L’art i la cultura són molt més que un producte d’oci i lleure, també tenen beneficis per a la salut i la qualitat de vida dels qui els consumeixen, especialment en aquells col·lectius amb risc de sentir soledat com les persones grans.
Així ho va confirmar l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) en l’avaluació del programa ArtGran, una intervenció basada en l’art i les activitats creatives en sis museus i centres culturals de la ciutat adreçada a reduir el sentiment de solitud en persones de 70 i més anys.
Després dels resultats positius, la intervenció ha entrat a formar part del programa de salut comunitària Barcelona Salut als Barris. Durant aquest any han pogut gaudir del programa persones grans de la Trinitat Vella, Sant Genís dels Agudells, la Taixonera i Montbau, el Carmel, Sant Antoni, La Marina, Trinitat Nova i La Prosperitat.
Acostament a l’art i més relació social
ArtGran es proposa a persones de 70 o més anys amb sentiment de solitud. Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, el 19% de les dones i el 13% dels homes que viuen a la ciutat tenen 70 o més anys. D’altra banda, l’Enquesta de Salut de Barcelona 2021 de l’ASPB apunta que el 28% de les dones i el 15% dels homes de 70 o més anys s’han sentit soles alguna vegada o sovint.
Així doncs, a diferència d’altres experiències en què participen persones grans, són els equips d’atenció primària els qui prescriuen aquesta activitat a aquelles que consideren que se’n poden beneficiar especialment. Aquesta selecció es fa també tenint en compte els determinants socials i les desigualtats socials en salut entre els diferents barris de la ciutat.
El programa consta de 10 sessions, una per setmana, i hi assisteixen grups d’entre 8 i 12 persones del mateix barri.
Aquestes es troben en un mateix punt al barri i es desplacen en transport públic acompanyades d’una mediadora social fins al museu o centre cultural. Aquí els rep una mediadora cultural del centre i fan una activitat diferent sempre al voltant de l’art. Així s’apropen a la pintura, l’arquitectura, l’escultura, etc. A continuació, se’ls proposa fer un taller participatiu relacionat amb el tema treballat a l’inici com ara pintar, fer els sons d’una pel·lícula, crear un petit vídeo, fer un collage o fins i tot, una performance. Per acabar, el grup reflexiona i conversa sobre l’experiència viscuda i amb la mediadora social tornen cap al punt de trobada del barri.
Aquestes sessions permeten que aquestes persones tinguin un espai de trobada i socialització; un acostament a l’art i al patrimoni de la ciutat des dels cinc sentits, de forma activa i atenta; un espai de creació que els permet experimentar amb diferents materials, tècniques i tecnologies a través del qual expressar-se i un espai de reflexió i posada en comú. Com bé explica Alba Aguilar, mediadora cultural del CCCB, “la nostra tasca és crear aquest vincle entre la institució i ells. Acompanyar-los, saber que aquest espai és amable per a ells. Estem creant una bombolla perquè pugui expandir-se”.
A més, els participants poden fer un diari personal, a través del qual recullen el que passa durant les sessions, i que permet la connexió i reflexió personal entre sessions. Un record que els acompanyarà per sempre.
Primers passos
Durant l’any 2022 es va dur a terme la prova pilot del projecte en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, atenció primària de Barcelona ciutat de l’Institut Català de la Salut (ICS), Serveis Socials, les xarxes socials i comunitàries dels barris. En aquesta etapa, els museus i centres culturals implicats van ser: el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Museu Picasso, CaixaForum i el Recinte Modernista Sant Pau.
Taller creatiu d’ArtGran al Museu Picasso | ArtGran
Les persones participants eren dels barris de Porta, Prosperitat, Guinardó, Baix Guinardó, Montbau, Vall d’Hebron, Vila de Gràcia, La Salut, Camp d’en Grassot i Sant Antoni. La selecció es va fer per part de les persones professionals d’atenció primària del CAP Guinardó, Pare Claret, Rio de Janeiro, Sanllehy, Sant Rafael i Vil·la de Gràcia-Cibeles (ICS) i Larrard, serveis socials i la taula de salut del barri.
Es van seleccionar un total de 138 persones, 63 dels quals van poder gaudir del programa i 75 persones no hi van participar. Abans i després del programa es van fer enquestes a ambdós grups per avaluar canvis en l’estat de salut, el benestar emocional i la qualitat de vida.
Avaluació i resultats
Els resultats de l’avaluació van mostrar que les persones grans participants en l’ArtGran milloraven en alegria i capacitat per fer les activitats diàries, i es reduïa significativament el sentiment de solitud en comparació amb aquelles que no van gaudir de les sessions del programa. En resum, la majoria es mostrava molt satisfeta amb l’activitat i considerava que els havia ajudat a sortir, relacionar-se i sentir-se millor.
Visita d’un grup d’ArtGran al CaixaForum | ArtGran
Pel que fa al sentiment de solitud, els resultats mostraven que el percentatge de persones que sentien un alt nivell de solitud havia disminuït en el grup que havia participat a ArtGran passant de 44% a 40% mentre que en el grup de comparació havia augmentat, passant de 28% a 48%.
Una de les participants, Rosina Ratera, resumeix així el significat dels vincles que s’estableixen en el grup: “De totes aquestes persones no coneixia a ningú, en canvi, ara fins i tot tinc amics. Estava sola i ho portava molt malament, estava deprimida i els meus fills em van buscar això d’ArtGran. Des que estic allà he reviscut i estic de conya!”.
En les preguntes de salut emocional quant al sentiment d’alegria, les persones participants obtenien millors resultats en comparació amb aquelles que no hi havien participat. Pel que fa a qualitat de vida, s’observava una millora significativa en la realització de les activitats quotidianes sense problemes. En el grup participant de l’ArtGran passava d’un 72,9% a un 75% el percentatge de persones que deien no tenir problemes. En canvi, en el grup de comparació empitjoraven, passant d’un 87% a un 68% les que deien no tenir problemes.
A més de l’avaluació quantitativa, l’estudi també va incloure metodologia qualitativa per valorar aspectes com l’impacte en la salut física, emocional i social o la relació amb l’art i els museus, entre altres. Un cop finalitzada la intervenció, es van fer grups de discussió amb les persones participants.
Així doncs, les persones participants manifesten que l’ArtGran els va fer sentir acompanyades i capaces. Deien que han recuperat la seva autoestima i se sentien respectades i valorades. El grup de les sortides va esdevenir és un espai segur on poder expressar-se sense ser jutjades. I que el trajecte fins al museu els permetia gaudir del temps propi i generar conversa per conèixer-se i ajudar-se els uns als altres.
Canvi de concepte sobre l’art i la cultura
Finalment, cal destacar que els resultats també van mostrar que les persones que han participat han canviat el concepte que tenen de l’art i la cultura.
Taller creatiu al MNAC amb un grup d’ArtGran | ArtGran
ArtGran les ha ajudat a trencar la barrera que poguessin tenir amb els museus. Després de l’experiència veuen els museus com espais accessibles i amables i la cultura com un patrimoni assequible a tothom. Així doncs, ArtGran té el valor afegit d’obrir els museus a tots i totes com un bé comú i no com un privilegi. “Totes aquestes persones exerceixen un dret fonamental, el de la participació en el món de la cultura, on hi ha encara moltes barreres, no només físiques i intel·lectuals, sinó també de la pertinença. Projectes amb aquestes característiques són capaços de trencar amb aquestes barreres”, afirma Teresa González, cap d’Accessibilitat i Inclusió del MNAC.
L’any 2013 va començar a fabricar-se al Japó un exoesquelet que protegia la zona lumbar i que estava ideat inicialment per al personal sociosanitari que havia de traslladar persones dependents amb problemes de mobilitat, per tal d’evitar carregar el pes malament i reduir el nombre de baixes per aquest motiu.
Va ser el doctor Hiroshi Kobayashi, professor del departament d’Enginyeria Mecànica de la Facultat d’Enginyeria de la Universitat de Tòquio, qui va dissenyar l’aparell, tot pensant en l’elevada mitjana d’edat de la població japonesa i en les necessitats de les persones que, a nivell professional o familiar, havien de fer-se càrrec de la gent gran.
El projecte va anar ampliant-se a altres sectors que habitualment han de carregar pes, com l’industrial, el logístic i l’agrícola, i l’any 2021 l’empresa Healthy Suits, amb seu a Barcelona, va decidir comercialitzar-ho a Espanya, tenint en compte que l’exoesquelet, anomenat Muscle Suit Every, disminueix les lesions lumbars fins a un 60% i, per tant, les baixes laborals per aquest motiu.
El CEO de Healthy Suits, Bernat Graupera, destaca que “inicialment es va desenvolupar per atendre les necessitats del personal sanitari per fer la transferència de pacient del llit a la dutxa, per exemple, o a la cadira. L’exoesquelet ajuda a fer aquestes transferències evitant treballar tant la zona lumbar”.
