Cartell de l’exposició de “Memòries de la pandèmia” a La Model de Barcelona. Foto: Sara Aminiyan
Dialogar i recordar són els dos propòsits cabdals pel professor i doctor en humanitats, Jordi Mir, i el periodista i antropòleg, Joao França. Dialogar des del punt subaltern, poc escoltat i gairebé invisible als arxius històrics i al relat hegemònic. ‘Memòries de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes‘ és precisament això: un reclam per incloure la diversitat de la societat i completar la història amb la veu i les experiències de qualsevol persona resident a Barcelona i durant un període de temps molt trascendental, el confinament arran de la pandèmia de la Covid-19. “L’arxiu històric de Barcelona et diu que és més antic que el mateix Ajuntament i fins a l’any passat no hi havia cap fons que provingués de la comunitat veïnal”, puntualitza en Joao.
‘Memòries de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes’ és el projecte que han confeccionat el Joao França i en Jordi Mir arran de la petició de la regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona per recollir les veus i experiències de les persones que vivien a la ciutat durant el confinament per la Covid-19.
“El diari en línia (‘Memòries del confinament’) que vam voler fer des de l’Ajuntament sobre les memòries va ser un fracàs estrepitós perquè hi havia molta gent que no volia explicar el que estava vivint durant el confinament, o que no sabia com fer-ho”, explica el Regidor de Ciutat Vella i de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa.
Incertesa, confinament, cases, pantalles, serveis públics, xarxes de suport mutu, mascaretes, dol… i així fins als 14 mòduls que diversifiquen i unifiquen l’exposició, ubicada a la quarta galeria de l’antiga presó de Barcelona, ara La Model, Espai Memorial, i que es pot visitar fins al 12 de març. Sense necessitat de seguir un ordre cronològic, així com diu el Jordi Mir; entremig de les cel·les de la presó es forma un passadís al centre que deixa entreveure cadascuna de les estructures. De rerefons, el soroll de les converses, les 74 entrevistes que formen part del projecte i que aclaparen el silenci inquietant de la Model.
Una de les antigues cel·les de la presó de La Model de Barcelona. Foto: Sara Aminiyan
“L’expo conviu amb la pròpia presó i això per si sol crida l’atenció. A més la dinàmica de la presó dialoga molt amb el barri. Hi ha un primer pati que a la tarda es converteix en un espai lúdic on venen els nens i nenes de l’escola del costat. Crec que la majoria de cops que he anat a veure l’expo la gent que hi estava no venia a veure-la, però s’hi han quedat per casualitat, i això està molt bé”, explica en Joao.
Text, vídeo i imatges són els tres recursos que formen part de l’exposició. Gran part de les fotografies formen part de l’arxiu de l’Ajuntament de Barcelona, encara que, segons expliquen els comissaris, faltava imatge per poder il·lustrar tot el que succeïa a la ciutat. “Ens va costar molt tenir les imatges de les xarxes de suport mutu, les vam aconseguir gràcies a la feina de Fotomovimiento. I les de vida a les casa les tenim perquè la gent ens les va compartir. Aquest projecte va d’això: de posar el focus on no s’hi acostuma a mirar.” I amb la intenció de generar un “dispositiu” que pugui ser útil per altres ocasions i en moments de transcendència de la ciutat.
Un element central del projecte és el concepte ‘essencial’, tot allò que durant la pandèmia va posar-se de manifest que no es podia aturar: el transport, el dret col·lectiu a les cures, l’assistència a la llar, la neteja, etc; sectors de feina molt precaritzats, i també feminitzats. “No hem escoltat prou o res les seves experiències i ens hem adonat que són persones essencials; són poc visibles i precaritzades”, un fet que no s’ha revertit en la ràpida tornada a “la normalitat”, però que almenys en treballs com aquest fa palesa en la memòria històrica.
“Els 15 primers dies”
Segons l’observatori de crític dels mitjans, media.cat en el seu informe ‘Una pandèmia a cegues’, “durant el mes de març i les primeres setmanes d’abril es va produir un bloqueig informatiu, un control del relat que va impedir als professionals de la imatge accedir als epicentres informatius: hospitals, residències, tanatoris i/o cementiris. Un atac sense precedents, en un moment sense precedents, al dret a la informació i a la construcció del relat social”.
