Aixeco la mà perquè sí, soc una d’aquelles persones a qui la sang li bull quan una injustícia s’albira entre el paisatge i, talment com faria Agustina d’Aragó, s’abraona sobre la metxa, per encendre-la. Si algú, al metro, no li cedeix el seient a una dona gran o a una dona embarassada, poso el crit al cel i, si cal faig aixecar l’insensible de torn —que, segons la meva experiència, sempre acostuma a ser un home— amb una estrebada de braç.
Quan l’embarassada vaig ser jo, però, vaig quedar-me dempeus en més d’una ocasió. Em va dur un temps entendre que no és que, de cop i volta, m’entrés una timidesa atroç, sinó que començava a carregar cada vegada amb més responsabilitats, emocions i pensaments circulars com per estar defensant la trinxera tota l’estona. Moltes vegades estava cansada, però seguia culpant-me per no reivindicar allò just quan tenia al davant tot el contrari.
Fa uns dies, vam patir tres accidents domèstics seguits que ens van fer passar per Urgències tres cops en una mateixa setmana. L’endemà de la darrera visita estàvem, òbviament, derrotats. Vam pujar a un autobús per la porta del davant i la parella que hi havia al passadís no es va apartar per deixar-nos passar cap a la zona on es pot aparcar el carret —això, si no ve algú en cadira de rodes, que si ve, et fots—. Jo els havia d’haver dit alguna cosa però estava tan cansada, tan mentalment esgotada i tan farta que els vaig mirar, vaig veure un forat a la meva esquerra i em vaig asseure sobre l’estructura que salva la roda de l’autobús. Tranquil·la. En pau.
Però aquesta calma no duraria perquè, a la següent parada, va pujar una dona que va trigar tres segons a dir-me:
—Aquí, al passadís, no t’hi pots estar.
—Ja, però és que no em deixen passar.
Jo només volia plorar.
—Bé, és que no pot ser, no és segur.
I va començar a cridar a tothom perquè s’apartessin i em deixessin passar amb el carret.
—Veus? És que els has de dir que et deixin passar.
Aquesta frase, en aquell moment, en aquell precís instant, em va fer esclatar. Perquè estava molt cansada, mentalment esgotada i farta.
—És increïble, tot és sempre culpa de les mares!
Perquè, una vegada més, aquella dona, que podia haver estat qualsevol altra persona, em va assenyalar a mi, em va culpar a mi, em va responsabilitzar a mi de la seguretat de l’autobús i de la comoditat. En comptes d’escridassar els incompetents que feien tap enmig del passadís de l’autobús i afegir alguna cosa com “sou una colla d’idiotes insensibles, sortiu del mig i ajudeu aquesta dona en tot allò que necessiti”, va posar en mi tota la càrrega.
Estic absolutament segura que va anar així perquè soc mare. O algú s’imagina que esbronquin una embarassada per no demanar que li deixin seure? No crec que aquesta dona comencés a alliçonar algú en cadira de rodes perquè exigeixi que li deixin ocupar el lloc que li pertoca a l’autobús. A les mares se’ns pot dir de tot perquè som dones i segur que no en tenim ni idea perquè anem atabalades amb les nostres hormones.
Vaig ocupar el meu lloc. I vaig callar. Em vaig assecar amb la mà una llàgrima silenciosa que havia rodolat cua d’ull avall. Perquè estic cansada.
Les mares tenim dret a descansar i a fer les coses malament, o fer-les a mitges. Tenim dret a no cercar la perfecció sempre i en tot moment. Darrere de cada mare que ha comprat un gelat al seu fill, li ha donat un mòbil o s’ha quedat al mig del passadís de l’autobús hi ha extenuació i una societat infantofòbica que vol que els nostres infants somriguin i no facin soroll, mengin fruita i s’entretinguin amb l’aire. Una societat preparada per assenyalar-te amb un dit acusador en el precís instant en el qual falles. I, sobretot, una societat que no fa absolutament res per posar-t’ho fàcil. A l’autobús, no hi ha cartells per obligar-te a deixar passar un carret de nen petit. No hi ha prou parcs infantils. No hi ha prou mesos de baixa maternal i paternal. I podria seguir així fins a l’infinit, però és esgotador.
Podríeu posar-ho una mica més fàcil a les mares, al vostre voltant? És molt senzill. Amb no jutjar-les o llençar-los més merda a sobre, ja teniu fet un molt bon primer pas. Estem tan fartes que apreciarem el més mínim gest. Gràcies.
