Núria García és educadora social i màster en intervenció interdisciplinària amb les víctimes de violència de gènere. Té una dilatada experiència en l’atenció a víctimes de violències sexuals i masclistes, i exerceix com a tècnica de la Unitat de Gènere i Feminismes de la Cooperativa Doble Via. Ha treballat molt activament en l’elaboració d’aquest document marc de protocol. Els objectius d’aquesta tasca són generar coneixement i sensibilitzar la comunitat educativa sobre les violències sexuals; dotar-los d’eines per a la prevenció, detecció i intervenció; identificar les pautes i els agents claus per a l’elaboració de protocols i accions preventives a les escoles; i promoure una cultura de les cures perquè les escoles siguin espais segurs i responsables.
La problemàtica de les violències sexuals és molt greu. Està més estesa del que ens creiem?
Està tan estesa que ni tan sols sabem quin és l’abast real, perquè no tenim xifres reals sinó només les basades en denúncies. I hi ha una gran quantitat de casos que no es denuncien. La macroenquesta sobre violència contra la dona del 2019 estima que només es denuncien el 8% de les violacions que es cometen fora de la parella. Imagina’t la dada real. Entre gener i setembre del 2023 es van denunciar a Espanya 3.693 violacions, i si tenim al cap aquest percentatge de denúncia, ja podem intuir la magnitud. I aquí només parlem de violacions, no s’hi inclou la resta de delictes contra la llibertat sexual.
Hi ha dades específiques sobre la comunitat educativa?
No es compatibilitzen tant com a casos en el nivell educatiu sinó com a casos generals de violència sexual. El que sí sabem és que en els últims anys hi ha hagut un gran increment d’agressors que són menors d’edats i d’agressions grupals. Això és molt preocupant. Tenim sospites que un dels motius és l’accés precoç a la pornografia, que aquí es produeix al voltant dels 8 anys. Els nens i adolescents estan consumint un tipus de contingut inadequat, amb violència contra les dones, amb misogínia i molta duresa. Això té un impacte claríssim, a més d’altres raons, com la hipersexualització de la societat, per exemple.
Què es pot fer des de l’àmbit educatiu per evitar-ho o detectar-ho?
El més important és treballar la prevenció, incloent-hi la formació del personal docent en aquest tema i la sensibilització de tota la comunitat educativa. El fet de tenir protocols adaptats a les diferents realitats i necessitats concretes també és bàsic, perquè més enllà de la prevenció, és important saber detectar i tenir circuits establerts, saber què s’ha de fer. Per últim, posaria de relleu la importància de les institucions educatives per a generar canvis tant a nivell personal com social.
L’educació té la capacitat de generar canvis, a nivell personal i social
Des de la Xarxa d’Escoles Municipals de Persones Adultes (XEMPA) s’està elaborant un document marc de Protocol per a la detecció, prevenció i actuació davant les violències sexuals per a les escoles municipals de persones adultes.
És importat tenir protocols específics que estiguin aterrats a la realitat concreta dels centres educatius. Aquests protocols ja existeixen a les escoles d’ensenyaments obligatoris, i també a altres centres, com per exemple les escoles municipals de música i art. Però no existia encara en l’àmbit de les escoles de persones adultes, i la seva realitat no té res a veure amb l’escola ordinària. Cal un protocol que s’adapti a les seves necessitats. Aquest projecte està impulsat des de Gerència d’Educació de la Diputació de Barcelona, per crear un document marc contra les violències sexuals, concretament en l’entorn de les escoles municipals de persones adultes.
Aquest document s’està acabant de construir per tal que sigui una eina útil perquè després cada escola d’adults pugui crear el seu protocol específic, perquè cada centre també té moltes diferències.
Quines especificitats ha de tenir el seu protocol?
Les escoles d’adults són molt diferents entre sí. Tenen dimensions i estructures diverses, estan inserides en comunitats diferents, i tots aquests factors s’han de tenir en compte a l’hora de crear i aplicar un protocol. Per això cada cas serà específic per a cada centre, tot i que la base de document marc serà el mateix.
El document marc comença amb el marc conceptual i legal, després hi ha una part molt important dedicada a la prevenció i a la dimensió pedagògica, perquè en els centres educatius la pedagogia és la pedra angular, i finalment la detecció, comunicació i intervenció. Després, cada centre elabora el seu protocol final, que és important que es doni a conèixer a tota la comunitat educativa: qui haurà d’intervenir serà l’equip docent, però tota la comunitat educativa ha de saber què ha de fer, quines són les persones de referència, els circuits, és a dir, ha de conèixer el protocol.
Al llarg de l’any s’han fet diverses reunions de treball, i la més recent ha estat una sessió de treball amb les escoles per posar a prova els circuits d’intervenció i les pautes per l’acompanyament.
Quines són les principals dificultats que es troben en el marc de les EMPA per tractar la problemàtica de les violències sexuals?
La seva realitat no té res a veure amb la resta de centres formals, i per això necessiten un protocol que s’adapti molt bé a les seves necessitats. Hi ha una gran diversitat d’alumnes. Són col·lectius molt diferents de persones, amb edats, situacions socials i necessitats molt diferents, i que s’han d’atendre de manera diferent. Per tant, és molt important tenir sempre present la perspectiva interseccional.
Les escoles d’adults són potser un àmbit on pot quedar més invisibilitzada la violència sexual, en ser els alumnes majors d’edat?
A les escoles, on hi ha menors d’edat que fan tot el seu recorregut fins a l’edat adulta, posem molt més el focus, parem més atenció perquè és un sector que gaudeix de molta més protecció de la societat. En el moment que són persones adultes, això canvia radicalment, com també canvia la intervenció. Però això no vol dir que no passi. De fet, les dones patim la violència sexual durant tota la vida. I entre els agressors, la immensa majoria són homes majors d’edat i que provenen d’un entorn de confiança. I en el 80% són persones conegudes de les víctimes, a les escoles, la feina, les llars, els espais on vivim la quotidianitat i es fan relacions de confiança i de coneixement mutu.
El personal docent té prou formació en prevenció de violències de gènere i en coeducació?
La formació bàsica en violències dels docents és crucial. Cada cop en tenen més, però sovint no la suficient. Si no tens formació de com funcionen les violències masclistes i les violències sexuals, com operen, és molt difícil arribar a entendre tot l’entramat. Per tant, és molt fàcil que caiguem en mites, per exemple, creure que les teves persones de confiança no poden ser agressores. Aquests mites es trenquen amb coneixement.
La formació bàsica en violències dels docents és crucial
Cada vegada hi ha més formació, però encara hi ha molt desconeixement i, a més, són tantes coses que ha de saber un docent que no se li pot demanar que faci una funció d’intervenció social, perquè no és la seva feina. Però sí que han de tenir coneixements mínims de quina és l’arrel d’aquest problema i, sobretot, de quins protocols tenim, quins circuits hi ha, saber on puc derivar, quines són les passes a seguir. La intervenció no es pot deixar a la improvisació, per més bona intenció que es tingui. Han de tenir uns consells d’intervenció per no fer mal, per saber què no s’ha de fer i intervenir adequadament.
Què no s’ha de fer? Què no ha de fer un docent si té una sospita d’algun cas de violència sexual?
Per començar, posar en dubte el relat. No s’ha de jutjar la persona que t’explica un cas. Fa molt de mal, quan a vegades el cas toca una persona a qui li tenim simpatia, perquè inconscientment preguntem a la persona afectada si està segura, si les coses realment han anat així, si està confonent les coses.
Un altre tema és la confidencialitat. Per això són importants els protocols; jo he de saber, si algú m’explica una cosa, a qui li he de dir i a qui no li he de dir. Les pautes d’intervenció immediates, l’actitud que he de tenir amb aquella persona, ho he de conèixer. Després ja vindran els professionals especialitzats que ens ajudin. El problema ve quan no coneixem el protocol a seguir, o quan no tenim els circuits adequats.
La protecció de la privacitat en l’àmbit tecnològic s’hauria d’incloure també en el currículum de les escoles, com a eina per prevenir violències?
De fet, la llei ja reconeix el tema de les violències masclistes i sexuals en l’àmbit digital. És un tema molt important, i la majoria de les persones ho tenim pendent, també els professionals del tema. Ens cal formació en ciberseguretat i en tecnologia, que és vital a tot arreu i a les aules també, sobre com protegir-nos o defensar-nos en cas d’una agressió per aquestes vies.
Com entenem i com acompanyem els adolescents trans? Aquesta és la qüestió que es plantegen Miquel Missé i Noemi Parra al llibre Adolescentes en transición(Bellaterra Edicions). Les transicions de gènere dels adolescents han augmentat molt en els darrers temps. El debat social –sovint excessivament crispat– sobre aquest tema requereix una honestedat i un esforç d’anàlisi i comprensió que Missé i Parra aporten en aquest llibre.
