Just Deploy It!

Autor: Xavier Pujol Gebellí

  • Diagnòstic precoç i tractament personalitzat, claus en l’esclerosi múltiple

    Com més aviat, millor, aquesta és la idea. Com amb tantes altres malalties, el diagnòstic precoç és essencial per a combatre els efectes de l’esclerosi múltiple, una patologia encara d’origen incert i que no té cura coneguda. El seu diagnòstic és, a hores d’ara, precís i d’un temps ençà, relativament ràpid. Si fa un temps es podia arribar a trigar entre sis i vuit anys des de l’aparició dels primers símptomes i la confirmació del diagnòstic, actualment es parla de mesos o fins i tot de setmanes. La irrupció de tècniques d’imatge, especialment la ressonància magnètica nuclear, ha canviat el paisatge.

    També hi ha contribuït una nova generació de fàrmacs que permet un millor control dels símptomes, sobretot els inflamatoris, que acompanyen la història natural del malalt, tècniques de rehabilitació cada vegada més acurades i un suport emocional imprescindible per a una malaltia que no té cura i que acompanyarà el malalt tota la seva vida. El que es busca, mentre no aparegui una solució definitiva, és guanyar qualitat de vida i durant molt més de temps.

    El problema, però, és que l’esclerosi múltiple continua sent una malaltia amb més ombres que llums. Avui en dia segueix sense saber-se amb certesa quin és el seu veritable origen, encara que la teoria que hi ha una base immunològica sembla consolidada. El tractament a seguir, d’altra banda, no permet encara parlar de remissió total. S’ha aconseguit, això sí, frenar l’impacte dels brots de la malaltia, deguts a un procés inflamatori per al qual ja hi ha bones alternatives. Però no tant per al procés degeneratiu, que és el que de fet pot acabar desembocant en la discapacitat del malalt. Si el control de la inflamació és la cara, el procés degeneratiu encara és la creu.

    L’esclerosi múltiple és una malaltia amb una incidència notable que tendeix a l’alça. A Espanya, s’ha passat en poc més de 15 anys de 50 casos diagnosticats per cada 100.000 habitants, als poc més de 100 actuals. Això fa que constin com a diagnosticades prop de 50.000 persones. A Europa, especialment als països nòrdics, se superen els 300 casos per cada 100.000 habitants, aspecte que suggereix l’existència de factors ambientals en el seu origen. En particular, s’especula que un dèficit de vitamina D que, a més de jugar un paper central en el metabolisme del calci, exerceix un important rol en el sistema immunològic, podria estar en l’origen de la malaltia. De fet, ara mateix es considera que es tracta d’una malaltia autoimmune, és a dir, que per algun motiu, el sistema de defenses del cos ataca les seves pròpies cèl·lules. En aquest cas, les neurones.

    Més dones que homes

    El retrat robot de l’esclerosi múltiple es correspon amb el d’una dona jove, de 25 a 35 anys (hi ha 4 dones per cada home) que debuta habitualment amb neuritis òptica (inflamació del nervi òptic), formigueig o fins i tot paràlisi a les cames (a causa de la inflamació d’alguna zona de la medul·la espinal) o diplopia (visió doble per inflamació del tronc encefàlic). Aquests símptomes poden ser molt més variats, ja que depenen de l’àrea del sistema nerviós central afectada.

    La inflamació, coneguda col·loquialment com a brots de la malaltia, pot tenir una durada i intensitat extraordinàriament variades. No obstant això, aquesta és la part del tractament que ara mateix es controla millor, explicar Xavier Montalbán, director del CEMCAT. L’arribada de l’interferó beta i les seves variants, a mitjans dels noranta, va permetre començar a controlar els brots. Avui se segueixen administrant juntament amb anticossos monoclonals i una plèiade de molècules, ja comercialitzades o en fase d’assaig clínic, que aconsegueixen disminuir el temps i la intensitat del procés inflamatori. Aquests mateixos fàrmacs es prescriuen com a teràpia preventiva. I el seu èxit és tal que ja es pot parlar d’amplis períodes lliures de malaltia. És a dir, sense noves manifestacions clíniques de l’esclerosi.

    Una altra cosa és el control del procés neurodegeneratiu, l’altra cara de la malaltia. Per algun motiu, les neurones perden la seva capa protectora de mielina deixant l’axó al descobert, el qual es veu també danyat. És com si els nervis quedessin sense protecció.

    Com a conseqüència, el senyal nerviós deixa de circular i la musculatura de les zones afectades no respon a les ordres del cervell. El procés degeneratiu acabarà provocant la gradual prostració del malalt encara que, per sort, el major control del procés inflamatori, associat al degeneratiu en les fases inicials i després dissociat, ha aconseguit endarrerir de manera clara la discapacitat total.

    Control integral

    Els fàrmacs, ara ja amb formulacions orals, juntament amb teràpies complementàries, han aconseguit millorar notablement la qualitat de vida dels pacients amb esclerosi múltiple. El cas és que el diagnòstic de la malaltia té un efecte devastador en el pacient. D’aquí que insisteixi en la necessitat de complementar el tractament farmacològic amb altres instruments terapèutics.

    El CEMCAT és un dels centres que aporta aquests complements. En essència, suport psicològic i neuropsicològic, teràpies ocupacionals, fisioteràpia, rehabilitació musculoesquelètica i cognitiva i entrenament per a la vida diària. La seva experiència, a poc a poc, es va incorporant a d’altres centres i hospitals.

    Entre les aportacions d’aquest centre destaca la reproducció d’un apartament dotat d’adaptacions que tenen com a objectiu disminuir l’esforç del pacient, facilitar la seva mobilitat i procurar la seva independència. Mobiliari de cuina regulable automàticament, tauletes informàtiques per a la gestió de les principals tasques de la llar (des d’encendre el llum o obrir una porta, fins a activar una alarma), a braços articulats i modificacions ergonòmiques, configuren un espai en el qual el pacient pot desenvolupar-se amb certa comoditat.

  • Prendre píndoles de placenta «no és una bona idea»

    «No és una bona idea». Amb aquesta rotunditat ve a resumir el que diu un extens article publicat a la revista American Journal of Obstetrics and Ginecolgy la pràctica de l’anomenada placentofàgia humana. O, el que ve a ser el mateix, consumir, en qualsevol de les formes possibles, algun tipus de preparat a partir de placentes humanes. L’article, que respon a la fórmula de revisió científica, desaconsella el seu consum per no tenir garanties de seguretat alimentària. Tampoc no aporta, segons es desprèn de la seva lectura, cap benefici rellevant als seus consumidors, sobretot dones que han parit de fa poc temps. Un segon estudi, elaborat per la New York University, conclou que les mares que es mengen les seves placentes no mostren cap canvi significatiu ni en el seu estat general de salut, nivells d’energia, nivells hormonals o en la llet materna si es compara amb placebo.

    No hi ha xifres ni estadístiques fiables sobre si la placentofàgia és un fenomen estès socialment o fins quina mesura. Però sí que hi ha la percepció que alguna cosa s’està movent a favor de la seva promoció i comercialització. Fins ara, la ingesta de la mateixa placenta després de donar a llum es considerava un acte anecdòtic i poc freqüent, associat sempre a tendències molt concretes del pensament naturalista. Això entre humans, és clar, perquè al món animal la placentofàgia és un fenomen comú.

