Just Deploy It!

Categoría: addiccions

  • «Cara i Creu» o com prevenir el joc d’apostes i els seus danys entre els adolescents

    «Cara i Creu» o com prevenir el joc d’apostes i els seus danys entre els adolescents

    Jocs d’apostes en adolescents? Doncs l’edat mitjana en què es comença a jugar amb diners, ja sigui en línia (un 2,7% de noies i un 12,6% de nois) o de forma presencial (un 4,2% de noies i un 12,1% de nois), se situa en els 13-14 anys en els dos sexes, tot i que té una més alta prevalença en els nois, que hi juguen de forma més freqüent.  A més, al voltant d’un 13% de nois i noies declaren haver jugat amb diners abans dels 10 anys.

    Aquestes són algunes de les dades que es desprenen de l’última enquesta FRESC, del 2021,  sobre la salut en persones adolescents a Barcelona realitzada per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) a 3.290 alumnes de centres educatius de la ciutat d’entre 13 i 19 anys. Per primer cop l’ASPB va incloure en el FRESC 2021 preguntes relacionades amb el joc amb diners que no deixen de ser preocupants i alarmants, ja que, a més, un 12% dels nois va declarar haver jugat amb diners el darrer any i un 6% va afirmar realitzar un possible joc problemàtic. L’objectiu principal d’aquest estudi és, a partir dels resultats obtinguts, orientar i avaluar polítiques d’intervencions dirigides a aquestes franges d’edat.

    Davant d’aquestes dades, que des de l’Agència de Salut Pública i altres organismes sanitaris estan detectant que van en augment, l’ASPB ha impulsat la creació del programa escolar Cara i Creu per a l’alumnat de 4rt d’ESO, que després d’un programa pilot en tres instituts, el curs que ve es començarà a oferir a tots els centres educatius de la ciutat que s’hi vulguin inscriure. Els objectius, segons expliquen la cap del Departament de Prevenció i Atenció a les Drogodependències de l’ASPB, Montse Bartroli, i la Catrina Clotas, que és una de les responsables de la coordinació del disseny i l’avaluació del programa, és sensibilitzar famílies, professorat i alumnat respecte al joc d’apostes i videojocs; la prevenció per evitar aquesta conducta o retardar-ne l’edat d’inici; i, per últim, poder derivar les persones amb un possible joc problemàtic als recursos que correspongui. Pretén reduir la incidència del joc d’apostes en els adolescents, ampliant el coneixement sobre els riscos i les conseqüències i fomentant una mirada crítica entre l’alumnat.

    El programa Cara i Creu vol sensibilitzar famílies, professorat i alumnat respecte al joc d’apostes i videojocs

    El Cara i Creu s’inspira en un projecte de la Comunitat Valenciana que es diu ¿Qué te juegas?, que s’ha modificat i adaptat  per aplicar-lo als instituts de la ciutat, amb l’assessorament d’experts. El programa consisteix en cinc sessions. La primera serveix perquè l’alumnat conegui els riscos associats al joc, les possibles conseqüències i “que entengui quines són les motivacions, que poden començar com a diversió i després es poden transformar com a una necessitat, per cobrir un baix estat anímic o per guanyar diners”, segons explica Clotas. En la segona sessió es treballen les lleis de probabilitat que operen darrere el joc, que poden desmuntar els biaixos erronis que hi ha darrere el joc –“aquella il·lusió de control que et fa pensar que si han sortit quatre 5 el següent segur que surt un 6”, exemplifica Clotas. La tercera i la quarta sessió es treballa la pressió a través de la publicitat i el grup d’iguals, mentre que en la cinquena i última se centra en els videojocs, per tal de conèixer i saber identificar quan fem apostes dins d’aquests jocs. I tot plegat a través de sessions que volen ser molt dinàmiques, amb jocs de rol, de verdader o fals i projeccions de vídeos, entre d’altres.

    Formació al professorat

    Des de l’ASPB s’ha dissenyat el programa perquè sigui dinamitzat pel professorat, que rebrà una formació en línia prèvia de cinc hores i un manual que l’ajudarà a planificar les sessions a l’aula. A més, també s’ha elaborat una guia per a les famílies perquè puguin conèixer i tenir eines per la prevenció del joc d’apostes i els videojocs.

