Just Deploy It!

Autor: Sergio Ferrer

  • El que aprendrem de la sisena onada: les vacunes Covid no són claus màgiques, però sí imprescindibles

    “Estic començant a preguntar-me per què hauria de rebre la vacuna si això no ha funcionat ni ens ha salvat de viure amb restriccions. Quina situació tan desesperada. La vida sembla una pèrdua completa de temps”. Aquestes paraules sonen properes a un nadal que l’última variant del coronavirus SARS-CoV-2, òmicron, semblava entestada a arruïnar. Tot i això, el seu autor, un usuari de Twitter, les va escriure a principis de juny.

    Aleshores molts britànics esperaven que, gràcies a les vacunes, el 21 de juny fos el “dia de la llibertat”, una denominació no oficial de la fi de les restriccions. Mesos abans, a l’abril, un investigador havia arribat a assegurar que la immunitat de grup s’assoliria “dilluns que ve”. Al final, la variant delta ho va retardar tot al 19 de juliol. Després de mesos de relativa relaxació, el Regne Unit s’ha vist obligat a restaurar mesures com ara mascaretes i accelerar el desplegament de les terceres dosis per culpa d’òmicron, sense descartar els controvertits certificats Covid.

    Hem fet els deures i, tanmateix, els tècnics de salut pública ja temien que les properes setmanes fossin complicades des de molt abans que es descobrís òmicron.

    La decepció britànica estiuenca avui ens sembla familiar. Espanya ha vacunat el 90% de la seva població diana, més d’un 80% dels més grans de 70 anys ha rebut la seva tercera dosi i fins i tot s’ha començat a immunitzar els més petits. Hem fet els deures i, tanmateix, els tècnics de salut pública de les comunitats autònomes ja temien que les properes setmanes fossin complicades des de molt abans que es descobrís òmicron. La nova variant no ha fet res més que empitjorar els seus pronòstics.

    Desembre de 2020: eufòria vacunal

    “S’ha donat a la comunicació de les vacunes un aire infantil pel qual un cop es trobi la clau màgica tot s’acaba. Si fos així, hauríem erradicat un bon grapat de malalties”, advertia la farmacèutica especialista en gestió sanitària i accés a medicaments Belén Tarrafeta en un reportatge publicat a SINC a finals del 2020, just quan començaven a aprovar-se les primeres.

    S’ha donat a la comunicació de les vacunes un aire infantil pel qual, un cop es trobi la clau màgica, tot s’acaba. Si fos així, hauríem erradicat un bon grapat de malalties. – Belén Tarrafeta, experta en accés a fàrmacs

    En un altre article anterior, diversos experts ja havien demanat un “optimisme prudent” davant de les primeres vacunes. Hi explicaven que l’efectivitat en condicions reals és complicada de mesurar i requereix temps. També asseguraven que reduirien les infeccions i la transmissió, però no del tot. Des de llavors, nombrosos experts han recordat que la pandèmia s’acabarà, però que el virus continuarà circulant.

    Res d’això va impedir que Pfizer estimés l’efectivitat de la seva vacuna a l’hora d’evitar infeccions simptomàtiques en un 97% només tres mesos després que Israel comencés la campanya de vacunació. Ni que el director executiu de BioNTech, Ugur Sahin, assegurés que els vacunats no encomanarien. Tot això va contribuir a generar una necessitada onada d’optimisme a la primera meitat del 2021 que ni tan sols els retards inicials en el subministrament de les dosis van poder rebaixar.

    A punt de començar 2022, això pot provocar un efecte rebot quan dues dosis no aconsegueixin posar punt final a aquest trauma col·lectiu que és la pandèmia? Un informe publicat pel Centre Europeu per a la Prevenció i Control de Malalties (ECDC) un parell de dies abans que coneguéssim a òmicron així ho temia.

    Els hem demanat allò impossible?

    “Les expectatives sobre el poder de les vacunes per posar sota control ràpidament la pandèmia eren altes al començament del 2021. […] Pot desenvolupar-se una manca de confiança i una menor inclinació a seguir les mesures juntament amb narratives potencialment perjudicials de culpabilització”, avisava l’ECDC. “La reintroducció de mesures no farmacològiques pot augmentar el risc que algunes persones concloguin que les vacunes no són efectives i dissuadir els que encara no ho han fet”.

    S’han venut, i potser era inevitable que es percebés així, com el darrer horitzó temporal de la pandèmia que ens permetria tancar aquest episodi. – Mario Fontán, metge preventivista

    “Li estem demanant el que és impossible a les vacunes”, titulava ja al setembre la periodista científica de The Atlantic Katherine J. Wu. A l’article explicava que el terme “immunitat esterilitzant”, que fa referència a l’anhelada capacitat de les vacunes de la Covid-19 d’evitar completament les infeccions, era un “mite biològic”. Un sant grial.

    Hem demanat massa a les vacunes de la Covid-19, tal com suggeria Wu? «Els demanem massa perquè la pandèmia ens ha costat massa», admetia el president de l’Associació Espanyola de Vacunologia Amós García en una entrevista a SINC publicada a l’octubre. “I mira que ens estan donant”, afegia en referència a les vides salvades per aquests fàrmacs, que un mes després s’estimaven en gairebé mig milió només per a persones més grans de 60 anys als 33 països de la regió europea de l’OMS.

    “Hi havia unes expectatives allunyades de la realitat quant a com funcionarien les vacunes”, explica a SINC el metge preventivista Mario Fontán. Creu que aquestes “s’han venut, i potser era inevitable que es percebés així”, com “l’últim horitzó temporal de la pandèmia que ens permetria tancar aquest episodi”. Considera que aquesta visió “pecava de solucionisme tecnològic” degut a l’elevada càrrega de la malaltia.

    Que el pessimisme no ens enganyi: sí, és clar que funcionen

    “Quedar-se en el pessimisme d»això no funciona’ és fàcil, però inútil a més de fals”, comenta la sociòloga de la Universitat Complutense de Madrid Celía Díaz. “Hem d’adonar-nos que no estem com l’any passat, però també assumir, per molt dur que sigui, que hem relaxat les mesures i que hem de continuar fent esforços preventius”. Com l’ECDC, tem que es busquin culpables, ja siguin els no vacunats… o les vacunes mateixes.

    “És normal que la societat ja estigui cansada de pandèmia, però no hem d’oblidar que gràcies a les vacunes s’han evitat un nombre incommesurable de morts”, diu la immunòloga del CSIC Matilde Cañelles, que considera que avui ens trobem a un altre nivell. “Hem avançat molt i ara hem de continuar vacunant per evitar morts, a més de prendre altres mesures de prevenció” per limitar els contagis.

    És normal que la societat ja estigui cansada de pandèmia, però no hem d’oblidar que gràcies a les vacunes s’han evitat un nombre incommesurable de morts. – Matilde Cañelles, immunòloga

    «La primera funció de les vacunes era evitar el risc poblacional dels quadres greus, amb les conseqüències sanitàries, socials i econòmiques i les dures decisions que això comportava», afirma Fontán. “Això s’ha aconseguit amb escreix”. Com comentava amb ironia un expert en malalties infeccioses del Servei Nacional de Salut britànic, “el sistema immunitari no va evolucionar perquè deixessis de ser positiu davant de virus respiratoris en una PCR, va evolucionar perquè no et morissis”.

    Eines poderoses, no miraculoses

    Cañelles pensa que part de l’optimisme es basava en l’experiència de gran èxit de la vacunació massiva amb altres malalties com la poliomielitis. Polio, xarampió, varicel·la…

    Les comparacions són odioses: en primer lloc perquè, com afirma la vella dita virològica, “una vegada que has vist un virus, has vist… un virus”. En el cas del SARS-CoV-2, la immunòloga afegeix que “és més complicat” perquè es tracta d’una infecció respiratòria.

    El virus no és comparable a altres a nivell biològic i tampoc l’escala temporal. El xarampió va ser eliminat d’Espanya el 2017 després de dècades vacunant generacions senceres, i Europa encara no ho ha aconseguit. La vacunació contra la pòlio va començar als anys 50: al nostre país, es van passar de 2.000 casos anuals el 1960 a 62 el 1965. Un èxit, però no immediat.

    Les persones no vacunades d’entre 60 i 80 anys tenen 25 vegades més risc de morir per la Covid-19 que aquelles que sí que estan protegides.

    Fontán pensa que el context tampoc no és idèntic. “Amb vacunes com la del xarampió la gent no s’infecta i quan ho fa és tan anecdòtic que no hi ha una sensació que la vacuna hagi fallat”. En una pandèmia, la situació és l’oposada. “Hi ha una transmissió disparada que afecta tots els grups poblacionals”, i el problema és que aquesta col·lapsi el sistema sanitari.

    “La vacuna ha desacoblat el contagi de la malaltia greu, cosa que era vital per canviar la manera com ens impacta la pandèmia”, comenta l’epidemiòleg. Per exemple, les persones no vacunades d’entre 60 i 80 anys tenen 25 vegades més risc de morir per la Covid-19 que aquelles que sí que estan protegides.

    Les evidències també s’actualitzen amb les vacunes

    Fins ara la majoria de la població ignorava quines vacunes es posava, quan es combinaven diferents productes, o si es modificava la separació entre dosis, el nombre o el volum. «La gent no necessitava conèixer el funcionament de les vacunes abans de la pandèmia, simplement seguia el calendari vacunal», comenta Fontán.

    Des que van començar les campanyes de vacunació de la Covid-19 hi ha hagut nombrosos canvis. Alguns països van allargar la separació entre dosis fins a dotze setmanes. Altres, van barrejar diferents productes. La vacuna monodosi de Janssen va deixar de ser-ho. La tercera dosi va treure el cap, amb la possibilitat d’una quarta i fins i tot un record anual a l’horitzó.

    Els experts consultats consideren important transmetre que tots aquests canvis no són una cosa negativa, sinó al contrari.

    A la vacunació Covid hi ha hagut canvis: separació entre dosis, combinació de productes, noves dosis… “La ciència no ens proporciona grans veritats inamovibles, aquí se’n concentra el valor”, explica Celia Díaz, sociòloga.

    “La ciència no ens proporciona grans veritats inamovibles, aquí se’n concentra el valor”, explica Díaz. “Malgrat assolir consensos, les comunitats científiques no es queden quietes sinó que tracten de trobar millors solucions”. “El fet de canviar el discurs és perquè apareixen noves evidències, canvia el context i es tenen en compte altres condicionants, com els socioeconòmics”, afegeix la sociòloga.

    Fontán creu important traslladar que això “és una fortalesa i no una debilitat”. També en qüestions de seguretat: “A mesura que la potència estadística augmenta, es detecten qüestions i efectes adversos que requereixin un canvi de protocol”.

    Òmicron no farà més que corroborar això. Les dades disponibles són encara massa preliminars, però suggereixen que dues dosis no seran suficients per evitar la infecció. Encara que probablement resisteixin a l’hora de protegir contra quadres greus i morts, la nova variant ha fet canviar d’opinió molts investigadors sobre l’ús de terceres dosis a la població general jove i sana. Conforme arribin noves evidències, podria fins i tot ser necessari actualitzar les vacunes.

    Immunitat de grup: el concepte pitjor entès de la pandèmia

    Des del principi de la pandèmia la immunitat de grup es va entendre com un llindar que, un cop aconseguit, posaria punt final a la crisi. En realitat, aquesta s’assembla més a una cursa sense final en què la meta es mou constantment, fins i tot després de ser creuada.

    La immunitat de grup es va entendre com un llindar que acabaria amb la crisi, però aquesta s’assembla més a una carrera sense fi en què la meta es mou constantment.

    El motiu, segons explica la biomatemàtica de la Universitat de Strathclyde (Regne Unit) Gabriela Gomes, és que les epidèmies sempre acaben, però l’evolució del virus, la pèrdua d’immunitat a la població, permet que aquest equilibri virtuós es perdi i el cicle comenci de nou. És una cosa que ja passa de forma anual amb altres virus, com el de la grip.

    «El llindar de la immunitat de grup és el percentatge de població que necessita ser immune abans que l’epidèmia arribi al pic i disminueixi», aclareix Gomez. D’aquesta xifra depèn la seva altura: “Serveix per saber com pot ser d’alt aquest pic si no fem res [i deixem que la gent s’encomani], que els decisors polítics valorin la capacitat del seu sistema sanitari i decideixin quant intervenir”.

    La investigadora critica que el terme fos usat com un “arma” en lloc de com una “eina valuosa” per avaluar les estratègies.

    S’ha confós amb el moment que les vacunes redueixin molt l’impacte assistencial i permetin desactivar algunes mesures. – Adrián Aginagalde, director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria

    Però, si la immunitat de grup és una carrera sense fi, per què les vacunes d’altres malalties, com el xarampió, sí que han permès que aquest virus deixi de causar problemes a països com Espanya?

    Perquè no compleix els postulats de Fox.

    El 1983 l’epidemiòleg John Fox va proposar les condicions que havia de complir un patogen perquè s’assolís una immunitat de grup que bloquegés la malaltia de forma sostinguda en el temps, és a dir:

    1. que infecti un únic hoste i no altres animals,
    2. que es transmeti per contacte directe,
    3. que indueixi immunitat sòlida,
    4. que la població es distribueixi a l’atzar.

    El SARS-CoV-2, com a bon coronavirus, només compleix el segon d’aquests postulats.

    «Les infeccions respiratòries agudes tenen obstacles molt grans [per assolir aquesta immunitat de grup com la del xarampió]», però s’ha confós aquest terme amb el moment «en què les vacunes redueixin molt l’impacte assistencial i permetin desactivar algunes mesures», explicava a ElDiario.es el director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria, Adrián Aginagalde.

    El virus no desapareixerà, però encara no el podem ignorar

    Fontán critica el discurs que tothom es contagiarà en algun moment de Covid-19. No perquè no sigui cert, ja que aquesta realitat ha estat defensada per investigadors com l’epidemiòleg de la Universitat de Harvard Marc Lipsitch des d’abans que l’OMS declarés la pandèmia, sinó perquè tem que es faci servir per justificar nivells de transmissió tan elevats que resultin insostenibles.

    “El problema de la pandèmia no és que ens contagiem tots, és com ho fem”, aclareix. “No és el mateix que un nombre molt important de la població es contagiï [de cop] i col·lapsi el sistema sanitari, que fer-ho de forma progressiva i amb una vacuna”.

    Encara que cal esperar que les vacunes siguin capaces d’evitar un gran percentatge d’hospitalitzacions i morts amb òmicron, el nombre de persones amb malaltia greu serà alt si hi ha moltes infeccions de partida.

    És per això que l’informe de l’ECDC esmentat al principi recomanava que els països apostessin per una estratègia “i-i” en lloc de “o-o”, en referència a la convivència necessària de les vacunes amb altres mesures. El contrari, defensa Fontán, és plantejar un marc incorrecte: “Les vacunes són una de les millors eines que tenim per canviar l’impacte de la pandèmia, però això no vol dir que sigui les úniques ni que facin màgia”.

    El següent pas serà dimensionar els sistemes de salut perquè siguin capaços d’enfrontar-se al SARS-CoV-2 cada hivern i que, el 2023, no arruïni el nostre Nadal ni els de sanitaris, epidemiòlegs i microbiòlegs clínics.

    Díaz recorda que Espanya és un país afortunat “per l’accés a les vacunes i per la solidaritat a l’hora d’utilitzar-les pel bé comú”, per la qual cosa creu que estem davant d’un “nou marc vacunal”. Tot i així, la pandèmia és mundial i una de les lliçons d’òmicron és que no és bona idea deixar un continent sencer sense vacunar.

    “Hi ha una necessitat de tancar la pandèmia, però la realitat epidemiològica és tossuda, de manera que qualsevol cop de realitat aprofundeix en el descrèdit i el cinisme”, lamenta Fontán. “Cal contextualitzar les vacunes a l’escenari epidemiològic, no entendre-les en abstracte fora, perquè això agreuja les decepcions”.

    Les vacunes de la Covid-19 ens posen en una situació envejable per enfrontar-nos a la següent fase de la pandèmia i és poc probable que una variant canviï això. Potser el següent pas és dimensionar els sistemes de salut perquè siguin capaços d’enfrontar-se al SARS-CoV-2 cada hivern i que, el 2023, no arruïni el nostre Nadal ni el de sanitaris, epidemiòlegs i microbiòlegs clínics.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Amós García: «L’EMA no recomana la dosi de reforç, sinó que regula el seu ús i deixa la decisió en mans de cada país»

    «Pan-dèmia. Ho diu el nom: és global». El president de l’Associació Espanyola de Vacunologia i cap d’Epidemiologia del Servei Canari de Salut, Amós García, comença l’entrevista recordant el significat de la paraula més repetida en l’últim any i mig. El preocupa que l’haguem oblidat, vist el desigual repartiment de les vacunes de la Covid-19.

    «És una qüestió ètica, és inacceptable que només l’1% de la gent en països de baixos ingressos estigui vacunada», lamenta García. Acaba de ser nomenat representant espanyol de Comitè Permanent de l’OMS per a Europa, l’objectiu del qual serà reforçar aquesta faceta global de la salut. Tot i això, diu estar orgullós que Espanya hagi vacunat amb eficàcia al mateix temps que se situava entre els països que més dosis donen.

    One health (‘una salut’, en anglès) és un concepte que la pandèmia ha posat de moda i que fa referència a la necessitat d’entendre la salut humana, animal i ambiental en conjunt. També «sindèmia«, combinació d’epidèmies que es retroalimenten i que en el cas de la Covid-19 té un cognom clar: desigualtat.

    «Com que no comencem a reflexionar sobre aquests condicionants se seguiran reproduint en el futur, no en tinc cap dubte», diu García, expresident d’Unicef ​​Canàries. «Aquí hi ha el canvi climàtic, que a més és un potenciador per al sorgiment de futures pandèmies; aquí hi ha la pobresa, que és un factor clau en la possibilitat d’expansió de malalties transmissibles».

    És inacceptable que només l’1% de la gent en països de baixos ingressos estigui vacunada

    Al final de l’entrevista, davant l’obligatòria pregunta de si vol afegir alguna cosa més, García aprofita per recordar-nos que es commemoren tres dècades des de la publicació en dues parts del disc Use your Illusion de Guns N ‘Roses. «Sempre acabo dient que sóc un vell rocker, i això té una clara lògica científica, perquè per treballar en salut pública i epidemiologia cal posar-se molt rock & roll».

    Dosi de reforç i addicionals

    Què opina de la decisió de l’EMA de regular les dosis addicionals i de reforç?

    Ha reforçat la idea de la dosi addicional en uns determinats perfils de la població que tenen un estat d’immunosupressió i gent gran en residències, perquè en ells la resposta no és robusta. Això no és una cosa nova, passa amb altres vacunes.

    L’altre cosa que ha dit és que en edats a partir de 18 anys l’administració [d’una tercera dosi] als sis mesos de la primera punxada és segura i efectiva. És important aclarir que l’EMA és un òrgan regulador del medicament. No recomana: regula. El que ha regulat és que la vacuna de Pfizer es pot administrar amb seguretat i efectivitat en els grups de 18 anys en endavant. La decisió la deixa en mans de cada país, la recomanació correspon a les seves autoritats sanitàries.

    Hauria Espanya aplicar aquestes dosis de reforç?

    Espanya podria començar a plantejar el debat d’implementar aquesta dosi de reforç sobre persones que han tingut una bona resposta però que són més grans. Ja es veuria l’edat: a partir de 60, 65, 70… En envellir, el nostre sistema immunitari entra en immunosenescència i funciona pitjor. Entre 18 i 60 anys no ho veig perquè la resposta és potent i no hi ha una situació epidèmica preocupant ara mateix al nostre país. A més, com diu l’OMS, per donar terceres dosi als que no hi ha evidències sòlides que es beneficiïn, millor vacunem a persones en països en vies de desenvolupament.

