Just Deploy It!

Autor: Óscar F. Civieta

  • Audita Sanidad denuncia l’augment de les concessions públic-privades

    Les col·laboracions o concessions públic-privades (CPPs), aplicades principalment a la sanitat o l’educació, s’han disparat en els darrers anys a Espanya. Sota el mantra que allò privat és “més eficaç”, apunta l’últim informe de l’Auditoria Ciutadana del Deute en Sanitat (Audita Sanidad), “cal convidar i facilitar al sector privat a la seva participació en els sectors que tradicionalment han estat de domini públic perquè vagin funcionant millor”.

    En aquest estudi, que porta per títol Les Col·laboracions Públic Privades en el procés de privatització de la sanitat pública, recorden que aquest sistema va néixer el 1992 al Regne Unit “com una estratègia comptable per esquivar les restriccions del Govern sobre l’endeutament públic, punt que continua essent la principal atracció per als governs i les institucions internacionals”.

    24 hospitals a Espanya són fruit de la col·laboració públic-privada

    Des d’Audita Sanidad diferencien els dos casos més habituals d’aquesta col·laboració que es donen a la sanitat. D’una banda, el conegut com a model PFI (de l’anglès Private Finance Initiative). Consisteix que empreses privades, la majoria empreses constructores, executen i financen la construcció dels hospitals segons un contracte de concessió d’obra pública a canvi de rebre un cànon anual per l’arrendament de l’edifici i, el què és més nou, per la provisió dels serveis no sanitaris durant 30 anys”, detallen.

    L’altra variant és el PPP (Public Private Partnership), que, segons l’informe, es diferencia de l’anterior en el fet que “la gestió dels serveis sanitaris i els mal anomenats no sanitaris correspon a una empresa privada”.

    Amb aquestes concessions a llarg termini, “el finançament es fa mitjançant una remuneració per càpita de l’Administració en funció de l’àrea sanitària coberta i un pagament addicional pels pacients que, sense estar a la seva àrea de cobertura, volen tractar-se als seus centres a través del sistema de lliure elecció d’hospital”, assenyalen.

    Actualment, amb la informació recollida per Audita Sanidad hi ha a Espanya 15 hospitals adjudicats que s’han dut a terme amb el model PFI i vuit amb el PPP.

    Destaquen els 11 que hi ha a la Comunitat de Madrid i els quatre de la Comunitat Valenciana, que, segons els autors de l’estudi, “han estat l’avantguarda i el laboratori en l’aplicació de les polítiques neoliberals”.

    “La col·laboració públic-privada és el mètode més car de finançament”

    Prenent com a fonts diferents estudis elaborats, entre d’altres, per l’Observatori del Deute a la Globalització, el Tribunal de Comptes Europeu o Eurodad, a Audita Sanidad assenyalen que les CPPs són, “en la majoria dels casos, el mètode més car de finançament”, cosa que es deu “al tipus d’interès més alt per a les operacions de finançament privat en comparació dels préstecs al Govern, al fet que les empreses del sector privat esperen obtenir un benefici de la seva inversió, que s’afegeix al cost global de la inversió; o a l’augment del cost final d’un projecte a causa dels costos de renegociació”.

    Asseguren que la concessió al sector privat de serveis públics porta implícites “retallades financeres, fragmentació d’activitats, contractes i subcontractes, reducció de personal i precarització, degradació de les infraestructures dels serveis públics, i, sobretot, la introducció com a llei suprema de la rendibilitat econòmica, degradant el caràcter de servei públic i promovent la inviabilitat de l‟estat social”. Per tot això, afegeixen, “desmuntar els sistemes sanitaris públics és un mitjà per restringir drets, traslladar la despesa d’algunes prestacions sanitàries a la població i apropiar-se les multinacionals, entre d’altres, de l’assistència sanitària, de les assegurances mèdiques i dels fons públics destinats a la sanitat”.

     

    Aquest article ha estat publicat originalment a La Marea

  • Què han fet els governs amb les residències després de la Covid-19?

    No han passat ni dos anys des d’aquell dramàtic gener de 2021 en el qual van morir 788 persones en les residències de persones grans d’Espanya per causa de la COVID-19. Llavors (i ja amb anterioritat), els governs autonòmics intervenien d’urgència aquests centres i prometien canvis estructurals en el sistema quan la tragèdia donés un respir. Però el que avui és peremptori, ràpidament es torna en postergable. Les promeses i necessitats urgents llangueixen amb esbalaïdora celeritat, i nous problemes irrompen en la realitat amb el desplaçament dels anteriors a l’oblit, per molt desgraciats que fossin els seus efectes.

    A Espanya es van intervenir de manera completa 89 residències davant la impossibilitat del seu equip gestor de tirar-les endavant. Els diners públics van rescatar entitats (en la seva majoria) privades. Quan va venir la calma –com si res hagués passat– van tornar a la seva gestió anterior. Sense fiscalització. Sense càstig. Sense sancions.

    Segons la radiografia actualitzada setmanalment (amb dades oficials) per RTVE, en les residències espanyoles han mort més de 34.000 persones per coronavirus. En algunes comunitats ja s’ha canviat la normativa. En unes altres es farà, previsiblement, a curt termini. I hi ha en algunes en les quals tot continua igual. Com si res hagués passat.

    Augment de ràtios

    A Madrid, on aquest drama té aspecte de tragèdia negligent, han mort gairebé 7.000 persones. Mai se sabrà quantes s’haurien salvat de no haver-se signat el protocol –que va revelar Infolibre.es– que va impedir la derivació a l’hospital d’uns certs pacients. En la comunitat presidida per Isabel Díaz Ayuso es van intervenir 14 residències (tres públiques i 11 privades). Totes han tornat ja a la seva gestió anterior i no hi ha hagut sancions.