La fotoperiodista freelance i editora gràfica de la Revista 5W, Anna Surinyach, apunta en la primera taula de diàleg que se celebra a la Model dins el marc de l’exposició ‘Memòria de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes’, a un “bloqueig institucional” produïda per la desconfiança de les institucions cap als professionals de la comunicació d’aquest país. “Els primers 15 dies no hi ha cap imatge, no tenim documentat res del que va passar”, diu Anna Surinyach tot mirant de reüll el regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, que també participa a la taula.
Testimonis de víctimes mortals en desemparança i solitud mostren els obstacles per tancar cercles vitals.
Caminante, son tus huellas el camino y nada más; Caminante, no hay camino, se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante no hay camino sino estelas en la mar.
Declama l’Isaac, nerviós amb escletxes de serenitat, el poeta Antonio Machado als peus del faristol davant de familiars, amics, coneguts, i també desconeguts, en el que és un últim adéu col·lectiu al seu pare.
Els rituals i cerimònies formen part inherent dels processos de dol de qualsevol cultura i fe. L’Isaac se sent complagut d’haver acomiadat el seu pare i sentir l’escalfor de la seva gent. “M’alegra veure-us tots aquí, sento que aquest és l’homenatge que li hagués agradat al meu pare, sigui on sigui, estarà content”, explica l’Isaac a un dels seus col·legues a les portes de l’oratori.
La mort és un fet irreparable i universal. Tots ens morim, i tots passem pel procés de dol davant la pèrdua d’una persona estimada. Hi ha fins i tot estudis que ho demostren com a característica pròpia de la naturalesa animal. Segons l’antropòloga Barbara J.King, la resposta d’animals davant de familiars morts només poden ser interpretades com a processos de dol. Les girafes, per posar un exemple, i no estendre’m en el tema, són capaces de romandre de genolls durant dies, sense menjar ni aigua, en solitud, al costat d’una girafa morta.
‘Els rituals i cerimònies formen part inherent dels processos de dol de qualsevol cultura i fe’ | Sara Aminiyan
El dol és el buit, la pèrdua. Un procés llarg, o llarguíssim, que es viu en diferents fases. Segons la psiquiatra Elisabeth Künler-Ross, (On death and dying – 1969), enumera cinc etapes: la negació, l’ira, la negociació, la depressió, i finalment, l’acceptació.
“El dol és un procés llarg que va canviant de forma i el lloc que ocupa a la teva vida. El meu pare es va morir fa gairebé dos anys, i jo encara considero que ho estic passant. Fa quatre mesos vaig tenir una depressió que no em podia aixecar del llit. No entenia què em passava, i després de buscar els símptomes per internet vaig veure que aquesta era una fase del dol”, explica la Lea de 25 anys. “Crec que la mort d’algú tan proper, i el dol, et connecten amb allò essencial”, segueix.
Durant el dol, la Lea va crear noves rutines i maneres d’expressar-se, que ara formen part del seu dia a dia: “Sempre havia odiat la gent que surt a córrer, però en aquell moment ho vaig necessitar més que mai, era la meva manera de gestionar el dolor i el meu propi procés. Avui encara surto. Crec que després d´un procés de dol et coneixes més a tu mateixa”.
El psicòleg Robert Mengual matisa els casos que porten a un dol complicat: aquells produïts per una mort no anunciada, que no resol certs temes amb la persona que ha marxat; les pèrdues ambigües, on no hi ha la certesa de la mort; o les violentes per raons desconegudes.
Al jardí de l’Awa, vora la costa de Joal Faditouh (Senegal), l’àvia parla i pensa en el seu nét Ablay Yay, presumptament mort a l’atlàntic durant el viatge de migració del Marroc a Espanya. “Abans d’anar a dormir sempre el penso. Jo no crec que hagi mort, no he vist el cos, només he escoltat que ha mort. No m’ho crec”, repeteix mentre ens mostra una foto de l’Ablay, amb la petita esperança que el noi ens ressoni alguna de les presents.
Una de les escriptores més compromeses amb els drets de les persones migrants a la frontera basca amb França, Marie Cosnay, explica tot un “món imaginari” que creen els familiars de les persones desaparegudes durant el viatge migratori per fugir del dolor: «Hi ha molta rumorologia, es parla de presons subterrànies a Espanya i Tunísia on amaguen els migrants per a l’extracció d’òrgans, i moltes altres coses. He sentit de tot durant aquests anys».