    Segons Bartroli, es parla d’addició al joc o de trastorn de jocs d’apostes i videojocs quan “una persona té un patró de joc persistent, recurrent en la seva manera de jugar que implica que hi ha àrees rellevants de la seva vida que es deterioren, ja sigui en l’àmbit personal, familiar, social, d’escola, etc”. És a dir, al final la persona només pensa en jugar, deixant de fer altres coses, podent arraconar els estudis, la cura personal i fins i tot pot arribar a mentir a amics i familiars al respecte. Quan es donen una sèrie de criteris d’aquest tipus es pot arribar a diagnosticar com un trastorn de joc d’apostes o un trastorn per ús de videojoc.

    Les dades són sorprenents, però com remarca Bartroli, “a nivell social no hi ha la percepció que això sigui un problema”. A més, remarca que la publicitat ha anat molt dirigida cap al gènere masculí, amb la intervenció de personatges famosos, entre els quals molts futbolistes.

    La normativa

    Tot i que es va aprovar una llei a nivell espanyol que prohibia la publicitat de joc d’apostes als mitjans de comunicació, fa pocs mesos el Tribunal Suprem va tombar alguns dels articles d’aquesta normativa, fet que podrà facilitar de nou la difusió de publicitat d’aquests jocs i que arribi als menors d’edat. De fet, Bartroli fa un crit d’alerta perquè assegura que s’està detectant el viratge de la publicitat per captar “el nínxol de mercat cap a les noies, sobretot en els videojocs”. De fet, la cap del Departament de Prevenció i Atenció a les Drogodependències de l’ASPB assegura que ja preveuen que el joc amb diners entre nois i noies “es vagi equiparant, com ha passat amb altres conductes de risc”.

    Per la seva banda, Clotas alerta que els videojocs són “una porta d’accés per començar a utilitzar diners dins dels videojocs per acabar jugant a jocs d’apostes”. Quan es parla de jocs amb diners s’inclou bingos, loteries, apostes esportives, però també utilitzar els diners per fer apostes dins dels videojocs a través del que es coneix com a loot boxes o caixes de recompenses. I què són els loot boxes? Doncs quan el jugador vol comprar una característica per un personatge del videojoc ho ha de fer a través d’una aposta, és a dir, adquireix una caixa de recompensa sense saber què hi ha dins. Aquí hi juga l’atzar, el fet d’adquirir una caixa que pot tenir o no un premi a dins. Clotas explica que a través de l’enquesta FRESC es van adonar que prop del  66% dels nois i les noies que juguen amb diners de manera online ho han fet a través dels videojocs. És un joc d’atzar perquè tu no compres un producte, sinó que pagues uns diners perquè aleatòriament et toqui un premi o un altre. De fet, Clotas recorda que fa anys que s’està pendent de regularitzar aquests loot boxes, ja que sense adonar-se, s’està jugant a un joc d’atzar.  “És una porta d’entrada a altres tipus de jocs d’atzar com les apostes esportives”, afegeix Bartroli.

    Totes dues destaquen que, a més, el fet que els adolescents i joves acabin jugant a jocs d’atzar encara que no sempre acabin amb addicció té conseqüències no només per a ells, sinó també pel seu entorn (a nivell financer, social, educatiu, etc.). “Per això ho estem agafant nosaltres des de Salut Pública, perquè l’impacte no només afecta la persona amb el trastorn sinó que el dany és més global”, alerta Bartroli.

    En aquest proper curs escolar, des de l’Agència de Salut Pública es vol posar èmfasi en l’avaluació de l’efectivitat del programa «Cara i Creu» per conèixer fins a quin punt s’han assolit els objectius plantejats. Per tant, tots aquells centres educatius que s’inscriguin en el programa també ajudaran a avaluar-ne la seva efectivitat. Es tracta de saber quins coneixements ha adquirit l’alumnat participant i com ha canviat la seva actitud respecte al joc d’apostes i videojocs abans i després de fer les cinc sessions.