    El setembre del 2021, el Govern madrileny va aprovar un nou acord marc que eleva en cinc punts les ràtios de personal. Així, la ràtio global es queda en 0,47 (47 professionals per cada 100 pacients) per a metges, infermeres, gericultors, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, treballadores socials o psicòlegs; en 0,33 exclusivament per a gericultors; i en 0,12 per a professionals de la neteja i la manutenció.

    Aquest conveni incrementa en un 40% la inversió per a més de 8.800 places en centres de majors i facilita la creació d’unitats de convivència més reduïdes: de 12 a 24 persones. A Balears, on en les residències han mort 407 persones, s’ha passat de 28 a 33 gericultors per cada 100 pacients. La ràtio global ascendeix de 52 a 57 persones per 100 residents. A les illes es van intervenir dues residències (totes dues privades), que no han estat sancionades.

    Algunes comunitats van apostar per intervencions parcials, en les quals l’Administració prenia el control de la gestió sanitària i deixava l’altra en mans dels seus gerents habituals. És el cas de Castella-la Manxa, on es va intervenir sanitàriament una residència privada: la de la Fundació Elder a Tomelloso, que ja ha recuperat el control total. Segons informa el Govern autonòmic, es va obrir un procediment judicial contra aquesta residència, que va quedar sobresegut i arxivat, primer pel Jutjat d’Instrucció de Tomelloso i després per l’Audiència Provincial.

    En els centres de persones grans d’aquesta comunitat han mort 3.268 persones grans. Des de llavors, hi ha hagut diversos canvis normatius destinats a la “modernització, millora i digitalització dels centres”, a més d’un decret que estableix les condicions bàsiques d’aquests. Aquest inclou un augment de l’exigència de personal, que es queda en una ràtio mínima global de 0,47 professionals per persona usuària.

    Cantàbria va ser una de les autonomies en les quals no va ser necessari realitzar intervencions. 370 persones van morir en les seves residències. El 26 de març del 2021 es va aprovar una ordre que limita la mida de les instal·lacions a un màxim de 120 persones, que han d’organitzar-se en mòduls, com a molt, de 30. També es van apujar les ràtios, que, en aquest cas, s’expressen per hores de prestació de serveis per cada 100 usuaris.

    En les residències de Navarra van morir 677 persones, on cinc centres van passar al control foral. De nou, aquestes van ser retornades als seus administradors sense cap punició. A través del decret foral 92/2020, de 2 de desembre, s’estableixen noves ràtios, que van des dels 0,04 dels centres d’inclusió social fins als 0,60 dels llocs en els quals estiguin persones amb discapacitat (gran dependència o dependència severa).

    Altres mesures

    Nou residències (vuit privades i una pública) van ser intervingudes a Aragó durant la pandèmia. No hi ha hagut sancions i totes menys una han tornat ja a la seva gestió anterior. L’excepció és la Residència Villa de Ejea, que s’ha sotmès a un canvi d’ens controlador impulsat pel Govern d’Aragó.

    En les residències aragoneses han mort 1.875 persones. L’Executiu ha emès diverses ordres, l’última del passat 21 d’abril, en les quals es fa referència a aspectes com que els centres han de tenir un pla de contingència, disposar de mitjans de protecció adequats per a prevenir riscos de contagis i la formació del personal

    A més, el 6 de febrer de 2021 es va aprovar per unanimitat en les Corts d’Aragó un dictamen per canviar el model residencial. Les exigències de personal en els centres d’aquesta comunitat s’estableixen per un decret de 1992 i són de 0,25 en les residències d’ancians; 0,30 en les mixtes, i 0,35 en les assistides.

    A Astúries, on van morir 920 persones grans, també es va optar per intervencions sanitàries. Molt nombroses: 240 centres van necessitar ajuda (193 privats i 47 públics). Des de la Conselleria de Drets Socials i Benestar del Principat expliquen que no hi ha hagut cap canvi normatiu, però sí s’han pres mesures com “augmentar els protocols de neteja, la sectorització de les residències, l’increment temporal de les plantilles (augments que en alguns casos s’han convertit en estructurals), s’han instal·lat mesuradors de CO₂, elaborat plans de contingència i creat la figura del responsable assistencial”.

    A Extremadura van morir 720 persones i es van intervenir vuit residències. El Servei Extremeny de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència (Sepad) està treballant en una nova normativa d’autorització i acreditació, tendent a una variació en el sistema de cures de llarga durada, “en el qual s’establiran places per als nous centres depenent de la zona geogràfica on se situïn, el treball en unitats de convivència i les noves ràtios mínimes”, asseguren des de l’Executiu.

    Cap residència es va intervenir a Euskadi. En els seus centres de persones grans han mort 1.540 persones. Tampoc hi ha hagut, de moment, canvis normatius de cap mena. Fonts del Govern basc expliquen que el programa de cogobernança i participació ciutadana Agenda Nagusi va dedicar la seva edició 2021 al model residencial que es demanda a Euskadi. “Es van valorar diferents aspectes relacionats amb el model residencial, com les ràtios, la participació de les persones usuàries i de les famílies, el nombre de places, els aprenentatges derivats de la pandèmia o les subjeccions”, anoten. Amb les conclusions d’aquest procés participatiu i els aprenentatges derivats de la pandèmia, destaquen, “s’està revisant en l’actualitat el decret del juliol del 2019 per  adaptar-ho en la mesura que sigui possible a les demandes i necessitats identificades”.

