Autor: Raúl Rivas González

  • Torna el letal virus Hendra

    Les autoritats sanitàries de Queensland (Austràlia) han notificat que el 8 de juliol passat un cavall de l’àrea de Mackay va donar positiu en infecció per virus Hendra. És el primer cas a la regió des de l’any 2017. Com a mesura preventiva, l’animal, que estava molt malalt, ha estat sacrificat.

    I qui és aquest tal virus Hendra (HeV)? Es tracta d’un virus zoonòtic emergent altament patogen que afecta cavalls i humans, encara que també s’han produït infeccions experimentals en altres mamífers com ara gats i conillets d’índies.

    El virus Hendra va ser descobert el 1994, després de provocar un brot infecciós en un estable australià situat al suburbi d’Hendra, a la ciutat de Brisbane (Queensland). L’incident va provocar la mort de 14 cavalls i del seu entrenador, un home anomenat Vic Rail.

    Vic Rail i els seus cavalls

    Victory Robert Rail, anomenat Vic Rail, era un entrenador de cavalls de carreres. Al setembre de 1994, Rail va traslladar dos cavalls als seus estables des d’un potrero suburbà de Brisbane. Al cap de poc temps, els dos animals van mostrar símptomes d’una malaltia respiratòria desconeguda. Els cavalls van rebre tractament veterinari primerenc, però la seva condició va empitjorar. És més, altres cavalls de l’estable van començar a emmalaltir. En una setmana, catorze cavalls havien mort o havien estat sacrificats pels serveis veterinaris locals.

    La preocupació va créixer quan Vic Rail va desenvolupar símptomes semblants als que havien presentat els seus cavalls. Instat per la seva parella, Lisa Symons, va buscar tractament mèdic. Vic va ser ingressat a l’hospital del sud de Brisbane. Hi va morir una setmana després, el 27 de setembre de 1994.

    Des de llavors, han estat reconeguts més de 60 contagis naturals per virus Hendra en cavalls a Austràlia, cosa que ha suposat la mort de més de 100 animals. També en aquest període s’han confirmat set casos en humans i quatre morts.

    Un altre virus transmès per ratpenats

    El virus Hendra pertany al gènere Henipavirus i a la família Paramyxoviridae. Les espècies de ratpenats del gènere Pteropus, anomenats guineus voladors, semblen ser els reservoris naturals del virus.

    Els cavalls inicialment infectats que Rail va portar al seu estable probablement havien ensumat o menjat vegetació contaminada amb excrements o saliva d’una guineu voladora portadora del virus Hendra. Tots els casos humans confirmats fins ara es van infectar després de patir exposicions d’alt nivell a fluids corporals d’un cavall infectat, com ara fer autòpsies en cavalls sense fer servir l’equip de protecció personal adequat o ser ruixats extensament amb secrecions respiratòries.

    De moment no hi ha evidència de transmissió d’humà a humà, de ratpenat a humà, de ratpenat a gos o de gos a humà.

    La infecció ocasiona una malaltia respiratòria aguda i encefalítica greu amb inflamació dels vasos sanguinis (vasculitis endotelial). El virus Hendra té una alta taxa de letalitat, que ronda el 90% en cavalls i el 60% en humans. A més, causa encefalitis crònica entre els supervivents.

    El virus Hendra es transmet als cavalls per ingesta de fruits, pastures o aigua contaminats per secrecions de ratpenats infectats. Raúl Rivas/USAL, Author provided

    Trot sense rumb, un dels símptomes

    Als cavalls, el virus Hendra causa símptomes molt diversos que inclouen febre, augment de la freqüència cardíaca i deteriorament ràpid amb signes respiratoris i/o neurològics. Amb freqüència els animals exhibeixen espasmes musculars, incontinència urinària, cap decantat, pèrdua de visió o desplaçaments sense rumb.

    Els símptomes en humans se solen desenvolupar entre 5 i 21 dies després del contacte amb un cavall infecciós. Inicialment inclouen febre, tos, mal de coll, mal de cap i cansament. Després, les persones afectades poden desenvolupar meningitis o encefalitis, cosa que provoca fort mal de cap, febre alta, somnolència i, de vegades, convulsions i coma que deriven en la mort de les persones afectades.

    L’enfocament One Health

    La vacunació és la manera més eficaç de reduir el risc d’infecció pel virus Hendra als cavalls. L’eficàcia d’un immunogen anomenat HeV-sG va conduir al desenvolupament i llançament de la vacuna anti-HeV equina (Equivac® HeV), sense virus viu ni inactivat, comercialitzada per Zoetis Inc. a Austràlia l’any 2012.