    Però aquesta tendència, probablement per la bona acollida de campanyes publicitàries, sembla haver crescut. Al mateix temps, han proliferat empreses, de major o menor grandària, amb pràctiques més artesanals o clarament industrials, que centren la seva activitat comercial a l’elaboració de preparats en forma de píndoles, infusions o altres fórmules a partir de placentes humanes. L’exemple més cridaner, i més potent mediàticament, és el de Kim Kardashian i la seva germana, que no només donen publicitat a la ingesta de les seves pròpies placentes, sinó que han impulsat una companyia amb l’objectiu de tractar i elaborar diferents preparats de placenta.

    Òrgan d’un sol ús

    Menjar-se la placenta, com dèiem, és un acte comú en el món animal, òbviament entre els mamífers. Com és sabut, la placenta és un òrgan que creix al mateix temps que el fetus. La seva funció és, precisament, contribuir a la seva nutrició, però també donar cabuda a les deixalles que el mateix fetus va generant durant el seu desenvolupament intrauterí.

    En el moment de donar a llum, la mare expulsa fetus i placenta. Entre els animals, el comú és que la mare netegi la seva cria i, de forma quasi instintiva, es mengi la seva pròpia placenta. En determinades cultures humanes, aquesta pràctica també està documentada. En estudis amb animals s’ha vist que menjar la placenta juntament amb el líquid amniòtic contribueix a esmorteir el dolor de part, fet que s’atribueix a l’efecte analgèsic de factors que actuen de forma similar a la morfina.

    Imatge d’una placenta / Beth Bernier – Pixabay

    Avui la pràctica ha ressorgit de la mà de la cultura naturista. L’interès creixent pels productes d’origen natural, la defensa de dietes alimentàries que abominen del consum d’aliments processats o ultraprocessats, o la cada vegada major tendència a prescindir de solucions artificioses que governin les seves vides, han influït, segons els experts, a l’auge de la placentofàgia.

    Més enllà de les motivacions, l’article acabat de publicar, se centra en si la pràctica de placentofàgia reuneix suficients garanties de seguretat. En aquest sentit, els investigadors lamenten la pràctica inexistència d’estudis científics sòlids sobre els beneficis de la ingesta de placentes. En la mateixa línia, en el seu treball de revisió de literatura científica alerten de la gran proliferació, especialment a través de les xarxes socials, de «literatura pseudocientífica», suposats estudis sense els deguts avals acadèmics i fins i tot una mena de «fake news» que donen per certs fets que en absolut ho són, diuen els investigadors.

    Qüestions de seguretat

    La principal qüestió, però, és la resposta que donen els investigadors als aspectes relatius a la seguretat. De les mateixes placentes, d’una banda, i dels processos d’elaboració dels diferents preparats que es comercialitzen, de l’altra.

    Sobre el primer aspecte, els científics recorden que la placenta, per la seva pròpia naturalesa, recull les deixalles que es van generant durant la gestació. D’aquests residus, una part, adverteixen, són nocius i una altra clarament tòxics. Encara que sigui a títol anecdòtic, els investigadors recorden que s’han donat casos d’intoxicacions i, fins i tot, s’ha reconegut una mort deguda al consum de píndoles de placenta. En aquest cas, que va saltar als mitjans de comunicació recentment pel seu impacte mèdic i jurídic, es va reconèixer davant els tribunals que un lot de píndoles estaven contaminades. I que la contaminació tenia el seu origen en una greu malaltia sanguínia que patia la mare donant de la placenta que no va ser tinguda en compte en preparar el compost.

    Precisament, aquesta manca de control centra l’últim gran paquet de crítiques dels experts. Argumenten que, en general, no hi ha controls analítics de cap tipus sobre la placenta, la matèria primera. L’absència de control és lògica, asseguren. Entre altres raons, perquè mèdicament es considera un producte de rebuig. Només en casos molt concrets, associats a l’estat de salut de la donant, es fa un seguiment analític de la placenta per la probable presència de tòxics acumulats. La resta, que és la gran majoria, quedarien fora de control.

    En aquesta línia, si es pretén aprofitar la placenta pel seu suposat benefici nutritiu, si el procés de transformació és artesanal, per exemple per dessecació per a elaborar infusions, no està assegurat ni el procés en si mateix ni el producte final. Pel que fa a l’elaboració «industrial», els experts tampoc adverteixen ni certificacions de qualitat ni de bon tros de seguretat alimentària.

    Pel que fa als beneficis atribuïts a les píndoles de placenta, els experts lamenten igualment la manca d’estudis científics que ho corroborin. I sobre l’argument que els humans, com mamífers que som, hauríem de rebre els mateixos beneficis que moltes altres espècies animals, la resposta és rotunda: la capacitat immunològica i del sistema digestiu dels humans, com a fruit de l’evolució, difereix substancialment de la resta de mamífers.

  • Els ciutadans europeus aproven la manipulació genètica en cas de malaltia

    Hi ha preguntes que des del punt de vista ètic i moral acostumen a generar divisió. I acostuma a passar que justament per la diversitat d’opinions que es plantegen, l’opció més conservadora és la que s’acaba imposant. La manipulació genètica, i molt especialment si el que es manipula són humans, és un d’aquests casos. En contra sempre ha tingut almenys dos elements: la dificultosa predictibilitat de les tècniques de manipulació, és a dir, fins a quin punt s’aconseguirien els resultats perseguits; i al servei de quins interessos s’aplicarien. Les posicions religioses i morals de defensors i detractors han acabat sempre influint en el debat.

    Però les coses han canviat. I de manera molt important, probablement decisiva, des de 2013, l’any en què es varen fer públics els resultats obtinguts amb la tècnica CRISPR/CAS9 d’edició genètica. Des d’aleshores, a banda de què en els laboratoris de genètica del món sencer s’ha millorat el seu coneixement i s’ha generalitzat el seu ús, el debat s’ha reobert des d’una nova perspectiva. En essència, la modificació d’un gen passava a ser una activitat relativament simple i a l’abast de pràcticament tothom.

    Dit d’una altra manera, manipular genèticament un organisme viu, fóra vegetal o fóra animal per fer-li expressar unes característiques diferents de les originals, deixava de ser exclusiva d’uns pocs laboratoris. La tècnica, a nivell popular, es ve a definir com unes tisores genètiques que permeten tallar per un punt molt precís qualsevol gen, i enganxar-hi, si interessa, una altra fracció. També se’n parla com si fos un editor de text, que et permet modificar una paraula o un fragment de text. Hi ha qui la defineix, fins i tot, com a cirurgia genètica, ja que permet intervenir sobre un gen i la seva funció amb «precisió quirúrgica».

    Enquesta europea

    Ateses les enormes possibilitats que aquesta i altres tècniques poden possibilitar en un futur no massa llunyà, sobretot en l’àmbit biomèdic, s’han obert múltiples debats i s’han establert alguns consensos científics que s’han traduït en normes d’obligat compliment, com les de no alterar les línies germinals ni tampoc els trets físics o d’altra mena que es puguin transmetre de generació en generació.