    No va haver-hi necessitat de prendre el control de cap centre residencial a Canàries –172 morts–. Com les dues anteriors, a Canàries també estan “treballant en això”. En concret, van informar aquest mitjà que s’està desenvolupant el programa Canàries et Cuida, amb fons europeus, destinat a fer “un gir total” del model de residències. “S’encamina cap a una gestió diferent, amb centres més petits i localitzats en proximitat per a la ciutadania. Aquest projecte està encara en els seus primers passos i compta amb una partida de 72 milions d’euros per a infraestructures sociosanitàries. Encara que el principal èmfasi es vol emmarcar en teleassistència, plans d’habitatge col·laboratives i intergeneracionals…”.

    En els centres residencials de La Rioja van morir 347 persones. Cap va ser intervingut durant els pitjors moments de la pandèmia. Estan avançant, detallen fonts de l’Executiu, cap a un nou model d’atenció residencial; i al febrer del 2022 “es va signar un nou Acord marc del Servei d’atenció residencial per a persones majors dependents a Logronyo i Rioja Centre, Rioja Alta i Rioja Baixa, que suposa un increment de 300 places públiques residencials al llarg d’aquest any 2022 i del pròxim 2023, i que incrementa els preus respecte a l’anterior Acord marc”.

    Sense canvis de cap mena

    A Andalusia, Castella i Lleó, Catalunya, Galícia i Múrcia tot segueix igual. Catalunya és el territori amb més residències intervingudes pel coronavirus, 29, i el segon –després de Madrid– on més persones han mort, 6.129. A diferència de la resta, des de la Generalitat confirmen que en algunes es van veure obligats a canviar l’entitat gestora definitivament i que sí que va haver-hi sancions, sobretot econòmiques, “encara que va haver-hi casos en els quals es van imposar penes de tancament o de suspensió del servei”. No hi ha canvis en la normativa. Ni s’esperen.

    Tampoc a Galícia, on han mort 951 persones i es van intervenir 13 residències. No hi ha hagut càstig, totes han tornat a la seva gestió anterior i no hi ha variacions legislatives en l’horitzó. De sis residències va prendre el control durant la pandèmia el Govern de Castella i Lleó. Una d’elles, subratllen des de l’Executiu autonòmic, no va tornar a obrir. Les altres van retornar als seus gerents previs i no se’ls va imposar cap càstig. Aquí va haver-hi 4.409 morts.

    Quant a la normativa, des de la Conselleria de Família i Igualtat d’Oportunitats afirmen que s’elaborarà una futura Llei reguladora del Model Atenció Residencial per a cures de llarga durada. Incorporarà, segons expliquen, “la metodologia centrada en l’atenció que reben les persones grans en les residències de la comunitat, tant públiques com privades, que suposa una cura individualitzada, incloent-hi l’acompanyament emocional i convertint als centres en llars, organitzats en unitats de convivència”.

    Aquest model, agreguen les mateixes fonts, “també aposta per la innovació a través de la incorporació de les noves tecnologies, que possibilitin exercitar les capacitats cognitives i corporals i evitar l’estancament psicològic i físic”.

    Els tres centres intervinguts a Andalusia (dos públics i un privat) han tornat a la seva gestió habitual, no hi ha hagut sanció ni canvi normatiu. En aquesta comunitat, 3.162 persones han perdut la vida en les residències. I a Múrcia, on van ser intervingudes sanitàriament sis residències i han mort 413 persones, assenyalen que actualment s’estan tramitant dos procediments sancionadors respecte al funcionament d’una d’elles, “però no per motius relacionats directament amb un brot de coronavirus”.

    Respecte a la normativa vigent, no hi ha hagut canvis, encara que des del Govern s’autoexculpen i miren a Madrid. A l’abril de 2021, ressalten, es va iniciar per part d’aquesta comunitat la revisió del decret de mínims, i es va paralitzar davant l’anunci del Govern central de dissenyar un model comú per a totes les residències del territori nacional. “Una vegada s’ha constatat que el model dissenyat per Madrid no és viable, ni econòmicament ni tampoc s’adapta a la realitat territorial de la Regió de Múrcia, es reactiva la revisió del decret de mínims. Per tant, serà la nostra pròpia normativa la que reguli el model assistencial a la regió”, indiquen.

    La comunitat, emfatitzen, avança en el Pla de coordinació sociosanitària per a actuacions en residències i centres de persones amb discapacitat: “Un dels punts important serà el seguiment de la implantació dels protocols, mesures a aplicar, ràtios d’atenció, etcètera”.

    Després de diverses setmanes esperant, La Marea no ha rebut contestació a la seva petició d’informació del Govern de la Comunitat Valenciana, amb 2.152 morts. Segons la informació atorgada al juny de 2020, en aquell moment no s’havia intervingut cap centre.

    Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea

  • Com està la sanitat pública en altres comunitats governades pel PP?

    Que l’atenció primària en particular, i la sanitat pública en general, presenta enormes mancances en tota Espanya és ja, a aquestes hores de partit, un tòpic. L’objectivitat de les dades ho constata. Però aquestes mateixes xifres i percentatges també revelen una altra realitat inqüestionable: està pitjor en uns territoris que en uns altres.

    Madrid, amb Isabel Díaz Ayuso al comandament, és l’exemple paradigmàtic de mala praxi, entenent per bona la defensa i la protecció de la sanitat pública. Però, segueixen una política comuna altres comunitats governades pel PP? O la mala gestió s’accentua especialment en la madrilenya, la presidenta de la qual lidera l’ala ideològica més extrema del partit?

