Al titular d’aquesta entrevista hi ha el teu nom i una frase destacada. Oficialment, administrativament, al teu DNI ja hi constes com a Yeila?
Sí, per descomptat. El meu nom és Yeila en la meva documentació del Registre Civil, després que els meus papers han viatjat a Madrid, que és una burocràcia tremenda, perquè és on es tramiten les peticions de tot Espanya, i allà s’hi han quedat encallats. I estic a l’espera que acabi tota aquesta burocràcia per poder sol·licitar un nou DNI, però administrativament, sí, ja soc Yeila.
Quin valor simbòlic li dones a poder identificar-te oficialment com la dona que sempre has estat?
No és només un valor simbòlic, també un valor pràctic perquè, a l’espera que acabi la paperassa, la meva aparença d’ara i la meva manera de sentir no es corresponen en absolut amb la fotografia i el gènere i el nom que encara tinc al DNI, i em generen força problemes d’identificació…
Com per exemple?…
Doncs, en les últimes eleccions catalanes quan vaig presentar el meu DNI al noi que hi havia a la mesa electoral, em va preguntar si és que venia en representació d’aquell senyor que sortia al document. I, és clar, li vaig haver de dir que el nom masculí del DNI era, de moment, el meu, fins que el pugui canviar. I un altre membre de la mesa electoral li va dir que no emboliqués més la troca. I, vaja, són situacions que acostumen a passar i crec que ens les hem de prendre amb certa filosofia i sentit de l’humor, però també és cert que, segons com, et poden fer sentir malament.
I aquesta no és, de ben segur, la única situació incòmode en què t’hauràs trobat…
En una altra ocasió, en un viatge que vaig fer a Macedònia del Nord, que no és que sigui, precisament, un país gaire LGTBIfriendly, també em van dir que jo no era la persona del passaport i després d’explicar-los, en anglès, el meu procés de transició, la dona del control de passaports, que era una dona, em va dir: “Doncs, mira, estàs molt més guapa ara. Endavant!”. Així que, com et deia, també t’ho pots prendre com si fossin situacions simpàtiques.
Has desenvolupat una mena de sisè sentit per identificar si són reaccions espontànies o amb mala idea?
Jo diria que el 99% de preguntes que m’han fet sempre han estat de bona fe. I l’1% de preguntes restants, si han estat de mala fe, no les he interpretat així o no les volgut interpretar així perquè miro de ser una persona que sempre mira les coses amb positivitat, i sovint no m’adono si algú se m’acosta amb maldat i sempre miro de respondre a qualsevol persona de bon grat.
Com et defineixes, com a dona trans, queer, dona a seques, persona no binària…?
Definitivament, com a dona. I, si calgués especificar cap subgrup de dona més enllà de la classificació tradicional de dona asiàtica, caucàsica, etc., diria que soc una dona trans, però també he de dir que no crec que calgui posar cap més etiqueta a una dona. Una dona és una dona i prou.
El festival de cinema de Cannes ha premiat per primera vegada una dona trans com a millor intèrpret, i aquesta dona, justament, ha dit que ella ja ha fet el trànsit i que no calia que li diguessin dona trans, sinó dona a seques, a tots els efectes, t’identifiques amb aquesta postura?
Totalment. Una dona que socialment és definida com a dona trans és una dona i no hi hauria d’haver cap altre questionament, perquè, oi que quan ens creuem pel carrer amb una dona no li preguntem si és trans? És que si a cada dona que veiéssim pel carrer li haguéssim de preguntar si és una dona trans, dona biològica o una dona cis, seria un desgast social enorme. Aquest tipus de preguntes les hauríem d’anar obviant i pensar que estàs veient una persona amb aparença, en sentit binari, fins i tot, de dona, doncs a qui tens al davant és una dona.
Des del punt de vista mèdic i fisiològic, com ha estat el teu procés de reassignació? Has fet ús de la cirurgia? De tot aquest procés, quina ha estat la etapa més dura, l’hormonació, la cirurgia…?
