Just Deploy It!

Autor: Ramon Serna

  • L’autocomplaença amb el sistema sanitari

    Si el conseller de Salut, Toni Comín, insisteix a fer servir aquest terme, parlem de sistema i no de model, per molt que ja vaig aclarir que no tenim sistema, de moment, sinó model sanitari propi. I si el conseller es desfà en elogis al sistema per unes inauguracions suposadament punteres, jo seguiré pensant que avancem malgrat el sistema. El seu recent article, ‘Una setmana a Salut’, em retrotreu a l’any 1986 en què, en plena vaga històrica que va salvar l’Hospital de Girona de la gran agressió a la seva integritat, el gerent inaugurava no recordo què. Són maneres de desviar l’atenció davant el debat sobre el futur sistema sanitari que decidirem conjuntament en el procés constituent. I petarà qui peti, com molts van petar quan vam aconseguir aturar el Pla de Reconversió Hospitalària a Girona.

    A l’article, Comín transcriu paraules del gerent de l’Hospital Vall d’Hebron, adalil dels triomfalismes i de l’opacitat. Incomoda el somriure del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en la inauguració del nou bloc quirúrgic de la Vall d’Hebron. Fa l’efecte d’un menyspreu cap a la lluita del personal contra el canvi d’horaris de treball que els implanten, aprofitant la conjuntura, sense tenir en compte les raons que avalen, des de fa molts i molts anys, la validesa dels horaris actuals. Llàstima que no trobi ara un treball excel·lent fet els anys 80 a l’Hospital Universitari de Bellvitge que, sintèticament, concloïa que els millors horaris de treball són aquells que tenen en compte la conciliació de la vida laboral, personal i familiar. Molt malament aquestes mostres de desconnexió entre el poder i el poble. Comín, Puigdemont… És d’Espanya d’on cal desconnectar, no de les ciutadanes normals i corrents.

    No, en temes de salut, no estem per a celebracions ni triomfalismes. Dit d’altra manera, quan parlem d’avenços, s’ha de parlar també de les seves contrapartides o de fets conjunturals que s’hi afegeixen innecessàriament. El darrer informe de la Federació d’Associacions per la Deefensa de la Sanitat Pública (FADSP) que compara la salut a les diferents comunitats autònomes no deixa Catalunya gaire ben parada. Estem entre les primeres en privatització, les llistes d’espera segueixen essent escandaloses i la falta de personal i la seva precarietat no es resolen. L’obediència de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) a l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), a les mútues i a les empreses va quedar evidenciada en el discurs d’Antoni Mateu en la recepció del premi a la millor pràctica de l’Administració de la Generalitat, el març del 2013, com a una altra mostra de la desconnexió que comentava i que tant ens està fent patir. Tan difícil com és ara fer una vaga, la plantilla de les ambulàncies de les Terres de l’Ebre hi anirà per l’absència de les solucions dràstiques que es necessiten i que Comín podria adoptar essent fidel no ja al poble sinó simplement al Parlament.

    I entretinguem-nos una mica en el procés de desprivatització de Comín, tan aigualit i amb tants ets i uts. El personal i el veïnat de l’Hospital del Mar no el veuen gaire clar. Han convocat noves accions pel dia 14 per tal d’enterrar definitivament el projecte d’encabir-hi encara més “col·laboració pública-privada” de la que ja pateix i per descartar l’activitat privada als centres públics. Pel que fa a l’acabament del contracte amb la Clínica del Vallès, s’ha fet, també, respectant enormement el grup empresarial com si tingués un dret de conquesta, com si no hagués fet prou benefici cobrant els serveis un 12% més cars del que costen a la pública. Per què el conseller ha optat pel personal de la Clínica, fent servir la fórmula de la subrogació i deixant de costat el personal precari del Parc Taulí? Per què ha estalviat a la Clínica les indemnitzacions que hauria d’haver pagat? Només faltava ara que ‘els metges’ de l’Hospital General de Catalunya, el sindicat CCOO i l’Ajuntament de Sant Cugat s’oposessin a la sortida d’aquest centre privat del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT) i que arribin a l’extrem de proposar un consorci, escudant-se en el fet que Helios-Fresenius, la compradora de Quirónsalud, està parcialment -un 26%- regida per una fundació alemanya, casualment creada per la filla del mateix fundador de la multinacional. On s’és vist un consorci amb una multinacional?