    Això és el que diuen les dades, analitzats des d’onze variables, sobre l’estat de la sanitat a Galícia, Castella i Lleó, la Regió de Múrcia i Andalusia. Cap arriba al nivell tan desastrós de Madrid. Però, de les quatre estudiades, és Andalusia la que té unes xifres més negatives, que, en molts casos, s’arrosseguen de les quatre dècades de governs socialistes. No obstant això, el PP no sols no ha millorat la situació, sinó que l’ha empitjorada i ha accelerat el procés privatitzador.

    Castella i Lleó és la que més ben posicionada està en els rànquings, i destaca, principalment, per la despesa sanitària i les ràtios de professionals. Galícia, també en una intensa deriva privatitzadora, és la que menys inverteix en atenció primària després de Madrid (encara que destaca en altres apartats), i Múrcia es manté en un terme mitjà continu, com pot observar-se en aquests gràfics.

    Galícia: la comunitat amb menor inversió en atenció primària després de Madrid

    La inversió sanitària pública en el bastió de l’ara líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, (habitualment denominada despesa) és de 1.755,11 euros per habitant i any, segons les últimes dades de l’INCLASNS (Indicadors Claus Sistema Nacional de Salut). Aquesta xifra és lleugerament superior a la mitjana de tota Espanya (1.701,47) i molt més alta que la de Madrid (1.521,86). Només hi ha cinc comunitats autònomes que inverteixen menys.

    L’atenció primària ha estat la principal pagana d’anys de retallades en sanitat. Galícia, on el PP porta governant des de 2009, és la segona que menys percentatge de la despesa sanitària total dedica a atenció primària, un 11,62%, únicament per darrere de Madrid.

    Quant a la ràtio de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants (amb dades del Ministeri de Sanitat actualitzades amb data del 2021), a Galícia és de 3,6. Lleugerament per sobre de la mitjana (3,5) i, com a excepció en aquest cas, inferior a la de Madrid (3,7). Sis territoris estan per sota. És important aclarir que en aquesta estadística es tenen en compte tots els professionals, també els qui exerceixen en la privada.

    Si només es contemplen els metges o metgesses d’atenció primària, Galícia té una ràtio de 0,82 per cada 1.000 pacients, superior a la mitjana de l’Estat (0,76) i amb només quatre comunitats per damunt. Una dada positiva que, no obstant això, xoca amb el fet que el nombre de facultatius hagi disminuït: eren 2.216 el 2009 i 2.206 el 2021. La ràtio, tanmateix, ha augmentat, ja que la població de Galícia ha decrescut: 2.796.089 habitants el 2009 i 2.695.645 el 2021, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

    També està ben situada quant a la ràtio de personal mèdic d’atenció especialitzada (2,1), que és més alta que la mitjana (2,02). Set comunitats la tenen millor. Respecte al personal d’infermeria, la ràtio és de 0,7, mentre que la mitjana d’Espanya és de 0,66. De nou és més alta en set territoris.

    Dues estadístiques interessants més per a trobar el nivell qualitatiu de la sanitat són els temps d’espera. A Galícia, el temps d’espera per a una intervenció quirúrgica és de 77 dies. En només dues comunitats (entre elles, Madrid), és inferior. Destaca també la xifra sobre el temps d’espera per a una primera consulta en atenció especialitzada: 56 dies, la quarta amb millors dades.

    Una denúncia habitual en aquells governs autonòmics liderats pels populars és la progressiva privatització de la sanitat. A Galícia, el percentatge de la despesa sanitària que s’empra per a concerts amb la privada és del 4,45%. Està en la meitat de la classificació.

    I dues dades més extretes de l’informe La privatització sanitària de les CA 2022, elaborat per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP). La despesa en assegurances privades per càpita a Galícia és de 155 euros a l’any. És el sisè més alt, encara que està per sota de la mitjana (157,29). El percentatge de llits hospitalaris privats sobre el total és del 4,5%, la quarta comunitat que més té.

    Amb aquestes variables, i alguna més, la Federació elabora un rànquing amb el grau de privatització de la sanitat en cada comunitat autònoma. Galícia està en el primer lloc de les quals es considera que tenen un grau intermedi de privatització, i molt prop d’ascendir a la divisió d’“elevat grau de privatització”, on, actualment, es troben Madrid, Catalunya, Balears i Canàries.

    Andalusia: la comunitat amb menor despesa en sanitat pública i pitjor ràtio de professionals de la medicina

    Conegut com a «moderat», en contraposició a Ayuso, Juan Manuel Moreno Bonilla (PP) és el president d’Andalusia des del 2019, i governa amb majoria absoluta després de les eleccions del 19 de juny del 2022. La situació, per tant, de la sanitat andalusa (per a bé o per a mal), és en gran part imputable als més de 40 anys de govern del PSOE, encara que, com es veurà posteriorment, algunes coses estan canviant per a pitjor.

    La inversió sanitària pública a Andalusia per habitant és de 1.459,43 euros anuals, la més baixa de tota Espanya. Va aconseguir el seu punt inferior el 2014 (1.109,66) i, des de llavors, ha anat augmentant fins a la xifra comentada (referent al 2020). Antagònica és la seva posició respecte a la part de la despesa sanitària que es dedica a atenció primària: és el 17,66%, la que més a Espanya, encara que ha baixat respecte al 2019, quan era del 18,01%.

    Andalusia també està a la cua quant a la ràtio total de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants, que és de 3. La mateixa que a Balears i Canàries.

    La ràtio de professionals mèdics de l’atenció primària ha descendit des del 2019: la que el PP es va trobar era de 0,76 i la del 2021 és de 0,73. La quantitat de facultatius ha augmentat (6.252 el 2019 i 6.262 el 2021), però no en la mateixa proporció que el nombre d’habitants d’Andalusia: 8.414.240 el 2019 i 8.472.407 el 2021.

