Doctor en Medicina per la Universitat del País Basc, Rafael Bengoa (Caracas, 1952) es va especialitzar en Medicina Comunitària i Gestió Sanitària. La seva dilatada trajectòria internacional i nacional fa d’ell una veu autoritzada per reflexionar, des de diverses perspectives, com ha anat evolucionant la pandèmia i saber quin és el marc per poder comprendre i gestionar la crisi sanitària. Bengoa va ser director de Sistemes de Salut a l’ONU durant 15 anys i posteriorment va assessorar l’Administració Americana en la reforma del Obamacare, la reforma sanitària del president Obama. A més a més, va ser conseller de Sanitat del País Basc. Arran de la crisi sanitària, Bengoa ha participat en conferències i debats, com la darrera La gestió de la pandèmia i els seus ensenyaments”, organitzada pel Club de Roma al CaixaForum Macaya. Al llarg de l’entrevista, Rafael Bengoa parla de responsabilitat, prudència i coneixement.
S’alleugera la sisena onada i recuperem certa normalitat. Si deixem de banda el més visible, què hi ha d’estructural que falla?
Hi ha un problema pendent i que s’hauria de resoldre per a la següent pandèmia, que n’hi haurà: la connexió entre els àmbits tècnic i polític. Un cop més, no ha funcionat bé. Mentre la pandèmia avançava, hem constatat com es prenien decisions per raons polítiques en detriment de les raons científiques. I això es justifica fins a un cert punt. Però, si els polítics no ens expliquen les raons de les decisions, si no ens les detallen, fa la sensació que la decisió és purament tècnica, quan no ho és pas. Si els polítics decideixen, que exposin les raons i les transmetin de manera oberta i transparent.
Mentre la pandèmia avançava, hem constatat com es prenien decisions per raons polítiques en detriment de les raons científiques
També sense paternalismes?
Sí, entre altres coses. Sobre tot no escudar-se en la ciència, quan no han decidit en funció de la ciència.
En aquesta conjuntura, els mitjans som un recurs més per enfrontar-nos en la batalla contra la pandèmia?
Sí. La falta de transparència en com es prenien les decisions durant les onades, tant en algunes comunitats autònomes com en tot l’Estat, ha produït que hem assumit el paper informatiu i educatiu dels mitjans. Però necessitem informació creïble. Una mesura pot ser un Hub o un centre neuràlgic d’informació on trobéssim el coneixement científic, on busquéssim l’última informació d’una variant. Però, no el tenim.
Sembla difícil en una societat ofegada d’informació on transiten mentides i rumors.
Sí, però, tu pots malgastar una crisi.
Què vol dir?
Que, si aquesta pandèmia no provoca una reflexió profunda sobre per què hem arribat fins aquí i com hem d’actuar a partir d’ara, és que haurem fracassat perillosament. Amb aquesta crisi podríem buscar solucions entre tots, no trobes? La pregunta és saber si la crisi sanitària canviarà la política del país.
Ara l’entenc.
Un país no pot romandre més de dos anys amb pandèmia sense que es produeixi cap canvi polític estructural. Hem de constatar que seguim en una cultura de molta escassa responsabilitat política. Si hom estar en una democràcia i gaudeix de molt poder, però no assumeix la responsabilitat, és obvi que això s’ha de corregir.
En un article, vostè parla que cal ordre i homogeneïtat per combatre la Covid. Però aquesta idea no es contradiu amb la flexibilitat que poden permetre les comunitats autònomes per controlar les onades pandèmiques?
Jo defenso l’estat de les autonomies, però, quan som en una crisi tan enorme, cal un procés de centralització, de treball amb decisió i en forma de xarxa. S’ha parlat de cogovernança, sí, però d’això no n’hi ha hagut. Rumiem-ho des de la perspectiva d’un ciutadà que intenta informar-se amb sis, set o més canals de televisió autonòmics o nacionals: ell ha de constatar la mateixa informació estructurada en tots. Ara bé, no pot estar escoltant en un canal que calen mascaretes i, alhora, en un altre canal, que no en calen; rebre per un mitjà que x vacuna té uns efectes secundaris, però, al mateix temps, escoltar en un altre mitjà que aquesta vacuna no en té cap. M’explico? Parlo de centralització i responsabilitat cap als ciutadans.
