Categoría: Maternar en crisi

  • Soc mare i no puc lluitar tota l’estona

    Soc mare i no puc lluitar tota l’estona

    | GettyImages

    Aixeco la mà perquè sí, soc una d’aquelles persones a qui la sang li bull quan una injustícia s’albira entre el paisatge i, talment com faria Agustina d’Aragó, s’abraona sobre la metxa, per encendre-la. Si algú, al metro, no li cedeix el seient a una dona gran o a una dona embarassada, poso el crit al cel i, si cal faig aixecar l’insensible de torn —que, segons la meva experiència, sempre acostuma a ser un home— amb una estrebada de braç. 

    Quan l’embarassada vaig ser jo, però, vaig quedar-me dempeus en més d’una ocasió. Em va dur un temps entendre que no és que, de cop i volta, m’entrés una timidesa atroç, sinó que començava a carregar cada vegada amb més responsabilitats, emocions i pensaments circulars com per estar defensant la trinxera tota l’estona. Moltes vegades estava cansada, però seguia culpant-me per no reivindicar allò just quan tenia al davant tot el contrari.

    Fa uns dies, vam patir tres accidents domèstics seguits que ens van fer passar per Urgències tres cops en una mateixa setmana. L’endemà de la darrera visita estàvem, òbviament, derrotats. Vam pujar a un autobús per la porta del davant i la parella que hi havia al passadís no es va apartar per deixar-nos passar cap a la zona on es pot aparcar el carret —això, si no ve algú en cadira de rodes, que si ve, et fots—. Jo els havia d’haver dit alguna cosa però estava tan cansada, tan mentalment esgotada i tan farta que els vaig mirar, vaig veure un forat a la meva esquerra i em vaig asseure sobre l’estructura que salva la roda de l’autobús. Tranquil·la. En pau. 

    Però aquesta calma no duraria perquè, a la següent parada, va pujar una dona que va trigar tres segons a dir-me: 

    —Aquí, al passadís, no t’hi pots estar.

    —Ja, però és que no em deixen passar. 

    Jo només volia plorar.

    —Bé, és que no pot ser, no és segur.

    I va començar a cridar a tothom perquè s’apartessin i em deixessin passar amb el carret.

    —Veus? És que els has de dir que et deixin passar.

    Aquesta frase, en aquell moment, en aquell precís instant, em va fer esclatar. Perquè estava molt cansada, mentalment esgotada i farta.

    —És increïble, tot és sempre culpa de les mares!

    Perquè, una vegada més, aquella dona, que podia haver estat qualsevol altra persona, em va assenyalar a mi, em va culpar a mi, em va responsabilitzar a mi de la seguretat de l’autobús i de la comoditat. En comptes d’escridassar els incompetents que feien tap enmig del passadís de l’autobús i afegir alguna cosa com “sou una colla d’idiotes insensibles, sortiu del mig i ajudeu aquesta dona en tot allò que necessiti”, va posar en mi tota la càrrega.

    Estic absolutament segura que va anar així perquè soc mare. O algú s’imagina que esbronquin una embarassada per no demanar que li deixin seure? No crec que aquesta dona comencés a alliçonar algú en cadira de rodes perquè exigeixi que li deixin ocupar el lloc que li pertoca a l’autobús. A les mares se’ns pot dir de tot perquè som dones i segur que no en tenim ni idea perquè anem atabalades amb les nostres hormones. 

    Vaig ocupar el meu lloc. I vaig callar. Em vaig assecar amb la mà una llàgrima silenciosa que havia rodolat cua d’ull avall. Perquè estic cansada.

    Les mares tenim dret a descansar i a fer les coses malament, o fer-les a mitges. Tenim dret a no cercar la perfecció sempre i en tot moment. Darrere de cada mare que ha comprat un gelat al seu fill, li ha donat un mòbil o s’ha quedat al mig del passadís de l’autobús hi ha extenuació i una societat infantofòbica que vol que els nostres infants somriguin i no facin soroll, mengin fruita i s’entretinguin amb l’aire. Una societat preparada per assenyalar-te amb un dit acusador en el precís instant en el qual falles. I, sobretot, una societat que no fa absolutament res per posar-t’ho fàcil. A l’autobús, no hi ha cartells per obligar-te a deixar passar un carret de nen petit. No hi ha prou parcs infantils. No hi ha prou mesos de baixa maternal i paternal. I podria seguir així fins a l’infinit, però és esgotador. 

    Podríeu posar-ho una mica més fàcil a les mares, al vostre voltant? És molt senzill. Amb no jutjar-les o llençar-los més merda a sobre, ja teniu fet un molt bon primer pas. Estem tan fartes que apreciarem el més mínim gest. Gràcies.

