I ho necessitem fora de les xarxes socials i les pantalles. Al llarg de la nostra vida, necessitem sentir que formem part d’alguna cosa, que som importants per a algú, que pertanyem a un barri, a una comunitat, a una llar, a una família —en la que naixem, o bé que escollim—. I això requereix canviar les prioritats individuals i també col·lectives; canviar la piràmide de les coses importants i les que no ho són tant; així com els valors que imperen actualment i que van en detriment de la salut de les persones. 

    El sistema capitalista és un model econòmic ferotge, sí, però també ho són els valors i el conjunt de creences que l’acompanyen i que arrelen en cada un de nosaltres: “treballar més et fa ser millor company de feina”, “anar estressat és tenir una vida plena”, “has de descansar durant el cap de setmana —si tens la sort de tenir 2 dies de festa— per poder rendir al màxim a nivell laboral durant la setmana”. I és que, precisament, són aquestes creences les que ens empenyen a unes accions determinades i a com ens situem en relació al món productiu el que fan que sigui possible que tot giri, que res canviï i que el treball reproductiu, el treball de cures, però també els vincles i l’activitat comunitària que sabem que és imprescindible per a la nostra salut emocional i mental quedin eternament relegades a un espai on vivim en núvols de cansament, on el nostre sistema nerviós va permanentment estressat. I, per tant, allò que sabem del cert que és el major protector de la nostra salut mental acaba esdevenint un neguit constant per veure si ho podrem acomplir o no, si arribarem a tot o no. Per preservar la nostra salut, la nostra comunitat, els nostres vincles, necessitem canviar aquest esquema imposat i que ens està malmetent diàriament.

    Així doncs, l’entrada d’assistents robòtics intel·ligents a la política pública, entre d’altres motius, per revertir la situació de soledat no desitjada de la gent gran o millorar el seu estat emocional evidencia una vegada més la nostra incapacitat com a societat —com a conseqüència dels diferents poders polítics i econòmics hegemònics actualment— de posar al centre la comunitat i les relacions humanes. Alhora, ens mostra la manca de recursos materials que ens priva també de posar per davant aquell treball que sustenta les nostres vides físicament i emocional; de tenir les eines per fer-ho des de la proximitat, des del disposar del temps per tenir una conversa, per escoltar i fer companyia; per fer-ho teixint comunitat i espais on tinguem cura les unes de les altres. I, sobretot, espais que puguin ser intergeneracionals i on totes hi tinguem cabuda.

  • De què hauríem de parlar quan parlem de salut mental?

    El passat 10 d’octubre va ser el dia internacional de la salut mental; així doncs, durant tot el dia i fins i tot la setmana, els mitjans de comunicació es van omplir de xifres en relació a la situació complexa i dramàtica que vivim pel que fa a la salut mental del conjunt de la població.

    Es posava especial èmfasi en la salut dels i les joves, tenint en compte les dades actuals, que mostren el creixent malestar emocional en diferents formes; ansietat, depressió, trastorns de la conducta alimentària, addicció a les pantalles, conductes autolítiques, entre d’altres.

    El cert és que, des de la pandèmia, hi hagut un canvi de paradigma que ha fet aflorar la situació de la salut mental, posant en evidència i apuntalant la idea que la salut mental és també salut. Així doncs, sembla que per fi hem entès que aquesta no pot ser l’eterna oblidada de la salut, que s’ha de visibilitzar. Per això és necessari que les diferents administracions hi dediquin recursos per poder d’una banda, fer front al creixent malestar emocional existent, i per l’altra, detectar i prevenir l’augment d’aquestes xifres. Xifres que és important recordar que son persones, patiment i dolor. Molt dolor.