‘La mort és un fet irreparable i universal. Tots ens morim, i tots passem pel procés de dol davant la pèrdua d’una persona estimada’ | Sara Aminiyan
Xifres, números, i finalment, persones
Durant els darrers dos anys, el telenotícies ha mostrat dia sí dia també mapes de xifres i taules d’estadístiques per assenyalar el nombre de morts per coronavirus que se succeïen a Espanya. Segons el Ministeri de Sanitat, des de l’inici de la pandèmia fins ara les dades són de 91.994 persones mortes a tot l’Estat.
En la majoria de casos s’ha tractat d’una mort absent i llunyana.
Durant els darrers dos anys, les morts registrades a les fronteres espanyoles han anat augmentant. El 2020 les víctimes mortals a les rutes s’han incrementat un 102,95% en relació a l’edició passada. A les fronteres per assolir Espanya, els resultats, del tot incerts per l’opacitat, i el desinterès d’informació, són esfereïdors: 4.404 persones registrades, majoritàriament en la migració per l’atlàntic, l’anomenada ruta canària, segons reporta el darrer informe de monitorització de l´organització Caminant Fronteres.
Això sense comptar el centenar de persones desaparegudes en embarcacions, on totes les seves persones han mort; això sense comptar els cossos inerts abocats al mar per companys de barca, de vegades amics i familiars.
En la majoria de casos és una mort absent i llunyana.
El portaveu de la Federació d’Associacions Africanes a les Canàries, Teodoro Bondyale, denuncia un continent africà de dol, on pobles sencers ploren la mort de persones estimades que han migrat, i que deixa empremta en les persones que es queden. “Per mi, sobretot els joves són els meus herois. Són els que creuen que es pot viure diferent: fora de la tirania, la corrupció, les violacions, la pobresa”, afegeix Bondyale.
Robert Mengual posa èmfasi en els rituals i cerimònies per acomiadar-nos dels que marxen, i el no poder fer-ho ho atribueix a una paràlisi, i, per tant, una complicació en el procés de dol. La pandèmia del coronavirus, i les múltiples onades, ha deixat morts sense la companyia de familiars i amistats properes, un confinament en solitud, i moltes vegades un dol sense tancar. Les polítiques de frontera engranant cada vegada més una Europa Fortalesa provoca al seu pas milers de víctimes mortals en els viatges migratoris. I en conseqüència, un tedi generalitzat a molts racons del sud global.
‘La pandèmia del coronavirus, i les múltiples onades, ha deixat morts sense la companyia de familiars i amistats properes, un confinament en solitud, i moltes vegades un dol sense tancar’ | Sara Aminiyan
Ferides
“He viscut cerimònies de pur tràmit per intentar tancar un capítol que costa molt de tancar, les famílies venien a l’església amb les cendres, moltes incrèdules de tot allò. El temps ho guareix tot, d’aquella manera, t’ho deixa enquistat i un va tirant”, explica en Sito Montoña, sagristà de l’església Santa Maria de Mataró.
A la primavera de 2020, els primers mesos d’estat d’alarma i confinament total, i d’un de degoteig constant de morts, algunes famílies van trucar al seu sacerdot de confiança, a l’hora que sabien que incinerarien el familiar, – en cas de defunció per Covid el procediment era anar al crematori–, per acompanyar-los amb unes pregàries i tenir una cosa semblant a una cerimònia. “Al cap i a la fi era crear mecanismes per ser conscients d’aquella realitat”, afegeix el sagristà.
La història de la Lea es va succeir en un d’aquells moments, el 4 d’abril del 2020, després de dues setmanes d’intubacions, el seu pare va morir per Covid. El seu germà va tornar de Colòmbia, la Lea de París. Van enterrar el seu pare al cementiri de Roques Blanques de Barcelona, i al tornar, al jardí de casa, van encendre un foc i van plantar un arbre. La Lea, la seva mare i els germans van poder tenir alguna cosa semblant a un comiat, però tot i així senten el pes de no haver pogut regalar un adéu a tota la família: “Quan parlo amb els germans del meu pare veig que no són en el mateix procés que jo. Per mi, el meu pare forma part del meu dia a dia (…). Crec que hi ha molta por a parlar sobre la mort, l’única cosa que tenim són els rituals, el llenguatge no verbal, i quan no ho parles ni tens aquests codis et sents doblement orfe”, reflexiona.