Per què tants adolescents trans? Per què ocupa avui aquest tema un lloc molt més destacat als mitjans de comunicació i al debat polític i social que fa uns anys?
M.M. Hi ha una primera raó que és de sentit comú, que és que el nostre país en els darrers anys ha fet un enorme esforç per conquerir més drets per a gais, lesbianes i persones trans, i això ha anat sempre de la mà d’una forta onada de visibilitat. Hi ha una generació d’adolescents que neix en una societat espanyola on en molt poc temps la visibilitat ha augmentat molt respecte a les generacions anteriors, i ja es troben en un context en què hi ha no només referents gais i lesbianes, sinó també referents trans sobretot a les sèries, al cinema i a les xarxes socials on pugen contingut propi. Per a les generacions anteriors és una transformació molt sorprenent perquè tot ha anat molt ràpid, però la realitat és que per als adolescents d’avui la qüestió trans és una possibilitat que existeix al seu imaginari d’una manera més normalitzada. Això fa que més adolescents es preguntin sobre aquesta qüestió o l’explorin.
N.P. L’experiència trans es planteja com un itinerari possible, i en l’adolescència s’obren preguntes importants sobre qui som. No és estrany que sigui en aquesta època vital quan aquesta pregunta pren una importància rellevant.
En aquesta generació l’exploració del gènere és una cosa que veiem i veurem molt més en els propers anys
Afirmen que no hi ha una forma nítida i clara d’“habitar una transició de gènere”. Quina és la definició de transició de gènere en què basen la investigació que han fet?
M.M. Jo diria dues coses. La primera, per evitar el relativisme, diria que una transició de gènere té a veure amb algú que es mou de la categoria de gènere a la que va ser assignada; quan algú deixa de nomenar-se en la identitat “noi” o “noia” amb què ha crescut. I la segona és que, més enllà d’aquesta definició que farem servir com a punt de partida, una de les coses que passen amb aquest fenomen és que nosaltres pensem que allò que entenem per transició es modifica en funció del seu context històric i cultural. El que a la nostra societat és avui una transició de gènere no significa el mateix que fa 20 anys o que en fa 50. Com que la societat es mou, el marc per interpretar-lo o les possibilitats de viure-ho també es pluralitzen. Per posar un exemple concret, fa 20 o 30 anys quan algú pensava en una transició –que en aquella època es diria un canvi de sexe– la gent pensava sempre en cirurgies, sobretot genital. Avui dia, en aquesta generació d’adolescents, la cirurgia és molt més secundària. Té més a veure amb altres exploracions. En funció del context, adquireix nous significats. I nosaltres diem que hem d’interpretar millor allò que aquesta generació d’adolescents està experimentant sota la idea de transició de gènere, que no necessàriament concorda amb el relat d’altres generacions.
N.P. Una de les aportacions que fem al llibre té a veure precisament amb aquesta idea de la transició no com una cosa ja predeterminada o fixa. Els significats de la qüestió trans en 20 anys han canviat d’una idea fixa de passar d’un sexe a un altre, directament associat a la cirurgia, a una experiència més complexa. La resposta a què és una transició avui no és tan evident. S’obren noves preguntes i ens plantegen un repte molt important sobre com acompanyar aquests processos. El que sembla contradictori des del meu punt de vista és que es mou la manera de viure les transicions, però sembla que els qui estem cridats a fer aquests acompanyaments continuem treballant amb models o maneres d’entendre la transició força rígids que no ens permeten veure la complexitat d’aquests processos de transició actualment.
Per als adolescents allò trans és una possibilitat que existeix de forma normalitzada
Detecten que hi ha una proporció més gran de transicions a noi, a identitats masculines. Quina explicació en donen?
M.M. No tenim la resposta de per què passa això, però sí que pensem que hauríem de pensar sobre aquest fenomen. La majoria de la literatura mèdica sobre transsexualitat històricament ha dit que hi havia el doble de dones trans que d’homes trans. I, efectivament, les dades que nosaltres presentem en aquest treball, a partir dels serveis d’acompanyament, diuen que en aquesta franja d’edat està passant el contrari. No sabem per què i hi pot haver moltes hipòtesis. Ens agradaria que altres investigadors i investigadores aportessin les seves reflexions, s’analitzés si passa de la mateixa manera en tots els contextos i veure quins elements comuns tenen aquests recorreguts. Hi podria haver dos recorreguts d’hipòtesis. El primer té a veure amb que potser no és que hi hagi més transicions a l’adolescència, sinó que probablement en altres franges d’edat és al revés, i llavors s’acaben compensant i l’únic que passa és que les transaccions a nois es donen més en l’adolescència per una sèrie de característiques d’aquesta etapa de la vida però que en termes globals més o menys tothom transita per igual. La segona hipòtesi té a veure amb el context d’aquesta generació, que ha assistit a un debat molt fort que ha sacsejat les normes de gènere, bàsicament amb la popularització del feminisme. Hi ha hagut fortes reivindicacions, sobretot pel que fa a la rigidesa de la categoria dona i feminitat. I ens preguntem si això podria explicar que li passi a més noies que a nois el fet de voler explorar i sortir de la seva categoria assignada. Hi ha altres veus que interpreten aquesta dada dient que hi ha una generació de noies que estan sent seduïdes per discursos molt perillosos i que cal impedir aquests recorreguts. Nosaltres pensem que no es tracta d’impedir, es tracta d’escoltar quin malestar intenten plantejar aquestes persones. Això és el més important. Si les persones s’identifiquen amb aquestes categories és perquè tenen algun tipus de malestar. I la pregunta és: Quin és aquest malestar? Quin n’és l’origen? I com ho acompanyem?
Miquel Missé i Noemí Parra.
N.P. Hi ha un altre aspecte que es relaciona amb aquest, que ens semblava rellevant als itineraris de transició que veiem, i és que el moviment de la categoria noia de vegades no és cap a noi sinó cap a una desidentificació de gènere. De vegades se simplifica també l’anàlisi d’aquesta dada, no complexitzant aquest element que ens sembla rellevant. No és que exactament es vulgui ser noi, sinó que potser el que hi ha és una impugnació al gènere, a la identitat de gènere en termes tradicionals. Les transicions no se’ns presenten com una cosa lineal, com una cosa que tingui un principi i un final, ni tampoc és evident que hi hagi d’haver determinats processos en el camí, i el que ens obren són preguntes importants respecte a l’experiència de gènere a l’adolescència actual.
Un primer criteri que cal aplicar en l’acompanyament a la transició dels adolescents és que no es consideri la seva decisió com una cosa patològica. Se segueix veient la transició com una patologia, com una malaltia?
M.M. Jo diria que hem superat el marc de la patologia en termes d’entendre que la transició ens diu d’aquesta persona que té un tipus de trastorn mental, però el que probablement no hem superat és allò que nosaltres anomenem l’essencialisme, que és considerar que l’experiència trans és innata, és una essència, és un fenomen biològic, i que hi ha gent que és clarament trans i una altra gent que no ho és, que és una cosa amb què neix i que en algun moment es dona a conèixer. En la nostra aproximació ens basem en una altra interpretació, que pensa allò trans com un fenomen cultural, no per això menys legítim, però que comprèn que la transició té principalment a veure amb la rigidesa de les normes de gènere. Jo diria que avui dia ningú no ho pensa com una patologia però que el discurs dominant a la nostra societat és que la qüestió trans té a veure amb alguna cosa amb què un neix. Nosaltres pensem que no té a veure amb això, té a veure amb que aquesta persona necessita explorar aquesta experiència i veure on el porta. I de vegades és una experiència productiva que serveix per comprendre coses i agafa un itinerari i d’altres no. Cal acompanyar tothom en aquesta exploració.
N.P. A això s’afegeix que la qüestió trans s’entén com una cosa que requereix solucions mèdiques. El nostre plantejament és que no sempre els o les adolescents requeriran solucions mèdiques. Els processos d’acompanyament haurien d’estar als espais comunitaris, no estar exclusivament als centres mèdics. Als centres mèdics han d’estar només els processos que requereixin atenció mèdica, però allò trans tal com s’expressa actualment no és una realitat directament associada a la medicina.
El llibre té el subtítol “Pensar l’experiència de gènere en temps d’incertesa”. Que visquem en temps d’incertesa és un progrés o és un problema afegit per als adolescents?
