Just Deploy It!

Autor: Sira Vilardell

  • Tres generacions

    Un estudi de l’Institut Europeu d’Igualtat de Gènere (EIGE) –organisme de la Unió Europea– sobre la igualtat entre gèneres, que es va presentar fa un parell d’anys, parla de la extrema lentitud dels avenços cap a una plena igualtat i els considera “fràgils avenços”.

    L’estudi, entre d’altres coses, medeix la desigualtat en àmbits com els treballs de cura, pel que fa al lideratge i repartiment, i la salut, en tant que accés als serveis sanitaris. En aquests dos aspectes, l’Estat espanyol ha patit retrocessos pel que fa al repartiment de les cures, i gens significatius –un 0’2%– pel que fa a l’accés a la salut. Són dades, com deia, de fa un parell d’anys, però és una anàlisi a partir de dades anteriors a la pandèmia, així que, malgrat s’hagin aprovat noves lleis i s’hagin dut a terme polítiques amb esperit d’avenç, les dades a dia d’avui poden ser molt més espantoses.

    De fet, el crit d’alerta que feia l’informe s’ha destapat com una realitat oculta durant massa temps pel que fa a la salut i, en concret, a la salut mental. Les dones són i han estat invisibilitzades i, a més, hi ha predisposició als trastorns per les càrregues i per l’augment del treball de cures i la incertesa econòmica derivada de la pandèmia.

    Tot suma, i al mercat de treball les dones afegeixen el pes de la bretxa salarial, una mitjana del 26%, amb uns salaris ja de per sí poc ajustats a l’augment del cost de la vida i unes condicions laborals precàries, afecta a la desigualtat de partida i, sobretot, té una relació directa amb una base desigual que no permet tenir igualtat d’oportunitats en les mateixes condicions. Els privilegis masculins són el punt de partida, el que marca l’“universal”, i així les desigualtats es perpetuen, perquè no es pot parlar d’equitat amb bases de partida desiguals.

    La desigualtat té moltes cares, la discriminació és múltiple; cal una mirada àmplia perquè la classe social, l’origen, l’edat, l’orientació sexual i la identitat de gènere, per dir alguns factors, provoquen una desigualtat molt més forta, augmenten la vulnerabilitat i amplien la diferència respecte a la igualtat d’oportunitats.

    Malgrat això, les dones en situacions molt complexes i d’extrema vulnerabilitat segueixen mantenint la cura i l’atenció de les persones dependents, per sobre del seu propi benestar i salut. Aquesta entrega, positiva socialment, pot ser considerada positiva per les dones? La societat no pot seguir carregant sobre les esquenes de les dones les necessitats socials. La societat no pot seguir precaritzant, invisibilitzant i exercint aquesta violència de la comunitat sobre la vida i la salut de les dones.

    El mateix EIGE situa fins a tres generacions el poder veure una societat amb igualtat efectiva de gènere; les Nacions Unides la situa en 300 anys. Si seguíssim en la línia dels avenços polítics i socials l’equitat és lluny, per això cal seguir avançant en tots els àmbits, seguir apostant per una legislació avançada que reconegui i desenvolupi allò que ja diuen les cartes magnes, la normativa europea o les grans declaracions mundials. Fer efectius els drets de les dones és  una necessitat social, no ho dubteu!

  • Polítiques contra les desigualtats són polítiques de salut

    Sovint l’estat de salut de les persones s’identifica amb qüestions individuals; amb elements que tenen a veure amb decisions pròpies, com els hàbits, i amb elements que, a l’extrem oposat, no tenim res a fer-hi, com la genètica. Sembla amb aquests plantejaments, curts de mires, que la salut de les persones quedi al marge de quin lloc ocupem al món.

    La salut està atravessada per les condicions que ens envolten; en quina mesura escollim què fem amb nostre temps i com vivim el dia a dia; quines possibilitats efectives tenim per cuidar-nos, per descansar i per accedir al que és bàsic, i que és massa habitual que les persones no tinguin assegurat, començant per un sostre.

    Les desigualtats entren al cos. I l’extrem de les desigualtats, les violències, el masclisme, el racisme, l’LGTBIfòbia i les manifestacions en què se’ns presenten en les trajectòries vitals, en tots els àmbits de la vida social i personal, evidentment, també ens impacten la salut, física i mental.