    No, així no anem bé. Cal #AixecarCatalunya al gust del màxim de gent. En el procés que hem d’encetar per conquerir definitivament tots els nostres drets ha de participar tothom, ningú no pot quedar enrere, i són inadmissibles les tàctiques de distracció per ignorar conflictes. No es poden soterrar realitats punyents i ningú no ens podrà fer veure que una sanitat pública està renyada amb unes condicions laborals que ens retornin la dignitat. Qui ha anat a treballar a la privada no ho ha fet com a una aposta guanyadora sinó com a un mitjà de subsistència. I la privada no és la pública, però ningú no té per què pagar els deliris privatitzadors d’alguns que aviat passaran a ser maldestres avantpassats nostres. El trànsit possible a un sistema sanitari més just s’ha de fer sense defugir els problemes reals de la gent i, si té un cost, s’haurà de fer pagar a qui fins ara s’ha beneficiat del model.

  • Sistema sanitari: creus i cares

    La situació política-sanitària que vivim segueix mereixent que moltes coses es diguin pel seu nom. El debat és si la campanya de les creus grogues que l’ANC ha plantat per quantitat de pobles de Catalunya, amb un INRI que deia “Sistema Sanitari Català”, ha estat més desencertada per ella mateixa o per les reaccions contra la independència que ha provocat.

    Clar, en el súmmum del bonisme, podria dir que no ha estat tan desencertada, que ha reobert un debat necessari, ha fet caure caretes, ha entretingut l’estiu…o fins i tot que, com a mínim parcialment, ha fet l’efecte que pretenien moltes, insisteixo, moltes de les persones que han fet la campanya: transmetre el missatge expressament simplista que les cavernes de l’estat han menyspreat la sanitat catalana i que per això necessitem la independència, per tenir el model sanitari que decidim el poble de Catalunya, més que no pas defensar el que ara tenim.

    Seguint amb el meu exercici bonista, podria dir que les crítiques a la campanya han estat una continuació del debat, han complementat la campanya, remarcant que les actuals deficiències sanitàries són també responsabilitat de la corrupció del model i de les pràctiques privatitzadores. Per un cantó s’assenyala l’agressió estatal, certa, per molt que oblidant la complicitat de CiU amb les polítiques d’austeritat, o la seva responsabilitat en el nomenament de De Alfonso, i per l’altre l’agressió interna, també certa, ni que hi ha qui oblida el remei, la possibilitat de construir, a partir d’ara mateix, una Catalunya democràtica sense interferències externes.

    El problema ve quan, amb les crítiques a la campanya, les xarxes s’encenen i, tret d’una majoria de persones dialogants alguns arriben a negar la corrupció, l’evident tendència a la privatització i fins i tot l’existència de llistes d’espera. Per a qui nega les llistes d’espera, que es miri el cas de Jordi Pérez, per posar-ne un entre tantíssims, i a veure quina solució hi troba. Perquè Boi Ruiz deia a la tele (minut 32) que qui tingués un problema li digués, que ell es comprometia a arreglar-li, però en Comín, sembla que ni això. El problema ve quan la campanya de l’ANC neix coincidint amb la reunió de tots els consellers de salut de la història de la Catalunya autonòmica amb el claríssim objectiu de posar en valor un model sanitari que des de baix hem posat en qüestió. El problema ve quan la campanya no la munta una sectorial de salut de l’ANC, que déu funcionar al ralentí, sinó un comitè que desconeix l’abast del debat sanitari, influenciat per polítics que eviten dir clar i català que el model el decidirem entre totes, perquè és més que previsible que per a molts defensors del discurs únic del model serà més important conservar el model, el negoci, que conquerir la independència.

    El problema ve quan es produeixen rèpliques plenes de raó i molt compartides, però també amb una dosi de demagògia, amb un granet de sorra contra la independència, que l’ANC hauria d’haver calculat però no havia previst. Per exemple, trobo desafortunat que Toni Barbarà parli de «monocampanya que defensa que no hi ha redempció fora de la independència» perquè sap que som molta la gent que, sense connotacions religioses i/o des de dins de la mateixa Marea Blanca, pensem que la lluita per una sanitat pública 100% pública (no per la prohibició de la sanitat privada) va indissolublement lligada a la lluita per la independència, una independència no fonamentada en cap manipulació. De la mateixa manera és sobrer, si es vol ser constructiu, que l’Albano Dante, al mig d’un vídeo ple de raons, digui que la qüestió no és independència o no independència però, per si de cas, es declari no independentista, malgrat haver estat destacat membre del Procés Constituent on defensàvem la República Catalana del 99%. Tanta prevenció cap a una ruptura amb l’estat fa pensar en un no independentisme, de tanta tradició històrica com les traïcions de la burgesia catalana, que no és que no vulgui la independència sinó que tampoc no vol gaires canvis, ni del sistema ni del model. En un cofoisme amb el manteniment del règim del 78, on el més greu del que es va pactar va ser el lliurament de totes les nostres armes, la desmobilització.