N.P. Fa temps que vivim en la incertesa. És molt important contextualitzar què és el que està passant actualment, com impacta en la nostra subjectivitat la pèrdua de grans relats que ordenen l’existència o la manca d’expectatives sobre el futur. Aquesta incertesa la vivim com a societat, però impacta especialment les persones adolescents en la dificultat de projectar el futur. Al final la vida és incertesa i apareixen possibilitats de pensar o experimentar la pròpia vivència relacionada amb el gènere, s’obren nous marcs, noves possibilitats… Les certeses són ideals, és difícil viure amb certeses constantment, però també és veritat que per a molta gent la pèrdua de certeses ha suposat molta desorientació, i en l’adolescència particularment, que és un moment clau en la construcció de la pròpia identitat i cal tenir certes idees a les quals agafar-se, aquesta desorientació de vegades reafirma posicions identitàries molt fixes. Aquesta necessitat de tenir certeses pot col·locar-nos en posicions molt rígides sobre què significa ser home, què significa ser dona, o fins i tot posicions molt polaritzades, com estem veient actualment.
Se segueix pensant que quan algú és trans ha d’anar al metge
Assenyalen tres protagonistes en l’acompanyament: adolescents, familiars i professionals. Hi ha consells adequats per a què els pares acompanyin de la millor manera els fills adolescents en transició?
M.M. Les famílies han d’acompanyar un procés difícil, però també s’estan fent moltíssimes preguntes. El primer que veiem és que les famílies no tenen moltes vegades llocs on agafar-se per poder tenir la calma i serenitat per acompanyar. Per exemple, hi ha un relat molt fort sobre el suïcidi d’aquests adolescents si no s’atenen molt ràpid. És clar, les famílies s’espanten i com que no volen que passi cap desgràcia intenten trobar solucions molt ràpid. En aquest llibre algunes diuen que perden la capacitat de pensar perquè necessiten trobar una solució que atenuï el malestar dels seus fills ràpidament. La primera cosa és, doncs, com s’acompanya les famílies que acompanyen. Les idees que els podem aportar tenen a veure amb que escoltin, que no s’espantin i que no es precipitin perquè no passarà res dolent, ni greu, ni terrible. Una transició de gènere és una experiència que una persona fa, no és una cosa perillosa. Bona part de les recomanacions se centren en el tema dels tractaments mèdics, però la majoria d’aquests processos no comencen amb un tractament mèdic, sinó amb algú que es fa preguntes i que necessita parlar-ne i moltes vegades aquí ja hi ha moltes famílies que senten molta inquietud. La primera qüestió és rebaixar aquesta ansietat. En aquesta generació l’exploració del gènere és una cosa que veiem i veurem molt més els propers anys. Alguns adolescents seguiran aquesta trajectòria, d’altres l’exploraran i tornaran a la categoria anterior. Cal poder acompanyar-lo amb calma. És el fonamental ara mateix.
N.P. En algun moment a les entrevistes a famílies deien com tot el discurs de la por portava a invalidar els seus propis recursos. Una mare en particular deia que “la por no et permet aplicar tot allò que tu ja saps amb la teva criatura”. Tu has tingut una vida amb la teva criatura, l’has acompanyat, té una vida que tu coneixes, que no sap el psicòleg, la psicòloga, la treballadora social… Això em sembla que és clau. Quan entrem ens topem amb una realitat que no coneixem, les nostres pistes són grans relats socials sobre el que caldria fer. Al final moltes vegades esperem de les i els professionals que ens responguin a “què faig”. El més important és obrir l’espai de la conversa, no buscar algú que em digui què he de fer, sinó poder obrir la conversa i poder acompanyar aquest procés cap a on ens vagi portant. Ja tenim eines per a això com a família, tenim recursos que hem de posar en joc. Les famílies es pregunten: Qui ens acompanya? Necessitem que també ens escoltin, formar part d’aquesta tria d’acompanyament on moltes vegades estem fora. Necessitem entendre què és el que està passant i necessitem tenir eines per obrir aquesta conversa amb la nostra criatura, perquè al final som els qui ens quedem amb ella la resta del temps.
Els professionals estan preparats? Cal aconsellar-los també?
N.P. La nostra feina té una mirada molt localitzada a la ciutat de Barcelona, on hi ha diferents recursos que permeten, en certa manera, triar la trajectòria que es vol seguir. Això no passa de manera similar a totes les comunitats autònomes. Hi ha força inequitat pel que fa a això. Catalunya ha estat pionera en l’atenció a les persones trans i en la reivindicació per la despatologització d’allò trans. A mesura que hi ha diferents itineraris, veiem que hi ha diferents criteris i diferents models d’atenció. És important obrir converses amb diferents professionals. Els professionals que hi ha als serveis estan molt formats, però és important que obrim preguntes. I una de les coses que apareixen al treball que hem fet és la necessitat que els que acompanyen aquests processos tinguin espais de supervisió, d’intercanvi. Aquests espais són fonamentals per veure com està canviant la realitat i quines necessitats noves van apareixent.
Una transició de gènere és una experiència que una persona fa, no és una cosa perillosa
M.M. Part del recorregut que hem de fer com a societats és desplaçar de l’àmbit mèdic com pensem allò trans i l’acompanyament a les persones trans. Tot i que ens hem mogut d’un paradigma patologitzant, se segueix pensant que, quan algú és trans, ha d’anar al metge. I aquí hi ha una cosa que no encaixa. Es va al metge per fer un tractament concret. Però que aquesta sigui la principal porta d’entrada per a algú que s’està preguntant si vol ser un noi o una noia en aquest món, que té dubtes, que hi ha coses que li generen incomoditat, no té gaire sentit. Probablement hem d’inventar altres llocs que no siguin els circuits mèdics. Ens estem movent, perquè partíem del fet que això era una malaltia i es tractava en psiquiatria. Tot i això ara tenim professionals mèdics amb una mirada molt despatologitzant, molt ben formats. Segurament haurem de fer algun pas més enllà i dir que acompanyar les persones que es pregunten sobre el gènere probablement no és una qüestió mèdica, sinó que té a veure amb com s’ordena la nostra societat i ha de ser escoltada des d’un context no medicalitzat, perquè si no no deixem d’estar en un espai simbòlic on hi ha una taula des de la qual s’aborden problemes de salut i on, al final, la qüestió anirà moltes vegades al voltant de la modificació corporal. Nosaltres pensem que cal obrir un camp perquè la gent pugui parlar del malestar que sent sense que això comporti necessàriament una modificació corporal o una transició de gènere. Aquesta és una de les hipòtesis més importants del llibre. Ens interessa comprendre com aquesta generació d’adolescents elabora els seus malestars. Especialment volem pensar com conviuen amb els malestars respecte a les normes de gènere o com expressen malestars que tenen altres orígens i que troben la via d’escapament a través del gènere. I aquestes preguntes interpel·len tota la societat, no només les persones que van fer transicions. Hi ha molts adolescents que tenen molt malestar amb el gènere i ho expressen d’altres maneres. El que passa és que la nostra societat es fixa en allò trans perquè és el més espectacular, però hi ha molts altres moviments que estan succeint amb els que aquests nois i noies tracten d’identificar-se o distanciar-se de les normes de gènere. Hi ha molta gent experimentant coses i per alguna raó només mirem allò trans, i des d’una perspectiva mèdica. Cal ampliar el focus. I en aquest canvi de perspectiva hem de sumar a la reflexió molts altres professionals que també estan acompanyant adolescents en relació amb diferents malestars.
N.P. Aquest és el desafiament que tenim la propera dècada.
Conclouen al llibre que cada grup protagonista de les transicions considera que els altres dos volen anar massa de pressa. Tots tenen raó? Sembla que no pot ser…
N.P. Un dels professionals que vam entrevistar va dir que hi ha “apressament” per concloure, per arribar a un punt, a un lloc. Això està relacionat amb la idea tradicional de la transició, que se surt d’una categoria i s’ha d’arribar a l’altra amb tots els requisits complerts del que suposa estar a l’altra part del tauler. El que ens semblava més cridaner era la retrospectiva de les persones adolescents. Tant professionals com famílies tenen claríssim que els adolescents tenen moltíssima pressa, però quan les persones adolescents pensen en retrospectiva sobre aquells moments, el que demanen és haver tingut més temps per experimentar, per pensar. Tots els agents es van sorprendre quan l’altre diu: “però és que tothom corria! Per què no van donar una mica més de temps per explorar el que estava passant?”. El que veiem és que són processos força més oberts, que les necessitats de vegades són unes altres i els malestars són uns altres.
«A la majoria d’instituts hi ha xavals que han fet una transició o que ho han plantejat».
Als centres educatius, als instituts, s’ha normalitzat el tema trans? O els adolescents i joves trans segueixen essent objecte de bullying?