El meu camí està essent molt calmat; estic molt contenta amb els meus canvis físics, han estat espectaculars, fins i tot sense haver recorregut a cap tipus de cirurgia estètica, així que, ara com ara, estic molt contenta i molt a gust amb el meu cos i amb la manera en què m’hi trobo actualment.
Has esmentat la cirurgia estètica, però hi ha una cirurgia de reassignació de gènere que sufraga la sanitat pública i és una modalitat de cirurgia en la qual l’hospital de Bellvitge és referència…
Això és molt important perquè hi ha moltes companyes i companys trans que realment pateixen perquè no troben una via per poder fer una transició completa perquè el seu sexe no és correspon amb la seva identitat i necessiten de forma prioritària i urgent poder fer-se aquesta intervenció. Però no és el meu cas…, jo, quan arribi el moment i parli amb el cirurgià i sospesi tots els aspectes que cal tenir en compte, doncs ja decidiré què faig o deixo de fer al respecte.
Què pot influir?
Doncs, porto una vida intensament esportiva, perquè soc monitora de fitnes i entrenadora personal; també practico una modalitat esportiva que se’n diu kettlebells, que prové de Rússia, i la cirurgia de reassignació em representaria estar ben bé un any apartada d’aquestes activitats.
I, des del punt de vista social, familiar i laboral, com han assumit el teu trànsit?
Doncs tot està anant amb molta calma i de manera molt fluïda, amb una acceptació total de la gent que m’envolta, amistats, familiars, entorn laboral, noves coneixences…, vaja a tot arreu l’acceptació és total i no tinc cap problema amb el meu gènere sentit i amb això que se’n diu en misgendering, és a dir persones que em puguin ‘llegir’ en el gènere en el qual no m’hi sento identificada. Si més no, això, aquest tipus de situació, fa ja molt de temps que no em passa.
Et sents afortunada? Perquè suposo que coneixeràs gent que sí que haurà tingut molts problemes…
Per descomptat que soc molt i molt afortunada. I sí. És clar que conec gent que ha tingut problemes amb els pares, amb la parella…, que ha de ser un pal que qui era, per exemple, el teu marit arribat el moment et digui que és una dona i que vol engegar un procés de canvi de gènere.
Però, en canvi, en el teu cas no ha estat així, vosaltres éreu un matrimoni home/dona i amb el teu canvi ara sou un matrimoni dona/dona i la teva parella ho ha assimilat amb total naturalitat, oi? sembla una actitud admirable, com ha estat aquest diàleg amb la teva parella?
Sí, ha estat un procés molt dialogat, molt fluid. Evidentment, al començament es va produir una mena de dol, perquè hi havia una persona que desapareixia i apareixia una nova persona. Però, de mica en mica, aquestes diferències i reticències les vam anar llimant fins arribar a una comprensió absoluta. I també per part dels fills una acceptació total des de bon començament. De fet, diria que han mostrat fins i tot un orgull que jo no m’esperava, un orgull de la seva segona mama.
Creus que encara veiem el món en una dialèctica de gènere home/dona o això està canviant i ara comença a haver-hi més sensibilitat i més respecte per les identitats no normatives?
L’evolució és molt lenta i seguirà essent lenta. I això crec que és així, pel que considero un error de fons a l’hora de transmetre el missatge: manca molta comunicació, manca poder transmetre totes aquestes realitats a diverses institucions, des de l’escola a l’espai públic. I jo crec que una de les claus seria tan sols mostrar aquestes vides i evitar que la gent cregui que es tracta d’un adoctrinament. Hem de lluitar contra aquesta idea equivocada que tenen encara molts pares que parlar de la realitat trans és voler posar-los el cap com un timbal als seus fills.
I com ho fem?
Hem d’aconseguir transmetre el missatge que no es tracta d’un adoctrinament, sinó que tothom pugui veure, des del respecte, totes les identitats que hi pot haver, tant de gènere com de sexe, que puguin veure tot el ventall multicolor, que es parla que hi ha més de 100 identitats de gènere i de sexe… Així que jo crec que allò que cal accentuar és aquest missatge de diversitat. I, després, que cadascú s’enquadri allà on s’hi senti més còmode.