    Text publicat originalment el blog Educa Barcelona d’ El diari de l’Educació

  • Els protagonistes de la rehabilitació dels addictes a les drogues

    Els protagonistes de la rehabilitació dels addictes a les drogues

    En la resolució 42/112, el 7 de desembre de 1987, l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir celebrar el 26 de juny el Dia Internacional de la Lluita contra l’Ús Indegut i el Trànsit Il·lícit de Drogues per «mostrar-ne la determinació a reforçar l’actuació i la cooperació per assolir l’objectiu d’una societat internacional lliure del consum de drogues. Amb el suport cada any de particulars, comunitats i diverses organitzacions de tot el món, aquesta celebració mundial té com a objectiu conscienciar sobre el greu problema que representen les drogues il·lícites per a la societat».

    L’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC) és la responsable de la publicació de l’Informe Mundial sobre les Drogues, un document amb estadístiques clau i dades fàctiques obtingudes a través de fonts oficials amb un enfocament basat en la ciència i la investigació. «L’impacte de les drogues és complex i de gran abast. Per fer front a aquest problema és imprescindible adoptar un enfocament basat en proves científiques que doni prioritat a la prevenció i al tractament», es destaca a l’informe. Analitzar i mostrar la realitat del que passava en un centre de rehabilitació va ser el gra de sorra que va voler aportar un artista que, per coses del destí, va acabar treballant a temps parcial com a responsable de neteja i de manteniment durant cinc anys.

    Norma Editorial publica la novel·la gràfica Fuerza. Notas desde un centro de rehabilitación (2024), amb guió i dibuix de Ferran Vidal, un treball de documentació exhaustiu sobre el funcionament i les persones que interactuen en un Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) a les drogodependències, el qual el mateix autor situa a «una ciutat qualsevol». L’obra funciona com un documental, amb la descripció de la instal·lació i de les funcions de la institució, l’especificació del personal i la descripció somera dels seus llocs de treball, i una breu presentació, en algun cas amb una minientrevista, de moltes de les persones que van passar pel centre al llarg dels cinc anys en què Vidal va treballar al CAS, essent ell mateix part del relat, com a fil conductor de la narració en primera persona.

    La sinceritat de l’autor és fonamental per afavorir l’empatia del lector, en posar-nos al seu lloc i compartir les seves emocions, que van evolucionant en revelar-se tot un univers desconegut per a la gran majoria de la població, i que s’anirà exposant magistralment en les pàgines de la novel·la gràfica. Un desconeixement que ho era per al mateix dibuixant quan es va incorporar al lloc de treball a l’inici del relat, cosa que afavoreix, a priori, l’exposició de prejudicis i estereotips compartits per tots i creats per un marc mental que la societat (a través de notícies o de la ficció) ha construït al llarg de les darreres dècades. Uns prejudicis que li van arribar a fer pensar, el primer dia de feina, que no en sortiria viu, quan la realitat ha estat molt diferent, encara que amb una realitat que no té res a envejar, evidentment.

    De fet, ja a les primeres vinyetes ens adverteix que el CAS amb prou feines està senyalitzat des de l’exterior, actuant amb dissimulació per evitar protestes veïnals, s’entén, per exemple, perquè no baixin els preus dels pisos del seu voltant. Això és el que passa quan mana el mercat en les decisions que prenem. I no som conscients dels falsos estereotips que moltes vegades ens ha creat la ficció. És demolidora una pàgina plena de retrats de diferents persones, i l’autor ens pregunta als lectors si ens podem imaginar quina de totes aquestes persones podria ser drogodependent i les veiem de tots els gèneres, procedències, edats i classes socials. La resposta és contundent: absolutament qualsevol.

    El centre descrit a Fuerza tracta centenars de pacients a l’any (per desgràcia, la taxa de mortalitat és molt alta en aquest col·lectiu), però, sobretot, es concentra en quatre grans tipus: els heroïnòmans, els cocaïnòmans, els alcohòlics i els addictes a la marihuana. I tots ells, juntament amb el personal del centre, són els protagonistes d’aquesta història que tracta de comprendre els motius (molt variats) de com caus a la droga i tot el que suposa des de tots els punts de vista, també en el procés de rehabilitació: emocional i físic, familiar i social, laboral i econòmic. I ja sabíem, també per la ficció, gràcies al famós Dr. House, interpretat per l’actor Hugh Laurie a la mítica sèrie homònima, pel lema que ens repetia a cada episodi, que tots els malalts «menteixen»… absolutament tots, el que fa, de vegades, que la rehabilitació sigui més complicada.