M.M. El nostre treball no és una investigació centrada en el context educatiu, però tenim la sensació que aquest context, l’ESO, els claustres dels instituts, s’han hagut de familiaritzar amb aquest fenomen a una velocitat de creuer, perquè a la majoria d’instituts hi ha xavals que han fet una transició o que ho han plantejat. Tots els adolescents que vam entrevistar ens van explicar que al seu institut ja hi havia gent trans abans que ells, que havia fet la transició en anys anteriors. Això vol dir que és un fenomen molt present als instituts. D’altra banda, ens fa la sensació que, tret d’excepcions, la majoria dels claustres tenen una lògica de com donar un cop de mà a aquests xavals, a aquestes noies, com acompanyar-los bé i seguir els protocols que s’estableixen. Si hi ha una transició, es canvia el nom. Tothom està intentant fer-ho bé. Però alhora, tot va molt ràpid i molts professionals s’adonen que això és força més complex. No només és canviar el nom, sinó que hi ha més coses de fons que passen a l’entorn d’aquests adolescents que els han mogut a fer-se aquesta pregunta. La comunitat educativa, en els darrers anys, ha estat dels àmbits professionals més sensibles a la diversitat sexual i de gènere, amb diferència, segurament perquè treballen amb material sensible, amb persones que estan creixent i explorant qui són. Des de fa cert temps veiem molts claustres que volen parlar d’aquestes qüestions, lluiten per tenir educació sexual a l’escola, necessiten parlar de LGTB. Ens adonem que falta una conversa molt més complexa com a societat. Crec que aquest és un dels efectes més negatius de la polarització: si aquesta qüestió s’ha de pensar en termes de “a favor o en contra”, aleshores hi ha molt pocs matisos possibles. A més de que estiguem d’acord que les persones explorin el gènere, evidentment hi ha milions de matisos sobre com es pot acompanyar. I simplement això s’ha simplificat a “però hi estàs a favor o hi estàs en contra?”. A part de no estar-hi en contra, que evidentment no és el nostre cas i salta a la vista, pensem que després hi ha mil converses pendents que tenim com a societat, de per què això passa, què ho origina, com s’acompanya, i aquí ens falta molt múscul, valentia, no tenir por de pensar aquest fenomen amb complexitat.
N.P. I fer-nos preguntes, no centrar-ho tot a aplicar un protocol, moltes vegades reduït a “digues-me què és el que he de fer en aquest cas”. Hi ha molta gent que es pregunta coses en els processos d’acompanyament que ens obliga a pensar, a fer-nos preguntes i fer més complex allò que significa acompanyar, que no és un protocol, ni una recepta que puguem aplicar en tots els casos de la mateixa manera.
Hem entrat en una dinàmica de pensar en termes de “a favor o en contra” d’allò trans però hi ha molts matisos possibles
Al llibre expliquen que el contacte amb adolescents trans a l’institut, a la vida quotidiana, provoca de vegades inseguretat en els seus companys sobre la seva pròpia identitat de gènere
M.M. Com a mínim fa que et facis la pregunta. Si de sobte ve algú a la teva classe que té una religió que tu no coneixies, et preguntes “ah! però és que existeix aquesta religió? i de què va? i com la vas aprendre?”. I t’interesses. El mateix amb això. Si de sobte al teu voltant la gent comença a dir “jo no vull ser una noia”, potser et planteges: “és que jo no sabia que es podia no ser una noia”. És una cosa de sentit comú, que de vegades es caricaturitza o s’estigmatitza, es parla d’efecte contagi, de moda, però nosaltres simplement pensem que és allò que té viure en societats diverses. T’envoltes de gent amb experiències diferents que tenen un impacte en tu i et fan pensar sobre la teva trajectòria. I això en si no és dolent. L’adolescència és aquesta etapa de la vida on és molt important la comunitat, la pertinença, la identitat, saber qui s’és, separar-se de la família, trobar un altre grup que et representa, és un moment de descobriment de moltes coses. Aleshores, clar, la popularització del trans és una cosa que ha interessat molts adolescents. S’han fet moltes preguntes, i de vegades som els adults els qui vivim això amb dramatisme, quan en el fons és una experiència de la vida. Allò trans entès com una experiència de gènere, una exploració del gènere, és una de les moltes exploracions que es realitzen a l’adolescència. Aquestes persones estan explorant els seus jos del futur. El gènere és un lloc més on el busquen. Però a diferència d’altres exploracions, la nostra societat situa l’exploració amb el gènere en una mena d’excepcionalitat i s’enduu les mans al cap. En el fons és perquè el gènere es pensa com una essència, una veritat absoluta de l’individu, una cosa que se sap i té un recorregut clar. Amb qualsevol altra experiència de l’adolescència, entenem que estan explorant, que no ho han de decidir tot avui. Per això pensem que ens queda molta feina per fer assenyalant que el gènere té a veure amb normes socials i que valdria la pena relaxar-nos una mica davant les transicions a l’adolescència i entendre que estan explorant el gènere en una societat on fer transicions és una possibilitat que existeix. Es tracta d’acompanyar-los a trobar el seu lloc, aquell on se sentin més a gust.
També afirmen que la transició no necessàriament resol els problemes que pateixen els adolescents. Després d’una transició, el noi o la noia poden continuar tenint problemes
N.P. Té a veure amb un relat que interpreta els malestars com a conseqüència de la identitat de gènere i de la necessitat de transicionar. Nosaltres ho complexitzem. No sempre apareix l’equació així, no sempre que tinguis un malestar està vinculat amb que no has pogut fer la transició i quan facis la transició t’alliberaràs d’aquest malestar. Hi ha vegades que sí, però pensar sempre en aquests termes el que fa és col·locar-nos en una visió també una mica idealitzada del que significa transicionar, que no té en compte que hi ha altres elements que són presents a la vida de les persones adolescents i altres malestars que es creuen amb el gènere, però que no sempre hi tenen a veure. Això ho diuen clarament persones adolescents a qui entrevistem; diuen “jo estava malament, però no estava malament perquè fos trans, sinó perquè estava malament amb altres coses”. De fet, fins i tot pot ser que obrir la pregunta a l’experiència de gènere i buscar llocs on col·locar-s’hi, per a moltes persones ha estat també un alleugeriment d’aquest malestar, els han permès una manera de gestionar aquests altres malestars que tenen, però que no són malestars que tinguin un focus en ser trans ni que se solucionen quan fas la transició o respecten la teva identitat. Aquests malestars que es creuen, com ara la salut mental, ens porten a complexitzar com fem aquests acompanyaments sense tenir grans consignes o grans receptes. No es tracta de tancar el procés amb la solució en la transició, sinó veure com es creuen de manera complexa tots aquests elements en una experiència de gènere concreta i, per tant, com acompanyem el procés.
“La popularització d’allò trans ha interessat molts adolescents”.
I també asseguren que la detransició, el reenfocament de la transició, no s’ha d’interpretar necessàriament com un fracàs
M.M. Aquest és un dels casos paradigmàtics on es pot comprendre millor la perspectiva que estem proposant. En lloc de pensar que al món hi ha gent que és trans i una altra que no i que es tracta d’identificar bé qui és trans per acompanyar-lo i descartar els qui s’han equivocat, nosaltres pensem que l’experiència trans és un lloc de exploració per a qualsevol persona. És a dir, hi ha gent que sent molt de malestar amb les normes de gènere, amb els mandats del que vol dir ser un noi o una noia, i això els aclapara molt. I explorant viure en una altra categoria els serveix per pensar coses. Si els serveix per pensar coses, ja és un procés productiu. Nosaltres no pensem que hi hagi ningú que de sèrie poguem saber si finalment farà una transició en aquesta direcció o no. És un procés subjectiu, en molts sentits inconscient, que depèn de moltíssimes estructures de cada individu, del context familiar, el context cultural, el caràcter, la personalitat. I hi ha gent que en aquesta experiència, en aquesta exploració troba una cosa que l’ajuda per poder viure millor i des d’allà fer altres processos. I hi ha gent que fa aquest recorregut i li serveix per pensar que no és això el que els fa sentir millor, i que segueix explorant per altres vies. Això és igual de vàlid, igual de productiu, igual de legítim. Val la pena ser viscut, encara que tingui aquest resultat. Avui dia moltes vegades es parla d’aquesta qüestió com a argument per avaluar de formes més rígides qui pot accedir a la transició, amb allò de “ho veieu com cal filtrar millor, perquè després hi ha gent que s’equivoca?”. Per això no hem d’autoritzar la transició de tothom perquè hi ha gent que estava equivocada”. Nosaltres pensem que aquest paradigma sigui improductiu. Perquè la gent sàpiga que finalment no era aquest el lloc, de vegades hi ha d’anar, passa amb el gènere i amb tot. Hem de tenir l’experiència per comprendre que aquesta hipòtesi que tu tenies , vivint-la t’ha servit per comprendre coses. Alhora ens sembla que el propi concepte de “detransició” és problemàtic, perquè dóna la idea que poguessis anar enrere, quan en el fons sempre vas endavant en aquestes experiències i creixes. No és només que no ens sembli una cosa problemàtica, sinó que pensem que com a societat ens hem d’acostumar que això és possible i deixar de posar pressió a la gent que inicia la transició que això sigui la veritat del que li passa, perquè això també implica que la gent quan fa transicions ha de fer narratives on tot quadra, tot és perfecte, tot és veritat. A ningú li demanen, quan comença a estudiar primer de Medicina, que demostri que és un metge innat i que aquesta serà la seva trajectòria professional de per vida.
