Just Deploy It!

Autor: Oriol Puig

  • Els nens oblidats de Bielorússia

    “Txernòbil és un enemic que no es veu”, afirma Valentina Smolnikova, la doctora i fundadora de la Foundation Children of Chernobyl, que va patir en primera persona les conseqüències dramàtiques de l’accident nuclear de fa trenta tres anys. Nascuda a Pinsk (Bielorússia) el 1941, l’any de la invasió nazi de la Unió Soviètica, ha estat testimoni de les dramàtiques conseqüències del desastre nuclear de Txernòbil en la vida i la salut de la població bielorussa, una experiència que difon pel món tot organitzant estades amb famílies estrangeres per a nens bielorussos per tal de millorar la seva salut. Entre d’altres, ha treballat amb l’organització catalana Osona amb els nens, que des de 1996 ja ha portat al nostre país a més de 1.700 nens.

    Enguany, han vingut 23 infants que han conviscut fins el 24 d’agost amb famílies d’acollida de la comarca d’Osona i de tota Catalunya. Són nens i nenes que saben molt bé que l’aire que respiren i els productes que neixen en els seus camps de conreu estan contaminats. Ho han de suportar perquè viuen a només 60 quilòmetres de la central nuclear de Txernòbil. I la seva situació de pobresa i d’exclusió social no els permet sortir d’allà perquè els seus pulmons es netegin. Tots ells provenen d’una zona rural, de Gomel. Quan va succeir l’accident nuclear, la primera radiació es va produir en aquesta zona. Són hereus d’una cosa que no van viure, però la radioactivitat es manté encara que hagin passat molts anys.

    Un estiu lluny de Txernòbil

    L’eliminació de cesi 137 ingerit a través de la cadena alimentària és la raó principal per la qual venen a Catalunya. Com més contínua sigui la sortida del país d’aquests infants, entre els 8 als 17 anys, aconseguiran eliminar més cesi. Surten amb un nivell de cesi de 74 becquerels (unitat de mesura de l’activitat radioactiva) per quilo. És una barbaritat. A partir de 20 ja és perillós.

    Les malalties derivades de l’exposició continuada i constant a la radiació, incideixen molt cruelment en els nens, provocant càncer de tiroides, leucèmia, trastorns metabòlics, endocrins, respiratoris i una llarga llista de disfuncions físiques. L’exposició a la radiació ionitzant evidencia diferents problemes: en alguns casos, el seu sistema immunològic no és prou resistent i pateixen malalties bucals, anèmies i l’agreujament de patologies a l’hivern; i, en altres casos, els problemes són de caràcter psicològic.

    Hi ha motius mèdics evidents, així ho recomana la OMS, que avalen les vacances dels nens afectats per la radiació nuclear. Els nens tornen amb menys radioactivitat en el cos que amb la qual van sortir. Sobretot perquè deixen de menjar aliments procedents d’aquesta terra. L’estada de quatre o cinc setmanes fora de la zona contaminada retarda i fins i tot minimitza l’efecte de malalties provocades per l’exposició continuada a radiacions. Així, és fonamental que facin exercici, que suïn i que beguin molt, per tal que puguin eliminar tota la radioactivitat possible a través de la suor i l’orina. A part de l’objectiu terapèutic, és important que els nens s’ho passin bé i que gaudeixin de l’experiència. Des de fa anys, els programes perquè els nens tinguin unes vacances a l’exterior són abundants. 50.000 nens surten a l’estranger anualment.

    La “Zona Morta” de Bielorússia

    Quan es va produir l’accident de Txernòbil, el núvol radioactiu va contaminar un 23% de la superfície de Bielorússia en què habitaven 2,5 milions de persones. El 70% de les partícules radioactives emeses per la central durant l’accident van acabar en territori bielorús. Com a conseqüència del desastre, 135.000 bielorussos van ser evacuats de les seves llars i reubicats en altres llocs, i molts es van veure afectats per la radioactivitat. Com a conseqüència de la contaminació radioactiva, a la regió de Gomel l’esperança de vida es va reduir en cinc anys entre 1985 i 2000.

