Just Deploy It!

Autor: Toni Barbarà

  • Ribó, Don Rafael, un greuge insuportable per una societat saludable i democràtica

    Ha esclatat com un tro. La vetlla del 71è Dia Mundial dels Drets Humans, el Síndic de Greuges de Catalunya declarà a la SER a preguntes de Josep Cuní, que “encara que desconec si les Llistes d’espera sanitàries catalanes són les més llargues d’Espanya, un dels dèficits que té la sanitat a Catalunya es que té un sobrecost per la gent que ve a intervenir-s’hi”. I tot seguit afegia que «a la institució treballen per escurçar-les”

    Aquest exabrupte mereix respostes inajornables. Veiem alguns aclariments immediats i públics:

    El que diu és mentida

    Les llistes d’espera estan en alça — 168.108 persones estaven esperant una operació a Catalunya a finals de juny, un 7% més que el 2016. És la comunitat de l’Estat amb les llistes més llargues. I amb menys inversió en sanitat. Existeix des de 2001 un Fons de Cohesió Sanitària per finançar aquestes derivacions, tot i que des de 2015 no té un pressupost designat com a tal i la seva gestió és actualment en mans de les Comunitats Autònomes.

    El procediment de compensació es realitza per saldos positius i negatius entre comunitats: el sistema sanitari d’una comunitat rep pacients d’altres comunitats que hi són atesos alhora que els seus ciutadans van a altres comunitats i també hi són atesos pels respectius sistemes sanitaris. El total és la diferència entre els que venen i els que marxen, que es van compensant.

    Segons càlculs del Departament de Salut de la Generalitat, l’impagament per atendre pacients aliens suma 170 milions d’euros, tot i que caldria aplicar el càlcul del saldo – restar-hi tots els pacients que han sigut atesos a altres comunitats – i així tipificar el que resta pendent. Una xifra que no té significació financera per justificar els greus dèficits sanitaris i que, a criteri d’experts propers a les administracions, són la «xocolata del lloro» davant dels més de 8.000 milions del pressupost de sanitat. Pel que fa al nombre de pacients que són derivats des d’altres comunitats per ser atesos a Catalunya, aquests representen un 1% dels pacients del nostre sistema sanitari, segons fonts acreditades.

    La polèmica ha tornat a esclatar, però cal reconèixer que aquest cop el detonant és un veritable escàndol. Tothom diu la seva. Des de defensors de Ribó, com l’empresari televisiu Toni Soler, fins a peculiars opinadors de l’àmbit més privatitzador del sector sanitari, tot esperant que els caigui algun peix amb aquestes llistes d’espera d’escàndol. El president de l’Instituto para el Desarrollo e Integración de la Sanidad –IDIS-, Juan Abarca, en declaracions a Redacción Médica, ha afirmat que «cualquier político que se dedique a la gestión pública y banalice el sufrimiento de los pacientes que están en lista de espera debe dimitir”.

    Per la nostra banda, la ciutadania empoderada i els moviments socials i marees, estem indignades i alçades.

    Què fa un “defensor del poble”?

    El veritable greuge és ell mateix en una tasca llarga i insostenible d’ineficàcia, cobertura dels errors i dels horrors de les Administracions i amb gran dedicació a digerir les malifetes perpetrades (per acció i omissió) pel Govern de la Generalitat i les seves conselleries.

    El Síndic de Greuges és una institució que ja arrossegava crítiques raonables: 6’3 milions d’euros de despesa anual, 22 tècnics assessors i una xifra al voltant de 40 persones treballant a la seu de Passeig Lluis Companys. Però sobre i per davant de tot, el seu titular, el senyor Rafael Ribó: més de 15 anys en el càrrec, des de juliol de 2004, amb un salari publicat de 138.000 €/any.