    Però Estats Units acaba d’aprovar una tercera dosi pràcticament universal. Caldrà?

    Cal diferenciar una cosa molt important: no és el mateix una tercera dosi que una dosi addicional. Una tercera dosi és necessària quan t’adones, quan implementes la vacuna, que amb dos no aconsegueixes la protecció adequada. Això tindria un caràcter universal i si es decideix s’ha de donar a tots els que s’han posat les dues primeres.

    Hi ha evidència científica en aquests moments que justifiqui la tercera dosi? Jo crec que, de moment, no.

    Una altra cosa és una dosi addicional. Aquesta s’aplica a uns col·lectius concrets en els quals, pel seu estat de salut -ja sigui la immunosupressió o la immunosenescència provocada per la vellesa-, no s’origina una protecció robusta amb la pauta normalitzada. Crec que hi ha evidència científica clara que garanteix aquesta dosi addicional en aquests perfils: en immunodeprimits i possiblement en ancians que visquin en residències.

    Hi ha evidència científica en aquests moments que justifiqui la tercera dosi? Jo crec que, de moment, no. La reflexió que hem de fer és que els països desenvolupats estem parlant de posar una tercera dosi universal sense que hi hagi encara evidència científica suficient i ens oblidem que hi ha països que estan demanant posar la primera a qui no en té cap. Insisteixo: som en una pandèmia.

    Oblidem que aquest és un debat en el qual es barregen els interessos de farmacèutiques i governs?

    [Riu] Jo no m’atreveixo a assegurar això i prefereixo centrar-me en l’evidència científica.

    Ja que algunes persones necessiten aquesta dosi «addicional», podria ser necessària la vacunació anual de certs col·lectius?

    Encara no se sap, però és una possibilitat. Dependrà molt de com consolidem la fase final de la pandèmia. El SARS-CoV-2 ha vingut per quedar-se i el que hem de fer és convertir-lo en un dels múltiples virus amb els quals convivim habitualment. Eliminar la cara més amarga, terrible i dramàtica que hem tingut fins ara: les UCI, les hospitalitzacions i les morts.

    El SARS-CoV-2 ha vingut per quedar-se i el que hem de fer és convertir-lo en un dels múltiples virus amb els quals convivim habitualment.

    Un cop vegem la durada de la resposta protectora de la vacuna, potser hi ha la possibilitat d’una dosi de tant en tant. No ho sé, perquè encara no hi ha informació al respecte. A tota la població? Jo crec que només seria necessària en aquells més vulnerables amb un major risc de tenir complicacions, però encara no hi ha prou dades al respecte.

    Tindrà Janssen una segona dosi?

    Està en estudi i no m’atreveixo a dir res al respecte. Ho està estudiant la Ponència de Vacunes i veurem què es decideix. En aquests moments no et dic ni una cosa ni l’altra.

    Però hi ha certa preocupació entre els que van rebre aquesta vacuna. Estan menys protegits?

    En principi no tenen motiu per a la preocupació: que s’estigui estudiant la segona dosi no vol dir que amb la primera estiguin desprotegits. La segona dosi s’aplicaria per garantir una resposta protectora a llarg termini, però ara estan perfectament protegits. Que es quedin tranquils i, si es pren la decisió de donar una segona dosi, la rebran.

    Calma, paciència i prudència

    A quins reptes s’enfronta la salut global més enllà de la pandèmia?

    Cal lluitar contra la pobresa, contra l’escalfament global, modificar aspectes de la relació de l’ésser humà amb els animals que poden estar condicionant l’aparició de noves pandèmies. És un conglomerat de circumstàncies que se seguiran produint en la post pandèmia i hem de ser conscients.

    Quan va esclatar la pandèmia teníem un sistema sanitari afeblit per les retallades des de la crisi econòmica de 2008. Cal reforçar-lo, cuidar-lo, mimar-lo i treballar perquè els països en vies de desenvolupament també en tinguin un de decent. Això va en el context de lluitar també contra la pobresa. Són elements de reflexió que hem de plantejar-nos, sempre amb una visió global.

    Una de les coses que més he trobat a faltar al nostre país és la manca de capacitat que han tingut les forces polítiques de tenir un discurs comú entre elles i adequat a la situació.

    Els seus missatges a Twitter sempre comencen amb «calma, paciència i prudència». Ha faltat tot això en la gestió de la pandèmia?

    Una de les coses que més he trobat a faltar al nostre país és la manca de capacitat que han tingut les forces polítiques de tenir un discurs comú entre elles i adequat a la situació. Em va resultar descoratjador veure que fins i tot la pandèmia entrava a formar part del debat polític, tirant-se-la a la cara els uns als altres quan estàvem parlant de la crisi sanitària més tremenda que ha tingut el món en els últims anys.

    A vegades se’ns han demanat respostes immediates davant problemes nous. Al SARS-CoV-2 a mi no me l’havien presentat, ningú el coneixia ni sabia què podíem esperar d’ell, però es demanaven respostes immediates.

    Això requeria d’un discurs comú que portés calma a la ciutadania, que estava inquieta davant un problema nou i desconegut. Això em va portar a posar-lo en tots els meus tuits: calma, perquè no estàvem davant la fi del món; paciència, perquè no se solucionaria en dos dies; prudència, perquè anava a ser l’element clau que havia de configurar les intervencions.

    Hem anat donant batzegades durant tota la pandèmia per culpa d’això?

    Parafrasejo a un dels meus poetes preferits, Mario Benedetti, que deia: «Quan crèiem que teníem totes les respostes, van canviar totes les preguntes». Amb això intento dir-te que de vegades se’ns han demanat respostes immediates davant problemes nous. Al SARS-CoV-2 a mi no me l’havien presentat, ningú el coneixia ni sabia què podíem esperar d’ell, però es demanaven respostes immediates.

    La ciència navega en incertesa, que es va consolidant en espais de certesa conforme va arribant l’evidència. El dubte és l’element clau per avançar en ciència i en aquest procés poden haver canvis en el coneixement que vas obtenint.

    Per això jo dic que calia ser molt prudents sempre, també a l’hora de traslladar el discurs, perquè el que avui és A, demà la ciència t’ho pot convertir en B i passat en C. Per això hi ha hagut molts problemes en els processos de comunicació de la situació de la pandèmia.

    Com ha estat treballar sense descans i, a sobre, rebre insults i amenaces?

    Forma part de la faceta més truculenta de la pandèmia i és profundament desagradable i de vegades preocupant, però al final has d’assumir-ho. Els insults a través de les xarxes no els comprenc, però és internet. Quan et comencen a amenaçar de mort fins al punt d’haver de posar una denúncia… Em deien «tic, tac, tic, tac, et falta poc pel judici final, tic tac».

    Després vas passejant pel carrer amb la teva dona i una parella et comença a cridar «assassí de les vacunes» i «venut». Després, quan ho interioritzes amb tranquil·litat, t’adones que no és més que el resultat de la frustració que genera la manca d’arguments de pes.

    Assolir la immunitat

    Israel va compartir dades preocupants sobre la pèrdua d’efectivitat de les vacunes que després van resultar estar esbiaixats. Creu que hi ha motiu de preocupació?

    A hores d’ara la durada de la resposta protectora de les vacunes és molt bona fins a set mesos després de la seva administració. Sobretot segueix tenint un valor clar en relació a les formes greus de la malaltia.

    Em va resultar descoratjador veure que fins i tot la pandèmia entrava a formar part del debat polític.

    Les vacunes no són esterilitzants: no eviten la infecció sinó que emmalalteixis amb un quadre greu. Assolir la immunitat col·lectiva amb una vacuna que no és esterilitzant és complicat. Es tracta de ser conscients que hem de vacunar el major nombre possible de persones per fer-li difícil la vida als virus. No totes les vacunes que posem són esterilitzants, però no veiem la malaltia davant de les quals estem intervenint. Per què? Perquè tenim unes cobertures elevadíssimes que persegueixen fer-li la vida difícil al microorganisme.

    Li estem demanant massa a les vacunes de la Covid-19?

    Els estem demanant massa perquè la pandèmia ens ha costat massa. Molts morts, ingressos hospitalaris, UCI desbordades, sanitaris fets pols, persones que han perdut la feina… Ens ha costat molt i per això possiblement els estem demanant més del que ens poden donar, i mira que ens estan donant.

    Veu possible una temuda fuita vacunal pel qual les vacunes deixin de funcionar contra futures variants?

    Ho veig molt complicat. Els coronavirus no tenen el mateix perfil que els virus de la grip. A més, tenim unes vacunes molt poderoses que han donat un resultat fantàstic. Veig molt difícil aquest escenari.

    Alguns països han començat a vacunar nens i altres són més reticents, mentre Pfizer està a punt de demanar l’aprovació per a majors de 5 anys. Què n’opina d’això?

    En aquest moment el tema dels nens crec que cal guardar-lo en un calaix perquè les vacunes disponibles encara no estan autoritzades per a ells. Que igual s’autoritzen al llarg d’aquest últim trimestre del l’any? No dic que no, però jo em plantejaria una vacunació universal en nens en funció de com estigui el pes de la pandèmia i sempre amb els ulls posats en els països en vies de desenvolupament.

    Si l’epidèmia està controlada caldria replantejar-se si cal vacunar nens quan hi ha ciutadans sense protegir en altres llocs, perquè afortunadament l’impacte clínic que té el SARS-CoV-2 en els més petits no és tan important com en altres grups etaris.

    Jo em plantejaria una vacunació universal en nens en funció de com estigui el pes de la pandèmia i sempre amb els ulls posats en els països en vies de desenvolupament.

    Un altre dels motius per vacunar els nens és que actuïn de difusors als adults, i llavors els vacunes per evitar-ho. Jo sempre dic que prefereixo vacunar els adults, que són els que tenen el problema, però es poden establir polítiques mixtes si realment són difusors, però no sembla que aquest sigui el problema.

    Si la pandèmia no s’aconsegueix mitigar i necessitem tenir més gent vacunada seria un altre escenari i aquí també hauríem de valorar-lo. No ho rebutjo, però a hores d’ara estem anant bé i s’està començant a sentir l’impacte de la vacunació en el desenvolupament de la pandèmia.

    Comentava la importància de ser prudents. Hem entès bé el principi de precaució durant la pandèmia?

    Si ho haguéssim entès bé no haguéssim tingut cinc onades. La segona onada sorgeix a Espanya perquè sembla que estem recuperant una altra vegada la normalitat que havíem perdut i ens relaxem en aspectes que no ens hauríem d’haver relaxat. Vam oblidar una cosa molt important: que el SARS-CoV-2 seguia estant present, i això va ser un element important.

    D’alguna manera, si hem tingut cinc onades és perquè a vegades ens hem oblidat que el problema seguia sent el mateix. És un microorganisme que està allà.

  • Cinc grans incògnites sobre la pandèmia que es van esclarint després d’un any d’evidències

    El director general de Salut Pública d’Astúries, Rafael Cofiño, recorda la roda de premsa en què es va anunciar el primer cas de Covid-19 en la seva Comunitat Autònoma. «Érem sinc persones assegudes sense màscares en una sala plena de gent, mira si no teníem ni idea», assegura a SINC. Aquest metge de família assenyala així la «incertesa total» en els primers moments de la pandèmia i «el poc que se sabia d’algunes coses».

    Després d’un any de veure la ciència treballar en directe, la collita d’evidències ha estat pròspera: avui sabem millor que llavors com ens contagiem, com protegir-nos i qui és més vulnerable al SARS-CoV-2.

    «Ha estat la primera pandèmia retransmesa minut a minut», diu Cofiño, que assegura que és «molt difícil» comunicar la incertesa. Considera que per a la salut pública ha estat «molt complex» generar «empatia» i no «desafecció» a l’hora d’explicar avenços i dubtes. En aquest article repassem com la ciència ha il·luminat part de la foscor en què estàvem sumits fa un any.

    Qui es contagia? El virus sí que entén de classes

    Un dels primers eslògans de la pandèmia va resultar tan ben intencionat com erroni: «El virus no entén de classes». La frase pretenia comunicar que la crisi de la Covid-19 era global, que cap país ni persona estava fora de perill de virus, i que la salut de cada un està interconnectada amb la de la resta.

    «Quan va començar la transmissió comunitària descontrolada al març semblava que tothom era exactament igual de vulnerable», explica a SINC l’epidemiòleg Pedro Gullón. «No se sabia com havia arribat [el coronavirus], però de sobte qualsevol podia estar contagiat». El temps va mostrar que el SARS-CoV-2 no era tan imparcial.

    Això no va sorprendre els experts: ja en el segle XIX el patòleg Rudolf Virchow es va adonar que les probabilitats de patir tifus depenien de factors socials com l’habitatge i el treball. Són diferències que s’observen, fins i tot, en malalties no infeccioses, com la diabetis. Al segle XXI, la Covid-19 no anava a ser una excepció. A poc a poc, l’eslògan inicial es va transformar en «ningú està fora de perill a menys que tots estiguem fora de perill».

    «El discurs va començar a canviar durant la segona onada, quan va ser més evident que hi ha desigualtats socials en salut perquè hi ha desigualtats socials», aclareix Gullón. Es refereix a aquests mesos d’estiu en què, després de remetre la transmissió del coronavirus, va tornar a augmentar a poc a poc amb petits brots.

    Temporers immigrants, persones amb males condicions d’habitatge, treballadors d’hostaleria, districtes de Madrid i Barcelona amb el doble d’incidència que altres… Va ser aquí quan es va veure que les condicions de contagi tenen un patró social.

    «Temporers immigrants, persones amb males condicions d’habitatge, treballadors d’hostaleria, districtes de Madrid i Barcelona amb el doble d’incidència que altres… Va ser aquí quan es va veure que les condicions de contagi tenen un patró social». Factors socioeconòmics i laborals influeixen en el nivell d’exposició a virus i també en la gravetat amb la qual es desenvolupa la Covid-19. El virus sí que entenia de classes, però ho hem entès nosaltres?

    «Hi va haver discurs i bastants propostes per actuar de manera diferent, però l’emergència de la pandèmia ha portat a seguir fent les coses com fins ara», lamenta Gullón. «Les ajudes als aïllaments que es van oferir després de l’estiu han quedat en res, i la renda bàsica d’emergència per a treballadors que no es poden acollir a un ERTO ha estat força oblidada».

    Gullón adverteix que la pandèmia i la crisi que vingui darrere «tindran conseqüències per a la salut mental i física» de les persones més vulnerables que ja es comencen a observar. «No es pot canviar el sistema laboral en dos dies, però potser es pot intentar que la crisi econòmica no afecti tant i pal·liar els efectes de la Covid-19 sobre la renda dels treballadors».

    Com ens contagiem? D’un gradient de gotes a aerosols

    «Vam començar amb un contagi pel que canònicament enteníem per gotes, de més de 5 micres i a dos metres», explica el MIR de Medicina Preventiva i Salut Pública Mario Fontán. «No s’havien introduït tots els matisos possibles perquè partíem d’unes nocions molt estanques de la medicina preventiva, tot amb un cert sentit, però molt dicotòmic i sense tenir en compte altres factors, com la ventilació».

    La realitat, però, mai és dicotòmica. «Es va veure que era una simplificació molt barroera d’un procés que s’assemblava molt més a un gradient», comenta Fontán. «Gradient» és una paraula que també utilitza el director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria, Adrián Aginagalde. Per a ell, una de les lliçons apreses és que el control en l’àmbit hospitalari, «on les superfícies són importants i la aerosolització ocorre en situacions d’especial risc i proximitat», no és extrapolable a l’àmbit comunitari.

    El «teatre de la higiene» va provocar que s’apliquessin polítiques de desinfecció d’hospitals a tots els àmbits. Avui sabem que la via de contagi més important és l’aèria per un contacte estret i perllongat.

    L’avui anomenat «teatre de la higiene» va provocar que s’apliquessin polítiques de desinfecció pròpies d’hospitals a tots els àmbits, tot i que experts com Aginagalde ho rebutgessin. L’epidemiòleg adverteix de no cometre l’error oposat: «No vol dir que s’hagi de deixar de banda la higiene, tot el contrari. La desinfecció de superfícies en interiors segueix tenint un paper rellevant, i també la higiene de mans».

    «Les superfícies tenen la seva rellevància, però és complicat que hi hagi un contagi per superfícies en determinats àmbits», aclareix Fontán. «En domicilis sí s’ajunten diverses vies de contagi, però la més important és l’aèria per un contacte estret i prolongat».

    Tot aquest coneixement es va traduir en les anomenades ‘3C’, que resumien tres comportaments de risc a evitar: els espais tancats (cerrados), el contacte proper (cercano) i els llocs concorreguts (concurridos).

    On ens contagiem? La resposta està a l’interior

    «Al principi no hi havia necessitat de discriminar on ens contagiàvem més o menys perquè es va imposar el confinament», explica Fontán. Això va canviar amb la desescalada, que obligava a prendre mesures «més quirúrgiques» que generessin disrupcions «més lleus» a nivell social i econòmic.

    Cofiño diu que «la taula» de BMJ va marcar «un abans i un després». Es refereix a una anàlisi que va catalogar de forma gràfica els nivells de risc que representaven diferents activitats. No obstant això, lamenta que això no acabés amb el relat que certs espais «puguin ser insegurs quan no ho són», com els parcs infantils.

    Fontán considera que encara hi ha problemes sense solucionar a l’hora de saber on ens contagiem: «Partim d’evidències molt indirectes per deduir que els llocs on van estar els infectats són de risc, però és difícil de dilucidar». Tot i que considera que conèixer les vies de transmissió ajuda a saber quines situacions són més perilloses, creu que la resposta a aquesta pregunta està menys clara del que ens agradaria.

    Generar entorns saludables en els quals relacionar-nos amb menys riscos, respectant aforaments i ventilació, ens ha servit per a la Covid-19 però també ens servirà per a altres problemes de salut.

    «La major part dels contagis serà a les llars perquè hi ha més contacte i menys mesures; per això s’ha posat l’accent en els domicilis, però l’important és controlar els llocs que conciten a persones no convivents, on més s’obren les cadenes de transmissió a nivell poblacional». Fontán cita exemples coneguts: hostaleria, treball i, en menor mesura, el transport públic.

    «L’interès de saber on ens contagiem no és una qüestió individual per evitar-los, sinó de regular la socialització en aquests espais i implementar mesures col·lectives», afegeix. «Al final això és una qüestió de riscos poblacionals i de buscar les circumstàncies que permetin desenvolupar activitats amb un risc menor, que mai zero, com els exteriors i la ventilació».

    Algunes de les lliçons apreses van més enllà del coronavirus. «Generar entorns saludables en els quals relacionar-nos amb menys riscos, respectant aforaments i ventilació, ens ha servit per a la Covid-19 però també ens servirà per a altres problemes de salut», comenta Cofiño.

    Hi haurà una regulació més estricta d’interiors després de la pandèmia? «Que els entorns i dissenys urbans posen les coses fàcils perquè tinguem conductes segures en aules i espais de treball és fonamental».

    Qui ens contagia? Asimptomàtics coneguts

    Era encara febrer quan l’Imperial College de Londres (Regne Unit) va calcular que dos terços dels casos exportats de la Xina no havien estat detectats. Al març un estudi publicat a Science va revelar el motiu: els infectats amb símptomes lleus -o sense ells- estaven propagant la pandèmia.

    Que persones asimptomàtiques poguessin infectar altres va desencadenar cert pànic: qualsevol podia transmetre la Covid-19. Fontán considera que un error que s’ha arrossegat durant tota la pandèmia és associar «persones a contagis», i també «al desconegut». És l’alteritat pandèmica: «Ens podien contagiar les persones de metro, la gent que ens creuàvem pel carrer o al supermercat, però després arribaves a casa o quedaves amb amics i et treies la mascareta i tenies interaccions més afectuoses com si hi hagués una bombolla de seguretat que envoltés als que coneixem».