La detransició no és anar enrere perquè en el fons sempre creixes, vas endavant en aquestes experiències
Molta gent comença la carrera i després s’adona que no el fa realment feliç aquest camí i de vegades en tria un altre. Aquest paral·lelisme no pretén relativitzar l’experiència trans sinó demostrar que tenim la capacitat de pensar de manera flexible molts processos que s’experimenten a la vida, i que seria valuós si poguéssim traslladar aquest marc a les exploracions en el gènere. En tants altres processos de la vida, la gent s’embarca en processos de parella, de criança, projectes migratoris, professionals, i després diu que “m’ha servit, he après coses, vaig pensar que aquest era el meu camí, però no vull seguir aquí o no de la mateixa manera”. La vida és també això, agafar camins sense la certesa d’on et poden portar. I no només li passa a la gent trans, li passa a tothom. Tota la gent que llegeixi aquesta entrevista, si pensa en el seu jo quan tenia 14 anys, s’adonarà que s’ha mogut de lloc respecte al gènere. La manera com vivia ser un noi i la masculinitat o una noia i la feminitat fa uns anys i com ho viu ara han canviat. I no entenem això com una detransició de res, sinó com un procés vital. Aquí és on hi ha un altre dels grans desafiaments. Deixar d’esperar que les transicions siguin un lloc de la veritat del gènere d’algú i entendre que és una experiència que fa la gent, que té resultats diferents. No hi ha uns pitjors que els altres. No, és una experiència que es té a la vida i és normal que es tingui, perquè les normes de gènere no són naturals, i moltes vegades són contraintuïtives. A la gent aquest sistema de normes li genera moltes angoixes i alguns les resolen explorant transicions de gènere. Això és el que hem d’acompanyar, i no estar pensant que n’hi ha uns que ho són de veritat i d’altres que no.
Sembla que els joves això ho tenen força clar i en canvi costa més que ho entengui i accepti gent més gran. Ho acabaran assumint aquests darrers?
M.M. Aquesta és la conversa que hem de tenir com a societat, i per començar l’hem de poder tenir. És obvi que persones que es van socialitzar en una altra generació, ambas altres referents i una altra educació, tenen dificultat per comprendre això, i el més important és que cal trobar llocs on tenir aquesta conversa, on algú digui “és que no comprenc, és que a mi això em sona raríssim, és que em costa molt”. Perquè que a algú li costi molt comprendre no vol dir que li generi rebuig o odi i ho discrimini. Estem en un moment en què hi ha molt poc espai per tenir converses entre generacions, o fins i tot entre gent que té paradigmes diferents de per què està passant això. I s’estigmatitza molt les persones que no ho comprenen. La gent més gran té la sensació de “ui, ui, ui, a aquesta generació més jove no els podem seguir la pista”. Bé, doncs ens haurem de seguir la pista mútuament, perquè el que passa a aquesta gent jove no és tan diferent al que li va passar a aquesta generació quan era jove. Hi havia altres maneres de fer i gestionar aquest malestar, però el malestar amb les normes de gènere, l’ha tingut aquesta generació i la generació anterior i els seus avis i àvies. L’únic que ha canviat és com la nostra societat ha habilitat llocs per explorar-ho. Però a la pregunta de si és possible, jo crec que no només és possible sinó que és urgent i necessari que la nostra societat abandoni una lògica polaritzada i vulgui asseure a taula a persones que no acaben de veure-ho exactament igual però que tenen la voluntat de entendre’s. Hi ha molta gent que vol entendre-ho però li fa vergonya preguntar, sent que està fora de lloc però no vol que l’altre s’ho prengui malament. Nosaltres fem llibres per convidar tothom a la conversa. És clar que la qüestió trans és extremadament complexa i contradictòria. Caldrà fer molta pedagogia i donar molts exemples, explicar-ho més vegades i escoltar quines són les preguntes que es fan. No totes les preguntes tenen darrera la voluntat de danyar o de discriminar. És súper important que donem espai a aquestes preguntes.
No sempre fer la transició vol dir alliberar-se del malestar
N.P. Aquesta generació d’adolescents i joves són a les nostres aules de secundària i de la Universitat, als nostres veïnats, a les nostres associacions. El que abans era una realitat minoritària, que era difícil que formés part de la teva vida, cada cop forma més part de la vida de moltes persones. I jo confio que això obrirà converses des d’un altre lloc, el lloc de l’afecte. El que ens interessa és poder construir una vida en comú on la diversitat sigui un valor. I que en aquesta vida en comú ens puguem fer preguntes perquè ens involucra a totes. Les persones trans formen part de la nostra vida i no és una opció plantejar-ho en termes de “a favor o en contra”. A partir d’aquí, com acompanyem perquè les vostres vides millorin? Estic convençuda que si la vida de les persones adolescents trans millora, obtenen millors condicions de qualitat de vida, també millora la vida en comú, millora la societat en què vivim. El que cal és sortir dels llocs de la polarització i entrar al lloc de la trobada.
La Generalitat, a través dels Departaments d’Empresa i Treball i d’Igualtat i Feminismes ha presentat aquesta setmana una nova proposta de senyalització de seguretat i salut en el treball per fer-la més inclusiva. El Govern ha redissenyat 21 pictogrames amb l’objectiu que siguin més neutres i no discriminatoris per gènere. “Calia avançar en una senyalització inclusiva perquè tothom s’hi sentís representat, ja que no és normal estar envoltades de símbols que no ens representen”, va destacar la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge des de la Fundació Laboral de la Construcció a Badalona.
La nova senyalització forma part de l’Estratègia Catalana de Seguretat i Salut Laboral 2021-2026, elaborada amb els agents socials. El pla incorpora un apartat específic de gènere “amb la finalitat d’incloure la perspectiva de gènere en totes les accions implantades en l’àmbit de la seguretat i salut en el treball, així com dur a terme actuacions específiques que afavoreixin la integració de la dimensió de gènere en la prevenció dels riscos laborals”, argumenten des del Govern.
Des del sector asseguren que “la construcció necessita ser més paritària” i “en un moment de crisi de relleu generacional, la incorporació real de la dona és clau”, justifica el president de la Fundació Laboral de la Construcció, Esteve Freixes i Vilardell. Tot i que hi ha més de 15.000 dones en la construcció, només un 1% està a peu d’obra.
Pel que fa a la formació, l’any passat les dones van ser 1.345, un 10% del total. La consellera Verge va destacar que cal impulsar també altres mesures per garantir que la integració femenina en el sector sigui real: formació, un vestuari que s’adapti a la fisiologia de les dones o garantir lavabos diferenciats per gènere. També va lamentar que la llei estatal que regula el sector, no està actualitzada i fer-ho “és garantia d’incorporació de més dones al sector”.
El Síndic de Greuges de Barcelona ha fet públic l’informe anual del 2023 en el qual demana a l’Ajuntament de Barcelona que millori la qualitat del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD). Les recomanacions de l’organisme coincideixen en ple cicle de mobilitzacions de les treballadores per la falta d’acord amb la patronal per pactar el nou conveni.
El síndic apunta que el SAD és objecte de múltiples queixes pels incompliments d’horaris, canvis freqüents de la persona treballadora i la manca de preparació del personal, a més de la mala gestió de les queixes. “S’han d’implementar millores en la supervisió de les empreses adjudicatàries per assegurar la qualitat d’un servei adreçat a persones amb necessitat de cures per raó d’edat (gent gran) o de salut i/o discapacitat”, apunta l’informe. També assenyala que cal garantir una adequada formació de les persones treballadores; una gestió adient de les queixes motivades pel funcionament del servei i el dret a la formació sobre les condicions de prestació del servei i sobre els drets i deures dels usuaris.