    Tanmateix, escoltant les tertúlies als diferents mitjans de comunicació, vaig trobar a faltar anàlisis més complexes de la realitat. Anàlisis que ens puguin explicar per què ens trobem en aquesta situació; quines són les causes estructurals i materials que estan generant una situació tan preocupant pel que fa a una cosa tan bàsica, important i imprescindible com és la nostra salut mental. I alhora que trobava a faltar aquests anàlisis, faltaven també propostes que anessin més enllà d’augmentar els professionals de la salut -és evident que necessitem més psicòlegs al sistema públic, que les llistes d’espera de dos mesos per ser atès al sistema sanitari en matèria de salut mental és una vergonya des de qualsevol punt de vista, del pacient, del professional etc.-,  però necessitem respostes que siguin sistèmiques. Respostes que abordin els pilars de la situació en la que ens trobem actualment i que estan aguditzant el conjunt de problemàtiques socials que correlacionen directament amb la nostra salut. Només aplicant i portant aquests anàlisis fins al final començarem a trobar l’estratègia i la mirada necessària per a començar a contenir la realitat actual en aquesta matèria.

    I és que les xifres pel que fa la situació de la salut mental són només la punta de l’iceberg d’un sistema econòmic i social que destrueix la capacitat de poder viure dignament a una majoria important de la societat. Per què? Perquè malgrat sabem que tots i totes, independentment de la classe social, del nostre gènere, orientació sexual i procedència podem patir un trastorn mental, també sabem que no arribar a final de mes, ser dona, pertànyer a un col·lectiu discriminat o vulnerabilitzat és un factor de risc per a patir un trastorn mental i alhora també un factor que condicionarà absolutament la nostra recuperació.

    Així doncs, no podem parlar de salut mental sense parlar de totes les discriminacions, de totes les situacions generades per uns pocs que condicionen a la majoria de la societat; cal que assenyalem doncs les causes; què és el que provoca un estrés constant en el nostre sistema nerviós que facilita que a mig o llarg termini puguem tenir una depressió? Què és el què ens genera ansietat cada dia quan arribem a casa? Què és el que ens empeny a tenir conductes hipervigilants amb allò que mengem o amb allò que vestim, o amb què pensaran? Què és el que em genera ràbia cada dia quan torno de treballar? D’on ve la frustració i esgotament que sento quan, un dia més, el telèfon no sona per tenir una feina? Les respostes a aquestes preguntes són la clau per a saber quina és la pota imprescindible per abordar la situació actual.

    D’aquesta manera, la feina dels psicòlegs, educadors, treballadors socials i psiquiatres queda absolutament coixa sense recursos materials, canvis estructurals en el funcionament del sistema per tal de poder donar resposta a les persones que es troben en situació de fragilitat i que necessiten un tractament i un acompanyament. Falten recursos per a poder fer acompanyaments psicosocials i que realment puguin fer desaparèixer (minvar, disminuir?) l’estrés que dia a dia malmet l’estructura psicològica, emocional i física de les persones que atenem. Per què si tu vols, no pots. Perquè ens han venut aquestes idees neoliberals i aquests valors que responen a una lògica individual que no són certs i que cal que per tots els mitjans assenyalem. Hem de tenir present que aquests missatges van absolutament en contra de qualsevol estudi científic en matèria de salut mental. Aquests són missatges que volen responsabilitzar-nos de tot allò que ens passa, deixant de banda tots els sistemes -econòmic, social i de valors- que sostenen un model actual que ens està asfixiant cada dia més. De fet, el que sí sabem és que sentir-nos part d’un col·lectiu, el de pertànyer a una comunitat, és un factor protector de la nostra salut mental així com reparador en els processos de recuperació. I aquí és on hem de posar el focus també: cal construir comunitat.

    Finalment, un cop haguem situat el debat i les causes allà on toquen, ens caldrà revisar quines eines i estratègies podem adquirir com a persones que ens puguin ajudar a abordar els diferents conflictes que genera el fet de viure. Aquelles eines que ens ajudin a nosaltres mateixos a poder ser conscients d’allò que sentim, del per què, de què en fem amb les emocions, de com actuem davant dels diferents embats i de com ens relacionem amb les persones del nostre entorn. Ens podrem preguntar també si estem prioritzant la nostra xarxa i la nostra comunitat o no. Podrem, en definitiva, començar a construir una nova manera d’estar al món que el faci més vivible i sostenible emocionalment. De moment, ens queda un llarg camí per recórrer.