Menys lesions
Muscle Suit Every té una estructura similar a un arnès i, a causa del seu disseny ergonòmic, pot actuar com un múscul artificial i reduir la pressió sobre les vèrtebres lumbars. “Es tracta de prevenir riscos laborals i d’alliberar càrregues”, assegura Graupera, que recorda que les lesions lumbars són la segona causa de baixa entre els treballadors i les treballadores espanyoles.
Muscle Suit Every s’ha obert també als mercats industrial, logístic i agrícola
Segons dades del Sistema Nacional de Salut del Ministeri de Sanitat, les baixes laborals per lesions lumbars a Espanya suposen el 25% del total i la durada mitjana de la baixa se situa entre 15 dies i dos mesos.
“Nosaltres l’estem venent a Espanya, però està tenint interès a altres països d’Europa, com França, Itàlia o Alemanya”, assenyala el CEO de Healthy Suits, que ha esdevingut l’empresa sòcia europea del fabricant japonès Innophys Co. Ltd. “Ho demanen tant des del sector públic com el privat. Un cop la gent prova l’equip, queda molt convençuda perquè allibera la càrrega de la zona lumbar i deriva la força als quàdriceps. Així, es treballa amb més seguretat, i és molt funcional i fàcil d’usar”.
Guardons
Muscle Suit Every ha estat reconegut amb el primer premi dels guardons CSC Impulsa, que reconeixen iniciatives innovadores dels centres que formen part del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC).
A més, forma part del projecte ‘La prevenció dels trastorns musculoesquelètics en personal sanitari mitjançant l’ús de l’exoesquelet’, presentat conjuntament amb Badalona Serveis Assistencials, una organització pública que té més de 16 centres i 1.400 professionals a la zona del Barcelonès Nord i el Baix Maresme. Un dels objectius del projecte és elaborar un estudi sobre el nombre de baixes relacionades amb les lumbars abans i després de fer servir el nou aparell.
Dins del sector sociosanitari, les persones que més el fan servir són cuidadores, auxiliars d’infermeria, zeladors i fisioterapeutes. En l’àmbit logístic, l’utilitzen sobretot transportistes, estibadors, mossos de magatzem i empaquetadors; en l’industrial, està orientat cap a operadors assembladors i mecànics; en la construcció, manobres, paletes i enguixadors; i en l’agropecuari, pescadors, agricultors, jardiners, recol·lectors i forestals.
Graupera destaca que, ara per ara, està dissenyat per prevenir lesions lumbars, però un cop la persona ja s’ha fet mal, ha de consultar amb l’especialista per valorar, en funció de la gravetat, si és o no convenient fer servir l’exoesquelet. Muscle Suit Every costa 1.465 euros i compleix amb les normes internacionals ISO 13.482 sobre seguretat a la feina en robots i dispositius robòtics.
Envellir és un verb en gerundi, com el mateix fet de viure. Només deixem d’envellir si deixem de viure. Vivim i envellim, de manera inseparable, al mateix temps que avancen els nostres dies. Però acostumem a associar les pèrdues de capacitats amb l’última etapa de la vida i, mentre no hi som, més aviat procurem viure d’esquena al dolor, a la malaltia i a la vellesa.
L’envelliment, no obstant, és un procés que comença molt abans de poder parlar de vellesa en una persona, tal com ens diu la psicogerontòloga Maria Lluïsa Lozano, coordinadora del Grup de Treball de Psicologia de l’Envelliment del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). “Als 30 o 40 anys ja estàs assentant les bases del que serà el teu envelliment, no només a nivell físic, també amb l’estil de vida. El pensament i el bagatge vital que vas acumulant determinen cap a on vas”, afirma Lozano. I afegeix, que “si no hi ha ningú que ens faci aturar, que ens digui ‘és ara que has de començar a pensar en la vellesa que vols i en què pots fer per tenir-la, planificant-te i preparant-te’, ho has de fer tu mateixa”.
Aquesta psicòloga és ben conscient que la nostra relació amb l’envelliment ha estat i és dolenta, i que ningú ens ha ajudat a donar-li la volta. Recorda que quan ella estudiava la carrera de Psicologia la gent gran no sortia al programa d’estudis, “es vivia molt d’esquena a l’envelliment. No calia pensar-hi abans de temps, sempre senties: gaudeix de la vida i ja hi arribaràs”. I avui, afegeix Lozano, “hem passat del missatge de corregir les arrugues per amagar la vellesa, a l’acceptació de ser vell, però que se’t vegi fort, actiu i empoderat, que és una altra manera també de maquillar la vellesa, anar al gimnàs per cuidar el físic, sí, però també perquè així no se’t veu tan vell. Volem viure molts anys, però no fer-nos vells”.
Volem viure molts anys, però no fer-nos vells
Perquè som en una societat que “idealitza la joventut com a icona d’allò desitjable i s’estigmatitza la menopausa com a inici d’un declivi sense aturador”, tal com llegim al llibre ‘Yo vieja’ (Capitán Swing), de la psicòloga Anna Freixas. “La devaluació i exclusió social acompanyen l’edat”, escriu Freixas. També que imperen “les creences destructives sobre la vellesa (…), com ara que les persones grans són una càrrega, són inactives, estan malaltes, són lletges, són totes iguals, no aporten res a la societat (…). El treball d’Anna Freixas és el clam d’una altra mirada social al món sènior, començant per la pròpia autoestima de cada persona, sigui quina sigui la seva edat. És un llibre esquitxat de frases que conviden a la reflexió, com ara, l’afirmació de la novel·lista i periodista canandenca Jocelyne Saucier.: “La vellesa és un privilegi que no es concedeix a tothom”. ‘Yo vieja’ ofereix “orientacions sobre el mapa en blanc cap a les vides centenàries a les quals ens dirigim”, deixant, però, molta constància, de tots aquells estereotips negatius que la societat manté sobre la vellesa, i que cal esborrar.
Tantes velleses com persones
Com exposa Maria Lluïsa Lozano, “fa 50 anys vell era el que ja no valia, i encara preval aquesta associació, però avui veiem que hi ha moltes velleses en la vellesa”. La vellesa –afirma- “als 65 o als 70 no li fa por a ningú. Però es pot ser gran i sentir-se jove i empoderat, o sentir-se molt gran per les carències que es tenen. És molt distorsionant avui el concepte de vellesa, a la pràctica. De vegades els anys es porten amb orgull, tot i tenir 80 anys i moltes carències”.
Lozano treballa en un centre de dia, on interactua diàriament amb gent gran, veient que “cada persona vella és un món, amb un estat condicionat per diferents patologies. Hi ha qui viu amb petits problemes i molt deprimit i sentint-se molt acabat, i també qui viu amb un esperit alegre, tot i conviure amb una gran paràlisi”. Això també ens parla de salut mental i de l’aprenentatge, al llarg de la vida, de la resiliència i l’acollida emocional dels entrebancs i pèrdues que anem experimentant i vivim, cada dia.
La recuperació després d’una operació també parla de si la persona ha portat rutines saludables | Pixabay
El que sí que està clar és que cada cop es viuen més anys. La infermera del centre sociosanitari de l’Hospital d’Olot, Laura Aulinas, especialitzada en geriatria i pal·liatius, i tutora dels alumnes en pràctiques de la Facultat d’Infermeria de la Universitat de Girona, també constata que “hi ha gent molt gran que està molt bé, gent que es cuida moltíssim i arriba amb molt bona qualitat de vida als 90 i pico d’anys o fins i tot als 100. És a dir, s’arriba a més edat i amb més bones condicions”, diu. “Però també hi ha gent més jove que no es cuida i sembla més gran del que és”.
Hospitals i centres sociosanitaris com en el qual Aulinas treballa són un bon indicador de la cura que tenen, i sobretot que han tingut, les persones grans, en el camí previ a la vellesa. “Hi ha gent que ha treballat molt, però també ha caminat i ha menjat bé. Pots veure en ells rutines de temps, i el fet que sàpiguen bé què han de menjar ja et dona a entendre que es cuiden”, explica la infermera de la Fundació Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa. “Per a molta gent que viu sola, inclús en males condicions, és arran d’un ingrés que s’activa el suport social quan se li dona l’alta. Fem constar en l’informe les necessitats que té a nivell social i ens coordinem amb el seu metge de capçalera”, puntualitza Aulinas. Amb l’objectiu que la persona pugui mantenir l’autonomia al màxim, “indiquem, per exemple, si pot fer tota sola la higiene, segons els moviments que pot fer, o si necessita una cadira a la dutxa”, exposa. Perquè, segons la seva experiència, “hi ha gent que no va mai al metge i és a partir d’una caiguda que podem conèixer el seu estat i context. Pot ser gent que, en no tenir cap patologia, no passa mai controls”.