    L’Autoritat Australiana de Pesticides i Medicaments Veterinaris (APVMA) va atorgar el registre complet d’Equivac® HeV a l’agost del 2015. La vacuna conté formes solubles de glicoproteïna G (sG) del virus Hendra, adjuvada amb un complex immunoestimulant. És una vacuna segura i eficient.

    De moment, no hi ha vacunes destinades a l’administració en humà, però utilitzant el mateix immunogen s’intenta desenvolupar vacunes d’emergència eficients per interrompre la possible propagació de la malaltia en persones.

    Per descomptat, la vacuna contra el virus Hendra per a cavalls és un exemple magnífic del que suposa l’enfocament One Health en el control de les malalties humanes. A Austràlia, establir una estratègia One Health per al virus Hendra ha donat com a resultat una gestió informada més eficient i eficaç. De fet, aquest plantejament va permetre que a l’octubre del 2021 fossin identificats nous genotips del virus Hendra en guineus voladors australians.

    La troballa contempla la possibilitat que, en qualsevol moment, sorgeixin nous virus, demostrant la importància dels programes de bioseguretat i vigilància.
    The Conversation

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí

  • Què és la verola del mico que acaba d’aparèixer al Regne Unit i què implica

    En els últims dies, l’Agència de Seguretat Sanitària del Regne Unit (UKHSA) ha confirmat que sis persones a Londres i una al nord-est d’Anglaterra han estat diagnosticades de la verola del mico. És una infecció zoonòtica rara emergent, potencialment mortal, que es pot propagar als humans i que sol aparèixer a l’Àfrica occidental i central, on ara és endèmica. Tots els pacients d’Anglaterra que necessiten atenció mèdica estan en unitats especialitzades en malalties infeccioses. Per sort, els individus tenen la branca del virus de l’Àfrica occidental, que és lleu en comparació amb el de l’Àfrica central.

    La malaltia va ser descoberta el 1958, quan van tenir lloc dos brots d’una malaltia similar a la verola en colònies de micos mantinguts per a tasques de recerca. Per aquesta raó va rebre el nom de «verola del mico» o «verola del simi».

    El primer cas humà de verola del simi va ser notificat l’agost de 1970 a Bokenda, un vila de la província equatorial de la República Democràtica del Congo. L’infectat va ser un nen de 9 mesos que va ingressar a l’Hospital Basankusu amb sospita d’haver contret verola. Una mostra, enviada al Centre de Referència de Verola de l’OMS a Moscou, va revelar que els símptomes eren causats pel virus de la verola del mico.

    La família del pacient va dir que de vegades menjavencarn de mico de tant en tant, encara que no podien recordar si n’havien menjat durant l’últim mes o si el nen havia estat en contacte amb un mico abans de presentar símptomes. La investigació va demostrar que el nen era l’únic de la família que no havia estat vacunat contra la verola humana.

    La verola ha estat erradicada, però la verola del simi no

    La verola del simi és causada pel virus de la verola del mico, un ortopoxvirus similar al virus Variola (l’agent causant de la verola), al virus de la verola bovina i al virus Vaccinia. Des de l’erradicació de la verola, la verola del simi ha assumit el paper de l’ortopoxvirus més destacat que afecta les comunitats humanes.

    Dels casos confirmats aquests dies per l’Agència de Seguretat Sanitària del Regne Unit (UKHSA), el primer amb verola del mico a Londres va ser anunciat el 7 de maig. El pacient tenia antecedents de viatges recents des de Nigèria, que és on es creu que va contreure la infecció, abans de viatjar al Regne Unit. Els dos casos següents anunciats el 14 de maig viuen junts a la mateixa llar i no estan vinculats amb el primer infectat confirmat. Els quatre nous casos anunciats el 16 de maig no tenen connexions conegudes amb els casos confirmats anteriors.

    Els casos de verola del simi són freqüents a Nigèria. En el seu darrer informe, el Centre per al Control de Malalties de Nigèria (NCDC) va dir que el país va registrar 558 casos de verola del simi i vuit morts a 32 estats de la federació i el Territori de la Capital Federal entre els anys 2017 i 2022.

    Incubació i símptomes de la malaltia

    En els éssers humans, els símptomes de la verola del simi són similars als símptomes de la verola, encara que una mica més lleus. Comencen amb febre, mal de cap, dolors musculars, mal d’esquena, calfreds i esgotament. La principal diferència entre els símptomes de la verola humana i la verola del simi és que la segona fa que els ganglis limfàtics s’inflamin (limfadenopatia), mentre que la primera no.