    D’aquí la necessitat de tenir en compte la salut en totes les polítiques. Salut no té a veure només -tot i ser essencial que sigui de qualitat i universal- amb un bon sistema sanitari. Té a veure amb les politiques econòmiques, amb les laborals, amb les d’habitatge, amb les d’urbanisme, amb les que han de respondre a l’emergència climàtica, i, com no, amb les polítiques d’equitat de gènere. Una mirada social, redistributiva i antidiscriminatòria, és una mirada de justícia, i de la mà, de salut, en les mesures públiques.

    Tot sovint, en la feina de suport a les dones que acompanyem en els seus processos d’empoderament econòmic, hi ha també una necessitat de suport per reparar el malestar emocional profund en què arriben. Sense salut, és molt difícil fer canvis cap a millors condicions de vida. I sense canvis en les condicions de vida sol ser immensament complicat millorar la salut. És un cercle viciós amb què ens trobem de cara.

    És responsabilitat col·lectiva atendre el dret a la salut, inclosa la salut mental, a dia d’avui, molt afectada per les dinàmiques i cops de la pobresa, la precarietat, equilibris impossibles, sobrecàrregues, violències masclistes, transfòbiques, LGTBIfòbiques i racistes.

    En el cas de les dones, s’ha estudiat reiteradamente que el pes de les cures i les conseqüències que té ser-ne les principals responsables en els nuclis familiars -en termes d’aïllament, escassa participació social, i econòmics- perjudica la seva salut.

    No és l’únic factor, però detectem que és fonamental abordar el repartiment de les cures i l’espai social que els hi donem. Cal promoure mecanismes per posar-les al centre, per no condemnar les persones que les assumeixen primàriament. Cal aconseguir transformacions d’arrel, de les que som lluny, per viure en societats corresponsables.

    Societats més justes en termes socials i de gènere, són societats més sanes. L’exigència als governs responsables de poder-ho aterrar a la nostra quotidianitat no pot ser altra que fer-ho possible. Ens hi va la salut i la vida digna.

  • Malestar i desigualtat, la salut mental i el gènere

    L’estudi ‘El impacto psicosocial del confinamiento domiciliario por la pandemia de la COVID-19 en España’, liderat per la investigadora Constanza Jacques i en base a les dades recollides de més de 7.000 persones majors d’edat residents a l’Estat espanyol, destacava que la salut mental va empitjorar durant el confinament domiciliari i que un terç de les dones van experimentar ansietat i depressió, mentre que en els homes aquests símptomes van representar al voltant d’una cinquena part.

    En el context actual postpandèmia -si més no, pel que sembla- i en el que s’albira una greu crisi econòmica hi ha una afectació evident en la salut mental i està impactant, de nou,  directament en les dones, atès que ja partim de la base de més desigualtat. Les desigualtats de gènere tenen un impacte gran i real sobre la salut mental de les dones, especialment pel que fa a la depressió i l’ansietat.

    Com impacta la vulnerabilitat en aquest sentit? La invisibilitat de què les dones som subjecte, el rol social lligat a les cures dels altres més que no pas a la pròpia, i lligat també al patiment com a expressió d’amor, comporta dificultats per detectar i abordar aquests trastorns que creixen per manca d’actuació.

    Quines són les pràctiques que poden garantir un millor benestar i més equitat per tal que la salut mental de les dones no quedi afectada tan directament? Sobre les dones recau el pes de les cures i el benestar dels altres, mentre que ser dona és un factor de risc per a la salut mental. No ho diem nosaltres, sinó l’Organització Mundial de la Salut, que subratlla que les desigualtats estructurals i les discriminacions múltiples i violències que patim les dones són rellevants en aquest aspecte.

    Cal una mirada realment transversal de la salut mental en tots els àmbits, no només des de l’àmbit sanitari. En tots els àmbits d’actuació necessitem eines, formació, recursos, capacitat per poder detectar i abordar els possibles trastorns de la salut mental en qualsevol àmbit: Laboral, ensenyament, joventut, treball social… Aquesta mirada transversal ara és més necessària que mai, no és un tema parcel·lat sinó que afecta a tota la vida de les dones i, per extensió, de la societat.