    Ens podien encomanar les persones de metro, la gent que ens creuàvem pel carrer o al supermercat, però després quedaves amb amics i et treies la mascareta com si hi hagués una bombolla de seguretat que envoltés als que coneixem.

    «Ens preocupava més la quantitat de persones que el contacte entre elles», diu en referència a les fotografies de la desescalada en què es veia a molta gent pel carrer. Per això creu que un punt d’inflexió va ser «no preocupar-se per desconeguts, perquè la interacció és mínima, sinó pels espais on es socialitza amb persones que coneixes».

    «La realitat és més subtil i en epidemiologia ens interessa com és la interacció entre les persones, perquè un contagi no es pot donar sense ella», cosa que considera que no es va tenir en compte al començament.

    Fontán pensa que els supercontagis i la dispersió del contagi és un altre tema que s’ha plantejat erròniament en termes individuals. «L’important és identificar quines situacions poden afavorir-lo, perquè no podem saber a priori qui pot infectar poques o moltes persones», aclareix. A més, considera que aquest tipus d’esdeveniments «són cridaners» per ser fàcils d’identificar, «però segurament tinguin una capacitat limitada de liderar les dinàmiques poblacionals».

    Com ens protegim? L’èxit dels confinaments

    «La gent no em creu, però el confinament domiciliari es basa en un parell de papers sobre les experiències de 1918 en unes poques ciutats dels EUA», assegura Aginagalde. De fet, mai s’havia aplicat a Espanya ni Europa. «Les mesures no farmacològiques, com el tancament de col·legis i de centres de treball, eren una cosa escrita en els llibres d’història i ara són el dia a dia».

    Una cosa similar va succeir amb les mascaretes. «No havien tingut un gran impacte que poguéssim destriar en infeccions respiratòries agudes. Semblaven disminuir la transmissió d’algunes malalties com grip i gastrointestinals, però les evidències eren molt febles», comenta.

    L’emergència que va suposar el primer bufetada donat per la Covid-19 va obligar a provar. «Limitar de formes diferents la interacció social va passar de ser l’última bala a formar part de la pràctica diària». Era hora de recórrer a confinaments i mascaretes, aquestes últimes com a forma de protegir als altres i evitar que el transmissor encomani.

    Aginagalde creu que ha arribat el moment de tornar a avaluar l’ús de mascaretes en exteriors poc poblats, establir llindars revisats i afegir factors de risc addicionals. A més, considera necessari integrar la psicologia per avançar-nos a problemes de salut mental.

    Quines intervencions perduraran en el temps? Cofiño creu que les màscares i els gels desinfectants sobreviuran a la Covid-19. Per la seva banda, Aginagalde reconeix que «ha arribat el moment» de reavaluar algunes intervencions com Radar Covid i l’ús de mascaretes en exteriors poc poblats. També incorporar tota l’evidència generada per establir llindars revisats i afegir factors de risc addicionals.

    A més, considera necessari integrar altres disciplines, com la psicologia, per «avançar cap a models predictius» que ens permetin avançar i «saber per on anar a nivell poblacional».

    L’enorme experiment global que ha suposat la pandèmia ha generat gran quantitat de dades útils que s’han traduït en estudis, guies, documents d’actuació i metanàlisi. «Crec que avui tenim un coneixement prou assentat», explica Aginagalde. «És veritat que la major part són modelitzacions matemàtiques, que són sempre estimacions i superposen l’anàlisi d’unes mesures amb d’altres, però ja es disposa d’evidències suficients amb un pes que no havíem tingut mai en salut pública».

    No oblidem que «les regles de l’evidència en salut públiques són diferents que en els assajos clínics aleatoritzats, perquè no hi ha d’haver grups controls», emfatitza l’epidemiòleg. En altres paraules, «si tens una evidència a favor l’has de fer servir, no pots deixar a part de la població sense ella».

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Parlen els experts invisibles de la pandèmia: així han viscut l’últim any entre l’esgotament i la resiliència

    Quan va escoltar a un amic dir que el confinament havia estat «meravellós» perquè ho havia dedicat a les seves aficions i a fer pa, Teresa va entendre que 2020 no havia estat igual per a tothom. Aquesta infermera reconvertida en rastrejadora es va adonar que només uns pocs estan vivint l’epidèmia amb tanta intensitat com ella. No està sola: molts epidemiòlegs, investigadors i microbiòlegs clínics porten a primera línia un any. Tothom els pregunta com va la pandèmia, però com els hi va a ells?

    Igual que els sanitaris, reneguen del qualificatiu d’»herois». A diferència d’aquests, la seva història ha estat menys explicada. La càrrega de treball que viuen des de març de 2020 fa que no siguin fàcils d’entrevistar: moltes de les converses d’aquest reportatge, mantingudes des de finals de 2020, van tenir lloc durant caps de setmana, vacances o trajectes amb cotxe. Altres intents no van passar del correu electrònic. Abans de Nadal ja estaven molt preocupats, sabien que el gener seria dur.

    Les entrevistes mostren que els vaivens de les corbes epidemiològiques, aquesta muntanya russa en què la societat viu atrapada des de fa un any, tot just es reflecteixen en el seu dia a dia: de vegades, fins i tot treballen més quan tot sembla tranquil. Dormir malament i menjar pitjor és la norma; les hores són inexistents. La seva vida social és escassa, per falta de temps però també per responsabilitat. «El nostre treball de vigilància en cap moment s’ha assemblat al normal des que tot va començar», assegura el director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria, Adrián Aginagalde.

    Si els epidemiòlegs no et diuen que tenen ganes de llançar-se per la finestra, menteixen. Caldria parlar de l’estat de salut dels tècnics: cap sap el que és lliurar – Adrián Aginagalde, director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria
    La cremor és evident: «Si els epidemiòlegs no et diuen que estan amb ganes de llançar-se per la finestra, menteixen. Caldria parlar de l’estat de salut dels tècnics: cap sap el que és lliurar», assegura Aginagalde. Xerrem amb ell a la fi d’unes vacances «obligades» durant les quals va tenir sis reunions diàries. Li treu ferro a l’assumpte quan la conversa, que inicialment anava a tractar sobre la seva situació personal, deriva, inevitablement, cap a la situació epidemiològica: «Ens passa a tots».

    Amb el pilot automàtic

    La  investigadora de l’Institut de Salut Carlos III  Maria Iglesias seqüència mostres de SARS-CoV-2 per estudis epidemiològics i genòmics. Confessa que els seus records de març de 2020 són «confusos», però avui sent que va «amb el pilot automàtic». Amb diferents paraules, és una cosa que expressen altres entrevistats. «És una sensació rara, de cansament però també que no ens podem permetre parar», afegeix. «Hi ha dies que sents que pots amb tot i després passa alguna cosa, t’enfonses, i apareix el cansament i la frustració per tants mesos de treball a velocitat vertiginosa».

    Trucàvem als pacients a les deu de la nit per donar-los el resultat del test i no es creien que la trucada fos real i que hi hagués gent treballant a aquelles hores – Paloma del Pino, treballadora social de la unitat de vigilància epidemiològica de Fraga (Aragó)

    Paloma del Pino és una treballadora social que pertany a la unitat de vigilància epidemiològica de Fraga (Aragó) i diu que des de març de l’any passat sent «com si visqués en una barca» en què rema més o menys segons vinguin les onades, però sempre rema. Recorda treballar fins a mitjanit els caps de setmana i doblar el torn quan un brot en el seu centre va fer que el personal restant hagués de compensar les absències. «Trucàvem als pacients a les deu de la nit per donar-los el resultat del test i no es creien que la trucada fos real i que hi hagués gent treballant a aquestes hores».

    El coordinador de la unitat de seguiment de la covid-19 de Catalunya, Jacobo Mendioroz, només va tenir un dia de vacances en tot 2020: «Depens de com vagi la pandèmia. Si es detecta un brot i cal actuar ràpidament, no pots dir que et truquin el dilluns, perquè llavors en comptes de 100 casos et trobes 700 i vas tard», diu. Assegura que haver viscut situacions «complicades» en el passat, des d’Àfrica a la recerca de malformacions congènites en nens, li ha atorgat certa «resistència».

    Mikel Gallego, microbiòleg clínic del Servei Basc de Salut, és una de les persones que treballen després de les famoses sigles PCR. «Estàvem preparats per fer una a la setmana pensant que arribarien 4 pacients de la Xina», recorda.

    En superar la barrera de les deu diàries ja no donaven l’abast, però aviat farien més de cent. Primer a mà, després amb robots, avui aquests laboratoris recorden més a una cadena de muntatge. Així van aconseguir la xifra de 3.000 PCR diàries: si el 2019 van realitzar 28.000 en total, quan parlem amb ell ja porten 350.000 només de coronavirus. La major «odissea», trobar materials: «S’ha esgotat tot. A Dinamarca, Carlsberg va posar les seves fàbriques a fer alcohol».

    És molta pressió perquè saps que això funciona per tu. Tothom a l’atur va ser contractat i, com no hi ha possibilitat de reemplaçament, no pots desertar – Mikel Gallego, microbiòleg clínic del Servei Basc de Salut

    El microbiòleg assegura que estan «sobrepassats, esgotats i desesperats», el que ha provocat alguna baixa per estrès agut. «És molta pressió perquè saps que això funciona per tu. La majoria ha respost, però perquè tothom en atur va ser contractat i, com no hi ha possibilitat de reemplaçament, no pots desertar». Les sis persones entrevistades en aquest reportatge deixen clar que falten mans a tot arreu: una baixa per covid-19 suposa més treball per als que es queden darrere.

    «Hi havia coses agafades amb vímets i, davant la mínima pressió, van esclatar», explica Teresa, rastrejadora que parla amb nosaltres amb la condició de no revelar el seu nom ni la Comunitat Autònoma en què treballa. La conversa va tenir lloc al començament de desembre, en ple optimisme per l’aprovació de les primeres vacunes, i ella va criticar el «triomfalisme de pensar que tot ha passat». Com la resta, sabia que la llum a la fi del túnel està encara més lluny del que ens agradaria.

    Històries reals després de la corba de casos

    La pandèmia ha suposat un enorme desgast personal i professional per a tots els entrevistats. Mendioroz comparteix una de les seves experiències més dures: «Una dona que cuidava als ancians del seu poble de manera voluntària va acabar contagiant a catorze parelles. Imagina’t el que va passar i com va quedar ella». Aquestes històries, sumades a la seva dura experiència inicial com a metge de guàrdia i la dificultat de brots com els d’Igualada i Lleida, han fet que l’epidemiòleg intenti no perdre de vista l’impacte personal que suposa el virus.

    «Cada vegada que veig pujar la corba i els casos tinc al cap el que representen aquests números», assegura. «La corba és el costat asèptic de les coses i és difícil mirar-la sense distanciament, però darrere de cada cas hi ha moltes històries terribles». Cita casos de joves asimptomàtics que van visitar als seus avis: «Encara que no sigui culpa teva, com et treus de sobre que s’han contagiat per tu? És molt difícil per a les persones que ho han viscut».

    Del Pino sent cada positiu com si fos seu. «Hem perdut a familiars de companys per covid-19 i això t’afecta molt». Cita la «inesperada» mort per covid-19 de la mare d’una companya, just quan les vacunes ja semblaven estar a la volta de la cantonada, com un dels moments més complicats. Per això la seva filosofia, per «pau mental», és anar pas a pas i no fer plans a llarg termini. «No sabem el que passarà la setmana que ve, no es pot planejar res amb més de dos o tres dies d’antelació perquè quan menys t’ho esperes alguna cosa tira els teus plans per terra».

    Els imposem mesures [als positius], però no es cobreixen les seves necessitats, així que ara tenen més problemes que durant el confinament i això fa que no compleixin les mesures – Teresa, rastrejadora

    «Ens enfrontem a problemes reals als quals cal posar solució, no és només rastrejar», afirma Del Pino. «T’impliques amb els pacients, que et traslladen els seus problemes i els fan teus». Les dues rastrejadores són testimonis de com la precarietat en què viuen molts espanyols entorpeix el control de l’epidèmia.
    «Els imposem mesures, però no es cobreixen les seves necessitats, així que ara tenen més problemes que durant el confinament i això fa que no les compleixin», diu Teresa. Cita exemples de persones que no cobren si no van a treballar, que no tenen habitacions disponibles a casa per aïllar-se, ningú que els porti la compra o que tenen familiars fora que depenen de les seves cures. Fins i tot treure a passeig al gos pot ser un malson logístic.
    Va ser molt dur explicar-los als temporers que havien d’aïllar-se, perquè t’explicaven que tenien onze fills al seu país i que si no treballaven no menjarien – Paloma del Pino
    Per Teresa, el pitjor moment de la pandèmia va arribar a l’estiu de 2020. «A l’agost ens va venir la bufetada, va ser el pitjor mes de treball de tota la meva vida i sóc infermera des de fa vint anys». Tant, que va arribar a fer broma amb un company sobre com de bé que s’estava a Urgències. Una cosa similar li va succeir a Del Pino a causa dels  brots entre temporers d’Aragó: «Va ser molt dur explicar-los que havien d’aïllar-se, perquè t’explicaven que tenien onze fills al seu país i que si no treballaven no menjarien».

    Pressions inassumibles i solitud

    Iglesias viu sola, lluny de la seva Andalusia natal, i assegura que el confinament li va resultar difícil. «Després d’un dia horrible d’estrès, arribar a casa i que no hi hagi ningú és dur. Vaig estar dos mesos sense que em donessin una abraçada fins que una companya ho va fer, encara que no devia, perquè necessitava per salut mental  que em diguessin que tot anava a sortir bé».

    Aginagalde explica situacions surrealistes, com que el despertin a les 3 del matí per produir dades per a un informe. No obstant això, considera l’»assenyalament públic dels tècnics» el que més l’afecta. «Fa mal i no aporta res. Mai he vist que es demanin els noms dels autors dels informes de posicionament terapèutic de l’AEMPS». Es confessa enfadat per l’assumpte: «És carregar-se la carrera professional de persones que han fet la seva feina tal com se’ls havia demanat i l’informe s’intenta convertir en una altra cosa». Sap que hi ha coses a millorar, però tem que aquests «atacs» sembrin la desconfiança .

    L’assenyalament públic dels tècnics fa mal i no aporta res. És carregar-se la carrera professional de persones que han fet la seva feina tal com se’ls havia demanat i l’informe s’intenta convertir en una altra cosa – Adrián Aginagalde
    «Ha estat un any llarguíssim perquè cada dos dies hi havia novetats, arribava una tècnica nova i havies de tenir-la a punt per al dia següent», explica Gallego. El microbiòleg comparteix la pressió d’haver de seguir fent PCR mentre es posaven a punt test d’antígens, deteccions en saliva i altres eines acabades de sortir al mercat. «No et donen el marge que necessites per provar-ho i després diuen que se ‘escapen pacients, quan amb altres virus la tecnologia és de cinquena generació, mentre que amb el coronavirus la primera va sortir al maig. És evident que cometrem errors».

    El virus es cola en els somnis

    Com suportar aquestes situacions dia rere dia? «Arriba un punt en el qual has de parar perquè la desconnexió es fa impossible», comenta Iglesias. Quan la hiperconnexió genera ansietat i el virus es cola en els somnis, és moment de posar el fre de mà. «Aquest últim any he après que he de gestionar-ho sense que afecti durament a la meva vida».

    Tinc companyes que ploren quan algú incompleix l’aïllament i altres que s’han hagut d’anar perquè no han resistit (…). He vist alguns dels pacients més malalts de la meva vida, però també gent que treballa i es deixa les banyes – Teresa, rastrejadora

    D’una manera o altra, tots els entrevistats han hagut de fer-ho. Del Pino explica que es queda «més tranquil·la» quan surt tot el cansament acumulat, encara que sigui en forma de mals de cap. Assegura que intenta no fer cas de la premsa perquè li genera ansietat: «M’he fet una cuirassa per protegir-me, si només mirem la part negativa ens enfonsem tots».

    Teresa considera necessari «desdramatitzar» en part la situació. «Tinc companyes que ploren quan algú incompleix l’aïllament i altres que s’han hagut d’anar perquè no han resistit veure que tot s’ensorrava una altra vegada». Intenta mirar el costat positiu: «He vist alguns dels pacients més malalts de la meva vida, però també gent que treballa i es deixa les banyes».

    Atrapades en el temps ballant reguetón

    Per als protagonistes d’aquest reportatge els mesos eren de mil dies que es barrejaven com a Atrapat en el temps. Aquesta sensació de déjà vu és repetida per diversos d’ells.

    «No sabies si era diumenge o divendres, ens preocupava perdre la noció de el temps», diu Iglesias sobre els pitjors mesos del confinament. Del Pino assegurava, a principis d’aquest any, que ni tan sols s’havia adonat que estàvem al 2021: «Cada vegada que escric una fi de quarantena encara poso 2020, no em faig a la idea perquè per a mi és una continuació de l’anterior, ha estat una pausa en tots els nivells de la meva vida». Gallego el compara amb viure en una «nebulosa» en què no sap quant de temps passa.

    La solució al laboratori d’Iglesias per trencar aquesta maledicció va consistir en escoltar reguetón a tot volum els divendres. Així es reforçava la moral i marcaven el calendari de manera infalible: «Ens posàvem a cantar i ballar per alliberar-nos, recordo moments de molta unió. Sembla una tonteria, però volíem demostrar que encara en els moments difícils podíem divertir-nos». En temps adversos, gent que no havia treballat abans junta va formar un equip.

    M’ha canviat la vida: he après molt i m’he demostrat que puc treballar sota pressió encara que de vegades hi hagi moments de venir-me avall. Tampoc vull romantizar-ho perquè ha estat intens, he perdut deu quilos – Maria Iglesias, investigadora de l’Institut de Salut Carlos III

    «El coronavirus m’ha canviat la vida: he madurat a nivell professional, he après molt, sóc una persona diferent i m’he demostrat que puc treballar sota pressió encara que de vegades hi hagi moments de venir-me a baix», explica Iglesias, que acabava de doctorar quan la SARS-CoV-2 va trucar a la porta. «Tampoc vull romantizar-ho perquè ha estat intens, he perdut deu quilos». Gallego considera que «és bonic reflexionar i veure que quan feies 80 PCR et queixaves i ara que fas 3.000 és un dia més, però ha costat arribar fins aquí».

    La invasió dels epidemiòlegs de sofà

    La proliferació de xarlatans i todòlegs és inevitable durant les crisis, i és un tema que encén als entrevistats: consideren que les veus més fiables són les que té un altaveu menor. «Són perfils que res tenen a veure amb la gestió de l’epidèmia i, per tant, tenen temps de promocionar la seva marca, però no coneixen a fons el que passa», afirma Mendioroz.

    L’epidemiòleg no és l’únic que critica que algunes figures s’aprofitin de tenir una agenda més lliure, mentre ells es mantenen en un segon pla. «Els microbiòlegs que manegen la covid-19 són al laboratori i han decidit que la seva aportació serà la seva feina, no anar a la tele», diu Gallego, que considera que s’ha generat un ecosistema de persones que aprofiten la pandèmia al seu benefici. «Els falta molta perspectiva del que és el treball diari. El que fa afirmacions contundents probablement estigui bastant allunyat de la realitat».

    Els microbiòlegs que manegen la covid-19 són al laboratori i han decidit que la seva aportació serà la seva feina, no anar a la tele (…). El que fa afirmacions contundents probablement estigui bastant allunyat de la realitat – Mikel Gallego, microbiòleg del País Basc

    Aginagalde defensa que alguns investigadors «sí que aporten molt», però lamenta que altres que mai han treballat en aquests camps acabin per «distorsionar» el discurs. Considera que hi ha una contradicció entre com es prenen les decisions i com creuen que es prenen. Hi ha, en la seva opinió, un «desconeixement brutal dels mecanismes reals que es poden desplegar» per combatre l’epidèmia.