    El canvi de model sanitari el tenim a l’abast de la mà. Catalunya segueix essent sociològicament d’esquerres i només ens cal la independència, la llibertat, perquè Espanya, que és evident que ens condiciona, és irreformable, de moment, i la solució la necessitem ja.

  • Què sap De Alfonso de sistemes sanitaris?

    Per entendre la que ha liat De Alfonso amb la famosa frase seva ‘Els hi hem destrossat el sistema sanitari’, provocant interpretacions interessades de polítics que, amb diferents dosis d’ignorància i de mala fe, tenen més interès a treure’n partit que a explicar veritats, faríem bé de distingir entre els conceptes de sistema i model sanitari, de sanitat i de salut. D’aquesta última, ningú no n’ha parlat, potser perquè és el concepte més ample i inabastable que hauria de ser l’objectiu de totes les polítiques. Podríem trobar que destrossar un determinat sistema sanitari fos el més favorable per a la salut.

    Catalunya, per molt que tingui transferides les competències sanitàries des de 1981, no té un sistema sanitari propi. Hi ha aspectes bàsics, el model de finançament només n’és un, que depenen de l’estat espanyol. Existeix una llei general de sanitat que teòricament condiciona tot l’Estat. Les qüestions relatives a la propietat dels centres construïts per l’antic INP, ara gestionats per l’ICS, i les incidències en el desenvolupament de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) demostren aquesta falta de sobirania necessària per tenir un sistema sanitari propi.

    El que va fer Catalunya, desobeint l’esmentada llei general, no només amb el consentiment sinó amb la col·laboració dels partits que han ostentat la dèria espanyolista al llarg dels anys, com ja vaig explicar l’any 2010 en el capítol referent a Catalunya del llibre ¿Por nuestra salud?, va ser crear el seu propi model de gestió, el que sempre s’ha conegut com a model sanitari català. No va ser obstaculitzat perquè era un experiment neoliberal, basat en el model thatcherià, que convenia a totes les elits, a les elits comerciants de sempre i a les noves elits gerencials. Ans al contrari, va ser adaptat i traslladat a l’Estat amb la Llei 15/97 que, com ha criticat sempre CASMadrid, obria la veda de les privatitzacions. Aquí ja teníem el nostre propi model de privatització, fet que no va ser obstacle al total suport de CiU a aquesta llei.

    És evident que l’expressió de De Alfonso no només demostra la seva ignorància en aquestes qüestions, sinó que és atrevida perquè el PP només pot estar en contra del sistema o model sanitari que patim per nimietats, pel repartiment del pastís, per l’»y tú más», i hauria fet arribar a De Alfonso un avís, «vigila què destrosses», si no quedés sobreentès que simplement es tractava d’evidenciar que a Catalunya també existeix la corrupció. I si no, que algú ens expliqui quin va ser el pacte entre el Govern de Mariano Rajoy i el nostre Boi Ruiz que permet que els gerents dels nostres consorcis segueixin cobrant per sobre de les possibilitats que els donava l’esmentada LRSAL, per posar un cas.

    De Alfonso parlava doncs de model de gestió, no de sistema sanitari, ni molt menys de la sanitat, com li va imputar el representant de JxS en la seva intervenció parlamentària amb evident mala fe, amb una rebequeria que clarament buscava un boc expiatori per a les malifetes sanitàries pròpies. I no en parlem del tuit de la diputada Montserrat Candini que acusava Albano Dante de ser un simple portaveu de l’ara maleït director de l’OAC. Com evidencien les declaracions dels meus amics David Vidal i Albano, ambdues recollides al recent escrit d’aquest últim a Crític, i la intervenció de Benet Salellas al Parlament (minut 5:25), el paper de De Alfonso en la persecució de la corrupció ha estat ínfim i a més ens ha sortit caríssim. Una de les activitats que més m’enorgulleixen és haver treballat conjuntament amb en David i l’Albano en múltiples investigacions i publicacions. Va ser en aquella gloriosa època que vaig construir un gran mapa de relacions que desprèn la pudor del nostre model sanitari.

    Preocupant és la reacció dels líders d’ERC en relació a la conspiració de De Alfonso i Fernández Díaz. El candidat Rufián es va fer ressò, massa irreflexivament, de la incitació d’Alfred Bosch a exposar als centres sanitaris la frase de De Alfonso. La iniciativa ignora o contradiu el pensament amplament majoritari, per no dir unànime, entre la gent que lluitem contra les retallades sanitàries i per una sanitat 100% pública que precisament planteja l’abandonament del model sanitari català, un model que ha estat posat seriosament en qüestió després de tants anys de consens amb el mercat relacional (pàg. 18) establert amb la sanitat a Catalunya. Molta d’aquesta gent és la que menysprea el procés d’independència perquè desconfia d’una Catalunya on realment es pugui decidir en tots els àmbits de la vida, del ‘primer la independència i després ja veurem’, perquè veu que les cartes estan marcades.