    És en aquest context que un equip internacional liderat per George Gaskell, director de l’Institut de Metodologia de l’Escola d’Economia de Londres, va posar en marxa el projecte Neuroenhancement and Responsible Research and Innovation. Fruit d’aquest treball és la publicació recent de l’article Public views on gene editing and its uses a la revista Nature Biotechnology. Gema Revuelta, directora del Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat (CCS) de la Universitat Pompeu Fabra, n’és coautora.

    De forma resumida, el treball es basa en una enquesta en línia que plantejava situacions hipotètiques en què es podrien aplicar tècniques d’edició genètica. En concret, es presentaven dos usos possibles: per curar malalties (edició genètica terapèutica) o per millorar les capacitats cognitives com ara la memòria o la rapidesa d’aprenentatge (edició genètica per a la neuromillora). La resposta, majoritàriament, fins prop del 75%, aposta per la primera opció. En la investigació s’han analitzat més d’11.700 enquestes procedents de deu països diferents: Alemanya, Àustria, Dinamarca, Espanya, Estats Units, Hongria, Islàndia, Itàlia, Països Baixos, Portugal i el Regne Unit. Aproximadament, unes 1.000 persones per país.

    És a dir, si del que es tracta és d’aplicar una teràpia en què sigui convenient fer alguna modificació genètica per a curar malalties greus, els ciutadans europeus hi estarien majoritàriament a favor més enllà de consideracions religioses, ètiques o morals.

    Entre les moltes possibilitats que s’atribueixen a les tècniques d’edició genètica hi ha les d’intervenir en malalties d’origen genètic com el càncer o moltes de les malalties minoritàries que a hores d’ara no tenen tractament. En totes elles, si fa o no fa, el mecanisme vindria a ser equivalent: restaurar un gen mutat, que és el que desencadena la malaltia. S’accepta, en aquest sentit, que si un gen anòmal es pogués substituir per la seva versió correcta, la malaltia hauria de remetre.

    L’enquesta mostra, d’altra banda, que si aquestes tècniques s’apliquessin per a la neuromillora de l’individu, no serien tan ben acceptades. I si aquestes millores s’intentessin en la fase pre-natal, encara menys. Els resultats cauen fins al 26% dels que considerarien positiva aquesta opció i fins a l’11% si es practica abans del naixement. El rebuig a aquesta pràctica es basaria en el fet que allò que es voldria millorar, com ara la memòria, la capacitat d’aprenentatge o d’altres trets que tenen més a veure amb les capacitats de cadascú o amb la seva conducta, no necessàriament són malalties.

    Possibilitats reals

    Segons diu Gema Revuelta, l’enquesta té com a finalitat «escoltar l’opinió de la societat en la presa de decisions sobre el futur de les tecnologies, especialment en les que són tan prometedores com l’edició genètica».

    Així doncs, el problema no és tant la tecnologia pròpiament dita com els usos que se’n faci. Una altra cosa és que la tecnologia sigui ja prou madura. L’edició genètica té amb prou feina quatre anys de vida. Se’n saben les possibilitats, que són moltíssimes, però no quan estarà a punt ni quines coses podrà fer i quines no.

    Per exemple, no se sap si la restauració d’un gen anòmal serà suficient per a revertir una malaltia. Cal tenir present que moltes de les malalties que coneixem depenen de múltiples gens mutats i que per a una gran majoria es desconeix quin és el que inicia el procés. Només un exemple: en una mostra de teixit cancerigen es poden trobar centenars de gens mutats. Se sap que actuant sobre un o altre es poden aconseguir millores, però potser caldria intervenir sobre tots o sobre els iniciadors dels tumors. I d’aquests se’n coneixen pocs. I així amb moltes altres patologies.

  • Els gens més populars de la biomedicina són els més estudiats

    No saps com ni ben bé perquè i, de cop i volta, alguna cosa es posa de moda. Una dieta, un estil de vestir, un costum, una sèrie a televisió, un objecte. Les raons sovint són indesxifrables, per bé que algú sempre hi acaba trobant un motiu. En ciència, encara que pugui semblar el contrari, ve a passar una cosa semblant. La diferència és que la raó que ho explica té més connexions amb la realitat. I també en medicina.

    De cop i volta, si més no aparentment, creix l’interès per una malaltia. I, des que la genètica ha entrat en la modernitat, l’estudi d’un gen concret passa a rebre tota l’atenció del món. En realitat, el que passa no és que un gen es posi de moda, sinó que una troballa específica fa que es disparin els estudis sobre aquell tema i que investigadors d’arreu s’hi posin. En aquest sentit, la comunitat científica es comporta talment com si seguís la moda.

    Aquest plantejament, d’entrada trivial, va trobar el seu complement ideal ara fa uns tres anys en un estudiant de nom Peter Kerpedjiev. Aleshores, completava la seva formació post-doctoral com a bioinformàtic a la Universitat de Harvard i buscava, segons explica ell mateix, un tema interessant per a una «conversa intel·ligent» sobre genètica. I va ser buscant la resposta adient que se li va acudir la pregunta ideal: Quins són els gens més estudiats de la història i per què?

    Tres anys més tard, i gràcies a una col·laboració amb la revista Nature, Kerpedjiev acaba de publicar la llista dels 10 gens més citats per altres autors en treballs de recerca publicats a les grans revistes científiques del món. Alguns d’aquests gens, explica, fan el mateix recorregut que un objecte de moda. I tots tenen a veure amb malalties que, d’una manera o altra, han marcat les tendències de recerca a tot el món.

    Pocs entre molts

    La primera cosa que es constata en el treball de l’investigador de Harvard és que, en realitat, hi ha molt pocs gens que es coneguin en profunditat. De fet, dels aproximadament 20.000 gens associats a proteïnes que es calcula que componen el genoma humà, poc més d’un centenar representen gairebé el 30% de tots els que «s’han publicat» els darrers anys en alguna revista científica d’impacte. I d’aquesta centena, potser amb vint en tindríem prou per explicar les grans tendències de recerca en biomedicina i salut pública. De la resta, i això vol dir molts milers, amb prou feina se sap res més que un nom format per lletres i números.

    De tots ells, el número 1, i amb molta diferència, és el gen p53, conegut també com el «guardià del genoma». Forma part de la família dels gens coneguts com a supressors de tumors. Aquest gen està mutat en més de la meitat dels tumors humans, fet que fa que moltes de les teràpies contra el càncer estiguin fonamentades en fàrmacs que mirin de desactivar la seva funció. En el moment de la publicació de l’article de Kerpedjiev, acumulava 8.479 cites, és a dir, referències en altres articles científics. En els tres anys que ha durat el seu estudi, el nombre de cites s’ha incrementat en més de 2.000.