    Cal ni que sigui breument una petita il·lustració sobre la carrera política d’aquest senyor de la burgesia barcelonina. Ribó va estar adscrit a l’esquerra ecosocialista i va ser líder del PSUC, així com d’ICV. Prové de família conservadora -el seu pare va ser secretari econòmic de Francesc Cambó- i va ser diputat al Parlament i al Congreso.

    Una trajectòria per parlar-ne

    És una realitat pública i notòria entre els col·lectius i entitats socials que aquest peculiar “defensor del poble” de la gauche divine s’ha caracteritzat per la seva ineficiència demostrada. Els presumptes greuges a la ciutadania que ha tractat han estat majoritàriament entrats a tràmit sense cap tipus de resolució. Això de forma molt especial en tot allò relacionat amb salut i sanitat.

    Amic i molt comprensiu amb els Governs catalans (sobretot nacionalistes), ha adquirit un perfil públic de duresa impertorbable davant els greuges i fins i tot amb una falta d’empatia envers la ciutadania agreujada. El recurs d’empara al “defensor” es llegeix popularment com una darrera opció desesperada de casos gairebé perduts amb la quasi certesa de la seva inutilitat. El darrer cul de sac de la ràbia i la desesperació front allò viscut i percebut com a injust.

    I ara, què?

    Les declaracions de Ribó són, han de ser, un veritable punt final d’aquesta trajectòria. No resulta gaire entenedora tanta cruesa en boca d’un representant de la Institució que atén i vetlla pels interessos de la ciutadania més castigada, feble, necessitada (amb independència fins aquí de les raons jurídiques, o no). Aquest cop arriba a ubicar-se dins l’escàndol i la xenofòbia.

    Però a més el que diu és insostenible per mentida absoluta. Només podria explicar-se com una escapatòria fal·laç per defugir el tema i justificar el veritable desastre de la sanitat catalana actual (i en caiguda lliure). Potser no ho sabia, que era mentida? Deixa anar la seva greu acusació sense oferir ni referenciar cap dada, quelcom impropi en una autoritat pública d’algun rigor. Realment si amb tot l’equip i mitjans dels quals gaudeix no tenia coneixement, queda palesa la seva total incapacitat per exercir la tasca deguda i la única sortida decent és la dimissió personal o el cessament.

    Però si n’era conscient i sabedor, no pot estar ni un minut més al cap de la Sindicatura. Ja no és tan sols una qüestió d’eficiència, rigor o malbaratament de recursos públics, que també. És abans que res un insult al poble que figura que defensa, un missatge que ataca la solidaritat, la fraternitat, la convivència i els valors democràtics. De xenofòbia i menyspreu que no pot quedar impune.

    Fins aquí! Demanem la dimisió immediata. Necessitem un, o una Sindica de Greuges de veritat.

  • Ciutadania i Participació social

    El paper coprotagonista de la ciutadania constitueix una autèntica «tercera pota» del Sistema de salut i sanitat, juntament amb la del component Administració / Titularitat i la de professionals / treballadores.

    Una Comissió de treball

    D’aquesta i altres coses rellevants hem estat debatent en una comissió anomenada de «desprivatització» que s’ha reunit al Ministeri de Sanitat en quatre ocasions en els últims quatre mesos. Exploràvem estratègies i mecanismes que puguin permetre una reversió, una recuperació, un rescat, d’aquells serveis i centres sanitaris que s’ha estat privatitzant sense contemplacions i per diversos sistemes.

    Tindrem ocasió d’exposar els traços gruixuts que hem anat apropant als dos costats de la taula, vuit persones, quatre a proposta del Govern PSOE i quatre pel Grup d’Unides Podem.

    En síntesi es pot avançar de revertir a públic el privatitzat, no és fàcil i així ho sabíem des de l’inici. Però també vam concloure que si hi ha voluntat i determinació política, és possible. El cas de l’hospital d’Alzira al País Valencià és paradigmàtic.