    Hagués tingut més lògica que ERC, en comptes de centrar-se en aquestes confuses referències al sistema sanitari, hagués exigit responsabilitats a CDC pel paper jugat per Germà Gordó, com apunta en Lluc Salellas, tant en el nomenament del director de l’OAC com en la suposada operació per posar Gordó al capdavant del país. I és tant absurd com intranscendent intentar esbrinar si va ser una maniobra seva o de la seva esposa, que li volia regalar la presidència del país. Són aquestes operacions fosques, i no els dubtes raonables que planteja la CUP, les que haurien de fer desconfiar a ERC de la viabilitat del procés, perquè és CDC i no la CUP qui el subordina a interessos bruts.

    Llàstima que ERC segueixi ocupada a continuar donant peixet a una CDC moribunda, fins i tot amb concessions que perjudiquen la nostra salut com el nou BCN World, paradigma d’un model de desenvolupament indesitjable per a una Catalunya independent. Llàstima que segueixi atenent els seus compromisos amb els fons de capital risc, creadors de misèria, com demostra el fet que Comín ni tan sols hagi penalitzat encara la multinacional Transport Sanitari de Catalunya, SA, pels seus evidents incompliments, sinó que, ans al contrari, consideri que ha complert amb la transparència exigida pel Parlament amb la patètica «Anàlisi dels resultats inicials del desplegament del Model de transport sanitari integral». O dient, en seu parlamentària, el disbarat que l’ICS no convocarà places per la no aprovació dels pressupostos. Estem veient clarament que Espanya és irreformable, però també que Catalunya serà independent amb transparència o no ho serà.

  • Quelcom a celebrar?

    Els aniversaris de la inaugració de l’Hospital de Girona Doctor Josep Trueta, llavors Residència de la Seguretat Social Álvarez de Castro, un despietat militar ara proscrit, coincideixen en números rodons amb els de la seva vaga històrica, i exitosa en tots els sentits, de 1986. La vaga que va permetre que es convertís en un hospital de referència front als designis de minimitzar-lo, essent Xavier Trias director general de l’ICS. Una vaga que va trencar, si més no, el ritme d’una reconversió hospitalària que va marcar el nostre ‘model sanitari’ i podria haver estat molt bèstia. Una vaga salvatge, per quant era el Comitè de Vaga qui decidia l’activitat que s’hi feia i la que no, però no tant salvatge com la mesura de reduir, de cop, un 10% de la seva plantilla. Una vaga il·legal, en el seu inici, però no més il·legal que l’ordre que havia donat el gerent de canviar els contractes del personal eventual amb Tippex, per reduir la seva durada de dotze a sis mesos. Una vaga que vaig voler commemorar en el seu quinzè aniversari amb un article (pàg. 15) que El Punt, on escribia de tant en tant, em va vetar perquè ‘una vaga no és quelcom a commemorar’.

    Va ser la demostració clara que quan es vol es pot, i per això insisteixo a commemorar-la. Perquè són exemples d’aquesta mena els que necessitem ara. Perquè ja fa massa anys que governs i mitjans ens diuen què es pot commemorar i què no, què és legal i què il·legal, i que ens pretenen convèncer que el model sanitari català i totes les mesures que es prenen per fer-lo sortir de l’actual atzuzac són el millor que ens podria passar. Doncs no, ara, com puntualment s’ha repetit al llarg de la història, ja tothom sap quant poc democràtic és el sistema i quant poc transparent el ‘model’ sanitari. Ara és molta més la gent que posa en dubte el que ve de dalt, tant el que es diu com el que s’amaga. Entre el que es diu, l’absurditat conceptual que l’activitat privada a centres públics ve a salvar el model públic, tan increïble com que ara el Banc d’Espanya vulgui salvar la ocupació indefinida precisament degradant-la. I potser no es tracta d’una pura coincidència, atès que el model sanitari català i el Banc d’Espanya tenen un mateix i també increïble conseller, Guillem López Casasnovas. Entre el que s’amaga, els guanys dels interessos privats quan entren al sector públic.