    A dia d’avui, Bielorússia és el país amb més superfície dins de la “Zona Morta” provocada per l’accident. A diferència de la zona d’exclusió d’Ucraïna, que permet visites de forma limitada, les zones d’exclusió de Bielorússia estan tancades al turisme. Entre zones que estan prohibides a tota activitat humana, hi ha petits llogarets. A les regions econòmicament devastades, les famílies només poden subsistir consumint el que cultiven, o els animals que al seu torn també mengen el que cultiven. Fins i tot el vodka s’elabora amb cereal contaminat. Va passar fa trenta tres anys, però calen milers perquè es netegi la zona.

    La majoria de famílies en aquestes àrees són desestructurades, un pare alcohòlic o una mare, un dels dos progenitors ha abandonat l’altre amb els nens. L’alcoholisme entre els homes arriba a índexs desmesurats. Les dones en aquesta regió són en la seva immensa majoria, mares solteres. El salari mitjà d’aquestes famílies pot oscil·lar entre els 80 i 150 euros al mes. Les mares treballen jornades extenuants de 15 hores diàries per mantenir les seves famílies. No poden fer-se càrrec també “emocionalment” dels seus fills. En altres ocasions, encara pitjors, aquests viuen en orfenats.

    Ancorats en el passat soviètic

    El que més preocupa a les associacions o organitzacions és que els nens i les nenes d’aquestes zones de Bielorússia entenguin que hi ha un futur més enllà dels llocs on viuen. Normalment, cases sense aigua, llum o gas, i on els lavabos són fora de l’edifici. La majoria segueixen fent servir la fusta per escalfar-se a l’hivern o cuinar. La feina i l’objectiu és esborrar-los la idea que seran el mateix que els seus pares, amb jornades interminables a canvi d’un salari insuficient. És per aquest motiu que intenten animar-los a estudiar, perquè puguin viure en millors condicions en un futur. El contacte amb altres nens els ajuda.

    Bielorússia és el país més dependent de Rússia i com en gairebé tot l’espai excomunista europeu, l’evolució del capitalisme postcomunista va afectar de manera molt diferent als nuclis urbans i al medi rural. Molts d’ells conserven estructures mentals, polítiques i socials soviètiques. Si parlem de Bielorússia, la seva dependència de Rússia i els seus escassos, o gairebé nuls, recursos, el converteixen en un país gairebé provincial en si mateix, de fet, i no sense raó, es diu que és o més similar a la URSS que queda en els nostres dies. A Bielorússia, país marcat per la identitat incerta i una catàstrofe nuclear violenta, els drets dels nens lluiten per trobar el seu lloc decisiu.

  • La realitat de l’avortament en imatges

    Durant segles, les dones han buscat mètodes per impedir o interrompre l’embaràs. Avui dia, hi ha mitjans que faciliten un avortament segur i eficient, tot i que encara hi ha dones que continuen utilitzant mètodes casolans primitius, il·legals i arriscats. En aquest sentit, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), es produeixen més de 55 milions d’avortaments a l’any a tot el món. Per això, cada any, 47.000 dones moren a causa d’avortaments fallits. Tant és així que els avortaments insegurs són la tercera causa principal de mort materna del món i donen lloc a més a cinc milions de discapacitats en gran mesura evitables, segons l’OMS.

    La legislació sobre l’avortament és força diferent a cada país del món, i s’hi pot trobar tant des del lliure accés a l’avortament a serveis sanitaris públics i gratuïts fins a penes de presó per a qui el practiqui. Per tant, la pràctica de l’avortament voluntari està sotmesa a l’ordenament jurídic vigent de cada país, on es pot recollir o bé com a dret o bé com a delicte punible. De fet, l’accés a l’avortament no és només un tema de discussió moral, sinó una qüestió de salut pública. Massa sovint, l’acalorat debat que genera està entelat per la desinformació sobre les veritables repercussions de restringir l’accés a aquest servei de salut bàsic. Penalitzar l’avortament no ho impedeix, només fa que sigui menys segur.