    Preocupant és la ràtio de professionals d’atenció especialitzada: 1,51, la més baixa de l’Estat. Va caure considerablement de 2018 (1,62) a 2019 (1,47) i ara es tracta de recuperar. A més, té la tercera ràtio més baixa en personal d’infermeria: 0,6, la mateixa que en 2019, i només superior a la de Madrid i Múrcia.

    Una mica millor (encara que no massa) està quant a temps d’espera per a una intervenció quirúrgica (128 dies, la vuitena comunitat amb més demora). I és la quarta amb més espera per a les consultes d’atenció especialitzada (105 dies).

    La despesa dedicada a concerts és del 3,98%, el quart més baix. El que no vol dir que Andalusia no estigui accelerant en el seu procés de privatització de la sanitat: ha pujat 10 llocs en el rànquing entre els dos últims informes de la FADSP. Actualment està, darrere de Galícia, encapçalant el grup de nivell mitjà.

    La despesa per càpita dels andalusos en assegurances sanitàries privades (un paràmetre clau per a saber quantes persones renuncien a la sanitat pública) és de 155 euros anuals (el sisè més alt). I el percentatge de llits privats (sobre el total) és de 10,9%, el tercer, únicament per darrere de Catalunya (39,2%) i Madrid (13,6%).

    Castella i Lleó: la comunitat amb més mèdics d’atenció primària i una de les de major temps d’espera

    El 1987, José María Aznar va inaugurar l’estirp de governs del Partit Popular a Castella i Lleó. Són, per tant, 35 anys amb el PP al capdavant; i ara, a més, amb VOX. La despesa sanitària pública és de 1.936,35 euros per habitant i any, el més alt entre totes les comunitats. De la mateixa manera, el 16,13% es dedica a atenció primària, la segona amb un percentatge més gran, per darrere d’Andalusia.

    La ràtio total de professionals de la medicina és de 4,1, només per darrere d’Aragó i Cantàbria, i igualada amb Navarra. Millor encara és la ràtio d’atenció primària, 1,06, la més alta d’Espanya. No obstant això, és menor que la que tenia el 2010 (1,09), i també ha baixat de manera considerable el nombre de metges (2.670 el 2009 i 2.535 en l’actualitat).

    Està ben situada, d’igual forma, quant a personal mèdic d’atenció especialitzada en la sanitat pública (2,12). Únicament és més alt en sis comunitats. Per a finalitzar l’anàlisi de l’atenció primària, és la tercera amb una ràtio més alta de personal d’infermeria (0,88).

    Pitjor està quant al temps d’espera per a una intervenció (144 dies): el sisè territori amb més demora. L’espera per a una primera consulta d’atenció especialitzada és de 77 dies (en la meitat del rànquing).

    Respecte a la privatització, només el 2,73% de la suma total es destina a concerts (la que menys en tota Espanya). Mentre que la despesa per càpita en assegurances privades és de 137 euros a l’any i el percentatge de llits privats ascendeix al 3,9%. En tots dos casos es troba en els llocs mitjans.

    Amb tot això, segons la FADSP, Castella i Lleó també està en el grup amb un grau intermedi de privatització, encara que lluny d’arribar al nivell elevat.

    Regió de Múrcia: la tercera amb pitjor ràtio de personal d’infermeria

    A la Regió de Múrcia, la inversió en sanitat pública per habitant és de 1.810,34 euros: és la vuitena comunitat amb més despesa i està per sobre de la mitjana espanyola (1.701,47). Destina, d’aquesta xifra total, el 14,86% a atenció primària, la qual cosa la converteix en el cinquè territori amb un percentatge més alt. És superior a la mitjana (13,92%) i també al que dedica Madrid (10,66%).

    Té una ràtio de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants del 3,7, igual que la de Madrid i un punt per sobre de Galícia. Octava en el rànquing. Pitjor és la comparació amb la resta pel que fa a professionals de la medicina en l’atenció primària de la sanitat pública: la seva ràtio és de 0,75 (únicament cinc tenen una ràtio menor). A diferència de Galícia i Castella i Lleó, a Múrcia sí ha augmentat la quantitat de facultatius: 1.058 el 2009 i 1.151 el 2021.

    Tampoc surt molt millor parada quant a metges i metgesses d’atenció especialitzada, ja que la seva ràtio és d’1,96 (la quarta més baixa). I pitjor encara està quant a personal d’infermeria: 0,58 per cada 1.000 habitants. Només és pitjor a Balears i Madrid.

    Més ben classificada està Múrcia respecte als temps d’espera per a una intervenció (94 dies): tenen una demora menor a Navarra, Galícia, Madrid i País Basc. En la meitat de la llista es troba respecte al que cal esperar per a una consulta d’atenció especialitzada.

    A Múrcia també hi ha un grau mitjà de privatització de la sanitat. El PP governa la regió des del 1995. Encara que cada vegada està més prop d’una  privatització més alta, ja que ha pujat quatre llocs entre els dos últims informes.

    Està en el centre del rànquing quant al percentatge de la inversió sanitària total que es dedica a concerts: 5,35%. Respecte a la despesa per càpita en assegurances privades és de 95 euros anuals (el tercer més baix d’Espanya) i els llits privats suposen el 3,2% sobre el total (en el centre de la llista).

    Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea

  • Sis dades que expliquen el desastre de l’atenció primària a Madrid

    Amb l’arribada del fred i sense màscares que detinguin el virus de la grip, les visites als centres de salut en tot Espanya es multipliquen. Quan això succeeix, no triguen a sortir a relluir les costures d’un sistema que ha suportat massa tisorades. Per exemple, a Madrid, on l’atenció primària porta anys sofrint retallades.