    El segon, a gairebé 3.000 cites de distància, és el gen TNF, associat inicialment a la necrosi (mort de teixits) provocada per tumors i, molt més recentment, a malalties inflamatòries. La dada denota l’interès de la comunitat biomèdica per aquestes malalties, moltes de les quals s’associen a l’envelliment. I el tercer, amb 4.600 cites, és l’EGFR, un receptor de membrana cel·lular associat a un factor de creixement. Per entendre’ns, és una proteïna situada a la cara externa de la membrana de la cèl·lula que, quan està mutada, genera resistència a molts dels fàrmacs que es donen per lluitar contra el càncer.

    Els gens que segueixen, ja a una certa distància, s’allunyen del camp d’estudi de l’oncologia. Tenen a veure amb la formació de vasos sanguinis (gen VEGFA) i de gran interès en malalties cardiovasculars; la formació de colesterol (gen APOE); o el desenvolupament del sistema immunitari (Interleuquina 6).

    En la posició 7, i amb més de 3.500 cites, hi ha el que podríem anomenar el gen «més català», el TGF beta. Aquest gen té a veure amb el control de la proliferació cel·lular, un dels trets característics de les cèl·lules tumorals. Per què el més català? Doncs perquè l’investigador Joan Massagué, director de l’Institut Sloan Kettering de Nova York, un dels més influents del món en recerca oncològica, ha fonamentat bona part de la seva carrera en el seu estudi. Cal tenir en compte que Massagué és un dels investigadors més citats del món en Biomedicina i que aquesta posició l’ha assolit gràcies a aquest gen.

    Uns tant i altres tan poc

    I això que dèiem de les modes. Fins a l’any 1985, més del 10% dels estudis en genètica miraven d’entendre els mecanismes de l’hemoglobina, la molècula que dóna el color vermell a la sang i que és l’encarregada de transportar l’oxigen. I durant un temps, just a partir d’aquesta data, els gens més buscats varen ser els que tenien a veure alguna cosa amb la sida. Òbviament, se segueix estudiant en tots dos camps, però amb molta menys intensitat pel que fa a l’estudi dels seus gens.

    En tot cas, la llista elaborada per Kerpedjiev denota com des d’algunes instàncies es pot afavorir o no la lluita contra determinades malalties, a les que acaba posant de moda entre els científics. Amb diferència, els gens més estudiats estan relacionats amb el càncer. I el motiu no és cap altra que l’enorme impuls econòmic que es va donar a aquests estudis a principis de la dècada de 1970 quan l’aleshores president Richard Nixon va proclamar que amb 10 anys s’havia de curar la malaltia.

    Respecte d’altres malalties, com les cardiovasculars, metabòliques o infeccioses, la indústria hi té molt a dir. La llegenda diu que les grans companyies farmacèutiques multinacionals són les responsables de l’impuls de la seva recerca genètica per una consideració de mal pair: en determinats cercles, aquestes patologies, juntament amb el càncer, se les anomenava «les malalties rendibles» pel volum de negoci que generaven.

    A l’altre extrem, tant des del punt de vista genètic com econòmic, hi ha els més de cinc milers de malalties minoritàries. Moltes d’elles esperen que algun dia es trobi el seu gen i com combatre els seus efectes quan està mutat. Per sort, cada vegada hi ha més estudis en aquesta direcció.

  • Noves orientacions per a la hipertensió

    Els canvis, a primer cop d’ull, poder semblar irrellevants, però tenint en compte les conseqüències sobre els pacients i sobre el sistema de salut, no ho són gens. Si no canvia res, i tot apunta en aquesta direcció, en els pròxims mesos viurem una allau de recomanacions de salut que ens vindran a dir que hem de reconduir els nostres hàbits per a controlar molt millor la tensió arterial. El canvi més significatiu vindrà de la màxima recomanable per a totes les edats, ara situada entorn dels 140 mm de mercuri de pressió sistòlica i 90 mm de mercuri per a la diastòlica. Les noves mesures es situaran a partir d’ara en els 130/80.

    Qui promou aquest canvi és una organització aparentment allunyada del nostre sistema de salut. Es tracta de l’American Heart Association (AHA), considerada per molts com l’organització més influent del món en salut cardiovascular. L’entitat, que va ser dirigida durant uns anys pel català Valentí Fuster, va ser la primera que de forma oberta va denunciar el tabaquisme com a problema sanitari i la que va impulsar, amb l’acord del govern dels Estats Units, les primeres grans campanyes per erradicar el fum dels centres de treball, primer, i de locals d’oci, bars i restaurants, poc després. Com és sabut, poc temps després aquestes prohibicions arribarien a Europa. La campanya va ser recolzada per múltiples consells de salut que avui s’han consolidat plenament.

    Ara és la mateixa organització la que planteja un canvi d’estratègia sobre les polítiques sanitàries preventives en salut cardiovascular i ha triat el control de la tensió arterial com a punt més visible de la seva demanda. La hipertensió, que s’expressa com a símptoma o com alteració patològica en diverses malalties, s’associa de forma directa amb risc d’accidents cardiovasculars greus. L’infart de miocardi i els ictus cerebrals formen part de la llista.

    Noves guies

    Les noves guies d’hipertensió han estat formulades conjuntament per l’AHA i l’American College of Cardiology. En la seva elaboració hi han participat diverses universitats nord-americanes i, en conjunt, es remeten a estudis publicats als Estats Units aquests darrers anys. Segons els seus càlculs, el nombre de persones que a partir d’ara seran diagnosticades amb hipertensió abans dels 45 anys triplicaran els actuals en el cas dels homes, i es duplicaran en el cas de les dones. En el cas americà, això suposa incorporar 30 milions de persones a la llista dels hipertensos. Del total, però, estimen que només entre el 25% i el 30% necessitaran medicació suplementària o revisar el tractament actual.

    Per a la resta, assenyalen que modificant els hàbits de salut pot ser suficient per aconseguir l’objectiu desitjat, que no és altre que reduir l’altíssima mortalitat deguda als accidents vasculars. Tot i que als Estats Units són més altes, no són gaire diferents a Europa ni a Catalunya. Les malalties cardiovasculars són a casa nostra una de les principals causes de mort prevenibles.

    Els nous criteris són ja d’aplicació als Estats Units des de fa una setmana i és més que probable que durant els pròxims mesos s’estenguin a altres països, Europa inclosa.

    L’origen cal buscar-lo en els resultats d’un estudi publicat a finals de 2015 per lar evista New England Journal of Medicine. En aquell treball, de caràcter epidemiològic, els autors remarcaven els beneficis que suposaria per a la població general reduir la seva tensió arterial fins als 130/80 mil·límetres de mercuri o fins i tot per sota. L’estudi havia seguit més de 9.300 hipertensos durant gairebé 3 anys i mig. Varen detectar un 26% menys de morts entre qui es mantenia entorn dels 120 de màxima i un 38% menys d’atacs de cor. Altres estudis publicats entorn de les mateixes dates corroboraven els resultats.

    Com seguir les orientacions?

    Les guies aprovades als Estats Units, i que de ben segur que arribaran a Europa, han aixecat polèmica. D’entrada perquè passen a considerar pacients de risc a un conjunt de població que fins ara es podien considerar lliures de malaltia, això és, fins a una quarta part del total dels adults. En segon lloc, perquè encara és oberta la discussió de si la tensió arterial és o no un bon indicador de risc cardiovascular, especialment en la frontera del 130 o 140 mm de màxima.