    Precisament en aquests moments el tema resulta més actual que mai al nostre país, ja que alguns polítics espanyols estan fent del tema de l’avortament un element de la seva campanya electoral, defensant posicions retrògrades que l’actual legislació semblava haver superat. Una situació que reclamava una denúncia com la que ens proposa la Laia Abril a On Abortion. La fotògrafa ha decidit fer front a aquest conflicte per mitjà d’una investigació complexa i compromesa que convida al públic, mitjançant un íntim acte d’observació, a transitar per camins abans ignorats que condueixen cap a una (nova) reflexió sobre l’avortament, una pràctica de la qual encara no en parlem prou.

    L’avortament clandestí, una condemna

    Laia Abril dedica part del seu treball en explicar històries íntimes sobre realitats incòmodes relacionades amb la feminitat. Però més enllà de la temàtica, basa la seva metodologia en projectes de llarg abast que es presenten en diverses plataformes, ja sigui en una exposició, un web o un llibre. La mostra On Abortion, guanyadora del premi de fotografia Madame Figaro-Arles, és el primer capítol del projecte titulat A History of Misogyny. Abril ja està treballant en la segona part de la trilogia que se centrarà en casos de violació a dones i preveu que pugui presentar-lo l’any que ve.

    Amb una meticulosa metodologia d’investigació, Abril recorre al passat per ressaltar la llarga i contínua erosió dels drets reproductius de les dones fins als nostres dies. En paraules de la mateixa Laia Abril, es tracta de construir «un mapa conceptual de les repercussions de no tenir accés a l’avortament al món». Aborda el problema de la restricció de l’accés a l’avortament i de les pràctiques il·legals d’interrupció de l’embaràs des d’una perspectiva «polièdrica», com l’han denominat des de Foto Colectania.

    A l’exposició trobem un variat catàleg d’artefactes que van ser utilitzats com a anticonceptius i mètodes abortius: condons de bufeta de peix o de bosses d’intestí d’ovella, dutxes vaginals, gossypol; xeringues de sabó i ènema, canyes de fusta i plàstic; testimonis de dones que han interromput el seu embaràs de forma il·legal, anuncis de diaris de països on avortar és delicte i que ofereixen aquestes pràctiques amb informació enganyosa, imatges de dones mortes per aquestes causes i fins i tot un arxiu d’àudio amb amenaces a una integrant d’un equip mèdic que realitza, de forma legal, aquests procediments.

    Una veritat tabú

    «El que pensem que és part de la història de l’avortament, en realitat, segueix sent actual, no és tan del passat com pugui semblar», aclareix Abril. Sense anar més lluny, assenyala a les tres dones salvadorenques que van ser excarcerades a principis de març després de passar diversos anys a la presó per practicar i fins i tot per patir avortaments. També crida l’atenció una fotografia d’un embull d’herbes i plàstics que van ser trobats a l’interior de l’úter d’una dona a l’Àfrica. La foto és de 2002.

    Les històries a les quals dóna veu aquesta investigació visual, procedeixen, en gran mesura, de països d’Àfrica i d’Amèrica del Sud; però algunes es troben molt a prop. Algunes de les dones que apareixen en els documents exposats procedeixen de països amb estrictes lleis abortives, com Magdalena (Polònia), Justyna (Polònia) o Lucía (Xile). Una col·lecció d’evidències visuals, auditives i textuals que teixeixen una xarxa de preguntes sobre ètica i moralitat, i revelen una sorprenent sèrie de desencadenants socials, estigmes i tabús sobre l’avortament que han estat invisibles fins ara.

    Abril posa rostre a una qüestió difícil, anònima i íntima, mostrant a dones que han posat en perill la seva vida explicant la seva història en primera persona. També per a molts dels metges que practiquen l’avortament, sovint amenaçats per grups antiavortistes, com el 2015, a Colorado, Estats Units, on van ser assassinats tres metges per practicar avortaments. «És un tema complicat perquè té a veure amb moltes coses: la religió, la moral, els diners, l’estigma i les lleis», explica Abril. El debat sobre l’avortament sorgeix del reconeixement d’una veritat tabú: penalitzar l’avortament no vol dir que no existeixi.