    Les mancances en la sanitat pública són patents en més comunitats autònomes, encara que a Madrid es presentin en grau suprem. Pesen els 27 anys de governs del PP i els ja més de tres amb Isabel Díaz Ayuso al capdavant, l’última ocurrència dels quals ha estat reactivar 80 punts d’urgències hospitalàries (on s’uneixen els SUAP –Serveis d’Urgències d’Atenció Primària–, SAR –Serveis d’Atenció Rural– i PACS –Punts d’Atenció Continuada–), amb només 46 metges. En els 34 restants s’atendrà a través de videoconsultes.

    El despropòsit ha portat a la vaga als metges i metgesses de les urgències hospitalàries i, a partir del 21 de novembre, se sumaran els professionals d’atenció primària i pediatria. Aquest diumenge està convocada una manifestació amb el lema: ‘Madrid s’aixeca per la sanitat pública. Contra el pla de destrucció de l’atenció primària’. Entre les raons per sortir al carrer, hi ha sis dades esclaridores:

    La segona comunitat amb menor ràtio de mèdics/ques d’atenció primària

    Segons les últimes dades publicades pel Ministeri de Sanitat, amb xifres de 2021, a Madrid hi ha 4.579 equips d’atenció primària. Això implica una ràtio de 0,68 facultatius per cada 1.000 habitants. Només les Illes Balears tenen una taxa més baixa (0,58), a més de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

    Acarat amb les dades d’Indicadors Clau del Sistema Nacional de Salut –INCLASNS– (web del Ministeri de Sanitat) i dels successius informes anuals d’aquest, es comprova que la ràtio és menor que 11 anys abans (el 2010 era de 0,69) a pesar que el nombre de metges ha passat de 4.410 el 2010 als 4.579 actuals.

    La primera comunitat amb menor personal d’infermeria per pacient

    Amb dades del 2020, les últimes actualitzades en l’INCLASNS, Madrid és la comunitat d’Espanya que té menys personal d’infermeria per cada 1.000 pacients; en concret, 0,5. La taxa també ha baixat des del 2010, quan eren 0,52, cosa que només succeeix a Madrid i a Cantàbria, que ha passat de 0,66 a 0,64.

    Excepte per una lleugera variació el 2018, quan va caure a 0,49, la ràtio porta estabilitzada en 0,5 des del 2015. En l’extrem contrari a Madrid es troben La Rioja (0,91), Extremadura (0,89) i Castella i Lleó (0,88).

    La segona amb menys despesa sanitària pública per habitant

    Una altra de les xifres que explica de manera meridiana la penosa situació de l’atenció primària a Madrid (i de la sanitat en general) és que Madrid és la segona comunitat amb menor despesa sanitària pública per habitant (1.521,86 euros a l’any). El lloc més alt del deshonrós podi l’ocupa Andalusia (1.459,43 euros).

    I això que la inversió en salut va créixer considerablement el 2020, ja que venia de 1.363,55 euros el 2019. Una dècada abans, el 2010, la quantitat ascendia a 1.203,37 euros. Immediatament després de Madrid hi ha La Rioja (1.626,1 euros).

    La que dedica un menor percentatge de la despesa en sanitat a l’atenció primària

    La principal perjudicada d’anys de retallades en la sanitat madrilenya ha estat l’atenció primària. La despesa general, com ja s’ha comprovat, és netament inferior al desitjable. El problema s’acreix en comprovar que Madrid és la regió que menys percentatge d’aquesta inversió total dedica a aquesta branca sanitària, en concret, un 10,66%. A prop, però per damunt, estan Galícia (11,62%) i Balears (12,05%).

    El percentatge no ha parat de descendir des del 2016 –quan va ser de l’11,63%– i està clarament per sota de l’aplicat el 2010 (12,67%).

    La tercera que més dedica a concerts amb la sanitat privada

    L’anterior apartat i aquest s’entenen més ben junts. D’una banda, és la que menys dedica a atenció primària. Per una altra, és la tercera que més destina a concerts amb la sanitat privada: un 8,48% de la despesa sanitària pública total. Per damunt només estan Balears (9,2%) i, molt distanciada, Catalunya (23,61%).

    En aquest cas, el percentatge ha oscil·lat entre 2010 i 2020. Va començar la dècada en un 7,47%, va aconseguir el seu zenit el 2015 (11,99%) i, a partir d’aquí, va començar a baixar fins a arribar a la dada actual.

    La província amb més nombre de metges de família en atur

    “Mèdic que estigui en atur, mèdic que aquesta mateixa tarda contracto en la Comunitat de Madrid”. La frase és d’Isabel Díaz Ayuso davant les crítiques per la situació de l’atenció primària. Però pot ser que la presidenta no s’hagi informat bé –o potser no té cap intenció de complir la seva paraula–, perquè, amb dades del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE), a la província de Madrid hi havia, al setembre del 2022, 180 metges de família en atur. De fet, és la província amb més nombre d’aturats amb aquesta ocupació.

    La xifra implica un decreixement anual (comparant-la amb setembre de 2021) del 5,26%. Enguany, ha tingut múltiples variacions, ja que va començar gener amb 168 metges en atur, va arribar a 314 al maig i posteriorment va descendir fins a 172 a l’agost, per a tornar a pujar al setembre.

    Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea

  • Les autonomies rescaten les residències privades: han intervingut 50 i no hi haurà sancions

    La tragèdia del coronavirus ha mostrat la seva cara més cruel en les residències de gent gran. Entorn de el 70% de les persones mortes vivien en una d’aquestes. Les xifres de morts generals creixien a la par d’allò que succeïa en aquests centres. Tal era la magnitud del drama, que molts governs autonòmics van prendre la decisió de prendre el control: 58 residències han estat intervingudes durant la pandèmia.