    També lamenta «que es generalitzi l’anècdota» i es «magnifiquin alguns riscos». Creu que es dóna un altaveu als sectors afectats per les mesures, com l’hostaleria, però no s’expliquen els beneficis obtinguts. Això dificulta la presa de decisions per l’elevada pressió rebuda. Aginagalde defensa que els tècnics haurien de poder explicar les mesures, contextualitzar els riscos i contrarestar les males interpretacions que es fan de les dades: «No hi ha un diàleg real entre l’opinió pública i nosaltres, i qualsevol mesura suposa un xàfec» de crítiques.

    «Els epidemiòlegs no són la gent que surt a la tele parlant d’epidemiologia, som pocs i desconeguts», explica Aginagalde. Això provoca, segons ell, molts mites sobre la presa de decisions: «Seguim el procediment administratiu comú i gestionem les noves evidències científiques per integrar-les. És més lent del que marca l’agenda informativa, però quan hi ha canvis no és per un article de premsa».

    No entenc als que exhibeixen opinions molt contundents, com si fossin veritats, per haver-se llegit un parell de papers i sustentades en una literatura que ara mateix és qüestionable – Maria Iglesias

    Iglesias porta sis anys estudiant virus respiratoris i creu que té encara molt per aprendre. No entén als que exhibeixen opinions «molt contundents, com si fossin veritats, per haver-se llegit un parell de papers» i sustentades en una literatura que «ara mateix és qüestionable». Tem que, a la fi, s’amplifiquin «barbaritats» per culpa de gent que «no sap dir que no és experta». Confessa que li molesta que s’interpretin dades sense context, el que porta «a prendre decisions errònies, generar por i ansietat en la població i falsos dogmes«. Per això demana molta cautela en parlar de fuites  vacunals i variants més transmissibles .

    Un altre element central en la lluita contra la covid-19 són les PCR, que han generat molts debats al seu voltant. A Gallego li fastigueja que s’hagi «tractat de tontos» als microbiòlegs clínics. «Nosaltres sabem del que parlem, i si no fem servir alguna cosa és perquè no té sentit en el dia a dia més enllà de casos concrets», per això considera negatiu que hi hagi qui «faci recomanacions sense saber la seva utilitat ni la dificultat d’exigir aquests resultats» al món real.

    Falta molt per comunicar: el més important, no contagiar

    La visió d’alguns entrevistats incideix en el paper de la responsabilitat individual, que consideren una cosa oblidada. «Hem perdut el discurs que el més important és no contagiar», lamenta Mendioroz. «Com són mesures avorrides que s’han repetit tant, sembla que l’important són els test, el rastreig o la vacuna, quan això no evita que et contagiïs». Considera que hi ha moltes eines que «ajuden» a la contenció, però recorre a l’exemple de la sida per mostrar la crisi d’una altra forma.

    «Imagina que amb la pandèmia de VIH s’hagués dit que l’important era que la gent es fes un test, no tingués relacions i es busqués l’origen del contagi, en comptes del preservatiu. Haurien pensat que estàvem bojos», comenta. «Llavors l’important era el preservatiu i ara és igual: que la majoria de gent es protegeixi i no s’encomani, perquè després molts no volen o no poden aïllar-se». Mendioroz creu que, sense el respecte a les mesures, «la resta és pal·liatiu».

    Critiquen el bombardeig a la població amb conceptes tècnics, com que la incidència acumulada de dues setmanes és millor que la de set dies, en lloc de centrar-se en missatges clars i importants sobre les mesures per no encomanar

    Teresa no entén que encara hi hagi tants dubtes entre la ciutadania i ho atribueix a errors de comunicació, amb missatges en ocasions contradictoris. «S’ha perdut la part més senzilla de què sí i què no, amb missatges molt clars, simples i concrets. Veig gent netejant amb lleixiu les caixes d’ous i a una altra que xerra mitja hora sense mascareta amb la veïna però et diu que no passa res perquè no han pres cafè. Després arriben a un lloc tancat i sense ventilar i el primer que fan és treure’s la mascareta».

    Com Mendioroz, també posa l’exemple de VIH. «Les coses no es canvien d’avui per demà, [amb el VIH] va caldre fer campanyes durant anys perquè la gent tenia pràctiques de risc i va costar que s’entengués». Per això critica la «tempesta d’informació» que bombardeja a la població amb conceptes tècnics com «que la incidència acumulada de dues setmanes és millor que la de set dies», en lloc de centrar-se en missatges clars i importants.

    Problema col·lectiu, canvi individual

    Del Pino, per la seva banda, troba a faltar «iniciativa individual» entre la població. Com rastrejadora, el seu treball consisteix a apel·lar a la «consciència» i la bona voluntat de les persones, per això les considera fonamentals. «Al fin esperem al que ens imposen, el que ens diuen que cal fer. Estem en una pandèmia, no podem esperar que el Govern ens confini. Ha de sortir de tu fer l’estrictament necessari i reduir els contactes per beneficiar la societat».

    Mendioroz fa una altra comparació amb una crisi sanitària recent: la de l’Ebola. «Hi havia ritus funeraris que consistien a tocar i besar el cadàver, i fins que la comunitat no va deixar de fer-ho no es va aconseguir controlar el virus». Opina que falta aquest «canvi de mentalitat» i que, fins que no es produeixi, «les coses no canviaran» perquè «no hem renunciat a una part de la nostra manera de comportar-nos i reunir-nos».

    Mendioroz opina que, com va passar amb el VIH o l’Ebola, cal un canvi de mentalitat per acabar amb la pandèmia perquè «no hem renunciat a una part de la nostra manera de comportar-nos i reunir-nos»

    Per això Mendioroz també creu que sense col·laboració ciutadana és impossible controlar la SARS-CoV-2. «El virus té una capacitat infectiva que supera qualsevol sistema de control. No ens equivoquem: no s’ha controlat en la història una epidèmia a força de diagnòstic i rastreig a menys que hi hagi un tractament o vacuna».

    Potser el major error des del començament de la pandèmia va ser veure’l com un problema individual i no col·lectiu. «Si ens protegim nosaltres també protegim a la nostra família, amics, llocs de treball i economia. És molt més ampli que la protecció individual», diu Mendioroz. Creu que si la majoria seguís les normes, caldria prendre menys mesures restrictives. Convida a veure les coses d’una altra manera: «Això no va del que poden fer els altres, sinó del que pots fer tu».

    Una mirada cap a la post-pandèmia

    «Les grans crisis són una oportunitat per canviar les coses que fem malament», assegura Mendioroz. Confia que la pandèmia serveixi per replantejar algunes, des del model de les residències a les ajudes a la vulnerabilitat social, passant per la contaminació, l’habitatge i la precarietat laboral. No són problemes nous, però el coronavirus els ha fet aflorar: «Aquesta és la realitat del problema. Els brots en escorxadors i entre temporers, per exemple, tenen a veure més amb l’explotació que amb el virus».

    Tampoc auguren uns feliços anys 20: els epidemiòlegs adverteixen que el pitjor està per arribar. «Normalment la post-pandèmia és més dura que la pandèmia», diu Mendioroz. «El sistema sanitari queda destrossat, comencen a morir-se malalts crònics no atesos, l’economia està per terra i les famílies han perdut el seu suport».

    Normalment la post-pandèmia és més dura que la pandèmia. El sistema sanitari queda destrossat, comencen a morir-se malalts crònics, l’economia està per terra i les famílies han perdut el seu sosteniment. O ho intentem pal·liar ja o serà molt complicat –  Jacobo Mendioroz, coordinador de la unitat de seguiment de la covid-19 de Catalunya

    «O ho intentem pal·liar durant la pandèmia o el que vindrà després serà molt complicat, perquè si hem hagut de tancar sis vegades i ens quedem sense diners no hi haurà ajudes socials. Què passarà amb aquesta gent si es descompon completament l’estat de benestar? Si la sanitat pública no pot més i els professionals abandonen en massa?», adverteix Mendioroz. Per això, molts dels experts destaquen la necessitat de crear estructures resilients que puguin suportar una altra tempesta en el futur.

    Els epidemiòlegs creuen que no sortiran ben parats: a les epidèmies, després de la negació, arriba la recerca de culpables. Mendioroz diu que té clar que a la fi de tot els crucificaran. «Has tingut una epidèmia, no l’has parat i ha mort molta gent. No seran comprensius després perquè hi ha moltes històries dures darrere».

    En els seus llocs «pel bé comú»

    Mentre esperem el dia en què puguem abraçar-nos de nou, els entrevistats segueixen en els seus llocs, com diu Del Pino, «pel bé comú».

    Aginagalde demana que els paguin guàrdies i, en el futur, que els seus companys tinguin un pressupost i estructures adequades i similars a les d’altres països. Gallego, que deixin de ser «fàbriques» de PCR i es posi en relleu la importància dels microbiòlegs i tècnics.

    Ser aquí ja és motiu de celebració, però busquem eines per fer-ho amb seguretat

    Del Pino és cauta i fuig de considerar 2021 com l’any en què tot acabarà de cop. «La pandèmia no entén de dates i no hi haurà un abans i un després: el final serà gradual. Sortirem aquest any? Espero, però no les tinc totes amb mi». Teresa considera que «estem tota l’estona en un esprint «, quan en realitat és una carrera de fons.

    «Cal celebrar el màxim possible perquè estar aquí ja és motiu de celebració», opina De el Pi, «però busquem eines per fer-ho amb seguretat». De moment, si hi ha un brindis, les copes hauran de respectar la distància.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Errors i lliçons apreses en les residències de gent gran per no repetir la “tempesta perfecta” de la primera onada

    Parlar de la pandèmia de coronavirus a Espanya és fer-ho de l’impacte que va tenir la Covid-19 a les residències de gent gran durant la primera onada. El Govern ha xifrat en poc més de 20.000 les persones mortes en aquests centres, el que suposa un percentatge important del total de morts. Ara que la segona onada ha tornat a posar en el focus a aquests llocs, un recent informe, publicat per l’Institut de Política i béns públics del CSIC, analitza la gestió de les residències, les dificultats a què es van enfrontar i les lliçons apreses per aquest nou increment de contagis.

    El projecte compararà 15 països europeus per analitzar com ha afectat la pandèmia a les residències de gent gran, tot i que de moment només està disponible la versió del cas espanyol. L’investigador del CSIC i coautor de l’informe, Francisco Javier Moreno, avança a elDiario.es que “el que ha passat aquí és molt semblant al que ha passat en tots els altres països europeus”.

    L’investigador considera important tenir en compte aquest context. “No ens eximeix de responsabilitat, però l’autoflagel·lació tampoc condueix a res quan a tots ens ha agafat desprevinguts, tant la pandèmia com el seu impacte en un col·lectiu molt vulnerable que a més està agrupat en espais d’alta densitat”. La sensació inicial, en tots els països analitzats, era d’”incredulitat”.

    “No era inevitable que passés, però és lògic que ho hagi fet. Una altra cosa és com hem respost”. Aquí comença l’anàlisi de Moreno, basat en 25 entrevistes a responsables de residències i de gestió de serveis socials i sanitat. El seu objectiu: “Veure què es pot fer millor i treure lliçons perquè no torni a passar”. En aquest sentit, l’informe intern de la Secretaria d’Estat de Drets Socials avançat per El País aquesta setmana arriba a conclusions similars després d’analitzar un conjunt de 30 factors que van contribuir al que es defineix com una “tempesta perfecta”.

    “Si hi ha un missatge optimista és que hem après molt”, diu l’investigador. “Algunes coses van començar malament però a la fi ja es responia millor”. Tot això en un sector amb grans errors estructurals que requereixen mesures a mitjà i llarg termini: “El problema de fons és de recursos i finançament”. Així i tot, Moreno destaca bones pràctiques, “més immediates”, que ja es poden implementar i fins i tot imitar d’altres comunitats autònomes.

    “Res és gratis, però hi ha pràctiques que han estat molt útils, no són tan complicades ni impliquen costos molt elevats, però van permetre respondre de forma molt eficaç i van ser clau per frenar l’expansió de la pandèmia entre els residents d’aquests centres”. Posats a invertir recursos, diu Moreno, “convé emfatitzar” aquestes estratègies.

    Lliçó 1: connectar el món sanitari i el de les cures

    Moreno apunta la primera fallada com el més greu. Es refereix a la “desconnexió” entre el sistema sanitari i el de cures. “No vol dir que no es parlessin, però en la pràctica els centres d’Atenció Primària estan desbordats i solen delegar el seguiment dels pacients de les residències als metges que hi treballen”.

    Això feia que “no fos comú” que els metges de Primària visitessin als majors dels centres, però no va provocar “excessius problemes” durant la calma. I llavors va arribar la COVID-19. “En començar la pandèmia es va mostrar que això és insuficient i que cal una implicació de sistema sanitari molt més gran, començant pels centres d’Atenció Primària”, defensa Moreno.

    Quan les comunitats autònomes van intervenir les residències amb casos de coronavirus, “es va nomenar a una persona que fes de vincle entre el sistema sanitari i la residència”. En general, infermers dels centres de salut de la zona. “Passaven bona part de la seva jornada laboral a la residència i la seva presència va facilitar l’articulació entre sistemes”. Moreno assegura que els directors d’aquests centres “voldrien que aquesta millor connexió es mantingués més enllà de la pandèmia”.

    Lliçó 2: no discriminar pacients pel seu origen

    Són ben coneguts els casos en què es va negar la derivació de residents cap a hospitals. “Sabem que ha passat, però no es tracta de demonitzar ni plantejar la judicialització, perquè el que passava era que als hospitals no hi havia llits”, diu Moreno. En aquest context, els metges han de prendre dures decisions segons la capacitat de supervivència a una intervenció en UCI. “Quan hi ha recursos escassos els metges han de prioritzar, la clau és no discriminar per venir d’una residència sinó per l’estat de salut de la persona”.

    “No es pot acceptar que el criteri de negació d’accés a l’UCI fora venir d’una residència, perquè hi havia persones viables per molt que tinguessin Covid-19 ”, lamenta Moreno. L’investigador explica que la millora en la coordinació entre el sistema sanitari i social “va evitar” aquestes situacions de discriminació “i es va començar a avançar a un sistema molt més centrat en l’avaluació individual dels pacients”.

    Lliçó 3: aïllament radical

    La infraestructura de cada residència “va facilitar o dificultar” el necessari “aïllament radical” dels pacients contagiats i sospitosos. “Algunes residències tenien diverses plantes, altres fins i tot tenien espais autònoms com apartaments, amb més marge per a la separació”, comenta Moreno.

    El fonamental és, segons l’expert, “que quan sorgeixi un cas, sospitós o confirmat, es tregui a aquesta persona de la residència” perquè altres residents vulnerables no emmalalteixin. “Aïllar-internament és bona opció, però treure-les és molt millor”.

    Aquí l’informe mostra diferents pràctiques entre comunitats autònomes. “[La separació] depèn dels recursos disponibles, però val la pena [invertir-ne] si així es frena l’expansió de la infecció a la residència, i es poden arribar a inventar on no hi hagi”.

    Moreno cita exemples com Astúries i Aragó, on es van usar infraestructures buides com a espais intermedis per portar els infectats. Per exemple, “residències que no estaven en funcionament”. En cas de necessitat, suggereix també l’ús d’hotels medicalitzats.

    Aquest aïllament és molt més complicat del que sembla en persones que no tenen autònomes: “Encara que tanquem les residències hauran d’interactuar, perquè han de venir cuidadors a donar-los menjar”. A tot això cal afegir l’impacte d’obligar que la gent gran es tanquin a la seva habitació, les conseqüències cognitives i físiques estan encara per explorar.

    Lliçó 4: test, test, test

    Confirmar els casos de Covid-19 és sempre bona idea, també en les residències de gent gran. “Tot va millorar molt quan va augmentar la capacitat de fer test”, assegura Moreno. De la dita al fet, per desgràcia, hi ha un tros.

    “Necessitem fer test periòdicament a tots els residents, però també als treballadors”, comenta. “La capacitat diagnòstica segueix tensada i no n’hi ha prou. En molts casos, fins ara, es limiten a empleats que, per exemple, tornen de vacances.

    Lliçó 5: contractar més personal per crear grups bombolla

    La precarietat dels professionals que treballen a les residències és un altre factor estructural que, però, admet cert marge de maniobra en el curt termini. Plantilles molt ajustades, contractes, salaris, càrrega de treball… “Tot estava ja tensat i amb la pandèmia va explotar”, explica Moreno. Així van començar les baixes entre empleats infectats, de risc o amb por de contagiar-se.

    Enmig d’aquesta tensió, l’informe de Moreno detecta una altra bona pràctica: crear grups de treball que interactuïn només amb un conjunt de residents. En altres paraules, segmentar també als treballadors en una estratègia similar a la qual segueixen avui alguns col·legis. “Així, si algun s’encomana, el potencial grup d’infectats està delimitat”.

    El problema és que això requereix una plantilla prou gran per atendre els residents d’aquesta forma. “Aconseguir personal va ser un malson, quan els incentius laborals i salarials no eren bons”, assegura Moreno, que considera una “paradoxa” que això passi en un país “amb taxes d’atur brutals” fins i tot “en persones formades en gerontologia i cures de majors”.

    La solució? Moreno explica que els governs autònoms van optar per “posar a disposició de les residències seves pròpies llistes de personal i borses de treball”, que van aprofitar per suplir les baixes.

    Lliçó 6: Un treball poc valorat

    Moreno apunta a un sentiment generalitzat en el seu informe: “Els treballadors de les residències comentaven de manera explícita que el seu treball no era valorat adequadament, que se sentien estigmatitzats”. Criticaven així les acusacions de no tenir cura adequadament a la gent gran o fins i tot de maltractar-los.

    “Sentien que se’ls assenyalava amb el dit quan la majoria es desvivia per aquestes persones, treballava molt per sobre dels horaris laborals i eren la seva única connexió amb la resta del món”, afegeix. “Deien que eren els únics que estaven donant-los la mà i acariciant en els seus últims moments, però al mateix temps se’ls atacava”. Per això, Moreno creu necessària una “reflexió” sobre “com valorem a aquests professionals que també han fet front a la pandèmia”, encara que no estiguessin en les nostres ments durant els aplaudiments.

    De manera similar, l’informe assenyala que la manca de connexió entre el sistema sanitari i social és deguda a obstacles molt grans entre els dos mons. “Tenen visions diferents, es prioritza més la part sanitària i es tolera més el patiment en la part social, els professionals senten que els metges no els respecten prou”, aclareix Moreno. La solució, segons ell, és “assumir que cada un té el seu paper i tots dos són importants i necessiten pressupost”.

    Residències vs. atenció domiciliària: el cas escandinau

    A falta de l’informe definitiu que compari la gestió entre països, Moreno avança que “gairebé la meitat de morts per Covid-19” ho van fer en residències. No només a Espanya, sinó també al Regne Unit, França, Holanda, Bèlgica i Itàlia, entre altres.

    L’investigador considera que hi ha elements estructurals que poden tenir un paper clau en aquesta situació generalitzada en residències. “Als països escandinaus bona part de la cura es fa a domicili, on les persones segueixen vivint encara que siguin dependents”. Assegura que, a partir dels anys 90, es va anar desmuntant el sistema de residències estableixen els 60. En casos extrems, “es transfereix a la persona a domicilis adaptats en els quals mantenen la major autonomia possible”.

    Aquesta situació difereix de les grans residències amb gran quantitat de gent gran junts que, a Espanya, “arriben després d’esgotar els seus anys d’autonomia i requereixen moltíssim més personal”. Aquest grup “d’edat molt avançada, nivell de dependència molt elevat, amb múltiples malalties cròniques i comorbiditats” és “molt vulnerable” al Covid-19

    Preparats per al següent cop?

    Mentre els casos de Covid-19 augmenten a tot Europa, què passarà en les residències aquest hivern? “Jo crec que l’impacte serà molt menor”, diu Moreno, que confia que no es tornin a repetir situacions dramàtiques. “Hi haurà contagis, ja n’hi ha, però s’ha après a no infravalorar el risc de la pandèmia”.