Consells per a una millor vellesa
Caminar una hora al dia, una bona dieta, i higiene i hidratació de la pell són les pautes bàsiques que apunta la infermera Laura Aulinas durant i prèviament a l’etapa que acostumem a considerar ja vellesa. Sobre exercicis de gimnàstica, com ara els que es poden practicar amb els aparells ubicats en molts parcs públics, Aulinas comenta que “s’han de triar els adequats a l’edat i estat de cadascú”. Aconsella deixar-se aconsellar per la infermera de capçalera sobre l’activitat física que es pot fer i que més convé segons les patologies o intervencions quirúrgiques que s’han patit. “Si algú ha estat operat de pròtesi, segons què no ho podrà fer i caldrà aleshores la intervenció d’un fisioterapeuta, cosa que nosaltres ja aconsellem després d’un ingrés”, comenta.
La recuperació després d’una operació també els parla, als professionals com ella, de si la persona ha portat unes determinades rutines d’exercici. “Si han fet gimnàstica, com aquagim, o ioga, o només pel fet d’haver mantingut certa activitat física diària, es recuperen molt més ràpid”. Com diu l’Anna Freixas al seu llibre ‘Yo vieja’, “mai és suficientment tard per incorporar a la nostra quotidianitat conductes beneficioses: una activitat física moderada, menjar sa, no fumar, l’ús savi i moderat de l’alcohol i de la medicació. En algunes ocasions, només el fet de canviar determinats hàbits de vida (alimentació, relacions, addiccions, sedentarisme) pot contribuir a millorar la nostra salut, o almenys a no empitjorar-la. Les pràctiques preventives al voltant de la salut ens poden ajudar a sortejar la malaltia i a minimitzar el descens funcional, allargar la vida i sobretot promoure la qualitat de vida”.
Mai és suficientment tard per incorporar a la nostra quotidianitat conductes beneficioses: una activitat física moderada, menjar sa, no fumar, l’ús savi i moderat de l’alcohol i de la medicació
El llibre no escatima alertes constructives, com ara que “la falta d’exercici afecta el cor, produeix debilitat muscular, baixa la immunitat, causa obesitat i depressió. Res no té a veure amb l’estrogen, l’edat o el calci, com és molt possible que ens argumentin, sinó amb el nostre desús cultural de l’activitat física (…) La passivitat física ens emmalalteix. Mantenir una implicació física mitjana pot produir millores clares de salut. I suggereix algunes pràctiques que vinculen el cos i la ment, com el ioga, la meditació, el taitxí, que milloren l’equilibri, promouen el pensament interior i l’espiritualitat i faciliten la respiració. Ens reconnecten amb el nostre jo perdut, dissolt”. Freixas interpel·la la comunitat mèdica en la prevenció: “la classe mèdica amb els seus consells i informació pot contribuir de manera important a l’educació i orientació de la gent gran en la seva autocura, estimulant les més inactives a posar en pràctica vides més dinàmiques i proporcionant-les oportunitats per a fer-ho, com ara orientació i informació sobre àrees segures de passeig, gimnasos, piscines o programes comunitaris que fomenten l’activitat”.
La classe mèdica amb els seus consells i informació pot contribuir de manera important a l’educació i orientació de la gent gran en la seva autocura
Pilars bàsics per a un millor benestar
La psicòloga Maria Lluïsa Lozano estableix tres pilars fonamentals per a una millor vellesa: la prevenció, l’acceptació i el saber demanar ajuda.
Sobre la prevenció, Lozano apunta que “des de fa uns anys, sobretot a nivell físic, ja ens en parlen. Ens diuen que per arribar en bones condicions a una vellesa amb qualitat de vida, els bons hàbits d’una alimentació saludable i la pràctica d’exercici físic ens ajuden. Però en la salut –puntualitza-, s’han de contemplar també la cura de la salut mental, és a dir, cuidar les emocions i cuidar l’estat cognitiu”. En aquest sentit, la psicòloga del Grup d’Envelliment del COPC celebra que cada vegada sigui més freqüent que el metge de família suggereixi als seus pacients més grans apuntar-se a un casal o contactar amb els Amics de la Gent Gran, i no prescriure antidepressius quan els pacients expressen desànim. Tot i això, el més habitual continua sent l’antidepressiu i tota la part que correspondria al professional de la psicologia no es fa.
Arribar a la darrera etapa de la vida sense haver après, si més no íntimament, a preguntar-se a sí mateix com estic, què m’inquieta o em trasbalsa, pot dur a viure una pitjor vellesa. “La introspecció s’ha d’aprendre d’hora”, diu Maria Lluïsa Lozano. “Si no es fa, al llarg de la vida s’estaran vivint molts dols de manera silenciada, dolors emocionals que ningú detecta, i aquesta introspecció, amagar, esquivar el mirar endins, mina l’autoestima i priva d’estimar-se tal com s’és”.
Cuidar les relacions és importat a totes les etapes de la vida | iStock
Dins de la prevenció, la Maria Lluïsa Lozano esmenta també l’economia, un factor, com diu, que “fa les velleses doloroses, quan són els fills els qui gestionen les finances i la persona gran no té independència econòmica”. D’aquí la importància del testament vital, per deixar constància de la pròpia voluntat, per precisar amb qui es vol viure i on i qui es vol que ens cuidi, deixar-ho tot explicat és part de la prevenció necessària per gaudir de la vellesa el més semblant a com la voldríem. El document de voluntats anticipades és l’eina per a fer-ho. A banda, tal com apunta la psicòloga Clara Prat, membre també del Grup d’envelliment del COPC, prevenir també contempla “tenir pensades i compartir amb les persones properes, opcions i preferències realistes per quan no ens puguem valdre per nosaltres mateixes: adaptar la casa per exemple, en quant al tipus de recurs, si no és al domicili, haver visitat pisos, centres, comunitats i triar-ne algun”. Maria Lluïsa Lozano considera que la cultura de la prevenció s’hauria d’aprendre ja a l’escola, “caldria incorporar la gestió emocional dins dels aprenentatges de la vida, per poder arribar més lleugers de dolors profunds, amb la motxilla menys plena, per poder gaudir més de les darreres etapes de la vida”.
Acceptar i saber demanar ajuda
L’acceptació és el segon pilar que la psicòloga Maria Lluïsa Lozano suggereix per a una millor vellesa: aprendre a viure amb el que es té. “Acceptar cada etapa de la vida i donar-li un sentit, sense voler negar-ne els aspectes negatius o difícils, i alhora valorant el que ens aporta, diferent de l’anterior. Totes les etapes de la vida, si es viuen de manera conscient i coherent, contenen dols i aprenentatges, no només la vellesa. Fent-ho, anirem adquirint eines de gestió emocional que ens seran de gran utilitat en l’última etapa”, explica la Clara Prat.
Cuidar les relacions, en cadascuna de les etapes vitals, no només fa sentir companyia, també com diuen les professionals de la psicologia, “fa sentir que ets important per algú”. El context que es va tenint a cada moment, cuidar l’entorn emocionalment, allunyant-se de qui no ens fa sentir bé és tan important –apunta Lozano- com aprendre a demanar ajuda, anticipant-se, en la mesura del possible, a la necessitat”. Informar-se sobre tot el que el sistema social posa a disposició de les persones grans és part també de la preparació per a les nostres velleses, sense oblidar, com recorda la psicòloga Clara Prat, que “la vellesa és una etapa molt llarga, molt heterogènia, però que al cap i a la fi és el moment de tancar, d’integrar, de resoldre assumptes pendents, d’acomiadar-se del cos físic i de preparar-se per a la mort com un procés que forma part de la vida”. Per això, diu, “tenir present la mort durant la vida, no tancar-hi els ulls, reflexionar sobre la vida que tenim i prendre decisions, gestionar les relacions, els desitjos… tenint en compte que la vellesa i la mort existeixen, ens permetrà arribar-hi amb molta feina feta, més satisfetes amb la nostra vida i amb pocs assumptes acumulats per resoldre”.
El Saló de Gent Gran a Catalunya, FiraGran, demana que el procés per registrar l’anomenat testament vital sigui més senzill i que, tal com proposa l’Associació pel Dret a Morir Dignament a Catalunya (DMD), hi hagi una persona als Centres d’Atenció Primària (CAP) que pugui verificar que la persona que ho demana està en plenes capacitats de fer-ho i s’expressa lliurement.
El document d’activitats anticipades (DVA) està destinat als professionals sanitaris i, en ell, la persona manifesta les instruccions que ha de tenir en compte l’equip mèdic en cas que no pugui expressar la seva voluntat al final de la seva vida. També especifica què vol que es faci amb el seu cos i els seus òrgans després de la mort. A més, serveix per designar una persona com a interlocutora amb l’equip sanitari.
El director de FiraGran, Juli Simón, remarca que “a tots els ciutadans, però molt especialment a les persones grans, ens cal poder fer més fàcils els tràmits i més quan estem parlant d’un tema d’aquest abast, que és el de poder decidir sobre la nostra salut si arribat el moment no podem expressar-nos”. Per això, aquest és un tema prioritari en l’edició d’enguany, que se celebra del 19 al 21 d’octubre al recinte de La Farga de l’Hospitalet de Llobregat.