    Eren, en alguns casos, propietat de grans companyies i havien aconseguit, en repetides ocasions, ser les adjudicatàries de concursos per a la gestió residencial. Es venen, gairebé sempre, com els capdavanters de la bona feina en el sector, però, a l’hora de la veritat, els estalvis en costos surten a la superfície en forma de carències i són les administracions públiques les que, una altra vegada, van al rescat. També, afortunadament, de les persones que en elles residien. Tot i que no sempre.

    Més enllà de les característiques inherents a aquests centres, moltes persones juntes amb pluripatologies prèvies, que, lògicament, els ha convertit en terreny abonat per la propagació del virus, el desastre viscut evidència un sistema ple de tares.

    S’estabilitza la situació i es desintervenen: “És clar, no les expropiarem”

    La Ordre SND/322/2020, de 3 d’abril, del Ministeri de Sanitat, va donar via lliure a les comunitats per, “en funció de la situació epidèmica i assistencial de cada centre residencial o territori concret, i sempre atenent a principis de necessitat i de proporcionalitat”, intervenir els centres residencials.

    A partir d’aquí, tots els executius autonòmics van exposar mesures per intentar temperar l’efecte de la Covid-19 en els centres. Algunes més que discutibles. Des d’extremar el control, medicalitzar o fer reforços de personal, fins a, en els casos més extrems, adquirir el comandament d’aquests centres nomenant, fins i tot, una nova direcció.

    A Espanya, segons l’estudi Envelliment en Xarxa, elaborat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), hi ha 5.417 residències (1.573 públiques i 3.844 privades). 58 han estat intervingudes de manera general, 50 són privades i 8 públiques (municipals -amb ajuntaments sobrepassats incapaços de donar un servei decent-, o públiques de gestió privada, que, en algunes comunitats, se segueixen incloent dins de les públiques).

    De les 58 n’hi ha 14 que ja no estan intervingudes: amb absoluta normalitat han estat retornades a les empreses privades que les dirigeixen. Alguns governs autònoms deixen clar que no tenen cap intenció de sancionar a aquestes entitats que han precisat d’ajuda pública, altres es limiten a argumentar que seguiran fent inspeccions i si corroboren que hi ha hagut casos en què un centre no complia amb els requisits establerts se li ha d’imposar una sanció. És a dir, el sistema habitual. Res excepcional tot i allò extraordinari.

    Catalunya: 13 residencies tancades des de 2015

    A Catalunya s’han tancat, des de 2015, 13 residències. El mateix nombre s’ha intervingut durant aquesta pandèmia. Només una, la de Ballús de Valls, ha tornat a la gestió anterior. De nou, apareix una residència de Domus Vi: la de Ca n’Amell, a Premià de Mar (Barcelona). El mateix alcalde del municipi, Miquel Àngel Méndez (JxCat), va denunciar, a través del compte de Twitter de l’Ajuntament, “la negligència absoluta de la direcció de la residència i la manca de resposta per part de la Generalitat”.

    Eulen, un altre gran grup, dirigeix la Residència Mossèn Vidal i Aunòs de Barcelona, que estava sent investigada per un presumpte delicte d’abusos sexuals. De la Residència d’Ullastrell també s’havia sentit parlar, després que sortissin a la llum diversos àudios comprometedors.

    El percentatge de morts en residències frega el 73% del total a Catalunya. Els motius que han portat la Generalitat a intervenir aquests centres són, tal com apunten des del Govern, que la direcció “no podia fer front a la situació perquè estava desbordada i no tenia mitjans suficients, és a dir, sense l’ajuda d’una altra entitat gestora no podrien tallar la situació”. Les actuacions en residències catalanes van ser moltes, fins a 209 segons fonts de Sanitat, però, només es va actuar de manera dràstica en 13.

    Sobre si la gestió tornarà amb normalitat, la consellera de Salut, Alba Vergés, va indicar en una roda de premsa, el passat 22 de maig, que “la intervenció és una acció temporal i es valorarà, cas a cas, si es retorna la gestió a l’entitat d’origen o s’ha de donar una altra solució “.

    Domus Vi, Clece, Vitalia, ORPEA: 14 residències intervingudes a Madrid

    Madrid, on la gestió residencial ja deixa un dens reguitzell de polèmica, ha estat la comunitat amb més residències intervingudes: 14 en total, totes privades, que segueixen sota control autonòmic. Dos, la d’Espartales (a Alcalá d’Henares) i la d’Usera, pertanyen al grup que més residències gestiona a Espanya, Domus Vi. Sota el seu empori estan 25.000 places en 200 centres residencials i de dia. En 2018, va facturar 543 milions d’euros i els seus accionistes majoritaris són el fons d’inversió britànic Intermediate Capital Group (IGC) i el multimilionari francès Yves Journel.

    Sobre el d’Usera, com apunten des del govern autonòmic, hi ha obert un expedient de resolució de contractes -que es va iniciar amb anterioritat a la pandèmia- i que podria suposar la seva inhabilitació per concórrer a un concurs públic a Madrid durant tres anys. Un altre centre intervingut és la Residència Isabel la Catòlica, de Aralia Serveis. Aquesta companyia* controla més de 4.000 llits i el seu fundador* és José Luis Ulibarri, imputat a les trames Gürtel, Púnica i Enredadera. Tres dels seus centres a Madrid (Peñuelas, Ensanche de Vallecas i Los Fraires) també tenen obert un expedient. L’intervingut havia estat sancionat fins a en tres ocasions, tal com va apuntar Infolibre.