  • El laberint de la pobresa

    Aquests dos anys de pandèmia molta gent s’ha trobat en una situació de precarietat que mai hauria imaginat. Crisi rere crisi es va engrandint el col·lectiu de persones en risc de pobresa i, les persones en pobresa extrema cada cop són més. Segons el darrer informe INSOCAT d’ECAS, el 26,3% de la població catalana està en risc de pobresa i exclusió social, la taxa de risc de pobresa és del 21,7% i la privació material severa és del 6’2%. De les gairebé 400.000 persones registrades a l’atur un 57% són dones, l’Atur femení ha anat augmentant de forma sostinguda els darrers anys i, especialment, des de l’inici de la pandèmia. Tot plegat ha precaritzat la vida de les dones durant la pandèmia i té efectes sobre el seu benestar i el del seu entorn.

    En aquest context de crisi els ajuts condicionats no han comportat una millora de la situació ni han significat un fre en les situacions de risc de pobresa. Mentre, les desigualtats han augmentat amb aquesta crisi -ja sumatori de les anteriors-, a nivell econòmic i social i ha evidenciat la bretxa digital i ha fet augmentar la d’edat -més gent jove i gent gran en situació de pobresa i exclusió- i eixample encara més la de gènere.

    Les polítiques socials no han estat garantia per fer front a aquests augments i els ajuts i rendes existents, així com els sorgits arran de la pandèmia, com l’Ingrés Mínim Vital, han quedat curtes i han destapat el laberint burocràtic a què se sotmet la pobresa. La previsió de l’IMV no s’ha complert i només s’ha cobert el 20% de l’objectiu inicial -va néixer durant els primers mesos de pandèmia, el juny de 2020-.

    La condicionalitat d’aquestes rendes mínimes menyscaba els possibles efectes positius previstos, les condicions d’accés són tan rígides i, sovint, arbitraries que provoquen la cronificació. Les persones amb menys recursos es troben havent de justificar la pròpia situació en un seguit d’embulls dels quals és difícil sortir, retards en els pagaments i errors administratius que provoquen que l’exclusió sigui cada cop més profunda.

    L’embolic de la burocràcia produeix, en si mateix pobresa. El sistema de control del «frau» de les persones perceptores d’ajuts socials ha acabat teixint un laberint administratiu inexpugnable per la majoria. Les persones sol·licitants, perceptores i no perceptores, han d’aportar certificació constant i se’ls reclama documentació de la que ja disposa la pròpia administració. L’agilitat administrativa és inexistent i el garbuix és cada cop més gran.

    Qualsevol persona que hagi tingut algun petit problema amb l’administració – i més en temps de pandèmia amb la majoria de tràmits en línia- sap que inclús per persones que entenen el complex sistema no és fàcil, imaginem en un context de supervivència, sense recursos digitals i en un maremàgnum d’ajuts i administracions, cadascuna de les quals té una normativa diferent.

    Sense embuts: la burocràcia produeix pobresa i augmenta les desigualtats. Calen polítiques socials actives que no provoquin estigma social i que provoqui condicions d’igualtat, no les pressuposi. Només pot actuar-se des de l’equitat, la regressió de drets en els darrers anys i la precarització del mercat laboral està produint noves situacions de risc de pobresa i empitjorant les de la ja existent, cal provocar els canvis que facin possible un gir en les polítiques socials. El fet que totes les administracions posin condicionants i agreugin l’estigmatització i dependència està amplificant els efectes socials i les desigualtats.

  • Prevenim i actuem: prou violències masclistes

    Les estadístiques mostren que les dones som al centre de les violències, els feminicidis no són un relat, són una realitat. Davant això, lluny de fer un exercici de ciutadania responsable hi ha qui es dedica a fomentar discurs d’odi, misogínia i negació de les violències masclistes. Després d’anys de campanyes de sensibilització aquest tipus de posicionament té conseqüències: un de cada cinc joves no creu que existeixi la violència masclista i gairebé la meitat dels homes pensa que no és un problema greu per la societat.