    A més, Moreno creu que les comunitats autònomes han de prestar més atenció a aquest sector. “A la primera onada va haver-hi la sensació que calia prioritzar els hospitals i les residències es deixaven de banda”, diu, i posa en dubte que això torni a passar “a la majoria” de regions. “Són conscients que la concentració de vulnerabilitat era gran i que havien d’intervenir”.

    “La implicació entre serveis socials i sanitaris també serà més intensa, perquè no ha deixat de ser-ho durant el període intermedi i ara està més engreixat per a la segona onada”. Això, sense comptar la “major capacitat de fer test” i “els mecanismes per suplir treballadors”.

    “Això no vol dir que no calgui estar atent i aplicar l’après”, adverteix. “Algunes comunitats autònomes podrien aprendre d’altres, però si fem tot això quan sorgeixi un brot serem capaços de frenar-lo”.

    Aquest és un article de Eldiario.es

  • «El rastreig pot disminuir la segona onada, però és difícil que la pari»

    A mitjans de març, el director executiu de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Michael Ryan, va analitzar el fracàs europeu a l’hora de contenir la SARS-CoV-2 en un context en el qual totes les mirades estaven posades en els tests. «El més difícil és, quan detectes un cas, tenir la capacitat d’identificar els contactes, seguir-los i posar-los en quarantena. Llavors necessites una resposta sanitària molt més gran, que va per darrere de les proves», va assegurar llavors.

    És aquí on Espanya, com molts altres països, va fallar. El metge i director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria, Adrián Hugo Aginagalde (Sant Sebastià, 1989), és una de les persones que intenta que això no torni a passar. Per això, compta amb una eina anomenada ‘rastreig’, l’objectiu de la qual és tallar les cadenes de transmissió abans que es produeixin, mitjançant la detecció de casos i el seguiment dels seus contactes estrets que hagin pogut infectar-se.

    A Espanya vam traduir les «tres t» (test, seguiment i rastreig, de l’anglès test, track, trace) que va demanar l’OMS com «test, test, test». Ens oblidem de les altres dues?

    Reconeguem que portàvem temps avisant que es necessitaven rastrejadors. Els epidemiòlegs ho teníem clar, perquè sabíem que amb els efectius actuals era impossible. Per això, moltes conselleries han apostat per reforçar amb tot el que han pogut i obrir borses de treball.

    Però no ha estat suficient.

    Hi ha menys d’un epidemiòleg per 100.000 habitants a Espanya. Som molt pocs i estem en l’Administració, no en els serveis de salut. No tenim un sistema de guàrdies i produïm una enorme quantitat de dades per a vigilància, a més d’actuacions de prevenció i control. Ens falta temps material i volem seguir fent tot això a més d’una activitat de rastreig que consumeix una enorme quantitat d’esforç.

    La gent no em creu, però la majoria de comunitats autònomes tenen menys epidemiòlegs que el personal que pugui tenir un centre de salut aleatori. Imagina tenir a cinc persones produint totes les dades i, al mateix temps, ocupant-se d’aïllaments i rastreig. Aquest és el motiu pel qual a la primera onada pandèmica no es va poder fer bé el rastreig. No hi havia recursos materials per fer-ho.

    I ara?

    Ara segueixen sense ser suficients i, a més, tenim un increment en la càrrega de treball perquè se sol·licita informació que no sabem ni per què. La vigilància està devorant a la prevenció i el control i això és un problema.

    L’ideal és tenir un rastrejador per cada 20.000 habitants i és aconsellable acostar-se a un per cada 5.000, però depèn de el nombre de casos que tingui cada comunitat autònoma.

    Quants rastrejadors necessitem?

    L’ideal és tenir un rastrejador per cada 20.000 habitants i és aconsellable acostar-se a un per cada 5.000, però depèn del nombre de casos que tingui cada comunitat autònoma. Per això al meu entendre, cal calcular per casos i no tant per habitant. Astúries té un nombre baix [de casos] i, per tant, no necessita tants [rastrejadors]. Així i tot, s’han vist finalment superats per les circumstàncies i han hagut de reforçar.

    Quina càrrega de treball suposa el rastreig?

    És una persona per cas i cada un suposa una mitjana de 14 hores. Es pot baixar si es disminueix el seguiment i s’integra en l’activitat assistencial, però és difícil que siguin menys de sis hores. I això amb tres contactes. Si són vint, ja no és una persona per cas i tens algú més bloquejat tot el dia.

    Sobrevalorem la importància del rastrejador en el nostre sistema de salut, tan centrat en l’atenció primària?

    És veritat que tenim un model exemplar d’atenció primària a nivell de la UE i l’OCDE, però no li carreguem el que no té capacitat per fer perquè cap país ho està fent. Hem confiat en excés en que el rastreig pogués ser assumit pels serveis de salut de forma plena i no és factible, per molt que puguin servir de reforç. Hem fet trampes, una cosa és que el nostre sistema sanitari permeti delegar un petit percentatge del seguiment i una altra trencar les regles del joc. Hi ha d’haver un mínim de rastrejadors per habitant, amb dedicació exclusiva mesurada en jornades laborals.

    Fins a quin punt poden ajudar els serveis de salut?

    La major part dels casos no afloren en atenció primària per simptomatologia, sinó com asimptomàtics dins de les activitats de rastreig. Si detectes la major part dels casos en atenció primària tens un problema.

    Els estudis de contactes són activitats que corresponen a salut pública, no a atenció primària. Està en la llei. Una altra cosa és que facin part, però els metges no poden mirar tots els contactes laborals i socials, ni demanar un llistat de clients d’un establiment. Com a molt pregunten amb qui ha estat [el pacient] i amb qui viu. Per això surten xifres de tres contactes, quan el normal és tenir xifres elevadíssimes de fins a vint. A més, si bolquen la informació en la història clínica digital i no en una aplicació creada a posta no es connecten els contactes i s’acaba duplicant treball.

    Com pot resistir un sistema de rastreig a mesura que augmenten els casos i els contactes?

    El model de rastreig centralitzat es bloqueja ràpidament perquè no té una xarxa en la qual recolzar-se. La salut pública mai pot fer-ho tot. Els models descentralitzats funcionen millor. Cap àmbit pot assumir en exclusiva tot el rastreig, però si juntes salut pública, local i autonòmica les teves possibilitats d’èxit augmenten. També ha de ser cooperatiu perquè en un brot les fronteres es desdibuixen i sempre sorgeixen situacions no contemplades: comença en un hospital, passa a un domicili i d’aquí a un centre sociosanitari. O els diferents àmbits col·laboren o el rastreig és impossible.

    Com aconseguir un sistema robust sense sobredimensionar-lo?

    El model ha de tenir una escala. A mesura que s’incrementen els casos, s’han d’augmentar els efectius. Ha de ser flexible per poder assumir cribratges puntuals davant de situacions de risc quan calgui. Una opció és el model cooperatiu. També comptar amb personal que es pugui incorporar amb facilitat, però això no és fàcil. Cal formar-los, pagar-los, contractar, buscar-los un lloc i donar-los accés als sistemes. Han de conèixer el que és un servei de salut i fins i tot prescriure les PCR. Si amb la flexibilitat ets capaç d’absorbir el pic mentre vas ampliant els efectius pots intentar-ho, però no és fàcil.

    És el que ha passat en llocs com Madrid?

    El model de Madrid és descentralitzat, però no està ben connectat i no tenen una eina que uneixi els casos i els contactes. Més enllà dels efectius que necessitin, tenen una situació molt difícil. No han pogut ampliar el seu model ni implicar atenció primària, medicina preventiva ni a salut laboral. Per això han hagut de buscar a una allau de gent per reforçar el nucli que tenen en salut pública, i això és difícil.

    És una actuació de salut pública, no de voluntaris. El desitjable és que hi hagi contracte, per les vies de la legislació vigent i mitjançant bosses d’interins eventuals.

    Poden servir els voluntaris per sortir del pas?

    El desitjable és que hi hagi un contracte, per les vies de la legislació vigent i mitjançant bosses d’interins eventuals, perquè estàs posant gent en quarantena, actuant sobre establiments, obtenint informació emparada sota la llei de protecció de dades… És una actuació de salut pública , no d’uns voluntaris. Tot i així, no podem negar que al mig de la pandèmia vivim circumstàncies en què els busquem sota les pedres, fins i tot fills dels treballadors i estudiants. Es va fer durant l’estat d’alarma perquè aquest ho permetia i cal donar-los les gràcies, però també formalitzar mecanismes per evitar recórrer a ells de nou.

    Quant triga a estar llest un rastrejador?

    És molt difícil que estigui llest en menys d’una setmana; dos si no ha treballat abans en un servei de salut. Per això el model escalonat té dificultats: em pugen cinquanta casos i, de cop i volta, agafo cinquanta rastrejadors. No, primer, perquè les contractacions públiques no funcionen així, però també perquè si no ha manejat un historial clínic digital ni coneix com funcionen aquestes estructures necessitarà un temps d’incorporació que retarda tot molt. El més eficaç per sortir de el pas mentre vas ampliant és reaprofitar els recursos en atenció primària, medicina preventiva i salut laboral.

    La COVID-19 ha tret a la llum alguns dels problemes endèmics de les nostres administracions?

    Les lleis són un seriós obstacle per a la contractació de personal en salut pública. És un problema molt gros i ben conegut. Són molt rígides, no permeten la contractació en situacions extraordinàries de forma ràpida i, a més, el personal que s’obté ve sense ensenyar. Això provoca la paradoxa que un becari que porta tres anys especialitzant-se acabi formant a un contractat que arriba sense cap formació.

    No tenim anys per solucionar errors estructurals, què fem ara?

    La reorganització de la força de treball és una solució i una obligació. Es poden augmentar els efectius, no ho donem per impossible. Es va fer durant l’estat d’alarma, va ser eficaç i va funcionar, i ho estan tornant a fer algunes comunitats. Cal apel·lar a sectors que poden aportar moltíssim: universitats, administració pública, forces i cossos de seguretat i treballadors socials. França ho ha demostrat.

    Recentment ha finalitzat a La Gomera el pilot de Radar COVID, la ‘app’ de rastreig que s’espera implementar a nivell nacional. Què opina d’aquestes eines?

    No tenim evidència a favor seu ni res a les avaluï. En el pilot de la Gomera de Radar COVID comptaven tres contactes en el rastreig manual i sis a l’aplicació, però això no coincideix amb la realitat del rastreig, que és bastant més elevada. Els resultats no són acords amb la realitat, s’hauria d’haver testat en una comunitat autònoma amb transmissió.

    Les apps poden servir de suport si s’integra la informació, si no tindrem un doble rastreig. No ens estalvia feina perquè cal picar la informació igual i també trucar al contacte, convèncer-lo que guardi quarantena, donar-li la incapacitat temporal i respondre els seus dubtes, que tenen moltíssims. Ens hauria agradat que els recursos dedicats a les aplicacions s’haguessin usat per millorar els sistemes d’informació ja existents. Cal desenvolupar el codi del que ja tenim, no reinventar la roda.

    Llavors, temen que l’app els doni més feina?

    Si els epidemiòlegs no rebem dades no sabem per què l’app li ha dit que és un contacte estret. Tampoc si hi havia un mur de per mig o van estar dues hores menjant junts. A més, si introdueixes el positiu en l’aplicació, com els sistemes no estan connectats, anem a enxampar la cadena de transmissió de manera desmanejada i no podrem vincular-la. Descobrirem que ha estat contacte d’un cas que no ens consta i ens distorsionarà tot.

    Per això necessitem eines de suport tecnològic que siguin capaços d’entendre entre diferents sistemes informàtics i entre gent que de normal no treballa junta. No és fàcil, perquè la història clínica digital no serveix.

    I què passa amb Alemanya? Allà l’app s’ha venut com un èxit.

    Alemanya no està descontenta, però li costa molt avaluar l’efectivitat de la intervenció perquè l’Institut Robert Koch no rep les dades, només un agregat de quanta gent ha estat convidada a realitzar-se una PCR per ser contacte. En el nostre model el nombre de test segueix una cadena logística difícil de mantenir si hi ha excés de demanda. A Roma no estan entusiasmats ni han obtingut grans resultats.

    Però a Corea de Sud sí que han estat útils.

    El seu model proporciona una amplíssima bateria d’informació, molt intrusiva, sobre el que ha fet la persona durant tot el dia. Això sí ajuda a salut pública, però no s’automatitzen els casos. Encara que els arribi a través de l’aplicació, són els epidemiòlegs els que decideixen. A més, es contacta i pregunta a cada cas.

    Esmentava al principi que la vigilància «està devorant» a la prevenció i el control. S’ha convertit el dataisme en un problema?

    Les dades no són elements de consum, serveixen per a la prevenció i el control. Hem d’informar d’aquestes mesures, no del mateix brot. L’important no són els excel i no podem discutir perquè falti un cas, perquè qui dóna les dades i qui pren les decisions i actuacions és la mateixa persona i no té temps. La salut pública no ha de fer un exercici de transparència, sinó comunicar el risc. Això implica proporcionar la dada, avaluar-la i informar de les mesures que ha d’adoptar la població.

    La clau no és dir que avui hi ha un cas més, sinó que s’ha produït en un àmbit que ja està seguit, que no cal preocupar-se perquè la localitat estigui en vermell al mapa perquè les mesures s’estan adoptant i que hem de seguir les següents recomanacions.

    Els joves tenen una menor percepció de risc, però també una capacitat de cooperació més gran i un sentit del voluntariat molt important que ha estat vital en la primera onada pandèmica.

    Parla de la importància de comunicar el risc. Quins errors s’han comès en aquest sentit?

    Donar la dada diària, que és molt difícil d’interpretar i nosaltres ni el fem servir. Per això la valoració de la dada tampoc pot ser diària sinó periòdica, perquè l’important és la tendència i mitja setmanal. Necessitem portaveus tècnics que interpretin la informació amb els seus matisos i limitacions. Els asteriscs del CCAES provoquen queixes, però t’estan dient la problemàtica que hi ha i aquesta informació val molt. També assenyalem a vegades a col·lectius vulnerables, tot i que aquí s’ha millorat i demanat perdó.

    Darrere de cada contacte hi ha una persona. Com fer una feina que depèn de la col·laboració ciutadana?

    Són minoritaris els que no col·laboren, encara que és veritat que compliquen molt el nostre treball. Les actuacions en esdeveniments massius tenen les seves dificultats perquè la PCR inicial, molt propera a la data d’exposició, sol donar negatiu. Llavors molts se senten lliures de la malaltia i cal explicar que la quarantena és una obligació legal, l’incompliment pot estar sancionat. És dur perquè estàs privant a algú de llibertat, encara que sigui de forma limitada, i cal explicar-ho molt bé i conscienciar que el perill existeix.

    Els joves tenen una menor percepció de risc i costa més, però també tenen una capacitat de cooperació més gran i un sentit del voluntariat molt important que ha estat vital en la primera onada pandèmica.

    Com convèncer aquesta persona que dóna negatiu en la seva primera PCR que encara pot estar infectada i contagiar?

    El més útil és apel·lar a la solidaritat: no és per tu, sinó pels teus familiars i cercles pròxims que tenen un risc real. Encara que hagis donat negatiu, has de romandre deu dies fins que veiem l’última PCR. Les campanyes informatives haurien d’impulsar aquesta educació per a la salut, perquè anar a la fiscalia no és viable en una pandèmia.

    Potser hàgim de valorar si fer la PCR tan a prop de la data d’exposició és aconsellable, encara que té sentit per buscar asimptomàtics que hagin pogut ser el cas primari en nuclis familiars i així evitar la cadena de transmissió. Una opció seria no fer test sense avisar salut pública, o que el resultat vagi acompanyat d’un avís legal. Algunes comunitats autònomes ho estan provant, al costat de SMS automatitzats, perquè la gent, quan li expliques les coses, coopera.

    Jo no afirmaria que estiguem en una segona onada, però cal actuar com si ja estigués aquí. El nombre de casos no és una variable fiable, caldria usar hospitalitzats greus o morts.

    Són útils els cribratges en llocs com bars i discoteques? En llocs com València s’ha vist poca col·laboració ciutadana.

    El cribratge no pot substituir a la investigació d’epidemiologia. Cal investigar el brot i enquestar, si no no es talla l’origen del problema. El cribratge molta gent ho interpreta com una mesura de control massiu, però deixa passar a massa casos. Si ha estat a una festa en una discoteca, cal preguntar pel dia, si ha tingut contacte amb un malalt, la data d’inici dels símptomes… Tampoc és l’eina perfecta. L’actitud majoritària en els cribratges massius està sent no indicar quarantena és una limitació de llibertats i drets.

    Valori la situació actual a Espanya.

    No té importància si estem en una segona onada, però actuem com si hagués arribat. El nombre de casos no és una variable fiable per avaluar-lo, caldria usar hospitalitzats greus o morts. Segons aquests, la major part del territori no estaria encara en aquest punt, però podria començar i algunes parts poden arribar a aquesta situació. Sí que hi ha una acceleració, tot i que encara no tinguem impacte assistencial i demogràfic i el registre històric indiqui que hauríem de tenir una segona i tercera onada. Jo no afirmaria que estiguem en una segona onada, però cal actuar com si ja estigués aquí.

    Què ha passat perquè tornem a estar en aquesta situació?

    Els factors estructurals que afavoreixen la pandèmia segueixen presents. Les mesures de prevenció i control segueixen sent febles, en comparació amb la resta de països de la UE. I després tenim unes dinàmiques demogràfiques que l’afavoreixen. En altres llocs els brots s’han produït en àmbits laborals fàcilment acotables i aquí ha estat molt més difícil. No s’ha pogut intervenir de manera eficaç sobre els factors que afavorien el brot fins i tot quan ja havia passat. A més, seguim sense tenir unes estructures d’epidemiologia, prevenció i control prou forts. No tenim els efectius d’Alemanya, França i Itàlia.

    Fins a quin punt podem aturar una pandèmia?

    Les pandèmies són fenòmens que no estan sota el nostre control i sobre els quals és molt difícil intervenir. Mitiguem el seu impacte i intentem contenir-les al màxim, sobretot en poblacions vulnerables. Les grips de 1889, 1918, 1957 i 1968 no van poder ser detingudes per les intervencions de l’autoritat sanitària. A la de 1918 Estats Units va aconseguir disminuir l’impacte d’alguna de les onades pandèmiques confinant algunes ciutats, però lleument. Ni les mascaretes ni el rastreig han aconseguit aturar una pandèmia. De fet, mai hem detingut 1 al llarg de la història.

    Ni les mascaretes ni el rastreig han aconseguit aturar una pandèmia. De fet, mai hem detingut una al llarg de la història.

    Però si mirem la COVID-19, és innegable que alguns països estan millor que altres.

    Alguns països han aconseguit contenir aquesta pandèmia sense arribar a la fase de mitigació, però normalment són llocs amb un únic punt d’entrada, com illes, poblacions petites amb una salut pública important i que han detectat amb rapidesa els casos inicials i tenien la capacitat de limitar l’entrada. I, tot i això, a hores d’ara estan tenint brots, com tots.

    Diu que mai hem detingut una pandèmia. Això és una cosa difícil d’acceptar per a molts.

    En altres pandèmies les mesures de vegades van funcionar, però en la major part de situacions, no. Amb patologies infeccioses respiratòries que tenen un alt percentatge d’asimptomàtics com la COVID-19 tenim poques opcions per intervenir, i el seu impacte està condicionat per factors que no estan sota el nostre control.