    El període d’incubació de la verola del mico sol ser de 7 a 14 dies, però es pot reduir a 5 i elevar-se a 21 dies. És normal desenvolupar una erupció, que sovint comença a la cara i després s’estén a altres parts del cos, particularment a les mans i als peus. Al cap de poc temps, l’erupció canvia i passa per diferents etapes abans de formar una crosta i caure finalment.

    La malaltia sol durar de 2 a 4 setmanes. Es creu que la transmissió és produïda a través de la saliva o excrecions respiratòries, o per contacte amb l’exsudat de la lesió o el material de la crosta. L’excreció viral a través de la femta també pot representar una altra font d’exposició.

    Les dades disponibles suggereixen que els rosegadors africans actuen com a reservori natural. El virus de la verola del mico és capaç d’infectar esquirols, rates, ratolins, micos, gossets de les praderies i, per descomptat, humans.

    Un pacient amb erupcions causades per la verola del simi. Wikimedia Commons / Centers for Disease Control and Prevention dels Estats Units.

    Ressorgiment a l’Àfrica

    El continent africà s’enfronta en aquesta darrera dècada a un ressorgiment de la verola del simi. Han estat diagnosticats més casos confirmats de verola del mico des de l’any 2016 que en els 40 anys anteriors.

    Per aclarir la situació, es plantegen quatre explicacions, possiblement simultànies, que donen resposta a l’augment de la incidència de la verola del simi:

    En aquest moment, no tenim tractaments específics disponibles per combatre la infecció per verola del simi, però els brots de la malaltia es poden controlar. Algunes dades indiquen que la vacuna antivariòlica té almenys un 85% d’eficàcia en la prevenció de la verola del mico. També els antivirals cidofovir i ST-246, així com immunoglobulines específiques, poden ser utilitzats per controlar un brot de verola del mico.

    Més enllà d’Àfrica: una malaltia global

    A l’Àfrica, la taxa de letalitat oscil·la entre el 4 i el 22%. La majoria dels pacients són nens. A més, la malaltia també és un problema de seguretat sanitària mundial, com va demostrar el brot als EUA de l’any 2003. Els investigadors van determinar que un carregament d’animals provinents de Ghana, importat a Texas l’abril de 2003, va introduir el virus de la verola del mico als Estats Units.

    L’enviament contenia aproximadament 800 petits mamífers que representaven nou espècies diferents, inclosos sis tipus de rosegadors. Les proves de laboratori dels Centres per al Control i Prevenció de Malalties (CDC) van demostrar que dues rates gegantines africanes, nou lirons i tres esquirols estaven infectats amb el virus de la verola del mico.

    Després de la importació als Estats Units, alguns dels animals infectats van ser allotjats prop de gossets de les praderies a les instal·lacions d’un venedor d’animals d’Illinois. Poc més tard, aquests gossets de les praderies es van vendre com a mascotes abans que desenvolupessin signes d’infecció. El brot va acabar infectant 72 persones de la verola del simi, totes després de tenir contacte amb els gossos de les praderies infectats.

    Sens dubte, és pertinent fer un seguiment de l’aparició de nous casos o brots de la verola del simi així com prendre les mesures preventives oportunes, perquè la malaltia constitueix una amenaça significativa per a la salut humana.

    Raúl Rivas González és Catedràtic de Microbiologia de la Universitat de Salamanca.

    Aquest és un article publicat anteriorment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí

  • L’adenovirus 41 està darrere dels brots d’hepatitis infantil que tant preocupen l’OMS?

    El 15 d’abril del 2022 l‘OMS va notificar l’aparició d’un brot d’hepatitis aguda d’etiologia desconeguda al Regne Unit i Irlanda del Nord en nens petits sans en general.

    Des de llavors, el nombre de casos d’hepatitis ha augmentat a un ritme vertiginós. Fins al 21 d’abril del 2022, s’havien notificat almenys 169 casos d’hepatitis aguda d’origen desconegut a 12 països. De moment, la distribució geogràfica dels casos no sembla que segueixi cap patró. Els casos han aparegut al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord (114), Espanya (13), Israel (12), els Estats Units d’Amèrica (9), Dinamarca (6), Irlanda (5), Països Baixos (4), Itàlia (4), Noruega (2), França (2), Romania (1) i Bèlgica (1).