Afirmaria que ens falta una cultura pandèmica?
Sí, però no la té ningú. Ens sembla estrany el que passa perquè som nosaltres els qui ara habitem la Terra, però moltes generacions han patit pandèmies molt més violentes que l’actual, si ho contemples històricament. Ara bé, el que convé dir és que ara les possibilitats que hi hagi més pandèmies han augmentat. Des de 1940, després de la II Guerra Mundial, hi ha hagut 335 virus que han esclatat del món animal a l’humà. No tots s’ha convertit en pandèmia, però n’és el volum. Si parlem només d’aquest segle, citem l’any 2003, amb el SARS 1; i tres anys després, el MERS. A l’Orient Mitjà esclatà l’Ebola i l’H1N1. I ara, el SARS 2. Només en els últims 20 anys hi ha hagut cinc salts.
Les possibilitats que hi hagi més pandèmies han augmentat
Conclusió?
Que som rucs, si no ens adonem que això s’accelera per haver creat condicions mediambientals favorables per a les pandèmies.
Aleshores, haurem de començar a aprendre a viure amb el Covid?
Sí, i també estar més preparats pel que és inesperat, sigui en forma de bacteri, de virus o de fenomen atmosfèric. Quan la pandèmia conclogui, haurem de tenir la capacitat per contrarestar-ne els efectes i no sentir-nos tan despullats com fa dos anys. De moment, no la tenim. De fet, els ministeris de moltes comunitats autònomes comencen a fer propostes i estudis per preparar-se i obtenir més capacitat de control. Ara bé, seria bo tenir un pla de preparació pandèmica, tot i que em penso que la UE ens ho exigirà.
Enfortir-se també vol dir invertir en la sanitat pública. Però, per què està en risc el sistema que precisament ens ha de protegir d’aquesta incertesa?
El sector públic està en una situació vulnerable perquè dedica gairebé tota l’atenció a la Covid, i deixa d’atendre tot el que no ho és. Totes les malalties que no són Covid, no s’aturen: els càncers, les malalties circulatòries, les de fetge, etc. De fet, hi ha un estudi del Regne Unit que mostra com una setmana de retard en una persona amb càncer augmenta 3,2% el risc de mortalitat. I rumiem: fa dos anys que vivim en pandèmia. Tindrà un impacte. Lògicament, les classes amb recursos se’n van a un segur privat perquè volen ser ateses. El sistema sanitari públic, però, es debilita i ara cal una inversió i una transformació important perquè pugui acollir malalts de Covid i malalts de no Covid. I que si en 5 anys esclata una pandèmia, tinguem marge per poder gestionar-la.
El sector públic està en una situació vulnerable perquè dedica gairebé tota l’atenció a la Covid
Podem dir que anem cap a una sanitat privada de rics i una altra de pública per a pobres?
Si no actuem com et deia abans, sí. És el que Beatriz Lopez-Valcárcel anomena la ‘latinamericanització de la sanitat espanyola’. És prou encertat. Els qui hem treballat a Llatinoamèrica ho hem constatat.
Creiem que la millor estratègia econòmica és conviure amb el virus?
Això se sobreentén quan es parla de ‘gripalització’, el fet que sigui la ciutadania qui entengui que ha de ser ella qui assumeixi la responsabilitat de gestionar la malaltia, com si fos una grip suau. Però és prematur encara esmentar que la ciutadania és a qui li toca responsabilitzar-se totalment de la covid. D’aquesta manera, les administracions ja es poden dedicar a una altra cosa i no estar pensant cada dia amb la covid. Això està bé dir-ho abans d’una onada, però és prematur dir ‘ara us toca a vosaltres fer-vos càrrec’.
És banalitzar la malaltia?