Al sud de la península, al municipi de Los Barrios de Cadis, frontera amb Gibraltar, viu i treballa Martín Zamora, propietari de la funerària Southern Funeral Assistance, que des de fa anys es dedica a intentar contactar amb les famílies al Marroc de les persones mortes a les costes gaditanes, i en els millors casos repatriar els seus cossos.
| Sara Aminiyan
Abans de la pandèmia, el Martín sovint viatjava al Marroc en la seva missió per trobar familiars i reparar un dolor, que com ell diu “deixa una societat espanyola i europea com a autèntics monstres”; ara no para d’atendre el telèfon: “L’altre dia em va trucar una dona que és a França preguntant-me si tenia el seu fill, desaparegut des de fa anys, a la cambra. La vaig haver de parar i dir-li que no, i que probablement si el fill no hi ha contactat, és difícil que continuï viu. Però la dona s’agafa a aquesta mínima possibilitat. Sense cossos no hi ha sepultura, i sense això moltes famílies viuen desesperades en l’angoixa”.
Al llarg d’aquesta pandèmia, milers de persones han viscut la pèrdua dels seus éssers estimats lluny de la normalitat i d’allò socialment integrat. Els serveis d’acompanyament al dol han estat duplicats per tot el territori en un intent de donar suport i aixopluc les persones en el procés de dol, i l’acceptació de l’absència.
Així, com explica la investigadora sènior de l’àrea de migracions al Cidob, Blanca Garcés, el dret a la vida i la mort dut a terme per la necropolítica d’occident regeix la vida de milers de persones al sud global, i que són l’altra cara de la frontera, els efectes col·laterals de les pròpies polítiques de no arribada.
Avui, i demà, familiars d’aquí i d’allà tenen una ferida permanent que no cicatritza, però com diu el poeta Joan Margarit, també un lloc on viure.
“Quan surts de l’hospital t’adones que res està adaptat i que res és tan fàcil”, diu mig resignat i convençut en Jake.
Al llarg de l’avinguda marítima de Badalona. Al racó interior d’una de les cafeteries, en Jake decideix que és bon lloc per fer l’entrevista. Malgrat l’afluència de persones que entren i surten del lavabo és l’espai adequat per ell i la seva cadira de rodes: “Amb 35 anys tens esperança i et penses que amb tots els avantatges tecnològics podràs fer moltes coses, però després la realitat és molt més dura, i això et colpeja a la cara. «Quan surts de l’hospital t’adones que res està adaptat i que res és tan fàcil”. Recorda en Jake quan explica el seu últim descens en bici el març de 2010, que li va trencar el coll.
Segons un dels darrers i escassos estudis en matèria d’accessibilitat i vivenda, només un 0,6% dels 9,8 milions d’edificis d’habitatge a Espanya acompleixen amb criteris d’accessibilitat universal (Fundació Mutua de Propietarios, 2018). Una cosa va de la mà de l’altre. “Sovint quan es fa una promoció nova d’habitatge social, i per tant accessible, no es mira l’entorn urbà, i sovint passa que aquell espai on està l’edifici no és apte per una persona amb discapacitat perquè està ple de pendents, esglaons i obstacles”, explica la tècnica en vida independent i accessibilitat d’ECOM, Montse Garcia.
Jake | Sara Aminiyan
Des de l’accident, en Jake ha passat d’una residència a una altra, ara fa 5 anys que dorm a la mateixa on hi conviu amb 24 persones amb discapacitat física i intel·lectual a Badalona. El passat divendres li van anunciar una de les notícies més esperades i alhora esgarrifoses: entrar a formar part del règim de persones amb assistent personal. Això vol dir cercar un pis, que aquest sigui accessible i aconseguir els recursos. En definitiva, el pas definitiu cap a la vida independent i autònoma.
“Ara ve el més dur. Tot ha trigat molt, han estat moltes hores de parlar amb un, que després ja era un altre. He perdut la pràctica d’independitzar-me. Fa 6 anys que visc a la residència, 11 que no treballo, i això et va desgastant, física i psicològicament”, relata insegur en Jake.
L’accés al treball, l’habitatge accessible i assequible, l’assistent personal, els recursos i un entorn adequat són qüestions essencials per a una inclusió social real i efectiva de les persones amb discapacitat.