    Mira les mascaretes: al Japó hi va haver una gran implantació social després de la grip de 1918, però no ha impedit que el país tingui incidències ni un impacte menor en la grip que d’altres, perquè la dinàmica de les malalties és complexa i té factors socials i biològics sobre els quals és molt difícil intervenir. Vam aconseguir controlar pandèmies ‘velles’ com el còlera, però no ho hem aconseguit amb infeccions respiratòries com la grip i el SARS, o només s’haurien produït a la Xina. Per això solem tenir segones, terceres i quartes ones. Si els factors estructurals no poden ser tractats, la malaltia s’acaba reproduint de nou.

    Llavors, fins a quin punt pot ajudar el rastreig?

    Mai hem detingut una pandèmia amb el rastreig. L’únic intent en la primera onada va ser infructuós. El virus ha arribat a una cota de transmissió comunitària elevada, no estem com els països que ho van contenir. Vam fer mitigació i el virus circula amb naturalitat. Davant d’això, i encara que els programes de rastreig tinguessin tots els recursos necessaris, que ni tenim clar quins són, tampoc tindríem la seguretat que funcionés perquè mai s’ha fet.

    Estem recorrent a una eina pensada per a infeccions de transmissió sexual, que va molt bé quan hi ha un alt període de latència, símptomes, fàrmacs i vacunes. Amb la COVID-19 el rastreig és a segues i l’escenari més plausible és una segona onada pandèmica. És difícil que aquesta corba pugui ser detinguda pel rastreig; una altra cosa és que la retardi, disminueixi la seva intensitat i s’aplani prou com perquè el confinament sigui el menor possible. Tant de bo que els programes de rastreig evitin haver d’aplicar unes mesures que van distorsionar molt el sistema econòmic, polític i social. Pot disminuir, però parar… ho veig difícil.

    Qui voldrà ser epidemiòleg quan tot això passi?

    La persecució de funcionaris de la salut pública és un fenomen habitual en totes les pandèmies, al costat dels medicaments miracle i els experts que intenten col·locar el seu discurs. Molts companys creien que s’anava a posar de moda, però jo opino a l’inrevés. Amb el SARS i la grip pandèmica es va veure que, després d’una crisi, la salut pública queda molt desprestigiada i té abandonaments massius. És molt difícil suportar aquesta tensió al llarg d’una onada, no diguem davant de tres o quatre. És lògic que gairebé ningú vulgui ser epidemiòleg. Les pandèmies els desprestigien i es converteixen en empestats.

    Aquesta és una entrevista traduïda de l’Agència SINC

  • La cursa per trobar un fàrmac contra la COVID-19 no tindrà un únic guanyador

    A la cursa de fons per trobar un fàrmac contra la SARS-CoV-2 tot canvia en qüestió de dies. Des de gener, hem vist entrar a nous participants a la pista, mentre uns altres l’abandonaven per la porta del darrere com en el cas de la ja famosa hidroxicloroquina. Mentre la llista de tractaments prometedors contra la COVID-19 sembla augmentar cada setmana, els investigadors tenen clar que la solució no vindrà d’un únic producte miraculós.

    «Es necessitarà més d’un tractament, segons l’estat del pacient i de quan es vulgui aplicar», explica a SINC la investigadora de el Centre Nacional de Biotecnologia (CNB) Sonia Zúñiga. Que no hi hagi un bàlsam de Fierabrás coronavíric no és una cosa nova ni sorprenent: «[En general] no hi ha un únic antiviral, sinó diversos que es combinen per a cada cas. Mai hi ha una solució que sigui ‘el’ medicament».

    En el cas de la COVID-19 la combinació guanyadora «probablement apunta a una barreja d’antivirals i antiinflamatoris», apunta Zúñiga. Però abans, tot compost prometedor ha de superar un examen en forma d’assaig controlat aleatoritzat, el tipus d’experiment que es considera més fiable a l’hora d’avaluar l’eficàcia d’un tractament. És el que busquen megaestudios com Solidarity, impulsat per l’OMS, i RECOVERY, de la Universitat d’Oxford (Regne Unit).

    L’investigador del CNB Pau Gastaminza considera important «diferenciar molt clarament» el virus de la malaltia pel que fa al seu tractament. «A vegades es barreja una cosa amb l’altra, però no és el mateix detenir el virus amb un antiviral que frenar els símptomes amb fàrmacs com la dexametasona». Assegura que això és important, per exemple, a l’hora d’avaluar si el pacient pot seguir sent contagiós o no.

    Remdesivir: funciona, però moderadament

    El remdesivir és un antiviral desenvolupat per la farmacèutica Gilead com a tractament contra l’Ebola, encara que més tard es va suggerir la seva eficàcia contra altres virus. El fàrmac inhibeix l’enzim que necessita el microorganisme per multiplicar-se i, per això, va mostrar activitat in vitro contra la SARS-CoV-2.

    Això va catapultar al remdesivir a la categoria de jove promesa durant les primeres etapes de la pandèmia i va fer que s’estudiés la seva eficàcia en diversos assajos clínics. El primer, publicat a l’abril a The Lancet a partir de dades de 237 pacients xinesos, no va mostrar una reducció en la càrrega viral ni resultats estadísticament significatius de millora.

    Ja al maig, un altre estudi publicat a NEJM amb més de 1.000 pacients si va suggerir un efecte, encara que limitat. Els pacients tractats amb remdesivir trigaven uns 11 dies de mitjana en aconseguir la «millora clínica», enfront dels 15 dels de el grup control tractat amb placebo. A més, la supervivència va ser una mica superior (7,1% enfront de 11,9% de mortalitat), sobretot en pacients amb insuficiència respiratòria però que no necessitaven ventilació mecànica.

    «Els que vam investigar coronavirus vam tenir a el principi bastant fe [al remdesivir] perquè molts estudis de laboratori en diversos models animals contra molts coronavirus si van mostrar certa eficàcia», diu Zuñiga. Per desgràcia, un cop es prova en pacients humans «no sempre és el mateix».

    L’estudi més recent, publicat aquest mes a Nature i dut a terme amb macacos, suggereix que el fàrmac sí que pot tenir algun efecte sobre la població de coronavirus en els pulmons. En ser resultats preclínics, no corroborats amb éssers humans, la investigadora demana cautela. Gastaminza, a més, adverteix que els micos «van mostrar bastant càrrega viral tot i el tractament i de millorar clínicament», el que podria indicar que encara eren contagiosos.

    Zuñiga afegeix que un antiviral com el remdesivir «podria tenir algun efecte» si s’usa «relativament d’hora», quan el pacient «està infectat però encara no ha desenvolupat una patologia molt greu». Per aquest motiu, la FDA va emetre una autorització per al seu ús urgent. Al juny el seu homòleg europeu, l’EMA, recomanava la seva autorització condicional.

    Tot i així, caldrà investigar amb més detalls els seus possibles efectes secundaris i si aquests compensen els seus moderats beneficis. «Entre les preocupacions a tenir en compte en els pacients tractats amb remdesivir es troben la funció renal i hepàtica, que han de ser monitoritzades abans i durant el tractament», explica l’investigador de la Universitat Camilo José Cela Francisco López-Muñoz en un article publicat a The Conversation.

    A això cal sumar la doble polèmica que ha acompanyat al fàrmac de Gilead. D’una banda, s’ha anunciat que el seu preu superarà els 2.000 euros per pacient. De l’altra, el Govern dels EUA ha comprat el 90% de les reserves per als pròxims tres mesos. En aquest context, l’eficàcia o no del remdesivir podria ser irrellevant per a molts pacients i països.

    Dexametasona: només per a pacients greus

    El segon fàrmac en la llista de promeses és la dexametasona. Aquest glucocorticoide ja s’utilitzava contra la síndrome de dificultat respiratòria aguda (SDRA). De fet, un estudi dut a terme per investigadors espanyols i publicat a The Lancet al febrer va avançar la utilitat de l’compost contra aquest problema pulmonar.

    Ja que la SARS-CoV-2 provoca SDRA en els malalts més greus, alguns metges van recórrer als glucocorticoides durant la pandèmia. Això, tot i la polèmica que va envoltar el seu ús: «Amb MERS i SARS els pacients semblaven empitjorar, no millorar», diu Zúñiga, pel fet que la capacitat immunosupressora de el medicament pot facilitar la infecció. Tot i així, considera que «un cop hi ha immunopatologia severa els antiinflamatoris podrien tenir un paper en segons quins pacients i quan», explica Zuñiga.

    La bomba va saltar a finals de juny, quan la Universitat d’Oxford va compartir una prepublicació, pendent de revisió i avançada dies abans per una nota de premsa, que anunciava que la dexametasona reduïa en un terç la mortalitat dels pacients més greus.

    Els resultats van mostrar que la mortalitat dels pacients tractats amb el fàrmac era un 3% menor a el cap de 28 dies (un 3,5% inferior en el cas dels malalts que requerien oxigen). No obstant això, les conclusions eren més optimistes a l’analitzar al subgrup que necessitava respiració mecànica: en aquest cas, la mortalitat disminuïa un 11%.

    L’investigador de la Universitat de Utah (EUA) Samuel Brown adverteix que els resultats de la prepublicació són preliminars i demana cautela. Tem que hi hagi massa diferència entre la reducció de la mortalitat global (3%) i la dels pacients amb oxigen (3,5%) respecte a la dels que requereixen respiradors (11%), i que aquesta última sigui un artefacte estadístic.

    «Aprofundir en subgrups en un assaig és una forma típica de cometre l’error de pensar que alguna cosa que succeeix per casualitat en realitat ho fa perquè el fàrmac és efectiu», opina Brown. «Cada pregunta similar que facis amb la mateixa informació augmenta el risc de trobar alguna cosa que en realitat no existeix».

    Brown considera que el següent pas serà veure què diuen altres estudis sobre la dexametasona en marxa. «Si mostren resultats similars serà tranquil·litzador. Si no, caldria fer un assaig controlat [centrat en els pacients amb ventilació]». També creu que seria útil veure els resultats de supervivència als 90 dies.

    Malgrat això, la prepublicación ha rebut, en general, el vistiplau de la comunitat científica. Així i tot, la dexametasona no està exempta de risc a causa del seu caràcter immunosupressor, com mostra el fet que empitjorés un 3,8% la supervivència d’aquells pacients que no necessitaven oxigen ni ventilació.

    «Pot tenir efectes secundaris greus i no es pot donar a qualsevol pacient», assegura Zuñiga. Un dels grups de risc contraindicats són les persones amb diabetis, per a les quals caldria buscar alternatives. En qualsevol cas, la investigadora insisteix que és un fàrmac «per a aquesta segona etapa de la malaltia en la qual cal baixar la inflamació».

    Interferó beta, lopinavir i ritonavir: abandonats

    Una altra combinació inicialment prometedora van ser els antivirals lopinavir i ritonavir, que inhibeixen la proteasa que permet que el virus entri a la cèl·lula i s’empren contra el VIH. No obstant això, la setmana passada l’assaig RECOVERY abandonava aquesta branca de l’assaig clínic en no trobar cap benefici. Dies després, l’OMS feia el mateix amb el seu SOLIDARITY.

    «Es va provar perquè cal en una situació com aquesta cal provar-ho tot, però l’interferó beta [sovint usat en combinació amb el lopinavir i ritonavir] pot tenir molts efectes secundaris i agreujar la patologia segons quan es subministri», explica Zuñiga. «Quant als antivirals, són molt específics d’altres virus i no s’ha vist cap millora».

    Per tot això, la investigadora no creu que vagin a funcionar. «Els coronavirus tenen un sistema de corregir errors, de manera que els tractaments que busquen que la replicasa els cometi durant la multiplicació probablement siguin poc eficients». El motiu és que «es necessitarien dosis tan altes per evitar el sistema de correcció que serien tòxiques per al pacient».

    L’investigador de la Universitat d’Oxford Jeffrey Aronson coincideix en aquesta avaluació. «El resultat [de l’assaig RECOVERY] no és sorprenent perquè el lopinavir i el ritonavir són inhibidors de proteases dissenyats per tractar el VIH, que és diferent en la seva estructura de la SARS-CoV-2 encara que tots dos siguin virus d’ARN». Això no vol dir que altres inhibidors de proteases no puguin funcionar, encara que no s’han provat encara en assajos preclínics ni clínics amb coronavirus.

    Tocilizumab i sarilumab: falten dades

    La interleucina-6 és una proteïna relacionada amb el sistema immune i els processos inflamatoris. També amb la tempesta de citoquines que pateixen els pacients de COVID-19 més greus. És per això que els anticossos monoclonals capaços de inihibir aquesta proteïna, com el tocilizumab i el sarilumab, van aparèixer aviat en les travesses. De fet, una de les branques de l’assaig RECOVERY estudia aquests fàrmacs.

    «Crec que són prometedors, però perquè s’han fet servir en combinació amb altres fàrmacs com antiinflamatoris i immunosupressors», assegura la cap de servei d’Immunologia de l’Hospital Ramón i Cajal Luisa María Villar. Així i tot, la metgessa adverteix que no hi ha dades que els anticossos monoclonals funcionin contra la SARS-CoV-2.

    «Tenim sensacions, però són només això: estudis observacionals», diu. «Hem vist que la interleucina 6 té un efecte negatiu en els pacients perquè provoca una inflamació greu i creiem que els anticossos que la contraresta milloren als pacients, però no tenim dades científiques rellevants».

    «Poden funcionar, però potser no estan tan a l’abast de tothom perquè no es fabriquen a tan gran escala», tem Zuñiga. Per això considera que podrien servir d’ajuda en els casos més greus o per baixar la inflamació si el pacient no pot usar corticoides com la dexametasona.

    Plasma de pacients: poc prometedor

    El plasma és la part de la sang que queda després d’eliminar les cèl·lules del seu interior. Aquest líquid conté anticossos de les infeccions que ha superat el seu donant, per la qual cosa s’ha fet servir amb èxit per prevenir malalties, des tètanus de difteria, durant més d’un segle. També s’ha fet servir amb pacients de COVID-19, però ¿funciona?

    «Els anticossos neutralitzants són els que primer impedeixen la infecció, però el plasma de convalescents té una quantitat limitada». Per això, Zúñiga creu que la clau és identificar els anticossos i fabricar a gran escala. «Això està en fase de desenvolupament: en casos molt greus el plasma de pacients pot ajudar, però en el futur les inmunoteràpies dirigides el substituiran».

    De moment, l’únic assaig controlat amb aquest tractament no va mostrar grans diferències. No obstant això, va comptar amb bastants limitacions a l’ésser realitzat amb tot just 100 pacients i finalitzar prematurament. Un altre amb 86 pacients va ser abandonat la setmana passada després de no observar diferències en els nivells d’anticossos neutralitzants dels donants i receptors. A més, el tractament tampoc va afectar la mortalitat ni a l’estada hospitalària.

    I un llarg etcètera

    Colchicina, baricitinib, mesilat de camostat, immunoglobulina … La llista d’assajos clínics contra la COVID-19 no deixa de créixer. Cada dia apareix una prepublicación amb una nova molècula miraculosa o una farmacèutica inicia un assaig amb un dels seus productes ja desenvolupats. La majoria, per desgràcia, no arribaran a bon port.

    «Hi ha medicaments amb efectes tan inespecífics que caldrà comparar la seva eficàcia amb els efectes secundaris», explica Zúñiga. La investigadora assegura que molts d’aquests compostos no arriben als assaigs clínics «perquè en la pràctica no es poden utilitzar».

    «Molts laboratoris s’han posat a buscar solucions i si tenen un producte amb una altra finalitat miren a veure si funciona amb el coronavirus», afegeix.

    Ordinadors a la crida i cerca de fàrmacs

    El desenvolupament de nous fàrmacs requereix temps, per aquest motiu els assajos en marxa contra la SARS-CoV-2 aprofitin medicaments ja existents i fins i tot aprovats per altres malalties. És com buscar una agulla en un paller, una tasca en la qual els ordinadors sempre poden tirar un cable.

    És el que fa el projecte europeu Exscalate4cov, un consorci de supercomputació que es dedica a ‘rebuscar’ entre milers de fàrmacs aprovats a la caça d’un que pugui ser útil contra la pandèmia. Setmanes enrere van anunciar el seu primer candidat: el raloxifè, un tractament contra l’osteoporosi.

    Zuñiga explica que aquesta aproximació «predictiva» permet «estalviar temps i esforç», però no evita que «calgui provar els candidats». L’equip de Gastaminza aposta per una estratègia intermèdia, en la qual el rastreig de compostos va acompanyat de proves en cultius cel·lulars per veure si les molècules de veritat interfereixen amb la SARS-CoV-2.

    «Si el virus no es propaga i les cèl·lules sobreviuen vol dir que hi ha ‘alguna cosa’ que frena la propagació de l’coronavirus», explica Gastaminza. És una primera pista que permet dirigir l’atenció als compostos més prometedors. «Els fàrmacs de reposicionament són aquells ja aprovats per a ús clínic que vam provar per veure si són antivirals».

    L’investigador assegura que ja han trobat candidats interessants, alguns dels quals també han detectat altres grups o fins i tot es troben en assaig clínic. No obstant això, prefereix no revelar davant el temor que es produeixi una sobreexpectación similar a la vista amb la hidroxicloroquina, un «desastre» que va causar un terratrèmol polític i científic en va.

    L’investigador aclareix que aquests medicaments mai seran «antivirals perfectes perquè aquests es dissenyen específicament», però poden servir de «primera línia de contenció» perquè ja es troben a les farmàcies i es poden administrar immediatament. «Un cop trobem un compost potent que no és tòxic per a la cèl·lula el vam comunicar a les autoritats competents, que decidiran si el porten a clínica o no».

    «Un ordinador pot dir-te: en comptes de provar els 12.000 compostos aprovats per la FDA, per què no proves aquests 100 primer?». Assegura que el sistema «no és perfecte, però genera hipòtesis interessants» tot i que els experiments amb cèl·lules són més complicats. La biologia és tan complexa que a vegades els algoritmes «fracassen estrepitosament».

    Un problema de producció

    La cursa per trobar tractaments eficaços contra la COVID-19 no es limita a descobrir fàrmacs útils. Com succeirà amb la vacuna algun dia, també cal produir-los a gran escala.

    Zuñiga explica que els compostos ideats per a malalties autoimmunes, com anticossos i immunoteràpia, «no solen ser produïts a gran escala». D’altres, com els corticoides, sí que es fabriquen de forma massiva a tot el món.

    La investigadora considera que si es demostra que un fàrmac funciona bé «caldrà fer un escalat i veure si és factible». Així i tot, «alguns medicaments es deixaran per a determinats casos segons la gravetat de l’pacient», cosa que succeeix en clínica «tots els dies».

    Zuñiga defensa la tasca de l’OMS per a resoldre aquest problema. «Estan molt interessats en això i quan es demostri que alguna cosa funciona posaran tots els mitjans i ajudes perquè pugui arribar a totes les parts de món que puguin necessitar-«. Per això creu que, encara que hi hagi dificultats en un primer moment, «se solucionaran».

    Villar, per la seva banda, creu que si fàrmacs com els anticossos monoclonals demostren la seva eficàcia en assaigs clínics les farmacèutiques que els produeixin «garantiran» el seu subministrament encara que no siguin barats de fabricar. Sí espera que la crisi hagi ensenyat «que no es pot tenir un únic proveïdor per a segons quines coses, perquè si falla un et falla tot».

    Aquest és un article publicat originalment en castellà a l’Agència SINC

  • Pot un país com Espanya, llastat per anys de retallades en investigació, produir una vacuna contra la COVID-19?

    Des de l’inici de la pandèmia s’han fet comparacions entre països en la seva lluita contra la COVID-19. Algunes es centraven en dades incompletes, com els casos i morts detectats. D’altres, en la rapidesa de reacció i les mesures adoptades. Unes poques s’allunyaven més en el temps per analitzar quant s’havien preparat en els últims anys per enfrontar-se a una emergència sanitària d’aquest calibre. La despesa nacional en R + D és un indicador més que convida a l’anàlisi.