    En efecte, a més de la denúncia clara del negoci de les EBA feta per Oriol Güell, tan ben glosada per Joan Gené en el seu article ‘L’afany de lucre és el problema‘, un títol que ja ho diu tot, vull ara fer esment, per complementar-los, de la petita però demostrativa anàlisi feta pel company Kiku Auquer en base a dades de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, incompletes però oficials, podem dir que tendenciosament incompletes. Segons aquesta anàlisi, les ABS de gestió aliena, les que estan a càrrec de consorcis i fundacions, teòricament sense afany de lucre, sobrecarreguen la feina del seu personal, atenen pitjor, si més no, la seva gent gran i tenen més personal administratiu i menys de sanitari, tot amb vista a la realització d’una activitat privada que proporciona uns beneficis que no se sap on van.

    No, no espero que Toni Comín, ni molt menys el conjunt de Junts pel Sí, caigui del cavall i, aclaparat per tantes proves, reconegui de cop i volta que el model sanitari català ha estat un fracàs i que ens cal una gestió cent per cent pública, però sí que accepti que, com he repetit en diversos articles, aquest model està en qüestió i s’ha de debatre en el procés constituent. I, de moment, que es deixi d’ambigüitats. És clar que, a Ponent, l’Arnau i el Santa Maria han de treballar conjuntament. Però no a partir d’ara sinó des del moment en què es va crear l’empresa pública GSS en comptes d’integrar el Santa Maria a l’ICS només per defugir el dret administratiu. És clar que hi ha d’haver una integració assistencial i que els centres han de col·laborar. Però, per què no abomina dels cants a la competència com a factor incentivador que durant tant de temps han guiat el model i impedit integració i col·laboració? És clar que el projecte CIMS de Girona ha de desaparèixer més enllà del canvi de nom. Però per què ens segueixen explicant contes de fades en comptes d’informar sense embuts com és que es dóna per acabada l’adjudicació de les al·lèrgies feta per l’IAS quan era per dos anys i només n’han passat catorze mesos? Quina credibilitat té dir que les noves formes que es trobin a Lleida evitaran problemes laborals quan són el que hi ha amb el trasllat del laboratori del Trueta a l’IAS i quan està sentenciat que no és aconsellable que es faci treballar colze a colze personal amb diferents condicions laborals? I, quan parla del VISC+, per què ens vol fer passar ase per bèstia i fer-nos creure que el CRG és públic, infestat com està d’interessos privats? I ens podria aclarir si, amb el seu particularíssim compromís d’encabir al Taulí el personal que sobrarà de la Clínica del Vallès, pretén estalviar les responsabilitats indemnitzatòries de Quironsalud? I on queda la contundència anunciada, amb retard però ja fa gairebé tres mesos, contra les evidents irregularitats del transport sanitari? I un llarg etcètera de preguntes sense resposta.

    I mentre escric això, tinc l’ai al cor esperant el nou miracle que Junts pel Sí cedeixi a les pressions de la CUP en relació als pressupostos, davant d’una Catalunya Sí Que Es Pot que sembla aliena a la qüestió i ho fia tot al 26J. I cal que es produeixi el miracle perquè la pròrroga dels pressupostos seria un fracàs. Perquè calen diners per a un pla de xoc, per a la sanitat entre altres, i perquè s’han d’acabar els xantatges de Junts pel Sí, que no vol reconèixer que no té tanta força. Els laments de Puigdemont, nou estil de ‘pressing CUP’, fent-nos saber que ell es podia haver quedat tranquil a Girona, em recorden els d’un capellà que, en la meva infantesa, parlava massa de la seva ressignació en haver renunciat a una família i als plaers mundans. Jo, amarat de vides de sants i amb vocació missionera, pensava “I per què t’hi vas posar? Trobes dura i no t’agrada la feina que has triat? No és prou honor haver estat cridat per Déu?”. I, el que és pitjor, em fan témer el moment de la traició en què, com històricament ha fet la burgesia catalana, ens digui que, si han de canviar tant les coses, si els de la seva classe han de perdre els privilegis, millor quedar-nos com estàvem i aliar-nos amb l’invasor. I és que, per a la majoria de la gent, la majoria necessària per a la independència, l’enfrontament amb l’Estat no té gaire sentit si no ens permet dir les coses pel seu nom, celebrar les victòries de les nostres lluites, construir una societat igualitària i realment democràtica.

  • Les dificultats de la desprivatització

    Animat pel pas important que tant la fiscalia com el conseller de Salut han donat en relació al contingut del meu primer escrit en aquest nou Diari de la Sanitat, vull ara maximitzar les virtuts i minimitzar els riscos del necessari procés de desprivatització, tan ‘tímidament’ encetat per Toni Comín i no prou defensat per la realpolitik dels Comuns.