Continuen les mobilitzacions pel bloqueig del conveni
Les treballadores del SAD continuen amb el cicle de mobilitzacions davant el bloqueig del conveni per part de la patronal. Avui s’han concentrat davant de l’empresa Servisar- Domus VI a les 10h. Des de CCOO han anunciat accions durant tota la primavera per “trencar amb la dinàmica injusta instaurada per les patronals de congelar salaris i demés condicions laborals fins que les empreses renoven licitacions administratives”. Acusen a empreses com Servisar- Domus VI i Ascent Social d’estar “controlades per fons d’inversió o pel mateix Florentino Pérez”, empresari espanyol i actual president del Reial Madrid. Lamenten que les empreses s’enriqueixen amb capital públic “tot a força de reduir la qualitat del servei i empitjorar les condicions laborals de les treballadores, encara amb sous per sota del salari mínim en alguna categoria professional”.
En les darreres negociacions, la patronal plantejava un augment dels sous del 13,25% fins al 2027, que suposa mantenir per al 2023 la pujada salarial que contemplava l’anterior conveni, i d’un 0,25% extra per al 2024. Des de CCOO lamenten que fins al 2026 no hi hauria una pujada salarial, que seria d’un 3% i d’un 8% per al 2027. A efectes pràctics la proposta és quasi igual a l’anterior amb el major gruix de l’augment salarial quan l’ajuntament tregui a concurs la licitació del servei.
Oposició a la resta de reivindicacions sindicals
Altres punts de desavinença amb els quals la patronal manté la negativa són la bossa d’hores, que els sindicats demanen suprimir. Suposa que les treballadores no hagin de recuperar les hores de servei que no han pogut fer per motius aliens, com per exemple, perquè el pacient està al metge. També demanen reduir la jornada laboral, que se situa en 37 hores. La patronal argumenta que treballen menys del que fixa el conveni estatal, tot i que acumulen ja cinc convenis autonòmics amb la mateixa jornada.
Amb les baixes mèdiques tampoc hi ha acord. Des de CCOO i la CGT demanen que l’empresa pagui el complement salarial per cobrir el 100% de les baixes. Lamenten que és una feina molt física i haver d’agafar una baixa és habitual, “però si tenim sous precaris i passem a cobrar el 65% per agafar-la, la majoria optem per anar a treballar dopades, perquè és la única manera que podem arribar a final de mes”, afirma Noelia Santiago, delegada del SAD de CCOO. La patronal s’hi oposa i argumenta que la demanda del sindicat suposa “premiar” les baixes i defensen reforçar els mitjans de prevenció.
Fa un parell de setmanes vaig publicar a Catalunya Plural un article que parlava de l’estudi de les mesures de benestar subjectiu dins del camp de l’economia. En aquest, explicava per què és important acompanyar les anàlisis de les polítiques públiques amb mesures de benestar subjectiu, no sols perquè ens garanteixen tenir unes dades més completes i rigoroses, sinó també perquè ens permet estudiar divergències en l’impacte de qualsevol mesura aplicada des de les institucions. Aquest article va estar motivat per la creació del nou índex de benestar subjectiu de la Generalitat de Catalunya. Tot seguint la línia argumental i tenint en compte que aquestes setmanes ens bombardegen amb articles, actes, presentacions i intervencions sobre gènere i desigualtat, m’agradaria parlar sobre les diferències de gènere en matèria de benestar subjectiu. En resum, i des d’un punt de vista més sensacionalista, qui són més feliços els homes o les dones?
Quan parlem de desigualtat, i especialment quan parlem de desigualtat de gènere, existeixen discrepàncies estadístiques dins l’acadèmia sobre la importància dels resultats trobats, és a dir, sobre si són prou rellevants per a ser teoritzats o estudiats. En qualsevol cas, existeixen informes i articles científics que assenyalen com històricament les dones mostren nivells de benestar subjectiu més alts que els homes. Això és, a l’hora de fer enquestes sobre felicitat i satisfacció de vida, dues mesures que s’utilitzen gairebé com sinònimes en el camp de l’economia de la felicitat, les dones responen, de mitja, amb nivells més alts que els homes. Aquest resultat es coneix com la bretxa de gènere en la felicitat. Fàcilment, ens pot sorprendre aquest resultat, ja que en una societat que legitima i empara les desigualtats entre homes i dones, i beneficia els primers amb un sistema fonamentat en la dominació, siguin les dones les que mostren taxes de felicitat més altes. En aquest sentit, existeixen diferents hipòtesis que expliquen el perquè de la disparitat d’aquestes dades, tot i que en aquest article em centraré en dos punts rellevants que permeten començar a desxifrar què passa amb la felicitat d’homes i dones.
El primer punt a tenir en compte són els biaixos potencials en què cauen les persones que responen les enquestes, un dels més habituals dels quals és el biaix de desitjabilitat social. Aquestes quatre paraules fan referència a la necessitat dels subjectes de respondre a les preguntes amb allò que es considera socialment millor o desitjable, en comptes de fer-ho amb total honestedat, de manera que embruten les dades i les conclusions que es poden extreure després. Aquest biaix podria fer que els resultats de nivells alts de felicitat estiguin sobrerepresentats. Les persones que socialitzen com a dones poden interioritzar una cerca constant de l’aprovació aliena, que en aquest marc concret es traduiria a respondre amb nivells més alts de felicitat que els homes, no sols perquè “hagin de”, sinó també perquè “no volen molestar”. Entrellaçant aquesta idea amb el concepte de socialització femenina i expressió de les emocions, podem extreure algunes intuïcions interessants. Si bé és cert que pot ser que les dones es trobin en aquesta barreja de “no vull molestar i alhora vull agradar”, també són les que estan més habituades a parlar i expressar les seves emocions. Així doncs, fins a quin punt la pressió d’agradar i no molestar intervé quan tenen més facilitat a l’hora d’identificar les seves emocions i potencialment respondre amb més sinceritat a aquest tipus de preguntes?
Com a segon punt cal destacar que la bretxa de felicitat per raons de gènere no és un fenomen estàtic. El més rellevant d’aquest resultat és que, des de fa uns anys, ha anat decreixent en un conjunt de països. Diferents estudis apunten a una reducció de la bretxa pel fet que els homes mostren nivells de satisfacció més alts, i les dones més baixos. Aquest fet fa que en termes absoluts i relatius la bretxa es redueixi. Una de les claus que explica aquest resultat és la relació que existeix entre el canvi d’expectatives socials per a les dones, la persistència de les desigualtats per raó de gènere i les taxes de felicitat.
No només s’han doblat les expectatives socials imposades sobre les dones, en passar de cuidadores de la llar a també treballadores, sinó que alhora aquestes expectatives es troben amb un entorn social ple de reptes i dificultats. Les respostes que es donen a les preguntes tipus “índica de l’1 al 10 quant de feliç ets” no capten únicament la felicitat individual, sinó també la comparada. Com responem depèn de l’entorn amb el qual ens comparem. És per això que si les dones es comparen no sols amb altres dones, sinó amb el seu entorn masculí a l’hora de respondre a aquestes preguntes, és normal que trobem respostes més baixes en els nivells de felicitat, per una simple qüestió de desigualtat. Si com a treballadora trobo moltes més traves que el meu company per qüestions de desigualtat de gènere, donat que sabem que l’estatus laboral i el tipus d’ocupació tenen relació amb els nivells individuals de benestar subjectiu, és d’esperar que la meva felicitat mostrada no sigui necessàriament molt elevada. De fet, és interessant tenir en compte quin grau de consciència o ideologia sobre desigualtat de gènere tenen els individus que responen a aquestes preguntes per a veure com es correlaciona amb la seva felicitat i, en conseqüència, si explica la disparitat de resultats esmentada.
Quan es parla de desigualtat i grups discriminats, les dades solen indicar unes pitjors condicions, en gairebé qualsevol matèria, per a aquells individus que no pertanyen al col·lectiu normatiu o privilegiat. Un camp d’estudi on es replica aquest resultat és el de la salut mental de les persones que pertanyen a la comunitat LGBT+. És habitual que els resultats d’informes indiquin uns nivells més alts de malestar per a aquelles persones que surten de la norma. Doncs bé, trobem el mateix en el cas de les dones; sí, mostren (o mostraven) nivells de felicitat més alts que els homes, però a quin preu. Estem parlant d’un resultat esbiaixat per naturalesa o que ara es veu molt més influenciat per les expectatives laborals i, per tant, per la discriminació per raó de gènere en aquest àmbit?