    Els detractors de l’estudi, i per tant, de les noves guies, argumenten que la mesura de la tensió arterial és «molt volàtil». Hi influeixen tants factors, diuen, que difícilment pot predir què passarà a uns quants anys vista. Per exemple, hi pot tenir a veure si s’ha fet o no exercici, el que hem menjat, una situació d’estrès, si les nostres condicions ambientals han canviat… Sovint, la simple visita al metge pot alterar els resultats.

    Tot plegat és veritat, però també ho és que mantenir durant un temps perllongat una situació d’hipertensió s’associa sense cap mena de dubte al risc d’accidents vasculars, rebaten les noves guies.

    Davant d’això la recomanació no és pas prescriure medicació, almenys d’entrada. Per a la gran majoria de persones que habitualment ultrapassen aquestes xifres, la primera indicació continua sent practicar un exercici físic moderat però regular, mantenir una dieta sana i, en general seguir hàbits saludables en què quedin exclosos riscos evitables com el tabaquisme o l’alcohol en quantitats excessives.

    Iniciar tractament farmacèutic sense necessitat, segons les guies, pot arribar a ser contraproduent pels efectes secundaris de la medicació. Per a persones grans o que s’estiguin tractant altres patologies, la guia recomana tenir en compte els medicaments que puguin tenir prescrits per ajustar millor les dosis. Alguns fàrmacs per a combatre el dolor crònic, per exemple, mantenen alta la tensió i multipliquen, en conseqüència, el risc de patologia vascular. En aquests casos, acaben, cal individualitzar el seguiment del malalt per a reduir tant com sigui possible la seva hipertensió.

  • Combatre la metàstasi

    En la lluita contra el càncer, sigui quina sigui la seva variant o origen, hi ha un moment que indefectiblement marca un punt d’inflexió. És quan el tumor original, el primer que es detecta, escapa del seu confinament i propicia l’aparició de tumors secundaris en òrgans i teixits distants i aparentment sense connexió amb el primari. És el que coneixem com a metàstasi, un fenomen que encén totes les alarmes. Ho fa, òbviament, en el pacient i el seu entorn més immediat, però també en l’equip d’especialistes que se’n fan càrrec. Pel primer, perquè significa que la malaltia avança i el seu control es fa cada vegada més dificultós; pels segons, perquè han de posar en marxa estratègies clíniques, sovint més agressives, que frenin la progressió de la malaltia.

    El com i el perquè de les metàstasis, conegudes des que es coneix el càncer, han estat llargament discutits, però no ha estat fins pels volts de l’any 2000, que els investigadors han tingut les eines adequades per a començar-les a abordar amb una certa eficàcia i amb tractaments que vagin més enllà de l’extirpació quirúrgica, la quimioteràpia convencional i la radiació. Va ser en aquells anys quan un grup de pioners, entre els quals destaca internacionalment Joan Massagué, avui director al Memorial Sloan Ketering Cancer Institute de Nova York, que comença a descriure les claus genètiques que marquen l’origen i desenvolupament de les metàstasis.

    Avui, Roger Gomis, enrolat a l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) de Barcelona, i seguint el padrinatge intel·lectual de Massagué, ha fet un pas endavant en la mateixa línia argumental assegurant que hi ha marcadors genètics que informen de quines malaltes de càncer de mama es podrien beneficiar d’un tractament preventiu de metàstasi. Gomis va rebre formació al laboratori novaiorquès de Massagué abans d’incorporar-se, fa anys, a l’IRB. Des de la distància, ambdós mantenen viva la relació.

    El que ha trobat Gomis, publicat fa unes setmanes a la revista The Lancet Oncology, una de les més seguides del món en recerca sobre càncer, té a veure amb un gen, anomenat MAF. L’absència d’aquest gen, o la seva presència amplificada, informa, segons la troballa, de si el tractament amb àcid zoledrònic, medicament habitual per al tractament de l’osteoporosi, ajuda o no a la prevenció de les metàstasis òssies derivades del càncer de mama.

    I la resposta és…

    Que sí. Hi ha un extens grup de malaltes que podrien rebre un benefici important d’aquest fàrmac en funció de la seva genètica. No només això. Aquestes malaltes, en el cas que tinguessin el marcador genètic, podrien rebre de forma precoç el tractament que es dóna quan les metàstasis òssies ja són visibles. En aquest moment, la quimioteràpia sol ser agressiva, amb importants efectes secundaris, i no sempre dóna el resultat desitjat. En un 4% dels casos, està reconegut que el tractament pot ser pitjor que la malaltia.

    El que aporta la troballa de Gomis, que ha coliderat la recerca amb Robert Coleman, de la Universitat de Sheffield, pot arribar a ser més rellevant del que aparenta en primera instància. D’entrada, perquè defineix un marcador amb implicacions directament relacionades amb decisions mèdiques. En metàstasis òssies derivades d’un càncer de mama és la primera vegada que passa. I cal tenir en compte que aquesta mena de metàstasis es donen en el 15-20% dels casos.

    La segona qüestió és quina mena de decisions mèdiques implica. N’hi ha dues de transcendents per l’evolució de la malaltia. Una: si bé està acceptat que l’àcid zoledrònic combinat amb la quimioteràpia pot ser positiu, ja que a més de combatre els tumors contribueix a prevenir la descalcificació dels ossos i a enfortir-los, ara es té un element objectiu si aquesta estratègia té sentit o no. I dues: s’està veient que si s’administra aquest mateix tractament un cop detectat el tumor primari a la mama, i no quan ja han aparegut les metàstasis, els resultats milloren notablement. Com a conseqüència, doncs, els oncòlegs disposen d’una nova eina diagnòstica per a decidir el millor tractament.

    Patent a la vista

    La derivada pràctica del treball de Gomis i tot el seu equip de col·laboradors és la confirmació, via assajos clínics independents, de què el seu descobriment no és un artefacte o una anècdota sinó un fet generalitzat. És a dir, que el marcador que han identificat té prou sentit per a generalitzar el seu ús en la pràctica clínica.

    Que això passi també té implicacions. La més notable, i que dóna continuïtat a la recerca, és la sol·licitud d’una patent a través de la qual es protegeixen els drets intel·lectuals i d’explotació d’un test diagnòstic que permet distingir entre malaltes susceptibles de rebre o no un tractament terapèutic, cosa que fins a la data no era possible de fer.

    I darrere d’aquest pas, un altre: com a fruit de la patent, el naixement d’una empresa de base tecnològica per a proveir d’aquesta tecnologia al món mèdic. L’empresa es diu Inbiomotion i surt com a una spin–off de l’IRB, és a dir, a partir d’investigadors del centre de recerca. És plenament operativa des de 2012 i el seu capital és bàsicament català.

  • Els ulls de la dislèxia

    Una de les característiques més conegudes dels que pateixen dislèxia és la seva dificultat per llegir. Aquesta dificultat pot ser més o menys manifesta, més severa o més moderada, però el cas és que, fins ara, ningú no ha estat capaç de trobar-ne una explicació convincent. Se sap que passa i se sap identificar i diagnosticar, però no se sap ben bé perquè passa.