    La següent gràfica recorda a l’evolució de la pandèmia en molts llocs. En realitat és el pressupost que Corea de Sud ha dedicat a R + D des de 1996. Avui és el país de l’món que inverteix un major percentatge del seu PIB en ciència: 1 4,32% el 2018, segons dades de ‘R & D World’ .

    Amb gairebé 90.000 milions de dòlars gastats en R + D en 2018, el país asiàtic també surt ben parat si mirem la despesa brut. És el cinquè país de l’món que més diners inverteix, després dels EUA, la Xina, el Japó i Alemanya, i per davant de l’Índia. Això tot i que els seus 51 milions d’habitants el converteixen en el menys poblat d’aquesta llista de sis països, responsables de el 70% de l’pressupost mundial.

    La situació d’Espanya és oposada a la sud-coreana. Després d’aconseguir un bec amb un pressupost en ciència equivalent a l’1,40% de l’PIB el 2010, la crisi va fer efecte i va enfonsar la despesa fins al 1,19% el 2016. El 1,24% actual retrocedeix la inversió en R + D a l’any 2006 i representa uns 15.000 milions d’euros.

    Això ha portat a investigadors i associacions a impulsar la protesta virtual #SinCienciaNoHayFuturo. Espanya no somia amb ser Corea del Sud: es conforma amb apropar-se a l’2,2% mitjà de la Unió Europea. Aquesta, per la seva banda, va proposar el 2002 arribar al 3% d’inversió per al 2010 en un intent per competir amb les economies asiàtiques. Més tard va posposar aquest objectiu fins al 2020, de nou sense èxit.

    En general, la pandèmia de COVID-19 va agafar a contrapeu la majoria de països europeus, Espanya inclosa, mentre que Corea de Sud ha estat lloada per la seva actuació. ¿Fins a quin punt estan tots dos fets relacionats?

    «La inversió en R + D té un paper significatiu en la resposta i cal augmentar-la, però altres factors són igual d’importants», explica a eldiario.es l’investigador de la Universitat de Sevilla Thomas Zacharewicz. Posa com a exemples el lideratge polític, la «cultura de proximitat» -la importància que dóna cada país a l’contacte social, més o menys individualista-, l’ús de mascaretes, el grau d’aïllament geogràfic i fins i tot el nivell d’educació.

    Considera que «la causalitat no és tan directa», però sí que creu que la inversió en R + D «té un paper important a llarg termini». És per això que l’investigador defensa aprofitar la crisi de l’coronavirus per dur a terme una «reforma estructural» de la ciència a Europa.

    «Hi ha una incongruència entre els afalacs que ha rebut el sector científic des de l’inici de la crisi i la realitat del finançament en, al menys, l’última dècada», assegura. Zacharewicz no només considera preocupant que la despesa de R + D a Espanya estigui a el nivell de 2006, sinó que la taxa d’execució pressupostària rondi el 50%.

    «Aquestes dades il·lustren tendències estructurals que fan que les declaracions d’intencions de Govern siguin poc creïbles», diu. Es refereix a les paraules de l’Ministre de Ciència i Innovació, Pedro Duque, que a l’abril va assegurar que existia la possibilitat que Espanya descobrís la «primera vacuna útil» contra el coronavirus. Dimarts passat al Consell de Ministres va defensar els 12 projectes espanyols finançats per fons públics, dels quals cinc ja han iniciat els assajos en fase preclínica (en animals).

    Una carrera amb més d’un guanyador

    Existeix de veritat aquesta possibilitat? Investigadors consultats per aquest mitjà lloen la feina de Luis Enjuanes i Isabel Sola, així com el de Mariano Esteban i Juan García-Arriaza. Tots dos grups pertanyen a el Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC), que al març va rebre una empenta de 4,5 milions d’euros per investigar tractaments i vacunes contra la SARS-CoV-2.

    «Tots dos grups compten amb molts anys d’experiència en el desenvolupament de vacunes, fins i tot contra altres coronavirus com és en el cas del grup de Enjuanes», explica la investigadora de la Universitat Autònoma de Madrid Martina Bécares. «Tenen possibilitats de desenvolupar un candidat valuós», diu, i recorda que no són els únics projectes en marxa a Espanya.

    La investigadora aclareix que «estem en un entorn globalitzat»: es tracta d’una carrera mundial, de manera que «possiblement» altres països com la Xina, els EUA o Alemanya puguin avançar-se. «No cal oblidar que el desenvolupament d’una vacuna implica no només el seu desenvolupament, sinó fer costosos assaigs clínics en els quals es queden més de l’99% dels candidats inicials».

    Portar una vacuna a el mercat no només porta molt de temps: també requereix de grans sumes de diners, el que obliga a la col·laboració publicoprivada. «Els grans assaigs clínics solen estar promoguts per les grans companyies farmacèutiques, i si aquestes veuen dades prometedors compraran els drets i continuaran els assajos en humans», comenta Bécares.

    Maria Mercedes Jiménez Sarmiento, investigadora de el Centre d’Investigacions Biològiques Margarita Salas, considera que la carrera per la vacuna contra la COVID-19 necessita «més d’un cavall guanyador», amb diferents graus d’eficàcia per a cada individu i població. «El procés d’obtenció és tan elaborat i conté tantes fases imprescindibles per valorar l’eficàcia i la seguretat que ens donarà temps i serà bo que hi hagi més d’una», explica. «Crec que podrem tenir una vacuna espanyola».

    Un «miracle» després de dècades d’inversió mínima

    Poden els gairebé 30 milions d’euros injectats pel Govern per investigar la COVID-19 compensar anys de retallades? «La ciència és una carrera de fons», adverteix Bécares. «Els grups espanyols [esmentats en aquest article] tenen 30 anys d’experiència sobrevivint amb baixos pressupostos».

    Jiménez lamenta que els experts espanyols en coronavirus hagin hagut de sobreviure amb inversió mínima, ‘acusats’ de fer ciència bàsica sense aplicació pràctica aparent. «La societat espera solucions ràpides que podrien arribar abans si prèviament s’haguessin establert bases d’inversió suficients i consolidades».

    Per tot això, Bécares considera que «qualsevol opció de la ciència espanyola [contra el coronavirus] es pot considerar un miracle». El finançament «urgent» de projectes relacionats amb la COVID-19 «pot suposar un salvavides momentani, però aquestes ajudes s’han de mantenir en el futur», afegeix la investigadora. De manera similar, Jiménez confia que s’aprengui de la crisi per «recuperar i consolidar» la inversió en R + D.

    A més, desenvolupar una vacuna contra la COVID-19 efectiva i segura és només la primera part de la pel·lícula. «Espanya no compta amb un teixit industrial que permeti la producció massiva», explica Bécares. «Hi ha moltes petites empreses amb capacitat, però no a tan gran escala».

    L’alta demanda global també pot ser un repte. «En els últims anys hi ha hagut a Espanya problemes de desproveïment de vacunes contra la tuberculosi, hepatitis A i B, desenvolupades fa temps i sense les condicions de rapidesa que es requereixen avui», assegura Bécares.

    El finançament en R + D no és una assegurança de vida contra pandèmies. Suècia és el país de la UE amb una major despesa en aquest camp (3,32% el 2018); Dinamarca, el quart (3,03%). No obstant això, els seus resultats contra la COVID-19 no podrien ser més diferents. Per molts factors que entren en joc, la inversió en ciència sí està lligada a el desenvolupament d tractaments i vacunes.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Els països més empobrits van actuar aviat contra la COVID-19, però no serà suficient

    Mentre l’hemisferi nord relaxa els seus confinaments i recupera a poc a poc certa normalitat, el coronavirus avança imparable en l’altra meitat de la planeta. Enfrontar-se a la pandèmia consisteix a mantenir un delicat equilibri entre salut i economia, però aquest exercici de funambulisme no és igual de fàcil per a tots els governs. Un estudi publicat a la revista Science intenta predir l’impacte que tindrà la COVID-19 en els països més desfavorits, així com els reptes a què s’enfronten per controlar-la.

    «Els països d’ingressos mitjans i baixos tenen economies i sistemes de salut més fràgils, de manera que hi ha menys espai per trobar aquest equilibri i les conseqüències són molt més greus si no es manté», explica a SINC l’investigador de l’Imperial College de Londres (Regne Unit) i coautor de l’estudi, Patrick Walker.

    Aquestes economies compten amb alguns avantatges a priori a l’hora d’enfrontar-se al coronavirus. El continent africà, per exemple, és un veterà en la lluita contra epidèmies i emergències sanitàries, i això s’ha reflectit en les primeres etapes de la pandèmia. «Molts països de baixos ingressos van actuar molt aviat i amb efectivitat, molts fins i tot abans de tenir morts per COVID-19», assegura Walker. «Això probablement va evitar molts brots catastròfics».

    No obstant això, aquests llocs no ho tenen tan fàcil a l’hora de paralitzar les seves economies. Els mateixos països africans que van imposar confinaments dràstics amb molta antelació, com Ghana, Sud-àfrica i Nigèria, van haver de relaxar-los davant el temor que les conseqüències econòmiques sobre la població més vulnerable fossin pitjors que les de la pròpia pandèmia.

    D’altres, com el Perú, van fer confinaments molt estrictes amb tot just 70 casos i 0 morts, però això no ha evitat que es converteixi en un dels epicentres de Sud-amèrica, amb més de 220.000 casos. Allà la majoria de persones ha de sortir de casa per treballar i els ajuts econòmics de Govern només van poder mitigar aquesta situació temporalment. A més, els amplis supermercats occidentals són substituïts per mercats abarrotats, de manera que l’aïllament resulta més complicat.

    Una altra aparent avantatge per a aquests països és comptar amb poblacions més joves. Walker diu que això «probablement» faci que «una major proporció de les infeccions siguin lleus».

    L’investigador afegeix, a més, que «hi ha indicis que la transmissió en els països d’ingressos més baixos és lleugerament més lenta», encara que aclareix que «segueix sent prou alta perquè infecti la majoria de gent si no es controla».

    Més joves, però amb més riscos

    El problema, segons els investigadors de l’Imperial College, és que aquests avantatges són anul·lades pels inconvenients. Walker resumeix els tres factors principals que «reduiran l’efecte protector» de tenir una població més jove.

    En primer lloc, aquestes poblacions pateixen majors nivells de malnutrició i malalties com la sida, malària i tuberculosi. «No sabem com això pot interactuar amb la COVID-19», lamenta Walker.

    En segon lloc, les persones d’edat avançada sovint viuen amb la seva família, pel que són menys capaços d’aïllar-se de la infecció.

    Però la major preocupació de Walker és el tercer factor: l’accés a un sistema de salut. «Molts països tenen pocs respiradors, si és que en tenen algun, i l’accés a oxigen de qualitat és escàs». Sudan del Sud , per exemple compta amb 4 per als seus onze milions d’habitants. Deu països africans ni tan sols tenen un.

    «Això probablement augmentarà substancialment el risc de mortalitat en gent de més de 50 anys», explica Walker. Un cop l’epidèmia s’estengui i la sanitat d’aquests països es col·lapsi, els investigadors estimen que el risc mitjà de morir per COVID-19 serà superior per a alguns pacients en comparació amb països com el Regne Unit i Espanya, encara que amb grans variacions segons els recursos sanitaris.

    «En absència de ventilació mecànica, la mortalitat podria estar entre el 90 i 100%, en comparació del 51% del Regne Unit», escriuen els autors de l’estudi. També consideren que les morts s’incrementaran entre majors de 40 anys i fins i tot joves, amb una mortalitat de fins al 60% si no hi ha oxigen disponible.

    Segons les seves dades, això faria que la taxa de letalitat per infectats (IFR) fora «en el millor dels casos» semblant a la dels països més rics, tot i comptar amb l’avantatge inicial d’una població més jove.

    Lluitar contra la COVID-19 sense recursos

    «Tot i que la situació a Europa millora, globalment està empitjorant». El director de l’OMS Tedros Adhanom pronunciava aquestes paraules fa una setmana. Dies més tard, el mateix organisme expressava la seva preocupació pel continent africà, on la pandèmia de COVID-19 s’accelera. Allà es va arribar als primers 100.000 casos en 98 dies, però només 18 en arribar als 200.000. A més, ja hi ha transmissió comunitària en 54 països.

    «Una conclusió clara de la nostra feina és que, independentment que els països siguin capaços de suprimir la transmissió a llarg termini, mantenir nivells el més alts possible de distanciament social i invertir en [augmentar la capacitat de fer] test salvarà milions de vides a comparació amb abandonar els esforços de contenció», comenta Walker. Tot i així, admet que «no hi ha respostes fàcils».

    «Els epicentres es desplacen a països amb ingressos mitjans com Brasil, Índia, Mèxic i Sud-àfrica, on els sistemes de salut estan arribant al seu límit. Les properes setmanes seran excepcionalment tristos», diu Walker

    L’efectivitat dels confinaments és una cosa que estudis recents dels modelitzadors de la mateixa universitat de Walker ja han suggerit: només a Europa es van evitar tres milions de morts. Però, què passarà amb els països d’ingressos més baixos?

    «Allà on l’accés a aigua per a rentar-se les mans no està garantit, les mides de les famílies convivents són molt més grans i treballar des de casa és poques vegades una opció, el distanciament social i la prevenció és molt més difícil», diu Walker. «La vigilància rigorosa i els tests seran un element clau» però, al mateix temps, «seran molt més difícils d’implementar en contextos desafavorits amb pitjors infraestructures».

    La pandèmia de COVID-19 ha mostrat certa aleatoritat en el seu impacte en diferents països. «Ja hem vist que l’impacte de la pandèmia en els països rics és molt variable, i que depèn sobretot del moment i efectivitat de les estratègies d’intervenció».

    Així i tot, Walker és pessimista. «Estem veient com els epicentres es desplacen a països amb ingressos mitjans com Brasil, Índia, Mèxic i Sud-àfrica, on els sistemes de salut estan arribant al seu límit. Si aquesta tendència continua, les properes setmanes i mesos seran excepcionalment tristos». Per desgràcia, afegeix, el risc de la COVID-19 segueix sent el mateix que al gener.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Dona, jove, asperger … Per què molesta tant Greta Thunberg?

    En l’estrada, una nena. Davant seu, representants de tots els països de l’món, periodistes, polítics i empresaris. Comença a parlar: “[Vinc] a dir-vos que els adults heu de canviar els vostres maneres. No tinc una agenda oculta. Estic lluitant pel meu futur. […] Tot això està passant davant dels vostres ulls i actuem com si tinguéssim tot el temps que voldríem. […] Els adults dieu que ens voleu, però us repto, si us plau, al fet que les vostres accions reflecteixin les vostres paraules. Gràcies”.

    En l’estrada, una nena. Davant seu, representants de tots els països del món, periodistes, polítics i empresaris. Comença a parlar: “[Vinc] a dir-vos que els adults heu de canviar les vostres maneres. No tinc una agenda oculta. Estic lluitant pel meu futur. […] Tot això està passant davant dels vostres ulls i actuem com si tinguéssim tot el temps que voldríem. […] Els adults dieu que ens estimeu, però us repto, si us plau, a que les vostres accions reflecteixin les vostres paraules. Gràcies”.

    Si heu imaginat Greta Thunberg pronunciant aquestes paraules en algun congrés sobre el clima, us equivoqueu. Aquest dur discurs va ser pronunciat per l’activista Severn Cullis-Suzuki, de llavors 12 anys, durant la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro (Brasil) de 1992. La jove canadenca, però, no va patir les crítiques que avui rep la seva homòloga sueca. Si no heu sentit parlar de la seva intervenció és perquè, com a molt, va ser ignorada.

    Cert és que Cullis-Suzuki, al contrari que Greta, vivia en un món sense Internet. Així i tot, cal preguntar per què la sueca recull, als seus 16 anys, atacs ferotges que superen els rebuts per Al Gore (va ser candidat a la Casa Blanca i un dels primers líders mundials en denunciar el canvi climàtic) fa més d’un decenni. En el cas de Thunberg, moltes de les crítiques van més enllà del seu discurs, arriben al terreny personal i fins i tot fan diana en la seva condició d’Asperger. “La mascota internacional de l’alarmisme climàtic”, “mentalment inestable”, “nena petulant” i “messies profundament pertorbada” són només alguns exemples.

    Els principals sospitosos de tanta tírria són els negacionistes, que rebutgen que el canvi climàtic tingui lloc o que sigui causa de l’acció de l’ésser humà. Es tracta d’una postura amb poc suport entre els espanyols -que estan entre els ciutadans més preocupats per aquest tema-, però amb bastants adeptes a països com Estats Units, Regne Unit o Noruega.

    El perfil del negacionista: home i conservador

    “Greta trasbalsa els negacionistes, sobretot homes dels Estats Units, perquè les seves tàctiques no funcionen amb ella, que passa del que diuen els altres”, explica a SINC el divulgador ambiental Andreu Escrivà.

    No són pocs els estudis i enquestes que han intentat traçar un “perfil del negacionista climàtic”, que tendeix a ser home i conservador. Això ha portat alguns investigadors a analitzar la possible relació entre negacionisme i misogínia. El sociòleg de la Universitat Chalmers (Suècia) Martin Hultman és un d’ells. “Hi ha tres grups de negacionistes climàtics: directius d’indústries extractives, polítics finançats per ells i homes conservadors”, resumeix Hultman a SINC. “Quan una dona presenta resultats que impliquen que aquests individus, negocis, ideologies i estructures necessiten canviar, no és d’estranyar que intentin matar el missatger”.

    Hultman es refereix a un tipus de mentalitat que “no veu la natura com una cosa vulnerable que pot ser destruïda”, sinó com una cosa a explotar perquè “el creixement econòmic és més important que la supervivència de la humanitat”. Les enquestes mostren, explica Hultman, que aquesta manera de pensar és més freqüent en homes conservadors, que accepten els arguments negacionistes amb més freqüència. De fet, un estudi de 2016 va assenyalar que un motiu pel qual ells són menys respectuosos amb el medi ambient és perquè perceben la seva defensa com una actitud femenina.

    “Molts veuen Greta com una evangelitzadora que diu com has de viure tu, un senyor de 40 anys d’un país desenvolupat, i no parla de la Xina o l’Índia, que tenen un creixement brutal en emissions de CO²”, comenta Éscrivà, que reflexiona: “de veritat pensem que una adolescent ha de donar tots els discursos per a totes les qüestions? Ja fa bastant amb donar un toc d’atenció als que vivim en una societat occidental”.

    Adults vs. nens

    Negacionistes i misògins a part, Escrivà considera que els 16 anys de Greta suposen un xoc generacional que pot ser contraproduent per a transmetre el seu missatge. “Em sembla positiu reivindicar el futur, però diu a la gent gran que són culpables, quan hi ha molta gent que no ho és, i això et galvanitza contra el missatge. Una cosa és que doni lliçons a un raper que va en avió privat i una altra, que li digui què fer a gent que té una vida difícil”.

    La psicoterapeuta de la Universitat de Bath (Regne Unit) Caroline Hickman ha analitzat per què alguns adults semblen rebutjar la jove activista. “Molts projecten les seves pròpies pors i ansietats en ella i la rebutgen de manera inconscient com una forma de deslliurar-se’n”, diu. Considera que és un exemple de nens que es comporten com adults i adults que ho fan com nens: “Aquests atacs són rebequeries infantils d’adults que no tenen la maduresa psicològica necessària per contenir les seves respostes emocionals. Quant als que insulten Greta, considera que “fan bullying per intentar recuperar un poder que senten que han perdut”.

    En defensa de la neurodiversitat

    “Sembla una nena molt feliç”, es va burlar el president dels Estats Units, Donald Trump, a través de Twitter, després del discurs de Greta a l’ONU. El polític feia cas omís al fet que la jove activista s’expressa de forma normal per a una persona amb síndrome d’Asperger, qui va respondre afegint aquesta descripció al seu perfil.