El més rellevant a l’hora de parlar de diferències de gènere, especialment en el camp de l’economia, és ser conscient des d’on s’està enunciant un judici sobre un resultat estadístic. Durant anys es va creure, dins del món de l’economia laboral, que els membres d’una família, tradicional i heterosexual, negociaven quin dels dos assumia les tasques domèstiques i quin entraria en el món laboral. D’aquesta frase és molt senzill derivar que, si el treball de l’home està més ben remunerat que el de la dona, és lògic i eficient que es divideixin així les tasques.
Sota una capa d’eficiència matemàtica s’encobreixen dues suposicions ideològiques extremadament fortes. Primerament, si el salari de l’home en el mercat laboral és superior al de la dona es tracta d’un tema casual i, en segon lloc, que existeix una preferència natural i un avantatge comparatiu de les dones per assumir les tasques de cures, com si les preferències no estiguessin modelades socialment. Si ara sabem què impliquen per l’estudi de l’economia laboral aquest tipus de suposicions, és el moment de començar a fer-se les mateixes preguntes en estudiar les mesures de benestar subjectiu i felicitat: quines diferències existeixen en els resultats de felicitat entre homes i dones, però sobretot per què. Si assumim una vegada més la norma social com a neutral i no identifiquem l’impacte que poden tenir els patrons de socialització de gènere o els canvis institucionals a l’hora de respondre a les preguntes de benestar subjectiu, les nostres anàlisis no només estaran esbiaixades, sinó que a més serviran de poc.
El lideratge femení encara té molt camí per fer dins del sistema de salut de Catalunya (Siscat). Dels 140.000 professionals que hi treballen, un 75% són dones, però només un 37% ocupa llocs de gerència o de direcció general. Aquestes dades es desprenen d’un estudi realitzat l’any 2023 sobre la distribució per gènere dels càrrecs directius i comandaments que ha comptat amb la participació de totes les entitats –124 en total– que presten serveis assistencials a la xarxa pública.
En els cinc nivells de comandament que mesura l’estudi es produeix l’efecte tisora o biaix de gènere, especialment en el màxim nivell de presa de decisions. En aquest sentit, Malgrat que s’observa una major representativitat de dones ocupant llocs de comandament (62%), aquests són de menor responsabilitat que els que ocupen els homes i, per tant, hi ha una representació desigual. En resum, només una de cada tres dones ocupa un càrrec de gerència, direcció o cap de servei o departament, mentre que en el cas dels homes és gairebé un de cada dos.
Per grups d’edat, l’estudi resalta que la majoria dels comandaments ocupats per dones (70%) té més de 55 anys, mentre que en homes és el 54%. Per àmbits assistencials, on més s’apoderen les dones en llocs de responsabilitat és en l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) i en l’atenció intermèdia, amb tres de cada quatre comandaments.
Davant d’aquests resultats, el conseller de Salut, Manel Balcells, va manifestar que “venim d’una història i una cultura masclistes i, per tant, el predomini era de l’home en les posicions de poder. Si no hi ha la voluntat política que això canviï, no canviarà, però aquesta sí que és la nostra voluntat. Han de canviar les condicions a l’entorn de la dona per permetre que això passi. Hi ha una mancança en l’alta direcció i això ho canviarem d’una manera progressiva i natural des de la voluntat política d’aquest Govern”.
Amb l’objectiu d’aconseguir una representació equitativa de gènere en els llocs de gestió, direcció i presa de decisions, Salut proposa tres línies de treball concretes. Carme Planas, directora de cures infermeres del Sistema, va explicar que en primer lloc, “farem un estudi qualitatiu per comprendre els condicionants de gènere que contribueixen a la sobrerepresentació dels homes en les posicions de lideratge en el sector sanitari”. Aquesta anàlisi, tenint en compte el context socioeconòmic, la naturalesa de les funcions i el procés de selecció, és determinant per identificar i suprimir les barreres que impedeixen, dificulten o desincentiven la selecció i/o acceptació per part de les dones d’aquests càrrecs.
El conseller Balcells i la directora de cures infermeres del Siscat, Carme Planas, durant la presentació de l’estudi. | Generalitat de Catalunya
En segon lloc, es creu necessari implementar programes de formació en lideratge de les dones de manera regular per potenciar-ne les capacitats amb l’objectiu d’incrementar-ne la presència en posicions de comandament, perquè esdevinguin referents en l’àmbit de l’atenció a la salut. I, finalment, es pretén continuar monitoritzant anualment la representació de les dones en els llocs de comandament del Siscat, incorporant indicadors de gènere que permetin seguir l’evolució de la bretxa de gènere existent en les posicions de lideratge, així com l’eficiència de les accions que es portin a terme.
El passat mes de novembre, joves i professorat de tres instituts de Catalunya: IES Salvador Dalí al Prat de Llobregat, IES Baix Montseny a Sant Celoni i IES Caterina Albert a Barcelona van participar en una trobada internacional a Florència que posava fi a dos anys de col·laboració entre entitats de cinc països europeus per a la prevenció i l’abordatge de les violències masclistes i la sensibilització en la igualtat.
En un món que evoluciona constantment, l’avanç cap a la igualtat de gènere emergeix com una necessitat ineludible. El projecte Engaged in Equality s’erigeix com a far en aquest camí cap a una societat més justa i equitativa. A través de la seva visió innovadora, aquest projecte aborda el cor d’una qüestió profundament arrelada: la masculinitat hegemònica i els estereotips de gènere, masclistes, racistes, LGBTIfòbics i grassofòbics, entre d’altres.
El projecte Engaged in Equality va ser dissenyat amb una visió clara i ambiciosa que pretenia un canvi de paradigma en les relacions de gènere, centrada en els següents objectius:
Qüestionar la masculinitat hegemònica i els estereotips de gènere
El punt de partida és la desarticulació de la masculinitat hegemònica i els rols de gènere masclistes. El projecte pretén qüestionar aquests estereotips, promoure la reflexió i fomentar una nova comprensió de la masculinitat entre els adolescents.
Formar el professorat en la prevenció de la violència masclista
El projecte reconeix que l’educació és clau per al canvi social. Així, ha proporcionat formació al professorat per millorar la prevenció de la violència masclista, amb un enfocament especial en involucrar els nois adolescents en la promoció de relacions igualitàries.
Sensibilitzar i empoderar el jovent
Una part essencial és el desenvolupament de la sensibilització entre els nois i l’empoderament de les noies adolescents. Aquesta dualitat buscava fomentar el diàleg, la comprensió i la cooperació, formant la base per a la construcció de relacions saludables i equitatives.
A més a més, la inclusió de l’educació entre iguals és clau per aconseguir aquests resultats de sensibilització.
Sensibilitzar i prevenir sobre les relacions, els estereotips de gènere i la masculinitat hegemònica a la societat
El projecte ha buscat sensibilitzar sobre la necessitat de confrontar els estereotips i discriminacions interseccionals presents a la nostra societat mitjançant una campanya audiovisual.
Partint d’aquests objectius, el recorregut de l’Engaged in Equality es construeix a través d’una sèrie d’activitats meticulosament planificades:
Formació del professorat. Un primer pas crucial és la formació del professorat, dotant-lo d’eines i coneixements per abordar els estereotips de gènere i la violència masclista des de l’aula. Aquesta formació actua com a fonament per a una transformació més àmplia a l’interior de les institucions educatives.
Seminari nacional d’intercanvi. Per fomentar el diàleg i compartir pràctiques eficaces, es realitza un seminari nacional d’intercanvi. Aquesta trobada reuneix professionals de l’educació de diferents centres proporcionant una plataforma per discutir i aprendre les unes de les altres.
Elaboració de materials formatius. El projecte no només es concentra en la formació del professorat sinó que també crea recursos tangibles per a la seva implementació. Un programa formatiu i un manual d’activitats de sensibilització i d’empoderament són desenvolupats i publicats per assegurar una continuïtat i expansió de les pràctiques adquirides.
Campanya de sensibilització. Un dels èxits més notables del projecte és la campanya de sensibilització sobre la prevenció de violències masclistes. La participació activa dels adolescents dels tres instituts ha estat clau en la difusió del missatge i la creació d’un impacte significatiu en la comunitat.
Implicació dels i les adolescents. La clau del triomf rau en la implicació activa dels i les adolescents. Mitjançant activitats participatives, es va fomentar una connexió emocional amb el missatge de la campanya, convertint les joves en agents de canvi. Amb l’excusa de la creació de la campanya, les adolescents seleccionades van poder seguir explorant i mantenint un diàleg obert sobre els estereotips de gènere, la violència masclista i la importància de les relacions saludables.
Activitats de sensibilització i empoderament amb adolescents. S’han realitzat diverses activitats directament amb els i les adolescents; unes impartides per les professionals de Surt a les aules de 2n d’ESO dels tres instituts i unes altres a alumnat de 1r d’ESO, en forma de tallers entre iguals liderats per una selecció d’adolescents d’aquests centres. Aquests tallers, específicament dirigits als adolescents més joves, busquen construir una consciència crítica i promoure el respecte mutu.