    Vidal denuncia a la novel·la gràfica que al CAS on treballa, per no haver-hi, no hi ha ni bolígrafs per escriure. Una constant del seu discurs és evidenciar la manca de recursos de manera perenne en un centre de servei públic però de gestió privada. Al documental Sicko (2007), dirigit de forma despietada per Michael Moore, un cineasta destacat per utilitzar les seves produccions per denunciar diversos aspectes de la societat, es posa la diana en el sistema privat de salut dels Estats Units, mostrant el mercantilisme associat a la salut i la dificultat de poder accedir a un sistema de salut de qualitat i universal. El relat és esgarrifós durant les dues hores del metratge.

    El documental comença amb un fuster que perd dos dits en un accident de treball i a l’hospital posen un preu a cada dit i, com que només li arriben els estalvis per a un, el ferit ha de triar quin dit se li cus. I aquesta és la primera història de molts casos narrats. De fet, encara és més dantesc veure les declaracions d’una metgessa que reconeixia en un judici que es penedia de denegar multitud de serveis hospitalaris a malalts de tota mena, cosa que provocava uns milionaris beneficis a les grans companyies de serveis de salut nord-americanes. A canvi, se li recompensava amb un sou de sis xifres en reconeixement a la seva implicació. En els pacients, en molts casos, la denegació suposava la mort.

    A Sicko, Moore es pregunta per què la sanitat és privada i no ho són els bombers, les biblioteques, les forces armades o la policia als Estats Units. No sembla que no ho siguin per un caràcter comunista del país, sinó pel negoci implícit en la privatització d’un servei essencial, en part estimulat per uns polítics que des dels anys setanta van promoure un model que potenciava les assegurances privades, per a l’enriquiment d’unes companyies que acabaven contractant aquests polítics al cap del temps, amb sous milionaris. Paraula de Moore, amb evidències exposades al documental.

    La realitat és que, si privatitzes un servei públic i se segueix donant aquest servei des del sector privat, els ingressos surten igualment de l’àmbit públic. Si aconseguim augmentar els ingressos o baixar les despeses o les dues coses alhora, els beneficis de les empreses privades que gestionen serveis públics augmenten. Si els ingressos es mantenen estables, l’única manera d’augmentar els beneficis és controlar les despeses fins al detall i, en la mesura del possible, disminuir-les. D’aquí sorgeixen la majoria de les limitacions que es troben aquest tipus de centres que, recordem, és de servei públic, però de gestió privada.

    Ferran Vidal realitza un treball portentós de documentació i narració, combinant diverses tècniques que compaginen la historieta, la il·lustració i la pintura, les tres especialitats que, juntament amb l’escultura, són la base de la seva producció artística. Utilitza el llapis amb un traç expressionista estranyament realista, amb una composició de la pàgina experimental a cada escena, amb una gran càrrega pedagògica. El seu valor artístic va ser reconegut en el seu moment; el projecte Fuerza. Notas desde un centro de rehabilitación va permetre al seu autor guanyar el VI Premi de Novel·la Gràfica Social Divina Pastora en la seva edició del 2018 (sí, han llegit bé, cosa que dona una idea de l’esforç creatiu i editorial i la dificultat que suposa fer i publicar una obra d’aquest tipus al nostre país). El premi, promogut per la Fundació Divina Pastora, té l’objectiu de fomentar la conscienciació ciutadana a través del dibuix a la novel·la gràfica com a mitjà artístic d’expressió.

    La precarietat laboral al sector del còmic va portar l’artista a la cua de l’atur i, d’aquí, a un treball en un CAS. I el seu talent i la seva capacitat d’observació mentre feia aquesta inesperada i no desitjada tasca ha permès que puguem tenir una obra d’aquest tipus a les nostres mans. Moore, al seu documental Sicko, afirmava de manera categòrica que «una societat es pot jutjar per la manera com tracta els seus membres més desafavorits». Pel que apreciem a l’obra de Fuerza, es mereixen un monument tot el personal del CAS. I, probablement també, totes les persones que han ajudat d’una manera o altra que aquesta novel·la gràfica s’hagi publicat, començant, és clar, pel nostre respecte al seu autor i acabant, potser, pels lectors que la comprin. No us oblideu d’abraçar-vos.