Sí, i quan més es banalitza la covid com una malaltia no greu, més s’afirma la idea que ‘no importa que t’infectis’. I és perillós perquè clínicament no podem preveure qui tindrà la malaltia amb un quadre suau i qui amb un de greu. És evident que mor gent per infectar-se d’ Òmicron i que aquesta variant no és inofensiva. El que és important és assenyalar que no es pot preveure si ho passaràs bé o malament. A més a més, cal dir que quan banalitzes el virus, convides a una relaxació de les mesures de protecció, posant en risc als no vacunats, als immunodeprimits i a tots els nens que no estan vacunats. I estem parlant de molts milions de persones. Necessitem mesures per part de les autoritats: facilitar la compra de mascaretes, fer testos gratuïtament, etc.
Sabem que les vacunes són efectives. Però, el plantejament de vacunar-se quatre o cinc vegades, no pot esdevenir contraproduent?
Estratègicament, no és realista seguir amb quatre, cinc o més vacunes. Ara estem amb la quarta dosis per als immunodeprimits, i està bé perquè són persones vulnerables, sense defenses davant el virus. De fet, quan aparegui l’antiviral, ells han de ser els primers a rebre’l. Ara hauríem de tenir aquest debat, ara el podem planificar amb temps, saber qui ha de ser el primer a rebre l’antiviral.
I sobre les vacunes?
Subestimem les diferents capes de protecció que desencadenen una infecció natural o una vacuna, perquè no només hi ha els anticossos. Després tenim una mena de segona cavalleria, com la immunitat cel·lular, que es posa en marxa. De fet, hi ha estudis que demostren que actua i aconsegueix contraatacar moltes infeccions. Avui dia, diverses universitats i farmacèutiques treballen per crear una vacuna multivariant i esterilitzant que sigui un escut contra la infecció i que a més a més, no emmalalteixis un cop t’infectis.
En un article assenyalava que les pandèmies no s’acaben de cop. Però, en una societat de les presses i de la urgència, sembla difícil comprendre que tot té el seu ritme. Els nostres desitjos van sempre dues passes endavant.
Sí, és cert. Tots estem programats per viure en una normalitat perquè és on ens sentim confortables i segurs. I cal aquest desig de normalitat per construir la vida. Però, en una pandèmia, el fet de voler tornar ràpidament a la normalitat juga en contra. Es compren que les persones ho vulguin, però les autoritats no deuen tenir urgència de tornar-hi a un context normal, sinó que deuen basar-se en el coneixement que els adverteix que les pandèmies no s’acaben de cop. I quan arribi el moment de considerar la fase endèmica del virus, també caldrà explicar que no serà meravellós i que podran haver brots i haurem de controlar-los. Encara, però, és prematur saber el comportament d’aquest virus en estat endèmic. Esperem que sigui com els altres virus.
En una pandèmia, el fet de voler tornar ràpidament a la normalitat juga en contra
Creu que hi ha una falta de perspectiva en considerar que la pandèmia ens afecta a tots?
Sí, però el ciutadà no té molt a dir sobre com s’ha de vacunar a tota la terra, ja que és una qüestió geopolítica. A Espanya, penso que hi ha una comprensió col·lectiva major que en altres països i que hi ha hagut una interiorització sobre que calia vacunar-se col·lectivament. Si fos com a altres països, les onades s’haurien disparat i moltes més persones haurien mort, i ens trobaríem amb un escenari de dipòsits plens i hospitals saturats. És una sort haver arribat a la sisena onada amb tantes persones vacunades.
Hi haurà més onades?
Sí, perquè mentre parlem, el virus busca noves mutacions per atzar i les reprodueix automàticament fins que encerta i diu: ‘aquí m’agafo perquè infecto millor’. I aleshores comença a replicar. Per tant, no podem descartar-ne més. Per això hem d’aprendre entre onada i onada i preparar-nos davant les imprevisibilitats futures.
Finalment i per concloure, podem dir que hi ha un punt d’inflexió amb la irrupció de la Covid en les nostres societats?
Sí. El virus és un símptoma, com el d’una malaltia. La causa és el maltractament del planeta, i aquesta és la nostra culpa. Si no l’haguéssim maltractat, molts virus no haurien saltat. Però com hem destrossat l’hàbitat natural dels animals que porten virus, hem creat un hàbitat adequat pels virus en un món interconnectat.