Segons dades del Ministeri de Sanitat, a Catalunya només han registrat el DVA 105.750 persones, xifra que representa un 1,4% de la població. Per a Simón, “això és molt poca gent”, i més si tenim en compte que, segons estudis d’entitats del sector, “el 60% de les persones que arriben a una situació del tram final de la seva vida, s’adonen que els hagués agradat tenir aquest testament vital fet”.
A Catalunya, el DVA es pot registrar de dues maneres. Una és davant del notari, amb cita prèvia i cost econòmic que oscil·laria entre 50 i 100 euros. L’altra és a través de tres testimonis majors d’edat, dos dels quals no han de tenir relació de parentiu fins a segon grau ni estar vinculats per relació patrimonial. Aquests tres testimonis signen un document segons el qual la persona pren la decisió de forma lliure i té plenes capacitats per fer-ho.
“S’ha de facilitar que la gent pugui dur a terme aquest testament vital de manera àgil i transparent. Tal com està, no està del tot malament, però molta gent no va al notari, perquè sovint primer va a l’advocat, ha de demanar cita al notari, no és un lloc al qual normalment hi anem sovint i no hi ha costum. Amb l’opció dels testimonis, s’han trobat casos en què no s’ha pogut validar perquè molta gent no sap que no han de tenir parentesc. Per això, veiem que aquesta tramitació es pot formalitzar a través de professionals de la salut”, afegeix.
El director de FiraGran assenyala que, a més, el fet de registrar el DVA és una decisió personal i és possible que la persona necessiti assessorar-se a l’ambulatori amb algú que li transmeti confiança, i que no ho vulgui comentar amb tres testimonis, per qüestions d’intimitat i confidencialitat, i perquè potser no vol encetar un debat moralista. “L’opció C, és garantista, no fa mal a ningú i és la més fàcil de realitzar”, assegura Simón.
Dret a morir dignament
L’Associació pel Dret a Morir Dignament a Catalunya (DMD) fa tallers diaris en el marc de FiraGran. L’entitat demana modificar la llei per sumar-hi aquesta tercera opció que permeti fer la declaració del DVA davant de professionals sanitaris designats per la Conselleria de Salut de la Generalitat. Per a la presidenta, Cristina Vallés, “és una manera també de garantir l’equitat, ja que hi ha persones grans a les quals els és complicat trobar tres testimonis o costejar-se un notari”.
“El DVA el que fa és dir quines són les teves voluntats quan tu ja no et pots expressar. A vegades, la gent diu, ‘ja ho diré quan arribi el moment’. Si és així i arribat el moment tens veu perquè tens les facultats mentals preservades, és fantàstic; però si pel que sigui, un accident, un ictus o una demència, no pots expressar les teves voluntats, és bo que tinguis un document que digui exactament què vols”, resumeix Vallés.
La presidenta de DMD afegeix que aquest document “allibera altres persones a decidir per tu”. “Com a persona, haver de decidir el final de vida que vols per a un altre, és molt difícil, i sovint porta molts problemes a la família. Des de l’Associació pel Dret a Morir Dignament, rebem trucades de persones que ens truquen perquè voldrien una cosa i el germà vol un altre… A vegades, només fem el paper de mediadora”.
Aquest document, assegura Vallés, “és importantíssim perquè les teves voluntats siguin respectades, per alleugerir el dolor a la família i per als professionals mèdics, que coneixen els valors d’aquesta persona”. Per això, que només un 1,4% de la població l’hagi registrat després de més de vint anys d’entrada en vigor de la llei, “posa els pèls de punta”.
L’experta considera que hi ha molta gent que desconeix l’existència i el procediment del testament vital. Remarca que per a persones grans que viuen soles és molt difícil de dur a terme, ja sigui perquè tenen problemes de mobilitat que els impedeixen anar al notari, o bé perquè els costa trobar tres persones que diguin que és competent, té les capacitats preservades i pren la decisió lliurement.
FiraGran celebra més de 300 activitats i té com a prioritat la simplificació del testament vital | FiraGran
En el cas de trobar els tres testimonis, aquests han de registrar el DVA, amb el seu nom i DNI, a un centre de salut, que normalment acostuma a ser un CAP, una oficina d’atenció ciutadana d’un ajuntament, o a una oficina de la Generalitat que tingui finestreta de registre únic. “Però, què passa? Que abans s’ha de preguntar, perquè hi ha ajuntaments o CAP que no tenen experiència i, normalment, és millor demanar hora perquè et puguin atendre bé”, adverteix.
Aquests tres testimonis han d’anar físicament amb la persona o bé portar una fotocòpia compulsada amb el seu DNI, un tràmit que per a moltes persones pot ser fàcil però que, tal com explica Vallés, per a algunes persones grans, sobretot les que viuen en soledat, és molt difícil de fer.
Modificació de llei
Per a Vallés, “hem de trobar una manera equitativa i fàcil de fer-ho. Proposem que una persona que nomeni el Departament de Salut a cada CAP pugui fer aquesta tasca de verificar que aquesta persona compleix els requisits, que té les facultats mentals preservades i que ho està fent lliurement. Normalment, als CAP ja hi ha una persona d’administració, treball social o infermeria, o el mateix metge o metgessa, que ho explica. L’únic que es demana en aquesta modificació del punt 8 de la llei 21/2000 del Parlament de Catalunya és que, a part de la possibilitat del notari i dels tres testimonis, a través d’una persona nomenada pel Departament, es faci aquesta tasca de verificar les demandes de voluntats anticipades”.
Aquesta tercera via tan sols consistiria a “entrar al CAP, demanar qui et pot informar sobre el DVA i tancar el tràmit”. Llavors, es registraria el document, que queda a l’aplicació de ‘La meva salut’ amb l’historial clínic de la persona.
La DMD té com a referència el cas de Navarra, on en menys de dos anys les persones que han registrat el testament vital han passat de l’1,3% a l’1,9% de la població. A Navarra, són els professionals del treball social els qui poden fer el tràmit. A més, hi ha en marxa una campanya d’informació sobre les facilitats burocràtiques.
L’Associació pel Dret a Morir Dignament ja ha fet consultes als col·legis professionals de treball social, infermeria i medecina, així com a la Conselleria de Salut de la Generalitat, i considera que la proposta podria tenir llum verda perquè es tracta de facilitar un dret que té la ciutadania i no suposa una despesa econòmica. “Creiem que tenim les de guanyar i ajudarem que les persones tinguin una mort segons els seus valors. La majoria de casos que coneixem diuen que no volen que se’ls allargui la vida artificialment si estan en una situació d’agonia, dolor i patiment”, afirma Vallés.
Hi ha diferents models de documents de voluntats anticipades. L’associació en té un de genèric i un d’específic per a demències; la conselleria en té un altre, i els diferents estaments religiosos també en disposen. En aquest últim cas, hi ha més persones que especifiquen que rebutgen l’eutanàsia, però, tal com recorda Vallés, a ningú se li aplica si no ho ha demanat prèviament.
Més de 300 activitats
Si bé la simplificació del testament vital és un dels temes claus de l’edició d’aquest any de FiraGran, el saló acull més de 300 activitats, entre conferències, col·loquis, tallers i aspectes més lúdics, entre elles una caminada per a persones de més de 60 anys per carrers i parcs de l’Hospitalet, una bicicletada des de Barcelona fins al recinte ferial, tallers per estimular la memòria, i activitats de manualitats, música i teatre. En l’edició anterior, FiraGran va superar els 10.000 visitants.
Poder parlar de la vellesa de persones infectades amb el VIH és una victòria de la ciència. Un èxit que comporta, però, nous reptes per als investigadors. La millora de la qualitat de vida dels pacients amb el virus, amb tractaments cada cop més eficaços que es toleren molt bé, ha de començar, però, a preveure, sortejar i contenir les comorbiditats i deteriorament propis de l’envelliment de la persona. El control clínic d’aquestes possibles complicacions de l’edat que fan més vulnerables els malalts de SIDA és un dels objectius d’investigació.
“Una part de l’assistència i recerca clínica és millorar el control de tot allò que, amb l’envelliment, es complica, com els sistemes cardiovascular, renal, ossi, la fragilitat pròpia de l’edat i el deteriorament cognitiu”, explica el doctor Arkaitz Imaz, membre del grup de VIH del servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari de Bellvitge.
“El diagnòstic precoç de les neoplàsies (multiplicació o desenvolupament anormal de les cèl·lules al teixit orgànic) i el clivatge del càncer anal associat al papil·loma, així com el tractament de les lesions precursores del càncer a nivell anal”, segons el Dr. Imaz, també formen part de la recerca i l’assistència clínica a persones amb VIH que té molt present la vulnerabilitat que els afegeix la senectut. “Ara tenim tractaments molt bons, però també, en paral·lel, línies de recerca per aconseguir la menor toxicitat possible dels fàrmacs i per reduir al màxim”, afegeix. Els tractaments injectables de llarga durada –amb efecte durant dos mesos-, que ja són en camí d’aplicar-se, són un exemple de com la investigació va consolidant una millor vida per als supervivents amb el VIH.