Hem de lluitar contra aquesta idea equivocada que tenen encara molts pares que parlar de la realitat trans és voler posar-los el cap com un timbal als seus fills
I aquest enquadrament quan creus que s’ha de produir, tenint en compte, sobretot, el període de l’adolescència, complex per definició i marcat pel desig d’experimentar, per canvis físics, hormonals… En el teu cas, sempre has tingut clar, ja de ben petita, que eres una dona?
Jo ho he tingut clar sempre. Però també entenc la por de molts pares que puguin estar amoïnats pel fet que tota la informació amb conceptes equivocats que circula per internet pugui arribar als seus fills i filles. I ho entenc perquè he estat pare i ara soc mare i em poso a les sabates de tants pares i mares. I, sobretot, tenir calma, donar un marge i dialogar.
En aquest camí, quin moment et va refermar i et va donar l’autoconfiança necessària?
Va ser una decisió molt meditada, sempre havia existit la Yeila i sempre havíem estat mirant la manera de fer-la escapar, com qui està en una presó i sempre cerca la manera de fugar-se. I, de fet, jo tenia la Yeila en una presó, però esperant sempre que arribés el moment adequat per a la gran fugida. La cosa és que, en principi, semblava que la condemna seria de cadena perpètua, i la Yeila gairebé tenia assumit que mai sortiria de la garjola. Però quan els fills ja eren prou grans –tinc un fill de 33 i dues bessones de 29– i ja eren independents, llavors sí vaig començar a planejar com seria la ‘sortida’ de la Yeila… El meu entorn laboral era complicat per a manifestar-me com a Yeila, i la primera cosa que vaig fer va ser un reciclatge laboral cap al món del fitnes, on creia que seria molt més còmode que la Yeila es manifestés que no pas en una multinacional del sector informàtic. Van ser dos o tres anys d’anar fent un canvi molt gradual i acostumant al meu entorn als meus canvis i, fins i tot, a la meva nova figura. I, finalment, va arribar el moment d’explicar que això ho havia sentit sempre i que des de llavors seria Yeila.
Què n’opines de l’última Llei Trans, que ha eliminat requisits fins fa poc encara vigents, com ara un tractament hormonal de dos anys com a mínim i un diagnòstic mèdic de disfòria per a poder procedir a un canvi oficial de gènere? Ets partidària de l’autodeterminació de gènere?
És un tema delicat, perquè no es tracta que pel sol fet de ser una persona trans hagis de subscriure en la seva totalitat la Llei Trans, com si fos paraula de Déu, perquè, a més, els déus també s’equivoquen. Jo crec que amb aquesta llei ves que no haguem obert una capsa de Pandora, perquè potser és una llei massa avançada a la nostra època. Crec que ha deixat moltes portes obertes i pot afavorir que algú que llegeixi ves a saber què a Internet li doni un rampell i al dia següent vulgui fer un canvi de gènere i de nom. Abans d’aquesta última Llei Trans hi havia un procés que, a banda de l’hormonació, incloïa haver de viure com a persona trans durant un any, aportant testimonis que no fossin familiars directes, que fossin del teu veïnat, del teu entorn laboral, etc. i d’aquesta manera poder acreditar-ho, perquè qui fa un procés així evidentment és que deu tenir molt clar que vol canviar o ajustar el seu gènere. I no acabo de veure clar que una persona, sense ni tan sols canviar la seva aparença, pugui canviar de gènere o el gènere i el nom… o encara pitjor, que algú vulgui ser dona i continuï dient-se Manuel, posem per cas, això a mi em resulta inconcebible, em sembla del tot absurd.
Aquesta situació s’ha donat amb alguns militars que volien canviar de gènere, sense fer cap procés, només per posar-se nom de dona i d’aquesta manera aprofitar-se de la reserva de places de comandament que, per discriminació positiva, es reserven a les dones a l’Exèrcit. Però no creus que això banalitza l’esperit de la llei i podria ser més aviat una manca de respecte?
I ens fa molt de mal a tot el col·lectiu trans perquè la gent encara es confon més, es refermen encara més certs clixés sobre les persones trans, i al final sembla que tot sigui una broma. I no ho és.