    És cert, com diu el conseller, que ell no és responsable directe del concurs del transport sanitari, però sí que ho és de desfer les barbaritats que Boi Ruiz va fer sense aturador, i de fer-ho de la manera més àgil possible. Per què no dir-ho, amb tota l’agilitat que els neoliberals del nostre ‘model’ sanitari troben a faltar en els mecanismes administratius. La investigació de la fiscalia sobre el concurs del transport sanitari només pot concloure en un procés judicial que declari nul el concurs i exigeixi responsabilitats. Però realment cal dedicar tants recursos públics, judicials i altres, i tant de temps per resoldre un tema tan clar? Massa tímida, i massa tradicional, l’actuació del conseller quan felicita, i gairebé demana disculpes per destituir, una cúpula del SEM que haurà de comparèixer en el previsible procediment judicial. Massa tímida, quan avança unes dades que res tenen a veure amb l’efectivitat del nou model de transport sanitari pregonada per les estadístiques exitoses que el SEM ha presentat als ens locals. Massa contradictori que el conseller defensi encara el nou model mentre ens diu que la joia de la corona, els Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), amb la missió de resoldre els problemes ‘in situ’, només compleix amb aquesta missió en el 21% dels casos, i que la mobilització de més d’un recurs per atendre una urgència, que els gestors del nou model presentaven com un fet buscat per positiu, resulti ara un escàndol en evidenciar-se que en el 97% dels casos han acudit dos vehicles a una urgència. Espero amb delit conèixer la proporció en què els dispositius mobilitzats han estat tres.

    El cas dels hospitals de Quironsalud, l’antiga Capio, la Clínica del Vallès, l’Hospital General de Catalunya i el Sagrat Cor de Barcelona, s’ha convertit en el paradigma de la desprivatització de Comín. Però actuant tan lentament, ERC no arribarà a convèncer que amb la independència viurem millor. Avui, la societat exigeix molt més. Perquè, què n’hem de fer del SEM? Què de les ‘aliances estratègiques’ de Tarragona, Girona i Lleida? Què de la gestió conjunta de l’ICS, l’ICO i l’IDI? Què de l’activitat privada a centres públics? No és només que el Departament de Salut de Toni Comín no es proposi seriosament excloure del SISCAT, ni en concret de la xarxa d’aguts, totes les entitats amb ànim de lucre. Per posar un cas, la Clínica Girona està tirant endavant el projecte d’un gran nou centre sense que ningú l’adverteixi que deixarà de pertànyer a la xarxa pública, mentre el nou Trueta, que ja hauria d’estar fet, es programa a quinze anys vista. Es tracta també que s’està mentint a la població en la conceptuació de l’ànim de lucre. O és que algú es creu que els nou milions que l’institut religiós que gestiona la Salus Infirmorum de Banyoles tenia a Suïssa, o els diners de les Sicav de Sant Joan de Déu, provenen de donacions desinteressades? O que el Pere Mata de Reus no té beneficis incontrolats? O que les empreses públiques com el SEM, l’IAS, l’ICO o l’IDI no es creen precisament per evadir els controls públics? El dels salaris dels seus gestors, entre molts altres.

    Em va sorprendre enormement que Gemma Tarafa semblés cofoia amb ‘tenir mà’, com a Ajuntament de Barcelona, en la gestió de les Àrees Bàsiques de Salut que gestiona el PSMar. I tota la resta de la població de Barcelona? Com pot ser que la representant d’un govern que teòricament dóna suport al manifest de la Marea Blanca no posi en qüestió les bases del model sanitari català? Sembla talment que la realpolitik dels Comuns es conformi amb separar l’ànim de lucre de les entitats que ‘fan una bona feina’ sense ànim de lucre. De debò la solució és que els ajuntaments tinguin «accions», membres en els consells rectors, de les entitats gestores de la sanitat? Ja en parlarem un altre dia, però el concepte de participació no té res a veure amb això. Igualment sorprenent és l’anunci de creació de la Xarxa Oncològica de Catalunya. Realment es necessita crear aquesta xarxa per col·laborar entre dues entitats públiques obligades a col·laborar o per disfressar el seu objectiu real que no és altre que l’apropiació definitiva per part de l’ICO de la feina oncològica de l’ICS?