Congrés mundial de SIDA
Com envellir bé convivint amb el virus ha estat un dels temes exposats en la Conferència Mundial AIDS 2022, que va tenir lloc del 29 de juliol al 2 d’agost, a la ciutat de Montreal. Allà, investigadors de l’Hospital Clínic-IDIBAPS van presentar un cas excepcional de curació funcional de la SIDA. S’ha produït a Barcelona, on una pacient que va ser diagnosticada en l’estadi d’infecció aguda pel VIH, ha aconseguit el control del virus de manera innata. Ha estat “gràcies a l’activitat de dos tipus de cèl·lules, les natural killer, que formen part del sistema immune innat i constitueixen la primera línia de defensa enfront diferents patògens, i també per acció dels limfòcits anomenats T CD8+”, tal com expliquen els investigadors del Clínic.
La pacient va anar al metge dins dels primers 60 dies després d’haver-se infectat, i va entrar en un assaig clínic amb tractament antiretroviral durant 9 mesos i diverses intervencions amb un immunosupressor. 15 anys després, el seu cos mostra un control absolut de la replicació del VIH, amb càrrega viral indetectable i sense haver pres cap més medicació contra el virus, tret del tractament inicial. “El virus no s’ha eradicat, el té a dintre, però el manté adormit gràcies al seu propi sistema immunitari”, precisa el doctor Josep Maria Miró, consultor sènior de malalties infeccioses de l’Hospital Clínic, catedràtic de Medicina de la Universitat de Barcelona, i investigador de l’IDIBAPS (investigació biomèdica) i del Ciberinfec (recerca de malalties infeccioses).
“La gran novetat del treball és que hem caracteritzat les cèl·lules que aconsegueixen el control del virus”, assenyala Núria Climent, investigadora del grup Sida i infecció per VIH de l’IDIBAPS, encapçalat per Josep Mallolas. “Ha estat com trobar dues agulles en un paller. Ara necessitem fons per continuar fent la recerca per mirar de trobar aquestes cèl·lules en altres persones, tractades o no amb immunomoduladors, i també com les podríem generar i mantenir”, puntualitza el Dr. Miró.
El cas únic de Barcelona obre també la porta a l’estudi de l’evolució dels pacients amb VIH a mesura que envelleixen. La pacient les cèl·lules de la qual han aconseguit mantenir a ratlla el virus de la SIDA, “ja era adulta gran quan es va contagiar, i ara té 15 anys més. Això significa una gran font d’informació sobre la senescència del sistema immune. Podem estudiar si falla la immunodeficiència, amb l’envelliment i, en els casos en què es pugui generar un càncer, persisteixen o com es comporten les cèl·lules que fan front al virus”, explica Josep Maria Miró. El que ja saben és que el reservori d’infecció es va fent més petit amb el pas dels anys i sembla més probable que el patogen vagi perdent el control. En el cas de la pacient de Barcelona, segons el Dr. Miró, “el reservori viral ha anat minvant”.
Accés mundial a la profilaxi
La Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida (SIDA) és la forma més greu de la infecció provocada pel virus de la immunodeficiència humana (VIH). Amb els tractaments actuals s’ha aconseguit cronificar la malaltia i millorar la qualitat de vida de les persones infectades. Gràcies als antiretrovirals es redueix la càrrega viral a la sang i s’evita la secreció genital, i això ha fet que la taxa de mortalitat deguda al contagi del virus s’hagi reduït molt.
Es calcula que dels prop de 40 milions de persones infectades al món, més del 30 (95%) prenen antiretrovirals. Segons dades de Metges sense Fronteres, l’any 2021 es varen infectar al món amb el VIH al voltant d’un milió i mig de persones. Els objectius mundials acordats per l’Assemblea Mundial de la Salut, aquest any 2022, pretenen reduir les noves infeccions, per sota de les 370.000 i a menys de 335.000 al 2030. Per assolir aquests objectius, MSF considera “essencial ampliar l’accés als medicaments de prevenció del VIH coneguts com a profilaxi prèvia a l’exposició (PrEP)”.
Precisament en la conferència mundial sobre SIDA d’aquests dies a Montreal, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’empresa farmacèutica britànica ViiV Heathcare han anunciat un acord per permetre la producció i el subministrament a 90 països d’una profilaxi que s’administra en forma d’injecció cada dos mesos (CAB-LA), considerada la forma més eficaç de prevenció per a les persones amb alt risc d’infecció per VIH. Metges sense Fronteres ha demanat a la farmacèutica que redueixi el preu del fàrmac i en faciliti l’accés, ja que l’empresa n’ha limitat la producció i subministrament a un màxim de tres empreses de genèrics a tot el món. Per a evitar la transmissió del virus, MSF ha fet una crida als governs dels països de rendes baixes i mitjanes perquè incloguin urgentment el medicament en les directrius nacionals sobre VIH i n’accelerin la implantació.
A Catalunya, l’any passat es va publicar el primer estudi de cost-benefici de l’administració de la PrEP, que demostra que el sistema públic arribaria a estalviar 93 milions d’euros en 40 anys. El cost anual del tractament pel VIH és de 8.500 € aproximadament, mentre que el de la PrEP és de 1.433 €. Un total de 2.400 persones reben aquest tractament antiretroviral preventiu contra la infecció pel VIH a Catalunya, des que l’any 2019 el Sistema Nacional de Salut va decidir finançar-ne l’ús. L’estudi de l’estalvi potencial va estar liderat per la Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioses, en col·laboració amb l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa –centre impulsat conjuntament per la Fundació «la Caixa» i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya–, l’Hospital Germans Trias i Pujol, el Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i el projecte dels NOMS-Hispanosida de BCN Checkpoint.
Pioners en recerca en VIH
L’Hospital Clínic de Barcelona compta, des de l’any 1997, amb un biobanc amb mostres de pacients amb infecció aguda del VIH. El seu laboratori de recerca és pioner a Catalunya, i el seu cap, Josep Maria Gatell, és un referent a nivell mundial. Gatell va iniciar la seva tasca investigadora en el camp de les malalties infeccioses el 1982, quan es va crear el Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic de Barcelona, del que actualment és cap i on ha desenvolupat la seva carrera mèdica i científica. El Dr. Gatell és director de la línia d’infeccions i SIDA de l’IDIBAPS, centre d’investigació biomèdica del qual forma part l’Hospital Clínic, i Catedràtic de la Universitat de Barcelona. Compta amb un grup multidisciplinari d’investigadors format per més de 40 persones.
El doctor Josep Maria Gatell va presidir la XIV Conferència Internacional de la SIDA a Barcelona (juliol 2002) i la Conferència Europea de la SIDA que va tenir lloc a Dublín el 2005. És coordinador de la Xarxa d’Investigació de la SIDA (RIS) finançada per l’Institut de Salut Carlos III i codirector del consorci publicoprivat HIVACAT per al desenvolupament de vacunes contra aquesta malaltia.
Els vasos comunicants de la investigació medico-científica fan possible que les troballes en certes malalties, i l’experiència en l’aplicació dels tractaments aportin informació beneficiosa per als avenços en altres patologies. Un exemple el trobem actualment a l’Hospital de Bellvitge, on estudien en assaig clínic l’eficàcia d’Efavirenz, un antiretroviral contra el VIH per al tractament de Niemann Pick tipus C, una malaltia minoritària d’origen genètic sense cura. El descobriment dels bons resultats del fàrmac en ratolins obre l’esperança que l’Efavirenz pugui pal·liar el deteriorament cognitiu i problemes d’aprenentatge i comportament. És un assaig finançat per la Fundació Niemann Pick Espanya, amb seu a Lleida, i ja hi ha interès a replicar el disseny de la metodologia de l’estudi en l’àmbit internacional.
Dolors Comas d’Argemir, catedràtica d’Antropologia Social de la Universitat Rovira i Virgili, és la directora de l’informe d’aquesta universitat «La cura importa. Impacte de gènere en els i les cuidadores de majors dependents en temps de la Covid-19», en el qual han participat deu centres universitaris espanyols i que es presenta aquest desembre. La pandèmia ha afectat especialment la gent gran, els vells, i ha posat de manifest les mancances de l’atenció a les persones dependents. Dolors Comas d’Argemir ha investigat a fons com tracta la nostra societat els vells. Parla de «sobreenvelliment».
A què es refereix quan parla de «sobreenvelliment»? Tractem els vells com si estiguessin pitjor del que correspon a l’evolució normal d’una persona que acumula molts anys de vida?