    Segons les dades de RTVE, el 68,9% dels morts a Madrid vivien en residències de gent gran. Molts d’ells ho feien a la Residència Muntanya Bella (també intervinguda), on, el 17 de març, ja s’havia comunicat la mort de 17 persones i les queixes dels familiars es multiplicaven.

    Una altra de les residències controlades ara per la comunitat és la Vitalia a Leganés. El Grup Vitalia Home gestiona 6.600 places residencials a Espanya i, des de març de 2017, és propietat del fons de capital britànic CVC Partners, que a Espanya també és part de l’accionariat de CLH (dedicada a l’emmagatzematge, transport i distribució de combustible, hidrocarburs i productes petrolífers), Deoleo (empresa d’alimentació especialitzada en l’oli d’oliva: Bertolli o Carbonell són algunes de les seves marques), Naturgy, Tendam (abans, Grup Cortefiel) o la Universitat Alfonso X el Savi.

    En 2019, unes treballadores del Centre Alzheimer Fundación Reina Sofia van ser acomiadades per denunciar la manca de material i altres mancances. El 2020, és una de les residències intervingudes per la Comunitat de Madrid. El centre està gestionat per Clece, filial del Grup ACS, propietat de Florentino Pérez, que controla 95 centres de gestió integral i atén gairebé 158.000 grans.

    ORPEA és present a 22 països, amb 1.014 establiments, que sumen 104.234 llits i més de 60.000 treballadors. A Espanya tenen 53 centres entre residències, centres de dia i clíniques de salut mental. Una d’elles, la de Santo Domingo, va ser intervinguda pel Govern de Madrid. En l’actualitat, el 14,5% de les accions d’aquest grup estan en poder de el fons de pensions canadenc CPPIB.

    “Domus Vi va decidir estalviar diners i posar en risc els residents”

    A 3 de juny, la Fiscalia General de l’Estat mantenia obertes 191 diligències civils i el mateix nombre de penals per les denúncies rebudes després del succeït a les residències. Una de les que es va presentar, en aquest cas a la Fiscalia de Galícia, acusava Domus Vi d’”estalviar costos i posar en risc els residents. No es van realitzar desinfeccions ni neteja adequada ni es van prendre les mesures recomanades per Sanitat”, s’explica a la denúncia.

    De les tres residències intervingudes a Galícia, dos són de Domus Vaig veure: Barreiro (Vigo) i Cangas (Pontevedra). La tercera és la Residència Nostra Senyor de Fàtima (Orense).

    Es va decidir la intervenció, segons la Xunta de Galícia, perquè les xifres de morts es van descontrolar i s’estava posant en risc la qualitat assistencial. Quan tot s’estabilitzi, la gestió tornarà: “És clar, no les expropiarem”, asseguren a La Marea des de la Xunta. Pel fet d’haver estat intervingudes no seran sancionades, indiquen, “però si es detecta que alguna ha incomplert la normativa, sí”. El percentatge de morts en residències a Galícia és del 45%.

    “Causes excepcionals que feien inviable el funcionament de la residència”, és l’argument que donen des de la Junta de Castella i Lleó per a justificar la intervenció de sis residències (només una s’ha desintervenido). Entre elles hi ha la Residència Vall del Cuco a Adrada d’Haza (Burgos): la totalitat dels seus residents van ser reallotjats i l’empresa va fer un ERTO.

    Com en el cas d’altres comunitats, des del govern castellanolleonès apunten que si es comprova que han comès alguna infracció se’ls imposarà una sanció. En alguns casos, expliquen, s’ha passat informe directament a la Fiscalia.

    De les cinc residències intervingudes a Navarra (on el 88% de morts, sobre un total de 490, vivien en aquest tipus de centres) tres eren públiques (municipals) i només dues privades. A part de les inspeccions periòdiques, no es contemplen altres actuacions.

    7 comunitats sense intervencions completes

    En major o menor mesura, però la crisi del coronavirus ha afectat en gran manera els centres residencials a tota Espanya. Tot i així, hi ha set comunitats que no han desenvolupat intervencions completes, tot i que sí que han proporcionat un altre tipus de suports. A Astúries, per exemple, hi ha hagut 69 residències en què s’ha intervingut sanitàriament: “No és una acció inspectora, sinó una acció assessora, en la qual els professionals de Salut donen suport a l’equip directiu de cada centre per a l’aplicació dels protocols sanitaris, però mai es canvia la direcció de centre”, expliquen des del Govern asturià. A més, a altres 45 es va fer un reforç de personal. Els morts a Astúries en residències arriben al 70%.

    No hi ha hagut, de la mateixa manera, intervencions a Euskadi -44% de defuncions en aquests centres-, encara que, com va assenyalar Sergio Murillo, diputat d’Acció Social a la Diputació de Biscaia, es va obrir expedient per mancances en dues residències, i no es descarta que el mateix acabi en sanció.

    Al País Valencià, amb un 41% de morts en residències, no es va intervenir completament cap, però, 30 han precisat d’ajut públic. I a Múrcia, dels 107 centres que hi ha (55 per a majors i 52 per a persones amb algun tipus de discapacitat), es va intervenir, però només sanitàriament, en sis.

    * Fe d’errors: Aralia Serveis Sociosanitari SA no és un grup d’empreses, com figurava inicialment en aquest article, sinó «una entitat mercantil autònoma». Des d’aquesta companyia, demanen que també es rectifiqui el càrrec de José Luis Ulibarri, de el qual es deia que era el seu president, ja que «no exerceix cap funció en l’empresa», encara que va ser el seu fundador en 1993.