    La violència masclista afecta, bàsicament les dones, però no només, afecta col·lectius específics com les lesbianes, Gais, persones trans i altres membres del col·lectiu LGTBI, però impacta sobre tota la societat. Una societat que permet que la majoria social – el 51% de la població- sigui assassinada o pateixi agressions sexuals, físiques, psicològiques, assetjada, forçada és una societat malalta.

    La convivència social no es pot basar en la violència i l’odi. No es pot basar en el menysteniment, menyspreu i sotmetiment d’una part de la societat -la majoritària-. Negar la violència masclista és invisibilitzar-la i, per tant, permetre que es mantingui i desdibuixar les causes que l’originen. La invisibilització forma part d’aquest procés de violència.

    La pandèmia i el confinament han estat un accelerador de molts processos de violència masclista i l’increment de situacions de risc. La manca de socialització, la individualització i la manca d’espais comuns on compartir, durant aquest darrer any i mig de pandèmia, ha provocat indefensió i manca de xarxes de suport per les dones que han patit violència masclista.

    En aquest sentit, s’ha evidenciat més que mai la importància de les iniciatives comunitàries com a part per la identificació de processos de violència i la construcció de xarxes de suport per abordar aquestes situacions. La responsabilitat social contra les violències ha de ser ferma no pot dependre només de les entitats socials i feministes, cal una responsabilitat social i això comporta la necessitat que l’administració posi en marxa plans i estratègies efectives i que ens impliquin a tots i totes.

    La lluita contra les violències masclistes no pot tenir només una resposta pal·liativa -tot i que la xarxa d’atenció és imprescindible- sinó que ha d’estar centrada en el treball de prevenció i sensibilització, cal que sigui un treball que interpel·li la població i de base comunitària.

    Les estadístiques són fredes, però preocupants; les agressions i les morts es produeixen molt més a prop del que es transmet. Cal generar sensibilització des de l’acció, la transformació social, la presa de consciència i el treball comú per a la convivència sense privilegis i des de la base de l’equitat és el que pot tancar el cercle de les violències masclistes.

    Hem d’apoderar-nos com a societat d’un clar posicionament contra les violències, és un tema de totes i de tots.

  • Tornar a posar al centre les cures

    Seguim en uns moments d’incertesa i certa por social a un virus agressiu i encara desconegut. La crisi sanitària, econòmica i social derivada del ràpid contagi i els rebrots cerca solucions des de les administracions públiques i ha comportat un important recés de molts sectors econòmics que reclamen mesures per superar-ho. L’esclat de la pandèmia i l’estat d’alarma a l’estat va possibilitar que els treballs invisibles, feminitzats i precaris fossin al centre. Sortíem cada vespre a picar de mans en un homenatge comunitari a aquelles persones que permetien que teletreballéssim i restéssim en confinament.

    La lloança va durar fins a la desescalada, els horaris de sortida coincidien amb els aplaudiments que van anar minvant fins a consensuar una gran aplaudiment final. La pandèmia continua però hem anat oblidant la precarietat d’aquests sectors, els perills associats i les hores i esforços dedicats. En paral·lel hem anat descobrint els riscos del teletreball i han sorgit les conseqüències del confinament. Els treballs invisibles, tot i ser la clau, resten invisibles i apartats de les solucions.

    Els treballs d’atenció i cura són els que més han patit la pandèmia, tant des d’una vessant professional com dins de les llars. La vida no funcionaria sense aquests treballs que són imprescindibles pel seu sosteniment i malgrat tot han estat apartats del centre de les polítiques i segueixen precaritzats.

    La “nova” normalitat segueix construint-se en base al vell patriarcat i antigues desigualtats. Què tot canviï perquè tot resti igual. La por al virus ha permès retallades de drets; l’emergència i augment de situacions de pobresa permet desvirtuar la necessitat d’un canvi paradigmàtic cap a un nou model econòmic. Les noves necessitats porten a demandes plantejades que fa temps havien rebut resposta.

    El manifest “Una Renda Bàsica, Ara!” o el “Pacte per una Economia per la Vida”, plantegen demandes i solucions a aquestes dicotomies. Noves necessitats reclamen noves respostes. L’emergència econòmica i social reclama un nou model econòmic més igualitari, més democràtic i no vinculades exclusivament a l’economia productiva. Qualsevol solució passa per tornar a posar al centre els treballs de cura.