No, això és l’edadisme. Diem ‘sobreenvelliment’ quan tenim una població que no solament és vella sinó que és molt més vella. En la proporció de persones grans i persones que neixen, si mirem l’esperança de vida i quants fills fem, veiem que Espanya és un país molt envellit, com ho és Japó, Corea, Alemanya i, en general, els països europeus. Cada vegada vivim més anys i, al mateix temps, no fem fills o en fem molt pocs, amb la qual cosa la proporció de gent gran és molt elevada. Parlem de ‘sobreenvelliment’ també perquè la proporció de gent major de 80 anys és molt gran. S’ha tendit a incrementar. La Covid ha segat moltes vides i ha afectat, però tenim població centenària. L’esperança de vida ha baixat un punt per la Covid, però abans era de 86 anys per les dones i 81,5 pels homes. Essent un promig vol dir que hi ha gent de 90, 95, 100 anys, molt fàcilment. Que visquem tants anys és positiu. Vol dir que les condicions de vida, la sanitat, ho afavoreixen, però també s’allarga un període de deteriorament que a cada persona li arriba en un moment diferent. Aleshores, és més probable que persones de més de 80 anys arribin a situacions que generen dependència d’altres persones per poder viure. ‘Sobreenvelliment’ és això: que tenim una població molt envellida. Tinc un amic mexicà que té uns 75 anys que quan ve aquí diu que està content perquè molta gent és com ell mentre que a Mèxic hi ha molta més gent jove.
«Diem ‘sobreenvelliment’ quan tenim una població que no solament és vella sinó que és molt més vella» | Pol Rius
Parlar de velles i vells ¿és despectiu?
Una mica. A vegades ho reivindico. Anna Freixas ha fet un llibre, que ha titulat «Jo, vella», on recorda que tots arribem a una edat i que ser vell vol dir simplement que vivim més anys. Estem en una societat que no valora les persones grans. No només no les valora sinó que, fins i tot, hi ha formes d’exclusió d’elles. Em fa molta ràbia la infantilització que es fa de les persones molt grans, quan se les tracta en algunes residències com si fossin criatures. Això és com si quan et fas gran no puguis decidir per tu mateix. L’edadisme és qualsevol forma de discriminació per edat. Hi pot haver discriminació de gent jove, però quan s’aplica a la gent gran és, en el tipus de societat en què estem, pensar en persones que no són productives, que generen càrrega sanitària, social, i que no ens agrada veure la decrepitud dels cossos. Trenca amb els estàndards d’una societat organitzada entorn persones sanes que poden fer una vida aparentment autònoma –tot i que mai ningú és autònom del tot, sempre depenem d’altres persones- i que rebutja allò que no se les hi sembla: la gent gran, les persones amb discapacitat… Una de les característiques de l’edadisme és que no el veiem, està molt implícit. A diferència del sexisme, del racisme, que tenen moviments que consideren que no és correcte, l’edadisme no el pensem i, simplement, veiem les persones grans amb paternalisme, les infantilitzem, els diem avis, quan poden ser avis o no.
Estem en una societat que no només no valora les persones grans sinó que té formes d’exclusió
Dir-los avis és fer una mica de trampa
És una fórmula molt tramposa perquè és carinyosa i a la vegada és infantilitzadora. Amb la pandèmia s’ha vist molt. A les persones grans se’ls han posat moltes més restriccions i més por. Els fills s’han atrevit molt més a voler protegir els pares. I a les residències totes aquestes mesures de no deixar-los sortir, de no deixar entrar les famílies, atempten contra els drets de les persones. S’han fet com a mesures proteccionistes, però al mateix temps marginen. Quan has de protegir algú és que és feble, té vulnerabilitat, no és com tu. No dic que no hi hagi certa vulnerabilitat física en les persones més grans. Hi és. Però hi ha aquest rebuig de la societat que no li agrada veure aquesta etapa com una etapa viva, malgrat que cada vegada es parla més de ‘la segona edat adulta’. Als 65 anys ens jubilen i ens diuen que no hem de treballar més, però això no vol dir que deixis de ser una persona activa, que facis coses. Tenim moltes persones grans a la nostra societat que estan amb un activisme fortíssim. També n’hi ha que no fan res, però mentre tinguis salut, no passa res.
La pandèmia s’ha acarnissat especialment amb els vells i sobretot a les residències. Ha demostrat que teníem organitzada molt malament l’atenció que se’ls donava en aquests centres?
El fet que incidís molt el virus a les residències és perquè hi viuen moltes persones juntes, en uns espais relativament reduïts, es comparteixen habitacions, entren i surten famílies i gent… Era inevitable. El virus va entrar, a residències grans i petites, públiques i privades. Han passat dues coses. Això ha posat més en relleu els dèficits i les carències de les residències. El virus ha causat morts, però la situació prèvia és que hi havia residències que eren molt millorables, per dir-ho suaument. Per altra banda, les residències són llars, no hospitals. No tenien els mitjans per salvar vides i així i tot se’n van salvar.
«El virus ha causat morts, però la situació prèvia és que hi havia residències que eren molt millorables, per dir-ho suaument» | Pol Rius
N’hem après? Són més segures ara les residències davant una hipotètica nova pandèmia?
Des del punt de vista de la seguretat han millorat, tenint en compte que la major part de la gent de dins i fora de les residències està vacunada. Hi ha consens polític que s’ha de canviar el model. S’han de semblar més a les llars i menys als hospitals. S’està mirant cap als models residencials d’Alemanya o Dinamarca, que tenen més tradició en això, que el que fan és organitzar les residències en petits grups de convivència, amb espais compartits, amb una atenció més personalitzada.
Que s’afanyin, no?
Després de tot el que ha passat, potser haurien de córrer més. Si no es prioritza ara no se’n sortiran. Tenim necessitat de millorar tot el sistema d’atenció a les persones grans, estiguin a casa o en una residència. No pot ser que tot corri a càrrec de l’esfera privada, individual i, sobretot, de les dones que en aquest àmbit són les que assumeixen més responsabilitat i més feina.
Cal millorar tot el sistema d’atenció a les persones grans, estiguin a casa o en una residència
A l’estudi que estan fent sobre l’impacte de gènere en els i les cuidadores de majors dependents en temps de la Covid-19, quines són les conclusions principals a les quals han arribat?
Si mirem el que passa a les llars el que veiem és que bàsicament són les dones les que cuiden. Cada vegada hi ha més homes. M’estic referint a cuidar persones grans o amb discapacitat; no a la canalla. Això no ho hem tractat i, a més, hi ha actituds diferents. Cuidar les criatures té més glamour. Hi ha més homes que ho fan. Però també hi ha més homes que, com que vivim tants anys, si és l’esposa la que emmalalteix assumeixen cuidar la parella, especialment si estan jubilats. N’hi ha més del que sembla. El que passa és que estan molt amagats. Abans, les filles acudien de seguida i ara, no és que se’n despreocupin del tot, però estan més ocupades. A nivell conjugal se solen cuidar recíprocament. Qui cuida cobrant un salari? El sector ocupacional està molt feminitzat. En el cas de les residències, un 84% de qui hi treballa són dones. Igual al servei d’atenció domiciliària. I si parlem de les treballadores de la llar que cuiden, el 98% són dones. Una característica que tenen aquestes ocupacions és que estan molt mal pagades, precaritzades, se’ls dona poc valor, s’exigeix poca formació perquè sembla que, amb això que ets dona, ja saps cuidar i si no hi ha qualificació tampoc hi ha bons salaris.
«El sector ocupacional està molt feminitzat. En el cas de les residències, un 84% de qui hi treballa són dones» | Pol Rius
Estem parlant de treballadores pobres
En tots els àmbits. Les que són treballadores de la llar tenen menys drets. No estan al règim general. No tenen dret a l’atur i, per tant, si es mor la persona que cuiden es queden al carrer. I si són internes, a més, es queden sense allotjament. És dramàtic. Moltes de les treballadores de les residències o en serveis d’atenció domiciliària han de fer altres feines per poder sobreviure, perquè no arriben als mil euros. Estem parlant de sous molt baixos. Hi ha molts contractes a temps parcial, temporals. És un sector molt precaritzat. Per això, amb la pandèmia es va patir molt en aquests tipus de serveis. Moltes treballadores es van contagiar i es va haver de treballar amb unes baixades de plantilla brutals. Aquesta precarietat fa que hi hagi molta rotació. Els treballadors a la que poden, marxen. I si podien marxaven cap a Sanitat, on hi havia molta necessitat també. Moltes residències es van quedar amb més de la meitat de la plantilla de baixa, amb el que això vol dir. Van ser dones les que van estar en primera línia de la pandèmia, no sols en el sector sanitari, on n’hi ha moltes, sinó també en el sector de la cura, on hi ha la part familiar i la part professionalitzada, on es cobra un salari per treballar-hi. Així com al sector sanitari se les aplaudia, al sector de les residències se les culpava de les morts. Hi va haver casos negatius, però es van fer esforços titànics per salvar vides, amb poc personal, menys del normal, i sense instruments sanitaris.