    Fa només uns dies, investigadors de la Universitat de Rennes, a França, del seu laboratori de Física del Làser, donaven a conèixer els resultats d’un estudi que podria aclarir una part del mecanisme cerebral que regeix la dislèxia, alhora que oferir una nova eina diagnòstica basada en trets objectius i no subjectius com molt dels que hi ha ara.

    L’estudi, publicat a la revista Proceedings of the Royal Society, la institució científica britànica de més prestigi, proposa que la simetria dels ulls és un element clau per a entendre la dislèxia. Les observacions dels investigadors reforcen la teoria de què tothom té un ull dominant, de manera que la informació visual arriba a la retina de forma asimètrica. Serà al cervell quan aquesta informació es processi i s’interpreti adequadament. El mateix passa amb la lectura. Anant un pèl més enllà: els investigadors han verificat que aquells que llegeixen amb més facilitat presenten un patró de visió asimètrica, un ull mana sobre l’altre. En els dislèxics els ulls són simètrics.

    I ara què

    Les derivacions de la troballa són més rellevants del que podria semblar d’entrada. En efecte, no és l’observació d’un nou símptoma i prou. La simetria visual està directament vinculada a la lateralització cerebral, fenomen reconegut i estudiat des de fa anys, per bé que no prou comprés.

    D’entrada, ofereix la possibilitat futura de desenvolupar un mètode quantitatiu per a determinar la dislèxia i la seva severitat. És a dir, una eina diagnòstica que, de la mateixa manera que passa amb qualsevol analítica bioquímica, ofereix un valor, un número, que ajudi a decidir si hi ha malaltia i quin grau té. Ara per ara, mètodes diagnòstics d’aquesta mena.

    D’altra banda, planteja noves línies de recerca que vinculen directament la visió amb mecanismes cerebrals. Fins a la dècada de 1950, per a la majoria d’experts hi havia consens que dislèxia i problemes amb la visió estaven relacionats. Amb el temps, entre els científics es va imposar la idea que la malaltia tenia a veure amb un dèficit en els mecanismes cerebrals de processament de la informació. En aquest sentit, algunes teories apuntaven que la lateralitat del cervell és més feble entre els dislèxics que no pas entre els que pateixen el trastorn.

    Per una altra banda, són molts els investigadors que sostenen que la percepció visual és una de les funcions vinculades a la lateralitat, de manera que l’asimetria visual està implicada amb mecanismes neurològics igualment asimètrics. Dit d’una altra manera, allò que fa que determinades funcions s’expressin més en un dels hemisferis cerebrals que en l’altre, també afecta la visió, fent que un ull domini sobre l’altre. Així, doncs, la dislèxia podria venir d’una manca de lateralitat cerebral.

    Signatura biològica

    Els autors de la investigació, Guy Ropars i Albert Le Floch, ambdós experts en tecnologia làser, han mirat d’anar més enllà i han buscat en l’estructura de l’ull si hi havia alguna característica física o biològica que es pogués associar a l’asimetria dels ulls i a la dislèxia. I sembla que n’han trobat una a l’anomenat centroid Maxwell, un fenomen físic associat a l’agudesa visual.

    Els investigadors han pogut comprovar que les persones amb simetria visual, el centroid Maxwell dóna imatges circulars en tots dos ulls. En canvi, en persones amb visió asimètrica, l’ull dominant dóna una imatge circular mentre que l’ull més feble dóna una imatge el·líptica.

    Aquesta diferència, conclouen els científics, vindria a ser una mena de signatura biològica objectiva per a determinar si hi ha o no simetria visual. Per tant, seria un marcador per a confirmar o descartar la dislèxia.

    Queden moltes incògnites per desvetllar. La primera és confirmar que les dificultats lectores o d’aprenentatge per a la lectura, ambdues vinculades amb la dislèxia, té una correlació directa amb la manca d’asimetria, és a dir, que no només és un altre símptoma. L’altra, de caràcter més bàsic, és entendre com i perquè apareix aquesta disfunció. El quan sembla més clar. Diversos estudis suggereixen que aquestes diferències en la percepció visual, igual que la lateralitat cerebral, sorgeixen durant la fase de desenvolupament del cervell. Més enllà d’això, només se sap que hi ha alguns gens i alguns factors ambientals podrien tenir-hi una certa relació. Poca cosa més hi ha comprovada per a una afectació que s’estima que afecta entre el 5% i el 10% de la població, és a dir, de 350.000 a 750.000 persones només a Catalunya.

  • La cirurgia bariàtrica s’obre pas en la lluita contra la diabetis

    No hi ha xifres oficials però sí estimacions basades en estadístiques sòlides. Aproximadament cent mil persones a Catalunya podrien ser candidats a rebre un tractament alternatiu en la seva lluita contra la diabetis de tipus II. No són tots els que pateixen la malaltia i la decisió, en cas que fos adequada, no la podria prendre un únic especialista mèdic. Seguint una tendència internacional, avalada fins ara amb resultats clínics més que notables, en determinades circumstàncies un equip mèdic pluridisciplinari podria recomanar a un malalt diabètic que fos sotmès a una cirurgia bariàtrica o de reducció d’estómac. Dit de forma grollera, que «s’operés de diabetis». Té sentit?

    «És una tendència relativament nova que està donant resultats molt positius», respon Jordi Pujol, responsable de l’àrea de Cirurgia Bariàtrica i Metabòlica de l’Hospital de Bellvitge. Calen, però, tot un seguit de condicions prèvies relatives a l’estat del malalt i a la seva més que probable evolució, afegeix. Entre aquestes condicions, que la diabetis «evolucioni negativament», que el risc de complicacions associades sigui alt i que es doni un sobrepès que, sense arribar a l’obesitat, és difícil de controlar.

    Vegem un cas. Es diu Albert, com es podria dir Maria. S’apropa als seixanta anys i pateix de diabetis de tipus II diagnosticada anys enrere. Com moltíssima altra gent, rep medicació, fa una dieta més o menys estricta i procura mantenir un estil de vida més o menys saludable. Però tot sovint ha d’anar al seu metge de capçalera a fer controls periòdics mentre que les primeres complicacions associades a la malaltia, comencen a fer-se paleses.

    En el seu cas són de tipus vascular i es manifesten sobretot als peus. Hi té problemes de circulació evidents que li provoquen dolor i pèrdua de sensibilitat. A la llarga podrien desembocar en la necessitat d’amputar parcialment o total aquest peu diabètic. Li adverteixen, a més, que podria arribar a tenir problemes vasculars que afectessin òrgans vitals, com el cor, els pulmons o el cervell. Altres malalts diabètics pateixen problemes renals, de pèrdua de visió o metabòlics més o menys acusats.

    L’Albert, o la Maria, tenen una altra característica. Tots dos tenen un índex de massa corporal (IMC) de 33. No arriben a l’obesitat (a partir d’un IMC de 35), però sí que tenen un sobrepès important. Per entendre’ns, estan entre 20 i 30 kg per sobre del que seria recomanable. Com ells dos, segons que diuen aquestes estimacions no oficials, hi hauria entre 100.000 i 150.000 persones a Catalunya, una xifra que fa feredat.