Al Servei d’Acompanyament a la Vida Independent (SAVI) del Grup Cooperatiu TEB cada vegada son més les persones amb discapacitat intel·lectual i les famílies que s’interessen per sol·licitar una plaça a un habitatge que permeti a la persona desenvolupar-se i viure de forma autònoma. “Això no sempre ha sigut així –explica la coordinadora del SAVI, Raquel Velasco–, la visió empoderadora de poder viure de forma independent és molt recent. Aquesta possibilitat era impensable anys enrere, a les persones amb discapacitat intel·lectual se les ha limitat molt durant molts anys. Al SAVI ho hem vist amb casos de persones de 50 o 60 anys que havien viscut tota la vida amb els pares, s’han quedat orfes i han hagut d’aprendre a fer totes les tasques domèstiques amb les dificultats d’aprenentatge que es poden trobar amb aquesta edat. Poden ser processos molt traumàtics.”
Aquest canvi de paradigma es reflecteix al decret llei 19/2021 que es va aprovar el passat mes de setembre a Catalunya, i que adapta el Codi Civil català a la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada a Nova York per l’Assemblea General de Nacions Unides. Es tracta d’un model de discapacitat basat en els drets, la dignitat i l’autonomia de la persona i, sobretot, en la seva voluntat i preferències. Així, s’eliminen els processos d’incapacitació judicial i es donen els suports a les persones per a dur a terme un projecte de vida autònoma.
Recursos insuficients per a una vida autònoma
Tot i que la llei avança, a la pràctica les persones amb discapacitat ho tenen molt difícil per accedir a un habitatge accessible i assequible. La bona gestió de recursos i l’acció comunitària per revertir la situació són aspectes claus a treballar paral·lament per generar aquest canvi de mirada i, en definitiva, de realitat.
Segons les dades de la Generalitat, al voltant de 3.500 persones amb discapacitat intel·lectual es troben en llista d’espera a Catalunya per accedir a una plaça per viure amb els suports necessaris. Paral·lelament, la Taula d’emergència (òrgan adherit al departament d’habitatge de la Generalitat per donar resposta a desnonaments i a la situació de persones amb vulnerabilitat energètica) està sobrepassada. “A Barcelona, durant el darrer trimestre, la situació era de 638 casos per resoldre de desnonaments o de situació de vulnerabilitat sense llar. En el cas de Catalunya s’agreuja i augmenta fins a més de 2.000 casos”, aporta en Rubén Domínguez, arquitecte especialista en accessibilitat universal i participació.
Des d’una mirada interseccional, Montse Garcia, posa de relleu el factor econòmic i de gènere com a fets cabdals en la vulneració del dret a l’habitatge, a causa de l’encariment de l’habitatge accessible, sumat a les obres de l’espai comunitari; i el biaix de gènere, pel que fa a discriminacions dins el món laboral i la formació professional i acadèmica.
Segons en Jake, els processos d’institucionalització de les persones amb discapacitat on sovint l’única opció és la residència, o la voluntat dels familiars, provoca el desànim per l’acció cap a la vida independent. “Si vols dur una vida fora de la residència no pots perquè el 80% de la teva pensió es destina a pagar les quotes, i és igual si el menjar no t’agrada, si et falta un cuidador més hores o si tens assistència de fisioteràpia 20 minuts a la setmana(…). La setmana passada ens vam quedar sense esponges i tovalloles per rentar-nos, vam haver de fer servir llençols, però el 80% no el deixis de pagar”, declara indignat en Jake.
“Si vols dur una vida fora de la residència no pots perquè el 80% de la teva pensió es destina a pagar les quotes» | Sara Aminiyan
La cooperativa TEB disposa de diverses llars-residència i pisos amb suport a la vida independent (SAVI), però també tenen una llarga llista d’espera. Moltes persones que no poden accedir per llista d’espera a les llars-residència acaben al SAVI, però les hores d’assistència son molt limitades i moltes vegades insuficients. La Generalitat només paga 10 hores a la setmana per persona atesa, i les entitats son les que han de finançar les hores que fan de més. “Això ho patim les entitats i les persones que atenem, que no els podem donar les hores que necessiten. Volem ser Europa sense els recursos d’Europa”, explica Velasco.