A vegades, els cuidadors són també familiars, persones, si no velles, d’edat avançada. El problema aquí es duplica
Tal qual. La major part de familiars que són cuidadores són dones de més de cinquanta anys. Tenen 50, 60 anys i estan cuidant pares grans. A les entrevistes de camp de l’estudi que estem fent parlem amb dones que ens diuen que la jubilació que pensaven que seria un moment de llibertat, de poder fer moltes coses, se l’estan passant cuidant. I hi ha situacions molt tensionants, de dependències severes que necessiten que s’hi estigui a sobre les 24 hores del dia.
Al sector sanitari s’aplaudia les treballadores; al sector de les residències se les culpava de les morts
Com es soluciona això?
La solució és que hi hagués més implicació política per destinar més recursos a serveis per atendre les llars o perquè les residències tinguin millors condicions i la gent hi vulgui anar. L’esforç que es va fer en el seu moment per la sanitat s’hauria de fer ara per tot el que és la cura de persones grans i dependents perquè la Llei de la Dependència va ser molt insuficient. Ja era insuficient en el seu plantejament, però és que, a més a més, va començar la crisi de seguida. Es va començar a aplicar el 2007 i la crisi va venir el 2007-2008 i, aleshores, es van tirar enrere moltes coses. Per tant, mai no s’ha arribat a aplicar bé. Hi hauria d’haver una reforma forta de la Llei de Dependència per cobrir totes aquestes necessitats que, a més, creixen. Insisteixo: vivim molts anys.
Les pensions de jubilació no són suficients? Són massa baixes?
Quan cobrem una pensió de jubilació ens queixem que disminueix moltíssim el que cobrem. Hi ha països que estan pitjor, però nosaltres no som tampoc dels millors. França té un sistema de pensions millor que el nostre. Les pensions donen una certa seguretat amb un mínim vital durant la vellesa però, depenent del tipus d’ocupació que s’hagi tingut durant la vida, les pensions poden ser molt baixes i molt insuficients. A la vellesa s’acumulen les dificultats. La gent que ha tingut molts diners i moltes facilitats a la vida pot tenir una vellesa millor perquè els diners no ho arreglen tot però sí moltes coses. No s’envelleix igual si tens diners que si no els tens. A Barcelona, tenim l’exemple dels 11 anys de diferència d’esperança de vida entre Pedralbes i barris com el del Bon Pastor. La renda per càpita és molt diferent i l’envelliment també. S’envelleix pitjor si s’ha tingut menys salut, si s’han tingut condicions de vida més difícils, treballs molt penosos… Això es nota molt.
«Les pensions donen una certa seguretat amb un mínim vital durant la vellesa però, depenent del tipus d’ocupació que s’hagi tingut durant la vida» | Pol Rius
És molt diferent envellir a Barcelona, Madrid, Sevilla o a un poblet de l’Espanya o la Catalunya buidada?
El problema que hi ha a l’Espanya o la Catalunya buidada és sobretot que la gent jove ha marxat i la gent gran pot arribar a situacions de gran solitud, que també es dona a les ciutats. A les zones rurals falten serveis o, si no falten, estan lluny i si ja no pots conduir és un problema greu.
I canvia molt envellir al nostre país o fer-ho en altres països europeus?
Alemanya i Dinamarca, sobretot, són referents perquè ja fa més temps que han creat aquest tipus de residències que són petites o són mini-residències dins de residències grans que són com grups de convivència que s’assemblen més a les llars; pots portar-hi, a més de les teves pertinences, els teus mobles, les coses que, d’alguna manera, fan que s’assemblin més al lloc on has viscut sempre. Hi ha sales d’estar que poden ser comunitàries, cuines,… i la gent que no ha perdut una certa autonomia per fer coses, les pot fer. No és allò que només estàs en una habitació i d’allí vas a la sala de teràpia, de la sala de teràpia al jardí i del jardí al menjador, que són unes rutines que donen poc sentit a la vida. Val la pena viure els anys que ens puguin quedar d’una manera digna i amb sentit. Que allò que fem sigui allò que volem fer, no allò que ens imposin.
Allò que s’ha d’escoltar la veu de l’experiència dels més grans ¿es fa o ha quedat superat en una societat tan tecnologitzada com la nostra?
Això ha quedat escombrat totalment. Tot va tan de pressa que el tema de l’experiència es valora poc. Aniria molt bé que hi hagués més interacció entre generacions, ni que fos per transmetre elements d’experiència i de memòria històrica. I això s’està estimulant molt poc. Hi ha països que ho estan estimulant, però sembla que, fins i tot, s’han invertit els rols i les criatures ensenyen a les persones grans a fer ús de les noves tecnologies o les substitueixen per fer segons quines accions. Amb la pandèmia molta gent s’ha espavilat. No hi entrava, però ho ha fet. Molta gent que no sabia que era un whatsapp o un Zoom hi ha entrat perquè ho ha necessitat. El que passa és que quan tens unes rutines et fa mandra incorporar-ne de noves, però quan la situació et força, n’aprens, clar que sí.
Les noves tecnologies, el progrés de la ciència ¿està fent o farà més agradable aquesta etapa de la vida?
S’hi confia molt. S’hi confia perquè és una manera d’evitar solituds no desitjades i que si passa alguna cosa es pugui saber. Al Japó han anat més enllà i estan fent robots per cuidar. Trobo, però, que els robots no poden substituir les persones. Això sí, no s’enfaden amb tu. Encara que potser els perfeccionen tant que ho acabin fent.
Quan s’ha de jubilar una persona?
És una cosa polèmica. Treballem molts anys i com que vivim més anys tampoc no estaria malament retardar una mica l’edat de jubilació. Però al mateix temps si veig els països on no hi ha edat de jubilació, com Xile, per exemple, que és ultraliberal, et trobes amb gent molt gran que, com els sistemes de pensions són privats, estan fent treballs a vegades molt penosos. Després d’estar molts anys, els millors anys de la vida, treballant, ja s’ha acumulat prou per poder tenir una jubilació, que no vol dir no fer res, vol dir fer altres coses sense les mateixes obligacions. Sempre que es parla de retardar les jubilacions, els sindicats es queixen perquè, com és lògic, defensen drets laborals. Estaria bé jubilar-se quan una persona vol.
«Les dones sempre tenim moltes coses per fer que donen sentit a les nostres vides. Té a veure amb el que deia de l’edadisme. Ho interioritzem nosaltres» | Pol Rius
Hi ha gent que la jubilació la fa envellir de cop, ho porten molt malament
Els homes, sobretot. Les dones sempre tenim moltes coses per fer que donen sentit a les nostres vides. Té a veure amb el que deia de l’edadisme. Ho interioritzem nosaltres. Com que ens han inculcat que el treball és el que genera la nostra identitat, que estem en aquesta societat aportant per la nostra supervivència i per la de la societat, sembla que quan et jubiles aquesta identitat que s’ha construït deixa de ser-hi. És com dir: «ja no sóc el que era». És veritat. Ja no ets el que eres, però potser val la pena que ho positivitzem. Els homes és veritat que ho porten pitjor perquè aquesta predominança del treball sobre altres esferes de la vida la tenen més present que les dones, que cuiden, que tenen moltes tasques simultànies per fer. Està estudiat. És així.
En el cas de les persones grans hi ha força mobilització per les pensions però pels drets a cuidar i ser cuidat no n’hi ha
Què s’ha de fer perquè la preocupació per les necessitats de la gent gran, dels vells, sigui una prioritat de la gestió política?
Que ens mobilitzem els que arribem a aquesta edat i els que no, també. Cada vegada les persones grans som més. Ho hem de fer valer. Els polítics estan molt preocupats per qui els vota. Han de fer cas o tenir en compte que cada vegada la proporció de gent gran és major i que són més que la gent jove. I, per altra banda, fer demandes. Com que he estat uns anys en la política institucional tinc molt present que si hi ha pressió social hi ha coses a l’agenda política que es mouen. I si no, no. Sempre hi ha tant a fer que per establir prioritats pesa que hi hagi demanda, que hi hagi mobilització ciutadana. Aleshores et prenen més seriosament. En el cas de les persones grans hi ha força mobilització en el tema de les pensions, però en canvi, en el dels drets a cuidar i ser cuidat no n’hi ha, no mobilitza la gent malgrat les morts que hi ha hagut a les residències. Construir plataformes ciutadanes per fer demandes com a persones grans seria interessant. Jo estic participant en la construcció d’una.
En alguns països s’han creat partits de pensionistes i jubilats
D’això no en sóc partidària, com de fer partits de dones. Crec més en els plantejaments transversals.
Anna Freixas, professora universitària jubilada i investigadora pionera en gerontologia crítica feminista, és autora del llibre Yo, vieja. Apuntes de supervivencia para seres libres (Capitán Swing), una obra que pretén transformar la mirada de la societat sobre la vellesa i normalitzar el fet que ser vell o vella forma part de la vida. El llibre és un recorregut pels drets humans a la vellesa i, concretament, pels drets de les dones, sintetitzats en tres principis que a Freixas li semblen fonamentals en aquesta etapa vital: la llibertat, la justícia i la dignitat.