    També que les fórmules de recuperació a «públic» han de ser rigoroses, particulars, gairebé a mida, com a conseqüència d’aplicació estricta de les clàusules de concessió o concertació, amb inspeccions sistemàtiques, amb rendició de comptes, amb criteris d’eficiència, amb valoració de dates i períodes acordats i sobretot amb compliment impecable de les lleis i normatives que regulen la prestació de serveis públics, com la sanitat (o l’educació o les atencions socials oa la dependència). I en aquest context emergeix un punt de gran entitat:

    La participació de la ciutadania

    Habitualment en els Desenvolupaments legislatius o normatius se sol esmentar el «capítol PARTICIPACIÓ» al final de text amb un caràcter formal, un toc de bé fer, o com a simple constància d’existència d’aquest important element. La figura de la representació i les funcions d’aquesta ciutadania sol estar molt limitada a una presència testimonial. Sovint es parla d’un «florero» incrustat en el si de l’equip de govern o de control.

    Així les coses, la primera acció en, i per, un procés desprivatizador ha de ser un CANVI CONCEPTUAL al respecte. Una nova dimensió de la participació social, inclosa la ciutadana, pel que fa a funcions, habilitats, competències i fins responsabilitats i complicitats.

    Cal rebutjar el sofisma que per intervenir, i encara més decidir, en matèria de sanitat és necessària una acreditació acadèmica (en el sector) i / o una determinada preparació tècnica. No es pretén que les persones interfereixin procediments mèdic-sanitaris (ni tècnics) sobre com executar les prestacions. Aquesta funció correspon a l’equip de personal professional capacitat. Però SÍ que co-ajudin a concretar quin tipus de sistema de salut trien i construeixen, a quin tipus d’atenció aspiren, que esforç estan disposats a aportar, que visió crítica externa s’introdueixen, i com estan presents i són garants en els mecanismes de control i rendició de comptes.

    Codecisió – titularitat

    Finalment és aquesta mateixa ciutadania qui finança, mitjançant impostos, tot el sistema i per tant ha de ser considerada co-titular, co-decisòria, vinculant. A més de ser la receptora i l’objecte final de les atencions sanitàries. Ha de tenir veu i també vot. Ha de implicar-se i lluny de ser tractada com a «client», o simple usuari, o pacient passiu, i ha de rebre consideracions de coprotagonista.

    Aquesta participació ha de comprendre una sèrie de segments heterogeni i orientar-se a reequilibrar i reduir / eliminar les desigualtats; ja siguin de gènere, socioeconòmiques, d’origen, ètnia i cultura, de discapacitat, etc. Gràcies a la seva dimensió inclusiva, solidària i universal.

    Així s’ha de garantir la participació activa, de la representació ciutadana a més d’agents socials ja incorporats, consells, en debats, en òrgans de direcció, disseny estratègic, planificació i de control.

    L’acreditació per a aquestes formes de participació respondrà al seu mateix caràcter, objectiu, tipologia, compromís pel sistema sanitari públic (els lobbys ja estan presents). En qualsevol cas evitant possibles incompatibilitats o conflictes d’interessos, sense afany de lucre, sense esponsoritzacions ni finançaments de la indústria o del mercat. Parlem bàsicament de AA.VV. de plataformes socials i marees, entitats en defensa del sistema públic de salut, entitats cíviques compromeses i en conclusió la ciutadania organitzada i apoderada.

    Un paper rellevant serà la col·laboració social en l’elaboració de plans estratègics, per a una formació intel·ligible de la ciutadania, participar en informes tècnics o epidemiològics, en guies de bones pràctiques, en apunts de gestió des de l’òptica de qui rep l’assistència. Igual presència en controls de qualitat, avaluació econòmica i maneig financer, suport actiu en el social i mediàtic a les diverses actuacions desprivatitzadores, en mecanismes de control i rendició de comptes i en implementació i desenvolupament d’auditories ciutadanes.

    Sense aquesta aliança democràtica i sense la reciprocitat de respecte i empatia amb la ciutadania organitzada no es podrà construir un autèntic sistema nacional i públic de salut.