    Distribució dels casos d’hepatitis aguda greu d’origen desconegut el 23 d’abril de 2022

    Font: OMS

    La síndrome clínica entre els casos identificats és la d’hepatitis aguda greu amb enzims hepàtics marcadament elevats. Molts pacients van manifestar símptomes gastrointestinals previs que van incloure dolor abdominal, diarrea i vòmits.

    L’OMS ha confirmat que, de moment, disset nens, d’edats compreses entre un mes i 16 anys, han requerit un trasplantament de fetge. I ja ha estat notificada almenys una mort.

    Qualsevol pista és poca. De moment, continua l’estudi exhaustiu de les històries clíniques i l’anàlisi de proves de toxicitat ambiental i alimentària. A més, no s’escatima en proves microbiològiques addicionals.

    Els virus comuns que causen l’hepatitis viral aguda (virus de l’hepatitis A, B, C, D i E) no s’han detectat en cap dels casos, però sí que han estat detectats adenovirus en almenys 74 pacients. En 18 casos ha estat identificat l’adenovirus F 41. En 20 casos ha estat detectat el SARS-CoV-2. I en 19 casos ha estat detectada coinfecció per SARS-CoV-2 i adenovirus.

    La implicació d’un adenovirus, concretament l’adenovirus F 41, com la causa subjacent de l’hepatitis aguda, és actualment una hipòtesi plausible. Però no explica completament la gravetat del quadre clínic.

    Qui són els adenovirus humans?

    Comencem per presentar el sospitós. Pertany a la família dels adenovirus, icosaèdrics i amb un genoma d’ADN lineal de doble cadena. Estan dividits en set espècies (A–G). Els adenovirus humans es classifiquen en més de 100 subtipus, inclosos els serotips 1–52 (que es van identificar mitjançant proves de seroneutralització i d’inhibició de l’hemaglutinació) i els genotips 53–103 (que es van classificar mitjançant anàlisis bioinformàtiques). Els diferents serotips estan associats amb diferents malalties.

    Lluny de ser una raresa, els adenovirus (AdV) són patògens comuns en humans. I tenen capacitat per causar malalties a les vies respiratòries, els ulls, l’intestí, el fetge, el tracte urinari i les adenoides o vegetacions.

    En general, la infecció d’adenovirus es contrau pel contacte amb secrecions d’una persona infectada o amb un objecte contaminat. La infecció es pot transmetre per l’aire o per l’aigua.

    Gastroenteritis pediàtrica

    En concret, els serotips 40/41 de l’espècie F d’adenovirus (denominats HAdV-F40 i HAdV-F41) han estat considerats durant molt de temps com a causants de gastroenteritis pediàtrica, caracteritzada per febre, vòmits i diarrea. La gastroenteritis per adenovirus 40/41 pot causar una malaltia greu i és una causa freqüent d’hospitalització.

    La prevalença de diarrea aguda causada per aquests adenovirus, anomenats entèrics, oscil·la entre l’1,2% i el 15% a diversos països, i només la superen en xifres Shigella i rotavirus. Pel que fa a l’HAdV-F41, és el tipus més comú als nens amb diarrea (i amb mortalitat associada a diarrea en nens petits).

    Els menors de dos anys, els més susceptibles

    La infecció per adenovirus F41 no és estacional, pot passar en qualsevol moment de l’any. Els més susceptibles són els nens menors de dos anys. Encara que la diarrea per adenovirus sovint és autolimitada, les infeccions entèriques per adenovirus poden causar malalties disseminades sistèmiques mortals en pacients immunocompromesos.

    La literatura disponible apunta que al voltant del 65% dels casos d’hepatitis per adenovirus es desenvolupen en pacients pediàtrics, i que el factor de predisposició més trobat a l’entorn pediàtric és l’antecedent de trasplantament de fetge. Altres factors de risc inclouen el trasplantament de cèl·lules mare, la quimioteràpia per a la leucèmia limfoblàstica i les neoplàsies malignes sòlides.

    De moment, l’OMS recomana que es facin anàlisis de sang, sèrum, orina, excrements i mostres respiratòries, així com mostres de biòpsia hepàtica (quan estiguin disponibles), amb una caracterització addicional del virus que inclogui la seqüenciació.

    Revisar la informació temporal i geogràfica sobre els casos, així com els contactes propers, a la recerca de possibles factors de risc serà fonamental per establir un enllaç epidemiològic que pugui proporcionar pistes per rastrejar la font de la malaltia.
    The Conversation

    Raúl Rivas González és Catedràtic de Microbiologia a la Universitat de Salamanca.

    Aquest és un article traduït de The Conversation. Llegeix l’original aquí