    Diabesitat

    Optar per la cirurgia bariàtrica en aquest conjunt de casos, admet Pujol, podria semblar «una contradicció». «Abans s’ha de constatar que cap de les mesures prèvies dóna el resultat buscat, que l’evolució de la diabetis és negativa i que hi ha una enorme dificultat per a controlar el sobrepès», diu. Hi afegeix encara una altra condició: la decisió ha de ser col·legiada. «Hi ha de prendre part, com a mínim, el cirurgià i l’endocrinòleg», que són, juntament amb els metges de família, els que més contacte tenen amb aquests malalts.

    «El nostre servei de Cirurgia Bariàtrica ha incorporat la paraula metabòlica a la seva descripció», explica. «No estem parlant d’obesitat mòrbida, que és una altra malaltia, sinó d’uns casos concrets de diabetis en els que s’està veient que una intervenció quirúrgica de tipus bariàtric té conseqüències metabòliques positives per al malalt».

    En alguns països, segueix, d’aquesta tendència que vincula diabetis, cirurgia bariàtrica i un sobrepès que s’apropa a l’obesitat, se’n diu «diabesitat«. I els resultats que s’estan obtenint de la nova aproximació, «són notables». «En la nostra experiència a l’Hospital de Bellvitge estem veient remissions de la malaltia properes al 60%». L’experiència catalana és homologable a la d’altres països.

    Això vol dir que extirpant una porció d’estómac, invalidant-ne una part o fent el que s’anomena un encreuament duodenal (budell prim), s’aconsegueixen almenys dos beneficis per al malalt. D’una banda, facilitar el control de pes i, de l’altra, una mena de reorganització hormonal en el sistema digestiu que faciliten, també, el control de la diabetis. «Hem vist fracassos absoluts però també remissions totals». És a dir, que la intervenció quirúrgica s’ha traduït en el fet que el malalt estigui «lliure de malaltia», que no vol dir curat. «Per a parlar de curació necessitem temps i analitzar conjuntament tots els especialistes implicats l’evolució de la malaltia a llarg termini».

    Canvi de paradigma

    Es podria dir que el concepte diabesitat implica un canvi de paradigma? «Probablement seria excessiu», apunta Pujol. «El que sembla cada vegada més clar és la cirurgia bariàtrica i metabòlica ha vingut per quedar-se». Dit d’una altra manera, la seva confirmació com a opció terapèutica s’està validant arreu on es practica.

    Aquesta validació sí que hauria de comportar canvis en els serveis de salut i en els protocols d’intervenció del sistema sanitari. En primer lloc, diu l’especialista, caldria implicar de manera efectiva els centres de primària i els metges de família en el coneixement d’aquesta opció i en el seguiment dels malalts d’acord amb una tendència internacional que s’està traduint en nous criteris. De l’altra, consolidant l’especialitat més enllà dels grans hospitals de referència.

    Finalment, caldria també repensar aquesta part del sistema sanitari atenent els aspectes de cost-benefici. «La primera opció ha de ser sempre la prevenció», insisteix el cirurgià. «Però quan les estratègies mèdiques convencionals no acaben de funcionar i el malalt empitjora s’han de considerar noves vies». La cirurgia bariàtrica i metabòlica, podria semblar massa costosa per l’elevat nombre de recursos que exigeix. Però és l’aparença, tanca Pujol. Alguns estudis estan posant en evidència que a partir del tercer any d’haver-se practicat, els costos, sumats els directes i els indirectes, com els derivats de pèrdua d’activitat laboral o del cost d’intervencions associades a les complicacions de la diabetis, es compensen. A la llarga, doncs, el sistema se’n veuria beneficiat.

  • Néixer per cesària pot condicionar patir sobrepès

    Més llenya al foc. Si d’un temps ençà la pràctica de la cesària com a mètode per a facilitar el naixement s’ha posat en dubte, sobretot perquè se n’ha fet un ús abusiu, segons les veus més crítiques, ara resulta que hi ha una raó veritablement de pes que la desaconsella, a no ser que sigui imprescindible. I és de pes perquè s’està veient que néixer per via vaginal o per cesària pot condicionar la tendència de patir sobrepès o obesitat en l’edat adulta segons quina hagi estat l’opció escollida.

    Així ho diu un estudi acabat de publicar a la revista Science Advances per la investigadora Maria Domínguez-Bello, de l’Escola de Medicina de la Universitat de Nova York. El seu treball s’ha basat en ratolins, però els resultats, fins a cert punt sorprenents, vénen a dir el mateix que les observacions fetes fins ara en tota mena de mamífers. Bàsicament, que hi ha diferències notables en la composició de la microbiota, el conjunt de microorganismes que tots tenim al nostre cos de forma natural, en funció de quin hagi estat el procediment emprat per a possibilitar el naixement.

    La raó d’aquestes diferències, descriu la investigadora al seu treball, són gairebé mecàniques. En el part vaginal, el bebè s’impregna de fluids materns que faciliten la transmissió de la microbiota de la mare al seu fill. Això no passa en la cesària, una intervenció quirúrgica a la paret abdominal per on s’extreu el nadó.

    El més sorprenent de tot és que aquesta diferència en la microbiota, molt més rica i diversa en el cas del part vaginal, té conseqüències en el desenvolupament del nadó. En el cas de l’estudi concret, el 33% dels ratolins que havien nascut per cesària tenien sobrepès. Si els resultats es comparen per sexe, la dada que s’obté fa fins i tot basarda: el sobrepès arriba fins el 70% de les femelles.

    L’òrgan microbià

    La microbiota ha estat descrita en els darrers anys com una mena d’òrgan més del nostre organisme. La diferència rau en el fet que, a diferència dels òrgans convencionals, com el fetge, el cor o els pulmons, la microbiota es distribueix per tot el cos. De manera estricta, podríem dir que la formen el conjunt de microorganismes, bàsicament bacteris, que fan vida al nostre cos. N’hi ha a la pell, a les mucoses i, sobretot, al sistema digestiu, començant per la boca i acabant al darrer tram del budell gros, al recte. La seva varietat es compta per milers i el seu volum, per a un individu normal, pot arribar amb facilitat a 1,5 kg. Entre les seves funcions hi ha les de defensa, les d’ajudar a la digestió o les de facilitar l’absorció dels nutrients. Una part també es fa càrrec de degradar, i expulsar, compostos nocius i tòxics o fer-se càrrec de part de les deixalles del nostre metabolisme.

    El coneixement de totes aquestes funcions és relativament recent, de no gaire més de déu anys. Hi està contribuint de manera molt específica la identificació de les diferents espècies microbianes i, de manera concreta, del genoma de totes elles, el que es coneix com el microbioma.

    I cada cop se’n saben més coses, tot i que la certesa absoluta haurà d’esperar un temps. Per exemple, que la generació dels nostres avis tenia una microbiota més diversa i més rica que no pas la nostra generació; o que els individus de les societats més desenvolupades econòmicament tenen una microbiota més pobra. Alguns estudis han evidenciat que la disminució de la microbiota ens fa més susceptibles a determinades malalties, en particular, les infeccioses. D’altres treballs han establert alguna connexió amb l’asma, la diabetis de tipus 1 (coneguda com la diabetis de l’infant) o fins i tot amb la celiaquia i l’obesitat. També s’han vist associacions, per bé que no està clara la relació, amb malalties neurodegeneratives, com l’esclerosi múltiple o el Parkinson.

    Cesària, microbiota i obesitat

    Hi ha relacions que són difícils de verificar i n’hi ha d’altres que se sostenen només en l’aparença. És aquest el cas? L’associació entre microbiota i obesitat existeix i ha estat verificada, però si és origen o conseqüència no és encara gens clar. Se sap que la microbiota influeix de manera determinant en la conformació del sistema immunològic i del metabolisme del nadó, de manera que contribueix a la seva maduració. Però en el cas del sobrepès, queda per veure si és l’alteració de la quantitat i la qualitat de la microbiota qui condueix el procés o bé a l’inrevés, si és que a mesura que es guanya pes s’altera la composició microbiana de l’organisme.

    D’altra banda, és un fet constatat que la pràctica de la cesària s’ha estès a tots els sistemes de salut del món i, segons les veus més crítiques, en proporcions no justificades. Als Estats Units, en gairebé un de cada tres parts s’opta per la cesària. A Catalunya ve a ser en un de cada quatre casos. A Brasil supera el 40% dels naixements. I aquest increment coincideix amb les alarmants xifres de sobrepès i obesitat a tot el món, que no deixen de créixer. Hi ha relació o és coincidència?

    La resposta no es pot extreure d’un treball amb ratolins, per més complex i ben fet que sigui. Entre altres raons perquè el treball no considera altres factors que són importants. El primer és l’ús d’antibiòtics en el període perinatal. Aquests medicaments, per definició, alteren la microbiota tant de les mares com dels nadons. El segon és la capacitat que té l’organisme de restaurar la microbiota original, bé sigui de forma natural o induïda per la via alimentària a través de prebiòtics i probiòtics. I el tercer és l’alletament matern, que no només ajudar a desenvolupar el sistema immunològic sinó que també contribueix a la maduració del metabolisme. Compensa una cosa l’altra?

  • El primer àpat del dia: un esmorzar massa lleuger pot duplicar el risc de malalties del cor

    La vella dita de les àvies, que ens recomana un bon esmorzar per arrencar bé el dia, té més de veritat que no pas de faula. I no perquè ho digui una d’aquelles dietes que de tant en tant es posen de moda, sinó perquè ho corrobora una investigació en la qual han participat més de 4.000 persones a qui, al llarg del temps, s’ha mesurat l’impacte calòric del primer àpat del dia sobre la salut cardiovascular. La conclusió de l’estudi, que s’acaba de publicar a la revista The Journal of American College of Cardiology (JACC), no pot ser més clara: fer un esmorzar per sota de les 100 calories per a una dieta estàndard de 2.000 calories diàries, pot arribar a duplicar el risc de malalties cardiovasculars.

    El per què, tot i la contundència dels resultats, no és fàcil de respondre. El que sí sembla és que a partir d’ara l’esmorzar, o millor la seva absència, s’haurà de considerar un factor de risc cardiovascular de tanta rellevància com ho són l’alcoholisme, el tabaquisme, una vida sedentària, l’obesitat, el colesterol o la pressió arterial. Queda per veure, no obstant això, quin lloc ocupa, és a dir, com n’és de transcendent. El cas, però, és que sembla independent, és a dir, afecta negativament més enllà dels hàbits de salut de cadascú.

    L’estudi suggereix que un esmorzar energètic «sembla ser eficaç» per a prevenir la formació de plaques arterioescleròtiques, que són les que acaben obstruint els vasos sanguinis i conduint a lesions vasculars com infarts o ictus. Segons els autors de l’estudi, el motiu primigeni podria residir en l’hipotàlem i el seu rellotge biològic, que estaria alterat justament per la manca de l’energia necessària després del període de descans que suposa dormir. Dit d’una altra manera, és com si per posar en marxa el cervell calgués un mínim d’energia que els desdejunis migrats no aporten.

    Les dades

    L’estudi s’ha desenvolupat en el marc del projecte PESA (Progressió i Detecció Precoç de l’Aterosclerosi), liderat pel Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC), que dirigeix Valentí Fuster, en col·laboració amb el Grup Santander. En un treball de llarg recorregut, que ha d’arribar als 10 anys de durada, els investigadors han analitzat diferents patrons d’esmorzar entre 4.000 voluntaris de «nivell professional mig-alt» per mirar d’entendre fins a quin punt la dieta pot aportar informació de valor sobre el risc cardiovascular. És en aquest marc que el primer àpat del dia pren rellevància.

    I el que s’ha mirat amb especial atenció són les anomenades lesions subclíniques provocades per la formació de plaques. En essència, són aquelles que es van produint al llarg del temps que passen desapercebudes perquè pràcticament no hi ha símptomes més enllà d’un cert malestar. Sovint, com passa amb els micro-infarts, no es detecten en el decurs d’una exploració mèdica convencional, sinó que només es poden veure amb tècniques d’imatge més o menys sofisticades. Això, precisament, és el que s’ha fet amb els participants de l’estudi, emprar tècniques d’imatge avançades per a veure si es formaven plaques i, en cas positiu, fer-ne el seguiment. De forma més concreta, el treball s’ha centrat a les arteries aorta, coronàries, caròtides i femorals.

    Del conjunt de participants en l’estudi, només un 20% pren amb regularitat un àpat energètic, amb el 20% de les calories necessàries per a passar el dia. En canvi, el gran gruix de quasi el 70% dels participants opta per un esmorzar lleuger (entre el 5% i el 20% de les calories). La resta està per sota del 5%. En la comparació dels diferents grups es veu que qui pitjor esmorza, pitjor salut vascular té. Tant, que s’observa que hi ha molta més formació de plaques entre uns i altres. En els casos extrems s’arriba a duplicar mentre que a la mitjana es multiplica per 1,5 amb independència d’altres factors de risc.

    Arrencar el dia

    Si un bon descans és essencial per arrencar el dia, carregar el cervell de la benzina necessària hauria de ser el següent pas. En paraules de Valentí Fuster, vindria a ser com la fórmula per a evitar «el caos biològic» que provoquem al cervell i a l’organisme davant la manca d’energia. En aquesta mateixa línia, de l’estudi es dedueix també que els que se salten el primer àpat del dia són els que pitjor mengen durant tot el dia, a augmentar la ingesta d’alcohol, a fumar més i fer menys exercici físic.

    Dit d’una altra manera: si el que es menja és important, també ho és com es menja. Estudis publicats els darrers anys, especialment els últims cinc, estan posant en dubte creences prou consolidades sobre les necessitats nutricionals i el valor de nutrients específics per a la salut. La guerra contra el consum excessiu de sucre, sobretot a les begudes refrescants i als productes de pastisseria, n’és un bon exemple. Com també ho és la dels greixos o contra dietes que pregonen eliminar determinats nutrients de la ingesta diària.