La trobada d’intercanvi a Florència d’aquest mes passat va posar punt i final a aquest projecte de nivell europeu, permetent al professorat i l’alumnat assistent compartir l’espai i crear sinèrgies en base a les experiències viscudes. Mitjançant la formació, la sensibilització i la participació activa dels adolescents, el projecte ha assolit èxits notables, destacant la campanya de sensibilització. A través d’aquest projecte, la Fundació Surt vol seguir donant forma a una visió d’un futur amb relacions igualitàries i l’abolició de la violència masclista, liderant el camí cap a un canvi social real i durador.
La trajectòria de l’Engaged in Equality finalitza aquest mes de gener amb una gran festa final però els aprenentatges que ens deixa perduraran i seran invertits en nous projectes seguint aquesta estela.
Què és el que més hem d’agrair de la difusió televisiva d’aquest petó?
Que les dones es van sentir identificades amb la jugadora de futbol. El fet que es plantés, no només ella, sinó tot l’equip, ens dona l’esperança que les coses sí que es poden canviar.
Aquesta projecció popular i el debat social va ser el detonant per iniciar la vostra recerca. Com va anar?
Estàvem de vacances, però aquest fet tan lamentable del president de la FIFA ens va causar tanta indignació que ens vam organitzar. Em va trucar l’Helena Legido-Quigley, catedràtica a l’Imperial College, al Regne Unit, amb qui jo ja havia fet fa uns anys un treball sobre salut i gènere, i em va dir que estava seguint el cas Rubiales, tenia la seva neboda amb ella que li deia que havíem de fer alguna cosa. La imatge que estava deixant aquest cas, a més, a escala internacional, era deplorable.
Què vàreu fer?
Veient aquella indignació, vam pensar que tenint tanta gent com tenim dins la nostra xarxa social, sobretot de l’àmbit professional de la salut i persones del sistema universitari, havíem d’aprofitar el moment per esbrinar quines identificacions hi havia amb aquells fets, des de les vivències de cadascú. I el 29 d’agost vam llençar a les xarxes la pregunta de si en els seus àmbits, acadèmic i sanitari, havien viscut algun cop abús o assetjament sexual per part d’algun superior o company. Perquè, si per fer canviar l’estructura patriarcal de la federació de futbol les dones es van aixecar contra aquella situació, per començar hem de saber què passa en la resta d’institucions.
Quin va ser el resultat?
En tretze dies vam rebre més de 251 testimonis de tot l’estat espanyol que ens van explicar 345 històries. De fet, a les xarxes només demanàvem qui hi volia participar, després a tothom que ens deia que sí, li enviàvem un qüestionari per a què ens expliqués el seu cas. I ens van explicar històries de tota mena; des de l’abús verbal al físic, passant pel ciberassetjament i combinacions de tot tipus. Vam fer la recerca amb l’Helena, i en col·laboració amb el grup Women in Global Health Spain vam fer la investigació. Volíem veure quina era la situació i vam quedar alarmades i esfereïdes amb la gran quantitat d’històries d’assetjament.
El resultat de 3 dones de cada 4 amb una història d’assetjament sexual impressiona. Potser no en som prou conscients socialment, ni tan sols les mateixes dones, que això estigui passant tant?
Això segurament va lligat al silenci d’aquests abusos, perquè l’altra dada que destaca en la nostra recerca és que només un 1,5% de les dones que van explicar històries d’assetjament ho havien denunciat. I això és molt rellevant, perquè actualment la legislació vigent obliga a que a les universitats hi hagi unitats d’igualtat, i als centres de salut, agents d’igualtat. Però alguna cosa no està funcionant.
Què pot fer que no es denunciïn més casos?
Hem vist que la característica principal de les dones que han prestat el seu testimoni és que ho han viscut o ho varen viure en èpoques més vulnerables a la feina, amb situacions laborals precàries, siguin infermeres, metgesses residents o investigadores de doctorat amb contractes predoctorals que depenen dels seus directors de tesi per a la seva renovació. I els assetjadors aprofiten aquestes situacions de vulnerabilitat. També hi ha la por de ser titllades de problemàtiques les persones que són crítiques amb certes situacions, en arribar a un lloc de treball. I en els mateixos entorns laborals trobem que es normalitzen massa sovint les conductes que no hem de considerar normals. S’excusa als culpables i es posen barreres per part de superiors o companys per a què no es denunciïn situacions, i la víctima es queda aïllada. Per tot plegat, la denúncia formal, veiem que encara fa molta por. Fins i tot algunes de les investigadores que han col·laborat en aquesta recerca -una vintena en total- han preferit no signar el treball per por.
Si no se sanciona ni s’obliga a moure als abusadors o assetjadors sexuals dels seus llocs de treball, perpetuem el problema
Quin tipus de situacions han relatat les enquestades?
Per exemple, la infermera que fa guàrdia i a l’hora de descansar trava la porta amb una cadira perquè, mentre sopava, ha vist que el metge amb el qual li ha tocat fer guàrdia estava mirant pel·lícules porno. O una metgessa resident a la qual, tornant en taxi d’un sopar de feina, un metge li posa la mà a la cuixa i l’acompanyant dels dos li diu a ella que no li faci cas perquè ha begut. Són coses fortes, en un entorn laboral, inadmissibles. I en la majoria dels casos -expliquen les víctimes de fets així- no van tornar a treballar amb l’assetjador, però perquè són elles les que es mouen.
Així, doncs, res no canviarà.
Aquesta és una queixa bastant reiterativa, que són les víctimes les que acaben marxant o canviant de feina. Expliquen, literalment, que els va ser tan impossible continuar treballant-hi que al final van marxar, i l’abusador o assetjador es manté en la seva posició. I si no és a ells als qui s’obliga a moure o se sancionen, perpetuem el problema.
Heu recollit testimonis, però a partir del que heu rebut, feu alguna proposta per apuntar per on podem avançar cap a reduir aquesta plaga i que els casos es denunciïn més?
Sí, al final de l’article fem una sèrie de vuit propostes per intentar sobretot que l’aplicació de la regulació es dugui a terme. Començant per promoure l’equilibri de gènere i la diversitat en els rols de lideratge, fins a l’establiment d’una estratègia de tolerància zero, passant per les polítiques de prevenció, campanyes de sensibilització i desenvolupar definicions clares d’assetjament sexual i d’abús de poder. No tots els homes amb poder dins d’una estructura empresarial són abusadors, però l’abusador que ocupa un lloc de poder es val d’això. També som partidàries de la incorporació de pràctiques de monitoratge per fer avaluacions periòdiques, sessions d’aprenentatge per a la prevenció. Considerem que, quan una persona entra en una empresa, se li ha de donar a conèixer el protocol sobre prevenció de l’assetjament sexual i com procedir si es troba en un cas.
Actualment doneu continuïtat al vostre treball d’alguna manera?
Sí. Ara estem dissenyant una segona fase del projecte, per fer entrevistes qualitatives per saber precisament quines són les barreres que fan que no es denunciïn les situacions d’assetjament. Això ens servirà a l’hora de fer recomanacions a les institucions i governs, per saber quines qüestions hem de canviar perquè la denúncia es pugui fer, i per dissenyar programes de reparació de les víctimes i seguiment de qui ha patit l’assetjament, perquè un altre dels resultats del treball és que el 34,5% de les víctimes afirmen haver patit o patir encara efectes psicològics com ara disgust, por, ira, vergonya, ansietat, depressió, trauma i diversos problemes de salut mental.
On és l’origen d’aquest maltractament a les dones?
Hem rebut aquesta educació la gran majoria de la societat a casa. Els qui tenim una certa edat, les nostres mares i pares ens educaven de manera diferent, segons el gènere, per començar amb les tasques de casa, i aquesta educació ho impregna tot. Ho veiem a tot arreu, a totes les estructures. Per això hem de rebre educació en la igualtat des del minut zero.
Fent públic el vostre treball en una revista de prestigi com és The Lancet Regional Health-Europe, què aconseguiu?
Promoure que se’n parli, que no s’ho calli qui ho pateixi. Si no, no es prenen les accions necessàries per evitar-ho. L’estructura patriarcal està en totes les institucions, no només en la Federació Espanyola de Futbol, però les conductes masclistes s’amaguen, es camuflen o se’ls resta importància. Per això vam veure l’oportunitat: si una institució ja tan tradicionalment masculinitzada es qüestionava i hem vist que es poden fer canvis, se’n poden fer també a totes les institucions. I, sobretot, confiem a moure consciències.