  • El misteriós silenci del deslletament

    El misteriós silenci del deslletament

    | GettyImages

    Des de fa algun temps, comparo la vida amb el surf. A cadascuna de nosaltres ens costa més o menys, però en el meu cas puc dir que, un cop fets els 30, havia aconseguit enfilar-me a la taula i gaudir dels desafiaments que arribaven a la meva vida amb relativa harmonia. Després em vaig quedar embarassada i, des de llavors, no deixen de rondar-me onades gegants que m’abaten. Algunes, fins i tot m’arrosseguen cap al fons i surto de l’aigua després d’haver-me’n empassat litres, plena d’esgarrinxades. Tot seguit, torno a enfilar-me a la taula i, de vegades, fins i tot torno a confiar-me de nou. L’última onada que m’ha fet caure ha estat el deslletament nocturn. I encara no he aconseguit tornar-me a enfilar a la taula, però començo a entendre el per què. 

    Encara que sigui una etapa per la qual passen moltíssimes dones i els seus nadons —totes les que trien la lactància materna—, gairebé no se’n parla. El deslletament pot ser, fàcilment, la fase sobre la qual hi ha més desinformació i en la qual, en conseqüència, encara abunden els mites de les generacions passades: que si no ho fas, el teu nadó mai no serà independent, que l’estàs malcriant, que estàs fomentant una addicció. Totes aquestes creences són absurdes i posen la responsabilitat o, millor dit, donen la culpa a les mares. Per variar. I això em fa enfadar molt, moltíssim.

    Aquest silenci, aquest ofec, aquesta odissea per tornar a surfejar la vida quan s’enfronta el deslletament no és una casualitat. Tota aquesta sensació de culpa, tampoc. A Catalunya es van impulsar els dos primers grups de suport al deslletament respectuós dins de l’Institut Català de la Salut, el 2019. Abans hi havia el no res. Aquell mateix any, existien 806 grups de postpart i lactància i 1.537 de preparació al naixement. 

    Per què aquestes xifres? Potser perquè és l’etapa de la criança que afecta més les dones? El moment en què el teu cos i tu decidiu que heu arribat al límit i que és el moment d’escoltar-lo i començar a dir-li que no al nadó és d’una soledat infinita. Sentir-lo plorar als braços de la teva parella o als teus perquè vol alguna cosa que tú has decidit que ja no li dones és molt dur. Una cosa que el calmaria en mil·lèsimes de segon ja no hi és. Aquest dol és difícil perquè vivim en una societat on posar-nos a nosaltres al centre i marcar límits és gairebé una heroïcitat. Estic força segura que aquesta és la raó per la qual som al davant del procés menys acompanyat. Perquè som dones i perquè ens han ensenyat, des de sempre, a posar els altres al davant. 

    He tingut la sort d’assistir a un d’aquests grups que facilita la Sònia Garcia, llevadora al Centre d’Atenció Primària Manso. L’experiència ha estat meravellosa. Poder compartir experiències amb altres dones en la mateixa situació, sense la més mínima sensació de sentir-te jutjada, ha estat alliberador. Deixes de sentir-te sola en la maternitat i redescobreixes que no hi ha dogmes ni lleis immutables i que l’únic que has de fer és refiar-te del teu instint. Quins ovaris! Però sí, el patriarcat entra tan fins al fons dels nostres caps i els nostres cossos que deixar-nos guiar per allò que sentim també sembla que està malament.

    Ara, en aquest moment, he aconseguit treure el cap de l’aigua i temptejo la taula. És a dir, recupero la lluita personal i col·lectiva en trencar l’aïllament que moltes vegades ens porta la maternitat. I m’agrada compartir allò que m’ha anat bé. No dono consells perquè estic absolutament farta de rebre’n. Totes les idees i estratègies són vàlides. Si decideixes que aquesta presa és l’última, dius adéu i mai més no tornes a donar teta al teu nadó, fantàstic. No ets la dama de ferro. Si te’n penedeixes i alletes el teu nadó de nou perquè s’ha posat malalt o li està sortint una dent, també fantàstic. No ets una fluixa. A més, si has deslletat una vegada, ja saps que és possible. Allò que et funciona a tu és allò que val. És, de fet, és l’única cosa que val. 

    Tot allò que sents està bé. A mi m’ha anat bé saber —gràcies infinites a la Sònia, una altra vegada— que si el meu fill veu que la seva mare posa límits perquè respecta el seu cos, ell també ho farà. 

    Sempre penso en totes les persones que he vist criticar les mares que no alletaven els seus nadons, perquè són les mateixes que critiquen les que segueixen donant el pit als nadons quan tenen més d’un any. Potser a aquestes persones sí que puc i vull donar-los un consell: tanqueu la boca. De debò, ja en tenim prou amb els nostres prejudicis, per haver de carregar també amb els vostres. Deixeu-nos triar la taula, la platja, la marea. I, si ens ofeguem, ja us avisarem.