Un punt conflictiu de la Llei Trans és la possibilitat de l’autodeterminació de gènere als 16 anys. Què n’opines?
Als infants i als adolescents amb aquesta llei els hem deixat una porta oberta perquè puguin prendre una decisió que ja no tindria marxa enrere. Jo crec que, abans de prendre certes decisions o d’iniciar un procés d’hormonació que pugui derivar en conseqüències no desitjades en el futur, caldria prendre-s’ho amb molta calma i oferir molta informació. I si aquella persona, després d’un temps, continua sentint el mateix, doncs, endavant. És a dir, temps per fer la transició sempre n’hi haurà. I crec que, mentrestant, aquella persona hauria de poder vestir-se i mostrar-se com volgués i, ja dic, després d’un temps prudencial si la decisió està súper clara, doncs llavors posar fil a l’agulla.
La Llei Trans també recull com a punts destacats la despatologització de les persones trans i la prohibició de les anomenades ‘teràpies de conversió’; quin valor dones a aquests canvis o avenços?
No sé si continuem estan boges… jo, personalment, crec que sí (riu). Tot té pros i contres. Per exemple, si no hi hagués un vessant mèdic potser l’hormonació, la cirurgia de reassignació, etc., que són tractaments molt costosos, els hauríem de pagar de la nostra butxaca i d’aquesta manera queden coberts per la sanitat pública. Així que ser-hi en un rang sanitari a mi no em fa nosa.
Hem sabut camuflar-nos fins a trobar el moment de dir ‘Ja n’hi ha prou de fingir!’
Sempre que això no comporti judicis de valor ni cap mena d’assenyalament o discriminació, suposo…
Per descomptat.
Sovint costa que entenguem el matís entre sexe, identitat de gènere i orientació sexual. Com ho explicaries tu?
Doncs és ben clar, i no entenc com encara avui pot haver-hi dubtes al respecte. Per això acostumo a dir que les persones trans som l’ase dels cops, perquè acostumem a cridar l’atenció de la gent. Imagina una persona com jo, de 1,85m…, doncs sovint crido l’atenció, cosa que no succeeix amb un noi gai, alt, fibrat de gimnàs, barbeta ben cuidada…, que pot anar pel carrer com si res.
Centrem-nos en el teu cas…
Jo vaig néixer biològicament home, tot i que el terme ‘biològic’ no està ben vist en el nostre entorn, però ho dic així perquè s’entengui; vaig néixer noi, però sempre m’he sentit noia, així que el meu gènere sempre ha estat dona. Ara bé, no entenc per què la gent en general entén que, si et defineixes com a dona t’han d’agradar els homes, no. Que hi ha dones, identitat de gènere, a qui li agraden les dones, orientació sexual. I a l’inrevès, homes a qui els agraden els homes. El sexe no té res a veure amb el gènere, cal separar-los per complet. En el meu cas és una expressió de gènere, soc una dona i la part del sexe queda en el plànol particular, tot i que ja he dit que tinc la mateixa parella des de fa 38 anys. Perquè jo estimo aquesta persona per com és, el seu gènere a banda. I encara hauríem d’entrar en moltes altres manifestacions més enllà del gènere, com les persones no binàries, les intersexuals…
Has aconseguit que algú canviï d’opinió, ja sigui pel teu testimoni o per la teva didàctica explicativa?
I tant que sí. I és una cosa que m’encanta i em dóna força per continuar amb aquest projecte podríem dir que d’activisme: de poder parlar, explicar al públic en general sobre la diversitat d’opcions afectives, perquè quan expliquem conceptes com queer, no binari, etc. de seguida ens comencen a veure d’una altra manera. Però crec que el tema trans –i no perquè em toqui a mi directament– cal tractar-lo de forma singular. Jo crec que el tema queer seria més aviat un moviment o una postura social, si fa no fa com el no-binarisme, que reclama el dret a no pronunciar-se o a no manifestar-se mitjançant un gènere explícit. Però, en canvi, jo crec que les persones trans sempre hem tingut clar quin era i quin ha estat el nostre gènere volgut o desitjat.
Em dius que el ‘sentiment’ trans té a veure amb allò més essencial per definir-nos com a éssers humans, quan en el cas del món queer es tractaria de pertànyer a un moviment de canvi?…
Correcte, és que jo crec que aquest macro col·lectiu LGTBIQ+ pot arribar a ser una mena de calaix de sastre que englobi tantíssimes coses o col·lectius de persones… Dit d’una altra manera, és com si hi hagués només dos grups o dos col·lectius: d’una banda, les persones hetero cis normatives; i d’altra banda tota la resta. De fet, sovint es parla d’El Col·lectiu, però és que en aquest col·lectiu hi ha infinitat de matisos i tant diferents que jo crec que com a dona trans potser no tinc gaire coses en comú amb moltes persones del col·lectiu LGTBIQ+, però se’ns posa al mateix sac.
A qui li vas explicar en primer lloc aquesta inquietud sobre el cos i la teva identitat de gènere? És encara més complicat explicar-ho a la família?
A la meva parella, a la meva parella…, considero que qualsevol afer important de la meva vida és ella qui l’ha de saber en primer lloc, fins i tot si em toca la loteria (riu).
I durant la infantesa o l’adolescència, els teus pares van percebre alguna cosa, et van preguntar mai?…
No. I, si més no, les persones trans de la meva època, de la meva edat, hem estat unes mestres de l’ocultació i de la disfressa, però de la disfressa contrària, ens hem disfressat d’allò que no érem. Jo he viscut com un noi, m’he vestit com un noi, he actuat com un noi i he dissimulat. I hem dissimulat per poder sobreviure en aquesta societat, per no perdre una feina, per tenir acceptació social… I hem sabut camuflar-nos fins a trobar el moment de dir “Ja n’hi ha prou de fingir!”.
I aquest pas té més d’alliberament, de catarsi, o de treure’s un pes de sobre i ja no haver de fingir?
Cap de les dues. No me’n penedeixo en absolut de la meva vida anterior, he estat feliç, fins i tot quan la Yeila venia al meu cap jo li deia que ja trobaríem el moment… I en aquella vida com a J.L. vaig tenir els meus tres fills, he viscut moments molt feliços amb ells i la meva parella i, per tant, li agraeixo moltíssim a J.L. la vida que vaig tenir abans de ser la Yeila. I ara, com a Yeila, també soc molt feliç i espero viure així el que em quedi de vida, així que no me’n penedeixo de res.
Arran d’aquesta resposta, com va ser l’elecció del nom de Yeila, que tinc entès que és un moment o una decisió força transcendental per a moltes de vosaltres, oi?
A l’inici vaig barallar noms típics, com ara Clàudia, Laura…, però volia alguna cosa diferent, un nom més propi. I el cas és que estava fent un curs d’anglès i, si pronuncies les inicials del meu nom anterior, J.L., en anglès, doncs et surt Jei-El, que va acabar essent Yeila perquè li vaig posar la ‘y’ a l’inici i, per feminitzar-lo, li vaig posar una ‘a’ final. I em va agradar, perquè també era força no binari, així que és com una transformació del meu nom anterior. I va ser després que el vaig posar a Internet i vaig veure que ja existia, tot i que no hi ha gaire Yeilas…
Manca encara molta informació i es fa molt periodisme que en parla, però sense un coneixement de causa ben documentat
Què conserves del jo que et van assignar al néixer? I quan dic ‘conservar’ em refereixo tant a objectes i roba –que llençar o no la roba també és un punt clau, crec– com a trets de caràcter o personalitat?
J.L. li ha traspassat a Yeila moltíssims records, valors, actituds, sentiments, la meva manera de ser… I també moltes coses guardades que la Yeila sap aprofitar ara. És a dir, ho conservo gairebé tot.
I què t’has tret de sobre?…
Bé, he anat traient-me coses de mica en mica, però això va ser molt a principi… Perquè és cert que hi ha moltes fases en el període de transició: hi ha una fase de negació, encara que sembli molt freudià, perquè com més et negues com a home és com si més t’auto afirmessis com a dona. I vas passant per diverses fases psicològiques que s’assemblen a una maduració. I jo ara he arribat a una maduració com a dona. I abans em parlaves de la roba, doncs a mi no em cal vestir-me amb faldilla i sabata de taló per tenir consciència de ser dona. Ara, per exemple, vaig amb texans i roba que podria ser perfectament unisex i em sento cool i lliure.