    Al marge d’obstacles greus per desprivatitzar com la recent sentència del Constitucional o com les normes europees que bloquegen l’ampliació de recursos públics, personal inclòs, i que només es poden resoldre amb una desobediència decidida, i no en parlem si deixem passar el TTIP, hi ha un aspecte que hauríem de resoldre de manera immediata a casa nostra. Es tracta de donar una resposta clara als temors i patiments del personal, pel seu futur que dissortadament lliguen al futur de l’empresa on treballen i no al futur del sistema sanitari. Aquests no es resolen, ni de bon tros, amb la fórmula que Comín s’ha tret de la màniga. És una barbaritat dir que el personal de la Clínica del Vallès anirà al Taulí i quedar-se tan panxo. Una irresponsabilitat tan gran com negar els problemes cantats entre el personal del laboratori del Trueta enviat a l’IAS i el d’aquesta institució.

    Quan es parla del consens que va representar el model sanitari català, no només es parla d’un consens entre les elits econòmiques i polítiques, en cap cas un consens de la base, sinó que també s’amaga un consens implícit amb les elits sindicals, les que en cap moment han propugnat un canvi de model, les que en tot moment han obstaculitzat el clam del personal de tot el SISCAT, que no és altre que “una sanitat, un conveni”. El personal de l’antiga XHUP reclama, des dels anys 80, l’equiparació de les seves condicions laborals amb les de l’ICS. Malgrat tots els acords, laborals i parlamentaris, aquesta equiparació no s’ha produït mai. Un crim impune. Ara, amb una major precarització de la feina a l’ICS que a la xarxa concertada, les diferències són menors, sovint s’han invertit, i podríem dir que només existeixen amb l’objectiu exprès de tenir dividit el personal. Cal, de manera immediata, una equiparació total de les condicions laborals en la xarxa d’utilització pública i, en el procés constituent, l’elaboració d’un estatut del personal dels serveis públics que prevegi la integració de tots els proveïdors, tots, sota la gestió directa del servei nacional de salut de Catalunya.

    Haig de fer un incís d’última hora relatiu al malestar expressat per determinats professionals de Sant Joan de Déu, amb la cobertura de l’empresa. Si ja en Comín ha advertit de la manipulació que fa Quironsalud amb les dades de la plantilla que quedaria afectada per la desprivatització, ara és del tot inacceptable que aquests professionals justifiquin el regal de Port Aventura dient que ja n’havien començat a parlar a finals de 2012, com si llavors no fossin coneguts els terminis del concurs del transport sanitari. I el que és pitjor, que ens vulguin fer creure que la beneficència és indispensable per a la sanitat.

  • Per què l’adjudicació del transport sanitari s’hauria d’anul·lar

    Preocupant que no arribi l’ambulància. Preocupant per la persona malalta que perdrà la seva sessió de rehabilitació, diàlisi o quimioteràpia o per qui, en cas d’urgència, no li arribi l’equipament sanitari necessari. Preocupant pel personal que presta el servei, que veu amb enorme frustració com s’ha degradat tant la seva feina com les seves condicions laborals i que espera el ruixat que li caurà de boca de l’esmentada persona malalta, com si la responsabilitat fos seva. Una responsabilitat que no serà per l’empresa concessionària del transport sanitari, més preocupada a fer-se atractiva al millor comprador. I tampoc no gaire pel Departament de Salut, que està trigant massa a penalitzar l’empresa pels seus evidents incompliments contractuals.

    Transport Sanitari de Catalunya SLU (TSC) va resultar adjudicatària de set dels tretze lots del concurs del Transport Sanitari, licitat l’any 2014 per un import màxim de 2.556.000 euros, adjudicat amb molta polèmica durant el passat 2015 i posat en marxa, segons el lot, entre el passat novembre i el 14 de gener d’aquest any. Tres lots en exclusiva i els altres quatre compartits amb diverses UTE de les quals forma part. TSC és propietat d’Investindustrial, fons de capital risc controlat per la família Bonomi, també propietària de Port Aventura. I són tan bons homes que, tan aviat com van sortir les adjudicacions esmentades, van regalar una UCI pediàtrica i una àrea adaptada de jocs infantils a Sant Joan de Déu. Aquesta seqüència d’esdeveniments està en el centre de la denúncia que la CUP ha presentat a la Fiscalia aquesta setmana passada. Com fa uns dies deia Ignacio Escolar: ‘Menos caridad y más pagar impuestos, doña Pilar‘.