    El neurobiòleg de la Universitat de Salamanca especialitzat en autisme José Ramón Alonso considera que un dels motius del rebuig a Greta pot ser la nostra falta de costum a veure pacients amb trastorn de l’espectre autista (TEA) en l’esfera pública. “Són persones que tenen problemes per transmetre emocions amb el llenguatge corporal i el to de veu, i els costa molt adaptar-se a situacions diferents”, explica Alonso. “No estem acostumats que algú tingui expressions poc ajustades a una situació, i és injust que l’hi demanem a ella”.

    L’investigador considera que la seva popularitat pot ser positiva per visibilitzar no només la crisi climàtica, sinó també “l’aportació que poden fer al nostre món les persones amb TEA”. Això sempre que vagi acompanyada d’una “educació”. “Si no, tornarem a la discriminació i els prejudicis, i a dir-li a les famílies que els seus fills estan mal educats”.

    Pot ser la síndrome d’Asperger, tal com Greta afirma, un “superpoder” en la lluita contra el canvi climàtic? “És veritat que les persones Asperger se centren en un tema que per a ells és d’importància suma i de vegades no saben transmetre-ho o treure-li partit. La seva atenció als detalls és clau, encara que després tinguin més dificultats en la interacció social”.

    A això s’afegeix el fet que els altres adolescents solen estar “molt pendents de les jerarquies”. “Els Asperger ho entenen menys i diuen les coses amb una cruesa i sinceritat que en molts casos és un valor positiu”. En aquest sentit, part de les crítiques a Greta recauen en els seus pares per permetre que una adolescent amb síndrome d’Asperger es converteixi en activista. “Conec una mare que deia que el seu fill seria un ‘autista modern”, diu Alonso, “en comptes de retallar les seves possibilitats”.

    Per tot això defensa que hem de ser millors amb ells i donar-los el seu espai. “Hi ha persones diferents i la solució no pot ser la talla única. És responsabilitat nostra fer-los un lloc, valorar-los i entendre’ls”.

    Una veritat incòmoda

    Per molts factors que puguin contribuir al rebuig de Greta, només serveixen d’excusa per repudiar el seu missatge. Aquest advoca per canvis en la nostra manera de vida i en el mateix sistema i, a sobre, amb emergència. “Diu que cal posar-se les piles i que cadascú ha de fer el que pugui per frenar això. A molta gent no li agrada perquè ningú vol canviar els seus hàbits”, explica el catedràtic de Física Aplicada a la Universitat d’Alcalá Antonio Ruiz de Elvira Serra.

    “Quan confrontes la gent amb decisions reals que té a l’abast de la seva mà per lluitar contra el canvi climàtic, els incomodes moltíssim”, diu Escrivà. “Em va impactar quan Greta va anar a The Daily Show, va dir una parrafada molt bé i el públic va començar a aplaudir”, recorda. “Vaig pensar que si fossin capaços de traduir les seves paraules a un nivell de retallada d’emisions en la seva vida diària no aplaudirien, i menys als Estats Units, que és el país amb una major petjada ecològica per persona”.

    Un estudi de 2017 va explorar com les recomanacions per reduir les emissions solen obviar les accions més efectives. “Reciclar, mantenir la temperatura justa i instal·lar llums de baix consum és el que menys compta. El que més és l’energia renovable, disminuir el consum de carn i deixar el cotxe i l’avió”, explica el divulgador. “Són coses que piquen molt més i la gent, quan entén això, al·lucina”.

    “Aïllar la casa i deixar el cotxe és complicat i no tothom pot, però podem demostrar als polítics i empreses que s’han apuntat a patrocinar la Cimera de Madrid (COP25) que no els comprarem els seus productes si no canvien”, diu Ruiz de Elvira. “Això és un missatge que els arriba… no vegis com!”, afegeix sobre els motius pels quals el missatge de Greta “punxa” a tants.

    Compte amb les solucions màgiques

    Escrivà té clara la seva principal crítica a Greta: “Perpetua una cosmovisió en la qual hi ha una solució màgica que els polítics no estan aplicant, però que podrien fer-ho si escoltessin els científics”. El divulgador considera que pressuposar que l’actuació contra el canvi climàtic no s’enlaira per culpa de la manca d’informació és “molt simplista” i defensa que els polítics “fa molt temps que escolten els científics”. Assegura que la inacció política “respon a interessos, curtterministes, inèrcies, por a assumir el cost polític, dificultats per canviar la nostra manera de vida i al fet que la ciutadania no vol”.

    “Estem amb Greta, però externalitzem el nostre activisme ambiental a base de likes a ella i pensem que amb això ja som verds”. Això “ens desenganxa dels canvis reals que hem d’incorporar i promoure, perquè l’acció ha de ser col·lectiva, no només dels polítics”. Escrivà lamenta que la jove activista no exemplifiqui aquest canvi de valoracions, ja que porta a terme accions difícilment imitables per la resta de la població, que no pot dependre que els Grimaldi li deixin un vaixell per anar des del Regne Unit a Nova York, ni que uns navegants la portin en catamarà des de Salt Ponds fins a Lisboa.

    “El canvi real no és venir de qualsevol forma a Espanya. És preguntar-se: ¿necessito anar a Madrid? No dono millor exemple a molta gent si participo en una reunió tan important com la COP25 per videoconferència?”.

    Per això, temo que aquesta hiperperfecció porti a molta gent, incapaç de prescindir dels plàstics o el cotxe de la nit al dia, a tirar la tovallola. “M’importa més que el 80% de la població occidental redueixi un 50% l’ús de plàstics o els vols que una petita elit del 5% ho faci tot bé, perquè això desmoralitza”. També tem que cridar “que ve el llop” causi rebuig contra la causa quan, en deu anys, “no s’hagi acabat” el món.

    El nou negacionisme és no fer res

    “Grinyola que una adolescent amb una qualitat de vida extraordinària digui que li han robat el futur. No ens han robat el futur: ens han deixat un món destrossat, cal reconstruir-lo i exigir responsabilitats, però a milions de nens els estan robant el present”, assegura Escrivà. “No tot és canvi climàtic, el món és complex i em sembla perillós qualsevol missatge que tendeixi a simplificar-lo”, afegeix en referència a les empreses que es “pugen al carro” de la sostenibilitat però “no al dels drets dels treballadors”.

    La conseqüència d’aquestes solucions màgiques i de, en paraules de Escrivà, pensar que les empreses són dolentes per se, és caure en el nou negacionisme: el negacionisme de solucions. En altres paraules, no fer res fins que ho facin els governs i les corporacions. “Les cent empreses que produeixen el 70% dels gasos d’efecte hivernacle del món no ho fan perquè tinguin un botó que emet CO², sinó perquè fabriquen el ciment i acer de casa teva i el petroli del teu cotxe”.

    El problema, segons el divulgador, és que “si tothom espera que algú faci alguna cosa, llavors ningú fa res”. Considera que “sempre trobarem vies per autojustificar-nos i no baixar el nostre consum”, i per això “hem de donar-nos el menor nombre d’excuses” per mantenir la inacció. “Si en el teu esquema mental tu ets el bo i els altres els dolents, per què has de fer res?”.

    Per tot això, Escrivà veu Greta com un “ariet” que obre les portes, però que ha d’anar acompanyat de la resta de l’exèrcit perquè serveixi d’alguna cosa. “És un activador de la conversa, però crec que ja ha jugat el seu paper”. El seu millor llegat, afirma, “seria que deixéssim de parlar del que fa i hi hagués una conversa més enllà, de com ens afecta el canvi de paisatge, de si estem disposats a deixar l’avió i el cotxe”. Tot això, mentre donem suport a les Gretas del nostre voltant.

    Si heu imaginat a Greta Thunberg pronunciant aquestes paraules en algun congrés sobre el clima, us equivoqueu. Aquest dur discurs va ser pronunciat per l’activista Severn Cullis-Suzuki, de llavors 12 anys, durant la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro (Brasil) de 1992. La jove canadenca, però, no va patir les crítiques que avui rep la seva homòloga sueca. Si no heu sentit parlar de la seva intervenció és perquè, com a molt, va ser ignorada.

    Cert éque Cullis-Suzuki, a l’contrari que Greta, vivia en un món sense internet. Tot i així cal preguntar per què la sueca collita, als seus 16 anys, atacs ferotges que superen els rebuts per Al Gore (va ser candidat a la Casa Blanca i un dels primers líders mundials en denunciar el canvi climàtic) fa més d’un decenni. En el cas de Thunberg, moltes de les crítiques van més enllà del seu discurs, arriben a el terreny personal i fins i tot fan diana en la seva condició de Asperger (un trastorn neurobiológic d’espectre autista). “La mascota internacional de l’alarmisme climàtic”, “mentalment inestable”, “nena petulant” i “messies profundament pertorbada” són només alguns exemples.

    Els principals sospitosos de tanta tírria són els negacionistes, que rebutjen que el canvi climàtic tingui lloc o que sigui causa de l’acció de l’ésser humà. Es tracta d’una postura amb poc suport entre els espanyols -que estan entre els ciutadans més preocupats per aquest tema-, però amb bastants adeptes en països com Estats Units, Regne Unit o Noruega.

    El perfil d’el negacionista: home i conservador

    “Trasbalsa als negacionistes, sobretot homes dels Estats Units, perquè les seves tàctiques no funcionen amb ella, que passa del que diuen els altres”, explica a SINC el divulgador ambiental Andreu Escrivà.

    No són pocs els estudis i enquestes que han intentat traçar un “perfil del negacionista climàtic”, que tendeix a ser home i conservador. Això ha portat a alguns investigadors a analitzar la possible relació entre nega-nisme i misogínia. El sociòleg de la Universitat Chalmers (Suècia) Martin Hultman és un d’ells. “Hi ha tres grups de negacionistes climàtics: directius d’indústries extractives, polítics finançats per ells i homes conservadors”, resumeix Hultman a SINC. “Quan una dona presenta resultats que impliquen que aquests individus, negocis, ideologies i estructures necessiten canviar, no és d’estranyar que intentin matar el missatger”.

    Hultman es refereix a un tipus de mentalitat que “no veu la natura com una cosa vulnerable que pot ser destruït”, sinó com una cosa a explotar perquè “el creixement econòmic és més important que la supervivència de la humanitat”. Les enquestes mostren, explica Hultman, que aquesta manera de pensar és més freqüent en homes conservadors, que accepten els arguments negacionistes amb més freqüència. De fet, un estudi de 2016 va assenyalar que un motiu pel qual ells són menys respectuosos amb el medi ambient és perquè perceben la seva defensa com una actitud femenina.

    “Molts veuen a Greta com una evangelitzadora que et diu com has de viure tu, un senyor de 40 anys d’un país desenvolupat, i no parla de la Xina o l’Índia, que tenen un creixement brutal en emissions de CO2”, comenta És-crivà, que reflexiona: “de veritat pensem que una adolescent ha de donar tots els discursos per a totes les qüestions? Ja fa bastant amb donar un toc d’atenció als que vivim en una societat occidental”.

    Adults vs. nens

    Negacionistes i misògins a part, Escrivà considera que els 16 anys de Greta suposen un xoc generacional que pot ser contraproduent per a transmetre el seu missatge. “Em sembla positiu reivindicar el futur, però se’ls diu a la gent gran que són culpables, quan hi ha molta gent que no ho és, i això et galvanitza contra el missatge. Una cosa és que doni lliçons a un raper que va en avió privat i una altra, que li digui què fer a gent que té una vida difícil”.

    La psicoterapeuta de la Universitat de Bath (Regne Unit) Caroline Hick-man ha analitzat per què alguns adults semblen rebutjar a la jove activista. “Molts projecten les seves pròpies pors i ansietats en ella, i la rebutgen de manera inconscient com una forma de lliurar-se d’ells”, diu. Considera que és un exemple de nens que es comporten com adults i adults que ho fan com nens: “Aquests atacs són rebequeries infantils d’adults que no tenen la maduresa psicològica necessària per contenir les seves respostes emocionals. Quant als que insulten Greta, considera que “fan bullying per intentar recuperar un poder que senten que han pererdut”.

    En defensa de la neurodiversitat

    “Sembla una nena molt feliç”, es va burlar el president dels Estats Units, Donald Trump, a través de Twitter després del discurs de Greta a l’ONU. El polític feia cas omís al fet que la jove activista s’expressa de forma normal per a una persona amb síndrome d’Asperger, qui va respondre afegint aquesta descripció al seu perfil.

    El neurobiòleg de la Universitat de Salamanca especialitzat en autisme José Ramón Alonso considera que un dels motius de l’rebuig a Greta pot ser la nostra falta de costum a veure pacients amb trastorn de l’espectre autista (TEA) en l’esfera pública. “Són persones que tenen problemes per transmetre emocions amb el llenguatge corporal i el to de veu, i els costa molt adaptar-se a situacions diferents”, explica Alonso. “No estem acostumats que algú tingui expressions poc ajustades a una situació, i és injust que l’hi demanem a ella”.

    L’investigador considera que la seva popularitat pot ser positiva per visibi-litzar no només la crisi climàtica, sinó també “l’aportació que poden fer al nostre món les persones amb TEA”. Això sempre que vagi acompanyada d’una “educació”. “Si no, tornarem a la discriminació i els prejudicis, i a dir-li a les famílies que els seus fills estan mal educats”.

    Pot ser la síndrome d’Asperger, tal com Greta afirma, un “superpoder” en la lluita contra el canvi climàtic? “És veritat que [les persones Asperger] se centren en un tema que per a ells és d’importància suma i de vegades no saben transmetre-ho o treure-li partit. La seva atenció als detalls és clau, encara que després tinguin més dificultats en la interacció social”.

    A això s’afegeix el fet que els altres adolescents solen estar “molt pendents de les jerarquies”. “[Els Asperger] això ho entenen menys i diuen les coses amb una cruesa i sinceritat que en molts casos és un valor positiu”.

    En aquest sentit, part de les crítiques a Greta recauen en els seus pares per permetre que una adolescent amb síndrome d’Asperger es converteixi en activista. “Conec una mare que deia que el seu fill seria un ‘autista modern”, diu Alonso, “en comptes de retallar les seves possibilitats”.

    Per tot això defensa que hem de ser millors amb ells i donar-los el seu espai. “Hi ha persones diferents i la solució no pot ser la talla única. És responsabilitat nostra fer-los un lloc, valorar-los i entendre’ls”.

    Una veritat incòmoda

    Per molts factors que puguin contribuir a l’rebuig de Greta, només serveixen d’excusa per repudiar el seu missatge. Aquest advoca per canvis en la nostra manera de vida i en el propi sistema i, a sobre, amb emergència. “Diu que cal posar-se les piles i que cadascú ha de fer el que pugui per frenar això. A molta gent no li agrada perquè ningú vol canviar els seus hàbits”, explica el catedràtic de Física Aplicada a la Universitat d’Alcalá Antonio Ruiz de Elvira Serra.

    “Quan confrontes a la gent amb decisions reals que té a l’abast de la seva mà per lluitar contra el canvi climàtic, la incòmodes moltíssim”, diu Escrivà. “Em va impactar quan Greta va anar a The Daily Show, va dir una parrafada molt bé i el públic va començar a aplaudir”, recorda. “Vaig pensar que si fossin capaços de traduir les seves paraules a un nivell de retallada d’emisions en la seva vida diària no anaven a aplaudir, i menys als Estats Units, que és el país amb una major petjada ecològica per persona”.

    Un estudi de 2017 va explorar com les recomanacions per reduir les emissions solen obviar les accions més efectives. “Reciclar, mantenir la temperatura justa i instal·lar llums de baix consum és el que menys compte. El que més és l’energia renovable, disminuir el consum de carn i deixar el cotxe i l’avió”, explica el divulgador. “Són coses que piquen molt més i la gent, quan entén això, al·lucina”.

    “Aïllar la casa i deixar el cotxe és complicat i no tothom pot, però po-donem demostrar als polítics i empreses que s’han apuntat a patrocinar la Cimera de Madrid (COP25) que no els comprarem els seus productes si no canvien”, diu Ruiz de Elvira. “Això és un missatge que els arriba… no vegis com!”, afegeix sobre els motius pels quals el missatge de Greta “punxa” a tants.

    Compte amb les solucions màgiques

    Escrivà té clara la seva principal crítica a Greta: “Perpetua una cosmovisió en la qual hi ha una solució màgica que els polítics no estan aplicant, però que podrien fer-ho si escoltessin als científics”. El divulgador considera que pressuposar que l’actuació contra el canvi climàtic no s’enlaira per culpa de la manca d’informació és “molt simplista” i defensa que els polítics “porten molt temps escoltant els científics”. Assegura que la inacció política “respon a interessos, curtplacistes, inèrcies, por a assumir el cost polític, dificultats per canviar la nostra manera de vida i al fet que la ciutadania no vol”.

    “Estem amb Greta, però externalitzem el nostre activisme ambiental a base de likes a ella i pensem que amb això ja som verds”. Això “ens desenganxa dels canvis reals que hem d’incorporar i promoure, perque l’acció ha de ser col·lectiva, no només dels polítics”. Escrivà lamenta que la jove activista no exemplifiqui aquest canvi de valoracions, ja que porta a terme accions difícilment imitables per la resta de la població, que no pot dependre de que els Grimaldi li deixin un vaixell per anar des del Regne Unit a Nova York, ni que uns navegants la portin en catamarà des de Salt Ponds fins a Lisboa.

    “El canvi real no és venir de qualsevol forma a Espanya. És preguntar-se: ¿necessito anar a Madrid? No dono millor exemple a molta gent si participo a una reunió tan important com la COP25 per videoconferència?”.

    Per això, temo que aquesta hiperperfecció porti a molta gent, incapaç de prescindir dels plàstics o el cotxe de la nit al dia, a tirar la tovallola. “M’importa més que el 80% de la població occidental redueixi un 50% l’ús de plàstics o els vols que una petita elit de el 5% ho faci tot bé, perquè això desmoralitza”. També tem que cridar “que ve el llop” causi rebuig contra la causa quan, en deu anys, “no s’hagi acabat” el món.

    El nou negacionisme és no fer res

    “Grinyola que una adolescent amb una qualitat de vida extraordinària digui que li han robat el futur. No ens han robat el futur: ens han deixat un món destrossat, cal reconstruir-lo i exigir responsabilitats, però a milions de nens els estan robant el present “, assegura Escrivà. “No tot és canvi climàtic, el món és complex i em sembla perillós qualsevol missatge que tendeixi a simplificar-lo”, afegeix en referència a les empreses que es “pugen a el carro” de la sostenibilitat però “no a el dels drets dels treballadors “.

    La conseqüència d’aquestes solucions màgiques i de, en paraules de Escrivà, pensar que les empreses són dolentes per se, és caure en el nou negacionisme: el negacionisme de solucions. En altres paraules, no fer res fins que ho facin els governs i les corporacions. “Les cent empreses que produeixen el 70% dels gasos d’efecte hivernacle de el món no ho fan perquè tinguin un botó que emet CO2, sinó perquè fabriquen el ciment i acer de casa teva i el petroli del teu cotxe”.

    El problema, segons el divulgador, és que “si tothom espera que algú faci alguna cosa, llavors ningú fa res”. Considera que “sempre trobarem vies per autojustificarnos i no baixar el nostre consum”, i per això “hem de donar-nos el menor nombre d’excuses” per mantenir la inacció. “Si en el teu esquema mental tu ets el bo i els altres els dolents, per què has de fer alguna cosa”.

    Per tot això, Escrivà veu a Greta com un “ariet” que obre les portes, però que ha d’anar acompanyat de la resta de l’exèrcit perquè serveixi d’alguna cosa. “És un activador de la conversa, però crec que ja ha jugat el seu paper”. El seu millor llegat, afirma, “seria que deixéssim de parlar del que fa i hi hagués una conversa més enllà, de com ens afecta el canvi d’paisatge, de si estem disposats a deixar l’avió i el cotxe”. Tot això, mentre donem suport a les Gretas del nostre voltant.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC