Just Deploy It!

Autor: Yeray S. Iborra

  • Barcelona atén en un any més d’un centenar de persones afectades per tràfic d’éssers humans

    La realitat del tràfic de persones no és llunyana, i ara se sap una mica més del cert: Barcelona va atendre l’any 2017 més d’un centenar d’expedients relacionats amb el tràfics d’éssers humans. Fins a 109 persones van passar per la Unitat Municipal contra el Tràfic d’Éssers Humans (UTEH), creada pel Govern d’Ada Colau a l’octubre de 2016, per a rebre assessorament psicològic, social i legal.

    La majoria de les víctimes (91,74%) patien tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació sexual i el perfil més repetit de les persones acompanyades pel consistori va ser el d’una dona, d’origen nigerià i jove (menor de 30 anys).

    La casuística de persones ateses per la UTEH va ser diversa i, tot i que la majoria d’unitats familiars es van adreçar l’any 2017 afectades per tràfic amb fins d’explotació sexual (fins a 100 persones); va haver-hi cinc persones que patien directament explotació sexual; tres que havien estat víctimes de tràfic amb fins d’explotació laboral; i una d’explotació laboral.

    L’Ajuntament de Barcelona només ha pogut acompanyar les víctimes en onze processos penals. “Cal estar fort per tirar endavant per la via legal”, ha lamentat les baixes xifres de denúncia la responsable del Departament d’Atenció i Acolliment per violència masclista de Barcelona, Bàrbara Roig.

    Un òrgan de coordinació pioner

    La UTEH és un projecte pioner en l’àmbit municipal que forma part d’un circuit contra el tràfic d’éssers humans i que pretén facilitar la coordinació entre les policies i els diferents serveis que la ciutat ofereix a les persones que veuen vulnerats els seus drets. “Es pensa en el marc d’una taula interinstitucional. Volíem millor coordinació. És complicat coordinar tants actors; una part important de la feina de la unitat es formar els diferents serveis de l’Ajuntament”, ha dit explicat la regidora de Feminismes del consistori, Laura Pérez, que ha demaant –sense entrar en detall– una llei contra el tràfic que afavoreixi la gestió local.

    De moment, l’objectiu del servei municipal és actuar en un segon nivell, és a dir, no s’encarrega de la detecció –tasca adreçada als cossos de seguretat– sinó, segons atén una portaveu municipal a aquest mitjà, “sobretot a la reparació del dany que causa el tràfic en les persones”.”L’impacte psicològic és molt important. Són processos de recuperació lents. El més important és trencar l’aïllament de la víctima, perquè moltes vegades la seva explotació està molt vinculada a la comunitat”, ha destacat Bàrbara Roig. “La detecció no vol dir sortir de la xarxa d’explotació. Aquest és un procés que es fa en la mida que la situació personal ho permet. No sempre es dona la situació per a la desvinculació de les màfies”.

    La UTEH atén a qualsevol potencial víctima de tràfic que es trobi a Barcelona, sigui quina sigui la seva situació administrativa i també dóna atenció a les persones de l’entorn més immediat de les víctimes. “A les persones a vegades se les atén d’urgència, directament a comissaria, d’altres se les cita després”.

    Perfil “variat” però majoria de dones joves i d’origen nigerià

    Dones joves i d’origen nigerià és el perfil més comú del més d’un centenar de casos atesos pel consistori. Pel que fa al gènere de la víctima, 89 persones eren dones, 16 dones trans i quatre, homes. De les 109 persones detectades, la franja d’edat majoritària es trobava entre les persones de 18 a 29 anys. Un 81,65% de les víctimes per tant, es trobaven per sota dels 30 anys.

    Tot i el ventall de nacionalitats –es compten fins a una vintena en els registres de 2017– del més d’un centenar de persones ateses, la majoria (51 persones) eren d’origen nigerià. “Tot i aquestes coincidències, realment el perfil és molt variat”, ha insistit el consistori.

  • L’Espacio del Inmigrante, cinc anys de lluita contra l»apartheid sanitari’ del PP al cor del Raval

    Un Reial decret Llei del Partit Popular el 2012 va trencar el principi d’universalitat de la sanitat a Espanya. Malgrat que les comunitats autònomes es van apressar a aprovar normatives que mitiguessin l’acció del Govern de Mariano Rajoy, van ser molts els migrants en situació administrativa irregular que van quedar exclosos de la xarxa pública. Per això, la mesura dels populars va ser denominada apartheid sanitari. Aquest apartheid va sumar en menys de tres anys 1600 casos d’exclusió mèdica, tal com va denunciar la Xarxa de Denúncia i Resistència al Reial Decret (REDER).

    A Barcelona, la problemàtica va portar als mateixos migrants –ajudats pel moviment okupa de la ciutat, diverses assemblees de barri i també pels iaioflautes– a crear un racó autònom al Raval on atendre als repel·lits per la reforma del PP. Van anomenar a la iniciativa Espacio del Inmigrante.

    Avui dia no s’entén el barri sense el seu hospitalucho; així el van sobrenomenar els mateixos migrants quan van crear el servei assistencial el gener de 2013. Però Hospitalucho va quedar curt en poc temps. Setmanes després de realitzar les primeres visites mèdiques, el col·lectiu va integrar al seu ventall de serveis l’assessoria legal, i després la psicològica. Ara fins i tot realitzen cursos de castellà, dels que va ser professor el mateix Nazario, dibuixant i veí de Ciutat Vella.

    D’aquests cursos s’han beneficiat milers de migrants, inclosos ferrovellers i manters, dos dels col·lectius afavorits per l’àgora en la què s’ha convertit l’Espacio del Inmigrante. Entre les seves parets, que han escoltat tot tipus de xerrades i han participat de tot tipus de tallers (i que han servit de recer per no pocs migrants sense sostre), va néixer el Sindicat Popular de Venedors Ambulants.

    Un dels seus dos locals, el de més recent ocupació, va estar en voga la passada setmana. L’Espacio del Inmigrante va esquivar el seu desallotjament gràcies a l’àrea d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, que va intervenir per detenir el desnonament abans del seu llançament des dels jutjats. El local, gestionat pel col·lectiu des de fa dos anys, està situat al carrer Agustí Duran i Sampere i és propietat del holding d’inversió de l’entitat La Caixa, Criteria Caixa SAU. El seu altre local, ocupat el novembre de 2012 en el passatge de Bernardí Martorell, el hospitalucho històric, també va viure l’amenaça del desallotjament però l’Ajuntament va intervenir de nou a causa de la situació de vulnerabilitat d’algunes famílies que vivien a l’immoble.

    A l’interior dels baixos del carrer Augustí Duran i Sampere, un lloc enorme, de parets altes i plenes de gargots, i momentàniament el local base de l’Espai per la presència d’un narcopis a la finca del seu primer hospitalucho, alguns dels membres del col·lectiu llancen xifres sobre els cinc anys de presència del gabinet mèdic, legal, psicològic i lingüístic autorganitzat del Raval: fins a 300 casos sanitaris atesos a l’any; una quinzena de persones assessorades per advocats a la setmana; i centenars d’alumnes en els seus tallers de castellà. Tot gratuït gràcies als voluntaris del col·lectiu, una vintena de persones, que ha anat canviant amb el temps.

    Assistència sanitària, assessoria legal i fins i tot cursos de castellà ofereix el col·lectiu | Sònia Calvó
    Tot i així, els membres de l’Espacio són un termòmetre de les desigualtats en el Raval. La seva tasca se centra en els “exclosos dels exclosos”, testifica Luciano, un dels advocats que passa ronda cada dimecres. I la seva activitat en els últims anys no ha decaigut. “Les persones en situació irregular desconfien dels hospitals, dels serveis socials… Els fa por que aquests chibeteen”. “Aquest és un espai de trobada, on es comparteixen els sabers dels migrants, aquí es genera un clima de comprensió”, asseguren César, un dels membres que més suport ha prestat al Sindicat Popular de Venedors Ambulants, i Julián, que es va aplicar a fons abans amb els ferrovellers de la ciutat però que dóna un cop de mà a qualsevol batalla.

    “Arribem on no arriben les ONG’s”, prossegueix César. L’Espacio del Inmigrante ha sumat a la seva tasca la de –destaca Luciano– “anar a buscar a les persones”. És per això, conclouen els membres del col·lectiu, que són molts els migrants vulnerabilitzats que els tenen confiança a ells i no a altres agents socials del barri. “El boca-orella fa molt”.

    L’Espacio també té algunes places per pernoctar | Sònia Calvó

    A més, amb el temps, han enderrocat les fronteres del barri i han estès el seu acompanyament a altres lluites del districte de Ciutat Vella. El cas dels menors estrangers indocumentats no acompanyats, popularment coneguts com a meinas, menystinguts històricament a la ciutat pels problemes que en algunes ocasions han provocat després de consumir cola. Iman, una jove del barri, va ser una de les participants de les anomenades ‘rutes contra la cola’. Passejos que els veïns van organitzar l’any passat pels voltants del Pou de la Figuera perquè els comerciants de petits negocis no venguessin dissolvent als joves.

    Més enllà dels serveis que l’Espacio ha prestat en els últims anys, els seus membres destaquen les arrels polítiques que les lluites del col·lectiu han generat al barri. Senten que han contribuït a visibilitzar al migrant en les lluites socials de la ciutat. “Un 80% de les persones de l’Espacio no té papers, i no cal tenir-los per defensar els drets de les persones. El vulnerable ha fet un pas cap endavant”, conclouen.

    Per aquest any, el del cinquè aniversari del seu naixement, tenen pensat muntar una “escoleta antiracista”. I ho faran perquè –com apunta César– “el migrant ve amb coneixements, per molt que els costi creure de vegades als d’aquí, i qüestiona les hegemonies”.

  • Barcelona denuncia que la policia va incomplir el protocol contra la tuberculosi al CIE de Zona Franca

    Dos casos de tuberculosi –una malaltia considerada molt contagiosa– al Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona van posar en alerta fa uns dies a l’Agència de Salut Pública de Barcelona i l’Ajuntament de la ciutat. L’alerta va ser encara més gran després que el consistori constatés, gràcies a una circular –a la qual ha tingut accés aquest mitjà– de l’Observatori de la Salut Pública del Servei d’Epidemiologia, que el protocol contra la tuberculosi no s’havia complert.

    Després de la detecció dels casos de tuberculosi d’un treballador i un intern del CIE de Barcelona, ​​el dilluns 13 de març fins a 179 presos i 29 treballadors es van realitzar una prova per detectar la tuberculina. Un 70% de les persones analitzades, 125 concretament, va donar positiu a la prova.

    Professionals mèdics destaquen que no totes les persones que donen positiu a la prova desenvolupen la malaltia. Segons expliquen, el resultat pot ser positiu per haver passat ja la malaltia o fins i tot per haver estat administrada la vacuna contra la tuberculosi. Per això, apunten, per comprovar quantes persones tenen activa la tuberculosi un cop es té coneixement de la tuberculina en el pacient, s’han de realitzar radiografies per posar llum sobre els nous possibles casos.

    Segons l’Agència de Salut Pública, el passat 21 de març –aquest dilluns– es va disposar la Unitat de tuberculosi de la Vall d’Hebron-Drassanes per començar amb aquestes proves. Però els pacients mai hi van acudir.

    Les proves no van començar fins a aquest dimecres, de manera que l’Ajuntament de Barcelona denuncia ara l’incompliment del protocol d’actuació per evitar la tuberculosi. El mateix consistori, aconsellat pels professionals mèdics, alerta del «greu risc» que suposa el retard en les proves en una malaltia tan contagiosa.

    L’Ajuntament ha assenyalat aquest dijous als encarregats del CIE, la Policia Nacional, com a responsables d’aquest incompliment. Per contra, a preguntes d’aquest mitjà, la Policia Nacional ha destacat que han procedit a les ordres dels professionals mèdics, que «fins dimecres no van sol·licitar interns».

    Entre dimecres i dijous han passat per la unitat de la Vall d’Hebron 18 persones de les 125 amb positiu en tuberculina, totes han donat negatiu en la prova de confirmació de la tuberculosi. El consistori de Barcelona no planteja de moment accions per depurar responsabilitats per la fallada en el protocol.

    La tuberculosi és una malaltia que es transmet a través de la respiració, al parlar, esternudar o descansar al costat d’una persona afectada. Segons informa l’Ajuntament, les dues persones amb cas de tuberculosi confirmat estarien separades del grup i rebent el tractament. L’any passat Barcelona va registrar la taxa més baixa d’infeccions de tuberculosi dels últims 30 anys, amb 16 casos per cada 100.000 habitants.

  • Els cotxes de més de 20 anys no podran circular a Barcelona a partir del 2019

    Sigui quin sigui l’estat de l’aire, els vehicles més contaminants tindran prohibida la circulació per Barcelona i la quarantena de municipis de l’àrea metropolitana de dilluns a divendres a partir de l’1 de gener del 2019. A partir d’aquest mes de desembre però la mateixa restricció s’aplicarà en episodis d’alta contaminació. Aquestes han estat dues de les mesures anunciades en la primera gran trobada sobre contaminació (Cimera de la Qualitat de l’Aire), en què ha participat la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i la Diputació.

    La restricció, segons ha explicat el conseller de Territori i Sosteniblitat, Josep Rull, afectarà furgonetes matriculades abans de l’1 d’octubre del 1994 –22.049 furgonetes, és a dir, un 16% d’aquest tipus de vehicles– i turismes matriculats abans de l’1 de gener de 1997: 106.018 cotxes, un 7% del parc mòbil, quedaran fora de la circulació de dilluns a divendres, sigui quin sigui l’estat de l’aire.

    Amb aquestes primeres propostes, les administracions pretenen reduir les emissions un 30% en els propers 15 anys; en els propers cinc, l’objectiu és que aquestes emissions caiguin un 10%.

    L’anunci per part de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, l’AMB i la Diputació arriba uns dies després que es conegués que la Comissió Europea ha advertit Espanya pels nivells de contaminació de l’aire a Madrid i Barcelona. A la capital catalana la qualitat de l’aire a la ciutat l’any 2015 va empitjorar significativament respecte a l’any anterior, segons alguns indicadors com l’òxid de nitrogen NO2 (+11%), les partícules PM10 (+13%) i les partícules més fines (+16%).

    Les propostes dels diferents ens públics se sumen a les que ja havia posat en pràctica l’Ajuntament de Barcelona, que ha celebrat –segons ha pogut saber aquest diari– aquesta primera cimera. Fonts del consistori destaquen que l’objectiu passa encara per reduir un terç dels vehicles de cara a l’any vinent a la ciutat. «La contaminació no s’ataca des d’una única tecla», destacava fa unes setmanes la regidora de Mobilitat Mercedes Vidal, fent èmfasi en la necessitat de millorar el transport públic o els carrils bici per fer front a les altes emissions de la capital catalana.

    En la mateixa línia es va expressar el primer tinent d’alcaldia, Gerardo Pisarello, després de reconèixer que el 80% de les persones de la ciutat estaven preocupades per la contaminació de l’aire de Barcelona. «La ciutat veu que hi ha una emergència climàtica molt important i que això és un problema de salut pública», explicava Pisarello en relació als últims informes del baròmetre semestral.

    Peatge contra la contaminació

    Segons s’ha anunciat a la cimera, les administracions estudiaran la implantació d’un peatge per congestió en l’Àmbit-40 (40 municipis de l’àrea de la capital catalana). L’operació es vol portar a terme en el marc de revisió i implantació d’un nou model de finançament de les vies d’alta capacitat de Catalunya, posat en marxa per la Generalitat.

    La mateixa Generalitat també ha informat aquest dilluns que preveu canviar l’horari d’entrada i de sortida dels funcionaris per fomentar l’ús del transport públic en els episodis de més contaminació. A més, les diferents administracions que han participat de la Cimera de la Qualitat de l’Aire estudiaran imposar un recàrrec sobre el preu dels carburants amb l’objectiu de reduir la tarifa dels transports públics.

    La trobada també ha servit per confirmar la intenció dels diferents ens de cercar un nou model tarifari quilomètric i de pagament que substitueixi els quasi 90 títols de transport actuals, tal com es va anunciar fa uns dies al Mobile World Congress.

  • Si ets transsexual ets “anòmal” i altres manipulacions del manual d’HazteOir per a pares

    El grup ultracatòlic HazteOir no només organitza xerrades amb ponents que defensen que els homosexuals no han de practicar sexe o llancen a la carretera un bus amb missatges tránsfobos –paralitzat per un jutge aquest dimecres a Madrid– en les seves finestres. També edita llibres. És el cas de Saps el que no volen ensenyar al teu fill a l’escola? Les lleis de l’adoctrinament (2015), un manual del qual l’organització ha repartit al voltant de 30.000 exemplars a famílies i institucions.

    El llibre, que està en línia i que envien a casa fins i tot, carrega contra el que l’organització considera “adoctrinament sexual dirigit” en els centres educatius i analitza en 47 pàgines les diferents lleis LGTBI que les comunitats autònomes han desenvolupat aquests els últims anys per –segons HazteOir– atemptar “contra la llibertat dels pares” a l’hora d’educar. El text posa en dubte la necessitat d’aquestes lleis i les valora com “discriminació positiva cap a un col·lectiu” en perjudici de la resta de ciutadans. No és l’únic apartat polèmic de la publicació.

    1. Lleis “no necessàries” i discriminació “inexistent”

    Segons HazteOir els drets de les persones LGTBI “ja es troben garantits per la Constitució espanyola”. El col·lectiu destaca que les lleis autonòmiques suposen “nous drets a la carta per a determinats col·lectius”.

    La realitat és que els casos de discriminació al col·lectiu LGTBI no cessen: només el nou formulari administratiu que acompanya la llei antihomofòbia catalana va recopilar en 2015 113 casos de denúncia per LGTBifobia.

    “Totes aquestes lleis estan institucionalitzant dues categories de ciutadans, els LGTBI i els heterosexuals”, destaca el llibre. L’obra no cita qüestions com el desemparament que viu el col·lectiu respecte a certes gestions amb l’administració; per exemple, la discriminació que viuen els menors trans que volen canviar el seu nom al DNI: “El 90% de les peticions de canvi es deneguen”, apunten des de la Fundació Daniela.

    Segons el text, les lleis es justifiquen “acceptant una discriminació estructural inexistent basada en estadístiques de maltractament distorsionades”. A la pàgina 32 del llibre es fa constar el descens des de 2014 de les agressions a persones LGTBI; el que no s’explica és que aquest mateix any les agressions a homosexuals van quedar fora de les estadístiques del Ministeri.

    2. El poc suport social a les lleis LGTBI

    El text, a la pàgina 7, entén que les noves lleis autonòmiques “no gaudeixen de suport social”, pel que converteixen els governs de les comunitats en “promotors d’un model de pensament”.

    Poc després es contradiu (pàgina 11) en aquesta afirmació, destacant que les lleis autonòmiques han estat aprovades “en molts casos per tots els partits polítics”; per acabar titlla aquests partits de “prevaricadors”. En el cas català, tots els partits van donar suport a la llei LGBTI, a excepció del PP i d’Unió Democràtica de Catalunya. Per la seva banda, l’Assemblea de Madrid va aprovar el seu text contra la discriminació per diversitat sexual i de gènere per unanimitat.

    3. “Qui pot assegurar que aquestes mesures d’avui no causaran un major patiment en el futur?”

    Aquesta és la pregunta que el text planteja en base a les conseqüències que les diferents lleis autonòmiques LGTBI podrien tenir a les aules. Si bé aquestes lleis no poden garantir que no “hi hagi un major patiment” en el futur, el que sí constaten –com ho fa la comunitat educativa– és que en l’actualitat hi ha certs col·lectius que sí pateixen per motius de diversitat sexual i identitat de gènere.

    L’Estudi 2013 sobre discriminació per orientació sexual i/o identitat de gènere a Espanya posava de relleu com el 76% dels enquestats reconeixia haver estat objecte de discriminació per aquests motius. A l’estudi sobre Assetjament escolar homofòbic i risc de suïcidi es denunciava que el 43% dels adolescents i joves lesbianes, gais i bisexuals havia pensat alguna vegada en suïcidar-se.

    4. “La normalitat del que és presumiblement anòmal”

    Les lleis de l’adoctrinament titlla de “víctima” (pàgina 11) a una coach, Elena Lorenzo, a qui l’associació LGTB Arcópoli va denunciar perquè entre els seus èxits professionals destacava el fet d’aconseguir que moltes persones homosexuals deixessin de ser-ho. No és l’única mostra de negació de l’existència de diverses orientacions sexuals i/o identitats de gènere de la guia.

    A la pàgina 26, es dóna un pas més enllà, citant com “anòmales” algunes opcions de gènere i/o orientació sexual. “Un argument comú d’aquestes lleis [les autonòmiques LGTBI] consisteix a negar l’evidència de les possibles anomalies, amb característiques clíniques variades, dels estats intersexuals […] Aquesta conclusió, que avalen nombrosos estudis científics, es nega d’arrel, de tal manera que s’instaura per decret la normalitat dels presumiblement anòmal”, cita el text. Amb aquesta definició, HazteOir interpreta que, tot el que se surti d’allò cisgènere (identitat de gènere i gènere assignat en néixer coincideixen), és “anòmal”. El llibre lamenta, a continuació, que la investigació clínica sobre homosexualitat i transsexualitat quedi “abolida” i sigui en alguns casos tipificada d’”abús”.

    A més, a la pàgina 21 del llibre de HazteOir, s’utilitza la qualificació “trastorn” parlant sobre la identitat de gènere. A continuació s’utilitza també el terme “disfòria de gènere”. Un qualificatiu que per a la comunitat després resulta patologitzador i que, després d’anys de lluita dels col·lectius , ha obtingut reconeixements recents per part de les institucions: el conseller de Salut de la Generalitat, Toni Comín, va anunciar fa unes setmanes que la transsexualitat deixaria de tractar com una malaltia a Catalunya.

    5. Sexe i gènere, “veritats judicials, no científiques”

    El text també posa en dubte la dissociació entre sexe i gènere, negant així que una persona amb un sexe biològic determinat no pugui decidir sobre la seva identitat (pàgina 23). I ho fa malgrat, a continuació (a la mateixa pàgina), compartir la sentència de 2002 del Tribunal Europeu de Drets Humans que reconeix que “la definició del sexe-gènere d’una persona va molt més enllà de l’apreciació visual dels seus òrgans genitals externs en el moment del naixement “. Són “veritats judicials, no científiques”.

    Portada completa del llibre d’HazteOir

  • «Tenir cura no és més natural per a les dones, ho fan pel privilegi dels homes»

    Joan Tronto (Minnesota, 1952) assenteix a cada paraula. Persegueix amb la mirada cada moviment i atén, amb interès extraordinari, cada consigna que la cap de premsa del Col·legi d’Infermers i Infermeres de Barcelona –on ha fet una xerrada–llança. «Ella em cuida avui», explica riallera.

    Ella mateixa traça el paral·lelisme entre una anècdota tan nímia i el seu robust objecte d’estudi: la ethics of care (ètica de la cura), teoria feminista de principis dels anys 90, esquitxa cada espai de la vida de les persones. Ser conscient d’això és el que fa que Tronto, doctora a la Universitat de Minnesota i acostumada als viatges i simposis, mostri tant interès en les paraules del seu entorn.

    Per a Tronto, tot està relacionat amb la cura: les relacions, les estructures… La democràcia. «Per descomptat també la feina», destaca la politòloga, que relaciona l’ètica de la cura amb el decreixement econòmic i qualifica la cura com quelcom «revolucionari». Un canvi de paradigma.

    Tronto aposta per reduir les jornades laborals i invertir menys en pal·liar i més en prevenir. «Quantes hores treballa vostè?», Pregunto. «Moltes», diu mentre riu. «Jo tinc la possibilitat d’invertir temps en alguna cosa que m’agrada, però no podem obligar la gent que treballa en una cosa menys satisfactòria que faci el mateix», conclou.

    El concepte ètica de la cura ens acompanya tota la vida, asseguren els seus estudis. Però els termes en si no ens resulten familiars.

    La cura és una part essencial del que significa ser humà. No es pot entendre la humanitat sense entendre el que significa tenir cura dels altres. Hi ha molts tipus de relacions diferents que impliquen la cura.

    Defineix la cura com «antídot contra el capitalisme».

    La cura no forma part de moltes teories polítiques. Però jo, com a teòrica feminista, la poso al centre: ¿Què passaria si ens prenguéssim seriosament aquesta part de vida? Crec que la de la cura és la millor crítica al capitalisme; posa en relleu la fal·làcia que el mercat és la manera d’entendre la vida humana… El mercat presumeix que som racionals, autònoms. Ens individuals. El capitalisme construeix un patró de persona que es correspon a un segment petit de la societat. Diu que només tenim responsabilitat sobre nosaltres mateixos o, com a molt, sobre la família. Aquesta no és una manera molt precisa d’entendre la vida.

    Com som, segons l’ètica de la cura?

    Els humans som dependents des del nostre naixement. Necessitem a la gent fins i tot per sentir-nos segurs, ¿més prova que aquesta? Necessitem cures cada dia de la nostra vida. Fins i tot en coses més mundanes: menjar, rentar-se… També quan creixem i ens posem malalts; o quan envellim… Totes aquestes coses poden convertir-se en alguna cosa dramàtica si descuidem la cura en la societat. Quan comencem a reconèixer quanta de la nostra felicitat ve de les cures…

    Joan Tronto
    L’especialista ha exposat la seva tesi al COIB / SANDRA LÁZARO

     

    Es preocupen les societats per la cura?

    No. Es preocupen pels mercats. [Llarga pausa] I a mi em preocupa el següent: ¿Per què invertim tant de temps en la producció econòmica? Fins i tot en les societats democràtiques pensem: ‘Si tenim més feina, més producció, la vida humana serà millor’. I no és cert. La vida de la gent, amb més, no és millor. Necessitem una economia de la cura.

    Què vol dir això?

    Simple: produir menys i centrar-nos més a cuidar-nos.

    Vostè defensa, sota la teoria feminista, que hem d’eradicar la idea de la cura com una cosa natural.

    D’aquí ve l’opressió de la dona, d’entendre la cura com una cosa natural. I els rols socials els creem nosaltres. I això és una qüestió de justícia: uns privilegiats bloquegen a uns altres que ho són menys. Els que estan a dalt, fruit de la seva posició, fan que els altres facin el que ells no volen. I per aquesta simple raó, els homes, que són els que estan a dalt, els presents en l’esfera pública, han relegat les dones… A les seves cases. La pregunta és: ¿És més natural per a les dones la cura?

    …

    No. Són ensenyades a tenir cura, ho fan pel privilegi dels homes.

    L’any 1987 vostè escrivia sobre aquesta qüestió: Més enllà de la diferència de gènere. Cap a una teoria de la cura. Hem avançat en alguna cosa?

    Les coses van millorar una mica fa uns anys, però van empitjorar encara més després. Coses del capitalisme.

    Balanç pessimista.

    [Riu] Sí, vist amb la perspectiva de la història de les ciències socials modernes és dramàtic. Però comparat amb la història de la humanitat, no està malament. Fa realment poc que parlem de les cures, pel que sóc optimista. Aquesta és una idea revolucionària i només estem al principi del canvi.

    Quan parla de cura ho expandeix a ciutats, estats… A la mateixa democràcia.

    Hi ha diverses coses que han de passar. Necessitem pensar en les necessitats humanes i mediambientals. I pensar qui té aquestes responsabilitats: aquí entra la política. Organitzem les responsabilitats atenent al passat, hem de repensar-ho: què agafo i què no agafo. Aquestes eleccions estan relacionades amb la cura, i en això està involucrada qualsevol estructura i institució de la societat.

    Joan Tronto
    Tronto qualifica la cura com un «antídot del neoliberalisme» /  SANDRA LÁZARO
    Com afecta el sistema mèdic, concretament? Vostè ha parlat davant un auditori d’infermeres i infermers.

    El sistema mèdic també ha de repensar-se. La medicina és un exemple clar de com la ciència ens porta, generalment, pel mal camí. ‘Puc fer un nou medicament que curarà…’. Guau! Potser hauríem de gastar menys diners en la indústria, i més en la gent. Potser pensant en la gent ens adonem que necessitem menys. Menys, sobretot, feina.

    Decreixement?

    El capitalisme vol traduir-ho tot en termes de mercat. Fins i tot les relacions i les cures. Hi ha un llibre, Born to buy [Juliet Schor, 2004], que ho il·lustra: a Amèrica la gent treballa 50 hores a la setmana. I els hi preguntes: ‘¿Per què?’. I et responen que és per donar-li un futur als seus fills, per comprar coses als seus fills. El que no ens hem plantejat és que potser invertint més temps amb ells, necessitaran menys coses. I això parla de lògiques de la producció, que han de ser substituïdes per lògiques de la cura.

    Això no sembla competir a la majoria de la gent, que no té possibilitat de decidir. Quins petits canvis podem fer?

    Tornem a Marx: Per què canviem el nostre temps? Diners? Necessitem treballar la meitat, 20 hores. Amb millors salaris. Però això serà complicat. Per baixar-lo a un nivell quotidià: la gent ha de democratitzar i canviar cada institució de la qual forma part. Família, amistat, comunitat. ¿Què puc fer cada dia per reduir el meu consum i alhora mantenir les relacions amb el meu entorn? Aquí rau la revolució. El poder de l’ ètica de la cura recau en com entén la vida cadascú: cuidar-se és el més important.