Estar infectat de Covid-19 durant dos anys seguits no és una situació gens fàcil de portar ni a nivell físic, ni mental ni tampoc espiritual. Cada cop que t’aixeques del llit al matí no saps si tindràs força durant el dia, si podràs superar el neguit d’arrossegar tants símptomes durant tant de temps i tampoc no saps què serà de la teva vida els propers anys. Aquesta és la situació que relata el darrer «30 Minuts» de TV3 dirigit per Mariona Bassa i Xavier Brichs: la sensació d’haver-se infectat cada dia dels 23 mesos que portem de pandèmia.
No podem negar que a hores d’ara a la majoria d’aquestes pacients els han atès en alguns moments en un Hospital o altra o al seu centre d’atenció bàsica. Però no hem de deixar de recordar que tots aquells que provenen de la primera onada d’infeccions van trigar molts mesos a ser atesos després d’haver passat per tota una fase d’incredulitat per molts professionals sanitaris. Alguns, per exemple, després d’una infecció clarament situada als pulmons van trigar fins a vuit mesos a visitar un pneumòleg que resolia la visita dient «ja t’anirà passant» malgrat que no tingués cap evidència tal com queda demostrat passat més d’un any. I tampoc és menor el que succeeix amb les persones que potser no tenen massa eines personals per insistir en que no es recuperen i necessiten ser ateses.
El documental exposa molt bé la terrible sensació que es va experimentar per part d’aquestes persones pensant que només els passava a elles que tenien símptomes allargats en el temps. Van saber trobar-se abans elles per les xarxes socials que no pas obtenir missatges d’alguns professionals que pràcticament encara neguen la globalitat del fenomen. La sensació de ser l’únic al qual li passa tot això és aterridora, però l’experiència de trobar-se amb un grup d’iguals és alliberadora fins a límits que la medicina encara no contempla. I és per això que totes aquestes dones que van dinamitzar el grup de Covid Persistent a Catalunya encara no s’adonen de l’impacte tan important que han tingut en la salut de molta gent.
I està clar que els professionals sanitaris són, en la seva gran majoria, uns aliats imprescindibles de les persones malaltes. Especialment, tots aquells que han sabut actuar amb humilitat escoltant activament els seus pacients, tal com descriuen i han fet la Dra. Mateu i la Dra. Torrell. Però no podem amagar que encara hi ha molt personal sanitari que actua basat en la incredulitat o bé en la prepotència de creure que com que totes les proves que fan als seus pacients tenen resultats molt propers a la normalitat no hi ha res que faci pensar que els passa res important obviant que no estem apuntant bé amb les proves. Dos anys després de l’inici de la pandèmia això passa i genera un efecte molt negatiu en les persones malaltes.
Passa que a la majoria d’aquestes pacients els ha canviat la vida per complert i s’enfronten a la incertesa diària de saber amb quina força podran afrontar el dia i la setmana. Passa que venen d’una experiència en què el sistema sanitari els ha expulsat literalment en moltes ocasions i durant molts mesos. Passa que literalment han tingut la sensació de no voler-los enlloc tal com descriu una de les afectades. Passa que a la majoria no els han admès a hospitals, CUAPs i en alguns casos ha faltat poc per no atendre’ls a l’atenció bàsica mig any després de l’esclat de la Covid-19. Passa que mentre s’emet el programa hi ha afectades que expliquen que alguns hospitals no admeten la derivació d’atenció bàsica. Passa que moltes d’aquestes persones no poden pagar-se una sanitat privada per accedir a visites o proves mèdiques o que han de fer una inversió que la sanitat privada ha aprofitat per fer el seu negoci. Passa que la sanitat pública ha de donar resposta a un greu problema global que, tal com menciona el programa, podria afectar cent mil persones només a Catalunya.
Després del «Malalts persistents» de TV3 queda molt clar que han passat dos anys i que, malgrat alguns avenços, milers de persones a Catalunya que han quedat abandonades i que no s’han tingut en compte en moments de la pandèmia en què ja es podia començar a planificar a mitjà i llarg termini. Encara ens preguntem com és que a hores d’ara els hospitals d’arreu del país no tenen unitats específiques de Covid Persistent tenint en compte el greu problema de salut pública que suposa i suposarà en el futur. Encara ens preguntem per què aquest problema no està a l’agenda política del conseller.
Òbviament, l’atenció d’aquestes malaltes comença pel reforç de l’atenció bàsica, un aspecte que ni la major crisi sanitària mundial dels darrers temps ha fet que els nostres governants hagin fet una aposta decidida al respecte. I és que està clar que una sanitat pública cada cop més retallada no pot aguantar ni la pressió de les onades amb menys impacte. I no es pot permetre que un país no pugui garantir la igualtat d’oportunitats de la població a nivell sanitari.
El reconeixement de l’OMS de la malaltia és només un primer pas perquè els responsables sanitaris construeixin un itinerari d’atenció i recerca científica per a millorar la vida d’aquestes persones. Uns passos que no poden ser construïts sense la veu i el protagonisme dels mateixos pacients. Aquest fenomen demostra justament la importància de tenir una sanitat pública que garanteixi l’atenció digna de les persones en la que els metges i metgesses a l’atenció bàsica han de poder tenir unes ràtios raonables com per poder realment escoltar les persones malaltes.
Restarem atents a les decisions i accions concretes que els responsables polítics prenen a partir d’avui en referència a aquesta situació sobre la qual ja fem tard. No hi ha cap excusa per no abordar aquest problema de salut pública de forma decidida. Amb el segon aniversari de la pandèmia no queda una altra opció que començar a invertir i gestionar, com diu una de les participants del documental, la segona pandèmia, la de la Covid Persistent.