    No, no sabem encara si la família Bonomi o Investindustrial surten als ‘Papers de Panamà’, però sabem que el TSC va presentar a concurs uns vehicles de transport que tenia compromesos amb una altra adjudicació, amb unes targetes de transport que no complien les condicions requerides pel concurs i unes bases de les quals no disposava. Factors tots aquests més que suficients per excloure l’empresa del concurs. Sabem també que el concurs estava mal plantejat perquè no partia de xifres reals dels serveis ordinaris que s’haurien de cobrir, raó per la qual la primera sospita sobre els incompliments era la d’un pacte entre el CatSalut i el TSC, segons el qual aquesta no seria penalitzada. Sabem que Josep Maria Padrosa, el director del CatSalut que signa les adjudicacions, no és precisament una persona molt curosa en les seves adjudicacions, com demostra el fet que l’Autoritat Catalana de la Competència li anul·lés el concurs de Rehabilitació de 2012, multant, entre altres, la seva exempresa Fisiogestión per “repartir-se el mercat”. Tampoc no és curós en el control dels seus papers, com demostra, si més no, l’escàndol produït quan es va descobrir que constava com a apoderat de les empreses que contractava com a director del CatSalut. A més, el seu historial ens mostra que sempre ha anat sortejant la legalitat i que no ha estat exemple de transparència. A Girona el recordem perquè va implantar i defensar cobraments sense suport legal a pacients sense targeta sanitària als CAP de la costa, perquè protegia incompatibilitats de càrrecs intermedis, perquè ens amagava els convenis amb les entitats concertades… Sabem que Padrosa havia anat canviant de càrrec de la mà de Xavier Pomés i Abella. Quan Pomés dirigia l’ICS, va nomenar Padrosa subdirector d’Atenció Primària. Quan Pomés va passar a ser conseller de Governació, va fer de Padrosa el director general dels Bombers. Després Pomés va ser conseller de Sanitat, però llavors en Padrosa ja es va passar a la privada.

    Però què pinta en Pomés en aquest enrenou? Doncs ja fa molt que és delegat de la Cúria General de l’Ordre Hospitalària de Sant Joan de Déu pels centres de l’Amèrica Llatina. Però no es passa tot el temps a les amèriques, ni molt menys. Per exemple, va ser ell qui va rebre la condecoració que va donar Morenés als metges del nostre Hospital Sant Joan de Déu per salvar la cama d’una nena afganesa. Compatibilitzava aquestes feines amb la presidència dels hospitals Clínic i Sant Pau, amb els seus interessos privats, entre altres, amb el Grupo MGO, que rep contractes de la Generalitat però que ell va abandonar a finals de 2014, i amb l’E-Center propietari d’Ambulàncies Reus, empresa que, mira per on, ha perdut en aquest concurs l’adjudicació que tenia amb l’anterior. Al consell d’administració de l’E-Center va entrar per mig de la seva empresa Mandel Investments, que encara consta com a administrador solidari. És a dir, que segurament els seus interessos s’han vist perjudicats pel concurs i potser li calia alguna compensació.

    És clar que el fet d’evidenciar aquestes ‘coincidències’ serà catalogat de populisme o de “franctiradors disposats a etiquetar qualsevol intent de modernització com a privatització del sistema” o de “discursos demagògics més propis del Maig del 68 que del segle XXI”, com deien els senyors Pomés i Josep Maria Via en un escrit conjunt, propugnant que ens deslliurem dels “actuals sistemes de gestió pública i control” i que abracem, com si no els tinguéssim prou abraçats, “els instruments de gestió i auditoria empresarial”. Però és tan i tan gran el saqueig posat en evidència en aquests darrers sis anys de lluites en defensa de la sanitat pública, que finalment hem aconseguit posar en qüestió el model sanitari català, al carrer i al Parlament, i hem manifestat que volem ja un canvi.

    Potser no és rellevant la relació entre els senyors Pomés i Padrosa, malgrat ser tots dos defensors del model en qüestió. Potser cal fixar-nos més en l’interès del CatSalut de Padrosa de traspassar el que és públic al que és privat, ho dirigeixi qui ho dirigeixi. Perquè sí que és rellevant que Sant Joan de Déu viu majoritàriament del pressupost públic, del CatSalut, per molt que l’Orde religiosa es vanti de ser cada cop menys depenent d’aquest pressupost, i de la caritat com a mòbil suprem de la humanitat. Perquè, mentre no quedi clar si l’UCI pediàtrica i l’àrea de jocs regalades per la família Bonomi a Sant Joan de Déu és d’utilització privada o pública, sempre planarà el dubte de si el regal no s’ha fet, en realitat, al CatSalut com a mostra d’agraïment per l’adjudicació múltiple rebuda.

    Aquesta adjudicació del transport sanitari s’hauria d’anul·lar. Tenim prou arguments jurídics, ètics i econòmics per fer-ho. I no caldria fer cap nou concurs. No ens cal una col·laboració pública-privada que no és col·laboració sinó sagnia. Gestió directa per part del CatSalut. I que ningú la identifiqui amb burocratització. La Catalunya que volem tindrà una administració eficient, àgil, supermoderna… i participativa. Realment participativa.