TEB ofereix els serveis SAVI a 10 pisos, 6 dels quals es troben a Casa Bloc, al barri de Sant Andreu, cedits per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya a un preu molt reduït. Hi viuen tres persones a cada pis, però amb el pas del temps el més probable és que no s’hi puguin quedar degut a l’arquitectura dels habitatges. Son pisos dúplex, i per accedir als dormitoris s’han de pujar unes escales cargolades. “M’he caigut dues vegades intentant baixar-les”, explica Laura Torrejón, una de les persones amb discapacitat intel·lectual que viu a un dels pisos de Casa Bloc. “A mesura que es facin grans viure-hi allà serà més complicat perquè no son pisos adaptats”, afirma Velasco.
Segons el Radar 2021 elaborat per ECOM, per visibilitzar les vulneracions de drets de les persones amb discapacitat i trobar solucions, el dret a l’accés a l’habitatge és el segon factor de discriminació que pateixen aquestes persones, només per darrere de la inclusió al treball. El parc d’habitatge existent està molt envellit, i això ha provocat baralles i conflictes entre els veïns per fer front a obres de rehabilitació, així com les adaptacions de les zones comunes (rampes i ascensors). «Hi ha hagut casos on aquestes obres les ha hagut de pagar la mateixa persona amb discapacitat, altres que no tota la comunitat s’ha volgut fer càrrec i ara l’ascensor va amb clau. Fins i tot hem viscut situacions d’assetjament, onla persona ha hagut de marxar del bloc», relata Montse Garcia. Els suports per a la població amb discapacitat és quelcom beneficiós per a tothom: «per mi és negar la pròpia vulnerabilitat humana i natural, totes ens farem grans i necessitarem ajudes», continua Garcia.
Laura Torrejón | Marta Bofill
La Laura Torrejón té Síndrome de Steinert, una malaltia muscular que debilita els músculs i que amb el temps afecta cada vegada més a la mobilitat. Viu des de fa anys amb la seva germana i la seva parella –també tenen discapacitat intel·lectual i Steinert– i tots tres reben l’acompanyament del SAVI. La Laura reconeix que les escales i el fet que el bany no té plat de dutxa no facilita el seu dia a dia. Quan necessiten dutxar-se, tant ella com la seva germana han d’ajudar-se mútuament per aixecar les cames a l’hora d’entrar i sortir de la banyera. Ja fa
temps que s’està parlant de fer unes reformes al bany que millorin aquesta situació, però encara no arriben.
L’accessibilitat cognitiva
“L’actitud dels professionals que acompanyen a les persones amb discapacitat intel·lectual per adaptar l’entorn a les seves necessitats cognitives és clau per a dotar-les de més autonomia, s’ha d’evitar caure en l’assistencialisme”, explica Pablo Alegria, tècnic d’accessibilitat cognitiva al TEB.
L’accessibilitat cognitiva és la facilitat dels entorns, els serveis i documents per ser entesos, i permet la participació de la societat amb igualtat d’oportunitats. És un benefici comú per a les persones amb discapacitat, persones grans, infants, turistes, en general, a tota la ciutadania. És un dret recollit a la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU, i el passat 21 de desembre es va modificar al Congrés dels Diputats la Llei General sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat per a incorporar el dret a l’accessibilitat cognitiva.
Alguns exemples que menciona Pablo Alegria sobre com aplicar l’accessibilitat cognitiva als habitatges son: senyalitzar amb pictogrames o imatges el lloc on es troben els utensilis, fer horaris i calendaris de les tasques amb indicacions clares, adaptar els documents o les instruccions dels electrodomèstics a Lectura Fàcil (LF), incorporar indicacions per moure’s per l’edifici no només per les persones que hi visquin, sinó també per quan rebin visites d’amics o familiars amb discapacitat intel·lectual, etc. “Tota aquesta feina d’adaptar l’entorn a les necessitats cognitives de cada persona requereix hores, i és l’administració qui ha de proporcionar-les”, argumenta Alegria.
La promoció de la vida independent de les persones amb discapacitat física, sensorial i/o intel·lectual és un projecte que fa temps que entitats reclamen, i que ara, per fi, sembla que les administracions tracten d’incorporar, encara avui, amb recursos insuficients. Cal posar solució a les llistes d’espera, agilitzar la burocràcia, construir parcs d’habitatge social i privat accessibles i assequibles; destinar més hores de suport a la llar per poder dedicar temps a fer adaptacions que potenciïn l’autonomia; treballar en un entorn urbà accessible físicament i cognitivament. Perquè l’accés a tenir una vida autònoma i independent dins la comunitat no és cap favor ni privilegi, és un dret.