Els mitjans de comunicació estem fent prou pedagogia o més aviat fomentem encara certs estereotips?
Crec que, amb tots els respectes, manca encara molta informació i hi ha molt de periodisme que en parla però sense un coneixement de causa ben documentat. I te’n poso un exemple: sovint es parla de les persones intersexuals, com si aquelles persones fossin entre home i dona, i res més lluny de la realitat. Una persona intersexual té una característica totalment física, que han nascut amb uns òrgans sexuals no prou desenvolupats, ja sigui masculins o femenins. Un altre exemple que acostuma a passar és haver nascut amb un gen que inhibeix la síntesi de la testosterona i, tot i que la persona tingui òrgans sexuals masculins, la testosterona no actuarà en el període de desenvolupament de la pubertat i, per tant, es desenvoluparan, en canvi, altres trets físics visibles femenins, com ara els pits, la veu aguda, etc.
Diries que feminisme i LGTBIQ+ poden ser lluites complementàries perquè volen guanyar drets?
Personalment, les veig per separat. I, de fet, diria que són moviments molt polititzats i crec que sovint se n’obliden d’allò que podem sentir les persones del carrer, ja siguin trans o del col·lectiu LGTBIQ+, i es preocupen massa del ‘postureig’ i la foto amb el polític de torn.
No me’n penedeixo en absolut de la meva vida anterior, he estat feliç,
Però sí que hi ha un sector del feminisme que a tu, per exemple, no et reconeix ni com a dona ni com a feminista…
Però crec que és un sector molt minoritari. Jo he estat acceptada a col·lectius LBT, de lesbianes, bisexuals i transsexuals, on l’única dona trans era jo i he estat acceptada amb mot de ‘carinyo’.
Però sou moviments socials que us feu visibles de fa ben poc i esteu en evolució permanent, oi?
És clar… i per això dic que aquest enorme grup LGTBIQ+, que inclou tants subgrups, em resulta difícil perquè com podem integrar tantíssimes persones i tan diferents pel que fa a la percepció de gènere o de sexe? Vull dir que cadascuna de nosaltres tenim unes necessitats especials. I les meves necessitats com a persona trans poden ser ben diferents a les que pugui tenir un noi gai.
Ser dona trans implica necessàriament fer activisme?
En alguna època sí que he estat involucrada en moviments; l’any passat vaig ser al PRIDE i em vaig fer la foto de rigor amb un polític important i he passat per aquesta fase de l’activisme, però no m’ha acabat de fer el pes; tots aquests grans moviments i mobilitzacions no s’acaben d’ajustar a les meves expectatives i crec que necessitem alguna cosa més.
Has participat a l’exposició “Biblioteca humana”, on expliques el teu testimoni, que també és fer activisme, no?
Doncs, sí, l’any passat ja va ser tot un exitàs aquesta idea del llibre vivent, que és una idea que prové de Dinamarca i que permet que persones que han passat o han viscut una experiència al límit la puguin explicar i comentar cara a cara al públic. I és com si fos un llibre 3D, perquè s’explica en primera persona i, a més, amb molta passió i molt de sentiment perquè acostumen a ser experiències vitals força traumàtiques. En l’edició de l’any passat vaig veure persones que ploraven molt emocionades segons les històries i experiències personals que havien escoltat…
A partir de la teva experiència, quin missatge li donaries a qualsevol adolescent que estigui en un mar de dubtes, en un context de neguit o de por o reflexionant sobre el seu gènere?
Li diria que miri de cercar plataformes trans i/o LGTBI (a internet hi trobarà molta informació) per entrar en contacte amb persones i institucions que donin informació vàlida i actualitzada. I, sobre tot, que sàpiga que a l’àrea de Barcelona tenim el departament Transit, d’atenció a la salut de les persones trans, que és un inici perfecte i, a més, amb assessorament professional.
Aquesta entrevista ha estat publicada originalment a Districte7