El llibre, que ha estat prologat per Manuela Carmena, jutgessa i exalcaldessa de Madrid, duu a terme una reflexió sobre el tema a partir de situacions de la vida quotidiana. L’obra, que es construeix a partir d’una vintena de breus capítols encapçalats per una cita d’una escriptora o pensadora, formula al final de cada capítol recomanacions o suggeriments per viure en i amb plenitud aquesta etapa de la vida. Una etapa de la vida que, sobre la base de la llibertat i la dignitat, pot ser, i ha de ser, tan plena i feliç com qualsevol altra etapa de joventut o maduresa. «El meu llibre és una reivindicació, una normalització de la vellesa per donar llum a aquest període de la vida que ha estat enfosquit i que fa pànic”, diu en una entrevista al diari El País.
Freixas també intenta visibilitzar determinats factors que consoliden els estereotips que la societat té sobre les dones velles. El llibre posa el focus, doncs, en situacions de la vida quotidiana que creiem tan normals que no les considerem importants i que, tanmateix, constitueixen el gruix de la discriminació i el rebuig social envers les persones grans, únicament pel fet de ser-ho. En aquest sentit, l’obra és un al·legat reivindicatiu sobre la vellesa, que vol ser una reflexió que permeti a totes les generacions preparar-se per a la vellesa per tal de poder-la viure plenament, en llibertat i dignitat.
L’obra és un al·legat reivindicatiu sobre la vellesa, que vol ser una reflexió que permeti a totes les generacions preparar-se per a la vellesa per tal de poder-la viure plenament, en llibertat i dignitat.
En el llibre, des de l’humor i de treure profit de les molèsties, indisposicions o malalties pròpies de l’edat, es llança la idea que convé i no fa cap mal riure-se’n d’una mateixa. Al mateix temps, es reivindiquen el paper i els drets de les dones grans com, per exemple, en relació amb la cura dels néts i nétes. Són moltes les àvies que ajuden els seus fills i filles en la cura dels néts i netes fent una feina que, si no fessin elles, s’hauria de pagar.
En la tesi central de llibre, doncs, les dones grans estan molt fartes de no ser visibles, que se les infantilitzi, que no se les escolti ni respecti i que ningú es preocupi per les seves necessitats o interessos. I com que hi ha necessitats i interessos, aquests s’han de reivindicar, però tal com sosté Freixas, no des de l’amargura i la ira, sinó d’una manera afirmativa, propositiva i elegant. Per això el llibre està ple de recomanacions i suggeriments perquè les dones grans puguin ser capaces de tenir «una vida més lleugera i un món més gran», perquè les dones grans són el futur. D’aquí el subtítol del llibre, «Apunts de supervivència per a éssers lliures».
La Xarxa Vives d’Universitats i la Fundació Pere Tarrés van presentar dimarts els resultats de la recerca Formació universitària sènior. Informe sobre l’impacte social en l’estudiantat. L’estudi s’ha realitzat entre l’alumnat dels programes universitaris sènior de 17 universitats de la Xarxa Vives, que tenen per objectiu promoure l’envelliment actiu, garantir el dret a una educació per a tothom en totes les etapes de la vida, millorar la qualitat de vida de la gent gran i facilitar que aquest col·lectiu segueixi sent un agent actiu i participant de la societat. Amb un total de 18.298 alumnes, l’alumnat sènior va representar el 5,8% de la població universitària d’aquests centres el curs 2019/2020.
Es tracta d’un col·lectiu encara més feminitzat que el de l’estudiantat de grau i màster, atès que el 67% són dones. 8 de cada 10 tenen estudis previs: el 62,4 % ha cursat estudis universitaris, mentre que el 24,8%, estudis secundaris. Pel que fa a l’edat, més de la meitat té entre els 60 i els 69 anys (52,6%), una proporció que augmenta fins al 88,7% si hi sumem el grup d’entre 70 i 79 anys. L’edat mitjana se situa en els 68 anys.
La distribució per universitats és bastant desigual: en termes absoluts, la universitat amb més estudiants sènior és la UAB, amb 5.193 (el 15,3% del seu total), mentre que en termes relatius ho és la Universitat de Vic, ja que els seus 1.484 estudiants sènior suposen el 17,8% del total. En canvi, les que tenen menys estudiants més grans de 50 anys són la Universitat Ramon Llull (0,3%), la Pompeu Fabra (0,7%), la Universitat de Lleida (0,8%), la UPC (0,9%) i la Universitat de Girona (1%). L’informe anima les diferents institucions a consolidar la formació sènior degut al seu «impacte social beneficiós».
Autoestima i molt més
Els resultats de la recerca demostren que la formació universitària sènior impacta positivament en la salut física i psíquica i en el benestar general de l’alumnat que cursa aquests estudis. Conforme més anys fa que una persona està matriculada en un programa de formació universitària sènior, més beneficis hi percep, sobretot en termes de salut i relacions socials. En aquest sentit, els enquestats reconeixen que cursar estudis a la universitat els ajuda a vèncer temors i complexos, reduir sentiments d’ansietat o depressius, superar situacions vitals traumàtiques (viduïtat, malaltia o pèrdua d’algun familiar), millorar la seua capacitat intel·lectual i de memòria, ser més tolerants i humils, més receptius a aprendre a fer servir les TIC, i a incrementar les relacions amb l’entorn més proper.
A més, cursar programes universitaris sènior es relaciona amb un augment de l’activitat cultural de l’estudiant (com anar a museus, teatres o cinemes), el que incrementa els seus coneixements i li permet participar en converses de forma més fluïda i segura, així com tenir una visió de l’entorn més crítica i àmplia que l’obtinguda al llarg de la trajectòria vital, segons l’estudi.
Presentació de l’estudi | Foto: Fundació Pere Tarrés
La investigació també evidencia els efectes positius que els programes universitaris sènior tenen en col·lectius específics, com les dones, l’alumnat de més edat, o aquell amb poca formació prèvia. En concret, les dones participants en l’estudi reconeixen que els campus universitaris esdevenen espais que les alliberen dels mandats de gènere imposats tradicionalment (com la cura de fills i nets i de la llar) i que milloren molt significativament la seva autoestima i autoreconeixement. La recerca reflecteix també que en el grup de persones que únicament compten amb estudis primaris, el percentatge de dones dobla (69,2%) al d’homes (30,8%), motiu pel qual es fa necessari aplicar la perspectiva de gènere en divulgar aquests programes entre la població sènior.
Juntament amb el col·lectiu femení, les persones majors de 76 anys perceben també més beneficis associats al fet d’anar a la universitat. L’establiment de rutines i obligacions socials per assistir a classe té per aquest alumnat un efecte d’agenda-teràpia que els permet tornar a connectar amb l’exterior, a implicar-se socialment, evitant l’aïllament, la solitud, i obligant-los a mantenir una imatge social i a no descuidar-se. Com indica l’informe, aquestes generacions solen tenir un nivell formatiu inferior i per això viuen l’inici dels estudis universitaris amb il·lusió, com una oportunitat per superar-se, sentir-se útils i recuperar el temps perdut. Tanmateix, és a aquest sector de la població que més se’n beneficia de la formació universitària on sembla que menys arriben aquests programes formatius, ates que només 2 de cada 10 són persones sense estudis o amb estudis primaris, mentre que 6 de cada 10 tenen estudis universitaris previs.
El suport de les administracions
En aquest sentit, les autores de l’informe reclamen un major suport per part de les administracions públiques, amb l’objectiu de fer arribar els programes sènior a tota la ciutadania i, especialment, al perfil de persones grans amb menor nivell acadèmic i a les dones, que són els col·lectius que més se’n beneficien.
Els resultats fets públics avui han fet incidència també en els efectes que la pandèmia ha tingut en el col·lectiu sènior. La crisi sanitària ha comportat el trencament de les rutines i la pèrdua de relacions, el que ha tingut conseqüències negatives tant en l’estat d’ànim com en la mateixa cura personal de l’estudiantat. La migració a un sistema de formació en línia ha estat estressant per molts en un primer moment. Per altres, les sessions telepresencials han comportat dèficit d’atenció. Tanmateix, la majoria reconeix que poder seguir cursant els programes formatius ha augmentat la seua motivació per l’estudi durant una època molt complicada i ha esdevingut una oportunitat per aprofundir en les noves tecnologies.
«Formació universitària sènior. Informe sobre l’impacte social en l’estudiantat» ha estat coordinat pel Grup de Treball de Programes Sènior de la Xarxa Vives (que integra els i les responsables d’aquestes unitats a les universitats) i dirigit per Montserrat Garcia-Oliva, de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. La formació universitària sènior és impartida per vora 2.000 docents (el que suposa el 6% del PDI) a 17 universitats de la Xarxa Vives i 78 seus universitàries distribuïdes arreu del territori, amb l’objectiu de descentralitzar l’activitat acadèmica i apropar la formació als llocs de residència del col·lectiu sènior.
